Una societat amb la merda fins al coll

No s’han de començar els llibres pel final, però això sí que es pot fer en les ressenyes. Mort accidental d’un anarquista, bellament editat per Edicions de la ela geminada, permet concloure al lector o a l’espectador que les vanitoses “democràcies occidentals” estan gairebé colgades per la merda. Els estats fan anar el poder sense un veritable control democràtic, sense transparència ni assumpció de responsabilitats. La raó d'estat predomina per sobre de qualsevol altra consideració, encara que això comporti esclafar drets fonamentals dels individus –fins i tot, la vida– i de les minories, o liquidar les febles garanties democràtiques.

Pinelli ha estat considerat per alguns la divuitena víctima mortal de l’atemptat de Piazza Fontana

Mort accidental d’un anarquista és un clàssic i, com a tal, resulta un text ben vigent. Els fets reals en què s’inspira l’obra corresponen a l’atemptat a la Piazza Fontana de Milà, on una bomba sense cap avís va matar disset persones. Pocs dies després Giuseppe Pinelli, un ferroviari de tendència anarquista, fou detingut i va morir en “caure” des d’un quart pis de la comissaria mentre era interrogat per la policia. La bomba mortífera s’ha atribuït a un grup de neofexistes, però els responsables no han estat identificats mai, com tampoc no s'ha aclarit mai què va passar amb Pinelli, considerat per alguns la divuitena víctima mortal de l’atemptat.

Salellas vincula el contingut del text de Fo amb les detencions i tortures a independentistes catalans per part de la policia (operació Garzón de 1992)

Tot i que l’obra fou escrita en el context dels “anys de plom” i de l’anomenada “estratègia de la tensió” que va viure Itàlia als anys setanta, el seu caràcter universal permet identificar casos semblants en molts altres països: al Regne Unit, fa recordar el dels Quatre de Guildford o els Sis de Birmingham, a Austràlia el de la bomba a l’Hotel Hilton de Sidney. Entre nosaltres, al pròleg del llibre, l’advocat Benet Salellas vincula el contingut del text dramàtic amb les detencions i tortures a independentistes catalans per part de la policia (operació Garzón de 1992), que van quedar impunes per la complicitat dels jutges que no van ordenar ni tan sols investigar-ne les denúncies. Finalment, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar el regne d’Espanya, però això no va evitar que, més recentment, els detinguts l’octubre del 2019, en les protestes per la sentència del Procés, tornessin a patir greus maltractaments, sobretot a la sinistra comissaria de policia de la Via Laietana, el mateix espai de repressió emprat durant la dictadura franquista. Per això Salellas afirma que es consolida “una mena de topografia permanent de la tortura a la ciutat de Barcelona.” Tots aquests exemples posen de manifest la complicitat entre policia i judicatura en països suposadament democràtics. Com diu, ben satisfet, el personatge del comissari: “Estic commogut… És bonic comprovar que la magistratura és encara la millor amiga de la policia.”

El Boig desemmascara i ridiculitza les arbitràries i matusseres versions oficials dels fets fabricades per la policia

Pel que fa al text, amb molt pocs personatges, Fo basteix una peça dramàtica de gran potència sarcàstica. En destaca el Boig, autèntic motor de tota l’obra; un regal per a qualsevol actor de comèdia, que, a més, adopta diverses disfresses, algunes de les quals molt aparatoses, com ara quan es posa una mà postissa, una cama de fusta i un pegat que li tapa l’ull durant una part de l’acció, cosa que donarà lloc a situacions hilarants. El Boig desemmascara i ridiculitza les arbitràries i matusseres versions oficials dels fets fabricades per la policia i encara n’afegeix d’altres, algunes de les quals ben estrafolàries. Des del primer moment s’identifica a si mateix com a boig, “boig certificat”, que té “el hobby de representar papers, sempre diferents. Però jo estic a favor del teatre-veritat i necessito que la meva companyia de còmics sigui de veritat, que no sàpiga que està actuant.” De fet, l’obra és aquesta representació organitzada per aquest personatge capaç de convèncer els policies que un inexistent article 122 bis del Codi penal italià el fa intocable i d’arrossegar-los a cantar dins de la comissaria "Stornelli d'esilio", una cançó anarquista de Pietro Gori amb els cèlebres versos “Nostra patria è il mondo intero e nostra legge è la libertà”. Així doncs, som en mans d’un boig, però ell és més lúcid que els teòricament assenyats. Les seves rèpliques, enginyoses i de lògica aclaparadora, resulten divertidíssimes i són un dels encerts de l’obra:

BOIG És clar! Evident. Segons això, si és indubtable que les bombes a l’estació les va posar un ferroviari, en conseqüència podem afirmar que les del Palau de Justícia de Roma les va posar un jutge; les del monument al soldat desconegut, el capità de la guàrdia, i les del Banc de l’Agricultura de Roma, un banquer o un pagès, a triar.

Entre els policies, l’inspector Bertozzo dona molt joc, ja que coneix la identitat real del Boig i queda descol·locat còmicament quan aquest es fa passar per jutge i els altres policies impedeixen, de manera grotesca, que digui la veritat, ja que tots estan amagant una altra de les identitats amb què el Boig es disfressa. També cal assenyalar el personatge de Feletti, la periodista que coneix les irregularitats policials i que, en certa mesura, s’identifica amb el lector o espectador. Ella sap molt bé què va passar i en què consistia l'estratègia de la tensió:

FELETTI ¿Així que no en té cap notícia? ¿I té notícia que, de cent setanta-tres atemptats amb explosius produïts els darrers dotze mesos, ben bé cent dos s’ha descobert que havien estat organitzats per feixistes i que més de la meitat dels setanta-un restants hi ha seriosos indicis que també poden ser atribuïts a neofeixistes o a grups paramilitars d’extrema dreta?

La portada, gràficament, rebla el clau d’uns tràgics fets no aclarits, però ben coneguts

Pel que fa a l’edició, la portada compta amb una eloqüent il·lustració d’un cert to expressionista, a càrrec d’Ariadna Rodríguez Miró, autora també d’altres il·lustracions per a la mateixa casa editorial, com ara la de l’entranyable Bartleby. La imatge –amb uns adequats tons de blanc, gris i negre– recorda alguns antics cartells anarquistes de denúncia dels fets: unes mans enormes que donen una empenta, una finestra amb vidres trencats i un home que cau al buit. Gràficament, rebla el clau d’uns tràgics fets no aclarits, però ben coneguts a Europa i al món sencer. Per la seva banda, Guillem-Jordi Graells, escriptor dramàtic experimentat, signa una versió impecable en la qual opta per una llengua natural i posada al dia. Després de llegir el text, tenim unes ganes boges que es torni a representar perquè, essent un text dramàtic, la llengua catalana ha de dringar a l’escenari.

El nucli de l’obra és la denúncia que l'escàndol funcioni “com a catarsi alliberadora del sistema”

A les primeres edicions del text, Dario Fo mateix es demanava per què havia tingut tan èxit aquest espectacle. Concloïa que no era pas per les riallades provocades per l’exhibició de la la hipocresia i les mentides barroeres orquestrades per les autoritats, sinó sobretot pel “discurs sobre la socialdemocràcia i les seves llàgrimes de cocodril, pel fet de veure com la indignació s'apaga amb l'eructe de l'escàndol, l'escàndol com a catarsi alliberadora del sistema.” No hem d’oblidar que aquest text té una forta càrrega política en un sentit força brechtià i l’autor vol sacsejar l’audiència. Per això cap al final de l’obra, el Boig expressa amb claredat la mateixa idea de l’autor: “La gent s’indigna, s’indigna i blup! El rotet alliberador. Mirin-s’ho bé: aquest sistema l’accepten no només els explotadors, sinó també els explotats”.

L’anarquisme del detingut genera la seva detenció com passa amb la ideologia dels independentistes víctimes de l’escàndol del Catalangate

Aquesta nova edició de l'obra més emblemàtica i representada de l’autor italià fou publicada abans que esclatés el greu escàndol de guerra bruta i espionatge del Catalangate, sobre el qual les responsabilitats del Govern espanyol són evidents. El president del Govern espanyol i la ministra de Defensa han arribat a justificar que es trepitgin drets fonamentals fins a considerar-ho una acció legítima, atesa la ideologia dels espiats. A l’obra també la ideologia de l’anarquista detingut genera la seva detenció i “l’accident” que posa fi a la seva vida. L’escàndol del Catalangate ha tornat a posar de manifest, doncs, que la merda desborda un estat membre de la Unió Europea que s’autoproclama “democràcia plena”, cada dia amb menys versemblança. En canvi, molta gent, fins i tot a Catalunya, minimitza l’abast de la corrupció de l’Estat i es limita a considerar que és sols cosa d’una part de l’Estat, que hi ha un nucli dolent i li’n diuen deep state o, com a molt, un petit reducte franquista. Aquest també és un error que denuncia l’obra. Potser, al final, ens acabarem adonant que Fo fa explícita la idea que, senzillament, la saba que alimenta estats com l’espanyol és la merda.

• Publicat a Lletres bàrbares, maig del 2002. 
• Dario Fo. Mort accidental d’un anarquista. Edicions de la ela geminada. Barcelona, 2022

Pere Torra

Junil o la recerca de la llibertat

Per a una publicació que es diu Lletres bàrbares és gairebé ineludible saludar i ressenyar Junil a les terres dels bàrbars, la darrera novel·la de Joan-Lluís Lluís, que, a banda d’aquesta curiosa coincidència nominal, presenta molts punts d’interès, el més vistós dels quals és haver estat designada la millor de l’any 2021 per un jurat especialitzat. És el més vistós, però no pas el més rellevant; al nostre parer, més enllà de les classificacions crítiques, l’obra presenta diversos aspectes que mereixen ser destacats i ens fan aconsellar-ne la lectura.

Tot i comptar amb un teló de fons històric, és sobretot una novel·la d’aventures

En plena època de l’antiga Roma, la jove protagonista, Junil, i uns companys esclaus emprenen un viatge, una fugida: ella escapa d’uns perseguidors i també s’adreça a la recerca del seu admirat poeta Ovidi, desterrat en un dels confins de l'imperi; els esclaus, per la seva banda, intenten aconseguir una vida millor, cosa que passa pel seu alliberament. La novel·la s’estructura en tres parts, que tenen el viatge com a eix central. La primera part, «La província de l’estany», segueix la vida força trista de Junil amb el seu odiós pare, abans de partir; la segona part, «Els camins», conté el desplaçament, és a dir, les trobades i topades que va tenint la colla de Junil durant el seu itinerari; la tercera part, «La vora del món», narra les vicissituds del grup quan arriben a Tomis, lloc on viu exiliat Ovidi. Tot i comptar amb un teló de fons històric, més que una novel·la històrica és sobretot d’aventures, amb un cert to de faula i plena autoconsciència de l'artifici narratiu, de vegades posat al descobert per l’autor. De fet, d’història, de fets històrics, n’hi ha ben pocs en aquesta novel·la. El tractament de la història és ben diferent al de Jo soc aquell que va matar Franco –obra guanyadora del Premi Sant Jordi 2017–, on Lluís sí que hi explora a fons la història del país, encara que en capgiri els esdeveniments i hi afegeixi la necessària barreja de fets ficticis.

Ben mirat, el món antic tampoc no queda tan lluny del del segle XXI

Els fets de l’obra no passen de manera màgica i sense fonamentació narrativa, sinó gradualment, enmig del món violent, difícil i agressiu de l’antiguitat, un escenari presentat amb versemblança i sense concessions edulcorades. Compta amb dos grans grups: els privilegiats, que usen i abusen dels seus privilegis; els altres, que pateixen les humiliacions, fan tota la feina i miren de sobreviure com poden. Entre aquests últims n’hi ha de miserables, com el pare de Junil o també el Vell, el qual, a canvi de petits beneficis personals, facilita la submissió per part dels amos. Ben mirat, el món antic tampoc no queda tan lluny del del segle XXI. Durant el trajecte, als quatre fugitius que l’inicien, se’ls aniran afegint altres individus i grups, atrets per les possibilitats de llibertat que hi intueixen, conscients que caminar pot ser difícil, però la immobilitat és estèril. Un punt també atractiu del viatge que descriu l’obra és el fet que la narració segueix els personatges en forma de relleus successius. Hi ha algun moment que fins i tot sembla que la protagonista gairebé no hi sigui. Però això no és cap oblit de l’autor, sinó un factor estimulant perquè el caràcter coral dels personatges enriqueix el relat.

L'obra conté diverses reflexions sobre la literatura i el fet de narrar històries

Com que Junil, durant la primera part, esdevé copista de llibres l'obra conté diverses reflexions sobre la literatura i el fet de narrar històries. En alguns casos –tenint en compte l’època– la narració hi al·ludeix de forma irònica: «ser escriptor és la cosa més fàcil del món, quan només cal manar a l’esclau copista que canviï el nom al primer full d'un llibre escrit per un altre.» En altres ocasions, en el diàleg amb el Vell, el contador de contes, s’incideix sobre la divergència entre oralitat i escriptura: «un parlador no inventa, barreja les paraules que té dintre seu i les parla, cada vegada en un ordre diferent… I és aquest ordre que fa un conte nou, però les paraules són les mateixes…»

Els personatges construeixen una llengua única apedaçada “per l’afany d'entendre's”

Igualment, a causa de la diversitat de llengües dels membres del grup de caminants, la traducció i la comprensió interlingüística ocupen un espai molt rellevant. Hi ha un preciosa referència, que no podem reproduir sencera, sobre una anomenada «llengua bocins» o «llengua trossos», una mena de pidgin que construeixen els mateixos parlants, a partir de les llengües pròpies: «Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix quan parlen tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua. És una mescla en què cap d’ells no pensa com en una llengua sencera, i potser per això no li donen nom […]. S’entenen per l’afany d’entendre’s.»

«Al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia»

El llibre planteja una analogia absoluta entre vida, aventura i llibertat, de forma directa i desacomplexada. Gairebé no és ni una metàfora ja que sense viatge, sense aventura, sense llibertat no es concep com es pot viure. Cap al final de la segona part, hi ha un moment que els principals protagonistes, amb gran lucidesa, s'adonen de «la certesa que el viatge no s’aturarà mai, que al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia i la gent estranya i inquietant, però sobretot fora de l’ordre ordinari volgut pels déus, és la gent que no camina.» Els personatges experimenten, doncs, un procés de creixement i aprenentatge semblant al de les novel·les d’iniciació. Al final del llibre –que, òbviament, no revelarem aquí–, els protagonistes ja es troben en molt millor disposició per a decidir què fer amb la seva vida.

Tant aquesta novel·la com Jo soc aquell que va matar Franco literaturitzen la recerca de la llibertat

D’alguna manera, tant aquesta novel·la com també l’anterior, Jo soc aquell que va matar Franco, literaturitzen la recerca de la llibertat, una recerca que comporta sacrificis i dificultats, d’entre les quals n’hi ha de lligades a la pròpia condició física: l’Agustí Vilamat, protagonista de l’anterior, és borni i indecís; Junil és una noieta més aviat feble i al personatge d’Arbre, que s’uneix al grup de Junil, li manca un braç. Els protagonistes d’ambdues novel·les són, doncs, antiherois més que no pas superherois. Tots dos comparteixen l’afició llibresca: Junil, que aprèn a llegir, s’enamora dels versos d’Ovidi; Agustí és devot de les paraules que recull i endreça el diccionari de Pompeu Fabra. En tot cas, per a avançar en el camí de la llibertat sempre els cal fer un gran esforç: en el cas de Junil, emprendre un llarg viatge de recorregut incert; en el cas d'Agustí, disparar contra Franco. En tots dos casos, cal sempre el coratge d’enfrontar-se al poder dominant a cada moment, sigui l’imperi que Hitler pretenia construir amb l’ajut de Franco, o sigui el vell imperi romà. Al capdavall, Junil a les terres dels bàrbars esdevé un bellíssim cant a la llibertat.

Pere Torra

• Publicat a Lletres bàrbares, abril del 2022
• Joan-Lluís Lluís. Junil a les terres dels bàrbars. Club Editor, 2021