Oda a Barcelona entre senglars

Després d’Els estranys, Raül Garrigasait torna a la novel·la canviant Solsona per Barcelona com a teló de fons, i el convuls segle XIX de la primera guerra carlina pel nostre desconcertant segle XXI, com a coordenades temporals. De fet, la ciutat és un personatge més, com també els porcs senglars, que des de la primera pàgina circulen per la trama urbana lluny de llur hàbitat «natural». És curiós que, darrerament, la narrativa catalana tracta sobre aquestes bèsties, que trobem també a l’últim llibre de Jaume Cabré, Consumits pel foc.

Les dones protagonistes són fortes, com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms; els seus homes són febles i cagadubtes

Ara bé, la història se centra en éssers humans, l’Andreu, veterinari especialitzat en senglars, i la seva filla, Dèbora, que mantenen una relació complicada amb cert regust de confrontació generacional. Sobre tots dos, plana la llarga ombra del record de la Judit, parella del primer i mare de la segona, morta en accident de trànsit. El veterinari, que sembla que es dediqui als porcs per afermar-se davant la dona, és contestat per la filla, que vol estudiar «el mateix que la mare» –el llenguatge d’antigues profecies hebraiques– amb la idea d’esdevenir com la Judit. Ambdues dones, fortes com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms, contrasten amb els seus homes, febles i cagadubtes: a més de l’Andreu, hi ha també Jonatan, parella de la noia, en una línia argumental que en segueix els embolics sentimentals i sexuals. En general, hi ha certa amargor en el sexe, com manifesta la descripció d’un estrambòtic coit al costat d’un senglar mort que gairebé cau sobre els amants.

La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit de les ciutats

La narració inclou molts elements, massa perquè tot quedi ben lligat, i es pot llegir com una oda a Barcelona, en sentit contrari a la de Jacint Verdaguer, que exaltava l’expansió de l’urbs cap a final del segle XIX: «I creixes i t'escampes: quan la planície et manca, | t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient». A Profecia, en canvi, es fa evident la fi de la progressió territorial de la ciutat, fins al punt que aquesta és ocupada per la natura, representada per una invasió de senglars procedent de Collserola (Alguna cosa deuen tenir aquestes muntanyes que també el protagonista d’una cançó del grup Manel s’hi adreça sabent que «hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d'aquest món»). La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit, i alhora expressa l’obsolescència d’un model de civilització que ara ja sabem exhaurit –tot i que n’hi ha alguns que avui voldrien asfaltar el mar.

 

La ciutat s'amotlla a la invasió de senglars com en un estrany malson

El narrador omniscient fa anar endavant i enrere la història, que es va construint a partir de les accions, pensaments i diàlegs dels personatges. El títol focalitza l’atenció cap a una profecia que no és formulada de manera explícita. No es narra una catàstrofe anunciada, tot i que hi ha nombroses al·lusions a «les paraules que porten futur» i a històries bíbliques. A més, la mà humana hi intervé com a desencadenant i, en les descripcions de la tercera part, els ramats de senglars són rius que van fluint pels carrers sense impedir que els humans prenguin un civet de senglar amb una copa de vi. La ciutat s'amotlla a la situació com si es tractés d'un estrany malson i també sembla que l’Andreu i la Dèbora troben alguna forma de superar la tràgica mort de la Judit.

Una sàtira sobre el present del país

El temps de l'acció correspon al 2025, cosa que permet fer una sàtira del present del país, en què destaca la broma de convertir el Palau de la Generalitat en la seu d’un grotesc Museu de l’Autogovern inaugurat per un ministre espanyol. Les ridícules declaracions parlamentàries que aplega el museu –aquí no hi ha profecia ni fantasia– són una antologia de l’absurditat de la correcció política que contamina el nostre discurs públic. És una troballa rellevant, al costat d’altres que fan divertida i amena la lectura. Ben mirat, la narració assumeix que els senglars tampoc no són tan diferents de nosaltres. Quan el protagonista parla de superpoblació el que li respon afirma que «som una plaga», ja que creu que està parlant dels humans. Al capdavall, la conclusió és clara: no som els humans l’espècie més perjudicial per al planeta?

Pere Torra

• Publicat a Caràcters, juliol del 2023. 
• Raül Garrigasait. Profecia. Barcelona, Edicions de 1984, 2022, 238 pàgines.