diumenge, 22 d’abril del 2018

El perquè de Quim Monzó

Dedicat a tots els presos polítics catalans i, especialment, a Jordi Cuixart, amb el desig que recuperi la llibertat per poder lliurar el premi d’Honor a Quim Monzó


La qualitat literària de Quim Monzó mereix que hi tornem, que el llegim i el rellegim. Fa uns dies fou guardonat merescudament per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, que té el seu president, Jordi Cuixart, a la presó injustament per motius polítics, cosa que —com recordava el mateix Monzó— no havia succeït ni tan sols durant el franquisme.

Monzó fou guardonat per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, amb el seu president, Jordi Cuixart, com a pres polític

De Monzó, els proposo El perquè de tot plegat, una petita joia que conté diversos relats d’entre els millors de la producció monzoniana, alguns dels quals constitueixen autèntiques obres mestres de les nostres lletres. Són contes, en general, molt breus, la majoria dels quals presenten situacions on es disseccionen grans temes, en particular, l’amor, el desig, el sexe, etc.

Monzó persegueix fugir dels llocs comuns, de la cursileria, de l’obvietat, de la transcendència

Sovint els protagonistes no tenen un nom corrent, sinó una combinació de lletres impronunciable o un epítet descriptiu, per una voluntat de despersonalització, d’intemporalitat, d’abstracció o, dit d’una altra manera, de centrar-se en la història narrada, en la seva estructura o en algun detall que vol sorprendre el lector. El punt de vista del narrador és d’una gran fredor i distanciament, cosa que combina amb un escepticisme, per no dir amargor i sordidesa, sobre el funcionament de les relacions humanes. Als relats “L’amor” i “Vida matrimonial” —aquest últim, especialment agre—, tot i la seva brevetat, aconsegueix atrapar grans dosis de veritat sobre els termes esmentats al títol. Alguns crítics hi troben afinitats amb Borges i Kafka. Potser sí, perquè Monzó pretén presentar realitats substancials amb tota cruesa, però em fa l’efecte que sobretot persegueix fugir dels llocs comuns, de la cursileria, de l’obvietat, de la transcendència.

Alguns relats s'identifiquen per l'ús de la hipèrbole, la ironia, la paradoxa o el logicisme narratiu a ultrança,

En alguns relats hi ha un joc amb el llenguatge o amb l’estructura del conte mateix com ara el brillant “¿Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?” Encara que no són els únics recursos i ben sovint apareixen barrejats en un mateix conte, sí que es poden identificar alguns relats pel predomini de la hipèrbole (el magistral “L’eufòria dels troians”, el divertit però inquietant “L’afany de superació”, el mig surrealista “El jurament hipocràtic”, l’inversemblant “La fisionomia”), la ironia (“La inòpia”), la paradoxa (“Quarts d’una”) o un ús molt típic de Monzó, que podríem anomenar logicisme narratiu a ultrança, en què l’acció és conduïda fins a les seves últimes conseqüències de manera inapel·lable (“La fe”, “L’admiració, “La gelosia”, “Amb el cor a la mà”).

Un recull divers, complet, eficaç, que no descuida el to irreverent i un cert gust pel políticament incorrecte

Un grup de contes reprenen històries i motius de contes de fades clàssics, en què s’ofereixen nous finals o insòlites continuacions a les conegudíssimes narracions —de vegades, resulten insòlites de tan lògiques. A “La micologia”, la narració se centra en els dubtes de l’afortunat boletaire a qui s’apareix un gnom que surt d’un reig bord per concedir-li un desig. “El gripau” adapta el motiu de la princesa atrapada dins el cos d’un horrible gripau, que serà desvetllada pel petó del príncep. “La monarquia” ofereix una divertidíssima continuació per a “La ventafocs”. “La bella dorment” juga amb la trama del conte original del mateix nom amb extremada senzillesa, però resulta alhora molt suggestiu.

En una ocasió (“La fauna”) poua en els dibuixos animats i l’efecte literari deriva de l’estranyament provocat pel canvi de mitjà: el pas de les imatges en moviment de la televisió a l’escriptura amb què descriu textualment un episodi fàcilment atribuïble a Tom i Jerry.

En definitiva, un recull divers, complet, eficaç, que tampoc no descuida el to irreverent i un cert gust pel políticament incorrecte (“La submissió”). El llibre es clou amb dos contes (“La divina providència” i “El conte”) on l’autor d’alguna manera reflexiona, de forma indirecta, sobre alguns aspectes del procés de creació literària. Per tot plegat, en resulta una obra que ofereix la resposta a qui es demani el perquè de donar el premi d’Honor a Monzó i també el perquè de llegir-lo.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 77, abril de 2018.
  • Quim Monzó, El perquè de tot plegat, Barcelona: Quaderns Crema, 1993.