diumenge, 14 de desembre del 2014

Retrobant Eugeni Xammar, l’estranya combinació de cosmopolitisme i país

A punt de cloure les activitats de l’any Xammar, toca tornar a l’escriptor de l’Ametlla del Vallès, és a dir, llegir-lo i rellegir-lo. Si encara no han devorat els Seixanta anys… afanyin-se a anar a la biblioteca o la llibreria més propera per a posar-hi remei. S'ho passaran millor que no pas enganxats a alguna pantalla o llegint coses massa tovetes i sense substància que es publiquen.

També, encara fins al 31 de gener de 2015, poden aprofitar per gaudir de la magnífica exposició al Palau Robert, Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món, una mostra sintètica, però prou completa, que condensa amb brillantor les principals facetes del personatge i ofereix un recorregut per diversos objectes i alguns dels textos més importants de la seva trajectòria periodística. A més, hi podran visualitzar el documental La ploma silenciada, on, a part de la informació a càrrec dels especialistes sobre l’autor, podran recuperar aparicions de persones que ens han deixat fa molt poc temps i ja enyorem, com ara Heribert Barrera, Albert Manent o Jaume Vallcorba. I encara, en sortiran amb una petita antologia de textos xammarians aplegats en un elegant prospecte amb el format d’un diari.

Els Seixanta anys… és un llibre molt curiós perquè hom no espera trobar en un obra que ha estat redactada a partir de converses amb un amic, una expressió tan ajustada i una ironia tan hàbil. Les vacil·lacions i els buits propis de l’oralitat estan molt ben resolts, segurament també pels bons oficis de Josep Badia, l’amic de l’Ametlla que va aconseguir que el projecte tirés endavant. En definitiva, és un llibre ben escrit perquè està ben dit. Albert Manent l’encertava en veure la parella d'amics de l'Atmella com els Goethe i Eckerman del Vallès. La relació entre els dos amics ha trobat reconeixement els darrers anys i, com explica Quim Torra: “al seu poble, la biblioteca porta el nom de l’un i l’Institut de Secundària, el de l’altre. No sembla un mal final per a aquests dos homenots, saltataulells, amants dels llibres i la cultura, crítics i independents, irònics, valents, devots del catalanisme”.

Al llarg del llibre hi ha piles d’exemples del que podríem anomenar “manera xammariana”, gràcies a la qual, per descriure el poeta Maragall, n'hi ha ha prou amb un parell de frases per fer-ne un retrat cru, però que fa tot l’efecte de ser encertat: “Don Joan Maragall tenia l'enlluernament fàcil. Era un d'aquells homes de bona fe, als quals se'ls poden robar els mitjons sense necessitat de treure'ls les sabates.” És capaç de jugar amb el llenguatge amb gràcia: “Cridat per anar a fer de soldat al Marroc, Rigau va preferir, sense que el cridés ningú, anar a fer de sastre a París.” Una de les especialitats de Xammar era la seva prosa directa, gairebé punxant: “D'una manera general es pot dir que la Societat de Nacions va començar a treballar en un ambient d'indiferència. La reunió del Consell a Donòstia, com les anteriors reunions a Londres, a París i a Roma, va passar sense pena ni glòria. Mentre el bar gratuït era sempre ple, la sala de premsa era sempre buida.” La lucidesa del periodista és proverbial: “Sota qualsevol de les seves formes —la imperialista o la comunista, la reaccionària o la revolucionària— el pacifisme rus és, sense cap mena de dubte, el pacifisme més perillós del món.” Ah! Com m’agradaria al segle XXI trobar un periodista que m’expliqués les coses com Xammar al segle XX.

Deia Montserrat Roig que Xammar era “una estranya combinació, que s’ha donat en altres casos, de cosmopolitisme i país”. Exacte! I aquesta combinació és la millor per al periodisme, per a la literatura i per a la vida. Retrobem-la perquè l’escriptor de l’Ametlla, mort l’any 1973, encara ens interpel·la de forma clara el 2014. Mentre ara discutim sobre la conveniència de bastir la unitat dels que volem la independència per aconseguir-la, el llop de l’Ametlla ja en té una resposta rotunda i honesta: “Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació”.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 42, desembre 2014.
  • Eugeni Xammar, Seixanta anys d'anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret, Quaderns Crema, Barcelona, 1991.


dissabte, 15 de novembre del 2014

També és una insignificança, Kundera, que no et donin mai el Nobel

Aquest any, una altra vegada l'escriptor d'origen txec, Milan Kundera, no ha obtingut el cèlebre guardó de l'Acadèmia sueca. De fet, cada any hi ha una pila de candidats a qui no s'atorga el Nobel, que no resultaran mai premiats i gairebé la notícia acaba essent més a qui no l'hi donen. Lògicament, si es tracta d’una cosa que perjudica la cultura, els catalans també ens afecta, i tenim diversos no-premiats, un dels quals fou Àngel Guimerà, primer escriptor català candidat al premi.
Àngel Guimerà no fou Nobel per "no ferir l'orgull castellà"

Fa un temps llegia en un article de Joan-Lluís Lluís que l’autor de Terra baixa fou candidat al Nobel durant disset anys, del 1907 al 1923, i que la raó per no atorgar-li el guardó fou, segons un acadèmic suec, «no arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». Aquesta és la nostra història, que, sens dubte, els nostres inefables federalistes deuen ignorar. 
 
Kundera, com Franz Kafka, té la gràcia de parlar de coses molt greus amb humor
Però he de parlar de Kundera perquè, curiosament, el no-atorgament del premi ha coincidit amb la publicació de la seva darrera novel·la després d'uns quants anys de silenci narratiu. El text de l’escriptor txec és força breu, amb una història d'aparent poc gruix, que, ja des del títol, deliberadament invoca això que anomena insignificança. Kundera, com el seu connacional Franz Kafka, té la gràcia de parlar de coses molt greus amb humor, fins i tot, amb autèntica comicitat. Com deia Gabriel Ferrater, El procés  —l'obra de Kafka, no pas el que ens passa— també és un llibre molt divertit, malgrat la seva cruesa. No s'ha de confondre humor i diversió amb frivolitat i banalitat.
 
L'escriptor txec és un murri, un home molt pràctic, que opta per riure's de les insignificances del món
De fet, Kundera n'és ben conscient quan afirma explícitament que “des de fa temps hem comprès que ja no era possible capgirar aquest món, ni remodelar-lo, ni aturar-ne la desgraciada cursa cap endavant. Només hi havia una única resistència possible: no prendre-se'l seriosament.” (92) Potser deuen trobar que aquest pensament és d’algú que s'ha fet gran? Que abandona la rebel·lia? Que renega de la utopia? Que desconfia de l'ésser humà? No crec que sigui això, sinó que més aviat el txec és un murri, un home molt pràctic. Les insignificances presents a la novel·la són molt variades: la curiosa "reivindicació" del melic —a casa meva, tota la vida n'hem dit llombrígol—; les anècdotes al voltant de Stalin i el mediocre Kalinin, el qual —irònicament— encara conserva el seu nom a la ciutat on va viure Kant, l'antiga Köningsberg; les hilarants situacions que genera el personatge que fa veure que parla paquistanès; la utilitat de la insignificança per atreure les dones; etc. En algunes ocasions Kundera retroba motius característics de la seva obra, com ara la mort del sentit de l'humor a l'era soviètica, que remet clarament a La broma.
 
La insignificança que ens envolta "és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor"
Perquè les insignificances que festeja Kundera no són superficials. Ben al contrari, rera la seva aparença trivial són la clau de volta de tot: “La insignificança, amic meu, és l'essència de l'existència. [...] Respira, D'Ardelo, amic meu, respira aquesta insignificança que ens envolta, és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor...” (135) Tot plegat no ens ha d'estranyar atès que Kundera sempre ha apreciat molt el Tristram Shandy i Jacques el fatalista, dues novel·les —o antinovel·les— que també celebren les insignificances, les digressions, el trencament de la linealitat narrativa, etc. Fins i tot l'escriptor txec va arribar a escriure una obra de teatre inspirada en la novel·la de Diderot, com si en fos una mena de variació musical.
Sense Premi Nobel, continuarem llegint Kundera i Guimerà
Per tant —i perdona la confiança—, no pateixis, amic Kundera, nosaltres et seguirem llegint i rellegint. Guimerà no va aconseguir el Nobel, però al cap d’un segle és ben present entre nosaltres. Aquests dies, Dagoll Dagom reprèn una versió musical de Mar i cel , i l’actor Lluís Homar acaba de presentar ell sol un original muntatge sobre Terra baixa . Al capdavall, rebre o no rebre el Nobel no és més que una enorme insignificança.
Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 41,  novembre de 2014 
  • Milan Kundera, La festa de la insignificança, traducció de Xavier Lloveras, Tusquets, Barcelona, 2014

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Dies de frontera: Travessant les fronteres del viure

Davant dels grans escarafalls d’alguns que diuen que els catalans volem implantar fronteres artificials, és una bona ocasió per llegir la darrera novel·la amb què Vicenç Pagès Jordà va obtenir el Premi Sant Jordi, bona part de la peripècia de la qual es desenvolupa al nord de l’Alt Empordà (La Jonquera, Port-Bou…), on hi havia hagut la frontera entre França i Espanya, ara gairebé en procés de dissolució en el marc de la Unió Europea. 


Naturalment, no som pas davant d’un tractat de geografia política, ja que Pagès recorre a la idea de frontera sobretot com a metàfora de les successives etapes de la vida. De bon començament, ja esmenta la coincidència entre la protagonista i la seva mare a l'hora de travessar dues etapes vitals encara que siguin diametralment oposades: 
“L'any 1987, quan a la Teresa li va venir la regla, la Lola s'iniciava en els transtorns de la menopausa. Els símptomes de mare i filla eren semblants. Els atacs de nervis s'enllaçaven, es fonien, ascendien en espiral.” (p. 12) 
El nucli de l’obra se centra en la història d’amor i desamor entre Teresa i Pau, que porten nou anys vivint junts i ara es troben en un moment decisiu de la seva vida, una cruïlla en la seva relació com a parella estable. La Teresa, a la ratlla dels quaranta, moment en què se li acaba el temps per decidir tenir fills; en Pau, amb alguns anys més, amb una feina precària i insatisfactòria de professor d’institut i una tesi doctoral a mitges, també se li acaba el temps per decidir què fer a la vida i, especialment, per ingressar en la maduresa. 

Tots dos protagonistes són retratats amb versemblança i certa fredor: dues persones corrents, gairebé anodines, amb els seus dubtes i inseguretats, transparents i alhora complexes, en definitiva, dos éssers humans, antiherois. El narrador se’n distancia amb recursos de metaficció amb els quals mostra l’artifici literari construït, posa de manifest que està escrivint una novel·la, explica què passaria si fos una pel·lícula, comença la narració amb la descripció d’un petó que el lector no entendrà fins ben avançada l’obra. Tot i això, no pot evitar transmetre més simpatia cap a la Teresa que en Pau. Aquest distanciament encara esdevé més intens respecte els personatges secundaris, que resulten molt esquemàtics, gairebé caricatures que freguen l’esperpent: la Vero, en Pol, la substituta d’anglès i fins i tot el mateix Cosme. Aquest esquematisme, opció deliberada de l’autor, resulta eficaç i econòmic narrativament, però pot resultar excessiu, il·lògic: en Cosme és l’amant sense compromís, massa perfecte; la Vero i en Pol apareixen gairebé només com uns obsessos del sexe, etc.

A banda dels personatges, el llibre és molt ric i compta amb desenes de micro-capítols, de gran diversitat temàtica i textual, d’aire postmodern, que contibueixen a oferir molta amenitat al relat: des de fragments de la tesi doctoral del protagonista fins a converses de Whatsapp, passant per comentaris irònics sobre els tòpics de l’Empordà (“Els barcelonins es referien a “l'Empordà” en genèric, com si tots els indígenes sense excepció fossin murris acomodats amb mansió a Llafranc, quadres de Dalí al saló i manuscrits de Pla a les golfes, com si tots disposessin de catamarà i cada any els convidessin en ple al suquet d'en Portabella, p.48), la ridiculització del llenguatge de la psicopedagogia i descripcions del paisatge decadent a tocar de la frontera. Hi ha troballes com aquesta interessant dicotomia entre Venècia i La Jonquera:
Al segle XIX, Venècia atreia els amants de la decadència. Navegaven pels canals pudents, s'allotjaven en palaus ruïnosos que deixaven entreveure un passat esplèndid. Al segle XXI, en contrast amb la crisi econòmica, a la Jonquera s'obre un Shopping & Outlet que crea centenars de llocs de treball. Aquesta població no s'ha especialitzat en bellesa, sinó en utilitat. No s'hi va a buscar passat, sinó futur. Si Venècia s'enfonsa una mica cada any, la Jonquera és un municipi emergent. Si una està marcada per l'aigua, l'altra ho està pel foc. (p. 125)
En un moment determinat, el narrador s’atura dient: “Un moment de reflexió, sisplau. Tothom travessa la frontera, però ningú s'hi atura.” (p. 264) Doncs això, aturin-se a llegir aquest llibre.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu núm. 40, octubre de 2014.
  • Vicenç Pagès Jordà, Dies de frontera, Proa, Barcelona, 2014.

dimarts, 23 de setembre del 2014

Ètica i educació mil·lenàries per a polítics de tots els temps

Resulta molt oportuna la publicació d'aquesta primera versió en llengua catalana d'un llibre escrit abans que la nostra llengua gairebé existís. No cal justificar gaire els motius de l'oportunitat d'aquest llibre vinculats a l'actualitat perquè tothom és conscient que la necessària regeneració de la nostra vida política passa per l'enfortiment de la credibilitat ètica dels nostres dirigents.

L'obra d’Abdal·lah Ibn Almuqaffa és escrita en àrab, tot i que el seu autor era persa, en un moment de gran expansió de l'imperi araboislàmic, amb la dinastia dels abbàssides, pels convulsos territoris —al voltant de l'actual Iraq— que el 2014 són també sacsejats per guerres i conflictes. Atesa la llunyania temporal —més de dotze segles!—, val molt la pena llegir la introducció de Margarida Castells, que també n'ha fet la traducció. Dins de la informació del context de l'obra, la curadora de l’edició combina el rigor acadèmic amb l'interès per part d'un públic ampli. Per això, ofereix anècdotes sucoses sobre les vicissituds de la vida d'Almuqaffa, la saviesa del qual sembla que no li va permetre eludir una esgarrifosa mort a mans d'un envejós rival.

L’edició combina el rigor acadèmic 
amb l'interès per a un públic ampli

Certament, el llibre fou concebut amb uns objectius molt diferents a la forma en què pot ser llegit al segle XXI. Castells l'acosta als anomenats “espills de prínceps", textos molt de moda a l'Europa medieval que contenien ensenyaments, consells i preceptes morals perquè els prínceps o reis aprenguessin a governar correctament. També és un llibre que hom pot associar a El príncep de Maquiavel, de la publicació del qual l'any passat es van celebrar 500 anys. No obstant això, el lector actual quedarà sorprès per la modernitat del pensament d'Ibn Almuqaffa, sempre que deixem de banda aspectes tan rellevants com la formació i organització de la jerarquia del poder en un imperi del segle VIII i també la consideració de la dona.

El lector actual quedarà sorprès per 
la modernitat del pensament d'Ibn Almuqaffa

L'estil d'Almuqaffa és dens i aforístic. Clar i català: no hi ha palla. Fins i tot, resulta excessivament suculent i demana una lectura pausada per poder copsar-ne bé el contingut. Curiosament, com que moltes de les seves afirmacions són com sentències i no superen els 140 caràcters, resultarien molt adequades per a Twitter. Com a mostra només cal prendre, per exemple, frases com les següents:
- Allò que es construeix sense fonaments fiables ni bases sòlides, tard o d'hora trontolla i s'esfondra.
- Quant al poder exercit de forma arbitrària pel príncep, no és més que joc del present i ruïna assegurada en l'avenir.
- La força del poder depèn també de la imatge pública i, alhora, una bona imatge pública se sustenta en un poder fort.
- L'opinió pública considera els prínceps proclius a trair compromisos i a oblidar amistats.
Els recomano que allà on diu príncep hi llegeixin polític, i les frases funcionarien com a tuits magnífics, perfectament alineats amb la nostra actualitat.
A més, l'oportunitat de l'edició es completa amb l'encert de la traducció per part d'una especialista de l'àrab tan experimentada com Margarida Castells, de la qual cal destacar la seva versió catalana íntegra de Les mil i una nits , juntament amb Dolors Cinca. Castells opta per un català genuí i elegant fidel a Almuqaffa mateix: “La bona oratòria té l’origen en la pràctica de la contenció verbal, en l’exercici d’evitar la xerrameca i no caure en la garola incoherent".

El llibre és ple de saviesa també útil 
per a la nostra vida d'occidentals del segle XXI
El petit llibre d'Ibn Almuqaffa, en realitat, és un gran llibre. És ple de saviesa no tan sols per als afers públics de la política o el govern, sinó també per a la vida en general, per a la nostra vida d'occidentals del segle XXI: “Tot al llarg de la vida, dues coses són imprescindibles: la cerca persistent de la legitimitat dels nostres actes i la valoració correcta d'allò que és realment important, sense deixar-se enganyar per les aparences o les urgències del moment.”

Oblidin, doncs, els suats llibres d'autoajuda i deixin-se endur pels consells d'una saviesa autèntica i mil·lenària.
Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 39, setembre de 2014
  • Abdal·lah Ibn Almuqaffa, Ètica i educació per a governants, traducció de Margarida Castells, Angle editorial, Barcelona, 2014.

divendres, 11 de juliol del 2014

Dos taüts negres i dos de blancs, un brillant retrat de la sordidesa de la postguerra

L'escriptor pallarès Pep Coll acaba d'obtenir el Premi Crexells amb el seu darrer llibre, publicat l'agost de 2013. És una excel·lent novel·la basada en uns terribles fets que van tenir lloc el 1943: l'assassinat d'una família —un matrimoni i dues filles— en una masoveria de la vall de Carreu, al Pallars Jussà.

Coll mateix esmenta el precedent de la cèlebre obra de Truman Capote, que té, com a títol complet, A sang freda: veritable relació d'un assassinat múltiple i les seves conseqüències (en català, en tenim una magnífica traducció a càrrec de l'enyorat Avel·lí Artís-Gener), un relat també basat en fets reals amb el mateix nombre de víctimes i d'assassins, que també comparteix l'ambient rural i isolat. Capote descriu Holcomb (Kansas) dient que "la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l'aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l'Oest Mitjà". Crec que la "ficcionalització" de Coll és superior; en canvi, Capote pretenia més la crònica, tot i que enquadrava la seva obra en un nou gènere literari que anomenava “novel·la de no-ficció”.

Dins la producció de Pep Coll hi ha altres novel·les que també es basen en fets reals, com ara Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), un text on l'autor mostra la seva gran habilitat per donar versemblança a la història de Bernadeto, la pastora occitana que va veure “una senyoreta amb un vestit blanc” en una cova. Coll hi retrata amb encert com s'originen els relats ulteriors sobre els fets, definitivament conceptuats com a miraculosos.

La darrera novel·la de Coll està estructurada amb una gran intel·ligència narrativa. Compta amb 19 capítols dedicats a les "biografies" dels diversos personatges, però col·locats en una enginyosa progressió en la revelació dels fets. A mig llibre, ja sabem quins han estat els assassins, però això no és l'important. Fins i tot, en diverses ocasions, es fa explícit l'avanç dels esdeveniments, de manera semblant ―si bé amb amb menys radicalitat― a Crònica d'una mort anunciada de García Márquez: "Ni el mitjó de revés ni la roba que s'ha posat aquest matí, no se les traurà mai més. Tal com va vestida aquest matí, així l'han d'enterrar." (p. 98)

Encara que en sapiguem el desenllaç i coneguem els culpables del crim, no decau el nostre interès per a conèixer el com, els detalls, els motius... Per això, el llibre ens atrapa com tan sols saben fer els escriptors amb ofici. A més, a cada capítol, la narració, tot i mantenir la 3a persona omniscient, adopta el punt de vista de cada personatge, cosa que enriqueix el relat i en potencia l'interès i l'amenitat.

La novel·la reïx a mostrar la sordidesa de la postguerra: gent embrutida o atemorida encara per la guerra, moltes enveges entre veïns, la duresa de la vida, guàrdies civils sense escrúpols, una justícia corrupta dins un règim opressiu... Com expressa, amb lucidesa, un dels personatges: “La cony de guerra ho va trasbalsar tot (...). Els homes en edat de treballar feien el mandra tot el sant dia encauats a les esplugues; les dones havien d'estar per les necessitats dels homes, i en aquesta situació les persones joves es van tornar com les feres” (p. 231)

Al costat d'aquest negre panorama, també apareixen bones persones com el benintencionat propietari de Granollers capaç de construir un camp de tennis en aquell feréstec indret; el jove testimoni que encara és viu; l'amic que s'ocupa dels taüts i de trobar cementiri per les víctimes; el músic desaparegut durant la guerra, etc.

Malgrat la seva ambientació, no es tracta d'una novel·la rural en el sentit del terme en la nostra tradició. Tampoc no és una novel·la negra, tot i narrar uns crims esgarrifosos. És sobretot un magnífic llibre per llegir. Si no ho han fet, els el recomano per aquestes vacances sota una ombra ben fresca.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 38, juliol 2014.
  • Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs, Proa, Barcelona, 2013.

divendres, 20 de juny del 2014

Totes les estacions de França, un debut literari original i sorprenent

Una notícia sobre vint quilos d'or abandonats dins d'una maleta en un tren al sud de París esdevé el material sobre el qual Oriol Ponsatí-Murlà ha bastit el seu debut literari. Amb aquesta curiosa obra, un text breu i juganer molt ben construït, el director d'Edicions de la Ela geminada va guanyar el XXXIII Premi de novel·la curta Just M. Casero.

Es tracta d'una novel·la que, tot i anar incorporant nous personatges a cada capítol, manté la presència d'una maleta amb or com a fil conductor, la qual acaba esdevenint l'autèntic protagonista de l'obra. A partir del 3r capítol, el lector ja sap que en el capítol següent algun personatge pujarà a un tren dels ferrocarrils de l'àrea metropolitana de París (RER) i acabarà abandonant-hi la maleta plena de lingots d'or. Fins i tot, en algun moment, es troba una mica "atrapat en el temps", a causa d'aquesta reiteració mecànica de la trama. Ara bé, l'autor supera aquest mecanicisme gràcies a la diversitat i amenitat de les històries que acompanyen els personatges: des de supervivents de l'holocaust a alquimistes, passant per pianistes suïcides que detesten Listz. També hi ajuda alguna digressió molt divertida, com la que ridiculitza el comportament del públic d'espectacles de música clàssica que es conclou amb la hipèrbole següent: “Si hi ha quelcom que fa perdre irremissiblement la fe en l'espècie humana és veure una senyora septuagenària dempeus, després d'haver escoltat una bona sonata de Brahms, cridant bravo com una bacant enfollida, colpejant el terra amb els peus i aplaudint neuròticament, en lloc de guardar un silenci reverencial davant del miracle d'una obra ben executada.” (p. 54) 

En qualsevol cas, el que resulta més decisiu per a retenir l’atenció del lector i alhora fer més complexa l'estructura de la novel·la és la reaparició contínua de personatges de capítols anteriors, que teixeixen una espècie de cadena, sobretot, el capítol X, dedicat a una història protagonitzada per un trassumpte del mateix autor, l’escriptor O. En aquest capítol es produeix una (meta)reflexió relativa al caràcter d’“antinovel·la” de l’obra que el lector té a les mans, sobre la qual l’escriptor O admet que té per objectiu “destruir l’argument a base de multiplicar-lo”. A més, l’especificitat d’aquest capítol li permet invocar expressament, com a autors de referència, Calders, Dostoievski, Pla, Mann, Rodoreda i Irving. No revelaré el desenvolupament de la història de l’escriptor O, però tot el que li passa és ben lògic, des del punt de vista narratiu, i està trenat amb enginy.

El títol del llibre procedeix d’un bell poema de Josep Carner, "Plou", del llibre El cor quiet, en què el poeta descriu una pluja aclaparadora ja que "l'aigua podreix els carrerons malalts; gargolen per cent becs les catedrals". Segurament és un prejudici, però trobo que la pluja a França és molt més estètica que al nostre país. De la mateixa manera, no crec que el servei de Rodalies de RENFE resultés tan eficaç literàriament com la xarxa ferroviària francesa.

Fet i fet, la maleta plena d'or esdevé una mena de falcó maltès com el de la cèlebre novel·la de Dashiell Hammett. Tots els personatges hi van donant voltes, però al final no és gaire important si l'or és fals o si la notícia és una innocentada. Al capdavall, el falcó hammettià és del material de què estan fets els somnis, com també la maleta del llibre de Ponsatí-Murlà ho és del material de què està feta la literatura.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 37, juny de 2014.
  • Oriol Ponsatí-Murlà, Totes les estacions de França, Empúries, Barcelona, 2014.

dimecres, 14 de maig del 2014

Tot Walt Whitman en llengua catalana

En aquesta secció, que no deu arribar a llegir ningú, no he comentat mai poesia. Avui he de fer una excepció perquè hi ha hagut una gran notícia al món editorial català: la traducció íntegra de Leaves of Grass de Walt Whitman. Em sap greu no començar amb un poeta català.

La publicació és a càrrec d'Edicions de 1984, cosa que mostra la importància estratègica de les petites i mitjanes empreses del sector per a la supervivència de la llengua i cultura del nostre país. La veritat és que darrerament val la pena comprar llibres de les petites editorials independents. El llibre és oportuníssim perquè l'any vinent farà 150 anys de l'assassinat del president Abraham Lincoln, a qui Whitman, contemporàniament, va dedicar cèlebres elegies, realment belles. A més, l’obra del poeta nord-americà, amb nombrosos poemes dedicats a la democràcia, també escau al moment que viu Catalunya.

De Whitman, en coneixia la versió que Miquel Desclot i Agustí Bartra van fer dels poemes de "Cant de mi mateix", que conté algunes de les seves millors pàgines: "Però alerta, jo no dono conferències ni almoinetes, quan jo dono em dono a mi mateix". La nova traducció és del poeta Jaume C. Pons Alorda, a qui val molt la pena escoltar recitant Whitman (https://www.youtube.com/watch?v=-CEL21Jy9ZY). La traducció és excel·lent i sorprèn per la no-elisió sistemàtica del pronom de primera persona, "jo". És una opció arriscada que es distancia, per exemple, de l'adoptada per Desclot i Bartra, però serveix per remarcar la poderosa veu subjectiva del poeta que caracteritza Whitman. Resulta molt encertat i, a més, amb l'expressió del pronom també obté un efecte anafòric fidel a l’original, de gran eficàcia: "Jo bec hidromel dins de cranis, jo admiro els Xastres i els Vedes, jo respecto l'Alcorà".

Whitman és un poeta abrandat i sensible; patriota i universal; còsmic i microscòpic; narcisista i humanista; enamorat de la vida i de la mort; apassionat de la naturalesa i de les ciutats i les obres d'enginyeria…És un poeta total, de vegades excessiu, que recorda que “una fulla d’herba no és menys que la jornada laboral dels astres”. Traslladat a la nostra cultura, no és fàcil trobar-ne cap de nostre que s'hi assembli, però sí que té un paper equivalent als EUA al que aquí n'hem dit "poeta nacional". Em fa pensar no pas en un de sol, sinó en diversos poetes nostres alhora. Hi trobem ressons de la grandiositat èpica de Verdaguer, del panteisme de Maragall, de l'historicisme de Guimerà, de la sensualitat i la rebel·lia de Salvat Papasseit...

Avui, al segle XXI a Catalunya, Walt Whitman, escriptor del segle XIX que testimonia la construcció d'una nació, fa de bon llegir. Amb Whitman —sense que prengui mal cap capità nostre—, els catalans volem poder dir aviat que "la nau ha superat tots els esculls, hem guanyat el premi que anhelàvem".

Pere Torra
  • Walt Whitman, Fulles d’herba, traducció de Jaume C. Pons Alorda, Barcelona, Edicions de 1984, 2014.
  • Publicat a La Veu, núm. 36, maig de 2014.

divendres, 11 d’abril del 2014

Ramon Llull, Anagrama, la Inquisició, Dom Pérignon, Barbablava, Nothomb, Hasselblad, París i un gran d'Espanya

L’editorial Anagrama ha iniciat una línia pròpia de llibres en la nostra llengua. Sembla que la prestigiosa editorial ja havia publicat llibres en català fa molts anys i fins ara tenia un acord de coedició amb Empúries. En qualsevol cas, cal saludar aquesta bona notícia per al món del llibre català i esperem que Anagrama s’animi a publicar molts més dels vuit títols l’any que ha anunciat.

El poc que he arribat a entendre de la societat nipona ho dec a la lectura de Nothomb
Un dels primers títols que Anagrama ha publicat en català és Barbablava, l’últim llibre d’Amélie Nothomb, la prolífica escriptora nascuda al Japó d’ascendència belga, autora d’unes notables novel·les ambientades al país del sol ixent, com ara, Estupor i tremolors. Els confesso que el poc que he arribat a entendre de la societat nipona ho dec a la lectura d’algunes d’aquestes novel·les, molt recomanables, especialment les que tenen una base autobiogràfica.

En canvi, Barbablava correspon al grup de novel·les de Nothomb estrictament de ficció. És un text força breu i conté molts diàlegs, per la qual cosa es llegeix d’una sola tirada. Malgrat que la història, a grans trets, segueix el fil argumental de la narració de Charles Perrault, no es deixin enganyar, això tan sols és l’embolcall. La novel·la de Nothomb no pretén fer un mer exercici d’intertextualitat. 

L’edició està molt ben presentada, amb una gran fotografia de l’autora a la portada, si bé cal passar per alt el gust dubtós de la senyora Nothomb pels barrets estrafolaris. La traducció, molt correcta, és a càrrec de Ferran Ràfols, ara més habitual traductor d’anglès, però que també ha traduït alguns altres llibres de Nothomb, com ara Ni d’Eva ni d’Adam.

El modern Barbablava és un gran d’Espanya, aficionat a la lectura de les actes del Tribunal de la Inquisició, de Gracián i Llull.

L’acció se situa al París actual, on viu el modern Barbablava, Elemirio Níbal y Mílcar, un espanyol, amb el títol de gran d’Espanya, aficionat a la lectura de les actes del Tribunal de la Inquisició, de Gracián i Llull. L’aristòcrata lloga una habitació a casa seva a una noia belga, Saturnine Puissant, és a dir, la que correspondria a la novena esposa del conte. Elemirio no té pas la barba de color blau, però sí un caràcter i uns hàbits molt extravagants. Quan Saturnine li pregunta a què es dedica, ell afirma: “Sóc espanyol” perquè sosté que això és una activitat de la màxima dignitat: “sóc digne a temps complet” (19).

No els explicaré pas el desenvolupament de la narració, però sí que hi trobaran tots els ingredients que esmento al títol, incloent el gust pel xampany francès, els plaers de la cuina, el luxe i la sofisticació de la roba, els colors, la fotografia, etc. Amb aquest poti-poti, qualsevol podria pensar que som davant de l’últim pastitx postmodern. Doncs, la cosa no és tan simple. Tots aquests elements hi són presents, però la seva presència està ben justificada i la trama està travada amb gràcia.

Nothomb es fa un embolic amb la nostra llengua i identitat perquè el que sap fer de debò és literatura

Potser allà on grinyola més, curiosament, és en la referència a Ramon Llull. Quan Elemirio parla de l’Ars Magna de Llull, afirma que “personalment, prefereixo llegir-lo en llatí. Malaraudament, no llegeixo l’àrab. El seu català és magnífic, però jo sóc un català que ha decidit ser espanyol, i per tant també tinc un problema amb la bella llengua catalana” (115). Senzillament, aquí Nothomb es fa un embolic amb la nostra llengua i identitat perquè ella el que sap fer de debò és literatura. I, afortunadament, el llibre de què els parlo pertany, sens dubte, a la categoria de la bona literatura.

Pere Torra

  • Amélie Nothomb, Barbablava, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Barcelona, Anagrama, 2014.
  •  Publicat a La Veu, núm. 35, abril de 2014.

dimarts, 11 de març del 2014

Retrat de l'inici de l'èxode català per Rovira i Virigili

Diumenge, 16 de febrer de 2014. Matí ennuvolat i humit, encara que no pas fred. Un grup d’unes seixanta persones s’apleguen davant del Palau Robert a Barcelona. Al lateral de l’avinguda Diagonal els espera aparcat un autocar que han noliejat per a l’ocasió, que els conduirà directament a La Jonquera. Cap a les onze hi arriben i fan una visita guiada al Museu Memorial de l’Exili, un centre que contribueix a preservar la memòria, aquesta cosa immaterial que resulta imprescindible per ésser, és a dir, per viure. 

Feta una completa visita, amb explicacions molt útils i matisades, el grup retorna al cotxe per travessar la ratlla invisible. S’adrecen al Pertús, a la Catalunya Nord. A peu de carretera, l’autocar s’atura davant del petit cementiri de la població. A prop de l’entrada, a la banda esquerra, hi ha una tomba al terra, arreglada i molt discreta, amb una gran creu negra sobre un fons gris de grava compactada.


"Poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà,"

Comença a plovisquejar i s’obren tot de paraigües al voltant de la tomba. Una dona, amb bona dicció, pren el llibre i es posa a llegir amb veu alta el “Jurament de l’exiliat”:
Diumenge, 5 de febrer de 1939 — Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto.
Amb lletres grogues sobre fons negre, la inscripció de la tomba diu: “Antoni ROVIRA I VIRGILI. ESCRIPTOR. President del Parlament de Catalunya. Tarragona 1882. Mort a l’exili a Perpinyà 1949 / Maria COMAS DE ROVIRA. Tarragona 1884. Montpeller 1942.”

"Els darrers dies de la 
Catalunya republicana és un dels seus millors llibres, un relat apassionat, veraç, cru, trist, però alhora noble i honest, que també inclou espai per a l'humor" 

M’agrada que el primer atribut que hi consti sigui el d’escriptor. És exacte. Rovira és un gran escriptor (no goso dir que sobretot és un escriptor perquè no vull desmerèixer les seves altres activitats). Segurament, Els darrers dies... és un dels seus millors llibres, un relat apassionat, veraç, cru, trist, però alhora noble i honest, que també inclou espai per a l'humor (el sopar imaginari, l'autobús asmàtic...).

El grup fa una pausa per un dinar pràctic i eficaç, és a dir, d'escassa alçada gastronòmica. Després de l'àpat, tothom puja a l'autocar, que reprèn el camí per carreteres secundàries fins arribar a una magnífica finca, amb una gran casa de pagès, senyorial, el Mas Perxers, al municipi d’Agullana. Ben custodiada per la senyora Emília, el grup aconsegueix accedir a l'interior del mas. És una casa forta: mobiliari antic, un cap de senglar penjat, escopetes, objectes diversos als prestatges, llibres antics i bells, una Història de Catalunya de Bofarull... El grup surt a l’eixida, que esdevé un espectacular balcó sobre l’Empordà. A l'interior, l'editor convocant de la marxa llegeix un fragment de El bibliobús de la llibertat. Tothom escolta amb atenció i l'emoció del moment s'omple de rialles quan la lectura al·ludeix a l'episodi que Joan Oliver anomenava la "batalla del matalàs".

Després d'acomiadar la jornada amb un cafè a la immensa sala de La Concòrdia d'Agullana, el grup de persones retorna a Barcelona. Enrera queda un recorregut pels principals indrets on va començar l’èxode català de gener-febrer de 1939, ara fa 75 anys, un modest exercici de memòria històrica i un homenatge merescut a Antoni Rovira i Virgili.


"Si el nostre poble existeix, conserva la llengua i la cultura, i avui lluita per la seva llibertat, és gràcies a la persistència de la generació de Rovira"

Ara m’adono que gairebé no els he parlat del llibre, que això no és un ressenya com Déu mana i com correspon a aquesta secció. O potser sí? Però com els puc dir jo que aquest llibre, si no ho han fet, s’ha de llegir? Si el nostre poble existeix, conserva la llengua i la cultura, i avui lluita per la seva llibertat, és gràcies a la persistència de la generació de Rovira, que va patir un doble exili: L'èxode dels que van haver d'abandonar el país i l'exili interior d'aquells que, dins del país, van resistir. És just que les generacions següents els recordem i els donem les gràcies, i que continuem la seva lluita per reconquerir la dignitat sobirana del nostre país.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 34, març del 2014.
  • Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries de l’èxode català, Barcelona, ACONTRAVENT, 2014.

divendres, 7 de febrer del 2014

Unitats de xoc. Sinceritat, compromís i humanitat enmig de la guerra

Les commemoracions de fets històrics ens empenyen a la (re)lectura d’obres literàries que hi estan lligades. Per això, amb motiu del 75è aniversari de la guerra del desastre nacional —com el bon amic Quim Torra anomena la guerra de 1936-1939—, els proposo Unitats de xoc, llibre que Pere Calders va publicar l’any 1938.


Sovint ha estat considerada una obra menor de l’autor, però és un llibre molt valuós i de gran qualitat literària, que conté també molts elements de la millor prosa de Calders, sense excloure’n l’humor i la ironia. És una crònica molt personal de les experiències del mateix autor, que fou mobilitzat al cos de carrabiners de l’exèrcit republicà i va viure de molt a prop la cruenta batalla de Terol. Escrit en primera persona, expressa el punt de vista del “soldat”, del “carrabiner”, Pere Calders, i el seu grup de companys. Això fa que resulti alhora una obra molt rica en l’anècdota menuda. 

Com diu Carles Riba, “en certa manera el llibre no comença ni acaba; el narrador i els seus companys simplement es troben dins la guerra”. Per això, a partir de la microhistòria que conté, el relat toca gairebé tots els temes que caracteritzen aquesta guerra: l’absurd d’uns civils forçats a combatre, la necessitat de defensar una causa de justícia, la companyonia entre el grup de combatents, l’enyorança de la llar, la noblesa dels voluntaris de les brigades internacionals, la duresa de l’enemic, el paper galdós d’alguns observadors estrangers, l’ajut que la Itàlia feixista prestava a Franco, etc. 

L’humor caldersià ja es posa de manifest des de bon començament, com quan descriu els carrabiners: “Ningú no pensava fer-se carrabiner, perquè els carrabiners no es feien, naixien, i quan naixien tenien sempre uns cinquanta anys d’edat. La gent passava per llur costat i no els veia, i si els veia, era per a trobar que no valia la pena de mirar-los.” (p. 16) També resulta hilarant l’aspecte gens militar del grup de carrabiners, molt previnguts del fred de Terol: “Jo porto un doble joc de roba interior, dues samarretes de punt, una caçadora de llana i l’abric. A més, dos pantalons i a cada peu, cinc mitjons; a vegades, si tinc picor en alguna part del meu cos, no en trec res de gratar-me, perquè el gruix de la roba em protegeix la pell.” (p. 117) Quan un general insinua que una nevada seria útil per a l’ofensiva, el narrador ho defuig: “Ens vénen ganes de dir: 'Escolteu, general: no us podríeu arreglar de manera que poguéssim prescindir de la nevada?' De fet, un general té molts recursos.” (122)

Unitats de xoc és un llibre idoni per entendre la guerra del 36-39 i en general qualsevol guerra. Si fóssim un país normal, sense haver de viure sotmesos als designis de personatges detestables com el ministre Wert, aquest llibre seria lectura obligatòria a l’ensenyament secundari per a l’assignatura d’història. Al capdavall, la guerra és sempre guerra, i la humanitat no n’aprèn. Calders lamenta que el record de la Primera Guerra Mundial no servís de res (i, de fet, tampoc no serviria per prevenir la Segona Guerra Mundial), atès que “a desgrat que cada una de les estampes bèl·liques que veiem ens evoqui el color i el contingut dels escenaris guerrers del 1914 tal com els imaginem, per a nosaltres aquella guerra estava arrapada a la història i ens semblava tan allunyada, en possibilitats de repetició, com les matances de cristians o les campanyes napoleòniques.” (p. 87)

Dins el conjunt de l’obra caldersiana, potser el que resulta singular d’aquest llibre és el dramatisme que adquireix el to de la narració en determinats moments: “He recollit, a uns cent metres d’un dels forats de les bombes, un nen ferit. Deu tenir uns dos anys d’edat; la metralla li ha arrencat una cama, les restes de la qual qui sap on han anat parar. El nen no plora, ni crida. L’he trobat amb una taronja a mig menjar estreta contra el pit, i m’ha mirat amb uns ulls esbatanats. Quina mirada, Senyor!” (101). Aquest to és plenament justificat pels fets narrats i l’autor té cura d’evitar el sentimentalisme a partir d’un relat, honest i sincer, molt humà. Llegit avui, el que ens sorprèn és un cert optimisme en el desenllaç final, però Calders defugia fer-ne una revisió. Així, a l’epíleg redactat el 1983 explica: “no tracto pas de justificar res, entre altres raons perquè el passat no es pot canviar. A vegades, en el transcurs d’entrevistes al·ludeixen la meva condició d’ex-combatent per la República, i sempre responc que només vaig ésser soldat, amb el pensament i el cor posats en Catalunya.”

Pere Torra

  • Publicat a La Veu núm. 33, febrer de 2014.
  • Pere Calders, Unitats de xoc, prefaci de Carles Riba i il·lustracions d’Enric Cluselles. Edicions 62, Barcelona: 1983 [1938]

dimarts, 14 de gener del 2014

Viatge al fons de la nit, literatura per a una gran guerra d’ara fa cent anys

Aquest 2014 és l’any del nostre tricentenari, és a dir, dels tres-cents anys que maldem per a recuperar les nostres llibertats. Avui volem continuar essent, com els catalans de 1714 van voler continuar lluitant en defensa de les llibertats, malgrat haver perdut les aliances internacionals. Els historiadors destaquen l’abast internacional de la guerra de successió i la implicació que hi van tenir les diverses potències europees, però la gran guerra mundial que la historiografia anomena primera és la que es va iniciar el 1914, ara fa un segle.

Lògicament la cruesa de la Primera Guerra Mundial es va reflectir en nombroses obres literàries

Com és sabut, fou una guerra terrible, ja que va traslladar els avenços tecnològics de la revolució industrial a la producció de destrucció i mort. Per primer cop es van poder comprovar els espantosos efectes sobre el cos humà de gasos i agents químics, obusos de gran calibre i potència, etc. Lògicament la cruesa d’aquesta guerra es va reflectir en nombroses obres literàries entre les quals podem destacar-ne algunes de gran qualitat: Les aventures del bon soldat Švejk de Jaroslav Hašek (que aquest desembre ha publicat Galaxia Gutenberg amb les il·lustracions de Josef Lada i traducció i pròleg de Monika Zgustova), Res de nou a l’Oest, d’Erich Maria Remarque i, al meu parer, una grandíssima novel·la francesa, de les millors que he llegit mai: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline.



Una novel·la d'iniciació en què la guerra ocupa tan sols una quarta part del llibre

Amb una estructura senzilla, la novel·la de Céline és la narració en 1a persona de les experiències -de fet, fracassos successius- del protagonista, Ferdinand Bardamue. Una novel·la d'iniciació en què la guerra ocupa tan sols primera part, menys d’un quart del llibre. Completen el periple biogràfic del protagonista -paral·lel a la vida del mateix Céline- un viatge a una colònia d’Àfrica, una estada als Estats Units i el retorn a França. 

"Només m'interessen els escriptors que tenen un estil; si no té un estil no m'interessa. D'històries, el carrer n'és ple. N'hi ha pertot, d'històries"

Els diversos indrets i les successives etapes per les quals passa el protagonista posen de manifest la misèria moral i material de l'ésser humà. Davant el lector es van acumulant les dades d’aquesta degradació moral de forma aclaparadora i grotesca. La innovació i la singularitat de l'obra no és en l'estructura ni en la història, sinó en el llenguatge i, sobretot, en la veu narrativa. El mateix Céline afirmava: "Només m'interessen els escriptors que tenen un estil; si no té un estil no m'interessa. D'històries, el carrer n'és ple. N'hi ha pertot, d'històries". 

“Els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen"

L’estil, la mirada de Céline té un to sarcàstic intens i incisiu, que permet denunciar amb eficàcia l’absurd de la guerra: “en aquest ofici de fer-se matar, no s'ha de mirar prim, s'ha de fer com si la vida continués, és això el més dur, aquesta mentida.” (p. 40). Per defugir la mentida, Bardamue enveja els cavalls que participen a les batalles: “els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen. Infeliços però lliures cavalls! L'entusiasme, ai!, sols és per a nosaltres, el puta!” (p. 43)

Com moltes novel·les de guerra, esdevé un al·legat antibel·licista. El tractament literari de la guerra que fa Céline és una gran aportació a la literatura universal, però ha tingut escassa continuïtat. Potser una novel·la que descriu l’absurd de la guerra de manera semblant és Catch 22 (Trampa 22) de Joseph Heller.


La literatura francesa fa anys que cerca un nou Céline

Sovint Céline ha estat etiquetat com a nihilista, ja que no fa gaires concessions a l’esperança: “total, que mentre ets a la guerra, et dius que serà millor amb la pau i a més a més t'empasses aquesta esperança com si fos un bombó i després no és més que una merda. Primer no t'atreveixes a dir-ho per no fastiguejar ningú. Després de tot, som de bona pasta. Però un bon dia, acabes per aixecar la llebre davant de tothom. N'estàs fart de rebolcar-te amb la merda al coll. I de cop i volta tothom troba que ets molt maleducat. I ja està.” (p. 241)

Fa poc llegia un llibre francès d’un escriptor beur que algú presentava com un nou Céline. De fet, la literatura francesa fa anys que cerca un nou Céline. Deixem de banda la polèmica que envolta l’autor a favor de la literatura. Aquest llibre és pura literatura. És d’aquells llibres que et canvien a tu mateix i la teva percepció del món després d’haver-lo llegit. No s’oblida mai.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 32, gener 2014.
  • Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit, traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona: Proa,”La butxaca”, 2011.