dimarts, 29 d’octubre del 2019

“La reinvenció de l’escola catalana”, una història d’amor

“No es pot estimar res que no es coneix ni es pot ensenyar res sense conèixer-ho prèviament.” (p. 94)

Quan es parla de l’escola catalana després de la llarga nit del franquisme s’acostuma a dir que, malgrat totes les dificultats, ha estat una història d’èxit. Jo prefereixo parlar d’una història d’amor: amor a la llengua catalana, amor a la nostra cultura, amor a l’educació, amor als infants, amor als mestres i educadors, és a dir, en definitiva, amor al país. Sota aquesta advocació a què remet la citació del començament, el llibre de Teresa Casals i Martí Mas és un útil i necessari repàs d’algunes de les fites que van permetre aconseguir la renovació del sistema educatiu i la instauració d’una escola catalana després de la mort del dictador, recentment i escandalosament re-enterrat amb tota pompa. Alhora constitueix un homenatge a moltes de les persones que hi van treballar. De fet, el llibre té una vocació coral (el “compromís col·lectiu” de què parla el títol) ja que dóna veu a tretze professionals que van jugar algun paper en aquest procés i aporten el seu valuós testimoni personal per mitjà d’entrevistes que clouen cada capítol. Com diu Casals, “vam aprendre els uns dels altres i van conjugar el verb compartir en tots els temps, modes i persones.” (p. 71).

“Ens hauríem de proposar que ben aviat el nostre sistema educatiu esdevingués un referent mundial”

El text es divideix en tres grans blocs cronològics: I. L’escola sota la dictadura; II. La recuperació d’una escola catalana; III. L’escola que volem. El bloc central és el que ocupa el gruix del volum, com correspon al títol mateix, però els altres dos resulten imprescindibles. El primer ofereix una bona informació de context i el tercer esbossa tot un ambiciós programa per a encarar el futur, ja que “ens hauríem de proposar que ben aviat el nostre sistema educatiu esdevingués un referent mundial” (p. 140).

Un útil i necessari repàs d’algunes de les fites que van permetre aconseguir la renovació del sistema educatiu i la instauració d’una escola catalana després de la mort del dictador

L’edició és molt correcta, però, a més de les referències bibliogràfiques que s’hi inclouen, esperaríem trobar una cosa tan senzilla com un índex dels nombrosos acrònims que hi van apareixent: CDE, DEC, IME, SEDEC, PIP, FOPI, ICE, etc. Les entrevistes figuren marcades amb un tipus de lletra diferent, cosa encertada perquè així s’ha evitat recórrer a l’antipàtica cursiva, però, en canvi, el cos de lletra és de dimensió massa reduïda.

"No hi ha hagut un paral·lelisme entre la tasca d’ensenyar el català a l’ensenyament formal i la normalització de la vida social, cultural i política”

Dins del primer bloc, per exemple, resulta molt il·lustrativa una anècdota vinculada a una inspectora d’ensenyament que, a principis dels anys 70 en una escola de Badalona, demanava a l’autora:
“¿Usted no impartirá las clases en catalán, verdad? Porque el catalán como joyita medieval està bien, pero no privaremos a estas jóvenes del español, un idioma universal…” (p. 38)
També en aquest bloc inicial, cal destacar una afirmació de Joaquim Arenas, considerat un dels artífexs de l’escola catalana, que ens adverteix d’una manca de continuïtat entre allò aconseguit a l’escola, comparat amb la dinàmica de la societat: “No hi ha hagut un paral·lelisme entre la tasca d’ensenyar el català a l’ensenyament formal —que ha estat un veritable èxit— i la normalització de la vida social, cultural i política.” (p. 34).

"L’escola franquista era casposa, avorrida i vella"

El bloc central es podria sintetitzar en una afirmació de Núria Torres, una de les persones entrevistades, que va participar en l’organització dels primers cursos de Reciclatge del professorat:
“Teníem a les nostres mans la possibilitat de transformar l’escola franquista, que era casposa, avorrida i vella, en una escola capaç d’adequar-se a les necessitats del moment, avantguardista i d’alt nivell.” (p. 63)
Entre les intervencions a les entrevistes no hi falten veus crítiques sobre l’actuació sobre l’escola, que denuncien la tebior de la política educativa empresa per part de governs autonòmics massa porucs, per exemple, a l’hora d’incorporar el coneixement de la història del país com a “variable fonamental per generar una ciutadania de qualitat”. En paraules de Xavier Hernàndez Cardona:
“Considerades globalment, les incorporacions formals de continguts d’història i geografia de Catalunya en els programes oficials van ser febles, amb poca ambició i encara menys imaginació.” (p. 119)
La personalitat de l’autora, Teresa Casals, es caracteritza pel seu entusiasme i optimisme desbordant i encomanadís. Per això, no ha de sorprendre que, al capítol final, afirmi el següent: “Rearmem-nos. Confiem en la nostra capacitat com a país. Si vam ser capaços de convertir l’escola franquista en l’escola catalana de la qual avui gaudim, hem de saber defensar-la i millorar-la.” (p. 143)

No és casual que l’última frase del llibre sigui “Tornem-ho a fer”, molt semblant a les cèlebres paraules que el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, va pronunciar al Tribunal Suprem que el jutjava i l’ha acabat condemnant a 9 anys de presó per haver organitzat una manifestació pacífica. Al capdavall, escola, llengua i país formen un tot indestriable que tan sols pot ésser relligat amb democràcia, pau i, sobretot, amor.

Pere Torra
  • Teresa Casals i Martí Mas, La reinvenció de l’escola catalana. Un compromís col·lectiu, Vic: Eumo Editorial, 2019.
  • Publicat a La Veu, núm. 93, octubre del 2019.