dilluns, 25 d’octubre del 2021

Amb la tècnica de Joan Perucho

Un dels fruits més curiosos de l'any Perucho -viscut enmig del tràgic embolic de la pandèmia- ha estat aquest petit llibre escrit per Julià Guillamon, una plaquette que fa superar els prejudicis sobre la mida, ja que és tota una joia. Ha estat publicat per Vibop edicions, una jove editorial que compta amb la col·lecció "Envinats", un nom ben expressiu, darrera el qual hi ha "la voluntat de vincular el món del vi amb les arts i la creació", segons que asseguren els seus responsables.

Aquest petit recull conté uns textos que, sota l'aspecte d'un mer divertiment, ofereixen una festa literària de primer ordre

Un dia parlarem d'alguna de les obres "llargues" de Guillamon, que, al costat de la seva activitat com a crític, periodista i gestor-animador cultural, està bastint una obra literària personal, sòlida i molt singular. El petit recull Vi i benzina conté uns textos que, sota l'aspecte d'un mer divertiment, ofereixen una festa literària de primer ordre. Es tracta de cinc peces, de les quals n'hi ha quatre que pertanyen al que s’anomena "història apòcrifa", que ja es pot considerar un autèntic gènere narratiu que gairebé fou inventat per Joan Perucho (hi ha una colla d'escriptors boníssims que han fet coses en aquesta línia, com ara Lovecraft, Borges, Calvino, Espriu, Cunqueiro…, encara que tots ells tenen tanta personalitat que resulta massa banal assimilar-los). Aquest terme designa un tipus de narració –de vegades, més anecdòtica; en altres ocasions, molt propera a la poesia o a allò que en diríem prosa poètica– que presenta una situació o uns esdeveniments, sovint ambientada en un moment històric del passat, plena de referències textuals –citacions ben sovint veritables i erudites, no sempre literàries; però també probables, no diem inventades–, que conté elements que desborden la realitat que el lector amb prou feines percep, amb una perspectiva plena d'humor, etc. Els millors exemples d'històries apòcrifes de Joan Perucho, els trobem en llibres com Aparicions i fantasmes, Històries apòcrifes, Un viatge amb espectres i, especialment, Botànica oculta, Els balnearis i Monstruari fantàstic, tres llibres que, en versió castellana, foren publicats conjuntament i encertada amb el títol de Trilogia màgica.
 
"L'Etiquetador" és una paròdia hilarant i ben evident de la narració peruchiana "El cal·lígraf"

Precisament, Guillamon poa en el model de narracions d'aquests tres darrers llibres per als tres primers textos, respectivament: "La imprudent", "Barbara Steele i Federico Fellini a Chianciano" i "L'Etiquetador". El primer podria tenir com a referent molts dels relats del libre de Perucho, però probablement encaixa força amb "La suplicant", la història d’una increïble planta amb una afició inversemblant: el cant. El segon aprofita l’entorn d’un balneari per a fer aparèixer dues icones cinematogràfiques amb el to pop dels anys 60: l’actriu Barbara Steele, diva de les pel·lícules de terror gòtiques, i el gran cineasta Federico Fellini, també com Perucho nascut l’any 1920, el centenari del qual ha passat massa desapercebut entre nosaltres. Per cert, curiosament, Steele va ser llançada a la fama com a actriu amb la pel·lícula La màscara del dimoni –també esmentada al text–, la qual està basada en un relat de Nikolai Gógol, que és citat al conte de Guillamon en la versió castellana com a Viyi, però aquest títol també es pot transcriure com a Vij o Vi, precisament (segur que és una hàbil referència que Guillamon ha amagat en un volum inclòs en una col·lecció d’aire vitivinícola). El tercer conte és una paròdia hilarant i ben evident de la narració peruchiana "El cal·lígraf" canviant la tècnica cal·ligràfica per la d’etiquetatge de vins. La quarta història apòcrifa inclosa al recull és “Amb la tècnica de Lovecraft de Joan Perucho”, que constitueix un homenatge evident a la narració amb què l’autor de Llibre de cavalleries va introduir Lovecraft a la península l’any 1956. Guillamon hi aconsegueix un exercici doblement metaliterari molt enginyós amb un final plenament paral·lel al de la narració inicial.

Luján, Cunqueiro i Perucho pertanyen a "una generació sense vi", segons Guillamon

Finalment, el llibre, a més d’una bella il·lustració de Jacob (Josep Aragay) procedent de la revista Papitu del 1909, inclou un cinquè text –encara que apareix en quart lloc– en què l’autor, a tall d’epíleg, explica el procés d’encàrrec i redacció de les històries apòcrifes del recull. A més, hi afegeix unes interessants consideracions sobre el fet que la de Luján, Cunqueiro i Perucho –els dos primers hi apareixen profusament esmentats– fou “una generació sense vi”, és a dir, que a la segona meitat del segle XX, fa uns 40 o 50 anys, no hi havia tantes marques ni tants tipus de vi, ni tan coneixement sobre el vins com hi ha avui, al primer terç del segle XXI.

Aquestes narracions han estat dictades pel fantasme de Joan Perucho

Guillamon ha arribat a escriure moltíssimes pàgines sobre Joan Perucho i en aquest llibretó, hom hi pot trobar encara un sintètic comentari molt ajustat i precís que resumeix tota la poètica de l'autor de Les històries naturals:

"La seva literatura reflecteix molt exactament la seva manera de ser: el gust per la història, l'esperit d'aventura nascut de les lectures de nano, la imaginació fantàstica, la ironia i una barreja molt especial de dos sentiments: una tendència a ennoblir la vida (amb personatges delicats i espirituals) i una tendència oposada a mostrar-ne despulladament la materialitat." (p. 29)

Els textos aplegats en aquest recull contenen totes aquestes característiques fins al punt que gairebé podríem dir que aquestes narracions han estat dictades pel fantasme de Joan Perucho, amb el qual Guillamon –bon amic seu– ha trobat la manera de conversar i, passant-s’ho ell mateix molt bé, fer-nos-ho passar bé a nosaltres, lectors.

Pere Torra

  • Julià Guillamon. Vi i benzina. Quatre històries apòcrifes de Joan Perucho. Vibop edicions, 2020.
  • Publicat a La Veu, núm. 115, octubre del 2021.