Certament hi ha comparacions odioses; sóc conscient que Thomas Paine no mereix ser comparat amb Mariano Rajoy i ja me n’excuso d’entrada. És molt evident que Rajoy no arriba a la sola de sabata d’un personatge com Paine, les idees del qual van influir en la redacció de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Si esmento el president espanyol al costat de l'il·lustrat nord-americà és pel fet que Rajoy ha invocat recentment el ‘seny’, terme molt semblant a ‘Common sense’, títol amb què és coneix un cèlebre text de Payne publicat l’any 1776. Assumim ara que sentit comú i seny són la mateixa cosa, si fa no fa.
Poc temps abans que esclatés la revolució americana, Thomas Paine, amic de Jefferson, va publicar -inicialment de forma anònima- un breu opuscle, el títol complet del qual era Common Sense; Addressed to the Inhabitants of America, on the Following Interesting Subjects ('Sentit comú; adreçat als habitants d'Amèrica sobre els temes d'interès següents'). L’obra de Paine va tenir un èxit espectacular i va contribuir a aplanar el camí a la independència dels EUA. Amb un estil clar i directe, Paine deia “no oferir res més que fets elementals, arguments senzills i sentit comú (seny)”.
“Repto el defensor més ferm de la reconciliació -continua Paine- a assenyalar un únic avantatge que pugui afavorir aquest continent gràcies a la seva unió amb la Gran Bretanya. [...] No se’n deriva ni un sol avantatge. El nostre blat de moro es podrà vendre a qualsevol mercat a Europa, pagarem pels béns que importem, i els comprarem allà on voldrem.”
“En canvi -remarca Paine-, les lesions i els desavantatges que atribuïm a aquesta unió són incomptables, i tenim un deure cap a la humanitat en general i cap a nosaltres mateixos que ens impel·leix a renunciar a l'aliança: Perquè qualsevol submissió o dependència de Gran Bretanya tendeix directament a involucrar aquest continent en guerres i disputes europees, i ens enfronta amb les nacions, que, altrament, cercarien la nostra amistat, contra les quals no tenim ni ira ni queixa.”
Sens dubte, el text de Paine conté afirmacions plenes seny: “L'autoritat de Gran Bretanya sobre aquest continent és una forma de govern que tard o d'hora ha de tenir fi. Cap ment seriosa no pot extreure veritable plaer confiant que el que anomena ‘la constitució present’ sigui merament temporal. Com a pares, no ens fa cap gràcia saber que aquest govern no durarà prou per assegurar que puguem llegar alguna cosa a la posteritat. Dit de manera senzilla, com que estem contraent deutes de la propera generació, hem de fer la feina que ens pertoca, en cas contrari els estem utilitzant amb malícia.”
Paine també dedica unes paraules contundents de rebuig als partidaris de la tercera via, els quals disecciona amb una precisió exacta: “Encara que procuro evitar ofendre ningú de forma innecessària, m'inclino a creure que els que defensen la doctrina de la reconciliació, es poden incloure en les tipologies següents: Els interessats, que no són de fiar; els febles, que no poden veure-hi; els que tenen prejudicis, que no volen veure-hi; i un cert grup de moderats, que pensen millor del món europeu del que mereix. Aquesta última classe de gent, que fan una valoració imprudent, causarà més calamitats a aquest continent que les altres tres.”
Per a Mariano Rajoy, el seny consisteix que el poble català s’adoni ell mateix que no pot ni ha de decidir, i faci marxa enrere en tot el cabal d’il·lusió en un futur lliure que majoritàriament ha imaginat. Es tracta de rebutjar la mera possibilitat d’exercir el dret de decidir. Diguem-ho clar, senzillament, és una infàmia que es vulgui apel·lar al seny per a evitar la democràcia i negar el dret d’un poble a decidir el seu futur.
Digui el que diguin, el seny no està de part de Rajoy ni dels que proposen vies impossibles. Per sobre dels interessats, els febles, els carregats de prejudicis i els autoanomenats moderats; el seny o el “common sense” és el que va servir per esperonar l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Estats Units i és el mateix que també empara el dret a decidir del poble català. Tinguem, doncs, molt seny per a ser lliures.
Poc temps abans que esclatés la revolució americana, Thomas Paine, amic de Jefferson, va publicar -inicialment de forma anònima- un breu opuscle, el títol complet del qual era Common Sense; Addressed to the Inhabitants of America, on the Following Interesting Subjects ('Sentit comú; adreçat als habitants d'Amèrica sobre els temes d'interès següents'). L’obra de Paine va tenir un èxit espectacular i va contribuir a aplanar el camí a la independència dels EUA. Amb un estil clar i directe, Paine deia “no oferir res més que fets elementals, arguments senzills i sentit comú (seny)”.
“Repto el defensor més ferm de la reconciliació -continua Paine- a assenyalar un únic avantatge que pugui afavorir aquest continent gràcies a la seva unió amb la Gran Bretanya. [...] No se’n deriva ni un sol avantatge. El nostre blat de moro es podrà vendre a qualsevol mercat a Europa, pagarem pels béns que importem, i els comprarem allà on voldrem.”
“En canvi -remarca Paine-, les lesions i els desavantatges que atribuïm a aquesta unió són incomptables, i tenim un deure cap a la humanitat en general i cap a nosaltres mateixos que ens impel·leix a renunciar a l'aliança: Perquè qualsevol submissió o dependència de Gran Bretanya tendeix directament a involucrar aquest continent en guerres i disputes europees, i ens enfronta amb les nacions, que, altrament, cercarien la nostra amistat, contra les quals no tenim ni ira ni queixa.”
Sens dubte, el text de Paine conté afirmacions plenes seny: “L'autoritat de Gran Bretanya sobre aquest continent és una forma de govern que tard o d'hora ha de tenir fi. Cap ment seriosa no pot extreure veritable plaer confiant que el que anomena ‘la constitució present’ sigui merament temporal. Com a pares, no ens fa cap gràcia saber que aquest govern no durarà prou per assegurar que puguem llegar alguna cosa a la posteritat. Dit de manera senzilla, com que estem contraent deutes de la propera generació, hem de fer la feina que ens pertoca, en cas contrari els estem utilitzant amb malícia.”
Paine també dedica unes paraules contundents de rebuig als partidaris de la tercera via, els quals disecciona amb una precisió exacta: “Encara que procuro evitar ofendre ningú de forma innecessària, m'inclino a creure que els que defensen la doctrina de la reconciliació, es poden incloure en les tipologies següents: Els interessats, que no són de fiar; els febles, que no poden veure-hi; els que tenen prejudicis, que no volen veure-hi; i un cert grup de moderats, que pensen millor del món europeu del que mereix. Aquesta última classe de gent, que fan una valoració imprudent, causarà més calamitats a aquest continent que les altres tres.”
Per a Mariano Rajoy, el seny consisteix que el poble català s’adoni ell mateix que no pot ni ha de decidir, i faci marxa enrere en tot el cabal d’il·lusió en un futur lliure que majoritàriament ha imaginat. Es tracta de rebutjar la mera possibilitat d’exercir el dret de decidir. Diguem-ho clar, senzillament, és una infàmia que es vulgui apel·lar al seny per a evitar la democràcia i negar el dret d’un poble a decidir el seu futur.
Digui el que diguin, el seny no està de part de Rajoy ni dels que proposen vies impossibles. Per sobre dels interessats, els febles, els carregats de prejudicis i els autoanomenats moderats; el seny o el “common sense” és el que va servir per esperonar l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Estats Units i és el mateix que també empara el dret a decidir del poble català. Tinguem, doncs, molt seny per a ser lliures.
Pere Torra
(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, novembre de 2013)
