dimarts, 24 de març del 2015

Els "intrangers" de les banlieue de París

Els contrastos culturals generats a causa de la presència d'una abundant població immigrada a Europa han estat objecte d'atenció per part de la la literatura des de fa força temps. L'aiguabarreig identitari és un factor molt viu a França, on és molt abundant la població d'origen magribí, sovint concentrada en els suburbis dels afores de París i altres grans ciutats (les cèlebres banlieue). Encara que no hi tinguin res a veure, els terribles atemptats contra la redacció del setmanari Charlie Hebdo a París i el Museu del Bardo a Tunis no fan sinó augmentar l'interès en les perspectives d'aquestes persones.

Recentment, també podem llegir alguns textos ja escrits per una generació resident o, fins i tot, nascuda a l'hexàgon, amb les arrels a països del Nord d'Àfrica. És el cas del llibre de Faïza Guène, que comento aquí. Demà si fa no fum és una novel·la que presenta les vivències de Doria una jove nascuda a França d'ascendents magribins, la principal singularitat de la qual prové fonamentalment del seu origen estranger -i, segurament, del seu aspecte físic també diferent- en la societat on viu. Per més que hagi nascut i viscut a França des de la infantesa, Doria es troba en una clara situació de marginació en la banlieue on viu i on rep l’ajut de to paternalista per part d'implacables agents dels serveis socials. Els seus orígens magribins són presents contínuament i constitueixen un element que determina la seva vida.

Doria, personatge d'inspiració autobiogràfica, experimenta una situació de marginació que li genera escepticisme sobre les seves perspectives de futur.
Quin destí de merda! El destí és la misèria, no hi pots fer res. Vull dir que facis el que facis sempre et faràs fotre. La meva mare diu que si el meu pare ens ha abandonat és perquè estava escrit. (20)
Creu que el que ha passat és culpa d'ella. Per a mi, hi ha dos responsables en aquesta història: mon pare i el destí. (22)
L'esdevenidor ens preocupa però no hauria de ser així perquè segons com ni en tenim, d'esdevenidor. (23)
Aquest escepticisme vers el demà és una de les columnes vertebrals del llibre i és el que, de fet, dóna títol al llibre. Per això Doria sent certa gelosia quan Hamoudi, un conegut del seu barri, comença a sortir amb una noia, però sobretot pel fet que així aconsegueix trencar la monotonia dels dies i introduir elements que poden fer canviar un destí tan miserable com el present:
Almenys a la seva vida hi passen coses, quan per a mi l'endemà sempre és, si fa no fum, igual que l'avui. (81)
Fins i tot, malgrat que cap al final de la novel·la veu millorar la seva situació familiar, continua volent que les coses canviïn substancialment:
Tampoc és greu si ja no tinc el meu pare al costat: hi ha molta gent que no té pare. A més, tinc una mare... I a més, està cada cop millor. És lliure, alfabetitzada (bé, quasi) i no ha tingut ni necessitat de teràpia per a sortir-se’n. Només li cal una subscripció a l’Elle i seria totalment una dona realitzada. Què més puc demanar? Us pensàveu que diria “res”? Doncs no, em falten encara moltes coses. Aquí on sóc hi ha moltes coses que caldria canviar...(200)
L’absència d’un dels pares també ve condicionada per la seva pertinença a països o cultures diferents. Aquestes diferències culturals creen barreres per a la comunicació intergeneracional. L’analfabetisme de la generació adulta immigrant que arriba a Europa procedent de països magribins constitueix una barrera molt clara entre ambdues generacions. Doria en fa ironia, en fer referència al fet que els fills han d’actuar d’intèrprets davant l’analfabetisme dels pares.
Sempre he omplert els papers administratius per compte de la mama, i inclús quan el meu pare encara era aquí era jo qui ho feia. I això que n'estava farta perquè els formularis d'impostos són un galimaties. Un cop vaig demanar a mon pare com s'ho feien ell i la mama abans que jo sabés llegir i escriure. S'ho va prendre com una insolència. Em va pegar. (146)
A la pràctica, l’únic progenitor amb què Doria conviu -la mare-, esdevé el correlat invers a ella.
La mama farà un curs d'alfabetització. Li ensenyaran a llegir i a escriure la llengua del meu país. (84)
D’altra banda, el distanciament entre pares i fills es posa de manifest en el rebuig a la idea del retorn, cosa que Doria explicita de forma contundent:
Als fills la idea aquesta [del retorn] ni els passa pel cap, però els pares hi devien estar pensant d'ençà que van arribar a França. Des del dia que van cagar-la fotent els peus en aquest cony de país que es creien que esdevindria el seu. [...] Alguns es passen la vida esperant tornar al seu país. Però molts no hi tornen fins que no són al taüt, facturats en avió, igual que una mercaderia exportada. Evidentment que es retroben de nou amb la seva terra, però probablement no ho volien en un sentit tan literal... (112)
Pel que fa a Doria, té molt clar que ella no és del matex país que la seva mare. Per això quan la seva mare fa un curs de francès, aprèn “la llengua del meu país”, que no és pas el Marroc originari, que és “el país d’allà” per a Doria.
La mama farà un curs d'alfabetització. Li ensenyaran a llegir i a escriure la llengua del meu país. (84)
Ma mare m'ha explicat que al país d'allà, quan encara era a casa els seus pares, la seva tia i una veïna se la van endur a veure una vident. (92)
Doria identifica França com el seu país, però no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta. Per això imagina la seva vida amb un origen diferent per a poder aspirar a un futur millor:
De vegades intento imaginar el que seria si fos d'origen polonès o rus en lloc de marroquina... Potser faria patinatge artístic però no en tornejos locals de no res on es guanyen medalles de xocolata i samarretes. (113)
La diferència de Doria i de la seva mare condueix a situacions de marginació i discriminació que marquen la noia i en determinen la identitat.
Una vegada, feien tots una rotllana i van refusar donar-me la mà perquè era l'endemà de l'aïd, la festa del xai, i la mama m'havia posat henna al palmell de la mà dreta. Els petits amb cara de bufetada creien que estava bruta. [...] No havien entès res del mestissatge social i de la barreja de cultures. (94)
Fatouma i les altres tenen els seus marits que les ajuden, però nosaltres, estem soles del tot. Resultat: com que la majoria de les altres dones de fer feina fan vaga, la mama té deu vegades més feina. (66)
La mama finalment ha fotut el camp del cony d'hotel podrit on anava tirant la cadena del vàter rera els rics, tot això per quatre xavos. (83)
Una de les formes de marginació de què és lamenta Doria deriva, precisament, del tracte que rep per part de l’assistenta social que els visita periòdicament per a prestar-los l’ajuda de l’Estat.
A més, va fer almenys deu vegades la volta al pis com si visités les catacumbes. (70)
De fet, m'ha donat un xec-lectura per obtenir llibres de franc. Sento com si fes una regressió amb tota aquesta gent que em tracta com una assistida. Aneu-vos-en tots a la merda. (71)
Doria arriba a desitjar ser algú altre i cerca el model de vida ideal als referents televisius que són abundantíssims a tot el llibre.
Perquè hi ha cops que m'agradaria molt ser algú altre, en un lloc diferent i potser en una altra època. De vegades, m'imagino que sóc membre de la família Ingalls a La casa de la praderia. (76)
No cal dir que el fet de ser tractat com a estranger en el teu propi país és una situació clarament negativa. Per això, és útil recórrer al terme intranger, que apareix a la novel·la Alá Superstar de Y.B., publicada per Anagrama en castellà el 2006. Aquest terme, adoptat pel protagonista, Kamel Hassani, és certament afortunat per a descriure aquestes identitats. També seria aplicable a Doria, la marginació de la qual té causes semblants a la situació de Kamel. No obstant això, a part de les diferències estilístiques, ambdues novel·les presenten també una gran divergència en els finals, ja que l’obra de Guéne resulta una mica més esperançada que la de Y.B. Tot així, el llibre de Guéne no s’està de recórrer -també al final- al sarcasme sobre una Doria que esdevindria la líder d’una impossible revolta dels beurs marginats com ella.
Jo dirigiré la revolta de la cité du Paradis. Els diaris diran en els titulars: “Doria incendia la cité“ o fins i tot “La passionària de la perifèria engega la metxa”. Però no serà una revolta violenta com la peli La Haine que no acaba massa bé. Serà una revolta intel·ligent, sense cap mena de violència, on ens sublevarem per a ser reconeguts, tots nosaltres. A la vida no hi ha només el rap i el futbol. Com en Rimbaud, portarem amb nosaltres “el sanglot dels Infames, el clamor dels Maleïts”. (201)
Evidentment, una derivació de tot plegat ens fa concloure que el llibre examinat posa de manifest el caràcter dominant d'Occident (Europa o França) sobre els països del Magrib i el fracàs que representa la generació d'intrangers, persones amb una identitat connotada i no ben assumida.

Pere Torra

  • Faïza Guène, Demà, si fa no fum, traduït per Ramon Vilardell i Núria Rica, Barcelona, Funambulista, 2006.

dimarts, 10 de març del 2015

El poeta del poble, una apassionada biografia novel·lada de Verdaguer

Aquest llibre, amb el qual l'ebrenc Andreu Carranza va obtenir el darrer premi Josep Pla, és una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, estructurada en tres grans parts i un breu epíleg. Cada part correspon a un viatge que fa de fil conductor de la narració, mentre es van desgranant els records i esdeveniments passats. 

La primera part correspon al "Viatge a la plana de Vic", en què el poeta torna a Folgueroles des de Barcelona, acompanyat amb el seu amic Jaume Collell, després de tenir el disgust que el poema L'Atlàntida no resultés premiat als Jocs Florals de 1868. Aquesta part, que acaba amb el fet històric de l'assassinat del general Prim, conté nombrosos salts temporals als primers moments d'èxit del poeta a Barcelona, les trobades a la Font del Desmai, la seva estada al seminari de Vic, la plàcida vida amb els parents de can Tona, etc. La segona part, "Viatge a Montserrat", es basa en la pujada a peu a Montserrat, també en companyia de Collell, per preparar el mil·lenari de l'aparició de la mare de Déu. Aquest trajecte es produeix just després que el poeta va obtenir el 1877 un gran èxit amb el mateix poema èpic rebutjat nou anys abans. S'hi recorda els nombrosos viatges entre la península i Cuba i Puerto Rico a bord de vaixells de la Companyia Transatlàntica i d'altres moments dels més triomfals de la vida del poeta, que entrarà com a capellà domèstic i almoiner al servei del poderós marquès de Comillas, rebrà oferiments de canongies, serà festejat per la reina Isabel, etc. La tercera part, "Viatge al paradís", narra el viatge en automòbil cap a Vil·la Joana, a Vallvidrera, amb un Verdaguer ja molt malalt. S'hi evoquen escenes del passat entre les quals hi ha les més dramàtiques de la vida del poeta: el viatge a Terra Santa, els exorcismes, els Jocs Florals de 1893, l'expulsió de la casa del marquès de Comillas, els excessos amb les almoïnes, la tèrbola relació de Verdaguer amb la família Duran, la suspensió del dret a dir missa, etc. Aquesta part culmina amb la mort del poeta descrita, de forma excessiva, com una mena d'ascensió a la divinitat.

Els recorreguts dels tres viatges i les respectives evocacions de períodes del passat ofereixen una completa evolució personal de la vida del protagonista. A més, Carranza maneja abundant informació sobre Verdaguer. Així, per exemple, esmenta el romanç —avui desaparegut que començava amb el vers «Ja ha caigut la botiflera», referit a Isabel II, una peça donada a conèixer per l'expert verdaguerià Ramon Pinyol (vegeu Ramon Pinyol Torrents, "Verdaguer i el carlisme. Notes aproximatives" a eHumanista/IVITRA, Vol. 5, 2014). Cal recordar que el de Folgueroles també és autor d'un «Himne carlí» i se li atribueix certa afinitat ideològica amb el carlisme. Però Carranza no es limita a elaborar una biografia de Verdaguer, sinó que hi afegeix un punt de vista apassionat. Aquest apassionament en ocasions genera una certa tendència hiperbòlica, com l'escena en què després de llegir uns fragments de Canigó al grup d'amics de Vic: "Era com si en aquell moment haguessin viatjat vuit segles abans de Crist i haguessin sentit per primer cop la veu d'Homer, recitant la Ilíada o l'Odissea, abans de publicar-se per primera vegada." (387)

Al títol i al començament d'aquest escrit he dit que aquest llibre és una apassionada biografia novel·lada de Verdaguer. El lector es pot demanar si això és poc o és molt. Com en tantes coses de la vida, depèn. D'una banda, l'obra repassa els principals aspectes de la vida i l'obra de mossèn Cinto; fa aparèixer destacats personatges històrics que van tenir relació amb Verdaguer, com ara Frederic Mistral, Joaquim Bartrina, Antoni Gaudí o Pablo Picasso i els modernistes; passa comptes sense embuts amb els principals responsables de la defenestració que va patir el poeta els últims anys: Claudi López, marquès de Comillas; Narcís Verdaguer Callís i mossèn Joan Güell, cosins de l'escriptor; Jaume Collell, el bisbe Morgades, etc. D'altra banda, com a contrapunt, però, l'estructura narrativa és massa previsible; nombrosa de la informació expressada és innecessària i redundant; el conflicte verdaguerià que fa de motor de la història —l'oposició entre el calze i la lira— resulta massa simple i esquemàtic; nombrosos diàlegs no són gaire versemblants i es fan pesats.

El balanç és desigual, però ens ofereix l'oportunitat per tornar a un autor fundacional de la nostra literatura. I encara queda també la passió amb què l'autor ha escrit aquest llibre, és a dir, la ferma convicció que el mèrit de l'obra de Verdaguer consisteix a restituir l'ús literari de la llengua catalana i, amb això, la nostra dignitat com a poble.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 45, març 2015
  • Andreu Carranza, El poeta del poble, Barcelona: Destino, 2015.