Belles històries de la diàspora armènia (en record del genocidi d'ara fa 100 anys)

Aquest any es commemora un segle de l'inici del genocidi armeni. En plena Primera Guerra Mundial, els turcs del poderós però ja decadent Imperi Otomà van emprendre una operació sistemàtica i planificada d'eliminació i deportació del poble armeni, molt present a Anatòlia. Els armenis són un poble antic, de gran interès històric i cultural, fins i tot tenen un alfabet propi, i la seva és una de les primeres esglésies cristianes.

Amb gran encert, Edicions de 1984 acaba de publicar Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, que narra un apassionant episodi de resistència popular armènia contra l'exèrcit turc. Werfel era un jueu nascut a Praga, que escrivia en alemany com Franz Kafka i Max Brod, dels quals era amic. El llibre —publicat el 1933— fou llegit amb avidesa pels jueus perseguits pels nazis. Aquest serà un dels llibres que em firaré per Sant Jordi. Precisament, el 24 d'abril de 1915 és la data en què el govern turc va executar centenars d'intel·lectuals armenis residents a Istanbul.

Com que no els puc parlar del de Werfel, recupero aquí Em dic Aram, un preciós llibre de William Saroyan, escriptor nord-americà d'ascendència armènia que va néixer a Fresno i escrivia en anglès, llengua que parlava “sense accent”. Les històries de Saroyan giren al voltant de la comunitat armènia instal·lada a la vall de San Joaquín, a Califòrnia, dedicats a tasques agrícoles en la vinya i els fruiters de la regió.

Com sempre passa amb la bona literatura, el més interessant de Saroyan no és tant el contingut com la veu narrativa —servida en català per la magnífica traducció de Ramon Folch i Camarasa, escriptor que convindria rellegir. A Em dic Aram trobem un narrador en primera persona que correspon a Aram Garoghlanian, un infant que explica les seves vivències en la comunitat on viu en el període entre 10 i 14 anys. Al començament del llibre hi ha una nota de l'autor en què fa una mena d’advertiment:

“Al meu entendre, aquest llibre és la història d'un noi americà que es diu Aram Garoghlanian. No pretenc pas que la història tingui cap mena d'argument, i m'afanyo a avisar honestament el lector que no hi passa res d'extraordinari.” (p. 7)

Potser “no hi passa res d'extraordinari”, però aquest llibre, per mitjà de la mirada tendra i divertida del narrador, obre la porta a un microcosmos rural, ple de personatges memorables, molts dels quals són oncles o cosins d'Aram, com Melik:

L'oncle Melik era, si fa no fa, el pitjor granger que ha existit mai. Era massa imaginatiu i massa poeta perquè li anés bé. El que ell volia era bellesa. Volia plantar bellesa i veure-la créixer (p. 33)

Tal com avisa l'autor, les històries no pretenen teixir un relat novel·lesc convencional, però confegeixen un acolorit retaule amb el fil conductor d'Aram, narrador i sovint protagonista. En ocasions, hi ha relats que mostren la versatilitat narrativa de Saroyan, com ara “Vells consells camperols al viatger americà”, que conté un diàleg senzillament hilarant, digne d'un guió del millor dels germans Marx.

Inevitablement, hi ha moments que emergeix la qüestió de la identitat d’Aram, que es mostra de forma més directa, curiosament, en una conversa amb un indi:

—Jo no sóc americà —vaig dir.
—Ja ho sé —digué l'indi—. Tu ets armeni. Ho recordo. T'ho vaig preguntar i m'ho vas dir. Tu ets un armeni nascut a Amèrica. Tens catorze anys i ja saps que sabràs conduir un automòbil només de pujar-hi. Ets un americà típic, encara que la teva pell, com la meva, sigui fosca. (p.129)

El llibre no cau en la malenconia, però certa nostàlgia de la “vella pàtria” impregna l’entorn d’Aram, que ell anomena “la seva tribu”:

En general el local era freqüentat per armenis, però també hi anaven d'altres. Tots els qui recordaven la vella pàtria. Tots els que l'estimaven. Tots els que havien jugat al tavli, o al scambile, amb cartes, a la vella pàtria. Tots els qui fruïen amb les menges de la vella pàtria, el vi, el rakhi, i les tassetes de cafè de les tardes. Tots aquells que estimaven les cançons i les històries. I tots aquells que els agradava de trobar-se en un lloc que feia una olor familiar, a milers de quilòmetres de la pàtria (p. 147)

Al final, on el record de “la vella pàtria” es fa més present és en els gustos de menjars i begudes, cançons, jocs de cartes, però, sobretot —com vam aprendre de Proust— en les olors, capaces de recórrer milers de quilòmetres.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 46, abril de 2015.
• William Saroyan, Em dic Aram, traducció de Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, Edicions 62, 1966 [1941]

Un grapat de mala herba, un bon antídot literari contra la carrincloneria del Nadal

Ara que ve Nadal esperem que aquelles persones que disposin de més temps per a activitats de lleure, n’ocupin un bocí en la lectura de literatura catalana. No tan sols entraran en contacte amb aquest art antic que encara es practica en la nostra llengua, sinó que, amb llibres com el que comentem ara, podran combatre l’ensucrada carrincloneria que sempre acompanya aquestes festes.

El recull de contes que l’escriptor badaloní, Ricard Biel, ha publicat aquesta tardor ofereix una dosi de literatura ben feta amb el to agre d’una llimona. Aquesta agror es manifesta des del títol mateix, Un grapat de mala herba. Precisament, un dels contes del llibre es titula “Llimona” -nom de la gata del protagonista-, que és un relat ben trenat, on l’autor planteja una reflexió metaliterària sobre la creació i descriu amb detallisme les dificultats d’un escriptor novell que sempre ha viscut a l’ombra d’un pare que ha reeïxit en el terreny de les lletres. El final, molt contundent, és absolutament lògic i inapel·lable.

Els nou contes presenten gairebé sempre situacions amb personatges inadaptats. Aquesta inadaptació a la societat deriva de diversos aspectes: una parella d’adolescents que encara no són adults (“Dos indis”), un marit incapaç d’assumir la malaltia de la dona (“Distància relativa”), un treballador incapaç d’assumir que els seus companys de feina són fantasmes (“Els àmbits naturals”), un escriptor incapaç d’assumir la seva ineptitud creativa en contrast amb un pare massa prolífic (“Llimona”), un aspirant a suïcida frustrat (“Relat d’un aspirant”), un nen que gaudeix amb els maltractaments del seu pare (“L’ordre establert”). Sovint aquesta incapacitat per a l’adaptació obre les portes a la malaltia, sobretot psíquica: un deficient mental a “Canalla”, el deteriorament neuronal de la dona a “Distància relativa” o la neurosi obsessiva a “L’ordre establert”.

D’aquesta inadaptació dels personatges, Biel en fa l’eix dels seus relats, de manera que, malgrat una gran diversitat de situacions, els contes del recull presenten una gran unitat temàtica. Ja se sap que sense conflicte no hi ha literatura i, en el cas dels personatges d’aquest llibre, el conflicte rau en les dificultats d’integrar-se al món.

La mirada de Biel esdevé implacable; de vegades, potser massa. Fins i tot Kafka, en certa mesura, deixava respirar el lector i aprofitava l’absurd per a introduir elements de comicitat, cosa que és present a El procés. En el cas dels contes d’Un grapat de mala herba, la principal vàlvula d’escapament és el recurs a la primera persona, que trobem a moltes de les narracions: “Dos indis”, “Canalla”, “Els àmbits naturals”, “Relat d’un aspirant”, “L’ordre establert”. Aquest ‘jo’ narrador introdueix la perspectiva subjectiva, incapaç d’abastar tota la realitat, però alhora oferint al lector prou informació per adonar-se’n. Aquesta coneguda tècnica, a més de deixar en mans del lector la reconstrucció dels esdeveniments, fa emergir les febleses o misèries de cada protagonista-narrador amb eficàcia i alhora amb tota la cruesa.

De fet, les històries de Biel tenen molt de suc -encara que sigui de llimona- i faran les delícies dels aficionats a la psicoanàlisi, especialment les que tracten sobre la relació entre pares i fills, que hi són molt abundants, la més explícita de les quals és el conte “L’ordre establert”.

Empatxats de canelons, torrons, nadales i parentela; la lectura de l’obra de Biel us ajudarà a pair-ho tot i, a més, com tota bona literatura, us farà reflexionar sobre la vida i la condició humana.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 21, desembre de 2012.
• Ricard Biel, Un grapat de mala herba, Barcelona, La Magrana, 2012.

Pàtria i identitat a l'Europa d’entreguerres

L'editorial L’Avenç ha reeditat aquest 2012 una obra molt significativa de Joseph Roth (1894-1939) que, en excel·lent traducció de Judith Vilar, edicions 62 va publicar el 1993 a la MOLU. Segle XX. Roth, autor jueu de la Galítzia oriental -actualment en territori d’Ucraïna-, té afinitat amb Stefan Zweig, amb qui va mantenir correspondència, i amb Franz Kafka, ja que tots tres escriptors són d’ascendència jueva, expressió alemanya, nascuts a diversos indrets de l’Imperi Austrohongarès, actius en el període d’entreguerres i morts força prematurament.

La novel·la de Roth, que es va publicar el 1930, narra la història de Mendel Singer, un modest mestre, que “era devot, temorós de Déu i no gens extraordinari, un jueu normal i corrent” (5). Singer té una vida força miserable i es veu aclaparat progressivament per dificultats de tota mena que el fan arribar a renegar de la seva fe. Tot i la seva afinitat amb el Job de la Bíblia que invoca el títol de l’obra, Mendel Singer no n’és un mer correlat. “Era molt ric lo patriarca Job / i ho perdé tot sinó la paciència” deia el nostre Jacint Verdaguer a Flors del Calvari; en canvi, Mendel, pobre de sempre, arriba a afirmar que “Déu és cruel, i com més l’obeeixes, més severament et tracta” (133), davant l’astorament dels companys jueus. 

En tot cas, com en tota bona literatura, la història és poc rellevant i el que fa interessant aquest llibre és la magistral capacitat expressiva i simbòlica de Roth, no exempta d’una ironia deliciosa: “Déu havia atorgat fertilitat a les seves entranyes, serenitat al seu cor i pobresa a les seves mans, que no tenien or per sospesar ni bitllets de banc per comptar” (6).

Roth, sense haver de fer referències explícites a la condició de Mendel i dels companys de la comunitat (schtetl), expressa poèticament el dramatisme de la diàspora jueva: “La terra on es trobaven els era estranya, hostil el bosc que els observava, odiosos els lladrucs dels gossos l’oïda desconfiada dels quals havien despertat, i només els era familiar la lluna, que avui naixeria en aquell món com ho va fer a la terra dels avantpassats, i el Senyor que vigilava pertot, a casa i a l’exili” (57). 

I és que la terra, la pàtria, i la pròpia identitat és, en definitiva, l’objecte al voltant del qual gira el llibre. Mendel té moltes dificultats per marxar a Amèrica, malgrat que tothom li diu que “un jueu no podia desitjar res de millor que instal·lar-se a Amèrica” (86). També la seva dona mira de convèncer-lo que el seu fill, Schemariah -rebatejat Sam-, ha fet bé d’anar a la guerra perquè “Amèrica no és Rússia. Amèrica és una pàtria” (118). Però Mendel, malgrat que Zuchnov fos un territori hostil als jueus, era on havia deixat Menuchim, el seu fill malalt, i on ell malda per tornar. Roth ho expressa amb gran bellesa i exactitud: “Tot Zuchnov i rodalies l’esperaven: la caserna, la pineda, les granotes als aiguamolls i els grills als camps. Si Menuchim era mort, respirava al petit cementiri. Mendel també hi jauria” (151). Les pàtries són així.

No desvetllarem el sorprenent i gairebé màgic final de la novel·la perquè desitgem que tingui més lectors catalans. A més, amb aquest llibre, Roth testimonia la fi de l'Imperi Austrohongarès, amb el qual, d’alguna manera, els catalans tenim alguna cosa a veure. De fet, som on som perquè fa 300 anys vam apostar el nostre futur donant suport als Habsburg. Esperem que ara tinguem més encert per exercir ben aviat la nostra llibertat.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 20, novembre de 2012.
• Joseph Roth, Job. Història d’un home senzill, Traducció de Judith Vilar, Barcelona, L’Avenç, 2012.

40 anys de «L’enquesta del canal 4» d’Avel·lí Artís-Gener

Aquest 2012, any del centenari del seu naixement, fa 40 anys que Avel·lí Artís-Gener va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la L’enquesta del canal 4, obra que només s’ha tornat a publicar en el recull de les obres completes (1993) i en una col·lecció esporàdica de venda en quioscs anomenada “Grans èxits” l’any 1994. 

La manca de reedicions de les novel·les d'Artís-Gener és una debilitat de la nostra cultura

En general, ens sembla que cap obra d’Artís-Gener no s’ha tornat a publicar al segle XXI, cosa que, francament, és una manifestació de la debilitat de la nostra cultura. La narrativa d’Artís-Gener és interessant i conté elements poc explorats en el nostre panorama literari que la continuen fent atractiva per al lector actual. També és possible que el gruix de la biografia de l’autor, la seva personalitat, el pare dels mots encreuats en català, el ninotaire, etc. ens hagin amagat una obra novel·lística de qualitat. 

Isaac Asimov, Ray Bradbury, George Orwell, Arthur C. Clarke o Franz Kafka són referents de la novel·la d'Artís-Gener

 
L’obra que comentem és una excel·lent novel·la que la crítica ha relacionat amb Aldous Huxley (Un món feliç) i també amb autors clàssics de ciència-ficció com Isaac Asimov i Ray Bradbury. Nosaltres hi trobem també ressons de George Orwell (1984), Arthur C. Clarke i, en alguns passatges, fins i tot, de Franz Kafka (El procés). Només amb la nòmina de referents que acabem d’enumerar, la novel·la d’Artís-Gener ja constitueix una obra ben singular dins la nostra literatura; però, a més, és una novel·la amena que ofereix una lectura enriquidora, a la qual, segons que afirma Joan Oliver al pròleg, hauria escaigut també el títol “L’home i el Leviatan”.

Amb una tècnica més periodística que narrativa, es planteja una nítida l’al·legoria del Canal 4 amb un règim dictatorial

La novel·la presenta amb minuciositat les interioritats de WERTV-Canal Quatre, una cadena de televisió que constitueix un univers tancat, opressiu, jeràrquic i alienant (el Leviatan d'Oliver), per mitjà de la transcripció de diverses entrevistes amb persones que hi treballen, cosa que en fa multiplicar els punts de vista i n’ofereix una imatge rica i completa. Amb aquesta tècnica més periodística que narrativa, va apareixent de forma nítida l’al·legoria de la rígida estructura piramidal del Canal 4 amb un règim dictatorial, del qual hi havia experiència ben viva l’any de publicació de l’obra (1972). També hi apareix un grup d'oposició, el Trajecte, que intenta boicotejar la cadena de televisió. L’autor defuig, però, una aproximació maniquea a consciència i no s’està d’expressar també els dubtes pels mètodes expeditius i igualment anul·ladors de l’individu que utilitza el grup opositor: “El Trajecte era un compàs d’espera que hàbilment se servia dels mètodes d’allò mateix que combatia, de la mateixa manera que la vacuna conté el virus que destrueix finalment.” (p. 300). No en revelarem el final per animar a qui em llegeixi a endinsar-s’hi, però el text deixa espai a l’esperança en el gènere humà.

Cal destacar el gran treball de llenguatge de la novel·la, esperable pel gran domini de la llengua de Tísner, que adapta amb molt d’encert el registre lingüístic al tarannà de cada personatge i inventa uns noms dels personatges molt eficaços per a atribuir a l’obra un aire de novel·la utòpica. El llibre no és una novetat (té 40 anys!), però llegint-lo celebrareu com Déu mana el centenari de l’autor i, al capdavall, a les nostres lletres no anem sobrats d’autors que arrisquin amb obres de to experimental i ambició.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 13, març de 2012.
• Avel·lí Artís-Gener, L’enquesta del canal 4, Barcelona, Proa, 1972.

Calders: llegir un gran escriptor

El 2012 és un any de tres centenaris molt importants per a la literatura catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Algú ha qualificat el segle passat -amb encert- com una mena de “segle d’or” per a les nostres lletres, atesa la quantitat i qualitat de les obres que s’hi van produir i de les quals encara ens nodrim.

Tots tres autors, a més d’excel·lents escriptors, es van caracteritzar pel seu compromís amb el país i amb la llengua. Cal esperar que les institucions i empreses editorials del país procuraran una commemoració digna de la importància de la seva obra. I no es tracta tan sols de fer debats acadèmics i civils, estudis i conferències. La millor manera d’honorar un escriptor és llegint-lo i per això calen noves edicions, sobretot, edicions en formats de butxaca.

Per això celebro amb entusiasme que Edicions 62 s’hagi decidit a tornar a publicar a la col·lecció “La butxaca” el recull Tots els contes de Pere Calders. Es tracta d’una reedició molt correcta i assequible, de gairebé mil pàgines, en què, afortunadament, els editors han tingut el detall d’enquadernar el llibre amb tapes dures. Inclou els onze títols de la producció contística de Calders des de El primer arlequí (1936) fins a L’honor a la deriva (1992) i inclou tots els contes de Calders apareguts en llibre.

Una nova lectura el 2012 em fa constatar la plena vigència de Calders que l’ha fet esdevenir un autor efectivament llegit i apreciat per un públic molt ampli. S’ha dit sovint que Calders beu d’influències de Bontempelli, Pirandello, Kafka, E.A. Poe o, entre nosaltres, Josep Carner i els escriptors del grup de Sabadell (Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols). Sens dubte, l’afinitat amb aquests autors hi és, però l’escriptura de Calders és alhora molt original. Per això, la ironia i l’humor dels seus contes han generat el qualificatiu “caldersià”. Aquest adjectiu s’aplica a aquells textos que aconsegueixen un efecte humorístic, per mitjà de l’enginy en el tractament de les situacions, la barreja de l’absurd i el quotidià, la continuïtat entre fantasia i realitat, la naturalitat davant de fets extraordinaris, etc. Tot això, va acompanyat d’una gran habilitat en l’ús del llenguatge. Llegir Calders no tan sols constitueix una experiència molt plaent, sinó que el lector rep la gratificació de trobar-se davant d’aquelles obres ben fetes, a les quals no es pot llevar ni afegir res sense alterar-ne el resultat final empitjorant-lo.

A mi el recull que em captiva més continua essent -més de mig segle després- Les cròniques de la veritat oculta, el qual conté peces mestres com “El principi de la saviesa”, “L’any de la meva gràcia”, “Coses de la Providència” o “Raspall”. També resulten delicioses la novel·leta Aquí descansa Nevares i les altres narracions de tema mexicà. Procedents d’altres reculls posteriors, cal esmentar “Invasió subtil”, “La revolta de les coses”, “Tot s’aprofita”, “El barret fort”, etc. En mil pàgines n’hi ha moltíssims per llegir, redescobrir i, en definitiva, gaudir.

A continuació, com que he dit que cal commemorar un escriptor llegint-lo, incloc dos contes breus de Calders, procedents del recull Invasió subtil i altres contes.

NO SE SAP MAI
De les quatres rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

EL MIRALL DE L’ÀNIMA
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

Aquests contes molt breus van començar a aparèixer en els reculls més tardans de l’autor i permeten observar -de forma molt sintètica- la tècnica narrativa de Calders de forma condensada.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 12, febrer de 2012.
• Pere Calders, Tots els contes, Barcelona, Edicions 62, “La Butxaca”, novembre de 2011.

Octubre, de Miquel Pairolí, un plaer intel·lectual de primer ordre

Ara que des de Catalunya s’atorguen premis literaris a neofalangistes que reivindiquen les bondats de la dictadura de Franco, resulta balsàmic submergir-se en Octubre, el darrer llibre de Miquel Pairolí, del qual l’editorial Acontravent ha publicat la 2a. edició l’octubre de 2011. Pairolí, que ens va deixar tot just fa mig any, no ha estat un autor gaire premiat, però això no és pas un demèrit seu o de la seva obra, sinó més aviat del sistema de premis que hi ha instituïts en aquest país, i ja acabem de veure com les gasta l’editorial Destino, per exemple.

Poc podem afegir al que s’ha dit d’un llibre que, durant el seu trajecte de més d’un any, ha tingut una bona acceptació per part del públic i ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica, fins al punt que va obtenir, en aquest cas sí, el Premi Crítica Serra d’Or 2011 de biografies i memòries. Octubre se’ns presenta com un dietari no pas organitzat per dies, sinó per temes encapçalats per un breu títol en què desfilen descripcions sobre el paisatge de les Gavarres o el barri vell de Girona; les relacions amb les dones o entre pares i fills; la mort d’amics o coneguts; la constatació del pas del temps; les qualitats dels vents; breus reports de viatges; el treball manual de la terra d’un hortet; sucosos comentaris sobre pintura, música i literatura, etc.

Ami em plau especialment com parla Pairolí sobre llibres. No es tracta d’uns comentaris -diguem-ne- de crítica literària convencional, sinó unes aproximacions molt personals a obres i autors de primera línia. Amb el seu estil pulcre i precís, Pairolí ens ofereix unes visions que trobem molt valuoses sobre Pla, Lampedusa, Montaigne, Kafka, Camus, Henry James, Samuel Beckett, Amos Oz, Eugénio Andrade, Jesús Moncada, Guillem Simó, Imre Kerstéz, etc. Les seves lectures rituals de ‘Pa i raïm’ o ‘Ligheia’ són esplèndides, com també la del dietari de Simó. No hi falta tampoc la censura a la comercialitat i superficialitat d’obres com ara La pell freda de Sánchez Piñol, cosa que també agraïm en un país en què ningú no gosa dir mai res que el pugui fer quedar malament amb ningú.

On resulta especialment magistral Pairolí és en el seu judici sobre la figura de Josep Pla a la postguerra i la seva fidelitat a la llengua catalana. Diu Pairolí: 

“Les generacions de polítics i intel·lectuals catalans que van construir el somni noucentista, o els més joves que també van creure-hi, van experimentar en les seves biografies una contradicció essencial i un destí cruel. No solament no van aconseguir el país que havien somniat i van haver de veure com el somni s’engrunava, sinó que van acabar lliurant Catalunya a Franco per conservar els seus béns i la seva posició social. És la tragèdia de Cambó i, darrere seu, la de tants altres, inclosos Pla i Gaziel” (p. 75). 

Aquest capítol, en què l’autor cita textualment Pla, val per tot el llibre per la justesa i honestedat de l’anàlisi. La posició de Pairolí sobre Pla em recorda, en certa mesura, la d’El nostre heroi, Josep Pla, un llibre -curiosament també publicat per Acontravent- en què Enric Vila intenta exposar un enfocament semblant.

En definitiva, els recomano Octubre perquè ja és un clàssic i, com a tal, té aquella rara virtut de fer-nos millors a nosaltres, els seus lectors.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 11, gener de 2012
• Miquel Pairolí, Octubre, Barcelona, ACONTRAVENT, 2ª edició, octubre, 2011.

"El procés de l'estatut català" per Franz Kafka

El començament de la famosa i magnífica narració de Franz Kafka, Davant la llei,  presenta una sorprenent similitud amb la situació dels catalans.

Aquesta narració, que també apareix inclosa dins d'un dels darrers capítols de la novel·la El procés, esdevé una metàfora anticipada de la nostra situació respecte les lleis espanyoles i, particularment, respecte el minúscul Estatut -una altra llei espanyola, no ho oblidem- que és a punt de tombar el Tribunal constitucional.

Diu Kafka:

Davant la llei, s'hi està un guarda. Hi arriba un home de pagès, i prega al guarda que el deixi entrar dins la llei. Però el guarda diu que ara no li pot concedir l'entrada. L'home s'hi repensa i pregunta si doncs podrà entrar més endavant. -És possible -diu el guarda- però ara no.

Les lleis de l'Estat espanyol sempre resulten per als catalans tan impenetrables com descrivia Kafka. A més del cas de l'Estatut, a l'engròs, trobem un recent exemple amb el decret de la famosa tercera hora de castellà que va imposar el Govern espanyol (i això que el castellà no s'ha imposat mai). Ens van dir que la Llei catalana d'educació superaria hàbilment la imposició del decret espanyol -aprovat pels socialistes, recordem-ho- i podríem restablir l'equilibri de la situació inicial. Ara ja tenim aquesta Llei impugnada davant de l'eficaç i veloç túrmix del Tribunal Constitucional i, mentrestant, coneguts que treballen a l'ensenyament m'asseguren que el decret espanyol s'està aplicant.

A mi em deixa parat com li costa entendre a molta gent -incloent els parlamentaris actuals- que l'única Llei d'educació o del que sigui que no és susceptible de ser retallada pel Tribunal constitucional espanyol és la que aprovem com a Estat català independent. I l'únic Estatut que podrem fer al nostre gust és aquell que es digui Constitució.

La similitud amb l'obra de Kafka que esmentava al començament esdevé esgarrifosa si es compara la situació de Catalunya amb el final de la història del pobre pagès. El guarda li continua barrant el pas a la llei i tan sols li deixa un tamboret perquè s'hi assegui on s'hi estarà anys sense poder entrar. Al final de la seva vida, quan el pagès és a les acaballes, esmerça les seves últimes forces per a adreçar una nova pregunta al guarda:

-I doncs -diu l'home-, si tothom vol arribar fins a la llei, ¿com és que tots aquests anys ningú sinó jo no ha demanat per entrar? -El porter s'adona que el pagès és al punt de la mort, i per tocar-li encara l'orella que es perd li clama amb una veuarra enorme: -Per aquí ningú més no podia entrar, perquè aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Ara me'n vaig i la tanco-.

 Pere Torra

• Franz Kafka, El procés, traducció de Gabriel Ferrater, Barcelona, Edicions Proa, 1966.