dijous, 28 de novembre del 2019

"Angèlica i Rafel", una novel·la hilarant, lúcida, excessiva

L’última novel·la de Miquel de Palol, Angèlica i Rafel, no deixarà el lector indiferent, sempre que el lector no deixi la novel·la abans —podríem afegir—, ja que és un llibre força exigent. Es tracta d’una obra insòlita en el panorama de les nostres lletres, amb què es tanca la curiosa sèrie “Matar el monstre”, publicada per Comanegra, sobre diversos volums de la qual ja he tractat aquí (vegeu Sempre esperem la primavera, Barcelona, olímpicament sòrdida, "Vindràs amb mi després del diluvi" o viure després del naufragi, a càrrec d'Ada Castells, Núria Cadenes i Mar Bosch, respectivament). La de Palol és una novel·la hilarant, lúcida, però també excessiva i pot arribar a resultar exasperant. És lúcida perquè planteja situacions molt suggerents i conté una pila de frases lapidàries, d’aquelles que resumeixen una anàlisi i queden en la ment del lector (“La intel·ligència dels homes és el que és fins que arribem a la bragueta”, p.85). És hilarant perquè es basa en un joc on necessàriament el lector ha d’entrar. És exasperant perquè hi ha moments que el lector vol dir prou, però l’autor no fa concessions i no li ho posa fàcil. Finalment, és excessiva perquè exigeix un important esforç al lector en aquests temps de Netflix en què el públic de la ficció està massa acostumat que li ho donin tot mastegadet.

El títol de l’obra correspon als noms —d’evident ressò angèlic— dels dos protagonistes, que són dos espies que duen a terme activitats més aviat tèrboles en la Barcelona del 2018. Encara que això tampoc no té gaire importància, la història gira al voltant d’Angèlica, una mena de Mata Hari que es dedica a provar la solvència de candidats a espia. En la trama també conflueixen unes misterioses morts ocasionades per una combustió espontània. Una poca-soltada com una casa de pagès, però que tampoc no fa especial nosa.

No som davant d’una novel·la d’espies convencional. La millor manera de comentar-la és acudint directament al text. Hi ha de tot, però predominen converses sobre temes filosòfics:
—Per fer-se càrrec de l’infinit no cal submergir-se en dimensions estressants. N’hi ha prou considerant l’esfera com un polígon d’infinites cares. La dimensió nul·la de les cares confirma la consubstancialitat de l’infinit i el zero, és a dir el No-res. (p. 153)
De vegades, el llibre llisca cap a l’assaig amb incisius comentaris de crítica política:
Els règims comunistes no se’n van en orris només perquè Reagan guanya la Guerra de les Galàxies, ni per requestes de llibertats, drets humans i equilibri social, sinó per la incomoditat material de la població en les coses més fútils i banals de la vida quotidiana. El socialisme de l’Est cau perquè la gent vol vídeos, televisions en color i Mercedes Benz. (p.184)
Hi ha institucions que s’han guanyat el rebuig social a pols i està bé que això ja surti als llibres: “—En aquest país la justícia és una broma.” (p. 38). I, a més, ja posats, hi apareixen reiteradament:
La confiança de la ciutadania en la justícia i en l’Estat sempre ha estat contingent. Ara és zero. La població té la impressió de viure sota la bota d’una banda mafiosa. (p. 208)
Sovint els personatges es despatxen a gust amb certes institucions en converses ben acostades als registres més col·loquials:
—La diferència entre la Conselleria de Cultura i una casa de putes és que el porter de la casa de putes et diu de vostè, i el conserge de la Conselleria et tuteja.
—I la casa de putes sol ser força més interessant. (p. 209)
En ocasions, el to del llibre no agradarà a alguns col·lectius, com els taxistes:
En operacions de baixa estofa era fàcil resoldre petits conflictes provocant l’abjecta insídia dels taxistes de Barcelona, roïns, ressentits i brutals, l’excel·lència de l’escòria d’una societat ja prou escòria en conjunt; i ara que són una espècie en feliç via d’extinció, són més energúmens que mai. (p. 82-83)

Com acostuma a passar a les novel·les d’espies, diverses situacions retraten algunes peripècies sexuals dels protagonistes:
—Quant fa que no parem. He perdut el compte. T’has tornat a prendre la pastilla? Si us plau, prou follar.
—Ja no t’agrado?
—Val més que t’ho digui. En vint-i-quatre hores he estat amb quatre homes diferents. (p. 78)
Personalment, confesso que no sempre he pogut seguir les nombroses disquisicions filosòfiques que fan debatre els personatges i envejo qui en sigui capaç. Però això tant li fa; com a lectors, som lliures d’assumir-ho o no. Ara bé, certament, la novel·la es desequilibra massa. Enmig de llargs diàlegs, fórmules matemàtiques i gràfics diversos, la lectura avança de forma irregular i el ritme de la història esdevé lent, incòmode, obscur. Ho compensa, que no és poc, la força expressiva de la narració i la seva contundència de continguts, que inclou una gran capacitat d’interpretació històrica:
Què et penses que volen els russos? Petar el sistema de garanties de les societats europees. La catalana n’és un assaig arquetipus, com la Guerra Civil va ser l’assaig per la segona Guerra Mundial. Una situació conflictiva i desestabilitzada com l’actual és el banc de proves perfecte. Som un puto experiment, amb una llaminadura afegida: un port ben comunicat al nord-oest del Mediterrani. (p. 245)
Sens dubte, el projecte de polifonia narrativa bastit amb les diverses novel·les de la sèrie ha estat assolit plenament, fins i tot exageradament, ja que s’hi coneixen molt poc els elements que les haurien de configurar com a conjunt pautat. Gaudim, doncs, de set novel·les ambientades als darrers 200 anys de Barcelona, a càrrec de set autors contemporanis de gran personalitat creativa.


Pere Torra
  • Miquel de Palol, Angèlica i Rafel, Barcelona: Comanegra, 2019
  • Publicat a La Veu, núm. 94, novembre del 2019.