dilluns, 30 de març del 2020

Mark Twain contra la corrupció de la monarquia

Aquests dies de confinament poden ser bons per a la lectura i, especialment, per a recuperar clàssics valuosos, que ens diuen moltes coses que poden il·luminar el nostre present. Per exemple, Un ianqui a la cort del rei Artús és una novel·la publicada el 1889 per Samuel Langhorne Clemens, més conegut com a Mark Twain, que sovint no ha estat prou apreciada per la crítica i s’ha vist massa reduïda a l'anècdota argumental que té com a punt de partida. Lamentablement, no compta amb adaptacions cinematogràfiques de gaire encert. El 1949, per exemple, Hollywood en va fer un musical que resulta banal, infantil i no se salva ni amb la gran veu de Bing Crosby ni amb la bella cabellera vermella de Rhonda Fleming.

El llibre no explica l’arxi-sabuda llegenda artúrica, però l’estructura narrativa en permet introduir elements lúdics i d’humor

La història és narrada en primera persona per Hank Morgan, un nord-americà nascut a Hartford, a l’estat de Connecticut, el qual es defineix a si mateix com “un ianqui de cap a peus, i una persona pràctica”. Com a conseqüència d’un fort cop rebut en una baralla, quan recupera el coneixement es troba a l’Anglaterra del segle VI. Comença, doncs, una ucronia en què Morgan entrarà en contacte amb el rei Artús i tot els elements llegendaris que coneixem tan bé: la taula rodona i els seus cavallers, Camelot, la reina Ginebra, sir Lancelot, el mag Merlí, la fada Morgana, etc. El llibre no explica directament l’arxi-sabuda llegenda artúrica, però l’estructura narrativa en permet introduir sovint elements lúdics i d’humor, amb la perspectiva d’un observador molt allunyat, com ara a l’hora de descriure la cèlebre infidelitat de la reina: “Ginebra era molt bella, sí, però també s’ha de reconèixer que era una mica fresca”. (p. 244). O també:
Va ser commovedor de veure com la reina es tornava vermella, somreia, adoptava una expressió sufocada i feliç i dirigia mirades furtives a sir Lancelot; unes mirades per les quals, a Arkansas, no hi ha cap dubte que l’haurien afusellada. (p. 30)
Joan Perucho, a Llibre de cavalleries, utiliza un recurs semblant

El ianqui de Connecticut accedeix a aquest món “com si em trobés dins d’un somni” i Twain, que fou un precursor de la ficcionalització dels viatges en el temps propis de la ciència ficció, no li cal dedicar ni una ratlla a explicar com es produeix aquest transvasament temporal. En la nostra tradició, també trobem aquest recurs literari, per exemple, a Llibre de cavalleries, novel·la de Joan Perucho, del qual enguany commemorem el centenari, a qui dedicarem una atenció especial en propers números de La Veu. Està servit el xoc entre el remot segle VI i el món “avançat” i industrial de la segona meitat del XIX. Morgan utilitzarà els seus superiors coneixements per aconseguir una posició prominent a la cort artúrica, fins al punt d’esdevenir-ne el Cap.

Mark Twain denuncia la corrupció que ineludiblement va associada a la reialesa

La novel·la és una càrrega de profunditat contra les jerarquies, en especial, l’Església i la monarquia: “una classe privilegiada, una aristocràcia, no és més que una banda de propietaris d’esclaus sota un altre nom” (p. 228). Twain denuncia la corrupció que ineludiblement va associada a la reialesa i que al segle XXI els catalans encara patim amb els infames borbons que han succeït la dictadura de Franco. La novel·la de Twain no reivindica ni mitifica el rei Artús, sinó que el ridiculitza i l’utilitza per a parlar críticament del present. De fet, el llibre es pot llegir com una paròdia de les obres de Walter Scott, que enaltien el món medieval.

Twain estableix una útil diferenciació entre les institucions i el país, que es pot traslladar a l'actuació del govern espanyol, més preocupat per les estructures polítiques que no pas per la gent, amb la pandèmia del COVID-19

En alguns moments, l’autor americà potser abusa de l’anacronisme, atès que l’organització social d’Anglaterra al segle VI no devia ser pitjor que la de molts altres llocs del planeta. Ara bé, el text fulmina amb contundència tota monarquia, que considera un insult:
I és que, per l’amor de Déu, qualsevol tipus de reialesa, per molt que hagi canviat, qualsevol tipus d’aristocràcia, per molt que l’hagin esporgada, no deixa de ser un insult (...). Qualsevol s’avergonyiria de la seva raça si pensés en la mena de gent banal que ha ocupat sempre el tron del seu país sense ni una ombra de dret ni de raó. (p. 64)
Twain estableix una útil diferenciació entre les institucions i el país, que resulta molt oportuna per a entendre l’absurditat que hem viscut recentment a l’Estat espanyol amb la pandèmia del COVID-19, on el govern espanyol s’ha preocupat més de les estructures polítiques i de la propaganda, que no pas no de la gent, de la població:
L’única cosa real, substancial i eterna és el país: és el país allò que s’ha de protegir, allò que s’ha de cuidar, allò que mereix la nostra lleialtat; les institucions són una cosa aliena, són un simple abrigall, i els abrigalls es poden gastar, poden convertir-se en parracs, poden deixar de ser còmodes i de protegir el cos contra l’hivern, les malalties i la mort. Ser lleial a uns parracs, cridar per uns parracs, venerar uns parracs, morir per uns parracs… això és la lleialtat de la insensatesa, és pura animalitat; és pròpia de la monarquia, va ser inventada per la monarquia; que se la quedi la monarquia. (p. 107)

Com sempre passa en aquestes obres, la translació en el temps serveix a Twain per a parlar del món contemporani, fent alguna referència a la guerra civil americana, criticant l’esclavitud, i moltes altres coses. La lectura és molt plaent, àgil i divertida, però no pas intranscendent ni buida. A més, Twain té una gran habilitat aforística, capaç d’enunciar sentències plenes de sentit comú amb gran capacitat de síntesi, com aquesta que hauria de tenir molt present qualsevol dirigent públic: “Posseir una enorme autoritat sobre la gent que t’envolta no està gens malament, però comptar amb el seu consentiment encara està més bé.”
  • Publicat a La Veu, núm. 98, març del 2020
  • Mark Twain. Un ianqui a la cort del rei Artús. Traducció de Joan Sellent. Barcelona. Quaderns Crema, 1999
Pere Torra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada