dijous, 19 de novembre del 2009

"El procés de l'estatut català" per Franz Kafka

El començament de la famosa i magnífica narració de Franz Kafka, Davant la llei,  presenta una sorprenent similitud amb la situació dels catalans.

Aquesta narració, que també apareix inclosa dins d'un dels darrers capítols de la novel·la El procés, esdevé una metàfora anticipada de la nostra situació respecte les lleis espanyoles i, particularment, respecte el minúscul Estatut -una altra llei espanyola, no ho oblidem- que és a punt de tombar el Tribunal constitucional.

Diu Kafka:
Davant la llei, s'hi està un guarda. Hi arriba un home de pagès, i prega al guarda que el deixi entrar dins la llei. Però el guarda diu que ara no li pot concedir l'entrada. L'home s'hi repensa i pregunta si doncs podrà entrar més endavant. -És possible -diu el guarda- però ara no.
Les lleis de l'Estat espanyol sempre resulten per als catalans tan impenetrables com descrivia Kafka. A més del cas de l'Estatut, a l'engròs, trobem un recent exemple amb el decret de la famosa tercera hora de castellà que va imposar el Govern espanyol (i això que el castellà no s'ha imposat mai). Ens van dir que la Llei catalana d'educació superaria hàbilment la imposició del decret espanyol -aprovat pels socialistes, recordem-ho- i podríem restablir l'equilibri de la situació inicial. Ara ja tenim aquesta Llei impugnada davant de l'eficaç i veloç túrmix del Tribunal Constitucional i, mentrestant, coneguts que treballen a l'ensenyament m'asseguren que el decret espanyol s'està aplicant.

A mi em deixa parat com li costa entendre a molta gent -incloent els parlamentaris actuals- que l'única Llei d'educació o del que sigui que no és susceptible de ser retallada pel Tribunal constitucional espanyol és la que aprovem com a Estat català independent. I l'únic Estatut que podrem fer al nostre gust és aquell que es digui Constitució.

La similitud amb l'obra de Kafka que esmentava al començament esdevé esgarrifosa si es compara la situació de Catalunya amb el final de la història del pobre pagès. El guarda li continua barrant el pas a la llei i tan sols li deixa un tamboret perquè s'hi assegui on s'hi estarà anys sense poder entrar. Al final de la seva vida, quan el pagès és a les acaballes, esmerça les seves últimes forces per a adreçar una nova pregunta al guarda:

-I doncs -diu l'home-, si tothom vol arribar fins a la llei, ¿com és que tots aquests anys ningú sinó jo no ha demanat per entrar? -El porter s'adona que el pagès és al punt de la mort, i per tocar-li encara l'orella que es perd li clama amb una veuarra enorme: -Per aquí ningú més no podia entrar, perquè aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Ara me'n vaig i la tanco-.
 Pere Torra
  • Franz Kafka, El procés, traducció de Gabriel Ferrater, Barcelona, Edicions Proa, 1966.