dimarts, 27 de novembre del 2018

Vida de pres polític

El conseller d’Interior del govern del president Carles Puigdemont, Joaquim Forn, ha publicat un dietari dels primers mesos que ha passat a la presó. És un llibre ben escrit, que conté anotacions vinculades a la quotidianetat d’algú que ha rebut el càstig injust de la repressió antidemocràtica aplicada pels poders públics de l’Estat espanyol (del Govern al Senat, de la Fiscalia al Tribunal Suprem o l’Audiència Nacional). Cronològicament, el llibre abasta des del seu ingrés a presó, el 2 de novembre de 2017, fins al 9 de juliol de 2018, en què és traslladat de la presó d’Estremera a la de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada, on encara es troba ara. Ja acumula, doncs, tretze mesos d’un empresonament que rebutgen i condemnen no tan sols la majoria de la societat i institucions catalanes, sinó també organitzacions internacionals com Amnistia Internacional, l’Organització Mundial contra la Tortura, diversos premis Nobel de la Pau, nombrosos dirigents polítics de l’escena internacional, especialistes en dret penal de l’Estat, etc.

El llibre constata l'evolució de Forn, de manera que el conseller comença fent comentaris que el lector actual considerarà gairebé ingenus 

El llibre combina el relat de la intimitat de la vida i els pensaments de Forn empresonat amb consideracions sobre la vida pública i política del país: la necessitat o no de formar govern; la intolerable ingerència del Tribunal Constitucional i el Suprem en l’elecció del president de la Generalitat; l’empresonament del president Puigdemont a Alemanya; l’episodi de les gravacions de la vida dels presos polítics a l’interior d’Estremera, etc. D’aquesta manera, el llibre esdevé un registre dels esdeveniments de la nostra vida pública, dels quals a vegades el lector ja coneix el desenllaç en el moment de llegir-los. Això permet que el lector avaluï l’encert o el desencert de Forn, però sobretot que hi observi la seva evolució. Aquesta evolució determina que el conseller empresonat comenci fent comentaris que el lector actual considerarà gairebé ingenus (“el Suprem ha de ser, a la força, garantista. És una institució judicial seriosa, la culminació solemne de tota una carrera, i el jutge Llarena té fama de persona discreta i raonable i, a més, és un bon coneixedor de Catalunya. Tot plegat ha de jugar al nostre favor”) fins a arribar a constatacions de la crua realitat (“Cada cop soc més conscient que davant la justícia espanyola, hi tenim ben poca cosa a fer”).

Avui ja podem considerar Miquel Roca un polític molt nociu per al nostre país

Pel camí, en el llibre surten retratats alguns personatges amb tota la seva indignitat. Per exemple, Miquel Roca, un polític que avui ja podem considerar molt nociu per al nostre país, el qual és capaç de visitar Forn per a dir-li que “qualsevol declaració o mostra de radicalitat que arribi de Brussel·les no ens ajuda gens, als empresonats”. Es pot ser més desagradable, mala persona i mal advocat? Des del punt de vista jurídic, què tenen a veure uns fets passats amb les manifestacions o actuacions que, per exemple, dugui a terme el president Puigdemont, amb posterioritat? En canvi, el mateix Forn acaba posant de manifest la importància tant de les actuacions que emprèn Puigdemont i els exiliats, com les dels empresonats:
Aquí no n’hi ha que ho han fet bé i d’altres, malament. No n’hi ha de millors o de pitjors. Tan sols hi ha polítics empresonats o exiliats davant l’acció d’un Estat que ha optat per la repressió quan els catalans els hem plantejat la voluntat de decidir el nostre futur de manera lliure, democràtica i pacífica.

A la presó, Forn ha aprofitat per llegir força i la llista de llibres que hi llegeix és remarcable i eclèctica: Michel Houellebecq, Plataforma; Gabriel García Márquez, Cien años de soledad i El coronel no tiene quien le escriba; Jean Giono, L’home que plantava arbres; Saint-Exupéry, Terra dels homes; John Carlin, El somriure de Mandela; Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses; Stefan Zweig, Nit fantàstica; Marisa Madieri, Verd aigua; Monika Zgustova, Vestides per a un ball a la neu; Panait Istrati, Kyra Kyralina; Emmanuel Carrère, Limónov; José Tolentino [no en diu el títol]; Marcos Ana [només en diu que és dirigent comunista de la Joventut Socialista Unificada]; Albert Camus, La pesta; Anthony Munday, Sir Thomas More; Aurora Bertrana, Paradisos oceànics; Toni Orensanz, L’òmnibus de la mort: parada Falset; Éric Vuillard, L’ordre du jour.

“El més complicat de la presó és que, per força, no et queda cap altre remei que conviure amb tu mateix. No pots fugir de tu.”

Som davant d’un llibre viu de lectura àgil, que costa abandonar fins a enllestir-lo i que conté reflexions morals molt notables que ens parlen de la dignitat d’una persona empresonada contra tota justícia: “El més complicat de la presó és que, per força, no et queda cap altre remei que conviure amb tu mateix. No pots fugir de tu.” Cap al final, Quim Forn ens recorda des de la presó allò que no s’ha d’oblidar mai: “ara sé que les petites coses són tan importants com les grans causes, per nobles que siguin.” No deixem de treballar perquè ben aviat Forn pugui gaudir de totes les coses, petites o importants, en plena llibertat. La seva llibertat serà la nostra.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 83, novembre de 2018.
  • Joaquim Forn, Escrits de presó, Barcelona: Enciclopèdia catalana, 2018.