dilluns, 18 de gener del 2016

"Lola i els peixos morts", un devessall literari agosarat, vital i passat de rosca

Per començar l'any, els recomano visitar l'exposició que aquests primers dies del 2016 hi ha al Palau Robert de Barcelona amb el títol "Baltasar Porcel. Mallorca, Barcelona, el món". La mostra —comissariada pel crític i escriptor Julià Guillamon— presenta, de forma concisa però completa, la trajectòria de Porcel, com a escriptor i també com a periodista. I el que encara els recomano més i, de fet, aquest també és un propòsit de l'exposició mateixa, és llegir Porcel, un dels autors més destacats dels darrers cinquanta anys de la nostra literatura. 


Porcel és un dels autors més destacats dels darrers cinquanta anys de la nostra literatura 

Entre les obres de Porcel, es pot triar i remenar, des de novel·les, narracions, teatre, assaig, reculls d'articles periodístics o entrevistes, però l'andritxol es projectava millor com a escriptor sobretot en les novel·les, com sostenia ell mateix. Per això, els en suggereixo una d'atrevida i singular que ofereix una excel·lent dosi de literatura en estat pur, Lola i els peixos morts. Es tracta d'una novel·la, amb elements autobiogràfics, carregada de mala llet, que, a partir de les vicissituds d'uns personatges força anodins, repassa la vida social i política barcelonina a partir dels anys seixanta del segle passat. 


La novel·la ofereix la veu sarcàstica, amoral i desbocada d'un fracassat que no té un concepte gaire elevat de si mateix

El protagonista, Hèlios, és un mallorquí cínic, que està de tornada de tot, i retroba Lola, una antiga amant seva, en un horrorós restaurant de plats combinats de la Rambla Catalunya. A partir d'aquí, el relat és un torrencial monòleg en primera persona d'Hèlios que evoca, de forma desordenada, diversos episodis de la seva vida, reflexions personals, digressions, etc. Precisament, el principal encert de la novel·la consisteix a oferir la veu sarcàstica, amoral i desbocada d'algú que es pot considerar un fracassat i que, de fet, no té un concepte gaire elevat de si mateix: "A Mallorca hauria estat un mitja merda encaixat i a Barcelona m’he quedat en merda sencera marginalitzada." 


El narrador es recrea en els aspectes més sòrdids del sexe

Un dels elements més abundants d'aquesta autoficció és el sexe. En general no es tracta d'un sexe lúbric, plaent, sinó que el narrador es recrea en els aspectes  més sòrdids. Quan Hèlios recorda que "hi va haver aquella temporada en la qual em vaig obcecar a tirar-me una femella nova cada setmana", explica les dificultats i la "duresa" d'aquella etapa. El tractament del sexe no acostuma a ser gens amable —inclou un episodi de violació— i arriba a descriure escenes escabroses ja dins de l'esperpent:
"I un dia la llepava, el meu cap entre les rabasses de les seves cuixes; en venir-li les contraccions de l’orgasme em va engrunar la cara, em premé les galtes i llavors el meu pont bucal, tres dents i un ullal, va saltar i quedà enganxat a la seva matriu. Però el va expulsar d’una xerigotada, mentre reia bramulant i es corria fent xup-xup."
De vegades, la tendència a l'excés i a la hipèrbole —molt típica en Porcel— genera un cert desequilibri que desconcerta el lector, però el magma narratiu és tan divers i aclaparador que això no resulta important. En algunes digressions incorpora divertides evocacions de les aventures de Sindbad de Les mil i una nits o les vicissituds de Rasputin a la cort del tsar Nicolau II. Així mateix, hi ha referències bibliques, presència del món literari barceloní de l'època, la descripció de les elucubracions d'un grup activista catalanista radical autotitulat Catalunya Primer de Tot (CPT), etc.


Tot i el seu to pessimista i desencisat, la novel·la té una gran amenitat i assegura una lectura divertida

Tot i el seu to pessimista i desencisat, la novel·la té una gran amenitat i el seu tractament literari assegura estones de lectura francament divertida. És el que saben fer els bons escriptors. Porcel, a més, ho engloba dins una reflexió existencial —"l'home només constitueix l'instant que passa i l'espera del futur inexistent"—, reflexió a la qual, amb habilitat, li lleva el to massa transcendent, però sí que posa de manifest que, amb el pas del temps, els fets de la vida viscuda queden malmesos, perduts "com un estol de peixos morts" als quals al·ludeix el títol.

Pere Torra

  • Baltasar Porcel, Lola i els peixos morts, Columna, Barcelona, 1994.
  • Publicat a La Veu, núm. 54, gener 2016.

dijous, 14 de gener del 2016

Baltasar Porcel, la fusió de literatura i vida

“Suposo que la literatura deu ser un substitutiu de la vida”, afirma Hèlios, el protagonista de la novel·la Lola i els peixos morts, una autoficció que Baltasar Porcel va publicar el 1994. L’afirmació és aplicable a l’escriptor mateix, que no tan sols és exemple d’autor que viu per a l’escriptura i de l’escriptura, sinó que explota a fons les seves vivències personals i els seus orígens familiars com a material de base de les seves obres, incloent les de ficció. Aquesta identificació afavoreix “fer visible” la seva obra en una exposició, propòsit de la que es presenta aquest inici del 2016 al Palau Robert de Barcelona, que, a més, ha generat el llibre que comento.

Porcel viu per a l’escriptura i de l’escriptura i explota a fons les seves vivències personals i els seus orígens familiars com a material de base de les seves obres

El llibre presenta una estructura ternària que es posa de manifest des del títol mateix: Mallorca, Barcelona, el món. Aquesta tríada es repeteix en la distribució del contingut en tres grans blocs: «El mite d’Andratx», «Notícies del món» i «El desordre global»; i encara es torna a reproduir en un sintètic apartat final, titulat «Porcel essencial», dividit també en tres apartats: «El món de Mallorca», «El periodisme» i «La mirada contemporània». 

La part més extensa, dedicada a Andratx, tracta l’indret minuciosament com a territori geogràfic i com a espai mític i literari

Inevitablement, la part dedicada a Andratx és la més extensa i ocupa mig llibre. Tracta l’indret minuciosament tant com a territori geogràfic com també com a espai mític i literari. L’anomenat “mite d’Andratx”, identificat per la crítica des dels anys 60, constitueix un exemple destacat dins la nostra tradició al costat de mites com el de Bearn (Villalonga), Sinera (Espriu) o Mequinensa (Moncada).

Una visceralitat, clarament irracional, empeny Porcel a aixecar la veu públicament contra “el desordre global” del món contemporani 

Aquest plantejament ternari és pràctic tant per confegir el llibre com per organitzar els espais expositius corresponents. Ara bé, no se li ha d’atribuir un caràcter progressiu, de petit a gran, de local a universal (de Mallorca, a Barcelona i al món). No és tan simple com això. De fet, en Porcel tot és més barrejat, més unitari del que sembla. A Cavalls cap a la fosca, una de les obres emblemàtiques del mite d’Andratx, en evocar des de París un indret de la localitat, el protagonista s’adona que “una sobtada munió d’arrels m’estira cap allí, com si volgués arrossegar-me: voldria tornar a submergir-me, encara que només fos per una estona, en aquella formidable conjunció d’elements… És una crida que té poc a veure amb la meva consciència, i molt amb la visceralitat que m’ha fet, que em sosté”. Així, doncs, aquesta visceralitat, clarament irracional, és el mateix que empeny Porcel, el periodista veterà, a aixecar la veu públicament contra “el desordre global” del món contemporani i potser per expressar cert enyorament del món ancestral.

L’aparell gràfic del llibre, d’importància decisiva en una obra d’aquesta mena, és exquisit i exhaustiu. A més de retrats de llocs i persones, que inclou remarcables fotografies de Toni Catany, moltes il·lustracions del llibre corresponen a imatges de les peces exposades. Fins i tot les guardes del llibre contenen fotografies ben encertades: l’anterior, una terra eixarreïda, amb esquerdes, sobre la qual hi ha uns ametllons i algun caragolí; la guarda posterior retrata la biblioteca de Porcel, que revela el seu rigor de documentació i l’ampli abast dels seus interessos.

Julià Guillamon ofereix un tast massa petit dels dietaris de Porcel, molt interessants i plens d’informació sobre el seu procés creatiu

A la introducció, Julià Guillamon ofereix un petit tast dels dietaris de Porcel. Petitíssim. Són molt interessants i plens d’informació sobre el seu procés creatiu. Potser l’exposició i el llibre peca d’excés en l’exhibició d’objectes personals. En canvi, s’hi troba a faltar una anàlisi més completa dels dietaris i de tot el material dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. En qualsevol cas, cal celebrar que, als sis anys de la mort d’un escriptor important, es dediqui una exposició i un llibre a la seva trajectòria. Guillamon descriu el projecte com un viatge d’anada i tornada. Anant a la literatura de Baltasar Porcel tornem a la seva vida i viceversa. A mi, m’ha empès a tornar a llegir-lo.

Pere Torra
  • Publicat a Caràcters, revista de llibres. Segona època, Núm. 74 (Hivern 2016), p. 37.
  • Julià Guillamon (ed.), Baltasar Porcel. Mallorca, Barcelona, el món, Galàxia Gutenberg, 2015, 192 pàgs.