dimecres, 25 de desembre del 2019

Gairebé aferrant l'essència de Joan Brossa

No podíem acomiadar el 2019 sense fer referència a Joan Brossa en l’any del seu centenari. Ho fem de la mà d’Arnau Puig, uns anys més jove que Brossa i amic seu, que també podem adscriure a aquesta generació crucial a la qual devem la nostra existència espiritual. Aquesta generació que, seguint Palau i Fabre, podem anomenar la “generació del despullament” perquè van ser violentament despullats de la llibertat, de la seva llengua i cultura, i van haver de començar gairebé de zero. Van viure la guerra, molt joves, i van arribar a la seva plenitud en la postguerra, en plena dictadura. Tan sols prenent 4 anys, és un grup que compta amb personalitats intel·lectuals de l’envergadura dels següents: 1917 (Palau); 1918 (Pedrolo, Abelló, Capmany); 1919 (Brossa, Pàmies); 1920 (Perucho, Benet); etc.

“Nosaltres, sota el franquisme, sabíem prou bé que no calia esperar res i que només valia el fer; l’acció"

L’adscripció generacional és ineludible encara que, certament, Brossa és un autor molt singular i no va fer gaire colla amb altres escriptors. Ell trobava més complicitat amb pintors i amb conreadors d’altres disciplines artístiques. Lògicament, la situació que viu un artista és determinant per a la seva obra. En el cas de Brossa és així de manera molt contundent perquè, tal com avisa Puig, “nosaltres, sota el franquisme, sabíem prou bé que no calia esperar res i que només valia el fer; l’acció. Tirar pel dret i prou” (p.107).

Brossa també ha de ser adscrit a un tipus de realisme, anomenat “realisme individual”

El llibre d’Arnau Puig —que també fou fundador de Dau al Set i em fa vergonya admetre que acabo de descobrir— ofereix una reflexió estètica molt afinada, amb la qual desborda les etiquetes convencionals a l’hora de referir-se a l’autor que comenta. Per a Puig, hi ha una pila de realismes: realisme polític, realisme escombraria, realisme naturalista, realisme científic. Brossa també ha de ser adscrit a un tipus de realisme, anomenat “realisme individual”, que defineix com “el que cadascú estableix segons la seva relació personal amb l’entorn” (p.150), i, al costat de Brossa, hi situa William Blake, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Andy Warhol. Al capdavall, Puig ens havia recordat, unes quantes pàgines abans, que “no hi ha altra realitat que la que hom estableix” (p.104). Sens dubte, Brossa és un autor que suscita molts dels conflictes que envolten l’art i l’artista: l’aïllament i elitisme de l’artista a la seva torre d’ivori, el paper de l’artista en la societat, la pràctica artística interdisciplinària, etc.

En acabar el llibre, el lector se sent més a prop de l’obra de Joan Brossa

A la primera pàgina del llibre, Puig ja ens advertia que “amb en Brossa tot ha estat sempre una mica enigmàtic i confús” (p.11). No obstant això, en acabar el llibre, el lector se sent més a prop de l’obra de Joan Brossa. No goso dir que l’entén millor, perquè Brossa és inaferrable i s’ha d’experimentar personalment: “si creus que val la pena considerar el que se t’ofereix, tens la possibilitat d’arranjar-t’ho com creguis, fer-ne la teva lectura” (p.155). Ara bé, Arnau Puig revela alguns trucs útils per a accedir-hi. Llegiu aquest petit gran llibre i, sobretot, gaudiu de l’obra de Joan Brossa, aneu a la Seca, aprofiteu que encara hi ha exposicions i representacions de teatre, llegiu-ne els llibres.

Que tingueu un boníssim any 2020, amb pau i llibertat per a tothom!

Pere Torra 
  • Publicat a La Veu, núm. 95, desembre de 2019.
  • Arnau Puig, Brossa: escamotejador i burleta, Barcelona: Comanegra, 2019.