Una societat amb la merda fins al coll

No s’han de començar els llibres pel final, però això sí que es pot fer en les ressenyes. Mort accidental d’un anarquista, bellament editat per Edicions de la ela geminada, permet concloure al lector o a l’espectador que les vanitoses “democràcies occidentals” estan gairebé colgades per la merda. Els estats fan anar el poder sense un veritable control democràtic, sense transparència ni assumpció de responsabilitats. La raó d'estat predomina per sobre de qualsevol altra consideració, encara que això comporti esclafar drets fonamentals dels individus –fins i tot, la vida– i de les minories, o liquidar les febles garanties democràtiques.

Pinelli ha estat considerat per alguns la divuitena víctima mortal de l’atemptat de Piazza Fontana

Mort accidental d’un anarquista és un clàssic i, com a tal, resulta un text ben vigent. Els fets reals en què s’inspira l’obra corresponen a l’atemptat a la Piazza Fontana de Milà, on una bomba sense cap avís va matar disset persones. Pocs dies després Giuseppe Pinelli, un ferroviari de tendència anarquista, fou detingut i va morir en “caure” des d’un quart pis de la comissaria mentre era interrogat per la policia. La bomba mortífera s’ha atribuït a un grup de neofexistes, però els responsables no han estat identificats mai, com tampoc no s'ha aclarit mai què va passar amb Pinelli, considerat per alguns la divuitena víctima mortal de l’atemptat.

Salellas vincula el contingut del text de Fo amb les detencions i tortures a independentistes catalans per part de la policia (operació Garzón de 1992)

Tot i que l’obra fou escrita en el context dels “anys de plom” i de l’anomenada “estratègia de la tensió” que va viure Itàlia als anys setanta, el seu caràcter universal permet identificar casos semblants en molts altres països: al Regne Unit, fa recordar el dels Quatre de Guildford o els Sis de Birmingham, a Austràlia el de la bomba a l’Hotel Hilton de Sidney. Entre nosaltres, al pròleg del llibre, l’advocat Benet Salellas vincula el contingut del text dramàtic amb les detencions i tortures a independentistes catalans per part de la policia (operació Garzón de 1992), que van quedar impunes per la complicitat dels jutges que no van ordenar ni tan sols investigar-ne les denúncies. Finalment, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar el regne d’Espanya, però això no va evitar que, més recentment, els detinguts l’octubre del 2019, en les protestes per la sentència del Procés, tornessin a patir greus maltractaments, sobretot a la sinistra comissaria de policia de la Via Laietana, el mateix espai de repressió emprat durant la dictadura franquista. Per això Salellas afirma que es consolida “una mena de topografia permanent de la tortura a la ciutat de Barcelona.” Tots aquests exemples posen de manifest la complicitat entre policia i judicatura en països suposadament democràtics. Com diu, ben satisfet, el personatge del comissari: “Estic commogut… És bonic comprovar que la magistratura és encara la millor amiga de la policia.”

El Boig desemmascara i ridiculitza les arbitràries i matusseres versions oficials dels fets fabricades per la policia

Pel que fa al text, amb molt pocs personatges, Fo basteix una peça dramàtica de gran potència sarcàstica. En destaca el Boig, autèntic motor de tota l’obra; un regal per a qualsevol actor de comèdia, que, a més, adopta diverses disfresses, algunes de les quals molt aparatoses, com ara quan es posa una mà postissa, una cama de fusta i un pegat que li tapa l’ull durant una part de l’acció, cosa que donarà lloc a situacions hilarants. El Boig desemmascara i ridiculitza les arbitràries i matusseres versions oficials dels fets fabricades per la policia i encara n’afegeix d’altres, algunes de les quals ben estrafolàries. Des del primer moment s’identifica a si mateix com a boig, “boig certificat”, que té “el hobby de representar papers, sempre diferents. Però jo estic a favor del teatre-veritat i necessito que la meva companyia de còmics sigui de veritat, que no sàpiga que està actuant.” De fet, l’obra és aquesta representació organitzada per aquest personatge capaç de convèncer els policies que un inexistent article 122 bis del Codi penal italià el fa intocable i d’arrossegar-los a cantar dins de la comissaria "Stornelli d'esilio", una cançó anarquista de Pietro Gori amb els cèlebres versos “Nostra patria è il mondo intero e nostra legge è la libertà”. Així doncs, som en mans d’un boig, però ell és més lúcid que els teòricament assenyats. Les seves rèpliques, enginyoses i de lògica aclaparadora, resulten divertidíssimes i són un dels encerts de l’obra:

BOIG És clar! Evident. Segons això, si és indubtable que les bombes a l’estació les va posar un ferroviari, en conseqüència podem afirmar que les del Palau de Justícia de Roma les va posar un jutge; les del monument al soldat desconegut, el capità de la guàrdia, i les del Banc de l’Agricultura de Roma, un banquer o un pagès, a triar.

Entre els policies, l’inspector Bertozzo dona molt joc, ja que coneix la identitat real del Boig i queda descol·locat còmicament quan aquest es fa passar per jutge i els altres policies impedeixen, de manera grotesca, que digui la veritat, ja que tots estan amagant una altra de les identitats amb què el Boig es disfressa. També cal assenyalar el personatge de Feletti, la periodista que coneix les irregularitats policials i que, en certa mesura, s’identifica amb el lector o espectador. Ella sap molt bé què va passar i en què consistia l'estratègia de la tensió:

FELETTI ¿Així que no en té cap notícia? ¿I té notícia que, de cent setanta-tres atemptats amb explosius produïts els darrers dotze mesos, ben bé cent dos s’ha descobert que havien estat organitzats per feixistes i que més de la meitat dels setanta-un restants hi ha seriosos indicis que també poden ser atribuïts a neofeixistes o a grups paramilitars d’extrema dreta?

La portada, gràficament, rebla el clau d’uns tràgics fets no aclarits, però ben coneguts

Pel que fa a l’edició, la portada compta amb una eloqüent il·lustració d’un cert to expressionista, a càrrec d’Ariadna Rodríguez Miró, autora també d’altres il·lustracions per a la mateixa casa editorial, com ara la de l’entranyable Bartleby. La imatge –amb uns adequats tons de blanc, gris i negre– recorda alguns antics cartells anarquistes de denúncia dels fets: unes mans enormes que donen una empenta, una finestra amb vidres trencats i un home que cau al buit. Gràficament, rebla el clau d’uns tràgics fets no aclarits, però ben coneguts a Europa i al món sencer. Per la seva banda, Guillem-Jordi Graells, escriptor dramàtic experimentat, signa una versió impecable en la qual opta per una llengua natural i posada al dia. Després de llegir el text, tenim unes ganes boges que es torni a representar perquè, essent un text dramàtic, la llengua catalana ha de dringar a l’escenari.

El nucli de l’obra és la denúncia que l'escàndol funcioni “com a catarsi alliberadora del sistema”

A les primeres edicions del text, Dario Fo mateix es demanava per què havia tingut tan èxit aquest espectacle. Concloïa que no era pas per les riallades provocades per l’exhibició de la la hipocresia i les mentides barroeres orquestrades per les autoritats, sinó sobretot pel “discurs sobre la socialdemocràcia i les seves llàgrimes de cocodril, pel fet de veure com la indignació s'apaga amb l'eructe de l'escàndol, l'escàndol com a catarsi alliberadora del sistema.” No hem d’oblidar que aquest text té una forta càrrega política en un sentit força brechtià i l’autor vol sacsejar l’audiència. Per això cap al final de l’obra, el Boig expressa amb claredat la mateixa idea de l’autor: “La gent s’indigna, s’indigna i blup! El rotet alliberador. Mirin-s’ho bé: aquest sistema l’accepten no només els explotadors, sinó també els explotats”.

L’anarquisme del detingut genera la seva detenció com passa amb la ideologia dels independentistes víctimes de l’escàndol del Catalangate

Aquesta nova edició de l'obra més emblemàtica i representada de l’autor italià fou publicada abans que esclatés el greu escàndol de guerra bruta i espionatge del Catalangate, sobre el qual les responsabilitats del Govern espanyol són evidents. El president del Govern espanyol i la ministra de Defensa han arribat a justificar que es trepitgin drets fonamentals fins a considerar-ho una acció legítima, atesa la ideologia dels espiats. A l’obra també la ideologia de l’anarquista detingut genera la seva detenció i “l’accident” que posa fi a la seva vida. L’escàndol del Catalangate ha tornat a posar de manifest, doncs, que la merda desborda un estat membre de la Unió Europea que s’autoproclama “democràcia plena”, cada dia amb menys versemblança. En canvi, molta gent, fins i tot a Catalunya, minimitza l’abast de la corrupció de l’Estat i es limita a considerar que és sols cosa d’una part de l’Estat, que hi ha un nucli dolent i li’n diuen deep state o, com a molt, un petit reducte franquista. Aquest també és un error que denuncia l’obra. Potser, al final, ens acabarem adonant que Fo fa explícita la idea que, senzillament, la saba que alimenta estats com l’espanyol és la merda.

• Publicat a Lletres bàrbares, maig del 2002. 
• Dario Fo. Mort accidental d’un anarquista. Edicions de la ela geminada. Barcelona, 2022

Pere Torra

Junil o la recerca de la llibertat

Per a una publicació que es diu Lletres bàrbares és gairebé ineludible saludar i ressenyar Junil a les terres dels bàrbars, la darrera novel·la de Joan-Lluís Lluís, que, a banda d’aquesta curiosa coincidència nominal, presenta molts punts d’interès, el més vistós dels quals és haver estat designada la millor de l’any 2021 per un jurat especialitzat. És el més vistós, però no pas el més rellevant; al nostre parer, més enllà de les classificacions crítiques, l’obra presenta diversos aspectes que mereixen ser destacats i ens fan aconsellar-ne la lectura.

Tot i comptar amb un teló de fons històric, és sobretot una novel·la d’aventures

En plena època de l’antiga Roma, la jove protagonista, Junil, i uns companys esclaus emprenen un viatge, una fugida: ella escapa d’uns perseguidors i també s’adreça a la recerca del seu admirat poeta Ovidi, desterrat en un dels confins de l'imperi; els esclaus, per la seva banda, intenten aconseguir una vida millor, cosa que passa pel seu alliberament. La novel·la s’estructura en tres parts, que tenen el viatge com a eix central. La primera part, «La província de l’estany», segueix la vida força trista de Junil amb el seu odiós pare, abans de partir; la segona part, «Els camins», conté el desplaçament, és a dir, les trobades i topades que va tenint la colla de Junil durant el seu itinerari; la tercera part, «La vora del món», narra les vicissituds del grup quan arriben a Tomis, lloc on viu exiliat Ovidi. Tot i comptar amb un teló de fons històric, més que una novel·la històrica és sobretot d’aventures, amb un cert to de faula i plena autoconsciència de l'artifici narratiu, de vegades posat al descobert per l’autor. De fet, d’història, de fets històrics, n’hi ha ben pocs en aquesta novel·la. El tractament de la història és ben diferent al de Jo soc aquell que va matar Franco –obra guanyadora del Premi Sant Jordi 2017–, on Lluís sí que hi explora a fons la història del país, encara que en capgiri els esdeveniments i hi afegeixi la necessària barreja de fets ficticis.

Ben mirat, el món antic tampoc no queda tan lluny del del segle XXI

Els fets de l’obra no passen de manera màgica i sense fonamentació narrativa, sinó gradualment, enmig del món violent, difícil i agressiu de l’antiguitat, un escenari presentat amb versemblança i sense concessions edulcorades. Compta amb dos grans grups: els privilegiats, que usen i abusen dels seus privilegis; els altres, que pateixen les humiliacions, fan tota la feina i miren de sobreviure com poden. Entre aquests últims n’hi ha de miserables, com el pare de Junil o també el Vell, el qual, a canvi de petits beneficis personals, facilita la submissió per part dels amos. Ben mirat, el món antic tampoc no queda tan lluny del del segle XXI. Durant el trajecte, als quatre fugitius que l’inicien, se’ls aniran afegint altres individus i grups, atrets per les possibilitats de llibertat que hi intueixen, conscients que caminar pot ser difícil, però la immobilitat és estèril. Un punt també atractiu del viatge que descriu l’obra és el fet que la narració segueix els personatges en forma de relleus successius. Hi ha algun moment que fins i tot sembla que la protagonista gairebé no hi sigui. Però això no és cap oblit de l’autor, sinó un factor estimulant perquè el caràcter coral dels personatges enriqueix el relat.

L'obra conté diverses reflexions sobre la literatura i el fet de narrar històries

Com que Junil, durant la primera part, esdevé copista de llibres l'obra conté diverses reflexions sobre la literatura i el fet de narrar històries. En alguns casos –tenint en compte l’època– la narració hi al·ludeix de forma irònica: «ser escriptor és la cosa més fàcil del món, quan només cal manar a l’esclau copista que canviï el nom al primer full d'un llibre escrit per un altre.» En altres ocasions, en el diàleg amb el Vell, el contador de contes, s’incideix sobre la divergència entre oralitat i escriptura: «un parlador no inventa, barreja les paraules que té dintre seu i les parla, cada vegada en un ordre diferent… I és aquest ordre que fa un conte nou, però les paraules són les mateixes…»

Els personatges construeixen una llengua única apedaçada “per l’afany d'entendre's”

Igualment, a causa de la diversitat de llengües dels membres del grup de caminants, la traducció i la comprensió interlingüística ocupen un espai molt rellevant. Hi ha un preciosa referència, que no podem reproduir sencera, sobre una anomenada «llengua bocins» o «llengua trossos», una mena de pidgin que construeixen els mateixos parlants, a partir de les llengües pròpies: «Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix quan parlen tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua. És una mescla en què cap d’ells no pensa com en una llengua sencera, i potser per això no li donen nom […]. S’entenen per l’afany d’entendre’s.»

«Al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia»

El llibre planteja una analogia absoluta entre vida, aventura i llibertat, de forma directa i desacomplexada. Gairebé no és ni una metàfora ja que sense viatge, sense aventura, sense llibertat no es concep com es pot viure. Cap al final de la segona part, hi ha un moment que els principals protagonistes, amb gran lucidesa, s'adonen de «la certesa que el viatge no s’aturarà mai, que al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia i la gent estranya i inquietant, però sobretot fora de l’ordre ordinari volgut pels déus, és la gent que no camina.» Els personatges experimenten, doncs, un procés de creixement i aprenentatge semblant al de les novel·les d’iniciació. Al final del llibre –que, òbviament, no revelarem aquí–, els protagonistes ja es troben en molt millor disposició per a decidir què fer amb la seva vida.

Tant aquesta novel·la com Jo soc aquell que va matar Franco literaturitzen la recerca de la llibertat

D’alguna manera, tant aquesta novel·la com també l’anterior, Jo soc aquell que va matar Franco, literaturitzen la recerca de la llibertat, una recerca que comporta sacrificis i dificultats, d’entre les quals n’hi ha de lligades a la pròpia condició física: l’Agustí Vilamat, protagonista de l’anterior, és borni i indecís; Junil és una noieta més aviat feble i al personatge d’Arbre, que s’uneix al grup de Junil, li manca un braç. Els protagonistes d’ambdues novel·les són, doncs, antiherois més que no pas superherois. Tots dos comparteixen l’afició llibresca: Junil, que aprèn a llegir, s’enamora dels versos d’Ovidi; Agustí és devot de les paraules que recull i endreça el diccionari de Pompeu Fabra. En tot cas, per a avançar en el camí de la llibertat sempre els cal fer un gran esforç: en el cas de Junil, emprendre un llarg viatge de recorregut incert; en el cas d'Agustí, disparar contra Franco. En tots dos casos, cal sempre el coratge d’enfrontar-se al poder dominant a cada moment, sigui l’imperi que Hitler pretenia construir amb l’ajut de Franco, o sigui el vell imperi romà. Al capdavall, Junil a les terres dels bàrbars esdevé un bellíssim cant a la llibertat.

Pere Torra

• Publicat a Lletres bàrbares, abril del 2022
• Joan-Lluís Lluís. Junil a les terres dels bàrbars. Club Editor, 2021

Antonina Canyelles, la força de les paraules

Que l’any 2022 encara hi hagi una comunitat rellevant de persones que parli la llengua catalana, després d’anys de prohibicions, persecucions, imposicions i humiliacions, és extraordinari. Que hi hagi editorials amb empenta per a publicar textos en aquesta llengua i que hi hagi escriptors com Antonina Canyelles capaços de fer servir la nostra llengua amb una gran potència verbal és un autèntic miracle. Cal celebrar, doncs, que una petita editorial independent com Lapislàtzuli hagi editat una magnífica antologia poètica –Putes i consentits– d’aquesta autora. El llibre, a més, està molt ben editat i, en l’edició especial del 2020, compta amb unes hàbils il·lustracions a càrrec de Marc Gil. És tan difícil il·lustrar textos poètics! Gil se’n surt molt bé i no estalvia creativitat ja que que cada poema té el seu dibuix.

Amb austeritat formal, però amb determinació substantiva, Canyelles treu molt de suc de la força del llenguatge

Certament, Canyelles és una escriptora que, amb austeritat formal, però amb determinació substantiva, treu molt de suc de la força del llenguatge. Amb uns recursos acotats i sense floritures, l'autora transmet un missatge essencial, directe, anti-banal. Ho fa, fins i tot, quan es refereix a la pròpia biografia: «Vaig néixer rossa, | condreta | i per emprenyar la voga. | Vaig créixer. | M’enviaren a l’escola | i a la merda. D’ambdues coses | no vaig sortir-ne il·lesa.» També ho fa a l’hora d’enorgullir-se de la pròpia condició, defensada amb contundència, sense passos enrere: «Polaca, | roja | i mala puta. | Salut i per la vida!». Tot i això, ens avisa que, quan es tracta d’un mateix, cal relativitzar les coses: «Fa temps que no sé res de mi | i no tenc ganes d’escriure’m.»

Molts poemes contenen pensaments ultra-racionalistes, que porten les idees fins a les darreres conseqüències

Un altre tret de l’obra de Canyelles és la seva lucidesa, amb poemes que contenen pensaments ultra-racionalistes, que porten les idees fins a les darreres conseqüències, com ara: «Esperar és deixar | que l’herba creixi, | que escupi tota la verdor | i que mori seca.» O també: «M’embargaren la paraula | perquè devia temps al silenci.» Alguns poemes resulten tan evidents que traspuen veritat, acarats amb els nous esdeveniments que hem de viure, com ara la guerra contra Ucraïna: «Venga més tinta. | Dau-me més tinta | i més paper, | que estic fent | un inventari de desastres.» De vegades, aquesta lògica radical no està exempta d’humor i d’un to lúdic: «Tu que coneixes | els homes i els cavalls, | parla’m una mica dels centaures.»

Per mitjà de l'epigrama, l'autora furga dins l’ànima per a fer-nos arribar missatges inquietants

Així mateix, Canyelles, amb una obra on predominen els poemes breus, recorre molt sovint a l’epigrama, i furga dins l’ànima per a fer-nos arribar missatges d’un cert to inquietant: «Llops, vigilau l’infant. | No fos cosa | que els homes se’l menjassin.» O també: «Com que sempre he viscut | en territori enemic, | he après que la fosca | no és la llum a l’inrevés.» I encara: «Apagau tots els llums, | que els somnis | també necessiten dormir». Albert Mestres diu al pròleg, molt encertadament, que “les poesies de Canyelles són sempre breus i punxegudes, sense estructura formal aparent però formalment molt treballades. Semblen néixer d'un esquema sil·logístic que els dona una solidesa a prova de bomba i en tot cas comporten sempre per al lector un salt mental.” És exactament això!

Canyelles defensa tant la seva pròpia llibertat creativa com també la del lector mateix

Efectivament, la poesia d’Antonina Canyelles és ben lliure de rigidesa formal, almenys a primera vista, però no menysté temes de gran tradició, com quan descriu el pas del temps recorrent a una imatge molt física: «Una pedra damunt una altra pedra; | així és la vida i la muralla»; o quan blasma l’absurditat del que segurament anomenaríem progrés: «Abans teníem gall | i ara tenim rellotge. | L'alba de cada dia | només fa bonic» En qualsevol cas, l’autora no cerca la comoditat del lector i no l’hi posa fàcil, ja que –també ho diu Mestres– el lector ha d’acabar de construir el poema fins a rebre l’impacte, el “salt mortal”, la sacsejada del sentit sencer. D’aquesta manera, Canyelles defensa tant la seva pròpia llibertat creativa com també la del lector mateix. Al capdavall, en un dels poemes ja ho diu ben clar: «A mi tant se me'n dona | que em negueu el pa i la sal. | Som un àguila.» Som davant d’uns poemes essencials, que ens ofereixen tall, que no estan per brocs. Llavors nosaltres, com a lectors, no ens posarem pas a fer el pardal, oi?

Pere Torra

• Publicat a Lletres Bàrbares, abril 2022.
  
• Antonina Canyelles. Putes i consentits. Antologia poètica. Il·lustracions de Marc Gil. Lapislàtzuli, 2020.

Perseguint encara la vida nova (set-cents anys després de Dante)

Aquest any que deixem enrere és el 7è centenari de la mort de Dante Alighieri. Per què no el llegim? Si no gosem posar-nos a fer-ho amb la Divina comèdia, cosa que cal fer alguna vegada en aquesta vida, sempre tenim l’opció de La vida nova. Es tracta d’una obra breu i singularíssima, un prosímetre que fou el primer llibre que l’autor va escriure. En català, en tenim diverses traduccions i, justament aquest any, la imprescindible editorial Adesiara n’ha publicat una de nova i oportuna. Nosaltres hem treballat sobre la de Manuel de Montoliu, de 1903, que és la primera íntegra en la nostra llengua i té molts punts d’interès. Ha estat editada per Barcino –també aquest 2021– en facsímil en una col·lecció de traduccions històriques que eleva el grau de civilitat de la nostra cultura i conté un estudi a càrrec d’un especialista, de manera que ofereix més que l’obra en si.

El decàleg sobre el fet de traduir escrit per Montoliu és una meravella

La introducció d’aquesta edició és a càrrec de Francesco Ardolino, que parla del moviment dels pintors prerafaelites, Joan Maragall, el Modernisme i tot l’ambient cultural de la recepció de Dante a Catalunya al tombant dels segles XIX i XX. Quins temps de desvetllament! De Maragall, Ardolino en destaca la fortalesa intel·lectual, de vegades massa soterrada sota els prejudicis o “acusacions d’espontaneïtat naïf o d’ingenuïtat talcomragista que li han retret”. També recull la defensa de la necessitat de traduccions que fan tant Maragall com el mateix Montoliu. El decàleg escrit per aquest últim, amb motiu del Primer Congrés de la Llengua Catalana, és un dels textos més intel·ligents que s’han escrit mai en la nostra llengua sobre el fet de traduir.

Dante, que, al costat del nostre Llull, fou dels primers a escriure en llengua vulgar, és una festa de la llengua

La traducció de grans obres clàssiques de la literatura eixampla i regenera una cultura i també la pròpia llengua. Dante, que, al costat del nostre Llull, fou dels primers a escriure en llengua vulgar, és una festa de la llengua i traduir-lo també ho és. La versió de Montoliu és hàbil i bella, ajudada per “la portentosa semblança que amb el nostre català classic té l’antiga llengua italiana”, tal com diu ell mateix al prefaci. Així, Montoliu constata haver trobat “sonets en els quals no he tingut de variar més que un parell de rimes”. Per això, si prenem l’original, comprovem que efectivament la traducció catalana dels versos s’acosta molt al toscà i la rima amb les mateixes paraules no és gens forçada:

ch'Amor m'assale subitanamente, sì che la vita quasi m'abbandona: càmpami uno spirto vivo solamente, e que' riman, perché di voi ragiona.

“Amor m’assalta tant sobtadament, que gairebé la vida m'abandona;  i em resta un esprit viu tant solament, i aquest roman perquè de vós raona.”

La bellesa dels immortals versos de Dante ressona, netament i clara, en el nostre catalanesc

L’edició de Barcino no conté el text original, com sí que ho fa la d’Adesiara. Tot i així, és fàcil localitzar l’original dantesc i contrastar algunes de les opcions lingüístiques de Montoliu. Comentem-ne alguns exemples: “E per questa cagione, cioè di questa soverchievole voce che parea che m'infamasse viziosamente” esdevé “I per eixa causa, ço es, per eixes desconvenívoles veus que semblaven infamar-me de viciós”. L’expressió “desconvenívoles veus” no és pas una traducció literal (l’adjectiu italià soverchievole correspon a “aclaparador”, “excessiu”), però resulta una bonica i atrevida innovació que incorpora un apropiat matís pejoratiu. La frase “e chi allora m'avesse domandato di cosa alcuna, la mia risponsione sarebbe stata solamente 'Amore', con viso vestito d'umilitade” és versionada com “I el qui llavores m’hagués demanat quelcom, la meva resposta fóra estada solament Amor, dit amb humil visatge”. La bellesa dels immortals versos de Dante ressona, netament i clara, en el nostre catalanesc.

El llibre, llegit avui, ens sorprèn per la potència de les hipèrboles amb què es parla de l’amor i es descriu Beatriu

En el que portem escrit encara no hem esmentat Beatriu, que és l’origen i el motor de l’obra. Però què en podríem dir nosaltres que no hagi estat dit? Fins i tot hi ha qui considera que no és més que un element d’una gran al·legoria amb implicacions filosòfiques, religioses, místiques, fins i tot esotèriques. Ja el seu nom (“la que porta beatitud, felicitat”) és ben significatiu. El llibre, llegit avui, ens sorprèn per la potència de les hipèrboles amb què es parla de l’amor i es descriu la dona: “En sa presencia tot se torna humil, / i no es sols ella qui apareix plascent, / ans quiscuna per ella reb honor. / I es en tots els seus actes tant gentil, / que ningú pot haver-ne d’ella esment / que no sospiri de dolçor d’amor.” A la Commedia, Beatriu reapareix i guia Dante cap al cel; deixem també nosaltres que la poesia escrita fa més de set-cents anys ens guiï, segur que arribarem a bon port i ens farà sospirar.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 117, gener del 2022.
• Dante Alighieri. La vida nova. Traducció de Manuel de Montoliu. Barcino, 2021.

El dring de Jorge Luis Borges en llengua catalana

Aquest any la intrèpida editorial Flâneur –qualsevol editorial independent que publiqui llibres en la nostra llengua ho és– ha recuperat la traducció de L’Aleph, obra de Jorge Luis Borges, a càrrec d’Avel·lí Artís-Gener, “Tísner”. Les traduccions a la nostra llengua d’obres en castellà són una cosa especial, i hi ha qui ho troba gairebé estrambòtic. No vull ni pensar com ho deuen veure aquests que estan obsedits a liquidar la llengua catalana i encimbellar el castellà com si fos una llengua superior, més gran i millor, que voldrien única. De fet, el castellà és únic en molts espais on no li correspon ni per territori ni per funció, llevat que hom invoqui un suposat “dret de conquista”, però els imperialistes –la pitjor mena de nacionalistes– són així: imposen, exclouen, prohibeixen, discriminen. També ignoren, entre altres coses, que hi ha força catalanoparlants que no coneixen l’espanyol: per exemple, molts catalans del nord, que, a més de la llengua del país, en tot cas, tenen bona competència en francès, però no pas en la llengua de Cervantes.

 

Cal incloure L’Aleph entre les obres mestres de la literatura de les quals cal disposar en la nostra llengua

Si volem ser una cultura sencera (cosa realment difícil en aquests temps de difuminació i submissió), necessitem comptar amb traduccions de les grans obres literàries sigui quina sigui la llengua del món en què hagin estat escrites, castellà inclòs. D’aquí sorgeix la necessitat d’incloure L’Aleph entre les obres que poden formar part del cànon d’obres mestres que cal haver llegit i de les quals cal disposar en la nostra llengua. N’hi ha unes quantes més; precisament, el mateix Tísner també és el traductor de Cent anys de solitud, l’emblemàtica obra de Gabriel García Márquez, escriptor que va voler que la seva obra fos traduïda a la llengua catalana, i que ho fos pel seu bon amic. Poder llegir García Márquez i Borges en la nostra llengua és un gran què. Poder llegir l’original sempre és magnífic, però sentir dringar en català els mots d’aquests llibres és també un plaer que cal saber apreciar.

És erroni considerar el conte com un gènere menor

Soc conscient que no estic parlant del llibre de Borges en si, però se n’han dit moltes coses des de l’any 1949 i potser és massa pretensiós voler-ne dir gaire res de nou. Els contes de L’Aleph situen el lector en una dimensió especial. L’aire de faula fantàstica universal, el to erudit, la reflexió filosòfica, l’hàbil invocació de la mitologia clàssica, l’orientalisme juganer, etc. configuren un conjunt bigarrat que deixa un fort impacte en el lector. Quan hom llegeix Borges, sempre sap que està llegint Borges fins al punt que sovint s’etiqueten autors dient que tenen un estil borgesià. Això és extraordinari!

Borges, com Perucho, es caracteritza per una intertextualitat, de vegades aclaparadora, però molt bellament presentada

Borges no va escriure cap novel·la –tot i que alguns dels seus contes tenen la potència d’una gran novel·la–, però amb les narracions curtes ja va assolir el cim artístic. Tan sols la lectura de «L’immortal», el primer conte del recull, permet constatar que, en contra del que s’ha dit de vegades, és erroni considerar el conte com un gènere menor (entre nosaltres tampoc no ho és si llegim els de Rodoreda, Calders, Pedrolo, Monzó…). Aquest conte és una de les millors expressions del que podríem anomenar la paradoxa de la immortalitat: els éssers humans desitgen assolir la condició immortal, però en cas que l’arribin a obtenir entren en un procés de degradació i deshumanització que fa preferible ésser mortal. Per a un immortal, «no hi ha res que no estigui com perdut entre miralls infatigables. Res no pot esdevenir una vegada i prou, res no és preciosament precari. L’elegíac, el greu, el cerimonial, no regeixen per als Immortals.» Quines frases tan belles! Que bé que sona Borges en català! Perquè a cada conte es pot trobar una línia que se t’emporta cap a un món ple d’evocacions, com el personatge de «L’espera», que intueix que «el passat és la substància de què és fet el temps; és per això que el temps de seguida es torna passat». En el conte “Els teòlegs”, la batalla dialèctica contra l’heterodòxia entre Aurelià i Joan de Pannònia fa pensar molt en la que manté Kosmas amb el dimoni Arnulf en la magnífica novel·la de Joan Perucho, Les aventures del cavaller Kosmas. Borges, com Perucho, es caracteritza per una intertextualitat, de vegades aclaparadora, però molt bellament presentada. En altres paraules, no cal haver llegit els autors inclosos a l’enorme Patrologia de Migne –sovint citada per tots dos escriptors– per quedar admirat dels lligams que el narrador va establint entre obres de diversos segles: de l’antiguitat clàssica a la Il·lustració i el món contemporani, passant per textos de l’Extrem Orient, inconcebibles des d’una estreta mentalitat eurocèntrica occidental.

 

Tísner transporta Borges a la llengua catalana fent-lo tornar a ser original i no “semblar traduït”

La traducció de Tísner transporta Borges a la llengua catalana amb aquella gran virtut que ha de tenir tota traducció: tornar a ser original i no “semblar traduït”. Té l'avantatge que la llengua castellana de Borges en general és una llengua culta i, en aquest registre, dues llengües romàniques encara posen més de manifest la seva proximitat. A més, els editors no han perdut l’ocasió d’acarar Borges i Tísner, ja que l’edició també conté el text castellà. Què més volem?

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 116, novembre del 2021
  
• Jorge Luis Borges. L’Aleph. Traducció d’Avel·lí Artís-Gener, Flâneur, 2021 

Amb la tècnica de Joan Perucho

Un dels fruits més curiosos de l'any Perucho -viscut enmig del tràgic embolic de la pandèmia- ha estat aquest petit llibre escrit per Julià Guillamon, una plaquette que fa superar els prejudicis sobre la mida, ja que és tota una joia. Ha estat publicat per Vibop edicions, una jove editorial que compta amb la col·lecció "Envinats", un nom ben expressiu, darrera el qual hi ha "la voluntat de vincular el món del vi amb les arts i la creació", segons que asseguren els seus responsables.

Aquest petit recull conté uns textos que, sota l'aspecte d'un mer divertiment, ofereixen una festa literària de primer ordre

Un dia parlarem d'alguna de les obres "llargues" de Guillamon, que, al costat de la seva activitat com a crític, periodista i gestor-animador cultural, està bastint una obra literària personal, sòlida i molt singular. El petit recull Vi i benzina conté uns textos que, sota l'aspecte d'un mer divertiment, ofereixen una festa literària de primer ordre. Es tracta de cinc peces, de les quals n'hi ha quatre que pertanyen al que s’anomena "història apòcrifa", que ja es pot considerar un autèntic gènere narratiu que gairebé fou inventat per Joan Perucho (hi ha una colla d'escriptors boníssims que han fet coses en aquesta línia, com ara Lovecraft, Borges, Calvino, Espriu, Cunqueiro…, encara que tots ells tenen tanta personalitat que resulta massa banal assimilar-los). Aquest terme designa un tipus de narració –de vegades, més anecdòtica; en altres ocasions, molt propera a la poesia o a allò que en diríem prosa poètica– que presenta una situació o uns esdeveniments, sovint ambientada en un moment històric del passat, plena de referències textuals –citacions ben sovint veritables i erudites, no sempre literàries; però també probables, no diem inventades–, que conté elements que desborden la realitat que el lector amb prou feines percep, amb una perspectiva plena d'humor, etc. Els millors exemples d'històries apòcrifes de Joan Perucho, els trobem en llibres com Aparicions i fantasmes, Històries apòcrifes, Un viatge amb espectres i, especialment, Botànica oculta, Els balnearis i Monstruari fantàstic, tres llibres que, en versió castellana, foren publicats conjuntament i encertada amb el títol de Trilogia màgica.

 

"L'Etiquetador" és una paròdia hilarant i ben evident de la narració peruchiana "El cal·lígraf"

Precisament, Guillamon poa en el model de narracions d'aquests tres darrers llibres per als tres primers textos, respectivament: "La imprudent", "Barbara Steele i Federico Fellini a Chianciano" i "L'Etiquetador". El primer podria tenir com a referent molts dels relats del libre de Perucho, però probablement encaixa força amb "La suplicant", la història d’una increïble planta amb una afició inversemblant: el cant. El segon aprofita l’entorn d’un balneari per a fer aparèixer dues icones cinematogràfiques amb el to pop dels anys 60: l’actriu Barbara Steele, diva de les pel·lícules de terror gòtiques, i el gran cineasta Federico Fellini, també com Perucho nascut l’any 1920, el centenari del qual ha passat massa desapercebut entre nosaltres. Per cert, curiosament, Steele va ser llançada a la fama com a actriu amb la pel·lícula La màscara del dimoni –també esmentada al text–, la qual està basada en un relat de Nikolai Gógol, que és citat al conte de Guillamon en la versió castellana com a Viyi, però aquest títol també es pot transcriure com a Vij o Vi, precisament (segur que és una hàbil referència que Guillamon ha amagat en un volum inclòs en una col·lecció d’aire vitivinícola). El tercer conte és una paròdia hilarant i ben evident de la narració peruchiana "El cal·lígraf" canviant la tècnica cal·ligràfica per la d’etiquetatge de vins. La quarta història apòcrifa inclosa al recull és “Amb la tècnica de Lovecraft de Joan Perucho”, que constitueix un homenatge evident a la narració amb què l’autor de Llibre de cavalleries va introduir Lovecraft a la península l’any 1956. Guillamon hi aconsegueix un exercici doblement metaliterari molt enginyós amb un final plenament paral·lel al de la narració inicial.

Luján, Cunqueiro i Perucho pertanyen a "una generació sense vi", segons Guillamon

Finalment, el llibre, a més d’una bella il·lustració de Jacob (Josep Aragay) procedent de la revista Papitu del 1909, inclou un cinquè text –encara que apareix en quart lloc– en què l’autor, a tall d’epíleg, explica el procés d’encàrrec i redacció de les històries apòcrifes del recull. A més, hi afegeix unes interessants consideracions sobre el fet que la de Luján, Cunqueiro i Perucho –els dos primers hi apareixen profusament esmentats– fou “una generació sense vi”, és a dir, que a la segona meitat del segle XX, fa uns 40 o 50 anys, no hi havia tantes marques ni tants tipus de vi, ni tan coneixement sobre el vins com hi ha avui, al primer terç del segle XXI.

Aquestes narracions han estat dictades pel fantasme de Joan Perucho

Guillamon ha arribat a escriure moltíssimes pàgines sobre Joan Perucho i en aquest llibretó, hom hi pot trobar encara un sintètic comentari molt ajustat i precís que resumeix tota la poètica de l'autor de Les històries naturals:

"La seva literatura reflecteix molt exactament la seva manera de ser: el gust per la història, l'esperit d'aventura nascut de les lectures de nano, la imaginació fantàstica, la ironia i una barreja molt especial de dos sentiments: una tendència a ennoblir la vida (amb personatges delicats i espirituals) i una tendència oposada a mostrar-ne despulladament la materialitat." (p. 29)

Els textos aplegats en aquest recull contenen totes aquestes característiques fins al punt que gairebé podríem dir que aquestes narracions han estat dictades pel fantasme de Joan Perucho, amb el qual Guillamon –bon amic seu– ha trobat la manera de conversar i, passant-s’ho ell mateix molt bé, fer-nos-ho passar bé a nosaltres, lectors.

Pere Torra

• Julià Guillamon. Vi i benzina. Quatre històries apòcrifes de Joan Perucho. Vibop edicions, 2020.
• Publicat a La Veu, núm. 115, octubre del 2021.

La lluita a l’exili, més viva que mai

Espero no ser titllat d’oportunista, però aquests dies sens dubte és certament oportú comentar la segona part del dietari de Carles Puigdemont –amb redacció de Xevi Xirgo–, que té per títol La lluita a l’exili. Aquests dies veiem com aquesta lluita ha tingut un nou escenari: la bonica i estimada illa de Sardenya, precisament a l’Alguer, l’indret més oriental on es parla la nostra llengua.

Carles Puigdemont s'ha convertit en símbol de la reivindicació d'independència de Catalunya, en aquests moments, majoritària

 

En aquest nou escenari han aparegut els personatges habituals que han protagonitzat un nou episodi d’un combat que ara ja fa gairebé 4 anys que dura. D’una banda, hi ha un Estat repressiu i venjatiu –representat per un sinistre personatge com el matusser jutge Llarena i un govern espanyol que, sigui del color que sigui, continua pixant fora de test–; d’altra banda, el president Carles Puigdemont, convertit en símbol de la reivindicació d'independència de Catalunya, en aquests moments, majoritària; ben escortat per l’eficaç Gonzalo Boye, l’advocat que ha posat de manifest les malapteses de la justícia i el govern del regne d'Espanya, tant des des del punt de vista jurídic com democràtic.

 

Aquest nou volum conté alguns trets específics que el fan especialment interessant

És un llibre que es presenta aparellat amb el primer volum de la sèrie, M’explico, que anava des de la investidura de Puigdemont –gener del 2016– fins al seu establiment a l’exili, a Bèlgica –desembre del 2017. Aquest segon llibre va des dels inicis del 2018, un cop l’independentisme havia resultat victoriós –contra tot pronòstic– a les eleccions del 21 de desembre, fins al febrer del 2020, amb Puigdemont eurodiputat que torna a trepitjar Catalunya en la magnífica manifestació de Perpinyà. Ara bé, aquest nou volum conté alguns trets específics molt rellevants que el fan especialment interessant.

 

El dietari de presó conté unes notes, en primera persona, plenes d’interès i riques en detalls humans

 

Un d’aquests aspectes nous és l’existència d’un dietari –reproduït amb la lletra autògrafa del president mateix– que conté els seus pensaments, dia a dia, mentre es trobava tancat a la presó de Neumünster. Quan vaig comentar el primer volum (vegeu Per una anàlisi formal del llibre de Puigdemont-Xirgo), vaig formular alguna objecció de versemblança a la interferència de la veu del narrador en tercera persona, en uns textos amb un contingut de percepcions personals tan fort. Ara he de celebrar que això es corregeix una mica amb més concessió a les cometes i aquest dietari, que és un document molt valuós no tan sols com a testimoni, sinó també com a peça literària. Es tracta d’unes notes, relativament breus, escrites en primera persona plenes d’interès i riques en detalls humans. 

 

Sobre el cardenal Omella: "veritablement molt més servidor de la unitat d'Espanya que de Déu, davant la injusta i inhumana persecució"

 

Per exemple, explica que a la presó el fan canviar de roba de dalt a baix, per posar-li una roba de presidiari de color verd, i assenyala també que li donen una roba molt gastada, però que les sabates són noves, cosa que li fa notar “un vigilant d’origen portuguès en la seva preciosa llengua materna.” O les pizzes que prepara un cuiner kurd, “de les millors que he menjat mai.” O també quan el responsable del pavelló li lliura un feix de correus electrònics de suport que la gent envia al president, però “m’ha dit que estan col·lapsats i que no podran continuar imprimint-me’n més. Llàstima perquè tots són extraordinaris.” Alguns d’aquests comentaris no són de contingut anecdòtic, com quan carrega contra la hipocresia de les jerarquies catòliques: “m’indigna recordar el paper de l’església catalana, molt especialment del cardenal Omella, veritablement molt més servidor de la unitat d'Espanya que de Déu, davant la injusta i inhumana persecució.” O contra l'estupidesa d’alguna premsa que l’acusava d’haver-se fet detenir com acció de propaganda (cosa, per cert, que algú ha tornat a afirmar en el cas de l’Alguer):

“El dia de la meva detenció acabaven d’arribar a Bèlgica la meva dona i les meves filles, a qui tenia i tinc unes ganes enormes de veure i abraçar. S’ha de ser molt fill de puta per escriure que jo havia planificat la meva detenció com un cop d'efecte. Molt.”

La contundència i expressivitat d'aquests textos sobretot és efectiva quan es vehicula per mitjà de la primera persona. El mateix Puigdemont reivindica la fortalesa d’esperit i la resiliència davant dels incomptables obstacles i paranys que li han parat.

Recomano la lectura atenta del text del 17 d’octubre del 2019, un relat trepidant, propi d’un thriller d’acció

Pel que fa al contingut, l’obra segueix la línia del primer volum. Destaca la narració, resolta amb molta grapa, dels moviments de Puigdemont just quan es va fer pública la sentència del Suprem que va condemnar Cuixart, Junqueras i els altres. Recomano la lectura atenta del text del 17 d’octubre del 2019, perquè els detalls d'aquell dia no són coneguts i condueixen a un relat trepidant, propi d’un thriller d’acció. Ben aconsellat pels seus advocats, el president exiliat, avançant-se a ser requerit o detingut, es va presentar a la comissaria central de Brussel·les per a posar-se a disposició de la justícia belga. Hi va haver de passar la nit, però el que va transcendir és que havia quedat lliure sense fiança, l’endemà al matí. Precisament, un altre aspecte particularment interessant del llibre són els informes de l’advocat Gonzalo Boye; uns documents –anomenats “Dominó” i una xifra correlativa– amb una valoració dels escenaris probables de l'evolució de la situació jurídica. Són textos de gran interès, redactats pel jurista en llengua castellana, amb la intenció d’oferir una visió clara dels esdeveniments previsibles. Constitueixen delicades peces d'orfebreria d’un pensament estratègic, amb una visió a llarg termini i un coneixement profund del dret europeu i el funcionament veritable de l’estat de dret. Per cert, en el primer document indica que el sistema espanyol d’OEDE és un dels més “administrativitzats”, al costat del d’Itàlia, curiosament; a diferència de països com Alemanya, Holanda, Irlanda o Bèlgica, amb un sistema més garantista.

L'alegria de la llibertat, l’hem tornada a sentir recentment poc després de l’absurda i il·legal detenció –sens dubte, forçada pel Regne d’Espanya– a l’illa de Sardenya

 

En el moment que a Neumünster es va conèixer l’alliberament del president Puigdemont, ell mateix explica que es va escampar una gran alegria tant entre els presos com els funcionaris, testimonis d’un empresonament totalment injust. Perquè Carles Puigdemont transcendeix la seva pròpia individualitat i representa l’anhel de llibertat de tot un poble. Fins i tot els responsables de la presó alemanya li van demanar que signés al llibre d’honor de la presó, un fet insòlit per algú que hi ha estat com a intern –de fet, al cap d’un any, tornarà a la presó per agrair la correcció del tracte que hi va rebre i fer una donació de llibres catalans. Aquesta alegria de la llibertat, l’hem tornada a sentir recentment poc després de l’absurda i il·legal detenció –sens dubte, forçada pel Regne d’Espanya– a l’illa de Sardenya. Tan sols és un petit tast de la immensa joia que obtindrem en conquerir la llibertat com a poble. Serà una bona notícia per al món sencer i la voldrem compartir amb tots els altres pobles lliures del món.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 114, setembre del 2021.
  
• Carles Puigdemont (amb Xevi Xirgo). La lluita a l’exili. La Campana, 2020.

Marta Pessarrodona, una de les grans

Convé llegir poesia, bona poesia. Per això he pres aquest petit volum antològic de Marta Pessarrodona. És petit de mida, però conté una síntesi molt ben feta de l’obra poètica de l’escriptora de Terrassa. Sens dubte, el de Pessarrodona és un dels premis d’honor de les lletres catalanes més ben donats dels darrers anys. Precisament, parlant d’aquest premi, el llibre —publicat el 2019— es clou amb un epíleg de Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium Cultural, escrit des de la presó. La injusta presó de Cuixart no li ha impedit continuar fent de president, continuar comunicant als guardonats la concessió de l’honor, encara que fos amb una telefonada penitenciària d’un màxim de cinc minuts.

Segons l'autora, per a expressar-se, n’hi ha prou amb el poder sintètic de la poesia

 

Llegir Pessarrodona és entrar en contacte amb un món molt ric en referències a altres textos i autors molt sovint anglesos, o a episodis viscuts en ciutats com Londres, Berlín o Barcelona. No són referents ni ambients —les dues primeres ciutats— gaire habituals en la nostra literatura i també inclou paraules i fragments en altres llengües —sobretot anglès o alemany. D’aquesta manera, l'escriptora de Terrassa eixampla la nostra tradició literària i l’oxigena. A més, tot i considerar-se essencialment poetessa, ha conreat també la traducció, l’assaig i la narració de manera excel·lent. En canvi, no ha publicat cap novel·la, ja que en ocasions ha afirmat que, per a expressar-se, n’hi ha prou amb el poder sintètic de la poesia.

 

Pessarrodona reivindica una tradició que enllaça Maria Antònia, Caterina i Clementina i “tantes —no moltes— d’altres”

L'escriptora vallesana reivindica —i se’n sent continuadora— una tradició que, per exemple —seguint el títol d’un dels poemes del recull— enllaça Maria Antònia, Caterina i Clementina i “tantes —no moltes— d’altres”. Ho fa amb els noms, sense cognom. No cal. A més, els noms remarquen que es tracta de dones: “Sabia que hi havia / rere tants frens, tantes traves, / tantes portes doctes i tancades, / una deu on apaivagar set i gana.” Perquè Pessarrodona no tan sols ret homenatge, sinó que treu molt profit d’aquestes “precedents de la nostra mala vida”. També tan sols amb els noms esmenta Virginia Woolf i Vita Sackville-West en el preciós poema “Berlín: gener 1929”, que acaba amb uns versos tristos, però clarividents: “De fet, ni l’una ni l’altra / van pressentir gens / la retòrica del desastre.” El pitjor és que no estem segurs de quin desastre (col·lectiu o individual) es tracta, perquè, en aquest cas, hi ha massa on triar, per desgràcia.

 

La poetessa és capaç, fins i tot, de dedicar un poema sencer a Mrs. X

Són molts els noms de dones i també d'homes —Carles Riba, T.S. Eliot, Shakespeare…— que desfilen per l’obra de Pessarrodona, caracteritzada per una abundant intertextualitat. Però també la poetessa és capaç, fins i tot, de dedicar un poema sencer a Mrs. X, que acabem descobrint al final que correspon a una anònima dona de la neteja de la universitat, de qui és conscient que no recordarà el nom.

 

“Feliç qui sap 

escriure sempre —i seduir en escriure'l— 

com al primer poema”

Pessarrodona és una poetessa apassionada i compta amb una retòrica contundent, lapidària, sentenciosa; tal com ha de ser la bona poesia. No està per brocs i això va molt bé, encara que en algun poema afirmi preferir expressar-se amb altres llenguatges i de vegades recorri a altres llengües: “De no poder ser ni boleros ni / tangos, / recer prendria a l'humor britànic, / o a la sofisticació d'una jueva / ianqui.” Al capdavall, qualsevol poeta aspira a una expressió essencial, potser com la que és pròpia dels inicis: “Feliç qui sap / escriure sempre —i seduir en escriure'l— / com al primer poema.”

 

Som davant d’una obra que captura els principals valors d’una escriptora total i inclou aquells “poemes que conviden a llegir més poemes”

 

A l’epíleg escrit a la infame presó de Soto del Real, Jordi Cuixart recorda, amb emoció, que “malgrat tot, amb la Marta vam saber-nos infinitament lliures celebrant la nostra entrega particular. Ens vam abraçar en un recés al saló de plens del Suprem el 21 de març, Dia Mundial de la Poesia. Justícia poètica davant del tribunal de la por de viure.” Al capdavall, Pessarrodona és coherent i assegura que, entre les coses que estima hi ha “la lluita per una causa, / sens dubte justa i digna, / i tot l'escalf de la mà sabuda, / perduda en mi i sense massa guia.” Ara bé, l'abraçada de què parla Cuixart no converteix aquest llibre en un llibre circumstancial, d’un moment concret; sinó ben al contrari. Som davant d’una obra que captura els principals valors d’una escriptora total i, com diu la curadora, Àngels Gregori, inclou aquells “poemes que conviden a llegir més poemes.” Doncs, sí; un cop més es tracta d’apagar el Netflix i posar-se a llegir.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 113, juliol 2021. 
• Marta Pessarrodona. A favor nostre. Barcelona, Godall, 2019.

"Napalm al cor", un debut narratiu molt potent

Pol Guasch ha irromput amb força al nostre escarransit panorama literari amb una novel·la sorprenentment madura, tenint en compte la joventut del seu autor. El llibre està plantejat amb molt d’atreviment, però alhora amb seguretat, convicció i una expressivitat molt poètica, que desborda les convencions textuals i fins i tot inclou algunes fotografies.

El llibre presenta una geografia impossible per a un món amb poques possibilitats de diversió, on predomina un pessimisme existencial força agre

És difícil parlar d’aquest llibre perquè, com també passa mentre el llegeixes, s’escapa de les mans. La història només és esbossada i ha de ser el lector mateix que l’ha de (re)construir, amb les peces que van apareixent dins els textos breus que integren els capítols. L’autor no fa gaires concessions al lector i el llibre no ofereix concrecions sobre el temps i l’espai. A més, algunes d’aquestes concrecions són impossibles, contradictòries. Per exemple, tan sols s’esmenta el nom d’un riu, anomenat Tet, i el d’unes muntanyes, les Rocalloses. Una geografia impossible per a un món amb poques possibilitats de diversió. Perquè l'obra es caracteritza per un pessimisme existencial força agre, del qual el protagonista, encara que no sàpiga per què ni tingui clara la seva pròpia identitat, és conscient que n’ha d’assumir una part desagradable:

Mai no s’ha sentit part d’aquest nosaltres on m’han unglejat a mi i en què la infelicitat sembla que s’arrapi com l’olor d’all als dits. Jo no sé qui som, aquest nosaltres, però l’he estat rascant sempre i me’n sento part, cegament: els bords. (p. 88)

En el món de la novel·la, les relacions humanes no són senzilles (bé, tampoc no ho són en el nostre, és clar!). No ho són les que manté el protagonista-narrador —de qui no sabem el nom— ni amb la seva mare: “Amb la mare, suposo que el que ens uneix no és ni la sang ni el lloc, sinó la desconfiança pel futur, una història comuna.” (p. 78); ni tampoc amb el seu company, Boris:

Perquè ell té la seva memòria i jo la meva i, junts, no tenim res. En Boris i jo solament compartim una declaració: la que diu que ens diem les vides per carta, que ens trobem a la casa blava i que ens estimem com animals. Decidim què és important, i la resta, via fora. Cap memòria. (p. 105)

Pel que fa al gènere, es podria dir que es tracta d’una obra de ciència-ficció, sense gaire ciència, és a dir, sense platets voladors ni tecnologia futurista. Fa pensar en alguns llibres de Pedrolo, que també dibuixaven escenaris —diguem-ne— poc amables o, directament, apocalíptics. No queda clar si hi ha hagut una explosió, una catàstrofe o una guerra. En tot cas, a la primera part, hi ha uns individus amb el cap rapat que controlen el territori, disposen de tancs i hi imposen les regles, incloent la seva llengua (i això de la llengua és important!). També hi ha una Fàbrica desmantellada, un bosc i, una mica més lluny, una gran ciutat. Durant la segona part del llibre, hi ha cert moviment perquè el narrador i en Boris aconsegueixen aplegar-se i emprenen una mena de fugida amb cotxe, amb l’estranya companyia d’un cadàver.

La dimensió dels desigs té molta importància en tota la novel·la

De fet, no és un món tan diferent del nostre i, segurament, això el fa més inquietant. La societat que n’emergeix és desarticulada; hi domina l’individualisme i l’egoisme, tot i que Boris i el narrador, que en el seu trajecte seran capturats, trobaran l’ajut solidari d’uns companys de captiveri. També hi ha alguns instants d’esperança, encara que sovint ho són en forma d’anhel o de somni:

Que la història no la sofríem, només; també la fèiem, i no ens deixàvem vèncer per aquella força invisible que tenen les arrels gruixudes. (p. 167)

Al capdavall, la dimensió dels desigs té molta importància en tota la novel·la i ja al començament el narrador constatava el següent:

Quan Boris em parlava d’un país on viure, jo sempre em repetia que ell tenia una nostàlgia molt fonda perquè enyorava una cosa que no havia tingut mai, i aquesta és la pitjor nostàlgia que es pot tenir. (p. 26)

No convé desvelar la peripècia argumental que el llibre permet entreveure de forma intermitent. En tot cas, cal deixar-se endur pel torrent verbal d’un llibre que, en acabar-lo, el lector ja s’adona que, almenys parcialment, l’acabarà rellegint.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 112, juny 2021.
• Pol Guasch. Napalm al cor. Barcelona: Anagrama, 2021.
  

Intrigues en una cort medieval de la mà de Lluís Llach

Al nostre país, això dels cantants que escriuen llibres de ficció ha generat alguna polèmica absurda. Recentment, n’hi ha hagut una que ha afectat Gerard Quintana pel fet d’haver guanyat el darrer premi Ramon Llull —ara no parlem del poc prestigi d’aquest premi o d’altres. Hi ha qui oblida que escriure cançons és també escriptura i els textos i poemes de Lluís Llach, per exemple, han acompanyat unes quantes generacions durant més de 50 anys. Qui diu Llach diu Francesc Ribera (“Titot”), l’apreciable novel·la del qual (L’assassinat de Guillem de Berguedà) vaig ressenyar aquí i recomano molt. A la pila recent de llibres pendents en tinc també tres d’autors que són músics: L’any del mico de Patti Smith i dos de ben difícils de classificar de dos cantautors catalans molt destacats: La història de l'univers de Pau Riba i Espanya en guerra d’Albert Pla. Tots tres prometen molt! I encara podríem esmentar Bob Dylan, que just ara acaba de fer 80 anys, i considero un dels premis Nobel de Literatura més encertats que s’hagin donat mai, de qui vaig parlar del seu llibre, Cròniques. Tampoc no cal demanar ni més ni menys que a altres autors als que, abans de posar-se a escriure llibres de ficció de certa extensió, han exercit l’ofici de cantant. En definitiva, jutgem-los per les obres, és a dir, llegim-los sense prejudicis.

A Escac al destí, se li pot aplicar allò que canten els Manel: “intrigues vaticanes de final inesperat”

 

Amb Escac al destí, Llach es consolida com a novel·lista perquè, essent la seva quarta obra, la cosa ja comença a fer gruix. És una narració força lineal —puntejada per alguna explicació en flaixbac—, amb un narrador omniscient en 3a persona. El ritme és àgil i la lectura resulta confortable i divertida. No es tracta d’una novel·la històrica, ja que els escenaris i la història són totalment inventats, encara que versemblants i els sentim propers —algú troba que el regne de Magens podria ser un tros d’Occitània. Tot i així, sí que és una novel·la amb història, que reflecteix el món medieval entre Umberto Eco, Noah Gordon o Joc de trons. A mi, també em fa pensar en Dan Brown. Sense que resulti frívol, se li pot aplicar allò que canten els Manel: “intrigues vaticanes de final inesperat”, ja que l’ombra de Roma i els seus pontífexs també plana sobre la trama. Certament, no calen protagonistes ni fets ni llocs històrics, ja que, en aquest llibre, Llach ve a dir que la lluita pel poder no coneix ni lloc ni temps; va lligada a la condició humana. Això mateix ha estat dit per molts altres autors i és el missatge essencial, per exemple, de Primera història d’Esther, de Salvador l’Espriu, que després del triomf d’Esther afegia allò tan conegut: “I continuà la cadena monòtona de lluites, assassinats, infàmies i disbauxes, car a Pèrsia i arreu del món una cruel estultícia esclavitza des de sempre l'home”.

És una novel·la sobre el poder i l’ambició inútil dels éssers humans

En definitiva, Escac al destí és una novel·la sobre el poder i l’ambició inútil dels éssers humans, que sovint recorre a la metàfora —potser massa fàcil— del tauler d'escacs. Conté nombroses reflexions sobre el poder, de to lapidari i contundent, que fan pensar en el Llach poeta, gairebé com un incisiu autor d’epigrames: “Pensa que sempre és una tria difícil per a qui té el poder: l’autoritat per imposició o l’autoritat per convicció” (p. 59); “En Jan sent llàstima per l’amic, que arribà de Roma envoltat d’un exèrcit d’àngels i que, a poc a poc, es descobreix envoltat de carronyaires” (p. 166); “Quan acaba i es relaxa, s’adona que ja actua com un príncep. Ara no li cal convèncer, només li cal manar” (p. 229); “Les calúmnies són congènites al poder i només són perilloses si en qüestionen la continuïtat.” (p. 282).

Orenç evoluciona i va aprenent no tan sols els engranatges del poder, sinó també les grans veritats de la vida (amor, sexe, corrupció, mort…)

Pel que fa al gènere, aquesta obra és molt a prop de la novel·la negra, ja que el nucli argumental gira al voltant d’una mort que es produeix ja al segon capítol i és objecte d’investigació per Orenç, el jove canonge protagonista. Ara bé, també és una novel·la d’iniciació, en què Orenç evoluciona i va aprenent no tan sols els engranatges del poder, sinó també les grans veritats de la vida (amor, sexe, corrupció, mort…) en aquell món i aquella època tan convulsa. A més, el llenguatge que fa servir Llach és directe, desimbolt, i compta amb una llengua genuïna, rica i efectiva: “Tot d’una, en Blan entén per on va. Aquella marrana de la baronessa és una bocamolla. Li agrada follar a crits, però necessita fer neteja de remordiments amb aquest malparit” (p. 97).

 

A part de les morts violentes i les conspiracions, conté una forta presència del sexe i la religió, sovint en combinació simultània i explosiva

A més, Llach sap destil·lar una ironia molt expressiva: “Al bàndol dels que no hi aniran, també estan contents. Celebren amb discreció que la guerra serà lluny i que, a banda de no saber mai per què la fan, aquesta vegada els seus camps i les seves cases restaran indemnes. Amén” (p. 172). La lectura segur que atraparà el lector, per la qual cosa no convé explicar gaire la història, que, a part de les morts violentes i les conspiracions, conté una forta presència del sexe i la religió, sovint en combinació simultània i explosiva. Hi ha una crítica ferotge del paper de l’església catòlica, en uns temps que ja manifestava símptomes de forta crisi, a causa de la immoralitat dels jerarques que la governaven. Som davant d’un llibre molt ben escrit i de gran amenitat que és capaç de traslladar-nos a la vida i les passions de fa 800 anys. Sovint llegeixo escoltant música i mentre llegia aquest llibre, de vegades sonaven peces de Lluís Llach. Aquesta coincidència feliç m’immergia en l’univers d’aquest gran creador de manera completa i plaent.

 

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 111, maig 2021.
• Lluís Llach, Escac al destí, Barcelona: Univers, 2020

"Consumits pel foc", un exquisit destil·lat literari de Jaume Cabré

La darrera novel·la de Jaume Cabré sorprèn el lector per la seva brevetat, pel seu caràcter sintètic, comparada amb la considerable magnitud de la immediatament anterior, Jo confesso. D’ençà d’aquesta darrera novel·la, precisament, han transcorregut una desena d’anys i, per això, l’editor ha tingut cura de posar una faixa al llibre que ho emfatitza especialment. Ara bé, que aquest nou llibre no arribi a les dues-centes pàgines és, sens dubte, un aspecte cridaner molt pertinent de comentar, però no s’ha de fer en termes de pèrdua, de mancança, d’obra menor. Ben al contrari, Consumits pel foc és una novel·la escrita amb molt d’ofici —no hem de descobrir pas ara la capacitat narrativa de Cabré—, que atrapa el lector des del començament, i que conté una destil·lació molt aconseguida dels trets característics de l’obra de l’autor de L’ombra de l’eunuc. Del seu contingut, no convé parlar-ne gaire per no esguerrar lectures futures.

Cabré aplica el valor de la rapidesa que propugnava Calvino i manipula el temps de la narració amb una habilitat tècnica remarcable

A Lliçons americanes. Sis propostes per al pròxim mil·lenni, Ítalo Calvino parlava de la rapidesa com un dels valors essencials de la literatura, que l’italià proposava ―d’una manera més aviat rimbombant, això del mil·leni!― per a l'època en què ja ens trobem. Per la seva banda, Cabré aplica aquesta lliçó a consciència i manipula el temps de la narració amb una habilitat tècnica remarcable. Hi ha un moment, per exemple, que el narrador expressa “aquí va començar tot”, quan el protagonista puja en un cotxe casualment; però, tot seguit rectifica i diu “O potser no. Mai no podria saber que tot plegat havia començat molt abans i ben lluny del carrer estret”. Aquesta estratègia narrativa beneficia la intriga, de manera que, al lector, li costarà molt deixar anar el llibre per anar a fer el sopar.

 

El protagonista (i també el lector) intenta recordar i reconstruir què li ha passat pocs dies abans

Tota la novel·la és un joc amb el temps i, durant la major part del text, el protagonista ―i és clar, alhora, també el lector― intenta recordar i reconstruir què li ha passat pocs dies abans. A part de novel·les i narracions de ficció, Cabré ha publicat llibres de reflexió estètica i literària com El sentit de la ficció o Les incerteses. Aquests comentaris resulten de gran interès, sobretot perquè el barceloní hi combina la reflexió teòrica amb l’aplicació a les seves àmplies lectures i, sobretot, als seus llibres, amb els quals es poden contrastar. A El sentit de la ficció, hi reivindica “el poder del novel·lista sobre el temps”, poder que ell ha exercit des dels seus primers llibres. De fet, no tan sols hi ha jocs amb el temps, sinó que al llibre n’hi ha molts altres. Per exemple, el que es planteja amb els noms dels personatges, que són batejats pel narrador mateix de forma casual, amb noms d’origen literari (doctor Zhivago, Hans Castorp, Emma Bovary...), cinematogràfic (Marlene Dietrich, Lili Marleen...), altres (en Cinquanta-set, doctora, Pittosporum...), noms que, a més, poden variar segons les circumstàncies. En aquest cas, sembla que l’autor pretengui fer-nos distanciar de la història i dels seus personatges, una mica com feia Brecht en teatre.

La novel·la s'acosta al gènere negre i Cabré és un escriptor amb una forta tendència a la negror, fins i tot, a la tragèdia

Consumits pel foc és una novel·la difícil de classificar, cosa que, personalment, trobo magnífic. En tot cas, si l’hem d’adscriure a algun gènere, s’acosta força al gènere negre, tant per la naturalesa dels fets narrats, per l'existència d’un misteri que cal descobrir, com també per un cert pessimisme existencial que gravita en tot el llibre, pessimisme habitual en les obres d’aquest gènere, al qual estan ben avesats els lectors de Cabré, un escriptor amb una forta tendència a la negror, fins i tot, a la tragèdia. També és una novel·la sobre la solitud. El protagonista, Ismael —un nom d’explícits ressons literaris, que evoca Moby Dick—, porta una vida força trista i grisa, totalment solitària; i la seva falta de memòria li fa augmentar l’angoixa: “L’Ismael era un nàufrag, com el seu il·lustre antecessor, però sense passat, sense fusta enmig de l’onatge, sense balena per empaitar.” A més, l'obra conté una important línia narrativa addicional a les vicissituds d’Ismael, que és protagonitzada per un godallet, un petit porc senglar, que en bona part també té una existència solitària. Aquesta línia, que no és ben bé paral·lela i s’encreua sovint amb l’argument principal, confereix al conjunt del relat un aire de faula fantàstica que intriga el lector encara més. No crec que el desconcerti perquè el lector del segle XXI està fet a tot.

La novel·la arrenca amb una referència a les falenes, aquestes papallones nocturnes que, atretes per la llum, acaben consumides pel foc, tota una metàfora de la fatalitat del destí dels éssers humans

 

La gràcia de la novel·la és que, malgrat tot l’artifici i la faramalla tècnica que conté, no “enganya” els lectors en cap instant, ni en els fets narrats ni en el narrador ni tan sols en el títol ni els epígrafs inicials. A Les incerteses Cabré ja advertia que “el terme ‘mentida’, tal com el fem servir en la vida quotidiana, no funciona per aplicar-lo a l’art”. La novel·la arrenca, fins i tot, amb una referència a les falenes, aquestes papallones nocturnes que, atretes per la llum, acaben fregides, consumides pel foc, tota una metàfora de la fatalitat del destí dels éssers humans. Des de bon començament, el lector té al davant les claus de la història, les quals es van repetint durant tota la novel·la, però no és fins a la fi que fan sentit. Com en tota bona novel·la de misteri, al final hi ha una sorpresa —en aquest cas, d’un gran abast, ja que va més enllà de l’argument i afecta l’acte mateix de la narració—, i totes les peces encaixen perfectament, cosa que sempre produeix satisfacció.

Al capdavall, no calen 500 pàgines per a escriure un bon llibre; en tot cas, qui vulgui 500 pàgines de Jaume Cabré ho té molt fàcil: pot rellegir aquest novel·la tres vegades. Rellegir garanteix sempre una lectura més autèntica; fer-ho amb aquest llibre és un autèntic plaer.

Pere Torra

• Jaume Cabré. Consumits pel foc. Barcelona: Proa, 2021
• Publicat a La Veu, núm. 110, abril del 2021.

Quim Torra o la defensa de la veritat

[Nota prèvia: Qui consideri que qui signa aquest escrit, a causa de la seva afinitat amb l’autor, no pot tenir l’objectivitat necessària per parlar d’aquest llibre no cal que continuï llegint]

 

Les hores greus. Dietari de Canonges és un llibre insòlit, històric i valent. Es tracta d’un dietari íntim que inclou la crònica d’un moment de gran crisi explicada, en primera persona, per algú que, tot i que li lleven els instruments per a abordar-la, s’erigeix en defensa de la raó, la solidaritat, la vida. El dietari conté les anotacions que el president Torra va anar prenent, cada dia, des del 15 de març fins el 30 d’abril del 2020, mentre era confinat a la Casa dels Canonges, durant la primera onada de la pandèmia. Són uns textos vius i espontanis on domina la frase breu, la pinzellada ràpida, la impressió directa i subjectiva. Al pròleg, l’autor expressa que “acusat sovint de ser un president «retòric», aquests textos són ben simples i clars.” Certament, no semblen pas haver estat gaire refets, com, per exemple, va fer el seu admirat Josep Pla amb El quadern gris. Ara bé, ja sabem que la no-retòrica també és retòrica i aquesta perspectiva fa guanyar valor literari al llibre, que representa un nou camí per a l’autor.

 

És un llibre molt diferent dels que ha publicat Torra; és el més intimista, però conserva molts dels trets característics de la prosa de l’autor

 

És un llibre molt diferent de la desena de llibres que fins ara ha publicat Torra, incloent els de contingut més autobiogràfic, com ara Ganivetades suïsses. Sens dubte és el més intimista, però conserva molts dels trets característics de la prosa de l’autor: la ironia, malgrat la situació, sobretot en forma d’autoironia (“Sempre em sorprèn que la gent em feliciti per alguna cosa”); les abundants referències i citacions de textos literaris (Zweig, Carner, Abelló, Vinyoli, Wordsworth, etc.). Parlant de citacions literàries, és molt interessant l’intercanvi electro-epistolar amb l’escriptor Jaume C. Pons Alorda, a qui, com a traductor de Walt Whitman ―un dia d’abril en ple confinament―, el president escriu per demanar-li un aclariment sobre l’autor de Fulles d’herba. El traductor li respon amb respecte i estimació perquè sap, amb mestre Whitman, que “Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,/ L’has de fer tu mateix.”
 

La imatge de Torra, sol i malalt al Palau de la Generalitat, davant d’un govern espanyol centralitzant i militaritzant la situació, ja forma part de la història d’aquest país

El llibre arrenca invocant la crònica de Muntaner (“Què us diré?”), si bé per a oferir-ne volgudament el contrapunt: aquí no hi ha batalles ni conquestes. Tot i que és un llibre de gran introspecció, és alhora un llibre de transcendència pública. La imatge de Torra, sol i malalt al Palau de la Generalitat, plantejant el confinament total de la població davant d’un govern espanyol centralitzant i militaritzant la situació, ja forma part de la història d’aquest país. En cap moment, ell no abandona ni la responsabilitat com a president ni l’activitat per a trobar respostes a la crisi. Hi ha un moment del llibre molt important en què Torra expressa que “paradoxalment, és en aquest confinament com més lliure em trobo”. Afegeix “ara tinc la veu que no havia pogut tenir, la llibertat que buscava. En el pitjor moment de la meva presidència ara soc jo”. La gent va escoltar aquesta veu, dita en el moment que més ho necessitava.

Torra descriu alguns teòrics companys de lluita com a “polítics petits, de cel·lofana, que sobreviuen a tot perquè tenen l’ànima de plàstic”

El dietari no en fa un repàs exhaustiu (n’esperem el llibre!), però s’esmenten alguns episodis destacats dels dos anys anteriors: l’entranyable telefonada de Torra a la mare quan li proposen la presidència; la lamentable retirada de la condició de diputat per part del president del Parlament; el ridícul procés de la seva injusta inhabilitació; etc. A l'autor, no el preocupava gaire la inhabilitació per part d’un Tribunal polític i parcial, una burla als principis del dret en una democràcia. El que de debò el va preocupar fou la “inhabilitació” per part dels teòrics companys de lluita dels diversos partits independentistes presents al Parlament. Torra s’hi refereix i en descriu alguns, amb adjectivació planiana, com a “polítics petits, de cel·lofana, que sobreviuen a tot perquè tenen l’ànima de plàstic.” No cal dir noms, tots sabem de qui parla.

De vegades Quim Torra sembla un personatge de l'estil dels de les històries de Frank Capra, interpretats per actors clàssics com James Stewart o Gary Cooper

 

La gent de la política encara no ha comprès el president inhabilitat. De vegades Quim Torra sembla un personatge de l'estil dels de les històries de Frank Capra, interpretats per actors clàssics com James Stewart o Gary Cooper. Un home de principis, la integritat del qual xoca amb la hipocresia, la mentida, les misèries d’un ambient polític despullat de valors ètics com l’honradesa i l’honestedat. Quim Torra no tan sols ha emprès una lluita per la llibertat de Catalunya, sinó també per la democràcia, per la justícia i (com feien els personatges caprians) per la veritat, una cosa insòlita en la política d’avui.

“Les hores greus” no és el llibre que Quim Torra hauria volgut escriure. Ell hauria hagut volgut escriure, evocant Rovira i Virgili, “Els darrers dies de la Catalunya autonòmica”, és a dir, la història de la victòria que la gent d’aquest país va començar a edificar el primer d’octubre del 2017. Encara som aquí i depèn de nosaltres que, efectivament, la culminem.

Pere Torra

• Quim Torra i Pla. Les hores greus. Dietari de Canonges. Barcelona: Símbol editors, 2021
• Publicat a La Veu, núm. 109, març del 2021.