Benvinguts a la nostra fi del món (semblant a la del de Zweig)

Stefan Zweig a les seves magnífiques memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, posava de manifest la fi del món on ell havia crescut i del qual havia estat testimoni. Zweig parlava de la fi del “món de la seguretat” que havia caracteritzat la societat del tombant dels segles XIX i XX, abans de la Primera Guerra Mundial del 1914.

Fa uns dies un amic meu em comentava que les memòries de Zweig li feien pensar en la situació actual. Hi estic d’acord. La crisi econòmica, social i política que estem patint és una sacsejada tan forta que el nostre món, el món tal com l’havíem conegut durant el tombant dels segles XX i XXI canviarà per a no tornar a ser mai més el mateix que havia estat. Sí, és la fi d’aquest món.

Ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”

Ni la política, ni les idees, ni les persones, ni els bancs, ni les institucions, ni les organitzacions internacionals, ni les empreses funcionaran de la mateixa manera que fins ara. Tots plegats no ens podrem captenir com fins ara i, de fet, ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”. Res del que era vàlid fins ara ho continuarà essent necessàriament per sempre. El que era bo abans pot resultar perniciós ara, el que era dolent abans pot esdevenir útil i valuós ara. Ens ho diuen no pas profetes, oracles o eixelebrats -que en certa mesura també ho fan-, sinó molts pensadors ben documentats.

El que ha passat a Catalunya s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta

Això és també aplicable, clarament, a la situació del nostre país. De fet, el que ha passat a Catalunya els darrers mesos s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta, amb les especificitats que pertoquin. L’evolució política i la inevitable acceleració del ritme de recuperació de la nostra sobirania nacional només es pot entendre si prenem també aquesta clau global.

Convé que nosaltres mateixos fem els canvis cap a noves formes d’organització directament, a partir del nostre propi Estat

Algú em podria dir que tants canvis també faran canviar les formes d’organització de les societats i, per tant, dels Estats. Certament, això és ben possible i ja està passant. En qualsevol cas, si algú ho diu perquè treure'ns del cap exercir la nostra llibertat, cal aclarir-los que més val disposar del poc de què disposen les nacions que compten al món que no pas del no-res que tenim ara. Convé que els eventuals canvis cap a noves formes d’organització els fem nosaltres mateixos directament, a partir del nostre propi Estat. Això, és clar, si volem que la nostra cultura i la nostra llengua tinguin possibilitats de continuïtat algun segle més.

És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble

Per això, és ridícul i gairebé fa riure que hom invoqui, posem per cas, la Constitució espanyola per a empresonar les ànsies de llibertat que expressen els catalans. Els instruments del passat són inservibles per a la gestió del present i els espanyols -encara que jo no els diré pas quins, és clar- n’haurien de cercar d’altres. És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble.

¿Vol dir això que els catalans que aspirem a la nostra llibertat ho tenim tot fet? Que no hem de fer res més? Que no ens hem de preocupar i que tot ens vindrà donat? No, és clar, al davant en tenim uns quants disposats a defensar els seu privilegis -encara que siguin il·legítims, encara que es fonamentin en la injustícia- remant contra el sentit del temps. En tot cas, si nosaltres badem, encara que les coses canviaran igualment, ho podrien fer d'una altra manera, més lentament, amb més dificultats, i algunes generacions s’ho poden perdre (ens ho podem perdre).

Ningú no recorda avui els dirigents que van conduir els països que van fer la Primera Guerra Mundial que va viure Zweig. Tampoc ningú no recordarà d’aquí a 80 o 90 anys els que van capgirar l’statu quo a Catalunya, si ho aconseguim. Per això, no em canso de demanar-los a tots ells generositat i amplitud de mires.

Bon any 2013!

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012
• Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, traducció de Joan Fontcuberta, Barcelona, Quaderns Crema, 2001

Pàtria i identitat a l'Europa d’entreguerres

L'editorial L’Avenç ha reeditat aquest 2012 una obra molt significativa de Joseph Roth (1894-1939) que, en excel·lent traducció de Judith Vilar, edicions 62 va publicar el 1993 a la MOLU. Segle XX. Roth, autor jueu de la Galítzia oriental -actualment en territori d’Ucraïna-, té afinitat amb Stefan Zweig, amb qui va mantenir correspondència, i amb Franz Kafka, ja que tots tres escriptors són d’ascendència jueva, expressió alemanya, nascuts a diversos indrets de l’Imperi Austrohongarès, actius en el període d’entreguerres i morts força prematurament.

La novel·la de Roth, que es va publicar el 1930, narra la història de Mendel Singer, un modest mestre, que “era devot, temorós de Déu i no gens extraordinari, un jueu normal i corrent” (5). Singer té una vida força miserable i es veu aclaparat progressivament per dificultats de tota mena que el fan arribar a renegar de la seva fe. Tot i la seva afinitat amb el Job de la Bíblia que invoca el títol de l’obra, Mendel Singer no n’és un mer correlat. “Era molt ric lo patriarca Job / i ho perdé tot sinó la paciència” deia el nostre Jacint Verdaguer a Flors del Calvari; en canvi, Mendel, pobre de sempre, arriba a afirmar que “Déu és cruel, i com més l’obeeixes, més severament et tracta” (133), davant l’astorament dels companys jueus. 

En tot cas, com en tota bona literatura, la història és poc rellevant i el que fa interessant aquest llibre és la magistral capacitat expressiva i simbòlica de Roth, no exempta d’una ironia deliciosa: “Déu havia atorgat fertilitat a les seves entranyes, serenitat al seu cor i pobresa a les seves mans, que no tenien or per sospesar ni bitllets de banc per comptar” (6).

Roth, sense haver de fer referències explícites a la condició de Mendel i dels companys de la comunitat (schtetl), expressa poèticament el dramatisme de la diàspora jueva: “La terra on es trobaven els era estranya, hostil el bosc que els observava, odiosos els lladrucs dels gossos l’oïda desconfiada dels quals havien despertat, i només els era familiar la lluna, que avui naixeria en aquell món com ho va fer a la terra dels avantpassats, i el Senyor que vigilava pertot, a casa i a l’exili” (57). 

I és que la terra, la pàtria, i la pròpia identitat és, en definitiva, l’objecte al voltant del qual gira el llibre. Mendel té moltes dificultats per marxar a Amèrica, malgrat que tothom li diu que “un jueu no podia desitjar res de millor que instal·lar-se a Amèrica” (86). També la seva dona mira de convèncer-lo que el seu fill, Schemariah -rebatejat Sam-, ha fet bé d’anar a la guerra perquè “Amèrica no és Rússia. Amèrica és una pàtria” (118). Però Mendel, malgrat que Zuchnov fos un territori hostil als jueus, era on havia deixat Menuchim, el seu fill malalt, i on ell malda per tornar. Roth ho expressa amb gran bellesa i exactitud: “Tot Zuchnov i rodalies l’esperaven: la caserna, la pineda, les granotes als aiguamolls i els grills als camps. Si Menuchim era mort, respirava al petit cementiri. Mendel també hi jauria” (151). Les pàtries són així.

No desvetllarem el sorprenent i gairebé màgic final de la novel·la perquè desitgem que tingui més lectors catalans. A més, amb aquest llibre, Roth testimonia la fi de l'Imperi Austrohongarès, amb el qual, d’alguna manera, els catalans tenim alguna cosa a veure. De fet, som on som perquè fa 300 anys vam apostar el nostre futur donant suport als Habsburg. Esperem que ara tinguem més encert per exercir ben aviat la nostra llibertat.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 20, novembre de 2012.
• Joseph Roth, Job. Història d’un home senzill, Traducció de Judith Vilar, Barcelona, L’Avenç, 2012.