Carles Puigdemont s'ha convertit en símbol de la reivindicació
d'independència de Catalunya, en aquests moments, majoritària
En aquest nou escenari han aparegut els personatges habituals que han protagonitzat un nou episodi d’un combat que ara ja fa gairebé 4 anys que dura. D’una banda, hi ha un Estat repressiu i venjatiu –representat per un sinistre personatge com el matusser jutge Llarena i un govern espanyol que, sigui del color que sigui, continua pixant fora de test–; d’altra banda, el president Carles Puigdemont, convertit en símbol de la reivindicació d'independència de Catalunya, en aquests moments, majoritària; ben escortat per l’eficaç Gonzalo Boye, l’advocat que ha posat de manifest les malapteses de la justícia i el govern del regne d'Espanya, tant des des del punt de vista jurídic com democràtic.
Aquest nou volum conté alguns trets específics que el fan especialment interessant
És un llibre que es presenta aparellat amb el primer volum de la sèrie, M’explico, que anava des de la investidura de Puigdemont –gener del 2016– fins al seu establiment a l’exili, a Bèlgica –desembre del 2017. Aquest segon llibre va des dels inicis del 2018, un cop l’independentisme havia resultat victoriós –contra tot pronòstic– a les eleccions del 21 de desembre, fins al febrer del 2020, amb Puigdemont eurodiputat que torna a trepitjar Catalunya en la magnífica manifestació de Perpinyà. Ara bé, aquest nou volum conté alguns trets específics molt rellevants que el fan especialment interessant.
El dietari de presó conté unes notes, en primera persona, plenes d’interès i riques en detalls
humans
Un d’aquests aspectes nous és l’existència d’un dietari –reproduït amb la lletra autògrafa del president mateix– que conté els seus pensaments, dia a dia, mentre es trobava tancat a la presó de Neumünster. Quan vaig comentar el primer volum (vegeu Per una anàlisi formal del llibre de Puigdemont-Xirgo), vaig formular alguna objecció de versemblança a la interferència de la veu del narrador en tercera persona, en uns textos amb un contingut de percepcions personals tan fort. Ara he de celebrar que això es corregeix una mica amb més concessió a les cometes i aquest dietari, que és un document molt valuós no tan sols com a testimoni, sinó també com a peça literària. Es tracta d’unes notes, relativament breus, escrites en primera persona plenes d’interès i riques en detalls humans.
Sobre el cardenal Omella: "veritablement molt més servidor de la unitat d'Espanya que de Déu, davant la injusta i inhumana persecució"
Per exemple, explica que a la presó el fan canviar de roba de dalt a baix, per posar-li una roba de presidiari de color verd, i assenyala també que li donen una roba molt gastada, però que les sabates són noves, cosa que li fa notar “un vigilant d’origen portuguès en la seva preciosa llengua materna.” O les pizzes que prepara un cuiner kurd, “de les millors que he menjat mai.” O també quan el responsable del pavelló li lliura un feix de correus electrònics de suport que la gent envia al president, però “m’ha dit que estan col·lapsats i que no podran continuar imprimint-me’n més. Llàstima perquè tots són extraordinaris.” Alguns d’aquests comentaris no són de contingut anecdòtic, com quan carrega contra la hipocresia de les jerarquies catòliques: “m’indigna recordar el paper de l’església catalana, molt especialment del cardenal Omella, veritablement molt més servidor de la unitat d'Espanya que de Déu, davant la injusta i inhumana persecució.” O contra l'estupidesa d’alguna premsa que l’acusava d’haver-se fet detenir com acció de propaganda (cosa, per cert, que algú ha tornat a afirmar en el cas de l’Alguer):
“El dia de la meva detenció acabaven d’arribar a Bèlgica la meva dona i les meves filles, a qui tenia i tinc unes ganes enormes de veure i abraçar. S’ha de ser molt fill de puta per escriure que jo havia planificat la meva detenció com un cop d'efecte. Molt.”
La contundència i expressivitat d'aquests textos sobretot és efectiva quan es vehicula per mitjà de la primera persona. El mateix Puigdemont reivindica la fortalesa d’esperit i la resiliència davant dels incomptables obstacles i paranys que li han parat.
Recomano la lectura atenta del text del 17 d’octubre del 2019, un relat
trepidant, propi d’un thriller d’acció
Pel que fa al contingut, l’obra segueix la línia del primer volum. Destaca la narració, resolta amb molta grapa, dels moviments de Puigdemont just quan es va fer pública la sentència del Suprem que va condemnar Cuixart, Junqueras i els altres. Recomano la lectura atenta del text del 17 d’octubre del 2019, perquè els detalls d'aquell dia no són coneguts i condueixen a un relat trepidant, propi d’un thriller d’acció. Ben aconsellat pels seus advocats, el president exiliat, avançant-se a ser requerit o detingut, es va presentar a la comissaria central de Brussel·les per a posar-se a disposició de la justícia belga. Hi va haver de passar la nit, però el que va transcendir és que havia quedat lliure sense fiança, l’endemà al matí. Precisament, un altre aspecte particularment interessant del llibre són els informes de l’advocat Gonzalo Boye; uns documents –anomenats “Dominó” i una xifra correlativa– amb una valoració dels escenaris probables de l'evolució de la situació jurídica. Són textos de gran interès, redactats pel jurista en llengua castellana, amb la intenció d’oferir una visió clara dels esdeveniments previsibles. Constitueixen delicades peces d'orfebreria d’un pensament estratègic, amb una visió a llarg termini i un coneixement profund del dret europeu i el funcionament veritable de l’estat de dret. Per cert, en el primer document indica que el sistema espanyol d’OEDE és un dels més “administrativitzats”, al costat del d’Itàlia, curiosament; a diferència de països com Alemanya, Holanda, Irlanda o Bèlgica, amb un sistema més garantista.
L'alegria de la llibertat, l’hem tornada a sentir recentment poc després
de l’absurda i il·legal detenció –sens dubte, forçada pel Regne
d’Espanya– a l’illa de Sardenya
En el moment que a Neumünster es va conèixer l’alliberament del president Puigdemont, ell mateix explica que es va escampar una gran alegria tant entre els presos com els funcionaris, testimonis d’un empresonament totalment injust. Perquè Carles Puigdemont transcendeix la seva pròpia individualitat i representa l’anhel de llibertat de tot un poble. Fins i tot els responsables de la presó alemanya li van demanar que signés al llibre d’honor de la presó, un fet insòlit per algú que hi ha estat com a intern –de fet, al cap d’un any, tornarà a la presó per agrair la correcció del tracte que hi va rebre i fer una donació de llibres catalans. Aquesta alegria de la llibertat, l’hem tornada a sentir recentment poc després de l’absurda i il·legal detenció –sens dubte, forçada pel Regne d’Espanya– a l’illa de Sardenya. Tan sols és un petit tast de la immensa joia que obtindrem en conquerir la llibertat com a poble. Serà una bona notícia per al món sencer i la voldrem compartir amb tots els altres pobles lliures del món.
Pere Torra
- Publicat a La Veu, núm. 114, setembre del 2021.
- Carles Puigdemont (amb Xevi Xirgo). La lluita a l’exili. La Campana, 2020.
