“El silenci que heu de témer” o la rebel·lió contra la inèrcia

La segona novel·la de Francesc Ribera s’ambienta en un període de la nostra història poc fressat, però apassionant: els enfrontaments de les parcialitats a Mallorca al segle XVII. L'elecció del tema ja és el primer gran encert del llibre perquè és un període força desconegut que resulta de gran interès. Les parcialitats eren grups que, emprant una violència extrema, actuaven pel seu compte i feien la seva llei al marge del poder (reial) establert, amb el qual mantenien lligams i cooperació. Disposaven d’un petit exèrcit privat, amb homes armats que s’hi adscrivien per antics vincles feudals, relacions de família o necessitat. De la mateixa manera que “bandoler” ve de “bàndol”, “parcialitat” ve de “part”; ambdós fenòmens són semblants. Fa no fa som a la mateixa època del nostre Joan de Serrallonga, si bé aquest és un cas potser més singular i de fi d’etapa. En canvi, les parcialitats mallorquines comptaven amb dirigents que són part de les elits, de l’aristocràcia, que estan ben connectats amb el poder. Fan pensar en una mena de precedent de les màfies modernes.

Som a prop d’una mena de Balear Western

El text de Ribera s’acosta a un guió cinematogràfic que podrien subscriure directors com Coppola, Scorsese o Tarantino. De fet, hi ha tants morts, amb tants noms i sobrenoms, que, de vegades, el lector es perd una mica, però això no té importància. S’ha d’assumir com a part del joc narratiu, de la mateixa manera que s’assumeixen els morts no identificats en una pel·lícula de l’oest americà. Certament, som a prop d’una mena de Balear Western històric, més a la manera de Sam Peckinpah que John Ford o Howard Hawks. Com en el western, en la primera part del llibre, hi ha una dinàmica de crims>recerca dels "culpables">execució dels "culpables" (=crims) i així successivament. A més, el context històric està molt ben travat i documentat, en una Mallorca encara sotraguejada per les garrotades de la revolta de les Germanies del segle anterior, que, d’alguna manera, ressonen en l’ambient i, fins i tot, una enginyosa i versemblant connexió amb la contemporània Guerra dels Segadors del Principat. També hi ha moltes altres coses, algunes d’específiques de l’illa de la calma –denominació que esdevé ben irònica–, com ara l’assassinat de Jaume Joan de Berga, oïdor de la Reial Audiència, que va donar lloc a la frase feta encara viva: “Què en som jo, de la mort d’en Berga?”

Na Joana de Santacília, una protagonista inesperada

La gran diferència amb els westerns rau en la singularitat de la protagonista, na Joana de Santacília, que pertany als Canamunt, enfrontats des de temps immemorials amb la parcialitat dels Canavall, de manera semblant al que ocorria a Catalunya entre nyerros i cadells. Aquest personatge, una altra de les troballes del llibre, narra la història pròpia en primera persona, a una tercera persona no identificada, un mort. Més que un diàleg (amb un mort ja se sap que no hi ha gaire conversa) és un monòleg de na Joana, que és el característic narrador poc fiable, que no disposa de tota la informació i, a més, té la seva pròpia visió dels fets. És un personatge construït des de la ironia, és a dir, algú que fa allò que no era esperable que fes i que ningú no creu que pugui fer. A diferència de la novel·la anterior, amb una acció explosiva lligada a les vicissituds del trobador Guillem de Berguedà, aquest nou llibre presenta un moviment més limitat, atès que en la primera part la protagonista és una nena i després es fa monja, encara que acabi essent testimoni de moltes històries. En la tercera i la quarta parts, na Joana apareix com una dona llesta, calculadora, hàbil i que va molt per lliure. No obeeix el líder dels Canamunt, que és el seu germà, el bèstia d’en Pere de Santacília, que es configura com el seu antagonista. Na Joana esdevé actora d'algunes sofisticades conspiracions, fins al punt que –clandestinament i des del seu preuat silenci– arriba a organitzar tot un exèrcit.

Un combat contra la inèrcia, l’avorriment, la ignorància i la foscor

En la narració hi ha una clara evolució, molt ben construïda, entre la ingènua i tímida nena, novícia i els primers anys de monja de Joana, d'una banda, i la conspiradora i alhora sacrificada Joana de gran. És d’aquells personatges que enamoren el lector (i enamorar-se d’una monja pot ser inquietant). Així doncs, a més de novel·la històrica i d’aventures, és també una novel·la d’iniciació: veiem na Joana créixer i adquirir una gran maduresa, fins al punt que es rebel·la contra el seu destí ja prefixat. Progressivament, va concretant la seva rebel·lió. Ja al començament del llibre mostra enveja per en Mateu, un al·lot de classe desafavorida, perquè «qui tenia tota una vida per a omplir-la de projectes era aquell al·lot»; en canvi, na Joana pensa que «independentment que la seva [d’en Mateu] idea no tingués cap possibilitat de convertir-se en realitat, ell tenia una idea i jo només una inèrcia» (44). En síntesi, tota la novel·la és la narració de la revolta de na Joana contra aquesta inèrcia i, en general, contra l’avorriment, la ignorància i la foscor.

Una mirada lúcida sobre la nostra història

En relació amb la primera novel·la de Ribera, L’assassinat de Guillem de Berguedà, tot i que són històries ben diferents, hi ha més punts de contacte que no sembla. En totes dues hi ha una afició a redescobrir la història dels Països Catalans amb una mirada lúcida, una apologia del desafiament al poder establert i un elogi de la força que pot arribar a tenir un individu, sigui de la condició que sigui, quan actua amb determinació i llibertat. Afegim que totes dues són obres molt entretingudes, amb abundants vicissituds i aventures que fan de bon llegir. Amb una segona novel·la de qualitat, això ja no és casualitat, i Francesc Ribera es consagra com a escriptor. Cal que l’autor, polifacètic, amb indubtable talent literari (berguedà com Ramon Vinyes o Jordi Cussà), desenvolupi la seva obra narrativa. Mentre Ribera està ja rumiant la seva tercera novel·la, els recomano que aprofitin per llegir aquesta!

• Francesc Ribera “Titot". El silenci que heu de témer. Barcelona: Edicions Serraclara, 2023, 367 p.
• Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2024

Pere Torra

L'assassinat de Guillem de Berguedà: Una novel·la ben trobada

Francesc Ribera “Titot”―vocalista del grup Brams― ens sorprèn amb un llibre excel·lent que conté ingredients de novel·la històrica, d'aventures i de misteri, encara que no tots tres gèneres hi són presents en la mateixa proporció. En el marc d’una escriptura molt lliure, hi predomina una desimbolta novel·la d'aventures, resolta amb eficàcia i habilitat narrativa. I encara hi podem afegir que també és una novel·la sobre Catalunya, en una etapa de gran transcendència històrica per a la configuració de la nostra nació.

En primer lloc, com a novel·la històrica compta amb una encertada ambientació a finals del segle XII. A més, té una arrencada molt estimulant amb l’aparició del cèlebre rei d'Anglaterra, Ricard I, cor de lleó, cosa plenament justificada, atès que el berguedà havia esmentat el rei anglès ―també trobador ell mateix―, en alguns dels seus poemes. La figura de Ricard ofereix moltes evocacions literàries i cinematogràfiques: des de les obres de Walter Scott, especialment Ivanhoe, fins a les pel·lícules del Hollywood clàssic. Curiosament, l'acció d'Ivanhoe, que se situa l'any 1194, resulta gairebé coetània amb la del llibre, que té lloc el 1196. En canvi, la manera d'estructurar els fets històrics amb la trama de ficció i el tarannà dels personatges fa pensar en obres més modernes, com ara Victus de Sànchez Piñol. Un altre referent de la nostra tradició podria ser Llibre de cavalleries, la primera novel·la de Joan Perucho, amb la qual comparteix l’afició per l’Edat Mitjana, si bé l’obra de Perucho se centra en el període ―150 anys posterior― d'expansió catalana per la Mediterrània Oriental.

El desenvolupament de la narració de L’assassinat… es veu interromput per textos escrits per dos dels protagonistes: uns fragments de les memòries d'Hug d’Empúries i d’un dietari del monjo Roger Campdeparets. Tant aquestes memòries, redactades a Muro (Mallorca) el 1230, força després dels fets narrats; com el dietari del monjo, segueixen el mateix fil argumental i cronològic de la narració principal. Tot i que introdueixen una altra veu en 1a persona, el text —presentat en una cursiva sempre incòmoda— és massa valoratiu i amb una llengua molt igual a la de la novel·la (només trobem alguns pocs elements arcaïtzants, com ara el pronom "açò", "nós" en lloc de "jo", possessius com "ses", o l'ús del pretèrit perfet simple en 1a persona). En conjunt, aquests textos no sempre mantenen plena versemblança i fan massa visible l’artifici de la ficció. Per exemple, el relat resulta excessivament modern, per no dir anacrònic, pel que fa al personatge de fra Roger, retratat com un clergue descregut i llibertí, que ven els seus pietosos serveis de confessió a les prostitutes a canvi de jeure-hi i encara és capaç d’explicar-ho i escriure-ho al seu dietari.

D’altra banda, la novel·la compta amb un marc literari —els poemes de Guillem de Berguedà— que figuren recollits i traduïts al català dins el llibre, que esdevé una autèntica antologia del trobador. L'estil trobadoresc impregna la nostra poesia fins a Àusias March, el qual pretén bastir la seva poesia “leixant a part l'estil dels trobadors”. Doncs bé, potser el trobador berguedà fou el menys encasellat en les regles de la poesia trobadoresca (amor cortès, etc.) i el que més encaixa amb el nostre món modern: lliure, irreverent, brillant, contradictori, polifacètic, amb una vida plena de sacsejades, conflictiu, apassionat, etc.

Com a novel·la de misteri, l’obra planteja un enigma (qui va assassinar Guillem?) i el resol. No es queda a mitges. Hi ha algun moment que sembla que tot podria quedar en l'ambigüitat (i això també és un mèrit del text ja que així el lector no s'ho espera), però al final el misteri queda aclarit de forma satisfactòria, rodona. En una novel·la sempre és molt important el final i en una de misteri en la qual ja sabem qui és el mort és essencial que aquest final encaixi totes les peces i doni sentit al conjunt. El plantejament d'un enigma i el procés de la seva investigació fa pensar en la primera novel·la d'Umberto Eco, El nom de la rosa, si bé la de Ribera no presenta un corpus erudit com aquella.

Com a novel·la d'aventures, la perspectiva adoptada és molt hàbil. La història per ella mateixa podria donar lloc a una mena de “biografia novel·lada” sobre el trobador, com fa poc se n'ha publicat una sobre Verdaguer―vegeu aquí―, que ja seria prou divertida, però resultaria massa simple. En canvi, és molt més atractiu inventar una ficció amb tres protagonistes, dos dels quals són personatges històrics, que viuen una colla d'aventures per resoldre l'enigma. Aquestes aventures els portaran a voltar per bona part de la Catalunya vella seguint més o menys l’eix vertical del Llobregat i l'horitzontal dels Pirineus i, en el tram final de la novel·la, per Occitània. Els diversos episodis, alguns dels quals són hilarants, serveixen per traçar els trets principals dels personatges, encara que actuen per acumulació, sense gaire evolució en cada un d’ells.

En qualsevol cas, el llibre es llegeix amb fruïció perquè l’autor sap picar l’ullet al lector amb molta gràcia ben sovint i inclou un final sorpresa que jo no els diré pas i, a més, els recomano que vencin la temptació de llegir-lo per endavant. En definitiva, en un país normal, és a dir, un país lliure, la publicació d'aquesta novel·la seria tot un esdeveniment, un plat fort de la rentrée. Llegeixin-la perquè, com que és una novel·la sobre un trobador, resulta una novel·la ben trobada.

Pere Torra

• Francesc Ribera, L'assassinat de Guillem de Berguedà, Amsterdam, 2015.
• Publicat a La Veu, núm. 50, setembre de 2015.