dimecres, 23 de gener del 2019

El nostre Amos Oz

La recent mort de l'escriptor israelià Amos Oz ens porta a parlar aquí de la novel·la El meu Mikhael. També en podríem parlar pel fet que és una obra clau de la literatura israeliana moderna o perquè va fer esclatar l'escriptor, que va arribar a ser candidat al premi Nobel. A més, l'any passat fou el cinquantenari de la seva publicació i encara hem de tenir ben present que aquest llibre fou la primera traducció catalana d'una obra moderna escrita en hebreu (1973), en una excel·lent traducció a càrrec de l'hebraista Eduard Feliu i Marbres.

Hi ha una gran penetració psicològica en els pensaments, vicissituds personals i somnis de la Hanna

El títol de la novel·la es refereix a Mikhael introduït amb el pronom possessiu en primera persona, persona que correspon a Hanna Gonen, la veu de la narració. La història és força senzilla: Hanna i Mikhael són dos joves universitaris israelians que viuen a Jerusalem als anys 50. Ell és geòleg amb una forta vocació acadèmica i ella és estudiant de literatura. S'enamoren, es casen (Hanna haurà de deixar els estudis per dedicar-se a la família), tenen un fill, el 1956 en Mikhael és cridat a la guerra contra els àrabs a Egipte, etc. La riquesa del llibre rau en la presentació en primera persona dels pensaments, vicissituds personals i somnis de la Hanna amb una penetració psicològica sols a l'abast dels grans literats. Algú l'ha comparada a Madame Bovary, però encara que no és pas incorrecta, em sembla que aquesta comparació pot confondre. L'obra d'Oz s'adscriu molt intensament a la literatura pròpia del segle XX i presenta més afinitats amb obres com L'estrany, d'Albert Camus, o amb algunes de Kafka.

La incomunicació entre Mikhael i Hanna pot ser una metàfora de la que es devia viure a Israel als anys 50

La protagonista manifesta una absoluta inadaptació al món on li ha tocat viure o potser hem de veure-ho d'una altra manera. És el món que no ofereix perspectives engrescadores a una dona jove, plena d'il·lusions, que topa amb una realitat monòtona, anodina i grisa, amb un marit eixut i una societat egoista que devora l'individu que no segueix els carrils establerts. Parlant de l'eixutesa del marit, hi ha unes pàgines magistrals sobre com Hanna qualifica una dedicatòria de Mikhael:

"En Mikhael parà esment en la paraula 'eixut'. Com tothom qui es mou lluny del món de la literatura i fa servir mots com qui fa servir aigua i aire, en Mikhael es pensà que li ho retreia com un defecte." (133)
És evident que entre Hanna i Mikhael no tan sols hi ha una llunyania de disciplines acadèmiques o d'ús del llenguatge, sinó una autèntica incapacitat de comunicació. No és gaire aventurat establir una metàfora entre aquesta incomunicació i la que potser es vivia a Israel com a societat en construcció amb la diversitat de persones que s'hi aplegaven en aquell moment. I encara podríem esmentar també una incomunicació més general, la que es produeix entre éssers humans, molt pròpia del segle. Al capdavall, Hanna no obté satisfacció personal ni amb el seu paper d'esposa, ni de mare o, fins i tot, ni de ciutadana, fins al punt que, en alguns moments, la lectura suggereix que la narradora es troba en successius estats depressius.

És d'aquelles lectures que deixen pòsit perquè el lector té la sensació d'haver-se acostat de debò a una ànima humana

La novel·la és molt rica en referències literàries, cinematogràfiques i de tota mena, lligades a la vida quotidiana dels protagonistes:
"Els llibres que llegia de nit no demostraven pas que anys enrere havia estudiat literatura a la universitat. Somerset Maugham, Daphne du Maurier en anglès, relligats en coloraines. Stefan Zweig. Romain Rolland." (115)
L'ambient pre-bèl·lic de Jerusalem apareix de forma indirecta, de manera natural, però reiterada. "El que no ha aconseguit la intel·ligència dels jueus, ho aconseguirà l'estupidesa dels àrabs; aviat esclatarà una guerra a ultrança i els llocs sants tornaran a ser dins les nostres fronteres" (186), afirma Qadisman, un dels amics de la família de Mikhael que visiten sovint la casa de la parella protagonista i contribueixen a incrementar l'ambient asfixiant sobre Hanna.

Finalment, cal esmentar els somnis i els malsons de Hanna, que tenen un paper decisiu en tot el llibre i són descrits amb precisió de detalls, incloent elements de vegades escabrosos carregats de simbolisme. Hi apareixen sovint dos bessons àrabs, que sembla que eren companys infantils de la noia. De fet, el llibre acaba amb un d'aquests somnis, que massa sovint han estat llegits literalment, quan no ens hauríem d'oblidar mai que som davant d'una obra de ficció a la qual cal donar plena dimensió literària. En síntesi, aquesta novel·la és d'aquelles lectures que deixen pòsit, perquè el lector té la sensació d'haver-se acostat de debò a una ànima humana.

Pere Torra 
  • Publicat a La Veu, núm. 85, gener del 2019
  • Amos Oz, El meu Mikhael, traducció d’Eduard Feliu i Mabres, Barcelona: La Magrana, 2010