divendres, 11 d’abril del 2014

Ramon Llull, Anagrama, la Inquisició, Dom Pérignon, Barbablava, Nothomb, Hasselblad, París i un gran d'Espanya

L’editorial Anagrama ha iniciat una línia pròpia de llibres en la nostra llengua. Sembla que la prestigiosa editorial ja havia publicat llibres en català fa molts anys i fins ara tenia un acord de coedició amb Empúries. En qualsevol cas, cal saludar aquesta bona notícia per al món del llibre català i esperem que Anagrama s’animi a publicar molts més dels vuit títols l’any que ha anunciat.

El poc que he arribat a entendre de la societat nipona ho dec a la lectura de Nothomb
Un dels primers títols que Anagrama ha publicat en català és Barbablava, l’últim llibre d’Amélie Nothomb, la prolífica escriptora nascuda al Japó d’ascendència belga, autora d’unes notables novel·les ambientades al país del sol ixent, com ara, Estupor i tremolors. Els confesso que el poc que he arribat a entendre de la societat nipona ho dec a la lectura d’algunes d’aquestes novel·les, molt recomanables, especialment les que tenen una base autobiogràfica.

En canvi, Barbablava correspon al grup de novel·les de Nothomb estrictament de ficció. És un text força breu i conté molts diàlegs, per la qual cosa es llegeix d’una sola tirada. Malgrat que la història, a grans trets, segueix el fil argumental de la narració de Charles Perrault, no es deixin enganyar, això tan sols és l’embolcall. La novel·la de Nothomb no pretén fer un mer exercici d’intertextualitat. 

L’edició està molt ben presentada, amb una gran fotografia de l’autora a la portada, si bé cal passar per alt el gust dubtós de la senyora Nothomb pels barrets estrafolaris. La traducció, molt correcta, és a càrrec de Ferran Ràfols, ara més habitual traductor d’anglès, però que també ha traduït alguns altres llibres de Nothomb, com ara Ni d’Eva ni d’Adam.

El modern Barbablava és un gran d’Espanya, aficionat a la lectura de les actes del Tribunal de la Inquisició, de Gracián i Llull.

L’acció se situa al París actual, on viu el modern Barbablava, Elemirio Níbal y Mílcar, un espanyol, amb el títol de gran d’Espanya, aficionat a la lectura de les actes del Tribunal de la Inquisició, de Gracián i Llull. L’aristòcrata lloga una habitació a casa seva a una noia belga, Saturnine Puissant, és a dir, la que correspondria a la novena esposa del conte. Elemirio no té pas la barba de color blau, però sí un caràcter i uns hàbits molt extravagants. Quan Saturnine li pregunta a què es dedica, ell afirma: “Sóc espanyol” perquè sosté que això és una activitat de la màxima dignitat: “sóc digne a temps complet” (19).

No els explicaré pas el desenvolupament de la narració, però sí que hi trobaran tots els ingredients que esmento al títol, incloent el gust pel xampany francès, els plaers de la cuina, el luxe i la sofisticació de la roba, els colors, la fotografia, etc. Amb aquest poti-poti, qualsevol podria pensar que som davant de l’últim pastitx postmodern. Doncs, la cosa no és tan simple. Tots aquests elements hi són presents, però la seva presència està ben justificada i la trama està travada amb gràcia.

Nothomb es fa un embolic amb la nostra llengua i identitat perquè el que sap fer de debò és literatura

Potser allà on grinyola més, curiosament, és en la referència a Ramon Llull. Quan Elemirio parla de l’Ars Magna de Llull, afirma que “personalment, prefereixo llegir-lo en llatí. Malaraudament, no llegeixo l’àrab. El seu català és magnífic, però jo sóc un català que ha decidit ser espanyol, i per tant també tinc un problema amb la bella llengua catalana” (115). Senzillament, aquí Nothomb es fa un embolic amb la nostra llengua i identitat perquè ella el que sap fer de debò és literatura. I, afortunadament, el llibre de què els parlo pertany, sens dubte, a la categoria de la bona literatura.

Pere Torra

  • Amélie Nothomb, Barbablava, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Barcelona, Anagrama, 2014.
  •  Publicat a La Veu, núm. 35, abril de 2014.