dilluns, 24 de desembre del 2012

Benvinguts a la nostra fi del món (semblant a la del de Zweig)

Stefan Zweig a les seves magnífiques memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, posava de manifest la fi del món on ell havia crescut i del qual havia estat testimoni. Zweig parlava de la fi del “món de la seguretat” que havia caracteritzat la societat del tombant dels segles XIX i XX, abans de la Primera Guerra Mundial del 1914.

Fa uns dies un amic meu em comentava que les memòries de Zweig li feien pensar en la situació actual. Hi estic d’acord. La crisi econòmica, social i política que estem patint és una sacsejada tan forta que el nostre món, el món tal com l’havíem conegut durant el tombant dels segles XX i XXI canviarà per a no tornar a ser mai més el mateix que havia estat. Sí, és la fi d’aquest món.

Ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”

Ni la política, ni les idees, ni les persones, ni els bancs, ni les institucions, ni les organitzacions internacionals, ni les empreses funcionaran de la mateixa manera que fins ara. Tots plegats no ens podrem captenir com fins ara i, de fet, ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”. Res del que era vàlid fins ara ho continuarà essent necessàriament per sempre. El que era bo abans pot resultar perniciós ara, el que era dolent abans pot esdevenir útil i valuós ara. Ens ho diuen no pas profetes, oracles o eixelebrats -que en certa mesura també ho fan-, sinó molts pensadors ben documentats.

El que ha passat a Catalunya s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta

Això és també aplicable, clarament, a la situació del nostre país. De fet, el que ha passat a Catalunya els darrers mesos s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta, amb les especificitats que pertoquin. L’evolució política i la inevitable acceleració del ritme de recuperació de la nostra sobirania nacional només es pot entendre si prenem també aquesta clau global.

Convé que nosaltres mateixos fem els canvis cap a noves formes d’organització directament, a partir del nostre propi Estat

Algú em podria dir que tants canvis també faran canviar les formes d’organització de les societats i, per tant, dels Estats. Certament, això és ben possible i ja està passant. En qualsevol cas, si algú ho diu perquè treure'ns del cap exercir la nostra llibertat, cal aclarir-los que més val disposar del poc de què disposen les nacions que compten al món que no pas del no-res que tenim ara. Convé que els eventuals canvis cap a noves formes d’organització els fem nosaltres mateixos directament, a partir del nostre propi Estat. Això, és clar, si volem que la nostra cultura i la nostra llengua tinguin possibilitats de continuïtat algun segle més.


És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble

Per això, és ridícul i gairebé fa riure que hom invoqui, posem per cas, la Constitució espanyola per a empresonar les ànsies de llibertat que expressen els catalans. Els instruments del passat són inservibles per a la gestió del present i els espanyols -encara que jo no els diré pas quins, és clar- n’haurien de cercar d’altres. És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble.

¿Vol dir això que els catalans que aspirem a la nostra llibertat ho tenim tot fet? Que no hem de fer res més? Que no ens hem de preocupar i que tot ens vindrà donat? No, és clar, al davant en tenim uns quants disposats a defensar els seu privilegis -encara que siguin il·legítims, encara que es fonamentin en la injustícia- remant contra el sentit del temps. En tot cas, si nosaltres badem, encara que les coses canviaran igualment, ho podrien fer d'una altra manera, més lentament, amb més dificultats, i algunes generacions s’ho poden perdre (ens ho podem perdre).

Ningú no recorda avui els dirigents que van conduir els països que van fer la Primera Guerra Mundial que va viure Zweig. Tampoc ningú no recordarà d’aquí a 80 o 90 anys els que van capgirar l’statu quo a Catalunya, si ho aconseguim. Per això, no em canso de demanar-los a tots ells generositat i amplitud de mires.

Bon any 2013!

Pere Torra


  • Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012
  • Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, traducció de Joan Fontcuberta, Barcelona, Quaderns Crema, 2001

diumenge, 23 de desembre del 2012

Un grapat de mala herba, un bon antídot literari contra la carrincloneria del Nadal


Ara que ve Nadal esperem que aquelles persones que disposin de més temps per a activitats de lleure, n’ocupin un bocí en la lectura de literatura catalana. No tan sols entraran en contacte amb aquest art antic que encara es practica en la nostra llengua, sinó que, amb llibres com el que comentem ara, podran combatre l’ensucrada carrincloneria que sempre acompanya aquestes festes.

El recull de contes que l’escriptor badaloní, Ricard Biel, ha publicat aquesta tardor ofereix una dosi de literatura ben feta amb el to agre d’una llimona. Aquesta agror es manifesta des del títol mateix, Un grapat de mala herba. Precisament, un dels contes del llibre es titula “Llimona” -nom de la gata del protagonista-, que és un relat ben trenat, on l’autor planteja una reflexió metaliterària sobre la creació i descriu amb detallisme les dificultats d’un escriptor novell que sempre ha viscut a l’ombra d’un pare que ha reeïxit en el terreny de les lletres. El final, molt contundent, és absolutament lògic i inapel·lable.

Els nou contes presenten gairebé sempre situacions amb personatges inadaptats. Aquesta inadaptació a la societat deriva de diversos aspectes: una parella d’adolescents que encara no són adults (“Dos indis”), un marit incapaç d’assumir la malaltia de la dona (“Distància relativa”), un treballador incapaç d’assumir que els seus companys de feina són fantasmes (“Els àmbits naturals”), un escriptor incapaç d’assumir la seva ineptitud creativa en contrast amb un pare massa prolífic (“Llimona”), un aspirant a suïcida frustrat (“Relat d’un aspirant”), un nen que gaudeix amb els maltractaments del seu pare (“L’ordre establert”). Sovint aquesta incapacitat per a l’adaptació obre les portes a la malaltia, sobretot psíquica: un deficient mental a “Canalla”, el deteriorament neuronal de la dona a “Distància relativa” o la neurosi obsessiva a “L’ordre establert”.

D’aquesta inadaptació dels personatges, Biel en fa l’eix dels seus relats, de manera que, malgrat una gran diversitat de situacions, els contes del recull presenten una gran unitat temàtica. Ja se sap que sense conflicte no hi ha literatura i, en el cas dels personatges d’aquest llibre, el conflicte rau en les dificultats d’integrar-se al món.

La mirada de Biel esdevé implacable; de vegades, potser massa. Fins i tot Kafka, en certa mesura, deixava respirar el lector i aprofitava l’absurd per a introduir elements de comicitat, cosa que és present a El procés. En el cas dels contes d’Un grapat de mala herba, la principal vàlvula d’escapament és el recurs a la primera persona, que trobem a moltes de les narracions: “Dos indis”, “Canalla”, “Els àmbits naturals”, “Relat d’un aspirant”, “L’ordre establert”. Aquest ‘jo’ narrador introdueix la perspectiva subjectiva, incapaç d’abastar tota la realitat, però alhora oferint al lector prou informació per adonar-se’n. Aquesta coneguda tècnica, a més de deixar en mans del lector la reconstrucció dels esdeveniments, fa emergir les febleses o misèries de cada protagonista-narrador amb eficàcia i alhora amb tota la cruesa.

De fet, les històries de Biel tenen molt de suc -encara que sigui de llimona- i faran les delícies dels aficionats a la psicoanàlisi, especialment les que tracten sobre la relació entre pares i fills, que hi són molt abundants, la més explícita de les quals és el conte “L’ordre establert”.

Empatxats de canelons, torrons, nadales i parentela; la lectura de l’obra de Biel us ajudarà a pair-ho tot i, a més, com tota bona literatura, us farà reflexionar sobre la vida i la condició humana.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 21, desembre de 2012.
  • Ricard Biel, Un grapat de mala herba, Barcelona, La Magrana, 2012.

dissabte, 8 de desembre del 2012

L'operació ha estat un èxit, però el pacient...

La lectura que es pot fer dels resultats electorals del passat 25 de novembre presenta similitud amb el cèlebre acudit del títol. L’operació sobiranista ha estat un èxit perquè mai com ara no hi havia hagut tanta representació favorable que Catalunya exerceixi el dret d’autodeterminació i, a més, s’ha obtingut amb una participació rècord.

En canvi, pel que fa a l’estat del pacient, és a dir, del referèndum, la cosa és més incerta. No m’atreveixo a canviar els punts suspensius per l’expressió amb què acaba l’acudit perquè no crec que el referèndum estigui mort, però sí que, sens dubte, ha quedat tocat. Qui ha de liderar un procés com aquest, el president Mas, estarà sotmès a mil i una pressions de totes bandes -incloent falsos esborranys policials- i no pot estar pendent del tipus de pedaços que cal posar per apuntalar una administració regional en pràctica fallida.

El fet que el partit amb més diputats de l’oposició sigui Esquerra és molt positiu, sens dubte, però cal tenir present que amb prou feines compta amb un 15% dels escons. A més, el concepte de “cap d’oposició” amb què alguns ens volen seduir correspon a la tradició parlamentària britànica, caracteritzada per un fort bipartidisme. Encara que tinguem afició a la història, no som a Londres ni als vells temps del segle XIX en què Disraeli i Glandstone feien discursos memorables. Bells discursos que literaturitza amb gràcia i eficàcia l'escriptor André Maurois en una magnífica biografia de Disraeli, que a casa hem llegit tots per prescripció paterna. Catalunya no és un Estat ni té un règim parlamentari com el britànic. Aquí no hi ha ni primer ministre ni Downing Street ni cap de l’oposició ni tampoc una reina Victòria.

Senyores i senyors, es tracta de construir un nou Estat i, per a fer-ho, caldrà enfrontar-se a un altre Estat ja constituït que aprofitarà tots els moments de debilitat per a aprofundir en la destrucció de la nostra identitat. ¿Algú creu que és casual que la reforma educativa contra la llengua catalana que projecta Wert s’hagi presentat just quan el president Mas es troba més afeblit i sense haver pogut formar govern?

Per construir un Estat, calen estadistes, és a dir, dirigents polítics amb capacitat i amplitud de mires, i, sobretot, generositat i disposició a fer renúncies d’interessos de partit. El que fa por és que, malgrat la clara voluntat del poble, no hi hagi uns líders i uns partits que estiguin a l’alçada del moment. Això fa més por que les garrotades que vindran de Madrid.

Pere Torra
  • Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012.
  • André Maurois, Disraeli, traducció de R. de Hernández, Madrid, Espasa-Calpe, 1945