Trabal i la colla de Sabadell, un centenari que no s’ha de perdre

L’any vinent farà cent anys que va engegar les seves activitats l’anomenada colla de Sabadell, que comptava, entre els seus membres més destacats, amb autors de la categoria de Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. Cal dir-ho amb temps perquè ja sabem com poden anar les coses al nostre país: el centenari del naixement de Trabal l’any 1999 va passar massa desapercebut—vegeu l’article de Meritxell Sales a l’AVUI del 9.11.2000, amb un títol ben eloqüent “Trabal: el centenari que es va perdre”.

Per això, a banda que hom recordi les facècies i els tempteigs avantguardistes de la colla sabadellenca; en l’àmbit literari, els proposo retrobar L’home que es va perdre, la divertida novel·la de Francesc Trabal que la imprescindible editorial dels Quaderns Crema va reeditar a principi dels anys 80. El llibre de Trabal capgira les convencions pròpies de les novel·les que seguien la tradició del segle XIX i fa valuoses aportacions que el situen de ple dins la modernitat. Ara bé, l’interès de l’obra trabaliana no és solament històric, sinó que al segle XXI continua sent una peça deliciosa, que no ha envellit gaire i posa de manifest la gran habilitat narrativa del seu autor.

L’interès de l’obra no és solament històric,  sinó que és una peça deliciosa que no ha envellit gaire

El llibre de Trabal conta la història de Lluís Frederic Picàbia —nom de significatives ressonàncies avantguardistes—, el qual ha estat abandonat per la seva enamorada i promesa, de forma inesperada. Tot el relat, que bascula entre la paròdia de la novel·la sentimental i la d’aventures, es basa en el consol i el goig que obté el desesperat protagonista, gràcies a una activitat ben insòlita: perdre multitud de coses i trobar-les després.

Val la pena deixar-se endur per la progressió de la història i per l’audàcia del seu plantejament narratiu

No sempre resulta versemblant, però això no és important i l’autor tampoc no ho pretén pas. Lògicament, és el lector que ha d’assumir el joc que li és proposat. El narrador arriba a traslladar l’acció a països tan diversos com els Estats Units, la Xina o Suècia; descriu pèrdues de dimensions extraordinàries; fa participar el protagonista en inèdits vols transoceànics; etc. Les hipèrboles hi són molt freqüents, però val la pena deixar-se endur per la progressió de la història i per l’audàcia del seu plantejament narratiu.

Com tot escriptor, per paròdic, fantàstic o “irrealista” que sigui; Trabal també parteix de l’observació del seu entorn immediat (de vegades, per allunyar-se’n) i és capaç d’extreure’n un material que, tot i mantenir el seu fons de veritat, resulta hilarant. Per això hi trobem fragments de brillant to humorístic com ara el següent:

"A l'andana de l'estació de França, a les tres de la tarda, sempre sembla que hi hagi la mateixa gent. Hi aneu un dia, i quan torneu al cap d'unes quantes setmanes encara hi trobeu els mateixos. La mateixa família endolada acomiadant una senyora grossa; els mateixos parents que diuen l’adéu a una parella amb sabates i mitges i samarretes i coll i corbata nous, símptomes de benediccions recents i trasbalsadores; la mateixa troupe d’acròbates belgues o de ballarines alemanyes; els mateixos despreocupats que ja comencen de sentir-se a París; i els mateixos senyorassos que ningú no sap qui són, d'on vénen ni on van."

Aquesta pèrdua anuncia altres desaparicions de personatges en la novel·lística posterior (i postmoderna) del segle XX

La pèrdua del protagonista, que ja revela el títol mateix, afavoreix que l’autor intervingui directament en un postfaci on insisteix, irònicament, que “tota la història d’aquest home que es va perdre és autèntica”. La crítica ja ha destacat l’innovador caràcter metaficcional d’aquesta part del llibre, que erigeix Trabal en un precursor gràcies a la seva radical modernitat. Així mateix, aquesta pèrdua fa pensar i anuncia altres desaparicions o dissolucions remarcables de personatges en la novel·lística posterior (i postmoderna) del segle XX, com ara la de El cavaller inexistent, obra d’Ítalo Calvino. En aquests temps de certa insubstancialitat, val la pena retrobar construccions literàries originals, ben concebudes, amb aquesta clara ambició de trencament modern.

Pere Torra

• Francesc Trabal, L’home que es va perdre, Quaderns Crema, Barcelona, 1982.
• Publicat a La Veu, núm. 65, març de 2017.

Calders: llegir un gran escriptor

El 2012 és un any de tres centenaris molt importants per a la literatura catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Algú ha qualificat el segle passat -amb encert- com una mena de “segle d’or” per a les nostres lletres, atesa la quantitat i qualitat de les obres que s’hi van produir i de les quals encara ens nodrim.

Tots tres autors, a més d’excel·lents escriptors, es van caracteritzar pel seu compromís amb el país i amb la llengua. Cal esperar que les institucions i empreses editorials del país procuraran una commemoració digna de la importància de la seva obra. I no es tracta tan sols de fer debats acadèmics i civils, estudis i conferències. La millor manera d’honorar un escriptor és llegint-lo i per això calen noves edicions, sobretot, edicions en formats de butxaca.

Per això celebro amb entusiasme que Edicions 62 s’hagi decidit a tornar a publicar a la col·lecció “La butxaca” el recull Tots els contes de Pere Calders. Es tracta d’una reedició molt correcta i assequible, de gairebé mil pàgines, en què, afortunadament, els editors han tingut el detall d’enquadernar el llibre amb tapes dures. Inclou els onze títols de la producció contística de Calders des de El primer arlequí (1936) fins a L’honor a la deriva (1992) i inclou tots els contes de Calders apareguts en llibre.

Una nova lectura el 2012 em fa constatar la plena vigència de Calders que l’ha fet esdevenir un autor efectivament llegit i apreciat per un públic molt ampli. S’ha dit sovint que Calders beu d’influències de Bontempelli, Pirandello, Kafka, E.A. Poe o, entre nosaltres, Josep Carner i els escriptors del grup de Sabadell (Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols). Sens dubte, l’afinitat amb aquests autors hi és, però l’escriptura de Calders és alhora molt original. Per això, la ironia i l’humor dels seus contes han generat el qualificatiu “caldersià”. Aquest adjectiu s’aplica a aquells textos que aconsegueixen un efecte humorístic, per mitjà de l’enginy en el tractament de les situacions, la barreja de l’absurd i el quotidià, la continuïtat entre fantasia i realitat, la naturalitat davant de fets extraordinaris, etc. Tot això, va acompanyat d’una gran habilitat en l’ús del llenguatge. Llegir Calders no tan sols constitueix una experiència molt plaent, sinó que el lector rep la gratificació de trobar-se davant d’aquelles obres ben fetes, a les quals no es pot llevar ni afegir res sense alterar-ne el resultat final empitjorant-lo.

A mi el recull que em captiva més continua essent -més de mig segle després- Les cròniques de la veritat oculta, el qual conté peces mestres com “El principi de la saviesa”, “L’any de la meva gràcia”, “Coses de la Providència” o “Raspall”. També resulten delicioses la novel·leta Aquí descansa Nevares i les altres narracions de tema mexicà. Procedents d’altres reculls posteriors, cal esmentar “Invasió subtil”, “La revolta de les coses”, “Tot s’aprofita”, “El barret fort”, etc. En mil pàgines n’hi ha moltíssims per llegir, redescobrir i, en definitiva, gaudir.

A continuació, com que he dit que cal commemorar un escriptor llegint-lo, incloc dos contes breus de Calders, procedents del recull Invasió subtil i altres contes.

NO SE SAP MAI
De les quatres rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

EL MIRALL DE L’ÀNIMA
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

Aquests contes molt breus van començar a aparèixer en els reculls més tardans de l’autor i permeten observar -de forma molt sintètica- la tècnica narrativa de Calders de forma condensada.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 12, febrer de 2012.
• Pere Calders, Tots els contes, Barcelona, Edicions 62, “La Butxaca”, novembre de 2011.