“El silenci que heu de témer” o la rebel·lió contra la inèrcia

La segona novel·la de Francesc Ribera s’ambienta en un període de la nostra història poc fressat, però apassionant: els enfrontaments de les parcialitats a Mallorca al segle XVII. L'elecció del tema ja és el primer gran encert del llibre perquè és un període força desconegut que resulta de gran interès. Les parcialitats eren grups que, emprant una violència extrema, actuaven pel seu compte i feien la seva llei al marge del poder (reial) establert, amb el qual mantenien lligams i cooperació. Disposaven d’un petit exèrcit privat, amb homes armats que s’hi adscrivien per antics vincles feudals, relacions de família o necessitat. De la mateixa manera que “bandoler” ve de “bàndol”, “parcialitat” ve de “part”; ambdós fenòmens són semblants. Fa no fa som a la mateixa època del nostre Joan de Serrallonga, si bé aquest és un cas potser més singular i de fi d’etapa. En canvi, les parcialitats mallorquines comptaven amb dirigents que són part de les elits, de l’aristocràcia, que estan ben connectats amb el poder. Fan pensar en una mena de precedent de les màfies modernes.

Som a prop d’una mena de Balear Western

El text de Ribera s’acosta a un guió cinematogràfic que podrien subscriure directors com Coppola, Scorsese o Tarantino. De fet, hi ha tants morts, amb tants noms i sobrenoms, que, de vegades, el lector es perd una mica, però això no té importància. S’ha d’assumir com a part del joc narratiu, de la mateixa manera que s’assumeixen els morts no identificats en una pel·lícula de l’oest americà. Certament, som a prop d’una mena de Balear Western històric, més a la manera de Sam Peckinpah que John Ford o Howard Hawks. Com en el western, en la primera part del llibre, hi ha una dinàmica de crims>recerca dels "culpables">execució dels "culpables" (=crims) i així successivament. A més, el context històric està molt ben travat i documentat, en una Mallorca encara sotraguejada per les garrotades de la revolta de les Germanies del segle anterior, que, d’alguna manera, ressonen en l’ambient i, fins i tot, una enginyosa i versemblant connexió amb la contemporània Guerra dels Segadors del Principat. També hi ha moltes altres coses, algunes d’específiques de l’illa de la calma –denominació que esdevé ben irònica–, com ara l’assassinat de Jaume Joan de Berga, oïdor de la Reial Audiència, que va donar lloc a la frase feta encara viva: “Què en som jo, de la mort d’en Berga?”

Na Joana de Santacília, una protagonista inesperada

La gran diferència amb els westerns rau en la singularitat de la protagonista, na Joana de Santacília, que pertany als Canamunt, enfrontats des de temps immemorials amb la parcialitat dels Canavall, de manera semblant al que ocorria a Catalunya entre nyerros i cadells. Aquest personatge, una altra de les troballes del llibre, narra la història pròpia en primera persona, a una tercera persona no identificada, un mort. Més que un diàleg (amb un mort ja se sap que no hi ha gaire conversa) és un monòleg de na Joana, que és el característic narrador poc fiable, que no disposa de tota la informació i, a més, té la seva pròpia visió dels fets. És un personatge construït des de la ironia, és a dir, algú que fa allò que no era esperable que fes i que ningú no creu que pugui fer. A diferència de la novel·la anterior, amb una acció explosiva lligada a les vicissituds del trobador Guillem de Berguedà, aquest nou llibre presenta un moviment més limitat, atès que en la primera part la protagonista és una nena i després es fa monja, encara que acabi essent testimoni de moltes històries. En la tercera i la quarta parts, na Joana apareix com una dona llesta, calculadora, hàbil i que va molt per lliure. No obeeix el líder dels Canamunt, que és el seu germà, el bèstia d’en Pere de Santacília, que es configura com el seu antagonista. Na Joana esdevé actora d'algunes sofisticades conspiracions, fins al punt que –clandestinament i des del seu preuat silenci– arriba a organitzar tot un exèrcit.

Un combat contra la inèrcia, l’avorriment, la ignorància i la foscor

En la narració hi ha una clara evolució, molt ben construïda, entre la ingènua i tímida nena, novícia i els primers anys de monja de Joana, d'una banda, i la conspiradora i alhora sacrificada Joana de gran. És d’aquells personatges que enamoren el lector (i enamorar-se d’una monja pot ser inquietant). Així doncs, a més de novel·la històrica i d’aventures, és també una novel·la d’iniciació: veiem na Joana créixer i adquirir una gran maduresa, fins al punt que es rebel·la contra el seu destí ja prefixat. Progressivament, va concretant la seva rebel·lió. Ja al començament del llibre mostra enveja per en Mateu, un al·lot de classe desafavorida, perquè «qui tenia tota una vida per a omplir-la de projectes era aquell al·lot»; en canvi, na Joana pensa que «independentment que la seva [d’en Mateu] idea no tingués cap possibilitat de convertir-se en realitat, ell tenia una idea i jo només una inèrcia» (44). En síntesi, tota la novel·la és la narració de la revolta de na Joana contra aquesta inèrcia i, en general, contra l’avorriment, la ignorància i la foscor.

Una mirada lúcida sobre la nostra història

En relació amb la primera novel·la de Ribera, L’assassinat de Guillem de Berguedà, tot i que són històries ben diferents, hi ha més punts de contacte que no sembla. En totes dues hi ha una afició a redescobrir la història dels Països Catalans amb una mirada lúcida, una apologia del desafiament al poder establert i un elogi de la força que pot arribar a tenir un individu, sigui de la condició que sigui, quan actua amb determinació i llibertat. Afegim que totes dues són obres molt entretingudes, amb abundants vicissituds i aventures que fan de bon llegir. Amb una segona novel·la de qualitat, això ja no és casualitat, i Francesc Ribera es consagra com a escriptor. Cal que l’autor, polifacètic, amb indubtable talent literari (berguedà com Ramon Vinyes o Jordi Cussà), desenvolupi la seva obra narrativa. Mentre Ribera està ja rumiant la seva tercera novel·la, els recomano que aprofitin per llegir aquesta!

• Francesc Ribera “Titot". El silenci que heu de témer. Barcelona: Edicions Serraclara, 2023, 367 p.
• Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2024

Pere Torra

Per què redimonis no es tradueix Paasilinna al català? (Informe gratuït per a editorials catalanes que no sàpiguen què publicar)

Arto Paasilinna (1942-2018) fou un escriptor finlandès molt estimat al seu país, on la seva nova novel·la que apareixia més o menys cada any era esperada amb delit pels seus connacionals. La seva obra narrativa és força àmplia i compta amb una quarantena de novel·les publicades. Toca temes de gran interès on sovint crítica la hipocresia i la superficialitat de les societats occidentals, defensa la llibertat individual per damunt de les convencions socials, adopta un cert to anarquitzant en les relacions humanes, promou un acostament a la naturalesa i a valors ecologistes –quan això no era moda ni es parlava de mudaments climàtics–, aprecia el comportament dels animals i sosté la necessitat de cercar-hi complicitats no jerarquitzades, reivindica la vàlua de cada persona tingui l’edat o el sexe o l’ofici que tingui, etc. En algunes obres Paasilinna repassa alguns episodis de la història del país, des d’una perspectiva molt personal, gens dogmàtica, amb atenció especial a les guerres i les ferides que deixen sobre els supervivents: la seva guerra civil, l’anomenada “guerra d’hivern” contra Rússia, o la “guerra de continuació”, que correspon a la Segona Guerra Mundial, en la qual Finlàndia es va trobar al costat dels nazis a causa del seu històric enfrontament amb els russos. 

Paasilinna construeix trames que atrapen el lector, amb tocs surrealistes, molt d'humor –sobretot negre– i una gran ironia

Els protagonistes paasilinnians són antiherois, amb una gran capacitat de canviar, de reinventar-se i d’afrontar nous reptes amb coratge sense prejudicis de cap mena. A més, Paasilinna té una gran habilitat a l’hora de construir trames enginyoses –d’aquelles que atrapen el lector– amb algun toc surrealista –però sense exagerar, amb un to no elevat, sinó molt casolà–, un estil ple de grans dosis d'humor –que tendeix a ser negre– i un ús de la ironia que fa que la seva lectura esdevingui tant amena com plaent intel·lectualment. Sovint l’autor sap conferir al relat el to de faula, amb intenció no pas de donar cap lliçó moral, però sí de criticar les dites societats avançades i fer-ne sàtira. I comença pel seu país, Finlàndia, el qual és avaluat sistemàticament com el país amb l’índex de felicitat més alt del món; i, alhora, amb elevades taxes de suïcidi, tema que ha tractat en les seves novel·les, sobretot en una de què parlem més endavant.

Mentre la italiana Iperborea ha publicat disset novel·les de Paasilinna; en català, només se n’han editat dues

Sense arribar a ser mai candidat al Nobel –cosa que tampoc no fa cap falta per a poder apreciar-lo–, tingué i encara té notable èxit internacional, sobretot en les llengües/cultures italiana, francesa i germànica, llengües a les quals han estat traduïdes més o menys una quinzena de les seves novel·les. Destaca la casa italiana Iperborea, una editorial especialitzada en les cultures nòrdiques (a més de finesos, publica autors danesos, suecs, noruecs i islandesos), que ofereix uns llibres amb boniques portades, un format de butxaca senzill però agradable i, en ocasions, alguns pròlegs interessants (si fos editor, jo copiaria la llista de novel·les de Passilinna del catàleg d’Iperborea). En castellà, Anagrama n’ha publicades cinc, molt ben triades, encara que amb més retard que les tres llengües esmentades abans. En gallec, n’hi ha quatre, una de les quals, O bosque dos raposos aforcados, fou el primer llibre traduït del finès al gallec –hi havia una faixa que ho publicitava– i aquesta fou la raó que em va empènyer a adquirir la novel·la, trobant-me per casualitat a Compostel·la. Un cop llegida, la història hilarant que conté va fer començar el meu enamorament amb l’obra de Paasilinna. En anglès –i aquí ja es veu que passa alguna cosa–, només se n’han traduït un parell. Curiosament, és la mateixa xifra que en català, en què només s'han publicat El bosc de les guineus i El moliner udolaire, totes dues a Edicions 62. Són molt bones, però n’hi ha de millors i algunes de més divertides.

El poderós món anglosaxó ha ignorat força Paasilinna, però no ens hem de deixar arrossegar

Doncs bé, dames i cavallers, per què un autor com aquest gairebé és inèdit en la nostra llengua? No valen excuses o dir que no es pot traduir tot, quan veiem que es retradueixen coses que ja s’han traduït i ens perdem d’incorporar un autor de gran qualitat. Suposo que, com que no està gaire traduït al món anglosaxó, s’assumeix que no deu valdre la pena. Quina vergonyosa submissió per a la nostra cultura! És possible que anglesos i americans no parin atenció a una cultura petita, encara més petita que la nostra, però és evident que s’equivoquen. Potser els anglosaxons no entenen el sentit de l’humor paasilinnià…, No ho sé, però aquí cal fer cas als europeus continentals.

Només per fer-vos-en venir ganes, us explicaré tres començaments –no pas els finals– de tres novel·les de què no hi ha traducció en català. Paasilinna és molt hàbil en les arrencades de les històries, però el desenvolupament i el desenllaç tampoc no deceben.

L’any de la llebre o la trobada casual d’una petita llebre que et canvia la vida de dalt a baix

• L’any de la llebre (Jäniksen vuosi): És el dia de la revetlla de Sant Joan, Juhannus per als finesos. Un periodista i un fotògraf van dins un cotxe camí de Helsinki, després d’una anodina jornada de feina. De cop, una petita llebre salta a la carretera i, sense voler, l’atropellen, tot i que la bestiola fuig cap a dins el bosc. Kaarlo Vatanen, el periodista, no dubta a baixar del cotxe i troba la llebre una mica ferida. De seguida, decideix endinsar-se al bosc amb la llebre en braços, no fa cas dels crits del seu company de viatge des del cotxe i abandona també la seva vida grisa i plena d’insatisfaccions (malentesos amb la dona, feina monòtona i sense estímuls, etc.). La narració continua explicant les aventures de Vatanen, que viatja cap al nord de Finlàndia, en contacte intens amb la natura dels boscos de la Carèlia, sempre acompanyat per la llebre.

Deliciós suïcidi en grup o el viatge d’una colla increïble que es volen suïcidar tots plegats

• Deliciós suïcidi en grup (Hurmaava joukkoitsemurha) (en francès, Petits suicides entre amis): També és el dia de la revetlla de Sant Joan (Juhannus), un dia molt important per a tots els nòrdics, que molts finesos acostumen a passar en un mökki (una cabana de camp) prop d’un llac, fent saunes, nedant al llac i bevent grans quantitats d’alcohol. Onni Rellenen, un petit empresari en crisi que està molt deprimit, s’acosta a un mökki que sap abandonat amb una pistola a la mà, decidit a posar fi a la seva vida. A dins, topa amb una gran sorpresa: un altre home, el coronel Kemppainen, té una soga al coll i és dalt d’una cadira a punt de penjar-se. Rellenen, sense pensar-s’ho, salva la vida de Kemppainen. La coincidència els fa desistir, en aquell moment, de la seva voluntat suïcida, però els empeny a compartir una reflexió. Sense abandonar la intenció inicial, decideixen convocar altres persones en la mateixa situació a una trobada (un seminari de suïcidologia, amb intervenció d’una psicòloga), com a primer pas per acabar aplegant un grup de trenta-tres persones que emprendran un viatge amb el propòsit de suïcidar-se col·lectivament, primer en direcció al Cap Nord i després cap al sud d’Europa, travessant tot Europa de nord a sud. El relat, malgrat la duresa del tema, és hilarant i constitueix un cant a l’amistat i a la vida.

El desmemoriat de Tapiola o l’indissoluble lligam entre memòria i identitat 

• Vida breu, Rytkönen llarg (Elämä lyhyt, Rytkönen pitkä): la traducció literal del títol estrafà la citació llatina “Ars longa, vita brevis”, però no és gaire explicativa (i segurament poc encertada, amb els meus coneixements bàsics de finès); per això, val la pena tenir present el títol de la traducció italiana, que és Lo smemorato di Tapiola (‘El desmemoriat de Tapiola’). La novel·la s’inicia al centre urbà de la ciutat del títol. Taavetti Rytkönen, un individu d’edat avançada, es troba al mig del carrer més transitat de la ciutat intentant fer-se el nus de la corbata i interrompent tot el trànsit en hora punta, amb tot l’enrenou de botzines i crits que la situació comporta. L’home no recorda qui és ni què fa allà, però porta un gruixut feix de bitllets a la butxaca. La situació caòtica inicial es resol gràcies al taxista Seppo Sorjonen –un personatge molt interessant que apareix en altres novel·les de Paasilinna–, que l’acull al seu taxi i Rytkönen aconsegueix demanar-li que s’adreci cap al nord, encara que no sap ben bé on. La novel·la se centra en les vicissituds d’aquest viatge –el taxista, que és bona persona, no gosa abandonar el client, atès el seu estat de desorientació. Durant el trajecte, progressivament, el desmemoriat va recuperant la memòria en part i, amb ella, la seva identitat. La situació de partida fa pensar en Un home sense passat (Mies vailla menneisyyttä), una de les millors pel·lícules d’Aki Kaurismäki, el qual probablement es va inspirar en l’obra de l’escriptor.

Podria posar més exemples, però el que seria bonic és que aquests tres llibres i una dotzena més es traduïssin a la nostra llengua (així n’hi hauria tants com en italià). Si una petita editorial pot aconseguir generar un boom com el de Blackwater, per què no un boom Paasilinna? Editors catalans, poseu uns quants Paasilinna als vostres catàlegs. A mi, em fareu molt feliç, els lectors catalans ho agrairan i estic segur que no us en penedireu!

Pere Torra

• Publicat a Lletres Bàrbares, juliol del 2024 

 

De Goethe i Beethoven passant per Egmont i Orange fins a Junqueras i Puigdemont

Un relat més o menys llegendari conta que una vegada Johann Wolfgang Goethe i Ludwig van Beethoven es van trobar a Teplice, ciutat balneària de Bohèmia molt de moda al segle XIX per a l’estiueig de les elits europees. Mentre aquests dos genis passejaven per la ciutat, van coincidir amb l’emperador i el seu seguici cortesà. Davant d’aquest fet, els dos grans homes alemanys van tenir un capteniment diferent, molt revelador. Goethe es va fer enrere i va fer una salutació respectuosa; en canvi, Beethoven va continuar endavant, dret sense vinclar-se tot dient al seu company: “–No els hem de fer pas reverències, a ells. En tot cas, han de ser ells que facin reverències davant dels grans homes.” Sens dubte, Beethoven té una actitud que ara ens captiva més, perquè ell és més a prop de la modernitat. Romain Rolland deia que Beethoven trobava que a Goethe li agradava massa l’ambient cortesà i Goethe veia Beethoven com un exaltat. L’anècdota es coneix com l’incident de Teplice i, fins i tot, el pintor Carl Röhling la il·lustraria posteriorment.

 

El text de Goethe té una gran vigència per la denúncia de la tirania, la defensa de la justícia i les llibertats

El 15 de març d’enguany va fer 85 anys de l’assassinat de Carles Rahola, afusellat pel règim del general Franco. Amb motiu d’aquesta efèmeride fa cinc anys –quan llavors en va fer 80– es va reeditar la versió catalana de l’obra dramàtica Egmont de Goethe. L’obra és coneguda sobretot per haver inspirat una meravellosa música a Beethoven, particularment, la seva genial obertura. Ara bé, el text de Goethe té molt interès i una gran vigència per la denúncia de la tirania i la defensa de la justícia i les llibertats nacionals. L’edició catalana, a cura de Joaquim Rabasseda, aprofita la traducció que en va fer Joaquim Pena l’any 1937. A més, incorpora, com a epíleg, un text del mateix Rahola, que comenta el darrer concert de la desapareguda Orquestra Simfònica de Girona (amb la República, Girona tenia Simfònica!), que va tenir lloc durant la guerra iniciada per Franco.

És esfereïdora la similitud d’Egmont amb Oriol Junqueras, i la d’Orange amb Carles Puigdemont

 

Pel que fa a la història que recull el llibre de Goethe, esgarrifa pensar que una obra que tracta sobre uns esdeveniments al Flandes del segle XVI presenti tantes connexions amb la situació catalana actual. El comte d’Egmont, tot i els consells de Guillem d’Orange, decideix romandre a Flandes, malgrat l’amenaça que suposa l’arribada del duc d’Alba amb l’objectiu d’incrementar la repressió. Egmont considera que no ha fet res mal fet i intenta dialogar amb el pervers duc d’Alba per fer-li veure que la política de la monarquia espanyola és errònia. Serà empresonat i, posteriorment, decapitat. Orange, en canvi, decideix marxar per evitar ser detingut i, més tard, iniciarà una lluita que acabarà suposant l’expulsió de la corona espanyola del país. Salvant les distàncies històriques i geogràfiques, és esfereïdora la similitud d’Egmont amb Oriol Junqueras, d’una banda, i la d’Orange amb Carles Puigdemont, de l’altra. I encara hi ha més circumstàncies equivalents, el rei espanyol que llavors dominava Flandes era un altre Felip, el mateix nom del desprestigiat Borbó actual, a qui no respecta ni la seva dona, el que el 3 d’octubre de 2017 va mostrar les seves concepcions autoritàries, imperials.

Comte d’Egmont: “Tancar-nos a la presó fóra una empresa vana i infructuosa”

 

El drama conté belles paraules de Goethe, tot i que també s’hi troben alguns defectes que el pas del temps deixa en evidència. Per exemple, el personatge de Clara, l’enamorada del comte d’Egmont, és una romanalla romàntica que resulta, com a mínim, forçada. En canvi, retrata molt bé els personatges principals i destaca l’interessant diàleg que l’autor imagina entre Guillem d’Orange i el comte d’Egmont. Orange es mostra cautelós i astut:

Tinc motius per a témer un daltabaix. El rei ha obrat llarg temps segons determinats principis; ara se n’adona que amb aquests no en sortirà pas; doncs què més probable, sinó que tracti de cercar un altre camí? (89)

Egmont, però, es manifesta excessivament confiat i passiu:

No, Orange, açò no és possible. Qui gosaria posar la mà damunt nostre?... Tancar-nos a la presó fóra una empresa vana i infructuosa. No, ells no s’atreveixen a aixecar tan alta la bandera de la tirania. La ventada que escamparia pel nostre país aquesta nova, faria abrandar un incendi formidable. (91)

El 24 de febrer del 2019, gràcies a diversos activistes i a la Comissió de la Dignitat, es va “ressuscitar” l’Orquestra Simfònica de Girona i es va portar a escena Egmont al Teatre Municipal de Girona. Fou un bell i merescut homenatge a Carles Rahola. Amb les paraules de Goethe, el comte flamenc adverteix el duc d’Alba sobre la inutilitat de la repressió del poble flamenc: “Són homes ferms i inflexibles! Podeu oprimir-los, però no suprimir-los”. Al cap de més de 85 anys de l’assassinat de Rahola, l’Estat espanyol continua oprimint la voluntat de llibertat dels catalans, però tampoc no ha pogut suprimir-la encara. Som aquí i, de fons, sona la gran música de Beethoven.

 

• Johann Wolfgang Goethe, Egmont, traducció catalana de Joaquim Pena, Girona: Curbet Edicions, 2019.
• Publicat a Lletres Bàrbares, maig del 2024 
  

 

Pere Torra

La pell contra l’ànima

Amb la trilogia L'atzar i les ombres, Julià de Jòdar va irrompre com un potent narrador capaç de sacsejar les aigües somes del panorama literari català. Ara, amb La casa tapiada, ho torna a fer capgirant les expectatives creades, amb molta ambició i gran (auto)exigència. L’autor badaloní no es limita a aportar nova informació sobre les vicissituds del personatge de Gabriel Caballero de manera mecànica o rutinària, sinó que enderroca algunes de les certeses del lector de les tres novel·les precedents (si és que algun lector del segle XXI encara vol cercar certeses en una novel·la). La narració de la nova novel·la du a terme una desconstrucció sistemàtica de moltes de les històries sobre el barri de Guifré i Cervantes i els personatges que hi circulen. De fet, el nou llibre gairebé esdevé una esmena a la totalitat de la trilogia esmentada, fins al punt que es podria haver titulat Desconstruint Gabriel Caballero, ja que es concentra a judicar, en primer lloc, el protagonista i, a partir d’aquí, la gent que el va tractar i la societat sencera en el període de finals de la dictadura i inicis de l’anomenada transició.

Hi ha una voluntat de crònica notarial, de donar fe d’uns fets que conformen una biografia

Per fer tot això, la narració recorre a una cosa semblant al clàssic recurs del manuscrit trobat –res no és mai d’una sola peça en la narrativa jodariana. Ara bé, l’obra no és ben bé la transcripció d’un manuscrit ben acabat, sinó un conjunt de materials aplegats pel senyor Lotari, que pretén ser biògraf del novel·lista Gabriel Caballero. A més, hi ha també la intervenció del «fill no sabut» del protagonista, que, segons la nota inicial signada pels editors, també disposa d’un text del seu pare. Els lectors de la trilogia saben que Lotari, a la darrera novel·la de la trilogia, El metall impur, consigna una mena de reports informatius de les seves recerques. En l’obra de Jòdar, els noms aporten sempre valor simbòlic i alhora juganer –també a la tercera novel·la resulta hilarant la broma amb el cognom dels diversos responsables de La Farga: Massarré, Massamolt, Massamig, Massapoc i Massamés. Doncs el nom de Lotari, tot i que hi ha un personatge del Quixot que se’n diu i s’han remenat altres opcions, podria ser una mera deformació del terme notari. Certament, en el llibre hi ha una voluntat de crònica notarial, de donar fe d’uns fets per part d’un personatge que té intenció d’elaborar una biografia. No hauríem de fer cas, per tant, d’una de les veus que, precisament, afirma que «el seu nom em sona a “notari”, i el que jo li he de dir no es pot recollir neutralment, com qui aixeca acta, sinó que cal una actitud, diria, molt empàtica, com diuen ara» (283). I encara, Lotari mor abans d’enllestir la feina del tot, però resta un successor dels dos narradors interns de la trilogia: «el Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia», és a dir, el fill no sabut del protagonista.  

La nova novel·la multiplica la polifonia narrativa de les tres precedents de manera extraordinària

Si el relat de la trilogia comptava amb diverses veus, la nova novel·la multiplica la polifonia narrativa de manera extraordinària. Nombrosos testimonis, suposadament aplegats pel misteriós Lotari, expliquen diversos fets al voltant de la vida de Caballero, com si –en paraules de Salvador Espriu– el mirall de la veritat s’hagués esmicolat i cada petit fragment recollís «una engruna d’autèntica llum». Sovint contradiuen la trilogia o el que han afirmat altres veus unes poques pàgines abans. Es rectifiquen noms, fets i s’arriba a negar que algun personatge s’hagi mort. De fet, al començament del llibre, hi ha un text molt revelador sota el títol «Justificació», en què ja s’adverteix sobre els perills d’una biografia, especialment «quan tothom explica una història distinta», ja que «en aquest cas, potser s’acostarà al retrat d’una personalitat en facetes, i tanmateix serà força desconcertant» (13). Efectivament, tanta diversitat resulta xocant, però el lector s’hi acostuma i, un cop entra en el joc proposat, això pot resultar més estimulant que no pas un relat homogeni i unitari. Ara bé, aquests múltiples testimonis es van succeint i superposant de manera massa acumulativa, cosa que, en algun moment, produeix certa fatiga en la lectura, a causa de la reiteració dels fets a què fan referència les narracions.

El paral·lelisme amb els microcosmos de les obres d’Onetti, Faulkner i Musil esdevé explícit

Així mateix, la polifonia narrativa permet incorporar una llengua oral, espontània i col·loquial, que contrasta amb la prosa mateixa de Jòdar i amb altres textos que també inclou la novel·la, part de la seva rica intertextualitat, com ara cartes, citacions llibresques, textos de ficció, manifestos polítics, referències bibliogràfiques… Alguns d’aquests documents inserits procedeixen d’uns arxius atribuïts al protagonista, la identitat del qual es barreja amb la de l’autor mateix. Com en la trilogia, el nou llibre dona entrada a molts elements metaficcionals. Per exemple, aquesta convergència d’identitats, tot i que no deixa de ser deliberadament ambigua, esdevé evident a l’hora d’identificar llurs referents literaris, que són revelats per un «plumífer cultural», que assegura que l’obra de Gabriel Caballero «tenia més a veure amb el desencantat fundador de Santa María, el cartògraf romàntic de Yoknapatawpha o el ferotge esbudellador de Kakània que amb cap novel·lista català que ell recordés» (452). El text mateix, doncs, posa de manifest directament i explícita el paral·lelisme entre els microcosmos de les obres de Juan Carlos Onetti, William Faulkner i Robert Musil, respectivament, i el de les novel·les de Caballero/Jòdar. A més, el creador de Yoknapatawpha és invocat en altres ocasions, ja que alguns testimonis el consideren molt afí al protagonista: «li devia agradar Faulkner, tan enrevessat com ell» (47). En el cas de Jòdar, l’escenari de la tetralogia, que correspon al barri de Guifré i Cervantes, és un indret que no té ni nom específic –pren el dels dos carrers que es creuen–, que ara sabem pràcticament desaparegut, almenys en una forma reconeixible pels que hi havien treballat i l’havien habitat. Per això, La casa tapiada esdevé, molt més que cap dels tres llibres anteriors, una elegia d’aquell petit món marginal, metropolità, industrial i badaloní, poblat per «ombres fugisseres que no entenen cap de les llengües presents al carrer o que s’esforcen per parlar la més oficial, present a les televisions dels bars dels xinos» (21). El desinterès a recobrar la memòria amb què topa el protagonista és objecte de denúncia, per la nul·la complicitat de cap responsable públic a l’hora de bastir una mena de museu del treball, com proposa Caballero, que serveixi per recordar el passat industrial que va fer néixer i créixer el barri.

La novel·la no estalvia crítiques directes tant als franquistes com als antifranquistes

Aquesta novel·la incorpora, amb més profunditat que cap altra de la trilogia, el context històric, que, en aquest cas, correspon sobretot als anys 60 i 70. Ara bé, la perspectiva és la d’avui, ja que la majoria dels testimonis són vius, cosa que permet encabir crítiques lúcides i directes tant als franquistes com també als antifranquistes. Per exemple, resulta molt oportuna –ara que fa cinquanta anys del seu assassinat– la visió atribuïda al protagonista sobre «els antifranquistes oficials que no havien mogut un dit per salvar Puig Antich», ja que «mentre el condemnat estava en capella, els de la revista Por favor celebraven l’aparició  del seu primer número a l’Oca de la plaça de Calvo Sotelo, avui Francesc Macià; i els d’Ajoblanco, molt àcrates de cara a la galeria, havien callat com uns morts sobre l’assassinat d’un dels “seus” quan van aparèixer la tardor d’aquell mateix any…» (271).

Per a aquells que només hem viscut com a infants la dictadura de Franco –anomenat el Carnisser a la trilogia– aquesta perspectiva valorativa és molt útil, com també la informació de primera mà sobre l’actuació de destacats referents de l’època, com ara les Plataformes de Comissions Obreres, l’OICE, José Antonio Díaz Valcárcel, Manuel Murcia o altres. Llàstima que no hagués tirat endavant el projecte de diccionari sobre el franquisme –esmentat sovint a la novel·la– que fou encarregat a l’editorial Ruedo Ibérico i que havia de ser elaborat per diversos especialistes, entre els quals hi havia Gabriel Caballero o, dit d’una altra manera, Jòdar.

El relat passa comptes amb tothom: amb els personatges de ficció, amb els històrics –vius i morts–, amb l’autor mateix

La nova novel·la sobretot pretén passar comptes ja sigui amb personatges de ficció o històrics, i amb els esdeveniments, més enllà del període de la novel·la, ja que els diversos testimonis també comenten l’actualitat. Això permet trobar comentaris sucosos, com, per exemple, els referits als impulsors d’un partit polític creat al segle XXI que, en aquests moments, es troba a punt de desaparèixer:

Sempre vaig pensar que si la Generalitat hagués donat a l’Albert Boadella la regidoria del Teatre Nacional, al Xavier Pericay la corregidoria de Política Lingüística, a l’Arcadi Espada el tòrcul de Premsa i Propaganda, i a l’esmentat Azúa la batuta de Música i Varietés, haurien menjat com pardals obedients de la mà del partit de torn en el poder autonòmic i ens haurien estalviat la lepra de Ciudadanos. (367)

Al final del llibre, cal deixar de banda l’ambiguïtat deliberada de la història i els dubtes que arrossega el lector sobre la narració. Sobreïx l’actitud moral del protagonista, gairebé metàfora de la del seu poble, «gent abrandada de pensament i poruga de fet», com diu el personatge d’Iris o Isarda, que afegeix que com en Gabriel

demanàvem llibertat perquè no sabíem com exercir-la, exigíem amnistia en comptes de buidar les presons i ficar-hi els feixistes, reclamàvem autonomia perquè temíem ser lliures. Tot plegat, si fa no fa, com ara mateix… Per salvar la pell el Gabriel es va deixar l’ànima, en comptes de deixar-se la pell per salvar l’ànima… Com el nostre poble, ja l’hi dic (461).

La contraposició entre la pell i l’ànima correspon a l’antiga confrontació entre la matèria i l’esperit. A la segona novel·la, El trànsit de les fades, l'important personatge d’Angustias, mare del protagonista, ja havia reivindicat l’ànima i es queixava que «aquest règim que ens desgoverna sembla que només ens permeti pensar en les coses materials» i, un cop haurà acabat, es demana «¿què passarà, si només hem mirat pel dia a dia, oblidant les coses de l’esperit, el que significa la decència, l’honradesa, la solidaritat?» (466). D’alguna manera, esdevé evident que la societat catalana no ha superat el franquisme. No obstant això, més enllà d’una lectura contextual o històrica, la quarta novel·la rebla el clau en un missatge profundament humanista, el qual, tot seguint els seus referents literaris, és formulat des d’un plantejament molt local, fins a arribar a fer una dissecció universal de la condició humana.

Pere Torra

• Julià de Jòdar. La casa tapiada. Barcelona: Comanegra, 2024, 492 p.
• Publicat a Lletres Bàrbares, març del 2024
  

Josep Vallverdú i l'autèntic tresor de l'illa

No hem de descobrir ara Josep Vallverdú, que, amb els seus cent anys tan ben portats, ha bastit una obra literària extensa i rellevant en molt diversos gèneres, que hauríem de llegir i analitzar no només perquè és el nostre escriptor viu més veterà, sinó també per la gran qualitat de molts dels seus textos. Per això, em proposo comentar El testament de John Silver (2007), un llibre que continua L'illa del tresor, la popular novel·la de Robert Louis Stevenson.

 

A l’anterior novel·la, El viatge del Dofí Rialler, Vallverdú narra el retorn de Jim Hawkins a l’illa del tresor

No és la primera vegada que l’escriptor ponentí duu a terme una operació d’hipertextualitat com aquesta. Ja ho va fer amb El viatge del Dofí Rialler (1990), on desenvolupa una història també a partir del personatge de Jim Hawkins, el protagonista del mateix llibre de Stevenson. Amb vint-i-vuit anys, «Hawkins havia fet fortuna, i malgrat la seva joventut, era un conegut navilier, posseïdor de no menys de cinc vaixells». La història narra el trajecte de retorn a l’illa del tresor acompanyat per la seva nova esposa, Marion Jeffers, amb qui es disposa a viure la lluna de mel, que –tal com hom pot preveure– no resulta plàcida ni avorrida. A més, ofereix una enginyosa continuació de les vides dels altres personatges: el doctor Livesey, casat amb la mare de Jim; el capità Smollet, retirat del seu càrrec de director de l’escola naval; John Silver, una incògnita que resol la nova novel·la. Així mateix, en el marc de les operacions transtextuals de l’autor ponentí, cal destacar Les raons de Divendres (2003), una novel·la en què la història de Robinson Crusoe, concebuda per Daniel Defoe, és narrada pel criat Divendres i no pas pel cèlebre nàufrag, amb un canvi de punt de vista de gran rendiment.

El llibre s’inscriu plenament en la novel·la d’aventures i conta peripècies molt semblants a les de l’obra d’Stevenson

En el cas d’El testament de John Silver, Vallverdú fa arrencar la narració amb un madur Jim Hawkins, encara encuriosit per conèixer el destí final del pirata. En el seu recorregut inicial –narrat en primera persona–, Hawkins acaba trobant un vicari que havia confegit un relat sobre la vida de Silver després de l’episodi de l’illa del tresor, a partir de les notes d’un sacerdot que l’havia tractat directament. En síntesi, el gruix de la novel·la és aquest relat ben construït amb un narrador omniscient en tercera persona. El llibre s’inscriu plenament en la novel·la d’aventures i, en termes generals, conta peripècies molt semblants a les de l’obra d’Stevenson: nombrosos trajectes marítims, traïcions, amotinaments que provoquen canvis de poder entre personatges enfrontats, revenges, etc. També inclou una breu carta de Hawkins a Marion, la seva dona, potser per posicionar el personatge enmig d’un relat abocat al pirata coix. Ara bé, com que és només una, resulta una estratègia narrativa isolada que no aporta gaire suc a la narració. En canvi, la novel·la anterior, El viatge del Dofí Rialler, tot i que compta amb una trama argumental molt més simple, inclou diverses cartes –en aquest cas, escrites per Marion–, que, alternant amb la veu narrativa principal, serveixen per recordar la història d’origen (l’hipotext stevensionà) i recapitular les noves aventures des del punt de vista del nou personatge inventat.

Vallverdú completa la lectura de L’illa del tresor, amb un retrat molt acurat del personatge del pirata coix

A poc a poc, la novel·la va configurant un John Silver amb trets específics, diferents dels definits per Stevenson, el primer dels quals és físic: la incorporació d’una autèntica cama de fusta, la descripció d’un home envellit que ha perdut l’agilitat («Es recordava a ell mateix pels boscos i barrancs de l’illa de Flint, trescant […]. Això s’havia acabat. El cos li pesava cada dia més»), etc. Ara bé, el més rellevant és la introspecció en la psicologia del personatge, amb què l’autor en va oferint un retrat interessant gens simplista. Llegint la novel·la de Vallverdú completem la lectura de L’illa del tresor, no tant per les noves aventures que inventa l’autor català, sinó sobretot per l’encertada concepció del personatge. Al capdavall, l’escriptor ponentí revela que els objectius vitals de John Silver són més aviat banals: viure bé, tranquil i reconegut com un senyor a Anglaterra. D’aquí surt l’obsessió del pirata a voler tornar al seu país, cosa que es veu bloquejada sovint, durant més de la meitat del llibre.

El llibre ens fa adonar que, lluny del medi marí, Silver és com un peix fora de l’aigua

Al capdavall, la figura de Silver que fa emergir Vallverdú, sense edulcorants, resulta molt atractiva i queda ben manifesta la seva condició: «Algú li havia dit una vegada que ell no tenia principis. “I és clar que no els tinc”, pensà ara, fredament». Un cop ja retornat a Anglaterra, un Silver amb les defenses baixes com a pirata serà enredat innocentment –ara no revelarem pas com. De fet, amb habilitat, Vallverdú emfasitza que el medi ideal del pirata és la mar, els vaixells, els ports, les illes, etc. Fora d’aquest ambient, Silver és com un peix fora de l’aigua, que no es mou bé amb la seva cama de fusta. A més del nou relat d’aventures alineat amb l’hipotext del qual prové, el llibre inclou altres al·licients, com el tractament humorístic de diverses situacions. Per exemple, quan una veïna retreu, al personatge clau de la vídua, del perill que accepti llogar els baixos de sota casa seva a un desconegut com Silver, aquesta «li replicà que moltes dones casades tenen a casa un perfecte desconegut: “el marit!”».

El clàssic universal d’Stevenson és revitalitzat per Vallverdú

El lector es deu haver adonat que fins ara no he parlat de l’atribució d’aquesta obra a un grup de textos literaris segons l’edat del lector, però hem de parlar de l’elefant que hi ha dins d’aquest article. Certament, El testament de John Silver s'adscriu, amb gran facilitat, a la literatura juvenil tal com també s’ha fet convencionalment amb L’illa del tresor. Ara bé, cal llevar els prejudicis que aquest fet projecti tant sobre l’obra de l’autor escocès com sobre la del català. Som davant de textos de gran interès per a qualsevol lector: el d’Stevenson, reconegut com a clàssic universal; el de Vallverdú, amb ambició de transcendir i retrobar l’esperit del que l’origina. L’escriptor ponentí l’encerta amb aquest llibre –al nostre parer, molt més que amb El viatge del Dofí Rialler, que té una història massa esquemàtica– gràcies al complet retrat del cèlebre pirata coix. Almenys per a la literatura, l'autèntic tresor no és cap cofre en cap illa, és el pirata John Silver mateix, un tresor del qual ja vam gaudir amb el text d’Stevenson, que en la nostra llengua ha estat redescobert i revitalitzat per Josep Vallverdú.

 

Pere Torra

• Publicat a Lletres bàrbares, gener del 2024.

Les ciutats invivibles d’Italo Calvino

Enguany que es commemora el centenari del seu naixement, cal retrobar l’obra reeixida, influent i de remarcable popularitat d’Italo Calvino. Entre nosaltres, tot i que encara hi ha moltes llacunes, cal celebrar que recentment l’omnipresent editorial Comanegra n’ha coberta una amb l’edició de L’últim és el corb. Aquest volum, fins ara inèdit en la nostra llengua, compta amb una traducció de Pau Vidal i s’inscriu en una col·lecció literària de grans autors moderns (Calders, Kafka, Perucho, Poe, Tolstoi, Melville…), amb llibres triats que defugen deliberadament llurs textos més cèlebres. Anem a poc a poc ja que tampoc no s’ha traduït encara al català el recull de rondalles populars que l’escriptor italià va aplegar i adaptar a partir de les diverses varietats lingüístiques originals. Aprofitant el centenari o més endavant, posats a desitjar, ens agradaria que en la nostra cultura hi pogués haver una «Biblioteca Calvino» traduïda al català, com sí que té alguna llengua veïna. També caldria que la gent llegís més Calvino o, simplement, llegís més.

Marcovaldo és un antiheroi que aspira a una vida millor només perquè és diferent

Un dels llibres d’Italo Calvino que es fan estimar d’una manera especial és Marcovaldo ovvero Le stagioni in città (Marcovaldo o les estacions a la ciutat). Es tracta d’una obra aparentment senzilla, que transmet el seu contingut per mitjà de la ironia i l’humor amb una mirada plena de tendresa. Inclou una vintena de narracions breus protagonitzades sempre per Marcovaldo, un obrer molt pobre que viu a la ciutat –no importa quina– amb la seva dona i mitja dotzena de fills, i treballa en una fàbrica on duu a terme una feina mal retribuïda, repetitiva, alienant. Cada narració correspon a una estació successiva, però encara que el pas del temps canvia periòdicament alguns aspectes del medi urbà, no en millora la vida dels que hi habiten. Aclaparat pels deutes, la grisor de la ciutat, la família abundosa, la misèria implacable…, Marcovaldo és un antiheroi que, amb el seu optimisme insistent i la seva radical manca de malícia, esdevé simpàtic, malgrat els seus fracassos (o potser més aviat, gràcies al seus fracassos, sovint còmics i a vegades també grotescos). Ell aspira a una vida millor i diferent, és a dir, millor només perquè és diferent –com li passa amb l’intercanvi de la seva avorrida salsitxa per un cervellet arrebossat que veu menjar a un infant.

Pin, Marcovaldo o els protagonistes d’Els nostres avantpassats no encaixen en la societat del seu temps

En definitiva, Marcovaldo és un inadaptat, algú que no s’ajusta al món on li ha tocat viure i que lluita com pot per transformar-lo –però no se’n surt gaire. De fet, aquest tipus de personatges són molt habituals en les obres de Calvino, siguin o no adscrites a la narrativa fantàstica que caracteritza diversos llibres de l’escriptor. Justament, Pin, el protagonista de la seva primera novel·la, Il sentiero dei nidi di ragno –no traduïda tampoc a la nostra llengua–, és un infant que, trobant-se lluny dels de la seva edat, intenta ser acceptat en el difícil món dels adults en l’època de l’ocupació alemanya i el final de la guerra. En el personatge de Marcovaldo hi ha certa part de la ingenuïtat infantívola de Pin. Tampoc cap dels protagonistes de la magnífica trilogia, Els nostres avantpassats (I nostri antenati), no encaixa en la societat del seu temps. Les accions que emprenen i les experiències que viuen resulten extraordinàries i inversemblants en tant que manifesten i porten al límit la seva especificitat, la seva diferència, ja sigui amb una mena d’identitat bipolar extrema (El vescomte migpartit), o enfilant-se i vivint dalt dels arbres (El baró rampant) o bé, fins i tot, sense comptar amb una existència real (El cavaller inexistent). Referint-se a Cosimo Piovasco, el baró rampant, Cesare Cases va manllevar a Nietzsche el terme de “pathos della distanza”, i constatava, en l’obra de Calvino, una “tensione tra le solitudine nella distanza e la comunità necessaria, ma disgustosamente vicina e infida”. Ara bé, el concepte només es pot prendre –i així ho fa Cases– en el sentit del distanciament i la inadaptació dels personatges, que no pas de cap superioritat nietzscheana, cosa que no podríem predicar del pobre Pin ni de Marcovaldo ni de molts d’altres.

Ardolino proposa una aproximació als textos calvinians que en potenciï una lectura íntegra i coherent

 

La recent publicació del recull esmentat, L’últim és el corb, inclou un epíleg molt revelador, a càrrec de Francesco Ardolino titulat significativament “Desig d’unitat”. El crític desestima la classificació tradicional amb la qual s’acostuma a encasellar les obres de Calvino en etapes successives, més o menys estanques: neorealisme; fabulació o narrativa fantàstica; experimentació (ars combinatoria, en diu Ardolino); i postmodernisme. Per això, proposa una altra aproximació al conjunt dels textos calvinians, que en potenciï una lectura més íntegra i coherent. Les relacions entre els diversos llibres de l’autor italià que hem anat exposant aquí també abonen el rebuig a una rígida categorització, que el crític esmentat troba “un camí interpretatiu feixuc” propi de manual escolar. Al capdavall, a les Lliçons americanes, Calvino mateix ja ens advertia que «en tot cas, les “realitats” i les “fantasies” només poden prendre forma a través de l’escriptura, en la qual exterioritat i interioritat, món i jo, experiència i fantasia apareixen compostes de la mateixa matèria verbal».

Marcovaldo no és ni Càndid ni un reformador social, però la seva voluntat de canvi ens interpel·la

 

Tornant a Marcovaldo, per millorar la seva situació, les iniciatives que es proposa el protagonista li surten gairebé sempre malament: els bolets urbans que troba resulten tòxics; el banc per dormir plàcidament sota els estels està voltat d'inconvenients; l’intent de capturar saborosos ocells només atrapa i envesca sobretot la roba dels veïns; un esternut gegantí genera un corrent d’aire que esbandeix l’idíl·lic paisatge nevat; la cura de les vespes porta tothom a l’hospital; el bany de sorra terapèutic esdevé un naufragi estrepitós… No calen més exemples perquè, a més, això desvela massa els finals de cada història. També hi ha alguna excepció, en clau d’humor, com ara el cas dels cartells publicitaris que els fills del protagonista confonen amb arbres però que cremen molt bé i allunyen una mica el fred de l’hivern, o el vigilant nocturn que també confon el personatge amb part de l’anunci, de manera que aquest es lliura de retret. De seguida, per la seva ingenuïtat, Marcovaldo ha estat comparat amb Càndid, però no és ben bé això. El personatge de Voltaire viatja pel món amb la convicció que els humans ens trobem en el millor dels mons possibles, encara que la realitat li ho desmenteixi tossudament. Marcovaldo, en canvi, fa un recorregut invers: constata que la seva situació no és la ideal i aspira a millorar-la. A la pràctica, però, tots dos acaben confluint ja que Marcovaldo no aconsegueix canviar gaire res –més aviat al contrari– i Càndid topa amb la duresa i imperfecció del nostre món. Tots dos ens empenyen a una visió crítica de la societat i de la manera com la construeixen els humans. Al capdavall, la candidesa de Marcovaldo no és tal; ben al contrari, és una reivindicació de les coses naturals i senzilles enfront de la grisor, la mediocritat i la deshumanització de la vida urbana. Per això la trobada casual d’uns bolets en un parterre de la ciutat és descrita hiperbòlicament: «A Marcovaldo li va semblar com si el món gris i miserable que l’envoltava esdevingués de sobte generós de riqueses amagades i que, de la vida, encara se’n podia esperar alguna cosa». Marcovaldo no és, doncs, ni Càndid ni un reformador social, però la seva voluntat de canvi, per ingènua o poca-solta que pugui semblar, ens interpel·la.

Les ciutats invisibles que descriu Calvino no són pas tan fantasioses i inversemblants, respecte a les existents o visibles

 

De fet, també cal connectar aquest llibre amb Les ciutats invisibles, una obra aparentment molt diferent, però que, en tot cas, posa de manifest la reflexió sobre aquesta dèria dels humans de viure en concentracions urbanes. Les ciutats invisibles que descriu Calvino poden semblar fantasioses i inversemblants, però, si les comparem amb les existents o visibles, no ho són pas tant. En tot cas, si hi pensem bé, no ho són pas més. La gràcia de Marcovaldo o les estacions a la ciutat és que ens en fa adonar. Per exemple, fa conscient el protagonista que no té cap sentit viure en un lloc on la seva família es pela de fred, mentre que en el llibre de contes de fades que llegeix el petit Michelino, es parla d’un nen, fill del llenyataire, que va al bosc amb una destraleta a fer llenya. L’autosuficiència del petit bosquerol contrasta amb la vida miserable dels habitants de la ciutat, sotmesos a una rígida dependència externa.

Calvino inverteix radicalment els valors usuals

 

En l’obra de Calvino el gust per la paradoxa fa que arribi a un punt que la negació o la invisibilitat esdevingui una virtut. Per això s’afirma que Marcovaldo és feliç quan, en sortir un dia del cinema, «la boira, tot esborrant el món del seu voltant, li permetia de conservar en els seus ulls les visions de la pantalla panoràmica». La millor ciutat és la que no existeix o, si més no, no s’arriba a percebre. També Agilulfo, protagonista d’El cavaller inexistent, és un perfecte cavaller, un guerrer de gran noblesa i voluntat, el més impecable de l’exèrcit de Carlemany. I, literàriament, és potser el millor dels tres protagonistes de la trilogia esmentada, malgrat la seva inexistència. Calvino inverteix radicalment els valors usuals. Per això, els anhels de Marcovaldo només troben satisfacció per mitjà del somni i, a casa seva, per exemple, cadascú somnia segons la seva conveniència: «Aquella nit Marcovaldo va somiar el terrat escampat de becadells envescats, tot sobresaltats. La seva dona Domitilla, més voraç i cançonera, va somiar ànecs ja rostits i posats sobre la cornisa. La filla Isolina, romàntica, somiava colibrís per adornar-se el barret. Michelino va somiar que trobava una cigonya». Que difícil que és viure a la ciutat! O el que és el mateix: que difícil és viure! Per desgràcia, al segle XXI no estem gaire millor que a mitjans del XX i avui una ciutat com Barcelona n’és un exemple ben clar. La cosa és pitjor del que suposava Calvino perquè hem passat de les ciutats invisibles a les ciutats invivibles. I ja se sap que qui diu ciutat vol dir el món sencer.

Pere Torra

• Publicat a Lletres bàrbares, octubre del 2023.

Llegir Kundera avui

Finalment, Milan Kundera ha mort sense que la inefable Acadèmia sueca hagi fet cap cas a una obra literària brillant i amb valors immarcescibles, tot i que el txec havia estat un ferm candidat al premi Nobel des de feia anys. S’afegeix al nostre Àngel Guimerà, també candidat al mateix guardó, que, a començament del segle passat, fou blocat pels autocràtics poders espanyols del moment, com ha estat documentat. Ara bé, ni la mort ni la manca de reconeixement formal no impedeixen que, d’ambdós grans escriptors, en representem les obres dramàtiques o en llegim els llibres amb fruïció avui. A més, tampoc no ens hem de prendre gaire seriosament el guardó que confereixen una colla de suecs, ja que massa sovint han demostrat ser molt fal·libles i, a sobre, darrerament, han esdevingut força antipàtics amb la nostra cultura.

Com ocorre amb els grans clàssics, Kundera parla de coses que ens passen avui a nosaltres

Per tot plegat, avui vull reivindicar la lectura dels llibres de Kundera començant per la seva novel·la més cèlebre, La insostenible lleugeresa del ser, que ofereix un gran plaer lector que el 2023 es regenera i s’omple de nous significats derivats de l’evolució de la nostra època. Això es produeix encara més en llocs amb feble tradició democràtica, com ara el regne d’Espanya, que avui –força avançat el segle XXI– presenta notables similituds amb els països sotmesos al jou soviètic durant la segona meitat del segle XX. Contràriament al que algú podria pensar, la novel·la –publicada el 1984– no ha passat gens de moda ni esdevé un text amb mers valors històrics. Com ocorre amb els bons textos clàssics, parla de coses que aquests dies ens passen a nosaltres.

«L’home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors»

El relat narra la relació amorosa entre Tomáš i Tereza, i també entre Sabina –al seu torn també amant de Tomáš– i Franz. En bona part, la història s’ambienta a Praga en el moment que els tancs soviètics esclafaren les ànsies de llibertat i democràcia de la primavera del 1968. Ara bé, les vicissituds de les relacions sentimentals i sexuals entre els personatges, encara que molt abundants, no són el més rellevant de la novel·la, sinó la seva concepció sobre la condició humana, l’hàbil incursió en temes filosòfics, l’originalitat del tractament de les idees, el recurs a l’assaig ben dosificat… Només cal tenir present que, ja a la primera frase del llibre, comença esmentant Nietzsche i la noció de l’etern retorn, la qual Kundera impugna amb enginy; al capdavall, «l’home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors».

El cinema és molt eficaç a l’hora de narrar històries, però poc dúctil per representar continguts més o menys abstractes

Com és sabut, Kundera va rebutjar la pel·lícula filmada a partir de la seva novel·la, tot i ser una producció prou correcta. A més, va prohibir, de manera explícita, la possible adaptació al cinema de qualsevol altra obra seva en el futur. L’escriptor txec devia constatar que el llenguatge cinematogràfic és molt eficaç a l’hora de narrar històries, però poc dúctil per representar continguts més o menys abstractes. Els films que versionen textos literaris no en poden oferir un tractament prou profund. Sovint es limiten a capturar la trama argumental, que, de vegades, conté els aspectes més anecdòtics o, fins i tot, banals d’una obra. En el cas de la novel·la que comentem, atesa la seva abundància d’idees, la pèrdua del contingut és molt evident i es comprèn l’actitud de l’escriptor.

El mateix que passava a les dictadures de l’Europa de l’Est fa mig segle ho estem vivim avui a Catalunya

Mirem, doncs, alguns aspectes materials de la novel·la de Kundera que són propers als nostres temps, com ara, els comentaris sobre l’organització de l’espionatge de l’Estat contra determinats col·lectius o individus d’una societat. Un dels personatges explica a Tereza les diverses funcions dels espies: «La primera és la clàssica. Escolten el que diu la gent i n’informen els seus superiors. La segona funció és intimidar. Ens demostren que ens tenen a la seva mercè i volen que tinguem por. La tercera funció consisteix a provocar situacions que ens comprometin». Precisament, Tereza és objecte d’espionatge per part del règim comunista txec per mitjà d’un personatge –ocult rera la identitat d’un enginyer– que arriba a fer l’amor amb ella. Aquesta intromissió de l’Estat en la intimitat individual, referida a una de les dictadures de l’Europa de l’Est fa mig segle, l’hem viscuda avui a Catalunya amb els partidaris de la independència del país.

La visió del kitsch de Kundera i la negació absoluta de la merda

Un altre dels elements rellevants i singulars de la novel·la és la peculiar noció metafisica del kitsch, que s’hi exposa en una interessant digressió que s’estén en uns quants capítols de la sisena part, titulada «La gran marxa». Kundera concep el kitsch com un ideal estètic en què es produeix un acord categòric amb el ser, cosa que determina la negació absoluta de la merda perquè «el kitsch exclou del seu camp de visió tot allò que en l’existència humana és essencialment inacceptable». El personatge de Sabina es revolta contra el comunisme per raons estètiques, en primer lloc. S’oposa al kitsch comunista per «la màscara de bellesa que es posava», cosa que exemplificava amb la festa del Primer de maig. Precisament, la traductora de la novel·la, Monika Zgustová, comença la biografia sobre un altre gran escriptor txec una mica més gran que Kundera, Bohumil Hrabal, descrivint el ritual que aquest darrer acostumava a fer el Primer de maig reiteradament. Hrabal buidava la seva fossa sèptica i eixia al carrer amb un carro ple de merda precisament mentre hi havia les desfilades i celebracions de la diada. 

Tornant a Kundera, és molt significativa la concepció del que ell anomena el «kitsch totalitari»: «En una societat en la qual coexisteixen diverses tendències polítiques i la seva influència s’anul·la o s’elimina mútuament, podem escapar més o menys de la inquisició del kitsch, l'individu pot conservar la seva originalitat i l’artista crear obres inesperades. Però allà on un sol partit polític té tot el poder ens trobem de cop i volta en l’imperi del kitsch totalitari». Per això, nosaltres, els catalans, avui –sobretot després del primer d’octubre del 2017– posem de manifest la configuració kitsch del regne d’Espanya. La idea d’un «transició modèlica» que ha portat un Estat de les autonomies amb unes «regions» que contribueixen harmònicament a un «projecte nacional comú» amb una sola llengua és el gran kitsch espanyol (ni tan sols espanyolista). No cal dir que el kitsch espanyol és tan incompatible amb les nocions elementals de democràcia i drets humans, com ho era el kitsch comunista respecte l’obertura democràtica de la primavera de Praga, finalment esclafada pels tancs soviètics.

L’obra és molt rica en frases lapidàries, enginyoses i contundents

Així mateix, com els grans autors, des de Shakespeare, Kundera té una gran capacitat per sintetitzar el pensament en frases molt senzilles, lapidàries, gairebé aforismes. La novel·la conté moltes sentències d’aquest estil. Enumerem-ne ara només unes quantes a tall d’exemple: «L’amor pot néixer d’una sola metàfora»; «Que una conversa privada davant un got de vi s’emeti públicament per ràdio, això només pot significar una cosa: que el món s’ha convertit en un camp de concentració»; «La coqueteria és una promesa de coit sense garantia»; «Quan algú tria, per exemple, una carrera política, opta lliurement per fer del públic el seu jutge»; «Que indefens és l’home davant els elogis!»; «Una novel·la no és la confessió del seu autor, sinó una exploració del que és la vida humana dins de la trampa en la qual s’ha convertit el món»; «Hi ha situacions en les quals l’home està condemnat a fer teatre»; etc.

Per Kundera, Flaubert és un pensador més important que no pas Marx o Freud

Al capdavall, en el seu llibre d’assaigs L’art de la novel·la, Kundera defensava la novel·la com a artefacte intel·lectual de primer ordre perquè «no és possible doncs jutjar l’esperit d’un segle exclusivament segons les seves idees, els seus conceptes teòrics, sense prendre en consideració l’art i, particularment, la novel·la». Per això també ell considerava Flaubert un pensador més important i valuós que no pas Marx o Freud. Deixant de banda les possibles ganes de provocar l’auditori on l’escriptor txec va pronunciar la conferència, no hi ha dubte que llegir La insostenible lleugeresa del ser resulta una experiència molt enriquidora. En aquesta novel·la, Kundera no només és capaç de captar-hi l’esperit del món contemporani (segona meitat del segle XX i primer quart del segle XXI), sinó també de presentar-nos una reflexió profunda sobre l'existència mateixa dels éssers humans i, encara, fer-ho tot amb una gran amenitat.

Pere Torra

 

• Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2023
• Milan Kundera. La insostenible lleugeresa del ser. Traducció de Monika Zgustová. Edicions Destino, 1986.

 

Picasso a Gósol, la zona zero de l’art contemporani

Vet aquí un nou llibre que fa justícia a Gósol, també a Picasso ara que fa cinquanta anys de la seva mort, i planteja una narració centrada en l’estada històrica del genial pintor al peu del Pedraforca, un període decisiu no només per l’evolució de la seva obra pictòrica, sinó també per a tot l’art contemporani. És veritat que, entre altres, ja comptàvem amb la magnífica monografia de Jèssica Jaques (Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad), que, en molts aspectes, és la base de l’obra d’Iñaki Rubio, però en volíem més i, de fet, encara en volem més. Jaques va fer un llibre, molt necessari, de to acadèmic; Rubio, per la seva banda, combina l’assaig amb la ficció, cosa que li permet trenar un relat novel·lístic versemblant, amè i interessant, tot i que hauria pogut anar més enllà. De fet, l'obra de l'escriptor andorrà assumeix i desenvolupa les conclusions principals de Jaques.

L’espurna que canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol

El text comença amb la descripció d’un Picasso malvivint a París, jove, pobre, bohemi, però sobretot ple de dubtes, dubtes existencials i també sobre la seva obra. Per exemple, deixa arraconat i inacabat a París el retrat de Gertrude Stein, però el bloqueig que Picasso patia no tenia res a veure amb l’escriptora nord-americana, sinó que era sobre «com esmicolar la tradició artística dels últims quatre-cents anys». Tal com recull Rubio, la gran transformació de l’art modern portava temps covant-se i l'espurna detonant que desencallaria el retrat de Stein i que, en definitiva, canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol. No hem de creure el pintor quan assegurava que tot el que sabia ho va aprendre a Horta.

Gósol i la seva gent són l’autèntic motor del llibre

Després d’uns breus capítols inicials a París, la narració se situa a Gósol; l’indret i la seva gent són l’autèntic motor del llibre. La descripció del viatge constata que el trajecte no era fàcil: després d’atènyer Guardiola de Berguedà amb tren (en una estació inaugurada el 1904 d’una línia avui perduda), calia anar amb mules per estrets camins de muntanya. El pintor hi arriba amb la seva parella del moment, Fernande Olivier, una dona amb una vida difícil (òrfena, mal acollida per una tieta, maltractada i violada per un home, etc.), sempre acompanyada del seu cadell de fox-terrier i perfumada amb Eau de Xipre. El text conté detallades descripcions del procés pel qual Picasso va modificant i modelant la seva manera de pintar. L’impacte viscut a la vila berguedana és tan intens que el pintor fins i tot és rebatejat –segons el llibre, per Josep Fondevila–, de manera que esdevé Pau de Gósol, «una nova identitat per tenir una mirada nova, sense tenir en compte modes ni normes». Ell «vol una pintura lliure de relats, lliure d’anècdotes, lliure de representació».

Convé tenir presents les imatges de les principals obres picassianes que s’hi comenten

L’autor s’ha documentat molt bé tant sobre Picasso com sobre Gósol, encara que insisteix a referir-se a un inexistent coll de la Creu, que correspon al cap de la Creu, situat uns centenars de metres abans d’arribar al nucli de la població venint de Guardiola. L’edició és acurada i la coberta compta amb una il·lustració a càrrec de Jaume Tenes, pintor figuratiu que té una galeria d’art pròpia al carrer Regomir, ben a prop dels llocs barcelonins que freqüentava Picasso. La imatge és encertadíssima perquè ofereix un retrat que correspon molt bé a en Pau de Gósol, amb vint-i-pocs anys, la cabellera sencera i negra, el característic nas imponent i la mirada plena de determinació. Hauria estat bé, tot i que això n’encareixi la publicació i no s’ha d’entendre com a retret, que el llibre mateix ja s’acompanyés d’algunes imatges de les principals obres que s’hi comenten, començant per l’emblemàtic retrat de Gertrude Stein seguint per les principals obres gosolanes com ara, Tres nus, L'harem, La dona dels pans (una Mona Lisa pirinenca, segons Jaques)... En tot cas, recomano que el lector n’efectuï una ràpida i oportuna cerca per Internet, ja que resulta molt útil per capir la narració.

La narració està ben construïda, però pateix certa obsessió per la veracitat que llasta el relat

Certament, els dies a Gósol són molt determinants per a l’obra del pintor. El llibre de Rubio explica molt bé com s’hi produeix l’acabament de l'etapa rosa de Picasso, que no es limita només a un canvi radical de colors en la seva paleta. La transformació és molt més profunda fins al punt que l'autor també identifica nombrosos quadres pintats al poblet berguedà, com a precedents força evidents d’obres clau de la producció picassiana. El més rellevant és L’harem, com a clar antecedent del cèlebre Les senyoretes del carrer d’Avinyó (denominació que defensava Palau i Fabre). Al capdavall, un harem no és tan lluny d’un prostíbul d’un carrer de la Barcelona vella. Però també el retrat de Stein, abandonat a Montmartre, potser va trobar el seu desllorigador en la misteriosa Hermínia. Al voltant d’aquest personatge, es crea una intriga de gran rendiment narratiu que, tot i que es planteja amb ofici, potser falta desenvolupar-la i portar-la una mica més enllà. El text insinua coses, però ho fa massa discretament i ja sabem que la discreció no sempre és eficaç en literatura. L’encert del llibre és la construcció d’una narració basada en fets reals, però pateix una obsessió per la veracitat que llasta la ficció. En aquests temps que vivim, si l’opció és novel·la i no pas assaig estricte, el lector hauria agraït una aposta més decidida i més lliure.

Gósol, l’indret que fa treure el millor de cada persona

Quan eixirà la pel·lícula sobre la crucial estada de Picasso al Berguedà? El llibre de Rubio ofereix elements per a una bella història susceptible de ser adaptada a la gran pantalla. El tema dona joc, els gosolans segur que s’hi abocarien i l’escenari és a punt. Li ho devem a en Pau de Gósol. Encara recordem que Josep Palau i Fabre va aixecar la veu en un article al diari AVUI el juliol del 1981 en què expressava que el pintor "demostrà estimar més Barcelona que la seva ciutat natal i que cap altra ciutat del món, i Barcelona li ho agraeix enderrocant, durant l’any del seu centenari, la llar que per a ell era la més entranyable de la nostra ciutat". A diferència de Barcelona -on l'artista va viure uns quants anys-, Gósol conserva gairebé intactes la majoria dels llocs picassians, incloent el seu lloc de residència, can Tampanada. Perquè, aquí al peu del Pedraforca, tot cercant una solució per a la seva pintura, Picasso va trobar el camí de la renovació de l’art del segle XX. Ara bé, en realitat, va descobrir un secret encara més gran, un lloc capaç de fer treure el millor de cada persona: Gósol.

Pere Torra

Gósol, estiu del 2023

• Iñaki Rubio. Pau de Gósol. Picasso al Pirineu. Comanegra, 2023

 

Oda a Barcelona entre senglars

Després d’Els estranys, Raül Garrigasait torna a la novel·la canviant Solsona per Barcelona com a teló de fons, i el convuls segle XIX de la primera guerra carlina pel nostre desconcertant segle XXI, com a coordenades temporals. De fet, la ciutat és un personatge més, com també els porcs senglars, que des de la primera pàgina circulen per la trama urbana lluny de llur hàbitat «natural». És curiós que, darrerament, la narrativa catalana tracta sobre aquestes bèsties, que trobem també a l’últim llibre de Jaume Cabré, Consumits pel foc.

Les dones protagonistes són fortes, com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms; els seus homes són febles i cagadubtes

Ara bé, la història se centra en éssers humans, l’Andreu, veterinari especialitzat en senglars, i la seva filla, Dèbora, que mantenen una relació complicada amb cert regust de confrontació generacional. Sobre tots dos, plana la llarga ombra del record de la Judit, parella del primer i mare de la segona, morta en accident de trànsit. El veterinari, que sembla que es dediqui als porcs per afermar-se davant la dona, és contestat per la filla, que vol estudiar «el mateix que la mare» –el llenguatge d’antigues profecies hebraiques– amb la idea d’esdevenir com la Judit. Ambdues dones, fortes com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms, contrasten amb els seus homes, febles i cagadubtes: a més de l’Andreu, hi ha també Jonatan, parella de la noia, en una línia argumental que en segueix els embolics sentimentals i sexuals. En general, hi ha certa amargor en el sexe, com manifesta la descripció d’un estrambòtic coit al costat d’un senglar mort que gairebé cau sobre els amants.

La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit de les ciutats

La narració inclou molts elements, massa perquè tot quedi ben lligat, i es pot llegir com una oda a Barcelona, en sentit contrari a la de Jacint Verdaguer, que exaltava l’expansió de l’urbs cap a final del segle XIX: «I creixes i t'escampes: quan la planície et manca, | t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient». A Profecia, en canvi, es fa evident la fi de la progressió territorial de la ciutat, fins al punt que aquesta és ocupada per la natura, representada per una invasió de senglars procedent de Collserola (Alguna cosa deuen tenir aquestes muntanyes que també el protagonista d’una cançó del grup Manel s’hi adreça sabent que «hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d'aquest món»). La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit, i alhora expressa l’obsolescència d’un model de civilització que ara ja sabem exhaurit –tot i que n’hi ha alguns que avui voldrien asfaltar el mar.

 

La ciutat s'amotlla a la invasió de senglars com en un estrany malson

El narrador omniscient fa anar endavant i enrere la història, que es va construint a partir de les accions, pensaments i diàlegs dels personatges. El títol focalitza l’atenció cap a una profecia que no és formulada de manera explícita. No es narra una catàstrofe anunciada, tot i que hi ha nombroses al·lusions a «les paraules que porten futur» i a històries bíbliques. A més, la mà humana hi intervé com a desencadenant i, en les descripcions de la tercera part, els ramats de senglars són rius que van fluint pels carrers sense impedir que els humans prenguin un civet de senglar amb una copa de vi. La ciutat s'amotlla a la situació com si es tractés d'un estrany malson i també sembla que l’Andreu i la Dèbora troben alguna forma de superar la tràgica mort de la Judit.

Una sàtira sobre el present del país

El temps de l'acció correspon al 2025, cosa que permet fer una sàtira del present del país, en què destaca la broma de convertir el Palau de la Generalitat en la seu d’un grotesc Museu de l’Autogovern inaugurat per un ministre espanyol. Les ridícules declaracions parlamentàries que aplega el museu –aquí no hi ha profecia ni fantasia– són una antologia de l’absurditat de la correcció política que contamina el nostre discurs públic. És una troballa rellevant, al costat d’altres que fan divertida i amena la lectura. Ben mirat, la narració assumeix que els senglars tampoc no són tan diferents de nosaltres. Quan el protagonista parla de superpoblació el que li respon afirma que «som una plaga», ja que creu que està parlant dels humans. Al capdavall, la conclusió és clara: no som els humans l’espècie més perjudicial per al planeta?

Pere Torra

• Publicat a Caràcters, juliol del 2023. 
• Raül Garrigasait. Profecia. Barcelona, Edicions de 1984, 2022, 238 pàgines.