dimarts, 23 de maig del 2017

Una gramàtica per projectar la llengua al segle XXI

Gairebé cent anys després de la Gramàtica de Pompeu Fabra, assumida com a oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia ha publicat fa poc una nova gramàtica de la llengua catalana (en aquest país, per a coses tan essencials, sembla que anem de segle en segle). La nova gramàtica és una obra molt diferent de la de 1918, que era molt breu i succinta, i deixava moltes coses a l’aire. El primer que cal dir, doncs, és que la nova obra és ambiciosa, exhaustiva (1.439 pàgines vs. les 135 de la vigent) i està cridada a esdevenir una referència per a la comunitat de parlants dels Països Catalans i, en general, per a totes les persones interessades en la nostra llengua. Amb la gramàtica del 2016, el diccionari —amb noves edicions el 1995 i el 2007— i l’ortografia que està a punt d’aparèixer aquest 2017; l’IEC aporta els elements bàsics per a garantir un ús òptim de la llengua catalana com a llengua de cultura.

Arreu del text hi ha supòsits 
de rebuig clar d’algunes formes forasteres

Alguns comentaristes han assenyalat que la gramàtica de 2016 (com també alguns aspectes que s’han conegut amb antelació de la nova ortografia) es caracteritza per una tendència a la màniga ampla i certa tolerància amb formes i expressions procedents de la llengua castellana. Això no és pas així i, tal com remarca M. Teresa Cabré: “la variació que pot admetre una obra que vol tenir caràcter orientatiu no pot ser oberta a totes les formes possibles” (p. XIV). Per això arreu del text hi ha supòsits de rebuig clar d’algunes formes forasteres amb afirmacions com la següent: “Per influència forana, a vegades se senten emprats col·loquialment com a invariables adjectius com gris, cortès i comú. És un ús, però, no acceptable.” (171). 

La nova gramàtica no ignora la tradició ni l’abast del domini lingüístic. S’hi poden trobar recollides i ampliades les ensenyances del mestre Fabra en molts aspectes. Potser en podem destacar, per exemple, el tractament dels verbs inacusatius, que tan encertadament havia descrit la gramàtica pòstuma de 1956 editada per Joan Coromines. Així mateix, són remarcables els deutes amb la Gramàtica del català contemporani, una ambiciosa obra liderada per l’enyorat Joan Solà, en tres gruixuts volums, de to molt més “tècnico-acadèmic”.


La descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable

Pel que fa a l’atenció a les diverses varietats de la llengua (incloent l’alguerès), les referències hi són abundants, sobretot en fonètica i en morfologia. Per exemple, la descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable i justifica molt adequadament la seva adscripció a varietats dialectals diferents. Tot i que el primer sistema tingui caràcter específic en la llengua catalana, això no el fa obligatori per a aquelles varietats que no l’han adoptat mai històricament. Ara bé, sí que el text podria ser més precís, atès que, ambiguament, afirma que el sistema de campanar és “habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya” (1181).

Comença a ser fatigant l’abundància d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, etc.) que ignoren les oposicions de marcatge dels paradigmes flexius

Cal destacar el rigor tècnic de l’obra. És interessant, per exemple, el tractament encertat de la relació entre sexe i gènere en els noms que designen éssers sexuats. Aniria bé que alguns usuaris amb influència als mitjans de comunicació (polítics, periodistes, tertulians, etc.) assumissin que, tal com diu la gramàtica, el gènere masculí és el no marcat de l’oposició de gènere, per la qual cosa “un nom masculí plural, com els avis o els llops, pot designar un grup integrat per mascles i femelles” (161). Comença a ser fatigant l’abundància en el discurs públic d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, “els nens i les nenes”, etc.) que manifesten una gran ignorància de les oposicions de marcatge que caracteritzen els paradigmes flexius de la llengua. Per una confusió entre gènere (categoria gramatical) i sexe, acabaran fent malbé la flexió nominal de la nostra llengua i deixant oberta la porta a la influència de la llengua anglesa, que no presenta aquestes oposicions.


Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària

L’estructura de l’obra és molt adequada, però, tot i que conté un bon índex analític, s’hi troba a faltar un índex dels quadres i figures, que, d’altra banda, resulten molt útils. Encara que tinguin merament caràcter complementari del text, estan molt ben fets i admeten una consulta més o menys autònoma. Per exemple, la figura 31.2, que descriu l’expressió de les parts del dia, és molt didàctica i de gran qualitat. 

L’obra de Fabra era d’una qualitat altíssima, però cent anys en feien necessària una actualització. Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària. Fabra mateix hauria estat el primer a rebutjar encastellar-se en solucions pensades fa un segle. En tot cas, la darrera paraula sobre l’èxit i la utilitat d’aquesta obra, com sempre, la tenim tots els que fem servir la llengua i l’estimem.

Pere Torra
  • Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, 2016.
  • Publicat a La Veu núm. 67, maig 2017.


dimarts, 16 de maig del 2017

Una literatura com les altres

Els estudis que aplega el recull abasten les primeres quatre dècades del segle passat i es caracteritzen per una gran diversitat d’autors i de gèneres. De Dalí a Pla passant per Foix, Rodoreda, Trabal o Sagarra, i encara —més enllà de la nostra cultura— els autors afronord-americans i la poesia anglesa de la Primera Guerra Mundial, Bontempelli, entre molts altres; tota aquesta diversitat és estudiada fent servir la ironia com a eix vertebrador, fins al punt d’arribar a convertir-la “gairebé en sinònim de literarietat”, com els editors mateixos afirmen al pròleg.

Ja fa uns quants anys nombrosos especialistes, encapçalats per un grup investigador constituït inicialment a la Universitat de València, han incorporat entre nosaltres la ironia com a perspectiva d’anàlisi crítica present en altres literatures. En fou una fita destacada el monogràfic de la revista Caplletra de 2006, que ha tingut continuïtat en una productiva recerca del mateix grup, un congrés internacional i uns quants llibres col·lectius, d’entre els quals el que comentem aquí mostra la maduresa d’una dècada d’activitat.

És impossible comentar totes les contribucions, per la qual cosa em referiré sols a un text de cada un dels quatre blocs del volum.

Dins el bloc dedicat a literatura no catalana, l’article de Pere Ballart, destacat teòric de la ironia, reivindica molt oportunament la literatura dels anys trenta per mitjà de Čapek, Nàbokov i Brecht, els quals es refugien en la ironia com a darrer “aixopluc de la raó”. Provocativament, Ballart compara la manca de fiabilitat del narrador de Nàbokov amb el contemporani principi d’indeterminació de Heisenberg, per concloure que la ironia literària pot tenir múltiples usos, tal com exempliquen els textos dels tres autors analitzats.

En segon lloc, dins el bloc que acull els tres grans moviments del primer terç de segle —Modernisme, Noucentisme i avantguardes—, Ferran Carbó —seguint Genette— revela la ironia hipertextual que descobreix entre uns poemes de Carner i Salvat-Papasseït.

Pel que fa a la literatura dels anys vint i trenta, Josep Pla —significativament— és l’autor més estudiat al recull. En un dels treballs, Eberhard Geisler, que desenvolupa la suggerent imatge de la iridescència de la ironia planiana, recorda que, segons Pla, la sàtira de Carner —un altre cop— vol “desinflar el bufanúvols” i conclou que “la ironia de Pla cerca el mateix desinflament”.

Finalment, a tall de conclusió, el darrer article —signat per tot el grup investigador— destaca la importància de la ironia ja que, aplegant autors amb poètiques oposades, en permet la comparació i en revela afinitats o contrasts. Aquest enfocament il·lumina les relacions entre moviments estètics successius i remarca les connexions —d’afinitat o d’oposició— entre autors sovint vistos isoladament entre si. Per això, Oliver o Trabal resulten més pròxims a Ors i Carner. Fins i tot els modernistes —més enllà de Rusiñol—, fan un ús notable de la ironia, si bé diferent del dels noucentistes, sense fer-ne estendard ni emprendre’n cap defensa teòrica explícita.

En definitiva, els articles del recull contribueixen a fer llegir millor i a enquadrar més adequadament obres i autors del nostre sistema literari. Encara que el títol resulti excessiu pel que fa al tractament d’altres literatures més enllà de la catalana; certament, hom constata que el recurs a la ironia, característic de la Modernitat, és tan fructífer en les nostres lletres com en les de qualsevol cultura occidental. Al capdavall, tot i les dificultats i les agressions que ha rebut —i encara rep— la nostra cultura i, en particular, la nostra llengua, la conclusió dels impulsors de l’edició posa de manifest que la catalana és una literatura com les altres. En tot cas, la lluita per la normalitat de la nostra cultura continua.

Pere Torra
  • Publicat a Caràcters és una revista de llibres, núm. 78, 2017, pàg. 45.
  • F. Carbó, C. Gregori i R. X. Rosselló (eds.), La ironia en les literatures occidentals des de l'inici de segle fins a 1939, PAM, Barcelona, 2016, 551 pàgs.