dilluns, 28 de juny del 2021

"Napalm al cor", un debut narratiu molt potent

Pol Guasch ha irromput amb força al nostre escarransit panorama literari amb una novel·la sorprenentment madura, tenint en compte la joventut del seu autor. El llibre està plantejat amb molt d’atreviment, però alhora amb seguretat, convicció i una expressivitat molt poètica, que desborda les convencions textuals i fins i tot inclou algunes fotografies.

El llibre presenta una geografia impossible per a un món amb poques possibilitats de diversió, on predomina un pessimisme existencial força agre

És difícil parlar d’aquest llibre perquè, com també passa mentre el llegeixes, s’escapa de les mans. La història només és esbossada i ha de ser el lector mateix que l’ha de (re)construir, amb les peces que van apareixent dins els textos breus que integren els capítols. L’autor no fa gaires concessions al lector i el llibre no ofereix concrecions sobre el temps i l’espai. A més, algunes d’aquestes concrecions són impossibles, contradictòries. Per exemple, tan sols s’esmenta el nom d’un riu, anomenat Tet, i el d’unes muntanyes, les Rocalloses. Una geografia impossible per a un món amb poques possibilitats de diversió. Perquè l'obra es caracteritza per un pessimisme existencial força agre, del qual el protagonista, encara que no sàpiga per què ni tingui clara la seva pròpia identitat, és conscient que n’ha d’assumir una part desagradable:
Mai no s’ha sentit part d’aquest nosaltres on m’han unglejat a mi i en què la infelicitat sembla que s’arrapi com l’olor d’all als dits. Jo no sé qui som, aquest nosaltres, però l’he estat rascant sempre i me’n sento part, cegament: els bords. (p. 88)
En el món de la novel·la, les relacions humanes no són senzilles (bé, tampoc no ho són en el nostre, és clar!). No ho són les que manté el protagonista-narrador —de qui no sabem el nom— ni amb la seva mare: “Amb la mare, suposo que el que ens uneix no és ni la sang ni el lloc, sinó la desconfiança pel futur, una història comuna.” (p. 78); ni tampoc amb el seu company, Boris:
Perquè ell té la seva memòria i jo la meva i, junts, no tenim res. En Boris i jo solament compartim una declaració: la que diu que ens diem les vides per carta, que ens trobem a la casa blava i que ens estimem com animals. Decidim què és important, i la resta, via fora. Cap memòria. (p. 105)
Pel que fa al gènere, es podria dir que es tracta d’una obra de ciència-ficció, sense gaire ciència, és a dir, sense platets voladors ni tecnologia futurista. Fa pensar en alguns llibres de Pedrolo, que també dibuixaven escenaris —diguem-ne— poc amables o, directament, apocalíptics. No queda clar si hi ha hagut una explosió, una catàstrofe o una guerra. En tot cas, a la primera part, hi ha uns individus amb el cap rapat que controlen el territori, disposen de tancs i hi imposen les regles, incloent la seva llengua (i això de la llengua és important!). També hi ha una Fàbrica desmantellada, un bosc i, una mica més lluny, una gran ciutat. Durant la segona part del llibre, hi ha cert moviment perquè el narrador i en Boris aconsegueixen aplegar-se i emprenen una mena de fugida amb cotxe, amb l’estranya companyia d’un cadàver.

La dimensió dels desigs té molta importància en tota la novel·la

De fet, no és un món tan diferent del nostre i, segurament, això el fa més inquietant. La societat que n’emergeix és desarticulada; hi domina l’individualisme i l’egoisme, tot i que Boris i el narrador, que en el seu trajecte seran capturats, trobaran l’ajut solidari d’uns companys de captiveri. També hi ha alguns instants d’esperança, encara que sovint ho són en forma d’anhel o de somni:
Que la història no la sofríem, només; també la fèiem, i no ens deixàvem vèncer per aquella força invisible que tenen les arrels gruixudes. (p. 167)
Al capdavall, la dimensió dels desigs té molta importància en tota la novel·la i ja al començament el narrador constatava el següent:
Quan Boris em parlava d’un país on viure, jo sempre em repetia que ell tenia una nostàlgia molt fonda perquè enyorava una cosa que no havia tingut mai, i aquesta és la pitjor nostàlgia que es pot tenir. (p. 26)
No convé desvelar la peripècia argumental que el llibre permet entreveure de forma intermitent. En tot cas, cal deixar-se endur pel torrent verbal d’un llibre que, en acabar-lo, el lector ja s’adona que, almenys parcialment, l’acabarà rellegint.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 112, juny 2021.
  • Pol Guasch. Napalm al cor. Barcelona: Anagrama, 2021.