Jane Austen, dos i mig

Enguany celebrem el 250è aniversari del naixement de Jane Austen. Sembla mentida que aquesta escriptora anglesa hagi nascut fa dos segles i mig perquè les seves novel·les presenten una gran modernitat. Per celebrar com cal l’aniversari de qualsevol escriptor, el millor és llegir-lo i, en el cas d’Austen, la lectura és un plaer, ja que som davant d’una de les millors autores de la literatura anglesa i occidental de tots els temps. La seva obra és força curta: mitja dotzena de novel·les, algunes de les quals són obres mestres, i alguns textos esparsos: obres inacabades, cartes...

Persuasió, text de maduresa publicat pòstumament, sintetitza les virtuts de l’obra d’Austen

Per sort, disposem de bones traduccions a la nostra llengua de l’obra d’Austen, la darrera de les quals que ha aparegut és la de Persuasió. Publicada pòstumament, es tracta d’una de les millors novel·les de l’anglesa, un text de maduresa de l’escriptora, on desplega tota la seva habilitat narrativa. És una bona manera d’entrar en el món austenià ja que en condensa totes les virtuts. L’anècdota argumental no és gaire rellevant i tota la història abasta un petit microcosmos format per un nombre acotat de personatges, que es poden encabir en sis grups que, en conjunt, s’adscriuen a la petita noblesa rural: la família Elliot, que inclou Anne, la protagonista, filla mitjana; els Musgrove, el fill dels quals està casat amb la petita dels Elliot; els Croft, llogaters dels Elliot; els Wentworth, on hi ha el capità Frederick Wentworth, antic promès d’Anne, oficial de la Marina Reial; els Harville; i finalment, hi ha un grup de personatges que podem anomenar el cercle de Bath, lloc on passen temporades per gaudir dels balnearis, balls, concerts i trobades socials.

La gràcia d’Austen es troba en la sofisticada penetració en els comportaments íntims i en l’agudesa de la mirada sobre les relacions interpersonals

Com totes les novel·les de l’autora, Persuasió documenta uns usos socials d’un període històric determinat –principis del segle XIX–, que ara trobem força horrorosos: jerarquització social molt estricta, discriminació de la dona, etc., però això tampoc no és rellevant pel que fa a la qualitat literària. La gràcia d’Austen es troba en la sofisticada penetració en els comportaments íntims; en l’agudesa de la mirada sobre les relacions interpersonals; en l’acurada dissecció de la interacció d’uns quants membres de comunitats molt petites. Potser el millor és com retrata persones idiotes només mostrant-ne les accions i els diàlegs, sense dir-ho mai directament, amb gran ironia. I d’idiotes, ximples i hipocondríacs n'hi ha uns quants a les seves novel·les, al costat de persones amb bon cor i d’altres de gran intel·ligència.

Austen fa una crítica contundent i mostra les contradiccions de la hipocresia social de la seva època

A nosaltres, gent del segle XXI, el comportament dels personatges d’Austen, a vegades, ens sembla hipocresia; però no és ben bé així. Els anglesos –en general, també els europeus– de la fi del segle XVIII i començament del XIX assumien els deures aparellats a la seva condició sense gaire estranyesa. La sinceritat no era pas un valor i, fins i tot, podia ser considerat més aviat un defecte (pensant-hi bé, en alguns aspectes, les coses tampoc no han canviat pas tant). Amb la seva mirada irònica, Austen en fa una crítica contundent i en mostra les contradiccions. A Persuasió hi ha personatges, com l’almirall Croft i la seva dona, que encarnen valors positius. L’almirall, llogater de la casa familiar dels Elliot, és un home franc i directe que, fins i tot, de vegades parla pel broc gros. Anne l’aprecia molt perquè, s’adona que estima de debò la seva esposa, amb qui forma un matrimoni on l’amor està força per damunt de les convencions socials. Precisament, ella és víctima d’aquestes convencions per haver-se deixat persuadir anys enrere que no li convenia seguir els dictats del cor.

La traductora, Maria Rossich, ha fet una feina impecable a Persuasió

La nova traducció catalana, que s’ha publicat a principis del 2025, és a càrrec de Maria Rossich, que ha fet una feina impecable i ja va versionar Orgull i prejudici a la mateixa col·lecció d’edicions Viena l’any passat. Per exemple, té un gran encert a l’hora de traduir una frase clau de la lletra –frase que ens ha fet observar Rut Carandell, una gran lectora experta en Austen– que el capità Wentworth adreça a Anne, en recórrer al genuí punyir, ajustadíssim a l’original pierce. A més, el fet d’emprar la forma personal del verb resulta més precís que l’impersonal d’algunes versions i interpel·la la interlocutora directament, com demana la situació. Vegeu, a continuació, l’original anglès i dues traduccions catalanes i dues de castellanes:

You pierce my soul. I am half agony, half hope. (Jane Austen)
M’esteu punyint el cor, em debato entre l’agonia i l’esperança. (Maria Rossich)
Se’m parteix l’ànima i vacil·lo entre la desolació i l’esperança. (Jordi Arbonès)
Usted me ha atravesado el alma. Me debato entre la agonía y la esperanza. (Pilar Hidalgo)
Se me parte el alma y vacilo entre la desolación y la esperanza. (M. Ortega y Gasset)

Rossich, però, es fa un embolic amb els termes relatius a l’arrendament de Kellynch Hall, ja que anomena “arrendador” –pàgines 28 i 171– l’almirall Croft, que n’és l’arrendatari o llogater dels Elliot. L'edició de Viena dins la col·lecció «Club Victòria» s’afegeix a la que va publicar l’any 2020 La Temerària, en traducció de Jordi Arbonès i Montull, tot un Premi Nacional de Traducció de les Lletres Catalanes. No hi ha problema que obres clàssiques tan rellevants comptin amb més d’una edició –en aquest cas, amb excel·lents traduccions– i, fins i tot, és una mostra de potència d’una cultura.

Amb l’obra d’Austen s’ha fet de tot: reescriptures amb zombies o monstres marins; seqüeles amb personatges secundaris; noves novel·les amb múltiples variacions argumentals; etc.

Austen encara ens fascina, més de dos segles després, i per això s’ha fet de tot amb la seva obra. Hi ha reescriptures d’obres mestres que potser van massa lluny, com una versió d’Orgull i prejudici que la barreja amb zombies o una de Seny i sentiment que ho fa amb monstres marins. N’hi ha d’altres que han continuat la història amb les vicissituds de personatges secundaris, com Colleen McCullough amb The independence of Miss Mary Bennet: a novel, on se centra en Mary, la més seriosa i religiosa de les cinc germanes Bennet. Per la seva banda, P.D. James va escriure Death Comes to Pemberley, que combina el món d’Orgull i prejudici amb un misteri d’assassinat de tipus clàssic, al més pur estil d’Agatha Christie. Jo Baker és autora de Longbourn, una mirada al món d’Orgull i prejudici des de la perspectiva dels criats de la casa Bennet, en lloc dels amos, que deu plaure als aficionats a ficcions del tipus Downton Abbey. Un altre cas és Mr. Darcy’s Diary, escrita per Amanda Grange, força fidel a la trama original, però des del punt de vista de Darcy. I encara, una tal Abigail Reynolds, que deu tenir una mena de rècord, ja que ha arribat a escriure una sèrie de variacions d’Orgull i prejudici, que inclou més d'una desena de novel·les que es presenten com a variants argumentals, com fa a Mr. Fitzwilliam Darcy: The Last Man in the World. No n’he llegit cap, però més que una obsessió en Austen, aquesta autora sembla tenir una obsessió amb el personatge de Mr. Darcy, ja que una bona colla dels títols fan referència al gran amor d’Elizabeth Bennet. Hi ha moltíssim més, i no hem parlat d’adaptacions televisives o cinematogràfiques, algunes de molt fidels i d’altres que s’hi inspiren i traslladen la història als temps actuals, com Els diaris de Bridget Jones.

Sense Jane Austen no hi hauria hagut Virginia Woolf

El valor d’Austen s’incrementa si es tenen en compte alguns dels totxos poc digeribles que la precediren, com ara les novel·les de Samuel Richardson, obres molt apreciables –sens dubte– a les quals l’escriptora anglesa mateixa deu moltes coses, però que són autèntiques pallisses que desafien la paciència del lector. A més, tot i que seria anacrònic veure-la com una autora feminista en els termes d’avui, no s’està de denunciar l’injust tractament que han rebut les dones en la història. Per això, en la famosa conversa sobre la constància femenina a Persuasió, fa dir a la protagonista: «no em citeu llibres com a exemple. Nosaltres no hem tingut l'oportunitat d’explicar la nostra història com els homes. Ells han rebut una educació més completa, i han tingut la ploma a la mà. No trobo que els llibres demostrin res» (240). En definitiva, afirmo, ara i aquí, que val la pena llegir les obres originals d’Austen. En fer-ho, hom s'adona que és lògic que, al cap d’un segle, aparegués Virginia Woolf. O dit d’una altra manera: sense l’Austen no és segur que hi hagués hagut la Woolf. I sense totes dues qui sap si nosaltres hauríem tingut la Rodoreda. Això és impossible de saber i, en tot cas, enteneu-ho només com una manera de parlar per a celebrar com de bé ha envellit Austen en aquests dos segles i mig.

Pere Torra

• Jane Austen. Persuasió. Traducció de Maria Rossich, Edicions Viena, 2025.

• Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2025

 

«La Caixa»: de papallona a eruga

[Nota prèvia: Normalment em dedico a comentar textos literaris amb forta vocació estètica, però compto que la redacció de Lletres bàrbares també pugui fer excepcions].

En aquest cas, em refereixo al llibre La Metamorfosi de “la Caixa”, un text oportú i necessari, publicat aquest any, en uns moments en què el sector financer a Catalunya, a l’Estat i arreu ha experimentat una gran transformació, causada per la seva fortíssima concentració i la pràctica desaparició de moltes institucions. Al capdavall, tots acabem tenint un compte corrent, fem pagaments bancaris, ens endeutem, etc., coses per a les quals resulta inevitable recórrer a una institució financera. I encara –en una revista d’orientació literària– cal recordar que una de les actuacions històriques més recordades de “la Caixa” fou la promoció de la col·lecció de les Les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC) i la de les Les Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU), sota la coordinació de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas.

Joan Maria Solà, gran coneixedor de “la Caixa”, ja n’ha publicat dos llibres que contribueixen a la memòria d’una institució històrica del país

L’autor del llibre, Joan Maria Solà, treballador de “la Caixa” durant 40 anys, hi va ocupar càrrecs de responsabilitat, com ara el de director de personal. En conseqüència, Solà és un gran coneixedor de la institució que ha donat lloc al banc que ara s’anomena CaixaBank. A més, complementa la informació amb una acurada bibliografia específica, que maneja amb habilitat. Anteriorment, Solà ja havia publicat La Caixa de pensions (1936-1945), obra centrada en el període de la guerra del 1936 a 1939 i la primera postguerra; i també La Soci, Associació del personal de "La Caixa". Un passat per recordar, un futur per escriure, text dedicat a relatar la història de l’associació de treballadors, que pretenia estimular les relacions entre companys i companyes per mitjà d’activitats esportives, culturals, familiars i solidàries

Els anys fundacionals i la primera embranzida de creixement de “la Caixa” estan marcats de manera determinant per Francesc Moragas

El llibre presenta una estructura ordenada cronològicament en nou capítols, més un de bibliografia. En els dos primers capítols, la personalitat de Francesc Moragas marca de manera determinant els anys fundacionals i de creixement inicial de “la Caixa”. El fundador i primer director general de “la Caixa” estava vinculat a la Unió Catalanista, partit que promogué les Bases de Manresa, i tingué com a companys a la Universitat de Barcelona personatges tan rellevants com Vidal i Barraquer –futur arquebisbe de Tarragona–, Albert Bastardas –batlle de Barcelona i vicepresident de la Mancomunitat–, o Prat de la Riba –president de la Mancomunitat. Amb aquests companys… En tot cas, Moragas fou un emprenedor amb una gran visió organitzativa i un pensament de millora de la societat, prenent models de l'estranger –sobretot la Caixa d’Estalvis de Milà–, enfocant l’activitat de “la Caixa” a tot el territori de Catalunya i Balears –més enllà de l’àmbit estrictament local–, inventant l’anomenada “obra social”, etc.

El Comitè de Control, creat a partir de l’Associació de Personal, va salvar la vida a Josep Maria Boix d’una patrulla de la FAI

Del període de la guerra, sobretot entre el 1936 i 1937, cal destacar la precisa informació que aporta el text sobre l’actuació del Comitè de Control, creat a partir de l’Associació de Personal, que va salvar la vida a Josep Maria Boix, detingut per una patrulla de la FAI en els convulsos temps de començament de la guerra i la revolució social. Convé esmentar també el nom de Joan Cuyàs, que, com a comissari del Comitè, “fou un significatiu element moderador” i, segons Emili Boix, “actuà eficaçment davant les intimidacions i coaccions dels elements d’extrema esquerra que volien dominar-la”. Solà documenta la repressió posterior de la dictadura franquista, que va sancionar 113 empleats, dels quals 51 foren acomiadats. El cas més significatiu fou el del director general, Josep Maria Boix, l’acusació bàsica contra el qual “va ésser la de la catalanitat de la Caixa”, com afirma Emili Boix. Així mateix, la institució veié eliminada l’administració de les assegurances socials en què havia estat pionera, cosa que trencava la filosofia de Moragas sobre les pensions del retir obrer.

L’intervencionisme de la dictadura sobre les caixes durant la postguerra va tenir uns resultats econòmics desastrosos

El llibre explica molt bé els anys de foscor de la dictadura –sobretot el període 1946-1966–, durant els quals el règim sotmeté les caixes a una forta intervenció (inversions obligatòries, restricció de l'obertura d’oficines, compromís de destinació a l'Estat del 15% de l’obra social… ), que va determinar uns resultats econòmics desastrosos. Així mateix, consigna detallada informació sobre l’adquisició del primer ordinador IBM 1410 l’any 1962, un aparell que funcionava amb fitxes perforades i va requerir la reforma sencera de la planta baixa de l’edifici de Via Laietana, núm. 58, tot i que només tenia 40 K de memòria. A més, Solà ha pouat en arxius, sobretot l’Arxiu Històric de la Caixa (AHC), d’on extreu sucoses anècdotes lligades a la història de l’entitat: des d’un rector d'Organyà que adreça una crítica pública a l’entitat des de la trona, a un delegat que instal·la una imatge de la mare de Déu de Fàtima al seu despatx.

Solà posa molt èmfasi en el paper determinant del personal en el progrés de “la Caixa”

No obstant l’immobilisme franquista i l’atonia de la institució mateixa, Solà descriu com els temps van canviant i destaca el fet que fou a iniciativa dels treballadors mateixos que es va impulsar un sòlid pla de formació. La millora de la capacitació del personal des d’una perspectiva integral havia estat una de les preocupacions de Moragas als anys 20 i no es reprèn fins al cap de 50 anys gràcies a l’empenta de l’Associació del Personal de la Caixa. A més, molt abans d’Internet s’introdueix la connexió per teleprocés en temps real, i fou la primera entitat de l’estat i d’Europa a fer-ho. Jo encara recordo les retransmissions futbolístiques del Barça, amb locució de Joaquim Maria Puyal, patrocinades per “la Caixa”, en què, de tant en tant, el periodista anava recordant que totes les oficines de l’entitat gaudien de connexió per teleprocés.

La metamorfosi de la Caixa és inversa: una papallona acolorida ha esdevingut una eruga monocroma

El llibre dona compte de l’evolució de l’entitat fins als nostres dies, incloent el procés de bancarització de les caixes, en què “la Caixa” ha desaparegut com a tal i ha estat suplerta per una institució qualsevol del capitalisme del segle XXI. Solà assenyala que “s’ha passat d’una activitat pregonament social als dictàmens del mercat pur i dur”, però, no parla gaire dels darrers deu anys i, en particular, del fet que hagi esdevingut una institució no només sense ànima, sinó també sense terra, sense pàtria, sense país. O, encara pitjor, una entitat que ha donat l’esquena al país on va néixer i a l’esperit dels homes –Moragas, Boix…– que la van fundar i fer créixer. Com es pot explicar la covarda fugida i el trasllat de la seu social de l’entitat fora de Catalunya l’octubre del 2017? Les comparacions gairebé sempre són odioses, però la lectura del llibre permet veure el comportament tan diferent dels dirigents i del personal de “la Caixa” durant la guerra iniciada l’any 1936 comparat amb l’octubre del 2017. No hi ha color! No ens enganyem: la pàtria i l’ànima de CaixaBank són els diners, els beneficis, els dividends i punt. La metamorfosi de la Caixa és inversa: una esplèndida papallona acolorida i de vol alegre ha esdevingut una eruga monocroma i de moviments feixucs, un cuc que s’arrossega pel fang.

Pere Torra

• Joan Maria Solà i Franquesa. La metamorfosi de "la Caixa". Editorial Base, 2025.

• Publicat a Lletres Bàrbares, agost del 2025  

 

Sandra Freijomil, sense por de Virginia Woolf

L’any del centenari de la publicació de La senyora Dalloway resulta molt oportú revisitar la magnífica obra de Virginia Woolf i poder fer-ho per mitjà d’una ambiciosa novel·la catalana plenament contemporània que hi fa referència. És una via indirecta que resulta oportuna, però no oportunista, ja que el llibre de Sandra Freijomil no és cap calc ni cap remake ni tampoc cap paròdia, sinó una ficció catalana d’avui amb una història original, conflictes actuals i unes referències a l’obra woolfiana ben justificades. En primer lloc, la identificació entre la protagonista, la Raquel, i Clarissa Dalloway és directa i explícita, ja des del títol. Aquestes afinitats estan escampades amb habilitat per tot el llibre, formen part de la trama i s’incrementen en l’etapa que la protagonista viatja a Anglaterra on visita els indrets lligats a la vida de l’escriptora anglesa: Lewes, Rodmell, Monk’s House, Charleston Farmhouse, el riu Ouse, el 52 de Tavistock Square a Londres (la casa a Bloomsbury on havien viscut els Woolf i hi havia hagut durant un temps la seu de la Hogarth Press, destruïda en un bombardeig), etc. Fins i tot hi podem afegir el Big Ben –una presència contínua a La senyora Dalloway–, que també apareix als capítols finals del llibre de Freijomil.

La novel·la no amaga, sinó que exhibeix els paral·lelismes amb Virginia Woolf

Deu dies amb la senyora Dalloway és una novel·la ambiciosa i atrevida perquè ni que sigui un exercici intertextual (i és molt més que això!), invocar Virginia Woolf són paraules majors. Hi ha el risc inevitable de la comparació i el lector pot esperar que hi trobarà la Woolf: la seva tècnica narrativa, la seva capacitat d’introspecció o el famós flux de la consciència dels seus personatges. Naturalment, alguna cosa hi ha d’això, com també de Rodoreda, en la qual ja hi havia molt de l'anglesa. En tot cas, Freijomil és molt valenta i no només no defuig els paral·lelismes sinó que els promou, com passa amb la relació entre la Raquel i la Lea, que evoca tant la relació fictícia entre Clarissa Dalloway i Sally Seton com la real entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West. Arriba fins al punt d’incloure citacions explícites d’escenes més o menys equivalents procedents del text de Woolf. Certament, la tècnica narrativa de la Freijomil sovint s’acosta a la de l’anglesa, si bé la de la catalana és –per dir-ho d’alguna manera– més endreçada, racional, amb més diàlegs; en canvi, la de l’anglesa és més confusa, caòtica, a raig. De tota manera, no s’hi assembla més que la d’altres escriptors contemporanis i, en tot cas, per gaudir de la novel·la, això no és important. Tampoc no cal saber gaires coses sobre l’escriptora anglesa ni tan sols haver llegit La senyora Dalloway (evidentment, si no ho han fet, ho facin no pas per això sinó perquè és una de les millors novel·les de la literatura universal del segle XX). Només deixin-se emportar per aquesta ficció del segle XXI.

Freijomil es demana si hem de fer sempre el que la societat espera de nosaltres

Un segle després, la prosa i la vida de Virginia Woolf continuen sent font de bona inspiració literària i Freijomil les aprofita per construir una bella novel·la sobre la tria de les opcions de la vida i l’exercici de la llibertat individual. Són grans temes que es poden sintetitzar en preguntes com ara les següents: Hem de fer sempre el que la societat espera de nosaltres? ¿Hi ha una alternativa, una manera de viure no convencional com la que, per exemple, fa cent anys van intentar la colla de Bloomsbury? Freijomil ofereix una resposta clara amb una intriga molt ben construïda que n’equilibra molt bé totes les implicacions, sobretot l’etern dilema entre llibertat i responsabilitat de l’individu, entre el cor i el cervell. Tot plegat desemboca en un final ben coherent que clou amb determinació les línies encetades al llarg de tota la narració. No el desvelarem, però a mitja novel·la, la Raquel ja es mostra convençuda que «lluitar sempre és la millor opció» (p. 160). A més, aquesta resposta als grans temes que planteja la novel·la es fa a partir de la quotidianietat d’una vida corrent –còmoda, però també força anodina– i no pas des d’una història de pirotècnies i fantasies, tot i que sí que hi ha una eficaç presència dels somnis. Aquesta és una altra semblança amb la bloomsburita –terme que Marta Pessarrodona fa servir per referir-se als membres del grup de Bloomsbury–, sobretot la de La senyora Dalloway.

El text evoca no només l’obra de Virginia Woolf, sinó també la seva vida i, és clar, la seva tràgica mort

Potser en Freijomil hi ha menys complexitat que en Woolf. A La senyora Dalloway conviuen múltiples trames narratives entre les quals destaquen les dues principals: la relativa a la impecable amfitriona Clarissa Dalloway i la que descriu les vicissituds del torturat ex-soldat Septimus Warren Smith. En canvi, en el llibre de Freijomil, gairebé tot recolza en la Raquel i l’altra línia principal és la que evoca el món de l’escriptora anglesa: no només la seva obra, sinó la seva vida i, és clar, també la seva tràgica mort. No hi ha altres personatges de ficció que no tinguin a veure amb la Raquel. Això no és pas un defecte i, personalment, m’agrada més el plantejament acotat de la catalana que no pas la proposta excessiva i massa dependent de Woolf que, per exemple, va fer l’estatunitenc Michael Cunningham, amb el llibre Les hores, que esdevingué un film amb Julianne Moore, Nicole Kidman i Meryl Streep. Ara bé, en el llibre de la catalana, hauria estat bé dotar de més contingut les vicissituds de l’Àlex –marit de Raquel–, que resulten massa esquemàtiques, fins a fer-lo esdevenir gairebé una caricatura d’un covard de cap a peus. També el personatge de Lea resulta, de vegades, una mica forçat i sembla una mena de deus ex machina, massa decisiu i només concebut perquè la protagonista reaccioni. De fet, la Lea és el revers de la Raquel, que arriba a Sussex feta un embolic emocional. Ara bé, no estic segur que hi hagi gent tan positiva, decidida i desimbolta com ella. I, parlant de la Lea, en la novel·la no s’explica quina és la llengua de relació entre Lea i Raquel. Sembla que sigui l’anglès, però això és estrany entre una argentina i una catalana que coincideixen a Anglaterra. En tot cas, aquest és un petit detall gens rellevant que no enterboleix l’agilitat i la fluïdesa narrativa del llibre. La prosa de Freijomil, molt confortable i fresca, fa de bon llegir.

Freijomil reivindica en la novel·la no tenir por en la vida i ella no en té a l’hora d’escriure

El llibre es pot llegir també en clau feminista, però convé prescindir d’etiquetes, perquè va molt més enllà de ser una novel·la feminista. De fet, a les alçades del segle XXI, ja no hauríem de parlar en aquests termes. Recordo un congrés de literatura on es parlava d’una antologia de «poesia de dones» i la malaguanyada Ester Xargay, una de les poetes del recull, recordava que no hi ha antologies de poetes masculins i es queixava de ser inclosa en una d’específica «de dones», en lloc de ser en una antologia de poesia, ras i curt. Tampoc no definiríem Mercè Rodoreda com una autora feminista perquè així l’empetitim. Al capdavall, Freijomil mostra en la novel·la que no té cap por de Virginia Woolf, en resposta a l’interrogant del títol de la cèlebre obra d’Edward Albee, portada al cinema amb uns immensos Richard Burton i Liz Taylor. Deu dies amb la senyora Dalloway planteja una història que reivindica no tenir por davant dels tombants de la vida, i la seva autora predica amb l’exemple i tampoc no en té a l’hora de posar-se a escriure. En literatura cal fer com en la vida. Per això, cal assenyalar una altra afinitat amb l’obra de Virginia Woolf: llegir la novel·la de Sandra Freijomil és un plaer que ofereix la bona literatura.

Pere Torra

• Sandra Freijomil. Deu dies amb la senyora Dalloway. Edicions 62, 2025.

• Publicat a Lletres Bàrbares, maig del 2025  

 

Sinera no és Arenys

Enguany fa 40 anys de la mort de Salvador Espriu i Lletres bàrbares s’afegeix amb gust a la commemoració d’aquesta efemèride comentant un llibre molt singular dins de l’obra de l’escriptor farnesenc: Les roques i el mar, el blau, un text molt important que no ha rebut prou atenció per part del públic i la crítica. Abans de fer-ho, tractarem una qüestió prèvia sobre la creació espriuana que ens cal expressar, la qual, a més, resultarà útil per al comentari que ens proposem dur a terme.

Identificar de manera unívoca Sinera amb Arenys condueix a una lectura simplista de l’obra d’Espriu

Diguem-ho de seguida: Sinera no és Arenys. El fet que Sinera sigui anagrama d’Arenys no vol dir que ambdós “indrets” siguin el mateix. Identificar de manera unívoca i sistemàtica Sinera amb Arenys condueix inexorablement a una lectura simplista i pobra de l’obra d’Espriu. En literatura els llocs identificats o –més o menys– identificables que apareixen a les obres adquireixen sempre una dimensió que transcendeix la realitat física que els pot haver inspirat. No és casualitat que, en el cèlebre començament del Quixot, no es digui el nom del lloc de la Manxa on s’inicien les aventures de l’Hidalgo. L’indret “real” potser ni existeix com a tal. Tampoc Macondo no és Aracataca, ni Yoknapatawpha County és cap lloc del Mississipi. De la mateixa manera, Sinera no és Arenys ni tampoc no és el contrari. Sinera és una localització literària o mítica evocada en el conjunt de l’obra d’Espriu; Arenys és un poble de la Marina de la Selva (com sostenia el mateix Espriu seguint el doctor Pons i Guri, ja que això del Maresme entre Caldes d’Estrac i Malgrat és un invent sense gaire solta). En tot cas, Sinera és descrita de manera composicional amb una tria arbitrària de trets d’Arenys i d’altres llocs o d’inventats. Per això, Sinera és també Blanes, Tossa i, fins i tot, Santa Coloma de Farners, on va néixer Salvador Espriu, o qualsevol població catalana de finals del segle XIX i el primer terç del XX. De fet, és el paradís perdut de la infantesa i la joventut –i també del país mateix–, un món que la literatura d'Espriu idealitza i mitifica per explorar la condició humana i altres valors de caràcter universal.

Les roques… és un text sorprenent, potser l’obra més experimental de Salvador Espriu

Com és sabut, Les roques i el mar, el blau és un llibre amb cent proses força breus dedicades a comentar un element de la mitologia clàssica –sobretot grega. Convé llegir cada narració sabent de què va cada mite i el mateix autor recomana al lector «recórrer, és de suposar que amb èxit, a qualsevol discret manual de mitologia grega, a un dels molts que tot d’un cop la moda i els seus capricis han imposat d’editar entre nosaltres» (segurament el Diccionari de mitologia de Pierre Grimal, segons Carles Miralles). És un text sorprenent perquè, tot i ben arrelat al món clàssic, possiblement és l’obra més experimental de Salvador Espriu i, essent una de les seves últimes obres, diríeu que té l’embranzida i atreviment d’un autor jove. També és un text que, tot i que sembla allunyar-se del conjunt de l’obra espriuana (sobretot per l’estructura formal de les proses), alhora «està relacionat íntimament amb la resta de l’obra d’aquest autor», com afirma ell mateix en l’epíleg del 1981. És un llibre fresc i divertit, com també ho són les històries dels déus i els herois de la mitologia clàssica que conté. No és un llibre sempre fàcil ni frívol, però alhora fa de bon llegir. Tal com ironitza el narrador, «l’erudició és molt pesada i, a més, imprecisa, perquè cada savi s’esforça a inventar la seva veritat, tan diversa com li és possible». La veritat de l’obra d’Espriu és una més, és clar, que és presentada amb molta gràcia i amb consciència de tota aquesta diversitat.

Els déus i els herois mitològics són tractats per igual i comentats pels personatges de manera brechtiana

No es tracta d'una obra enciclopèdica ni merament descriptiva de la mitologia clàssica; tot i que, en ocasions, el text espriuà fa acurades descripcions dels mites sense afegir gaire cosa més. Procedeix de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics, un llibre amb la meitat de proses iniciativa de Cèsar Estrany, que va elaborar-ne els dibuixos corresponents. Un dels encerts del llibre –com en d’altres d’Espriu en teatre, narració i poesia– és el punt de vista adoptat. Els fets dels déus i els herois, els immortals i els mortals, són tractats per igual –amb gran habilitat– i comentats pels personatges, ja sigui el pescador Arístocles, que s’adreça al seu fill Euforió, o els sinerencs. El món de Sinera també hi és present per mitjà d’alguns personatges que conversen animadament sobre alguns dels mites, sovint com si parlessin de les xafarderies del poble, sense fer escarafalls i amb molta amenitat. En alguns casos, el personatge parla en primera persona, com en el cas d’Antígona, la qual desdramatitza la seva història i confessa que el motiu real de la seva actuació era perquè «no puc suportar l’oncle: vet aquí la meva veritat fonamental»; Agamèmnon, que parla del moment just en què rep el cop mortal en sortir del bany i sobretot està encaboriat per saber si ha estat una espasa o una destral; Clitemnestra, que no se’n sap avenir que l’hagi mort el seu propi fill; Helena, que defensa la seva conducta «sempre decent»; Ismene, que es mostra frívola en contrast amb les desgràcies familiars; a «Ícar» és Dèdal, el seu pare, qui parla i ja veu a venir la catàstrofe: «Nen, et pronostico, en el més afortunat dels casos, un destí de xarxada, quan els pescadors surtin a sardinals». Així mateix, Enone (dida de Fedra), Teseu, Fedra i Hipòlit exposen, amb la seva pròpia veu, la tràgica història que els lliga, on destaca el caràcter despòtic del fill de Posidó: «siguem pragmàtics, enllestim-ho. Ella, que es pengi. Ell, que caigui sota el pes d’una solemne imprecació» perquè, com afirma la dida, «el sinistre Teseu és l’àrbitre, el fred amo de la situació». Tot plegat és força brechtià i molt divertit, però no només això: aquesta opció és oportuna per donar nova llum a històries contades moltes vegades.

L’humor hi és abundant i funciona com a tècnica distanciament

El llibre conté una perspectiva humorística, sovint de to sarcàstic, molt característica –segurament derivada del seu plantejament brechtià–, ja que Espriu acostumava a introduir moltes bromes com a part de l’estratègia de distanciament. La barreja de déus i herois grecs amb personatges sinerencs hi contribueix decisivament (de la mateixa manera que, a Primera història d’Ester, el món de Sinera i Susa s’empelten l’un amb l’altre). Per exemple, parlant de Cassandra, l’oncle Nicolau Mutsu-Hito primer indica que ningú no creu les prediccions de la germana de Paris perquè «està molt ben construïda, i ningú no es pararà a escoltar-la, sinó a admirar-la […]. Per què no prova de vestir-se, i veurem quines són les resultes?», després considera que la causa de l’assassinat de la princesa troiana és «potser tan sols perquè el modista no va encertar a guarnir-la adequadament i va ser així amb excés castigada. Amb roba, va perdre força encant, ho vaig notar». Així mateix, a «Perseu i la Medusa» es conta una representació a la sala Mercè de Sinera on un prestidigitador fa un truc esgarrifós en què canvia el seu cap per un cap de dona –equivalent a la medusa– i la senyora Marigó comenta: «M’ha deixat de pedra», en un joc de paraules amb els terribles efectes que provoca la testa del monstre. A «Les tres gràcies», les noies fan una rotllana i «estan sempre disposades a agafar-se de mans i a ballar la sardana, que és la dansa més bella…». A «Un sàtir», una veu sinerenca assegura amb encert que «en els trastorns d’avui, nosaltres i el dimoni som dels pocs que encara anem a missa».

Les narracions més encertades s’allunyen de la descripció estricta del mite i incorporen una mirada personal i contemporània

S’ha parlat del caràcter testamentari d’aquest llibre i, certament, tot i que no conté pas tot Espriu, en compendia moltíssims aspectes i sobretot adreça un missatge a la posteritat. La llengua catalana –anomenada amb l’estrambòtic mot de «rosalbacavà»– és d’una gran riquesa i precisió (les tries de llengua i les traduccions són explicades a les «Notes» d’obligada i profitosa lectura, al final de llibre). Fins i tot, presenta fragments de textos en altres llengües: venecià, basc, llatí, castellà, egipci antic, italià i fa un ús del caló català. De vegades, l’ús de les llengües correspon a citacions, com quan clou la prosa «Orfeu» amb un fragment de l’òpera de Gluck: «Che farò senza Euridice? Dove andrò senza il mio ben?». Potser les narracions més encertades són les que s’allunyen més de la descripció del mite i incorporen una mirada personal i contemporània. És el cas de «Ganimedes», on Carles Miralles veu que la trobada del bell jove amb el vell Zeus és una paròdia de La mort a Venècia de Thomas Mann i l’adaptació cinematogràfica de Visconti. Ara bé, el text d’Espriu va encara més enllà, és més tremebund, fins i tot queer. Converteix Ganimedes en un gitano prostitut –empra molts mots en caló– que tracta amb menyspreu calculat el possible client, abans d’agafar l’avió que s’enfilarà cap al “xaró” (=cel) com una àguila (justament, l’au en què es converteix Zeus en la versió més canònica del mite). D’altra banda, hi ha narracions que, tot i contar el mite amb força exactitud, el capgiren completament amb una sola frase com la dedicada a Orfeu al començament de tot: «No dubtem pas que estimaves la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art». En algunes narracions, l’atenció narrativa es fixa en moments no centrals del personatge, com a «Penèlope», que narra l’estat de la dona i Ulisses un cop ja s’han retrobat i han foragitat els pretendents. També inclou anacronismes deliberats, com ara a «Nausica», en què la mare de la noia li demana si ha llegit Joan Maragall, «aquest poeta perillós que et tinc prohibit», davant el posat melancòlic de la jove el dia abans de casar-se.

Convé encara llegir l’obra de Salvador Espriu, però cal fer-ho sense prejudicis

Hem titulat aquest text «Sinera no és Arenys» no pas com a provocació gratuïta, sinó amb intenció de promoure la lectura de l’obra d’Espriu sense prejudicis, sense unes ulleres posades que hi van a cercar coses molt concretes, fins i tot sense pensar en l’autor i les seves dèries. Les roques i el mar, el blau és un llibre excel·lent per fer-ho. De fet (encara que això formi part d’un joc irònic molt espriuà), l’escriptor mateix, en una ocasió, després d’haver descrit Alfaranja fent fàcil la seva assimilació amb Catalunya, ho desmenteix: «la nostra terra no és pas, en absolut, Alfaranja». Més o menys, el mateix que hem escrit nosaltres al títol. Al capdavall, amb Espriu hem de fer com amb qualsevol autor i estar oberts a la sorpresa, a la gran riquesa de significats, a la vida que surt de les pàgines, a un sentit de l’humor intel·ligentíssim, a una retòrica personal ben singular, a una llengua viva que travessa múltiples registres… Sobretot calen ganes de llegir i de deixar-se atrapar per la lectura de les obres d’un mestre.

Pere Torra

• Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions del Mall, 1982.

• Publicat a Lletres Bàrbares, març del 2025  

 

Galaicofobia d'Alexandre Peres Vigo: Crònica històrica de l'odi espanyol al poble gallec

Fa uns dies, un mediocre actor espanyol en hores baixes va generar cert rebombori amb una entrevista publicada per un diari de Madrid en la qual es va despenjar dient el següent: «Què és aquesta estupidesa que es parli en català i èuscar a les Corts espanyoles? És una façana que em toca els collons». Aquestes paraules, impregnades d’odi i menyspreu, exemplifiquen el rebuig sistemàtic cap a les llengües diferents del castellà, que deriva del supremacisme espanyol. Encara que no esmentés explícitament el gallec, l’ús de la llengua de Castelao també deu ferir els sensibles genitals de l’actor espanyol. Precisament, Galaicofobia tracta sobre això: l’odi, el menyspreu i l’aversió a la llengua, a la cultura i al poble gallec que Castella/Espanya ha perpetrat al llarg dels segles. L’autor, Alexandre Peres Vigo, analitza i documenta amb profunditat aquest maltracte històric que sintetitza en el subtítol: O desprezo contra o pobo galego até os nosos días.

 

Tot i que la font és la recerca per a una tesi doctoral, l’obra manté una gran amenitat

 

Ja des del seu títol, l’obra va directe al gra i compta amb una estructura cronològica molt encertada i didàctica. Després d’un primer capítol que defineix la galaicofòbia, els capítols següents van repassant l’evolució dels estereotips més habituals amb què els autors castellans/espanyols han estigmatitzat els gallecs a cada moment: «De reino orgulloso a reino rebelde»; «De rebeldes a feroces»; «De feroces a criminais»; «De criminais a lacaios»; «De ‘monstruos galicianos’ a ‘galleguitos’»; «A Galicia profunda». Destaca la documentació aclaparadora del capítol VI, dedicat als segles XVI i XVII, que presenta exemples de menyspreu de tota mena: no només en obres literàries, sinó també en relats de viatges, descripcions geogràfiques o el refranyer popular. No hi falten els escriptors més destacats de l’anomenat Segle d’Or castellà: Cervantes (per a qui els gallecs «no son alguien»), Góngora, Quevedo i Lope de Vega, que van contribuir a la creació de l’imaginari col·lectiu castellà/espanyol sobre el poble gallec, vinculant-lo sovint a la barbàrie i a la misèria. L’exhaustivitat de les referències revela l’origen de l’obra en la tesi doctoral de l’autor, però aquest fet no en sacrifica ni l’amenitat ni el caràcter sintètic. Ben al contrari, som davant d’una obra de divulgació molt ben escrita, en la qual només es troba a faltar un índex onomàstic, que resultaria de gran utilitat per a cercar les abundants referències i navegar per la gran densitat del text.

Un prejudici lingüístic procedent d'Ausiàs March?

 

Així mateix, el llibre inclou un supòsit curiós, procedent d’un sermó del segle XV en què el seu autor, Pedro Marín, constata que un «gallego estando en Austria» no podrà ser comprès en demanar pa «al alamán que non entendiese su lengua». És evident que les dificultats per fer-se entendre per un alemany serien comunes a un parlant de qualsevol llengua romànica. Per què l’autor castellà tria el gallec? Segons Peres Vigo, Marín adapta el poema 101 d'Ausiàs March, «Lo viscaí qui·s troba’n Alemanya», que presenta un biscaí «paralitich, que no pot senyalar si és malalt». D’aquesta manera, March equipara el desemparament del poeta davant de la dama amb l'angoixa del paralític malalt en terra estrangera, incapaç de comunicar-se. Francisco Rico, que fou el primer a identificar la connexió entre ambdós textos, considera que és March qui adapta Marín, i no pas al revés com pressuposa l’autor gallec. Sigui com sigui, no goso prendre partit sobre qui adapta a qui. No obstant això, resulta evident que la situació de captaire afamat en què Marín retrata el gallec s’ajusta als estereotips negatius propis de la galaicofòbia. Peres Vigo considera que un prejudici lingüístic similar es troba en els versos de March, ja que un català/valencià tindria les mateixes dificultats que un biscaí/basc amb la llengua alemanya. Ara bé, mentre March presenta el biscaí com un malalt paralític, cosa que el situa en una gran feblesa parli el que parli, Marín descriu el gallec simplement com un captaire que demana pa, i en reforça així la imatge estigmatitzadora.

La galaicofòbia procedeix tant dels espanyols conservadors com dels progressistes, tant de la literatura culta com del refranyer popular

 

Al segle XIX, figures capdavanteres de la literatura espanyola, com Benito Pérez Galdós o Mariano José de Larra, no queden enrere a l'hora de perpetuar els estereotips antigallecs en les seves obres. Considerat un autor d’idees avançades, progressistes i liberals, Larra va arribar a qualificar l’home gallec com a «un animal muy parecido al hombre, inventado para alivio del asno». Com ja se sap, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. I podríem continuar al segle XX amb afirmacions francament grolleres d’Unamuno, Francisco Umbral o Enrique Llovet. Però són especialment greus les de filòlegs com Américo Castro, per a qui el gallec seria «un castellano algo arcaico después de todo», i Dámaso Alonso, que el considerava una llengua inservible per a la filosofia i la ciència. Dir bestieses sobre llengua d’aquesta magnitud per part d’especialistes, com a mínim, mereixeria l’amonestació per part de la comunitat científica. Arribats al segle actual, encara trobem nombrosíssims exemples, que, en paraules de l'autor, posen de manifest «a galeguidade como tara psicolóxica»: Arturo Pérez Reverte (autor condemnat per plagi que defensava mantenir les definicions «tonto» i «tartamudo» per a «gallego» al Diccionari de la RAE), José María Aznar, Rosa Díez, Fernando Savater, Pedro Almodóvar, José Montilla… Per esmentar-ne només un cas, en un procediment judicial sobre la corrupció del PP, un dels advocats defensors va assegurar que Mariano Rajoy havia donat una resposta «molt gallega».

Peres Vigo també descriu la lluita per la dignitat nacional del poble gallec

 

Però Galaicofobia no només fa un relat de la discriminació històrica; també ofereix testimoni de la resistència i la lluita per retornar la dignitat a la nació gallega, a la seva llengua i a les seves gents. L’obra repassa episodis de desafiament a l’imperialisme espanyol, com el viscut en el període napoleònic o la Revolució gallega de 1846, moments en què Galícia va maldar per recuperar la llibertat perduda. Així mateix, documenta la reacció contra els atacs galaicofòbics ja des del segle XVII amb el comte de Gondomar, i al XVIII per part d’il·lustrats com Benito Feijoo, Martín Sarmiento –nomenat abat de Ripoll, càrrec a què va renunciar– o el capellà de Fruíme. Més endavant, vindrà l’etapa del Rexurdimento amb Rosalía de Castro, Eduardo Pondal, etc. i, després, Castelao. Un fet especialment emotiu per als catalans és l’arenga poètica de Pondal, que instava els segadors gallecs a inspirar-se en l’himne català i a resistir l’opressió: «Despertade, galegos: Firmes! Bon cop de falç!».

La galaicofòbia i la catalanofòbia presenten una gran similitud

 

A més, des dels Països Catalans, llegir Galaicofobia té un doble interès: d’una banda, permet conèixer les vicissituds històriques de Galícia, un país molt atractiu des del punt de vista cultural, paisatgístic, obert a l’Atlàntic, agermanat amb el món cèltic; ben al contrari de la visió mesetària com a país muntanyós, feréstec, remot, tancat, fins i tot, lleig. D’altra banda, resulta inevitable constatar grans paral·lelismes entre la galaicofòbia i la catalanofòbia, ja que totes dues aversions són exercides per la mateixa metròpoli, Castella/Espanya. Fins i tot, s’arriben a fusionar i apareixen plegades en frases populars castellanes tan explícites com aquesta: «catalán, gallego y burro negro, para molerlos». No es pot dir que aquesta coincidència entre gallecs i catalans resulti reconfortant, pero sí que genera un corrent de simpatia i solidaritat entre dos pobles que pateixen embranzides d’odi molt semblants.

Galícia contra «ignorantes e férridos e duros, imbéciles e escuros»

 

En definitiva, Galaicofobia no només se centra en la història de la injusta discriminació del poble gallec, sinó també com aquest menyspreu és una eina política per mantenir la dominació espanyola/castellana. Peres Vigo també es refereix al perill de l’autoodi, ben present entre alguns gallecs, que acaben rebutjant els trets identitaris propis –sobretot llengua i cultura– i acaben adoptant els de la metròpoli. Un conegut estereotip sobre els gallecs els titlla d'indecisos i sense criteri. Per contradir-lo només cal comparar el seu himne amb el nostre. L’himne català pretén fer anar «endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba», en termes força moderats; en canvi, el gallec s’adreça, amb contundència i de manera directa, contra els «ignorantes e férridos e duros, imbéciles e escuros», adjectius que escauen a l’actor espanyol que esmentava al començament i a tants d’altres.

Pere Torra

• Alexandre Peres Vigo. Galaicofobia.O desprezo contra o pobo galego até os nosos días. Editorial Galaxia, 2024, 190 pàgines.

• Publicat a Lletres Bàrbares, novembre del 2024  

Un irreal trajecte ben real

Deia l’escriptor Carles Pujol que el tema d’allò que no existeix, però que és entre nosaltres és una de les constants en l’obra de Joan Perucho. Pot resultar estrany invocar ara l’autor de Les històries naturals, però el text de Jordi Galli és exactament això: la descripció d’un trajecte per una ruta inexistent, però que hi és –també gràcies al llibre. L’itinerari correspon a la Route 66, carretera històrica que anava de Chicago a Los Angeles, avui reemplaçada per autopistes interestatals.

L’obra es recrea en els viaranys d’un camí que es resisteix a desaparèixer

El llibre explora, doncs, una paradoxa semblant a les que expressen Perucho o Italo Calvino, autor de Les ciutats invisibles, títol potser al·ludit per Galli. En tot cas, l’obra es recrea en els viaranys d’un camí que es resisteix a desaparèixer, per la rellevància de les referències històriques, culturals i espirituals que hi estan associades. Per això, tampoc no ha d’estranyar que, per exemple, la descripció d'Alburquerque esmenti Breaking bad i els llocs per on corre Walter White, com si el professor de química de la mítica sèrie televisiva hagués d’aparèixer en tombar la cantonada.

S’allunya d’autoficcions sobrecarregades de xafarderies banals

La narració omet tota referència temporal concreta sobre el viatge que fonamenta el llibre i no sabem quan va tenir lloc. Només se’n parla de forma vaga amb expressions del tipus “l’octubre que ve”, “el darrer cap de setmana de juliol”, etc., amb les quals s’infereix que el trajecte tingué lloc a l’estiu. De fet, també evita oferir massa concreció sobre els subjectes que fan el viatge i recorre a una primera persona del plural que no sabem a qui aixopluga, tot i que se sobreentén que és l'autor-narrador i la seva parella. Aquesta estratègia narrativa s’allunya, amb encert i bon gust, d’autoficcions sobrecarregades de xafarderies banals. Ara bé, genera una impersonalitat excessiva i sovint el lector necessita alguna cosa més, ja sigui informació, imaginació, humor. Nosaltres apostem per una narració que, sense que hagi d’oferir aspectes personals irrellevants, procuri un relat més ric, acolorit i ben establert, on el lector se sàpiga convidat a completar el significat del text.

El text recolza en el fet que els Estats Units són el bressol de la moderna cultura audiovisual

Malgrat que no inclou cap més imatge que la de la coberta, és un llibre molt visual, i en totes les fites de l’itinerari apareixen imatges potents. Per dir-ne de capítols diferents, podem esmentar el Gateway Arch de Saint Louis, la creu de Groom, la figura gegantina del cowboy del Big Texan Steak Ranch, el Cadillac Ranch (però en l’estat de transformació “artística” actual, no pas la de la coberta, que és del 1974), el Gorge Bridge sobre Río Grande, una pintura de Georgia O’Keeffe, el Sandia Peak amb el seu telefèric, la fotografia d’Andreas Feininger portada de la revista Life el 1947, la imatge –captada per uns japonesos– de l’autor empíric i la seva acompanyant al final de la ruta, etc. Al cap i a la fi, els Estats Units són el bressol de la moderna cultura audiovisual. D’altra banda, sí que es troba a faltar que el llibre no inclogui un mapa del trajecte recorregut, que hauria ajudat el lector a navegar en una geografia que no es pot donar per coneguda.

Galli és a la ruta 66 en el moment que escriu el llibre

Ja se sap que allò que se’n diu realitat és molt discutible i, en literatura, encara més. Fins i tot jo m'atreviria a esmenar l’epígraf de Vila-Matas que figura al començament del llibre i aniria més enllà. No és que, un cop fet el viatge, t’adonis que no has estat realment al lloc, sinó que només hi arribes a ser un cop n’has tornat. En particular, Galli és a la ruta 66 en el moment que escriu el llibre i, tot estalviant-se incòmodes vols d’avió i hotels, el lector, quan el llegeix. Al capdavall, la realitat només pren cos amb la mirada de l’observador. Dit de manera més radical, trobant-se al punt mig del recorregut, el Midpoint, el narrador assegura que “ser a la meitat d’una carretera que ja no existeix és trepitjar un territori més aviat irreal”. L’obra de Galli supera molt bé l’advertiment d’O’Keeffe, quan afirma que no hi ha res menys real que el realisme. Al capdavall, demostra que allò invisible o irreal existeix, pot ser trepitjat i se’n pot fer un llibre amè.

Pere Torra

• Jordi Galli. La ruta invisible. Quaderns Crema, 2024, 192 pàgines.
• Publicat a Caràcters, desembre del 2024
  

Geografia i història de Joan de Serrallonga

Deia Joan Fuster tot esmentant Pierre Vilar que la «dissidència social» en l’època del Barroc, a Castella «ve representada pel captaire i pel pícaro, no pas pel bandoler, que sembla una ‘creació’ més específicament catalana». En tot cas, Fuster centra el seu estudi en el mite literari de Serrallonga, que, al costat de la concepció del bandolerisme català, fou originat per la literatura del segle d’or castellà, incloent plomes tan il·lustres com Lope de Vega, Cervantes i Tirso de Molina. Des de Castella, la mirada cap a Catalunya ha estat força esbiaixada, a causa de la diferència que sempre acaba emergint entre ambdues nacions, les seves gents, cultures i llengües.

El gran encert del llibre és la seva estructuració segons els indrets que va recórrer el bandoler

A principi d’any Farell editors ha publicat Serrallonga: Biografia inèdita, de Ricard Dilmé, un llibre que té una orientació ben diferent de l’assaig del de Sueca. El text té la virtut d’aplegar, de forma sintètica, amena i divulgativa, gairebé tota la informació sobre el llegendari bandoler català. A part de la riquesa de contingut, un dels encerts és l’estructuració mateixa del llibre, què es basa en l’exhaustiu i acurat recorregut pels diversos indrets on Serrallonga actuava, robava o obtenia refugi, situats en un mapa utilíssim. Aquesta precisa topografia es combina amb una línia cronològica que va avançant progressivament en els principals fets de la vida del malfactor. Cada capítol compta amb una bella fotografia que mostra l’estat actual dels masos, camins, boscos, balmes, muntanyes… per on va córrer el de Viladrau, que Dilmé ha trepitjat i fotografiat ell mateix minuciosament i apassionada. També hi ha algunes il·lustracions del polivalent autor. A més, hi ha apartats esparsos que toquen breument aspectes monogràfics del bandolerisme: els vestits, les armes, els barbers que ho guarien tot, els menjars, la religiositat, etc.

La complicitat dels fautors fou el factor clau per a la supervivència dels bandolers

L'autor dedica molta atenció al funcionament de la xarxa de suport dels bandolers, sobretot els anomenats fautors, que, de vegades eren agents dobles i formaven part també del sometent. Dilmé, que fa una explicació detallada i versemblant del fenomen, considera que la complicitat dels fautors fou vital per a la supervivència dels bandolers. Precisament, la decadència i la fi del bandolerisme va arribar quan el poder reial va poder neutralitzar l’operativitat dels fautors.

Al llibre desfilen personatges històrics com Perot Rocaguinarda, l’odiat agutzil Montrodon, sant Vicent Ferrer o Antoni Serrallonga

Així mateix, en nombroses pàgines veiem desfilar personatges històrics ben coneguts. Cal destacar Perot Rocaguinarda, famós bandoler que apareix al Quixot, però que no fou tan popular com Serrallonga, probablement –apunta Dilmé– perquè no tingué una mort tan terrible, ja que el 1611 es va acollir a una amnistia reial que li va permetre exercir com a militar als terços castellans. Un altre personatge molt ben conegut –i odiat– a Santa Coloma de Farners és Miquel Joan de Montrodon i Tristany, de Tona, que fou gran perseguidor de bandolers. L'any 1640 Montrodon era a Santa Coloma com a agutzil i va emparar els abusos de les tropes dels terços castellans que la gent tenia obligació d’allotjar. La seva conducta va generar tanta indignació que la gent del poble el va perseguir fins a calar foc a l’hostal on s’allotjava. Com a resposta els militars ocupants arrasaren la ciutat sencera, cosa que esdevingué l’espurna de la revolta que va portar la Guerra dels Segadors. I encara que superi l’abast cronològic de la vida d’en Serrallonga, és interessant la referència a sant Vicent Ferrer. A principis del segle XV, davant la violència extrema que hi havia a Catalunya, el sant fou cridat perquè ajudés a la pacificació del país. El valencià va fer una de les seves cèlebres prèdiques davant d’unes deu mil persones, que sembla que van fer cert efecte. Un altre personatge menys conegut és mossèn Antoni Serrallonga, fill del bandoler i rector de Querós, Dilmé ens informa d’un fet molt trist i lamentable per al nostre patrimoni històric: la pèrdua del Llibre de notes del sacerdot, que fou cremat durant la guerra del 1936-39. Quins preciosos secrets i històries ens podria contar no només sobre el seu pare, sinó també sobre l’època que va viure i tantes altres coses! I hi afegim que tampoc no hem pogut haver un poema que Jacint Verdaguer projectava compondre, que la seva prematura mort va impedir que arribés a escriure, com es lamenta Fuster al seu assaig.

La voluntat de precisió històrica i geogràfica no ha d’arraconar la rica dimensió llegendària

Per diversos motius, sorprèn que la part dedicada al mite i la llegenda de Serrallonga es limiti a un sol capítol de menys de sis pàgines, amb caràcter d’epíleg. Certament, el volum es titula “biografia inèdita” i el text ho compleix. Ara bé, la coberta del llibre inclou una bella imatge que mostra un possible bandoler, armat del seu pedrenyal, amb la silueta retallada a contrallum vers un horitzó de muntanyes en el moment d’una malenconiosa posta de sol. Aquesta imatge evoca una figura de to ben romàntic en la línia del “bon bandoler” (el llibre esmenta com a referents Guillem Tell, Robin Hood, Dick Turpin o d’Artagnan). Es crea l'expectativa en el lector que l’obra desenvolupa tot això. Així mateix, fa pocs mesos, el mateix Dilmé va comissariar una exposició dedicada a Serrallonga, amb un volum molt apreciable de llibres, còmics, pòsters, cartells, partitures de cançons, jocs, armes, roba, objectes diversos, material audiovisual… que dona per a molt més. Finalment, l’autor mateix afirma que cal acceptar alhora la dimensió històrica i la llegendària del personatge. D’acord! Llavors convindria fer emergir tota la rica informació relativa a la llegenda i les seves derivacions; totes les capes que la tradició popular ha anat afegint a la figura del cèlebre viladrauenc. Dilmé és el millor especialista per a dur-ho a terme, fent-ho amb orientació diferent a la de Fuster, que sobretot analitza el tractament que hi donen les literatures castellana i catalana, fins arribar a Joan Maragall. Esperem una nova edició més completa o, fins i tot, un nou llibre sobre aquesta dimensió del bandoler, que també compta amb molts continguts inèdits. Al capdavall, tal com també assegura l’autor, tot plegat fa que Serrallonga esdevingui etern. No és poca cosa!

Pere Torra

• Ricard Dilmé. Serrallonga: biografia inèdita. Farell editors, 2024.
• Publicat a Lletres Bàrbares, novembre del 2024

 

Ep! Vinyoli en prosa!

Està molt bé disposar d’una xarxa d’arxius que preservi els testimonis del passat, però també calen investigadors que hi treballin moltes hores i els en treguin suc. Si els documents són textos inèdits d’un gran escriptor, eixamplen, a més, l’abast d’una obra artística i en poden ajudar a millorar alguns aspectes de la seva interpretació. En bona mesura, això s’ha produït amb la recent aparició del llibre Proses de Joan Vinyoli, la publicació del qual es deu a la tasca de la investigadora Georgina Torra i Guixeras, que ha exhumat un conjunt de textos del fons de l’autor que l’Arxiu Comarcal de la Selva custodia amb cura i eficàcia. A més, l’edició compta amb una introducció que conté una succinta i molt bona informació sobre l’autor i ofereix el context necessari per llegir avui les proses editades.

Els textos aplegats formen un conjunt desigual, però de gran interès

Els textos aplegats en el llibre presenten una gran heterogeneïtat i gairebé solament tenen en comú el fet d’estar escrits en prosa. Fins i tot n’hi ha quatre d’escrits en castellà i un en francès. Hi trobem fragments de dietari, breus cròniques de fets quotidians, anotacions autobiogràfiques, contes i narracions de ficció, proses poètiques, etc. La majoria dels textos són inèdits, amb algunes poques excepcions. En general, doncs, no foren pensats per l’autor per a confegir-ne una publicació. Formen un conjunt desigual, però de gran interès, alguns més aviat des del punt de vista històric o biogràfic, i d’altres, estètic o literari.

Hi abunden reports d’excursions, amb belles descripcions d’indrets farnesencs

Vinyoli i la seva família van començar a estiuejar a Santa Coloma de Farners als anys trenta, període al qual corresponen un bon gruix de proses del recull. Per això en algunes trobem referència a notícies de caràcter local, com la creació d’una línia d’autocars de la Hispano-Farnense entre Santa Coloma i s’Agaró, o l’arribada d’un nou procurador. Inclou un curiós text (“I comencí a escriure”), en què l’autor identifica el moment precís en què se li va desvetllar la vocació d’escriptor. La candidesa i religiositat d’alguns dels primers textos (“La mort del meu pare”, “El poble i la vida nova”, “[El dia en què la infantesa em deixà]”), sembla fer-se ressò de la prosa de Joaquim Ruyra. En canvi, la narració “L'Emili, en Ramon i la mort” s’estructura com un diàleg entre Emili i el doctor Ramon, amb la presència de la Mort, que és a l’aguait i s’acaba emportant l’Emili; en algun moment recorda El doctor RIP, text de Salvador Espriu –company de generació de Vinyoli– publicat l’any 1931 precisament. Així mateix, explora la narrativa fantàstica amb “L’home que fou esperit”, que Torra i Guixeras relaciona –encertadament– amb von Chamisso i el Faust de Goethe; i encara recorre a l’humor a “La sorpresa d’Eusebi”, amb un estil proper a Carles Soldevila o Pere Calders.

La natura farnesenca que descriu Vinyoli és frondosa i verda, cosa que contrasta amb la sequedat actual

En aquest període inicial, abunden alguns reports d’excursions amb la colla d’amics, que presenten poca ficcionalització (“[Estiu de 1931]”, “Aquarel·la”, “Nit”, “La sorpresa de Penjacans”). Hi podem llegir belles descripcions d’indrets ben coneguts per tots els farnesencs: el turó de les gatoses, Roca Baiera –amb l’esment d’una font avui desapareguda–, el sot de Penjacans, el parc de Sant Salvador, etc. Una natura, la farnesenca, que és frondosa, molt verda, plena de fonts i tolls d’aigua, fins i tot feréstega, segons el jove escriptor barceloní. Això contrasta amb la situació de sequedat actual, en què durant mesos no baixa aigua per la nostra riera; a més, avui els voltants de la capital de la Selva són molt més fressats no només per excursionistes passavolants i corredors de curses cronometrades, sinó també per motos i bicicletes. En tot cas, tot i que el pas del temps hagi fet canviar les coses, esdevé evident la idealització vinyoliana, que, en algun text, arriba a prendre corporeïtat, com la noia del gorg de Penjacans, gairebé una aparició fantàstica o divina.

Com ocorre amb la poesia de Vinyoli, la connexió amb el jo més íntim de la veu narrativa té lloc al bosc, a la natura

Les proses dels anys quaranta i posteriors abandonen el to més circumstancial i augmenten el grau de ficcionalització, present només en part en les dels anys trenta. També són de més qualitat i el seu grau d’elaboració més elevat posa de manifest l’evolució estètica de l’escriptor. Si algunes haguessin estat publicades en el seu moment, haurien situat Vinyoli com un prosista apreciable. La natura hi continua tenint un paper rellevant, si bé ara apareixen paisatges d’alta muntanya dels Pirineus. És molt significatiu que, en contemplar la verdor dels avets (“Vespre de tardor a alta muntanya”), el narrador asseguri que de mica en mica va “desvetllant-se en el més íntim del meu ésser el meu jo dels dies d’innocència, i, reconeixent-me en ell, em reconciliés amb mi mateix”. Com també trobem en la poesia vinyoliana –empeltada d’un evident Romanticisme–, sovint la connexió amb el jo més íntim de la veu narrativa té lloc al bosc, en contacte amb la natura.

Hi ha un rebuig a les multituds urbanes que causen la dissolució de l’individu

A més, les proses dels períodes ulteriors donen entrada al món urbà, que es configura en oposició espiritual a la natura. Per exemple, el final de “Cor feble”, ambientat a la ciutat, situa el narrador “entre les cares fatigades de tants homes i dones cansats de plaers banals”, de manera que la identitat pròpia de l’individu es dissol en la massa, cosa que li crea rebuig: “Que hostils li eren aquelles vides buides! Entre elles va perdre’s carrer enllà i es va sentir un més, tristament un més, entre la multitud.”

És tan Vinyoli el Vinyoli poeta com el Vinyoli prosista

En definitiva, som davant d’un llibre que hem de valorar per si mateix, no només en funció de la poesia de l'autor i més enllà del seu caràcter de testimoni. És sabut que l’escriptor fou capaç d’oferir registres molt diferents en poesia. És tan Vinyoli el Vinyoli poeta com el Vinyoli prosista. Sense modificar l’altíssima apreciació que ha obtingut, merescudament, la seva poesia, aquestes proses fan emergir un nou Vinyoli sorprenent, atrevit, genuí.

Pere Torra

• Joan Vinyoli. Proses. A cura de Georgina Torra i Guixeras, L’Avenç, 2024.
• Publicat a Lletres Bàrbares, octubre del 2024 
  

“El silenci que heu de témer” o la rebel·lió contra la inèrcia

La segona novel·la de Francesc Ribera s’ambienta en un període de la nostra història poc fressat, però apassionant: els enfrontaments de les parcialitats a Mallorca al segle XVII. L'elecció del tema ja és el primer gran encert del llibre perquè és un període força desconegut que resulta de gran interès. Les parcialitats eren grups que, emprant una violència extrema, actuaven pel seu compte i feien la seva llei al marge del poder (reial) establert, amb el qual mantenien lligams i cooperació. Disposaven d’un petit exèrcit privat, amb homes armats que s’hi adscrivien per antics vincles feudals, relacions de família o necessitat. De la mateixa manera que “bandoler” ve de “bàndol”, “parcialitat” ve de “part”; ambdós fenòmens són semblants. Fa no fa som a la mateixa època del nostre Joan de Serrallonga, si bé aquest és un cas potser més singular i de fi d’etapa. En canvi, les parcialitats mallorquines comptaven amb dirigents que són part de les elits, de l’aristocràcia, que estan ben connectats amb el poder. Fan pensar en una mena de precedent de les màfies modernes.

Som a prop d’una mena de Balear Western

El text de Ribera s’acosta a un guió cinematogràfic que podrien subscriure directors com Coppola, Scorsese o Tarantino. De fet, hi ha tants morts, amb tants noms i sobrenoms, que, de vegades, el lector es perd una mica, però això no té importància. S’ha d’assumir com a part del joc narratiu, de la mateixa manera que s’assumeixen els morts no identificats en una pel·lícula de l’oest americà. Certament, som a prop d’una mena de Balear Western històric, més a la manera de Sam Peckinpah que John Ford o Howard Hawks. Com en el western, en la primera part del llibre, hi ha una dinàmica de crims>recerca dels "culpables">execució dels "culpables" (=crims) i així successivament. A més, el context històric està molt ben travat i documentat, en una Mallorca encara sotraguejada per les garrotades de la revolta de les Germanies del segle anterior, que, d’alguna manera, ressonen en l’ambient i, fins i tot, una enginyosa i versemblant connexió amb la contemporània Guerra dels Segadors del Principat. També hi ha moltes altres coses, algunes d’específiques de l’illa de la calma –denominació que esdevé ben irònica–, com ara l’assassinat de Jaume Joan de Berga, oïdor de la Reial Audiència, que va donar lloc a la frase feta encara viva: “Què en som jo, de la mort d’en Berga?”

Na Joana de Santacília, una protagonista inesperada

La gran diferència amb els westerns rau en la singularitat de la protagonista, na Joana de Santacília, que pertany als Canamunt, enfrontats des de temps immemorials amb la parcialitat dels Canavall, de manera semblant al que ocorria a Catalunya entre nyerros i cadells. Aquest personatge, una altra de les troballes del llibre, narra la història pròpia en primera persona, a una tercera persona no identificada, un mort. Més que un diàleg (amb un mort ja se sap que no hi ha gaire conversa) és un monòleg de na Joana, que és el característic narrador poc fiable, que no disposa de tota la informació i, a més, té la seva pròpia visió dels fets. És un personatge construït des de la ironia, és a dir, algú que fa allò que no era esperable que fes i que ningú no creu que pugui fer. A diferència de la novel·la anterior, amb una acció explosiva lligada a les vicissituds del trobador Guillem de Berguedà, aquest nou llibre presenta un moviment més limitat, atès que en la primera part la protagonista és una nena i després es fa monja, encara que acabi essent testimoni de moltes històries. En la tercera i la quarta parts, na Joana apareix com una dona llesta, calculadora, hàbil i que va molt per lliure. No obeeix el líder dels Canamunt, que és el seu germà, el bèstia d’en Pere de Santacília, que es configura com el seu antagonista. Na Joana esdevé actora d'algunes sofisticades conspiracions, fins al punt que –clandestinament i des del seu preuat silenci– arriba a organitzar tot un exèrcit.

Un combat contra la inèrcia, l’avorriment, la ignorància i la foscor

En la narració hi ha una clara evolució, molt ben construïda, entre la ingènua i tímida nena, novícia i els primers anys de monja de Joana, d'una banda, i la conspiradora i alhora sacrificada Joana de gran. És d’aquells personatges que enamoren el lector (i enamorar-se d’una monja pot ser inquietant). Així doncs, a més de novel·la històrica i d’aventures, és també una novel·la d’iniciació: veiem na Joana créixer i adquirir una gran maduresa, fins al punt que es rebel·la contra el seu destí ja prefixat. Progressivament, va concretant la seva rebel·lió. Ja al començament del llibre mostra enveja per en Mateu, un al·lot de classe desafavorida, perquè «qui tenia tota una vida per a omplir-la de projectes era aquell al·lot»; en canvi, na Joana pensa que «independentment que la seva [d’en Mateu] idea no tingués cap possibilitat de convertir-se en realitat, ell tenia una idea i jo només una inèrcia» (44). En síntesi, tota la novel·la és la narració de la revolta de na Joana contra aquesta inèrcia i, en general, contra l’avorriment, la ignorància i la foscor.

Una mirada lúcida sobre la nostra història

En relació amb la primera novel·la de Ribera, L’assassinat de Guillem de Berguedà, tot i que són històries ben diferents, hi ha més punts de contacte que no sembla. En totes dues hi ha una afició a redescobrir la història dels Països Catalans amb una mirada lúcida, una apologia del desafiament al poder establert i un elogi de la força que pot arribar a tenir un individu, sigui de la condició que sigui, quan actua amb determinació i llibertat. Afegim que totes dues són obres molt entretingudes, amb abundants vicissituds i aventures que fan de bon llegir. Amb una segona novel·la de qualitat, això ja no és casualitat, i Francesc Ribera es consagra com a escriptor. Cal que l’autor, polifacètic, amb indubtable talent literari (berguedà com Ramon Vinyes o Jordi Cussà), desenvolupi la seva obra narrativa. Mentre Ribera està ja rumiant la seva tercera novel·la, els recomano que aprofitin per llegir aquesta!

• Francesc Ribera “Titot". El silenci que heu de témer. Barcelona: Edicions Serraclara, 2023, 367 p.
• Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2024

Pere Torra

Per què redimonis no es tradueix Paasilinna al català? (Informe gratuït per a editorials catalanes que no sàpiguen què publicar)

Arto Paasilinna (1942-2018) fou un escriptor finlandès molt estimat al seu país, on la seva nova novel·la que apareixia més o menys cada any era esperada amb delit pels seus connacionals. La seva obra narrativa és força àmplia i compta amb una quarantena de novel·les publicades. Toca temes de gran interès on sovint crítica la hipocresia i la superficialitat de les societats occidentals, defensa la llibertat individual per damunt de les convencions socials, adopta un cert to anarquitzant en les relacions humanes, promou un acostament a la naturalesa i a valors ecologistes –quan això no era moda ni es parlava de mudaments climàtics–, aprecia el comportament dels animals i sosté la necessitat de cercar-hi complicitats no jerarquitzades, reivindica la vàlua de cada persona tingui l’edat o el sexe o l’ofici que tingui, etc. En algunes obres Paasilinna repassa alguns episodis de la història del país, des d’una perspectiva molt personal, gens dogmàtica, amb atenció especial a les guerres i les ferides que deixen sobre els supervivents: la seva guerra civil, l’anomenada “guerra d’hivern” contra Rússia, o la “guerra de continuació”, que correspon a la Segona Guerra Mundial, en la qual Finlàndia es va trobar al costat dels nazis a causa del seu històric enfrontament amb els russos. 

Paasilinna construeix trames que atrapen el lector, amb tocs surrealistes, molt d'humor –sobretot negre– i una gran ironia

Els protagonistes paasilinnians són antiherois, amb una gran capacitat de canviar, de reinventar-se i d’afrontar nous reptes amb coratge sense prejudicis de cap mena. A més, Paasilinna té una gran habilitat a l’hora de construir trames enginyoses –d’aquelles que atrapen el lector– amb algun toc surrealista –però sense exagerar, amb un to no elevat, sinó molt casolà–, un estil ple de grans dosis d'humor –que tendeix a ser negre– i un ús de la ironia que fa que la seva lectura esdevingui tant amena com plaent intel·lectualment. Sovint l’autor sap conferir al relat el to de faula, amb intenció no pas de donar cap lliçó moral, però sí de criticar les dites societats avançades i fer-ne sàtira. I comença pel seu país, Finlàndia, el qual és avaluat sistemàticament com el país amb l’índex de felicitat més alt del món; i, alhora, amb elevades taxes de suïcidi, tema que ha tractat en les seves novel·les, sobretot en una de què parlem més endavant.

Mentre la italiana Iperborea ha publicat disset novel·les de Paasilinna; en català, només se n’han editat dues

Sense arribar a ser mai candidat al Nobel –cosa que tampoc no fa cap falta per a poder apreciar-lo–, tingué i encara té notable èxit internacional, sobretot en les llengües/cultures italiana, francesa i germànica, llengües a les quals han estat traduïdes més o menys una quinzena de les seves novel·les. Destaca la casa italiana Iperborea, una editorial especialitzada en les cultures nòrdiques (a més de finesos, publica autors danesos, suecs, noruecs i islandesos), que ofereix uns llibres amb boniques portades, un format de butxaca senzill però agradable i, en ocasions, alguns pròlegs interessants (si fos editor, jo copiaria la llista de novel·les de Passilinna del catàleg d’Iperborea). En castellà, Anagrama n’ha publicades cinc, molt ben triades, encara que amb més retard que les tres llengües esmentades abans. En gallec, n’hi ha quatre, una de les quals, O bosque dos raposos aforcados, fou el primer llibre traduït del finès al gallec –hi havia una faixa que ho publicitava– i aquesta fou la raó que em va empènyer a adquirir la novel·la, trobant-me per casualitat a Compostel·la. Un cop llegida, la història hilarant que conté va fer començar el meu enamorament amb l’obra de Paasilinna. En anglès –i aquí ja es veu que passa alguna cosa–, només se n’han traduït un parell. Curiosament, és la mateixa xifra que en català, en què només s'han publicat El bosc de les guineus i El moliner udolaire, totes dues a Edicions 62. Són molt bones, però n’hi ha de millors i algunes de més divertides.

El poderós món anglosaxó ha ignorat força Paasilinna, però no ens hem de deixar arrossegar

Doncs bé, dames i cavallers, per què un autor com aquest gairebé és inèdit en la nostra llengua? No valen excuses o dir que no es pot traduir tot, quan veiem que es retradueixen coses que ja s’han traduït i ens perdem d’incorporar un autor de gran qualitat. Suposo que, com que no està gaire traduït al món anglosaxó, s’assumeix que no deu valdre la pena. Quina vergonyosa submissió per a la nostra cultura! És possible que anglesos i americans no parin atenció a una cultura petita, encara més petita que la nostra, però és evident que s’equivoquen. Potser els anglosaxons no entenen el sentit de l’humor paasilinnià…, No ho sé, però aquí cal fer cas als europeus continentals.

Només per fer-vos-en venir ganes, us explicaré tres començaments –no pas els finals– de tres novel·les de què no hi ha traducció en català. Paasilinna és molt hàbil en les arrencades de les històries, però el desenvolupament i el desenllaç tampoc no deceben.

L’any de la llebre o la trobada casual d’una petita llebre que et canvia la vida de dalt a baix

• L’any de la llebre (Jäniksen vuosi): És el dia de la revetlla de Sant Joan, Juhannus per als finesos. Un periodista i un fotògraf van dins un cotxe camí de Helsinki, després d’una anodina jornada de feina. De cop, una petita llebre salta a la carretera i, sense voler, l’atropellen, tot i que la bestiola fuig cap a dins el bosc. Kaarlo Vatanen, el periodista, no dubta a baixar del cotxe i troba la llebre una mica ferida. De seguida, decideix endinsar-se al bosc amb la llebre en braços, no fa cas dels crits del seu company de viatge des del cotxe i abandona també la seva vida grisa i plena d’insatisfaccions (malentesos amb la dona, feina monòtona i sense estímuls, etc.). La narració continua explicant les aventures de Vatanen, que viatja cap al nord de Finlàndia, en contacte intens amb la natura dels boscos de la Carèlia, sempre acompanyat per la llebre.

Deliciós suïcidi en grup o el viatge d’una colla increïble que es volen suïcidar tots plegats

• Deliciós suïcidi en grup (Hurmaava joukkoitsemurha) (en francès, Petits suicides entre amis): També és el dia de la revetlla de Sant Joan (Juhannus), un dia molt important per a tots els nòrdics, que molts finesos acostumen a passar en un mökki (una cabana de camp) prop d’un llac, fent saunes, nedant al llac i bevent grans quantitats d’alcohol. Onni Rellenen, un petit empresari en crisi que està molt deprimit, s’acosta a un mökki que sap abandonat amb una pistola a la mà, decidit a posar fi a la seva vida. A dins, topa amb una gran sorpresa: un altre home, el coronel Kemppainen, té una soga al coll i és dalt d’una cadira a punt de penjar-se. Rellenen, sense pensar-s’ho, salva la vida de Kemppainen. La coincidència els fa desistir, en aquell moment, de la seva voluntat suïcida, però els empeny a compartir una reflexió. Sense abandonar la intenció inicial, decideixen convocar altres persones en la mateixa situació a una trobada (un seminari de suïcidologia, amb intervenció d’una psicòloga), com a primer pas per acabar aplegant un grup de trenta-tres persones que emprendran un viatge amb el propòsit de suïcidar-se col·lectivament, primer en direcció al Cap Nord i després cap al sud d’Europa, travessant tot Europa de nord a sud. El relat, malgrat la duresa del tema, és hilarant i constitueix un cant a l’amistat i a la vida.

El desmemoriat de Tapiola o l’indissoluble lligam entre memòria i identitat 

• Vida breu, Rytkönen llarg (Elämä lyhyt, Rytkönen pitkä): la traducció literal del títol estrafà la citació llatina “Ars longa, vita brevis”, però no és gaire explicativa (i segurament poc encertada, amb els meus coneixements bàsics de finès); per això, val la pena tenir present el títol de la traducció italiana, que és Lo smemorato di Tapiola (‘El desmemoriat de Tapiola’). La novel·la s’inicia al centre urbà de la ciutat del títol en italià, Tapiola. Taavetti Rytkönen, un individu d’edat avançada, es troba al mig del carrer més transitat de la ciutat intentant fer-se el nus de la corbata i interrompent tot el trànsit en hora punta, amb tot l’enrenou de botzines i crits que la situació comporta. L’home no recorda qui és ni què fa allà, però porta un gruixut feix de bitllets a la butxaca. La situació caòtica inicial es resol gràcies al taxista Seppo Sorjonen –un personatge molt interessant que apareix en altres novel·les de Paasilinna–, que l’acull al seu taxi i Rytkönen aconsegueix demanar-li que s’adreci cap al nord, encara que no sap ben bé on. La novel·la se centra en les vicissituds d’aquest viatge –el taxista, que és bona persona, no gosa abandonar el client, atès el seu estat de desorientació. Durant el trajecte, progressivament, el desmemoriat va recuperant la memòria en part i, amb ella, la seva identitat. La situació de partida fa pensar en Un home sense passat (Mies vailla menneisyyttä), una de les millors pel·lícules d’Aki Kaurismäki, el qual probablement es va inspirar en l’obra de l’escriptor.

Podria posar més exemples, però el que seria bonic és que aquests tres llibres i una dotzena més es traduïssin a la nostra llengua (així n’hi hauria tants com en italià). Si una petita editorial pot aconseguir generar un boom com el de Blackwater, per què no un boom Paasilinna? Editors catalans, poseu uns quants Paasilinna als vostres catàlegs. A mi, em fareu molt feliç, els lectors catalans ho agrairan i estic segur que no us en penedireu!

Pere Torra

• Publicat a Lletres Bàrbares, juliol del 2024