dilluns, 24 d’octubre del 2011

Una crònica sobre la Costa Brava durant la guerra

Una obra molt interessant i sorprenent apareguda al voltant del darrer Sant Jordi és la publicada per Tusquets, que -amb bon criteri- aplega en un sol volum dues novel·les de Nancy Johnston, una anglesa que es va embrancar amb el seu marit, un destacat periodista, en l’aventura d’obrir un hotel a Tossa de Mar l’any 1934.
Com explica Miquel Berga, que n’ha estat curador i traductor, el llibre “comença amb la descoberta del paradís blau que acaba amb la tràgica fugida d’un paradís perdut”. Les vicissituds de l’hotel i els seus propietaris transcorren en paral·lel a la trista història del nostre país en el període que va del 6 d’octubre de 1934 -amb la proclamació de l’Estat català per Companys i l’empresonament de tot el Govern- fins al final de la guerra civil i l’inici de l’exili. 
La primera part és lluminosa i divertida i conté la il·lusió del projecte de construcció de l’hotel, el xoc cultural d’uns britànics amb la població d’un petit poble mariner, la vida dels primers turistes de la Costa Brava i de la colònia d’artistes i intel·lectuals que es van trobar a Tossa, etc. La segona part canvia de to al compàs dels esdeveniments dels quals els Johnstone no es desentenen, sinó que col·laboren amb la Generalitat republicana i acaben acollint una colla de nens refugiats camí de l’exili.
Amb ironia, el professor Berga, un dels nostres màxims especialistes en George Orwell, expressa que el fet que aquest llibre “hagi tardat més de setanta anys a ser publicat projecta una curiosa llum sobre la història cultural d’aquest país”. Sense voler esmenar-lo, a nosaltres no ens sembla gens curiós si tenim en compte la nostra evolució històrica i la subordinació en què encara es troba el nostre país.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 8, octubre de 2011.
  • Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), traducció de Miquel Berga, Barcelona, Tusquets, 2011.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Retrobant Solitud, el gran clàssic de Víctor Català

No voldria acabar l’any sense comentar un magnífic llibre que he pogut llegir aquest estiu, que formava part de les novetats del darrer Sant Jordi. 

Acontravent va publicar a la primavera un curiós llibre que ha resultat una sorpresa ben agradable. Es tracta d’una novel·la molt ben escrita, estructurada en forma de dietari, en què el seu protagonista -enfrascat en un estudi sobre Eugeni d’Ors- no para de rellegir, sobretot, Solitud, de Víctor Català.

La novel·la de Genís n’és una mena de reelaboració i actualització, tot i que, de fet, hi té poc a veure. En conserva, això sí, l’afinitat entre els personatges principals i un entorn muntanyenc i isolat que condiciona la peripècia narrativa. L’obra de Genís, però, en canvia radicalment tant el punt de vista com la veu.

A Una altra solitud som davant d’un dietari escrit en primera persona pel personatge equivalent al pastor, ara un estudiós de d’Ors, en lloc de la narració omniscient centrada en la Mila (Milena en la novel·la del segle XXI). A més, Genís incorpora amb habilitat abundants reflexions estètiques al voltant de característiques dicotomies en l’art, la majoria ben vives en el moment de publicació de l’obra de Víctor Català: dionísiac vs. apol·lini; modernisme vs. noucentisme; romanticisme vs. classicisme; Maragall vs. d’Ors; Tàpies vs. Picasso, etc. L’autor, a més, no s’està d’esmenar el final de Solitud i, per a la seva novel·la, en proposa un -que no revelaré- de molt més agosarat.

De fet, m'atreveixo a suggerir que, entre les lectures obligatòries de Batxillerat, seria molt més assequible i profitós per als joves d’avui aquesta “revisitació” de Solitud, que no pas la gran novel·la de Caterina Albert, obra magnífica, però que conté massa barreres lingüístiques i temàtiques per al lector adolescent comú del segle XXI.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 8, octubre de 2011.
  • Jaume Genís, Una altra solitud, Barcelona, Acontravent, 2011.