dijous, 27 de maig del 2021

Intrigues en una cort medieval de la mà de Lluís Llach

Al nostre país, això dels cantants que escriuen llibres de ficció ha generat alguna polèmica absurda. Recentment, n’hi ha hagut una que ha afectat Gerard Quintana pel fet d’haver guanyat el darrer premi Ramon Llull —ara no parlem del poc prestigi d’aquest premi o d’altres. Hi ha qui oblida que escriure cançons és també escriptura i els textos i poemes de Lluís Llach, per exemple, han acompanyat unes quantes generacions durant més de 50 anys. Qui diu Llach diu Francesc Ribera (“Titot”), l’apreciable novel·la del qual (L’assassinat de Guillem de Berguedà) vaig ressenyar aquí i recomano molt. A la pila recent de llibres pendents en tinc també tres d’autors que són músics: L’any del mico de Patti Smith i dos de ben difícils de classificar de dos cantautors catalans molt destacats: La història de l'univers de Pau Riba i Espanya en guerra d’Albert Pla. Tots tres prometen molt! I encara podríem esmentar Bob Dylan, que just ara acaba de fer 80 anys, i considero un dels premis Nobel de Literatura més encertats que s’hagin donat mai, de qui vaig parlar del seu llibre, Cròniques. Tampoc no cal demanar ni més ni menys que a altres autors als que, abans de posar-se a escriure llibres de ficció de certa extensió, han exercit l’ofici de cantant. En definitiva, jutgem-los per les obres, és a dir, llegim-los sense prejudicis.

A Escac al destí, se li pot aplicar allò que canten els Manel: “intrigues vaticanes de final inesperat”
 
Amb Escac al destí, Llach es consolida com a novel·lista perquè, essent la seva quarta obra, la cosa ja comença a fer gruix. És una narració força lineal —puntejada per alguna explicació en flaixbac—, amb un narrador omniscient en 3a persona. El ritme és àgil i la lectura resulta confortable i divertida. No es tracta d’una novel·la històrica, ja que els escenaris i la història són totalment inventats, encara que versemblants i els sentim propers —algú troba que el regne de Magens podria ser un tros d’Occitània. Tot i així, sí que és una novel·la amb història, que reflecteix el món medieval entre Umberto Eco, Noah Gordon o Joc de trons. A mi, també em fa pensar en Dan Brown. Sense que resulti frívol, se li pot aplicar allò que canten els Manel: “intrigues vaticanes de final inesperat”, ja que l’ombra de Roma i els seus pontífexs també plana sobre la trama. Certament, no calen protagonistes ni fets ni llocs històrics, ja que, en aquest llibre, Llach ve a dir que la lluita pel poder no coneix ni lloc ni temps; va lligada a la condició humana. Això mateix ha estat dit per molts altres autors i és el missatge essencial, per exemple, de Primera història d’Esther, de Salvador l’Espriu, que després del triomf d’Esther afegia allò tan conegut: “I continuà la cadena monòtona de lluites, assassinats, infàmies i disbauxes, car a Pèrsia i arreu del món una cruel estultícia esclavitza des de sempre l'home”.

És una novel·la sobre el poder i l’ambició inútil dels éssers humans

En definitiva, Escac al destí és una novel·la sobre el poder i l’ambició inútil dels éssers humans, que sovint recorre a la metàfora —potser massa fàcil— del tauler d'escacs. Conté nombroses reflexions sobre el poder, de to lapidari i contundent, que fan pensar en el Llach poeta, gairebé com un incisiu autor d’epigrames: “Pensa que sempre és una tria difícil per a qui té el poder: l’autoritat per imposició o l’autoritat per convicció” (p. 59); “En Jan sent llàstima per l’amic, que arribà de Roma envoltat d’un exèrcit d’àngels i que, a poc a poc, es descobreix envoltat de carronyaires” (p. 166); “Quan acaba i es relaxa, s’adona que ja actua com un príncep. Ara no li cal convèncer, només li cal manar” (p. 229); “Les calúmnies són congènites al poder i només són perilloses si en qüestionen la continuïtat.” (p. 282).

Orenç evoluciona i va aprenent no tan sols els engranatges del poder, sinó també les grans veritats de la vida (amor, sexe, corrupció, mort…)

Pel que fa al gènere, aquesta obra és molt a prop de la novel·la negra, ja que el nucli argumental gira al voltant d’una mort que es produeix ja al segon capítol i és objecte d’investigació per Orenç, el jove canonge protagonista. Ara bé, també és una novel·la d’iniciació, en què Orenç evoluciona i va aprenent no tan sols els engranatges del poder, sinó també les grans veritats de la vida (amor, sexe, corrupció, mort…) en aquell món i aquella època tan convulsa. A més, el llenguatge que fa servir Llach és directe, desimbolt, i compta amb una llengua genuïna, rica i efectiva: “Tot d’una, en Blan entén per on va. Aquella marrana de la baronessa és una bocamolla. Li agrada follar a crits, però necessita fer neteja de remordiments amb aquest malparit” (p. 97).
 
A part de les morts violentes i les conspiracions, conté una forta presència del sexe i la religió, sovint en combinació simultània i explosiva

A més, Llach sap destil·lar una ironia molt expressiva: “Al bàndol dels que no hi aniran, també estan contents. Celebren amb discreció que la guerra serà lluny i que, a banda de no saber mai per què la fan, aquesta vegada els seus camps i les seves cases restaran indemnes. Amén” (p. 172). La lectura segur que atraparà el lector, per la qual cosa no convé explicar gaire la història, que, a part de les morts violentes i les conspiracions, conté una forta presència del sexe i la religió, sovint en combinació simultània i explosiva. Hi ha una crítica ferotge del paper de l’església catòlica, en uns temps que ja manifestava símptomes de forta crisi, a causa de la immoralitat dels jerarques que la governaven. Som davant d’un llibre molt ben escrit i de gran amenitat que és capaç de traslladar-nos a la vida i les passions de fa 800 anys. Sovint llegeixo escoltant música i mentre llegia aquest llibre, de vegades sonaven peces de Lluís Llach. Aquesta coincidència feliç m’immergia en l’univers d’aquest gran creador de manera completa i plaent.
 
Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 111, maig 2021.
  • Lluís Llach, Escac al destí, Barcelona: Univers, 2020