dissabte, 28 d’octubre del 2023

Les ciutats invivibles d’Italo Calvino

Enguany que es commemora el centenari del seu naixement, cal retrobar l’obra reeixida, influent i de remarcable popularitat d’Italo Calvino. Entre nosaltres, tot i que encara hi ha moltes llacunes, cal celebrar que recentment l’omnipresent editorial Comanegra n’ha coberta una amb l’edició de L’últim és el corb. Aquest volum, fins ara inèdit en la nostra llengua, compta amb una traducció de Pau Vidal i s’inscriu en una col·lecció literària de grans autors moderns (Calders, Kafka, Perucho, Poe, Tolstoi, Melville…), amb llibres triats que defugen deliberadament llurs textos més cèlebres. Anem a poc a poc ja que tampoc no s’ha traduït encara al català el recull de rondalles populars que l’escriptor italià va aplegar i adaptar a partir de les diverses varietats lingüístiques originals. Aprofitant el centenari o més endavant, posats a desitjar, ens agradaria que en la nostra cultura hi pogués haver una «Biblioteca Calvino» traduïda al català, com sí que té alguna llengua veïna. També caldria que la gent llegís més Calvino o, simplement, llegís més.

Marcovaldo és un antiheroi que aspira a una vida millor només perquè és diferent

Un dels llibres d’Italo Calvino que es fan estimar d’una manera especial és Marcovaldo ovvero Le stagioni in città (Marcovaldo o les estacions a la ciutat). Es tracta d’una obra aparentment senzilla, que transmet el seu contingut per mitjà de la ironia i l’humor amb una mirada plena de tendresa. Inclou una vintena de narracions breus protagonitzades sempre per Marcovaldo, un obrer molt pobre que viu a la ciutat –no importa quina– amb la seva dona i mitja dotzena de fills, i treballa en una fàbrica on duu a terme una feina mal retribuïda, repetitiva, alienant. Cada narració correspon a una estació successiva, però encara que el pas del temps canvia periòdicament alguns aspectes del medi urbà, no en millora la vida dels que hi habiten. Aclaparat pels deutes, la grisor de la ciutat, la família abundosa, la misèria implacable…, Marcovaldo és un antiheroi que, amb el seu optimisme insistent i la seva radical manca de malícia, esdevé simpàtic, malgrat els seus fracassos (o potser més aviat, gràcies al seus fracassos, sovint còmics i a vegades també grotescos). Ell aspira a una vida millor i diferent, és a dir, millor només perquè és diferent –com li passa amb l’intercanvi de la seva avorrida salsitxa per un cervellet arrebossat que veu menjar a un infant.

Pin, Marcovaldo o els protagonistes d’Els nostres avantpassats no encaixen en la societat del seu temps


En definitiva, Marcovaldo és un inadaptat, algú que no s’ajusta al món on li ha tocat viure i que lluita com pot per transformar-lo –però no se’n surt gaire. De fet, aquest tipus de personatges són molt habituals en les obres de Calvino, siguin o no adscrites a la narrativa fantàstica que caracteritza diversos llibres de l’escriptor. Justament, Pin, el protagonista de la seva primera novel·la, Il sentiero dei nidi di ragno –no traduïda tampoc a la nostra llengua–, és un infant que, trobant-se lluny dels de la seva edat, intenta ser acceptat en el difícil món dels adults en l’època de l’ocupació alemanya i el final de la guerra. En el personatge de Marcovaldo hi ha certa part de la ingenuïtat infantívola de Pin. Tampoc cap dels protagonistes de la magnífica trilogia, Els nostres avantpassats (I nostri antenati), no encaixa en la societat del seu temps. Les accions que emprenen i les experiències que viuen resulten extraordinàries i inversemblants en tant que manifesten i porten al límit la seva especificitat, la seva diferència, ja sigui amb una mena d’identitat bipolar extrema (El vescomte migpartit), o enfilant-se i vivint dalt dels arbres (El baró rampant) o bé, fins i tot, sense comptar amb una existència real (El cavaller inexistent). Referint-se a Cosimo Piovasco, el baró rampant, Cesare Cases va manllevar a Nietzsche el terme de “pathos della distanza”, i constatava, en l’obra de Calvino, una “tensione tra le solitudine nella distanza e la comunità necessaria, ma disgustosamente vicina e infida”. Ara bé, el concepte només es pot prendre –i així ho fa Cases– en el sentit del distanciament i la inadaptació dels personatges, que no pas de cap superioritat nietzscheana, cosa que no podríem predicar del pobre Pin ni de Marcovaldo ni de molts d’altres.

Ardolino proposa una aproximació als textos calvinians que en potenciï una lectura íntegra i coherent
 
La recent publicació del recull esmentat, L’últim és el corb, inclou un epíleg molt revelador, a càrrec de Francesco Ardolino titulat significativament “Desig d’unitat”. El crític desestima la classificació tradicional amb la qual s’acostuma a encasellar les obres de Calvino en etapes successives, més o menys estanques: neorealisme; fabulació o narrativa fantàstica; experimentació (ars combinatoria, en diu Ardolino); i postmodernisme. Per això, proposa una altra aproximació al conjunt dels textos calvinians, que en potenciï una lectura més íntegra i coherent. Les relacions entre els diversos llibres de l’autor italià que hem anat exposant aquí també abonen el rebuig a una rígida categorització, que el crític esmentat troba “un camí interpretatiu feixuc” propi de manual escolar. Al capdavall, a les Lliçons americanes, Calvino mateix ja ens advertia que «en tot cas, les “realitats” i les “fantasies” només poden prendre forma a través de l’escriptura, en la qual exterioritat i interioritat, món i jo, experiència i fantasia apareixen compostes de la mateixa matèria verbal».

Marcovaldo no és ni Càndid ni un reformador social, però la seva voluntat de canvi ens interpel·la
 
Tornant a Marcovaldo, per millorar la seva situació, les iniciatives que es proposa el protagonista li surten gairebé sempre malament: els bolets urbans que troba resulten tòxics; el banc per dormir plàcidament sota els estels està voltat d'inconvenients; l’intent de capturar saborosos ocells només atrapa i envesca sobretot la roba dels veïns; un esternut gegantí genera un corrent d’aire que esbandeix l’idíl·lic paisatge nevat; la cura de les vespes porta tothom a l’hospital; el bany de sorra terapèutic esdevé un naufragi estrepitós… No calen més exemples perquè, a més, això desvela massa els finals de cada història. També hi ha alguna excepció, en clau d’humor, com ara el cas dels cartells publicitaris que els fills del protagonista confonen amb arbres però que cremen molt bé i allunyen una mica el fred de l’hivern, o el vigilant nocturn que també confon el personatge amb part de l’anunci, de manera que aquest es lliura de retret. De seguida, per la seva ingenuïtat, Marcovaldo ha estat comparat amb Càndid, però no és ben bé això. El personatge de Voltaire viatja pel món amb la convicció que els humans ens trobem en el millor dels mons possibles, encara que la realitat li ho desmenteixi tossudament. Marcovaldo, en canvi, fa un recorregut invers: constata que la seva situació no és la ideal i aspira a millorar-la. A la pràctica, però, tots dos acaben confluint ja que Marcovaldo no aconsegueix canviar gaire res –més aviat al contrari– i Càndid topa amb la duresa i imperfecció del nostre món. Tots dos ens empenyen a una visió crítica de la societat i de la manera com la construeixen els humans. Al capdavall, la candidesa de Marcovaldo no és tal; ben al contrari, és una reivindicació de les coses naturals i senzilles enfront de la grisor, la mediocritat i la deshumanització de la vida urbana. Per això la trobada casual d’uns bolets en un parterre de la ciutat és descrita hiperbòlicament: «A Marcovaldo li va semblar com si el món gris i miserable que l’envoltava esdevingués de sobte generós de riqueses amagades i que, de la vida, encara se’n podia esperar alguna cosa». Marcovaldo no és, doncs, ni Càndid ni un reformador social, però la seva voluntat de canvi, per ingènua o poca-solta que pugui semblar, ens interpel·la.

Les ciutats invisibles que descriu Calvino no són pas tan fantasioses i inversemblants, respecte a les existents o visibles
 
De fet, també cal connectar aquest llibre amb Les ciutats invisibles, una obra aparentment molt diferent, però que, en tot cas, posa de manifest la reflexió sobre aquesta dèria dels humans de viure en concentracions urbanes. Les ciutats invisibles que descriu Calvino poden semblar fantasioses i inversemblants, però, si les comparem amb les existents o visibles, no ho són pas tant. En tot cas, si hi pensem bé, no ho són pas més. La gràcia de Marcovaldo i les estacions a la ciutat és que ens en fa adonar. Per exemple, fa conscient el protagonista que no té cap sentit viure en un lloc on la seva família es pela de fred, mentre que en el llibre de contes de fades que llegeix el petit Michelino, es parla d’un nen, fill del llenyataire, que va al bosc amb una destraleta a fer llenya. L’autosuficiència del petit bosquerol contrasta amb la vida miserable dels habitants de la ciutat, sotmesos a una rígida dependència externa.
Calvino inverteix radicalment els valors usuals
 
En l’obra de Calvino el gust per la paradoxa fa que arribi un punt que la negació o la invisibilitat esdevingui una virtut. Per això s’afirma que Marcovaldo és feliç quan, en sortir un dia del cinema, «la boira, tot esborrant el món del seu voltant, li permetia de conservar en els seus ulls les visions de la pantalla panoràmica». La millor ciutat és la que no existeix o, si més no, no s’arriba a percebre. També Agilulfo, protagonista d’El cavaller inexistent, és un perfecte cavaller, un guerrer de gran noblesa i voluntat, el més impecable de l’exèrcit de Carlemany. I, literàriament, és potser el millor dels tres protagonistes de la trilogia esmentada, malgrat la seva inexistència. Calvino inverteix radicalment els valors usuals. Per això, els anhels de Marcovaldo només troben satisfacció per mitjà del somni i, a casa seva, per exemple, cadascú somnia segons la seva conveniència: «Aquella nit Marcovaldo va somiar el terrat escampat de becadells envescats, tot sobresaltats. La seva dona Domitilla, més voraç i cançonera, va somiar ànecs ja rostits i posats sobre la cornisa. La filla Isolina, romàntica, somiava colibrís per adornar-se el barret. Michelino va somiar que trobava una cigonya». Que difícil que és viure a la ciutat! O el que és el mateix: que difícil és viure! Per desgràcia, al segle XXI no estem gaire millor que a mitjans del XX i avui una ciutat com Barcelona n’és un exemple ben clar. La cosa és pitjor del que suposava Calvino perquè hem passat de les ciutats invisibles a les ciutats invivibles. I ja se sap que qui diu ciutat vol dir el món sencer.

Pere Torra

dimarts, 26 de setembre del 2023

Llegir Kundera avui

Finalment, Milan Kundera ha mort sense que la inefable Acadèmia sueca hagi fet cap cas a una obra literària brillant i amb valors immarcescibles, tot i que el txec havia estat un ferm candidat al premi Nobel des de feia anys. S’afegeix al nostre Àngel Guimerà, també candidat al mateix guardó, que, a començament del segle passat, fou blocat pels autocràtics poders espanyols del moment, com ha estat documentat. Ara bé, ni la mort ni la manca de reconeixement formal no impedeixen que, d’ambdós grans escriptors, en representem les obres dramàtiques o en llegim els llibres amb fruïció avui. A més, tampoc no ens hem de prendre gaire seriosament el guardó que confereixen una colla de suecs, ja que massa sovint han demostrat ser molt fal·libles i, a sobre, darrerament, han esdevingut força antipàtics amb la nostra cultura.

Com ocorre amb els grans clàssics, Kundera parla de coses que ens passen avui a nosaltres


Per tot plegat, avui vull reivindicar la lectura dels llibres de Kundera començant per la seva novel·la més cèlebre, La insostenible lleugeresa del ser, que ofereix un gran plaer lector que el 2023 es regenera i s’omple de nous significats derivats de l’evolució de la nostra època. Això es produeix encara més en llocs amb feble tradició democràtica, com ara el regne d’Espanya, que avui –força avançat el segle XXI– presenta notables similituds amb els països sotmesos al jou soviètic durant la segona meitat del segle XX. Contràriament al que algú podria pensar, la novel·la –publicada el 1984– no ha passat gens de moda ni esdevé un text amb mers valors històrics. Com ocorre amb els bons textos clàssics, parla de coses que aquests dies ens passen a nosaltres.


«L’home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors»


El relat narra la relació amorosa entre Tomáš i Tereza, i també entre Sabina –al seu torn també amant de Tomáš– i Franz. En bona part, la història s’ambienta a Praga en el moment que els tancs soviètics esclafaren les ànsies de llibertat i democràcia de la primavera del 1968. Ara bé, les vicissituds de les relacions sentimentals i sexuals entre els personatges, encara que molt abundants, no són el més rellevant de la novel·la, sinó la seva concepció sobre la condició humana, l’hàbil incursió en temes filosòfics, l’originalitat del tractament de les idees, el recurs a l’assaig ben dosificat… Només cal tenir present que, ja a la primera frase del llibre, comença esmentant Nietzsche i la noció de l’etern retorn, la qual Kundera impugna amb enginy; al capdavall, «l’home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors».


El cinema és molt eficaç a l’hora de narrar històries, però poc dúctil per representar continguts més o menys abstractes


Com és sabut, Kundera va rebutjar la pel·lícula filmada a partir de la seva novel·la, tot i ser una producció prou correcta. A més, va prohibir, de manera explícita, la possible adaptació al cinema de qualsevol altra obra seva en el futur. L’escriptor txec devia constatar que el llenguatge cinematogràfic és molt eficaç a l’hora de narrar històries, però poc dúctil per representar continguts més o menys abstractes. Els films que versionen textos literaris no en poden oferir un tractament prou profund. Sovint es limiten a capturar la trama argumental, que, de vegades, conté els aspectes més anecdòtics o, fins i tot, banals d’una obra. En el cas de la novel·la que comentem, atesa la seva abundància d’idees, la pèrdua del contingut és molt evident i es comprèn l’actitud de l’escriptor.


El mateix que passava a les dictadures de l’Europa de l’Est fa mig segle ho estem vivim avui a Catalunya


Mirem, doncs, alguns aspectes materials de la novel·la de Kundera que són propers als nostres temps, com ara, els comentaris sobre l’organització de l’espionatge de l’Estat contra determinats col·lectius o individus d’una societat. Un dels personatges explica a Tereza les diverses funcions dels espies: «La primera és la clàssica. Escolten el que diu la gent i n’informen els seus superiors. La segona funció és intimidar. Ens demostren que ens tenen a la seva mercè i volen que tinguem por. La tercera funció consisteix a provocar situacions que ens comprometin». Precisament, Tereza és objecte d’espionatge per part del règim comunista txec per mitjà d’un personatge –ocult rera la identitat d’un enginyer– que arriba a fer l’amor amb ella. Aquesta intromissió de l’Estat en la intimitat individual, referida a una de les dictadures de l’Europa de l’Est fa mig segle, l’hem viscuda avui a Catalunya amb els partidaris de la independència del país.


La visió del kitsch de Kundera i la negació absoluta de la merda


Un altre dels elements rellevants i singulars de la novel·la és la peculiar noció metafisica del kitsch, que s’hi exposa en una interessant digressió que s’estén en uns quants capítols de la sisena part, titulada «La gran marxa». Kundera concep el kitsch com un ideal estètic en què es produeix un acord categòric amb el ser, cosa que determina la negació absoluta de la merda perquè «el kitsch exclou del seu camp de visió tot allò que en l’existència humana és essencialment inacceptable». El personatge de Sabina es revolta contra el comunisme per raons estètiques, en primer lloc. S’oposa al kitsch comunista per «la màscara de bellesa que es posava», cosa que exemplificava amb la festa del Primer de maig. Precisament, la traductora de la novel·la, Monika Zgustová, comença la biografia sobre un altre gran escriptor txec una mica més gran que Kundera, Bohumil Hrabal, descrivint el ritual que aquest darrer acostumava a fer el Primer de maig reiteradament. Hrabal buidava la seva fossa sèptica i eixia al carrer amb un carro ple de merda precisament mentre hi havia les desfilades i celebracions de la diada. 


Tornant a Kundera, és molt significativa la concepció del que ell anomena el «kitsch totalitari»: «En una societat en la qual coexisteixen diverses tendències polítiques i la seva influència s’anul·la o s’elimina mútuament, podem escapar més o menys de la inquisició del kitsch, l'individu pot conservar la seva originalitat i l’artista crear obres inesperades. Però allà on un sol partit polític té tot el poder ens trobem de cop i volta en l’imperi del kitsch totalitari». Per això, nosaltres, els catalans, avui –sobretot després del primer d’octubre del 2017– posem de manifest la configuració kitsch del regne d’Espanya. La idea d’un «transició modèlica» que ha portat un Estat de les autonomies amb unes «regions» que contribueixen harmònicament a un «projecte nacional comú» amb una sola llengua és el gran kitsch espanyol (ni tan sols espanyolista). No cal dir que el kitsch espanyol és tan incompatible amb les nocions elementals de democràcia i drets humans, com ho era el kitsch comunista respecte l’obertura democràtica de la primavera de Praga, finalment esclafada pels tancs soviètics.


L’obra és molt rica en frases lapidàries, enginyoses i contundents


Així mateix, com els grans autors, des de Shakespeare, Kundera té una gran capacitat per sintetitzar el pensament en frases molt senzilles, lapidàries, gairebé aforismes. La novel·la conté moltes sentències d’aquest estil. Enumerem-ne ara només unes quantes a tall d’exemple: «L’amor pot néixer d’una sola metàfora»; «Que una conversa privada davant un got de vi s’emeti públicament per ràdio, això només pot significar una cosa: que el món s’ha convertit en un camp de concentració»; «La coqueteria és una promesa de coit sense garantia»; «Quan algú tria, per exemple, una carrera política, opta lliurement per fer del públic el seu jutge»; «Que indefens és l’home davant els elogis!»; «Una novel·la no és la confessió del seu autor, sinó una exploració del que és la vida humana dins de la trampa en la qual s’ha convertit el món»; «Hi ha situacions en les quals l’home està condemnat a fer teatre»; etc.


Per Kundera, Flaubert és un pensador més important que no pas Marx o Freud


Al capdavall, en el seu llibre d’assaigs L’art de la novel·la, Kundera defensava la novel·la com a artefacte intel·lectual de primer ordre perquè «no és possible doncs jutjar l’esperit d’un segle exclusivament segons les seves idees, els seus conceptes teòrics, sense prendre en consideració l’art i, particularment, la novel·la». Per això també ell considerava Flaubert un pensador més important i valuós que no pas Marx o Freud. Deixant de banda les possibles ganes de provocar l’auditori on l’escriptor txec va pronunciar la conferència, no hi ha dubte que llegir La insostenible lleugeresa del ser resulta una experiència molt enriquidora. En aquesta novel·la, Kundera no només és capaç de captar-hi l’esperit del món contemporani (segona meitat del segle XX i primer quart del segle XXI), sinó també de presentar-nos una reflexió profunda sobre l'existència mateixa dels éssers humans i, encara, fer-ho tot amb una gran amenitat.


Pere Torra

 

  • Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2023
  • Milan Kundera. La insostenible lleugeresa del ser. Traducció de Monika Zgustová. Edicions Destino, 1986.

 

dimecres, 30 d’agost del 2023

Picasso a Gósol, la zona zero de l’art contemporani

Vet aquí un nou llibre que fa justícia a Gósol, també a Picasso ara que fa cinquanta anys de la seva mort, i planteja una narració centrada en l’estada històrica del genial pintor al peu del Pedraforca, un període decisiu no només per l’evolució de la seva obra pictòrica, sinó també per a tot l’art contemporani. És veritat que, entre altres, ja comptàvem amb la magnífica monografia de Jèssica Jaques (Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad), que, en molts aspectes, és la base de l’obra d’Iñaki Rubio, però en volíem més i, de fet, encara en volem més. Jaques va fer un llibre, molt necessari, de to acadèmic; Rubio, per la seva banda, combina l’assaig amb la ficció, cosa que li permet trenar un relat novel·lístic versemblant, amè i interessant, tot i que hauria pogut anar més enllà. De fet, l'obra de l'escriptor andorrà assumeix i desenvolupa les conclusions principals de Jaques.

L’espurna que canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol

El text comença amb la descripció d’un Picasso malvivint a París, jove, pobre, bohemi, però sobretot ple de dubtes, dubtes existencials i també sobre la seva obra. Per exemple, deixa arraconat i inacabat a París el retrat de Gertrude Stein, però el bloqueig que Picasso patia no tenia res a veure amb l’escriptora nord-americana, sinó que era sobre «com esmicolar la tradició artística dels últims quatre-cents anys». Tal com recull Rubio, la gran transformació de l’art modern portava temps covant-se i l'espurna detonant que desencallaria el retrat de Stein i que, en definitiva, canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol. No hem de creure el pintor quan assegurava que tot el que sabia ho va aprendre a Horta.

Gósol i la seva gent són l’autèntic motor del llibre

Després d’uns breus capítols inicials a París, la narració se situa a Gósol; l’indret i la seva gent són l’autèntic motor del llibre. La descripció del viatge constata que el trajecte no era fàcil: després d’atènyer Guardiola de Berguedà amb tren (en una estació inaugurada el 1904 d’una línia avui perduda), calia anar amb mules per estrets camins de muntanya. El pintor hi arriba amb la seva parella del moment, Fernande Olivier, una dona amb una vida difícil (òrfena, mal acollida per una tieta, maltractada i violada per un home, etc.), sempre acompanyada del seu cadell de fox-terrier i perfumada amb Eau de Xipre. El text conté detallades descripcions del procés pel qual Picasso va modificant i modelant la seva manera de pintar. L’impacte viscut a la vila berguedana és tan intens que el pintor fins i tot és rebatejat –segons el llibre, per Josep Fondevila–, de manera que esdevé Pau de Gósol, «una nova identitat per tenir una mirada nova, sense tenir en compte modes ni normes». Ell «vol una pintura lliure de relats, lliure d’anècdotes, lliure de representació».

Convé tenir presents les imatges de les principals obres picassianes que s’hi comenten

L’autor s’ha documentat molt bé tant sobre Picasso com sobre Gósol, encara que insisteix a referir-se a un inexistent coll de la Creu, que correspon al cap de la Creu, situat uns centenars de metres abans d’arribar al nucli de la població venint de Guardiola. L’edició és acurada i la coberta compta amb una il·lustració a càrrec de Jaume Tenes, pintor figuratiu que té una galeria d’art pròpia al carrer Regomir, ben a prop dels llocs barcelonins que freqüentava Picasso. La imatge és encertadíssima perquè ofereix un retrat que correspon molt bé a en Pau de Gósol, amb vint-i-pocs anys, la cabellera sencera i negra, el característic nas imponent i la mirada plena de determinació. Hauria estat bé, tot i que això n’encareixi la publicació i no s’ha d’entendre com a retret, que el llibre mateix ja s’acompanyés d’algunes imatges de les principals obres que s’hi comenten, començant per l’emblemàtic retrat de Gertrude Stein seguint per les principals obres gosolanes com ara, Tres nus, L'harem, La dona dels pans (una Mona Lisa pirinenca, segons Jaques)... En tot cas, recomano que el lector n’efectuï una ràpida i oportuna cerca per Internet, ja que resulta molt útil per capir la narració.

La narració està ben construïda, però pateix certa obsessió per la veracitat que llasta el relat

Certament, els dies a Gósol són molt determinants per a l’obra del pintor. El llibre de Rubio explica molt bé com s’hi produeix l’acabament de l'etapa rosa de Picasso, que no es limita només a un canvi radical de colors en la seva paleta. La transformació és molt més profunda fins al punt que l'autor també identifica nombrosos quadres pintats al poblet berguedà, com a precedents força evidents d’obres clau de la producció picassiana. El més rellevant és L’harem, com a clar antecedent del cèlebre Les senyoretes del carrer d’Avinyó (denominació que defensava Palau i Fabre). Al capdavall, un harem no és tan lluny d’un prostíbul d’un carrer de la Barcelona vella. Però també el retrat de Stein, abandonat a Montmartre, potser va trobar el seu desllorigador en la misteriosa Hermínia. Al voltant d’aquest personatge, es crea una intriga de gran rendiment narratiu que, tot i que es planteja amb ofici, potser falta desenvolupar-la i portar-la una mica més enllà. El text insinua coses, però ho fa massa discretament i ja sabem que la discreció no sempre és eficaç en literatura. L’encert del llibre és la construcció d’una narració basada en fets reals, però pateix una obsessió per la veracitat que llasta la ficció. En aquests temps que vivim, si l’opció és novel·la i no pas assaig estricte, el lector hauria agraït una aposta més decidida i més lliure.

Gósol, l’indret que fa treure el millor de cada persona

Quan eixirà la pel·lícula sobre la crucial estada de Picasso al Berguedà? El llibre de Rubio ofereix elements per a una bella història susceptible de ser adaptada a la gran pantalla. El tema dona joc, els gosolans segur que s’hi abocarien i l’escenari és a punt. Li ho devem a en Pau de Gósol. Encara recordem que Josep Palau i Fabre va aixecar la veu en un article al diari AVUI el juliol del 1981 en què expressava que el pintor "demostrà estimar més Barcelona que la seva ciutat natal i que cap altra ciutat del món, i Barcelona li ho agraeix enderrocant, durant l’any del seu centenari, la llar que per a ell era la més entranyable de la nostra ciutat". A diferència de Barcelona -on l'artista va viure uns quants anys-, Gósol conserva gairebé intactes la majoria dels llocs picassians, incloent el seu lloc de residència, can Tampanada. Perquè, aquí al peu del Pedraforca, tot cercant una solució per a la seva pintura, Picasso va trobar el camí de la renovació de l’art del segle XX. Ara bé, en realitat, va descobrir un secret encara més gran, un lloc capaç de fer treure el millor de cada persona: Gósol.


Pere Torra

Gósol, estiu del 2023

  • Iñaki Rubio. Pau de Gósol. Picasso al Pirineu. Comanegra, 2023

 

divendres, 14 de juliol del 2023

Oda a Barcelona entre senglars

Després d’Els estranys, Raül Garrigasait torna a la novel·la canviant Solsona per Barcelona com a teló de fons, i el convuls segle XIX de la primera guerra carlina pel nostre desconcertant segle XXI, com a coordenades temporals. De fet, la ciutat és un personatge més, com també els porcs senglars, que des de la primera pàgina circulen per la trama urbana lluny de llur hàbitat «natural». És curiós que, darrerament, la narrativa catalana tracta sobre aquestes bèsties, que trobem també a l’últim llibre de Jaume Cabré, Consumits pel foc.

Les dones protagonistes són fortes, com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms; els seus homes són febles i cagadubtes

Ara bé, la història se centra en éssers humans, l’Andreu, veterinari especialitzat en senglars, i la seva filla, Dèbora, que mantenen una relació complicada amb cert regust de confrontació generacional. Sobre tots dos, plana la llarga ombra del record de la Judit, parella del primer i mare de la segona, morta en accident de trànsit. El veterinari, que sembla que es dediqui als porcs per afermar-se davant la dona, és contestat per la filla, que vol estudiar «el mateix que la mare» –el llenguatge d’antigues profecies hebraiques– amb la idea d’esdevenir com la Judit. Ambdues dones, fortes com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms, contrasten amb els seus homes, febles i cagadubtes: a més de l’Andreu, hi ha també Jonatan, parella de la noia, en una línia argumental que en segueix els embolics sentimentals i sexuals. En general, hi ha certa amargor en el sexe, com manifesta la descripció d’un estrambòtic coit al costat d’un senglar mort que gairebé cau sobre els amants.

La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit de les ciutats

La narració inclou molts elements, massa perquè tot quedi ben lligat, i es pot llegir com una oda a Barcelona, en sentit contrari a la de Jacint Verdaguer, que exaltava l’expansió de l’urbs cap a final del segle XIX: «I creixes i t'escampes: quan la planície et manca, | t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient». A Profecia, en canvi, es fa evident la fi de la progressió territorial de la ciutat, fins al punt que aquesta és ocupada per la natura, representada per una invasió de senglars procedent de Collserola (Alguna cosa deuen tenir aquestes muntanyes que també el protagonista d’una cançó del grup Manel s’hi adreça sabent que «hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d'aquest món»). La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit, i alhora expressa l’obsolescència d’un model de civilització que ara ja sabem exhaurit –tot i que n’hi ha alguns que avui voldrien asfaltar el mar.
 
La ciutat s'amotlla a la invasió de senglars com en un estrany malson

El narrador omniscient fa anar endavant i enrere la història, que es va construint a partir de les accions, pensaments i diàlegs dels personatges. El títol focalitza l’atenció cap a una profecia que no és formulada de manera explícita. No es narra una catàstrofe anunciada, tot i que hi ha nombroses al·lusions a «les paraules que porten futur» i a històries bíbliques. A més, la mà humana hi intervé com a desencadenant i, en les descripcions de la tercera part, els ramats de senglars són rius que van fluint pels carrers sense impedir que els humans prenguin un civet de senglar amb una copa de vi. La ciutat s'amotlla a la situació com si es tractés d'un estrany malson i també sembla que l’Andreu i la Dèbora troben alguna forma de superar la tràgica mort de la Judit.

Una sàtira sobre el present del país

El temps de l'acció correspon al 2025, cosa que permet fer una sàtira del present del país, en què destaca la broma de convertir el Palau de la Generalitat en la seu d’un grotesc Museu de l’Autogovern inaugurat per un ministre espanyol. Les ridícules declaracions parlamentàries que aplega el museu –aquí no hi ha profecia ni fantasia– són una antologia de l’absurditat de la correcció política que contamina el nostre discurs públic. És una troballa rellevant, al costat d’altres que fan divertida i amena la lectura. Ben mirat, la narració assumeix que els senglars tampoc no són tan diferents de nosaltres. Quan el protagonista parla de superpoblació el que li respon afirma que «som una plaga», ja que creu que està parlant dels humans. Al capdavall, la conclusió és clara: no som els humans l’espècie més perjudicial per al planeta?

Pere Torra
  • Publicat a Caràcters, juliol del 2023. 
  • Raül Garrigasait. Profecia. Barcelona, Edicions de 1984, 2022, 238 pàgines.

 

dijous, 25 de maig del 2023

Amb Déu o sense, sempre humans

Fragmenta és una editorial que publica llibres que tracten sobre aspectes religiosos des de la laïcitat, però no pas el laïcisme. Així, doncs, opta per no excloure el pensament religiós del conjunt del pensament, ras i curt. Al capdavall, els éssers humans estem ineludiblement abocats a la transcendència –diguem-ho així i no ens cal parlar del que cregui cadascú–, de manera que resulta molt oportú abordar el fenomen religiós i fer-ho amb una perspectiva laica. Per tot això aquesta editorial s’ha guanyat un lloc rellevant en el sistema cultural del nostre país i ha esdevingut molt necessària.
 
El sacrifici d'Isaac és un episodi molt conegut, que fins i tot és esmentat a Highway 61 revisited de Bob Dylan

Una de les darreres iniciatives de Fragmenta és la col·lecció “Assaltar la Bíblia” –dirigida per Anna Punsoda–, amb la qual projecten publicar llibres d’assaig contemporani “per mitjà de la relectura de passatges bíblics cèlebres”. Certament, si hi ha un llibre al món que ha rebut i rep relectures contínuament aquest és la Bíblia. Ara bé, fer-les des d’una perspectiva laica ja no és tan freqüent i, segurament per això, és més convenient i útil. En el nostre cas, el passatge bíblic triat correspon al sacrifici d’Isaac que Déu demana (o imposa) a Abraham. És un episodi molt conegut que fins i tot és esmentat al començament de la cançó Highway 61 revisited de Bob Dylan, el pare del qual –cosa inquietant– també es deia Abraham.

Bagunyà compara el caràcter reflexiu de la consciència amb la metaficció de la narrativa postmoderna

El llibre comença evocant el caràcter verbal de la divinitat (“al principi era el verb”, diu l’Evangeli de Joan), però sobretot parla molt de la subjectivitat o la consciència, que es manifesta per la veu interior, íntima, pròpia de l’home modern. “Potser per això una de les tasques més complicades de tota vida adulta consisteix a establir una relació més o menys suportable amb aquesta veu” (25). També fa una interessant comparació entre el pensament grec i el pensament bíblic de l’Antic Testament, que, tot i que tenen diferències notables, no trobem la idea de subjecte ni de consciència en cap dels dos. Aquest assaig recorre molt sovint a la comparació o la cerca d’analogies entre el fragment bíblic i altres textos ulteriors ben diversos, de vegades sorprenents. Per exemple, Bagunyà arriba a comparar el caràcter reflexiu de la consciència –la metaconsciència– amb la metaficció de la narrativa postmoderna. En una altra ocasió la invocació de la subjectivitat moderna es fa per mitjà de Max Weber i la seva visió de l’esperit del capitalisme.

Hamlet experimenta una situació semblant a la d’Abraham

Ara bé, la comparació més reeixida és amb obres literàries, com ara Hamlet, on, en bona mesura, el protagonista experimenta una situació semblant a la d’Abraham, en què “l’espectre del pare de Hamlet opera com l’emissor d’un mandat: […]. Com en el cas d’Abraham, aquest mandat vol incitar l’heroi a l’acció: sacrifica un fill, executa un oncle” (40). Però hi ha diferències i Hamlet té molts més dubtes que Abraham, ja que “la paraula paterno-espectral no manté l’autoritat absoluta i inqüestionable que té la d’un déu per a un creient fidel” (42). No obstant això, tot i l’encert en la comparació amb Abraham, la lectura de l’obra shakespeariana que fa l’autor segueix acríticament la concepció del príncep com un gran cagadubtes. Personalment, arran d’un muntatge de Hamlet que vaig veure fa uns anys, vaig quedar convençut del contrari: Hamlet no dubta, sinó que planifica i calcula amb cura el millor moment per a executar la implacable venjança que li és reclamada per l'espectre patern. En qualsevol cas, a diferència de la dòcil fe d’un creient com Abraham, en el cas de Hamlet l’execució del mandat –sigui per dubte o per càlcul– es difereix en el temps i no s’executa amb la mateixa immediatesa.

També hi ha una comparació suggestiva amb Oedipa, personatge de Thomas Pynchon

Després d’Abraham i Hamlet, l’assaig parla sobre The crying of a lot 49 (La subhasta del lot 49, 1966), obra de l'escriptor nord-americà Thomas Pynchon, autor emblemàtic del postmodernisme i etern candidat al premi Nobel molt poc traduït a la nostra llengua. Amb aquesta obra, Bagunyà traça una seqüència que segueix certa progressió: Abraham compleix el mandat diví de seguida; Hamlet en retarda el compliment; i en el cas d’Oedipa, la protagonista del llibre del nord-americà, “ja no sabem ni si hi ha mandat, ni si –en el cas que n’hi hagi– no és més que l’indici que hem caigut en el deliri” (69). Tal com la desenvolupa Bagunyà, la idea del mandat procedent de la divinitat (o de la veu interior, més modernament) és una perspectiva molt suggestiva, que ofereix un gran rendiment per a la reflexió. De fet, entesa d'aquesta manera, fora de la literatura hi ha moltíssims altres receptors al llarg de la història: des de Pau de Tars i Ramon Llull, passant pels místics fins a la tendra Bernadeto, la pastoreta occitana que va experimentar les misterioses aparicions a Lourdes, que entre nosaltres va rebre una esplèndia narrativització a mans de Pep Coll amb Les senyoretes de Lourdes.

Bagunyà no es limita al comentari endreçat d’un text bíblic, sinó que ofereix un assaig atrevit i carregat d’idees

Tot i tractar-se d’un llibret de dimensions reduïdes, l’edició és ben acurada i compta amb una intrigant i apropiada il·lustració a la coberta, a càrrec d’Àfrica Fanlo, que també il·lustra els tres altres títols de la sèrie, cosa molt encertada per a oferir una idea de conjunt. Com ja indica el títol mateix, el text és breu, però presenta una densitat expositiva notable amb referències, a més de les ja esmentades, a diversos autors, tant antics (Plató) com moderns (Lukács, Lacan, Foucault, etc.), aplegats en una útil i no aclaparadora bibliografia. A vegades, l’espessor augmenta quan l’autor recorre a termes com exomologesi i exagouresi, que apareixen de manera poc necessària i potser caldria introduir-los amb una mica més d’explicació. En qualsevol cas, la concepció de la col·lecció és molt atractiva, interessant i innovadora. I el primer títol amb què s’enceta no es limita a un comentari endreçat d’un text bíblic, sinó que Bagunyà ofereix un assaig atrevit i carregat d’idees. Al darrer capítol, després de tot el que ja porta dit, l’autor encara introdueix elements nous i planteja el dubte de si Abraham, en realitat, fou desobedient, com sosté Omri Boehm, basant-se en una versió original de l'episodi en què no hi figura la intervenció de cap àngel que aturi l’holocaust d’Isaac. Sembla, doncs, que tot és més obert. Al capdavall, rellegim la Bíblia al segle XXI perquè ens parla de nosaltres i ens interpel·la perquè, amb Déu o sense, els humans estem (auto)sotmesos als mateixos dilemes sobre la nostra conducta i la nostra existència en aquest món. I si no és així, ja ho trobarem a l’autopista 61 o en un tren de Rodalies de RENFE.

 Pere Torra

  • Publicat a Lletres bàrbares, maig del 2023.
  • Borja Bagunyà. Breu història del mandat. Barcelona, Fragmenta Editorial, 2023, 76 pàgines

dijous, 30 de març del 2023

El cant inaudit de l'obra de Joan Perucho

És ben conegut que el tractament de la realitat de l’escriptura de Joan Perucho situa les seves novel·les i en general la seva narrativa dins de la literatura fantàstica o especulativa. Això es veu de seguida amb la presència abundant d’elements sobrenaturals, el desdoblament “impossible” de personatges, la barreja de fets i personatges històrics amb ficció, la comunicació entre èpoques diferents, la inclusió deliberada d’anacronismes flagrants i d’altres alteracions del temps de la narració, etc. Certament, tot plegat singularitza l’obra de l’escriptor des dels primers textos narratius i, en particular, des de la bellíssima novel·la Llibre de cavalleries (1957). Ara bé, un altre aspecte també molt prominent de la narrativa peruchiana és l’ús de citacions i altres referències preses de textos d’altres autors i de molt diversos gèneres, és a dir, la intertextualitat. A diferència de l'element fantàstic, aquest aspecte ha estat menys analitzat, ha rebut aproximacions massa superficials o, fins i tot, s’ha dubtat de l’existència mateixa de les fonts textuals sense una comprovació amb detall. En canvi, identificar tots els textos que apareixen en la narrativa i reconèixer-ne les manipulacions respecte de les obres de procedència és essencial per apreciar tota la riquesa de significats i de jocs textuals que conté. En altres literatures, per exemple, per citar un autor més o menys afí a Joan Perucho, com ara Umberto Eco, hi ha llibres sencers dedicats a identificar i també a traduir cada una de les referències de la famosa novel·la El nom de la rosa.

Centrant-me només en les novel·les de Perucho, oferiré alguns exemples de les pràctiques intertextuals que les caracteritzen. Abans de fer-ho, cal aclarir que una recent recerca que he dut a terme jo mateix sobre les novel·les ha revelat que, encara que moltes de les referències i citacions puguin experimentar manipulacions, gairebé sempre procedeixen de textos existents i no són invencions. Les narracions i proses més breus són una altra cosa.

Una comptabilitat pontifícia en llatí macarrònic

En primer lloc, Llibre de cavalleries (1957), tot i que és la novel·la que conté menys referències i citacions preses de textos d’altri, també n’hi trobem. Abans de començar l'aventura, el protagonista, Tomàs Safont, rep de mans de la cambrera Rosaura un misteriós paquet segellat que conté uns vells manuscrits «redactats en un llatí estrany» («Pro manobris qui fuerunt pro fusta portanda pro uno solerio faciendo in gardamanjario pro carnibus salsis...», que podem traduir: «Pels treballadors emprats per transportar la fusta per a fer un terra al rebost de les carns salades…»). Es tracta d’una mena de llibre de comptabilitat del palau dels papes d’Avinyó. L'autor va extreure la informació de Le palais des papes (1949), obra de Jean Gallotti, que inclou les mateixes frases en llatí en el capítol dedicat a Benet XII i assenyala que les anotacions comptables es fan «en accompagnant chaque mention de dépense d'une phrase explicative qui, pour être rédigée dans le plus étrange bas latin, n'en est pas moins, presque toujours, d'une minutieuse précision». Aquests comptes papals poden tenir un gran valor històric, però no tenen gairebé res a veure amb la novel·la. Al començament del llibre, Safont és un ociós playboy que als anys 50 vagareja per la costa prenent martinis, flirtejant amb dones, visitant ruïnes, etc. El paquet s’adreça a Çafont, escrit amb ce trencada, i conté textos en llatí medieval que connecten amb el desdoblament temporal del personatge que està a punt de produir-se. El misteri està servit i l’aventura és a punt de començar.

Un llibre per a cada vampir

Sens dubte l'obra més cèlebre de Joan Perucho és Les històries naturals (1960), que incorpora el cavaller Onofre de Dip, membre d’una ambaixada de Jaume I a Hongria on acabà esdevenint vampir, forçat a una immortalitat ben desgraciada. Connecta en diversos aspectes amb el comte Arnau, especialment tal com el va literaturitzar Joan Maragall, i és un dels personatges més aconseguits de la literatura catalana. Com tot vampir literari, necessita un llibrot «gruixut i empolsegat», que diu Guillamon, on se’l legitimi. Aquest llibre és el Tractat de genitura i té una doble font textual que fins ara no havia estat identificada totalment: un és el Libre de natures de besties e daucells e de lur significacio, i l’altre, el Petit tractat de Genitura ò Art de dir la Planeta. El primer és un bestiari del segle XV i el segon un text del segle XVII, cap dels quals no té res a veure amb el vampirisme. Perucho utilitza textos procedents d’ambdós llibres i hi introdueix algunes manipulacions per a fabricar el tractat de vampirisme. Així, el llop inclòs al bestiari és el model per a descriure el dip, amb els canvis oportuns. Per exemple, el llop «arrapa e viu de roberia», en canvi, el dip «arrapa e viu de mort»; quan el llop no vol fer brogit amb els peus «pren los se ab les dents e mort los se fortment», mentre que el dip «lleve los per encantament». Tant el llop com el dip «si ell pot veser lome ans quel hom veia ell encontinent lome pert tota sa forsa», però tan sols el dip «va dret a la sua sanch». És solament propi del dip que «no viu sino per la sanch e no pot veser alls, juyivert, verdolagues ne Santes creus en lo coll ni veser spill.» La llista dels animals que el dip «pot esser a voluntat» també és extreta d’aquest bestiari. El dip queda rigorosament descrit i ja pot començar a atacar les seves víctimes.

La Crònica de Desclot, llegida al segle VI

Fins més de vint anys després no va aparèixer una nova novel·la: Les aventures del cavaller Kosmas (1981), que segueix l’estructura de l’antiga novel·la grega i narra les vicissituds que els enamorats Kosmas i Egèria pateixen per poder estar junts. Quan desapareix Egèria, Kosmas decideix adreçar-se al Dux Simplici per recomanació de Sant Brauli. La novel·la recull l’activitat d’una jornada de govern del Dux i el seu secretari Bonmatí, el qual es disposa a llegir un text on es parla d’un giny militar conegut com a llebrera (en català antic, també labrera). No especifica de quin document es tracta, i es limita a titllar-lo d'estrany, perquè està escrit en una llengua desconeguda, cosa que és rigorosament certa, atès que correspon a la Crònica de Bernat Desclot i el català no existia al segle VI, època de la narració. A més de l’anacronisme rotund, hi ha altres elements falsos, com ara l’afirmació que el text fou redactat a París, localització que no té a veure amb l’obra de Desclot, el qual no s’identifica com a autor en la novel·la. Després de llegir-ne el fragment, Bonmatí encara rebla el clau sobre la seva (lògica) ignorància d’un dels personatges que s’hi esmenta, el català Ramon Folc, vescomte de Cardona, governador de Girona, el qual va participar en la defensa d’aquesta ciutat. Perucho és capaç d’evocar amb gràcia l’esplendor medieval català en una novel·la ambientada sis o set segles enrere.

Letizia de Beaumont i una nina nepalesa

La quarta novel·la del nostre escriptor és Pamela (1983), que sempre recomano llegir a tothom perquè és una divertidíssima paròdia de l’obra de Samuel Richardson, en què Perucho subverteix el personatge de Pamela Andrews i la converteix en una dona lasciva, satanista i manipuladora que es dedica a l’espionatge a l’època de les Corts de Cadis. La novel·la combina amb enginy dues línies narratives que, tot i estar situades en temps diferents, tenen certa comunicació: les epístoles de Pamela i la descripció de les recerques d’Ignasi de Siurana, nebot carca de Milà i Fontanals. Per presentar el personatge de Letízia de Beaumont i la seva misteriosa nina nepalesa, Perucho altera les memòries de la infanta Eulàlia de Borbó, filla d’Isabel II. Com que sembla que és un llibre que Salvador Espriu també havia llegit, s’ha proposat que Perucho va prendre el nom de Letízia de la narració espriuana amb la intenció d’homenatjar l’escriptor de Santa Coloma de Farners. Doncs, no és pas així, ja que tant el nom com el cognom procedeixen del personatge d’una altra novel·la, també epistolar, de Samuel Richardson, Clarissa. Or, The history of a young lady. Es tracta d'un dels pseudònims que fa servir la protagonista de la novel·la per a ocultar la seva identitat: «If, my dear, you will write, against prohibition, be pleased to direct, To Miss Laetitia Beaumont; to be left till called for, at Mr. Wilson's, in Pall Mall». Així, es tanca el cercle perquè, en bona mesura, dues obres de l’escriptor anglès s’apleguen a la novel·la peruchiana. Pel que fa a la la misteriosa nina nepalesa, «hom insinuà que tenia aquesta nina un poder malèfic, com inicialment ho demostrà el fet que, trobant-se Letízia a l’estació engalanada del ferrocarril de Lausana, amb la nina acotxada als braços, li tiraren, quan arribava, una bomba a l’obès Ciril I, rei de Montenegro, que volà pels aires entre els domassos i les falses corones de gran aparat. La nina reia a mandíbula batent». A la novel·la següent també s’indica que la nina misteriosa fou regalada a la reina Maria Mercè d’Orleans, esposa d’Alfons XII que va morir al cap de sis mesos de casar-se. El lector ha de saber que no existeix cap rei de Montenegro que es digui Ciril i que Maria Mercè d’Orleans va morir de tifus. Tot plegat és fruit de les ganes de fer broma de Joan Perucho.

Dos ducs de Montpensier en una sola persona

A La guerra de la Cotxinxina (1986), la cinquena novel·la, es cita un text atribuït al duc de Montpensier, pare de la futura reina d'Espanya per matrimoni amb Alfons XII, que alhora va viatjar a Indoxina. Anem a pams! Hi ha un duc de Montpensier, Antoni d'Orleans (1824-1890), que fou pare de Maria Mercè d’Orleans i, d’altra banda, hi ha un duc de Montpensier, Ferran d'Orleans (1884-1924), net del primer, que va fer uns quants viatges a Indoxina i en va deixar testimoni escrit. Ara bé, lògicament, no són la mateixa persona. Aquest embolic de ducs no és arbitrari i; en la novel·la, té la doble intenció de fer encaixar la cronologia i alhora vincular la història amb Mercè d’Orleans, que ja apareix a Pamela com a amiga de Letízia de Beaumont. La citació procedeix del llibre En Indo-Chine: mes chasses, mes voyages (1912), encara que, probablement, el text base de Perucho és la versió castellana. La manipulació deliberada resulta evident, i en la novel·la s’omet fer explícit que el duc, autor del text, havia fet l’anterior visita que esmenta amb automòbil. Lògicament, la presència del vehicle a motor no encaixaria l’any 1862. L’autor de l’obra citada a la novel·la és Ferran d’Orleans, que va néixer l’any 1880, posteriorment al temps de la narració. Va fer uns quants viatges a Indoxina a principis del segle XX i, a més de l’esmentat, és autor de diversos llibres sobre la regió asiàtica, com ara La ville au bois dormant: de Saïgon à Ang-Kor en automobile (1910) o Notre France d'Extrême-Orient (1913). Com sempre passa amb Joan Perucho, la cosa va de llibres!

La malenconia peruchiana amb paraules de Jonathan Swift

La darrera novel·la que comentaré és Els emperadors d’Abissínia (1989), un llibre entranyable que l’autor mateix va concebre com «una divertida joguina literària», i que, si us agrada la literatura, en gaudireu moltíssim. Conté un epígraf que a priori sembla difícil d’identificar, el text del qual és el següent: «Tot és una bestiesa; seria millor que no féssim res». La frase citada s’atribueix a l’obra Vida de poetes anglesos del doctor Johnson, però apareix sense cap context i, en principi, el lector no pot saber gaire com interpretar-la. Correspon efectivament a The lives of the most eminent English poets with critical observations on their work, títol sencer de la destacada obra de l’il·lustrat anglès. És una frase que apareix, en concret, en el capítol dedicat a Jonathan Swift, que el text li atribueix i que aquest l’hauria pronunciada cap al final de la seva vida quan ja era molt malalt. Segons explica l’autor del Rasselas, després que Swift hagués començat a perdre la raó per un vessament cerebral, va patir una gran inflamació a l’ull esquerre el 1742 i, afectat pel dolor, va estar un any sense parlar. És en aquestes condicions de decadència de salut i depressió personal que cal situar la frase, que en l’original figura en cursiva: «But it is said that after a year of total silence, when his housekeeper, on the 30th of November, told him that the usual bonfires and illuminations were preparing to celebrate his birthday, he answered, It is all folly; they had better let it alone». Probablement, la manca d’optimisme de la citació encaixa amb l’enfocament malenconiós de l’obra, que té un narrador que conta la història des de la perspectiva d’un home vell que recorda el viatge que va fer de jove a Abissínia, on va conèixer l’amor de la princesa Nekayah, sense ser-ne correspost. D’alguna manera, és una perspectiva semblant a la de Swift, vell i malalt, esperant la mort. La malenconia és un motiu característic de l’obra de Perucho, sobretot en els seus darrers anys, i les seves memòries, publicades l’any 1992, poc després de la novel·la sobre Abissínia, es titulen Els jardins de la malenconia. També trobem aquest enfocament en les seves darreres obres publicades. La malenconia no és tristesa o, sobretot, no és tristesa gratuïta; és consciència que la vida s’escola cada dia i voluntat de gaudir-ne mentre es pugui tant com es pugui. De vegades, això només es pot aconseguir per mitjà dels records i la memòria.

El nostre escriptor parlava sovint del cant inaudible de les dilectes aus barcelonines (l'aurea picuda i l’avutarda geminis), descrites pel protagonista de Les històries naturals, el gran Antoni de Montpalau. Ara nosaltres som davant del cant inaudit que és l’obra sencera de Joan Perucho, «in-audit» vol dir no escoltat o no llegit. Exacte! No hem llegit prou o prou bé els seus llibres; no hem tret el suc de totes les referències textuals que inclouen, ni hem llegit l’obra com a conjunt coherent, però ho podem arreglar: només hem de parar bé l’orella o posar-hi els ulls en la lectura. Si volem obtenir un divertiment i un plaer intel·lectual de primer ordre, ho podem fer ara. Fem-ho!

Pere Torra



dilluns, 16 de gener del 2023

Un grapat de peces mestres de Maupassant en llengua catalana

Una revista jove com Lletres bàrbares té el deure de saludar i celebrar projectes editorials també joves, com ara Edicions del Cràter, i més encara quan el propòsit d'aquesta nova editorial és publicar llibres capaços d’esberlar les concepcions del lector i deixar empremta a la seva ànima, com passa amb el cràter que les erupcions deixen sobre el terra. Anem amb cert retard a l’hora de comentar Contes de la becada (llibre publicat a finals del 2021), però això no és res al costat de l’endarreriment de la nostra cultura –per les raons massa sovint injustes que tots sabem– perquè sembla mentida que aquest llibre no hagués estat mai editat en la nostra llengua. Es tracta d’un recull de contes que aplega una sèrie de petites joies de la narració curta, que ens transporta sobretot a la Normandia d’origen de Maupassant, i ens fa conèixer històries de caçadors, pescadors, gent del camp i també vides marcades per la guerra de torn, en aquest cas la guerra francoprussiana del 1870. També n’hi ha alguna d’ambientada a París, però les millors són les d’allà on l’escriptor va néixer. Després del conte introductori («La becada»), la primera narració, «El porc d'en Morin», és un autèntic prodigi en l’ús de la ironia, entesa com el mecanisme de transmetre moltes coses sense dir-les, fins al punt que la manera com s’enuncien fa entendre el contrari del que expressa el text literalment. Al final del conte, el lector s’adona perfectament qui és el porc de debò. 
 
El millor del recull són les històries de caçadors i de la pagesia normanda: divertides, senzilles i excessives 
 
Potser els contes més característics del recull –i també els millors– són les històries de caçadors i de la pagesia normanda: divertides, senzilles i excessives. «Va cantar un gall» és un relat hilarant, amb una història circular, que conté frases per treure’s el barret, com aquesta per descriure la tardor: «Per l’aire s’hi arrossegaven olors de terra humida, de terra desvestida, com l’olor de carn nua que se sent quan cau, després d’un ball, el vestit d’una dona» (138). Això sí que és saber escriure! A «Un normand», que fa un retrat implacable de l'addicció a l’alcohol i satiritza la devoció religiosa, trobem una altra descripció deliciosa també sobre aquesta mateixa estació: «La tardor, la tardor meravellosa, barrejava l’or i la porpra amb les últimes verdors que quedaven vives, com si unes gotes de sol s’haguessin fos regalimant del cel en l’espessor dels boscos» (110). «Broma normanda» és un conte que respon bé al seu títol, però, al nostre gust, potser resulta massa anecdòtic i directe. «La cadiraire» relata la història d’una desgraciada, un tipus de personatges marginats que rendeixen molt bé literàriament, i ens ha fet pensar en l’Esperanceta Trinquis espriuana. També amb una ambientació rural, encara que sense caçadors, trobem «Al camp», «Pierrot» i «Els esclops». El primer explica una història que té un cert aire d’anti-paràbola, és a dir, els valors morals que el lector espera veure encimbellats són ensorrats en el desenllaç. El segon, per la seva banda, ridiculitza l’extrema gasiveria de forma hiperbòlica i el tercer, mostra el cas d’una noia tan curta de gambals que gairebé resulta inversemblant. «El testament», a diferència del ja esmentat «Al camp», és un relat que mostra que la justícia també triomfa de forma esclatant després de la mort, i «Un fill» blasma amb duresa la inconsciència dels homes de bona posició, que no pensen en les conseqüències de mantenir relacions sexuals amb dones i van deixant fills escampats pel món.
 

El tractament de la guerra francoprussiana prefigura les obres 

de la literatura antibel·licista del segle XX (Hašek, Remarque o Céline)


La traducció, a càrrec de Marta Marfany, és impecable i recorre a una llengua moderna i eficaç, que es correspon amb la llengua clara i natural de Maupassant. La versió catalana obté, a més, una molt bona adequació del lèxic al registre col·loquial sobretot en els diàlegs. Per exemple, «–Company, començaves a fotre’m nerviós»; «–Està solucionat, malparit, però no hi tornis»; «–Això és el testament d’una sonada!». També està ben resolta (potser amb més timidesa que l’original francès) la manera d’estrafer l’accent alemany a la nostra llengua: «–No tolerraré cap insolència. Si no s’aixeca de bona foluntat, trobarré la manerra de fer-la caminar tota sola».

La traducció de Marta Marfany és impecable i

 es correspon amb la llengua clara i natural de Maupassant


La guerra treu el cap a «La boja», que destaca per la seva cruesa, i també amb «Sant Antoni» i «L’aventura de Walter Schnaffs», que posen èmfasi en el caràcter absurd de qualsevol guerra. El tractament del motiu prefigura les obres de la literatura antibel·licista del segle XX (Hašek, Remarque o Céline), generades per la brutal carnisseria que va suposar la primera guerra mundial. Els contes de gent de mar també troben el seu lloc, com és el cas de «La por» i «A la mar», el darrer dels quals relata un penós accident viscut dalt d’una embarcació, que assenyala com algú pot arribar a ser miserable, fins i tot entre germans.
 

Celebrem l’inici de l’aventura d’Edicions del Cràter i 

esperem gaudir de les seves propostes


En síntesi, llegiu aquest llibre i acompanyeu l’inici de l’aventura d’Edicions del Cràter, que ha anunciat que planteja «publicar autors que han deixat marca, que han trasbalsat l’opinió pública, que han imprès el seu nom per sempre a la història de la literatura. Autors amb una gran força interior, amb capacitat de canviar la nostra visió del món». A més de passar una magnífica estona de lectura, promoureu que puguem gaudir de més llibres bons d’escriptors nostres i de fora encara no traduïts en la nostra llengua. Ho esperem!

Pere Torra

  • Publicat a Lletres bàrbares, gener del 2023.
  • Guy de Maupassant. Contes de la becada. Traducció de Marta Marfany. Barcelona, edicions del cràter 2021.