dimarts, 27 de juliol del 2021

Marta Pessarrodona, una de les grans

Convé llegir poesia, bona poesia. Per això he pres aquest petit volum antològic de Marta Pessarrodona. És petit de mida, però conté una síntesi molt ben feta de l’obra poètica de l’escriptora de Terrassa. Sens dubte, el de Pessarrodona és un dels premis d’honor de les lletres catalanes més ben donats dels darrers anys. Precisament, parlant d’aquest premi, el llibre —publicat el 2019— es clou amb un epíleg de Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium Cultural, escrit des de la presó. La injusta presó de Cuixart no li ha impedit continuar fent de president, continuar comunicant als guardonats la concessió de l’honor, encara que fos amb una telefonada penitenciària d’un màxim de cinc minuts.

Segons l'autora, per a expressar-se, n’hi ha prou amb el poder sintètic de la poesia
 
Llegir Pessarrodona és entrar en contacte amb un món molt ric en referències a altres textos i autors molt sovint anglesos, o a episodis viscuts en ciutats com Londres, Berlín o Barcelona. No són referents ni ambients —les dues primeres ciutats— gaire habituals en la nostra literatura i també inclou paraules i fragments en altres llengües —sobretot anglès o alemany. D’aquesta manera, l'escriptora de Terrassa eixampla la nostra tradició literària i l’oxigena. A més, tot i considerar-se essencialment poetessa, ha conreat també la traducció, l’assaig i la narració de manera excel·lent. En canvi, no ha publicat cap novel·la, ja que en ocasions ha afirmat que, per a expressar-se, n’hi ha prou amb el poder sintètic de la poesia.
 
Pessarrodona reivindica una tradició que enllaça Maria Antònia, Caterina i Clementina i “tantes —no moltes— d’altres”

L'escriptora vallesana reivindica —i se’n sent continuadora— una tradició que, per exemple —seguint el títol d’un dels poemes del recull— enllaça Maria Antònia, Caterina i Clementina i “tantes —no moltes— d’altres”. Ho fa amb els noms, sense cognom. No cal. A més, els noms remarquen que es tracta de dones: “Sabia que hi havia / rere tants frens, tantes traves, / tantes portes doctes i tancades, / una deu on apaivagar set i gana.” Perquè Pessarrodona no tan sols ret homenatge, sinó que treu molt profit d’aquestes “precedents de la nostra mala vida”. També tan sols amb els noms esmenta Virginia Woolf i Vita Sackville-West en el preciós poema “Berlín: gener 1929”, que acaba amb uns versos tristos, però clarividents: “De fet, ni l’una ni l’altra / van pressentir gens / la retòrica del desastre.” El pitjor és que no estem segurs de quin desastre (col·lectiu o individual) es tracta, perquè, en aquest cas, hi ha massa on triar, per desgràcia.
 
La poetessa és capaç, fins i tot, de dedicar un poema sencer a Mrs. X

Són molts els noms de dones i també d'homes —Carles Riba, T.S. Eliot, Shakespeare…— que desfilen per l’obra de Pessarrodona, caracteritzada per una abundant intertextualitat. Però també la poetessa és capaç, fins i tot, de dedicar un poema sencer a Mrs. X, que acabem descobrint al final que correspon a una anònima dona de la neteja de la universitat, de qui és conscient que no recordarà el nom.
 
“Feliç qui sap 
escriure sempre —i seduir en escriure'l— 
com al primer poema”

Pessarrodona és una poetessa apassionada i compta amb una retòrica contundent, lapidària, sentenciosa; tal com ha de ser la bona poesia. No està per brocs i això va molt bé, encara que en algun poema afirmi preferir expressar-se amb altres llenguatges i de vegades recorri a altres llengües: “De no poder ser ni boleros ni / tangos, / recer prendria a l'humor britànic, / o a la sofisticació d'una jueva / ianqui.” Al capdavall, qualsevol poeta aspira a una expressió essencial, potser com la que és pròpia dels inicis: “Feliç qui sap / escriure sempre —i seduir en escriure'l— / com al primer poema.”
 
Som davant d’una obra que captura els principals valors d’una escriptora total i inclou aquells “poemes que conviden a llegir més poemes”
 
A l’epíleg escrit a la infame presó de Soto del Real, Jordi Cuixart recorda, amb emoció, que “malgrat tot, amb la Marta vam saber-nos infinitament lliures celebrant la nostra entrega particular. Ens vam abraçar en un recés al saló de plens del Suprem el 21 de març, Dia Mundial de la Poesia. Justícia poètica davant del tribunal de la por de viure.” Al capdavall, Pessarrodona és coherent i assegura que, entre les coses que estima hi ha “la lluita per una causa, / sens dubte justa i digna, / i tot l'escalf de la mà sabuda, / perduda en mi i sense massa guia.” Ara bé, l'abraçada de què parla Cuixart no converteix aquest llibre en un llibre circumstancial, d’un moment concret; sinó ben al contrari. Som davant d’una obra que captura els principals valors d’una escriptora total i, com diu la curadora, Àngels Gregori, inclou aquells “poemes que conviden a llegir més poemes.” Doncs, sí; un cop més es tracta d’apagar el Netflix i posar-se a llegir.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 113, juliol 2021. 
  • Marta Pessarrodona. A favor nostre. Barcelona, Godall, 2019.