dissabte, 17 de desembre del 2016

Perseguint la utopia pels carrers de València

De Joan Francesc Mira, ja n'havíem comentat aquí la magnífica traducció de l’Odissea (vegeu “El veritable viatge d’Ulisses”, juny de 2012), però l’escriptor valencià i premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a més de traduccions i d’assaigs, compta amb una obra narrativa de ficció molt interessant a la qual cal parar atenció. Una de les seves peces cabdals és la novel·la Els treballs perduts, primer lliurament d’una trilogia ambientada a València, ciutat que hi apareix retratada amb cura i saviesa, com un escenari singular, potser no del tot convencional com a capital europea.

La novel·la conta la història de Jesús Oliver, un d’aquests personatges inadaptats al seu temps que donen molt joc narratiu: “(…) jo i la gent més gran que jo no tenim ja solució, ens ha sorprès l’època ens ha agafat el temps com una onada que et sorprèn per darrere, abans la gent naixia en la seua època i el món adult era més o menys com el de la infantesa, i els que ara tenen menys de vint anys viuran també en un món que serà continuació del que ja tenen, però nosaltres no, hem nascut abans d’hora o massa tard hem nascut en un món i ja vivim en un altre món diferent” (p. 51-52). 

"Hem nascut abans d’hora o massa tard hem nascut en un món i ja vivim en un altre món diferent"

Jesús Oliver, home fora de lloc i fora de temps, esdevé un nou Hèrcules del segle XX, empès, com el personatge mitològic, a dur a terme diverses peripècies, “dotze treballs”, que estructuren el relat. És un ex-bibliotecari que hereta del seu avi un palau al barri de Carme, on pretén instal·lar una formidable biblioteca, una mena de símbol de l’esperit humà més noble, que s’oposa a la decebedora realitat que l’envolta: materialista, especulativa, hipòcrita. A més, el seu projecte és una mena de fugida cap endavant per redimir el protagonista —com el llegendari Hèrcules— tant d’una vida anodina com de la greu desgràcia de la mort dels seus fills, en un accident en part causat per ell mateix.

Cal destacar l’ambiciosa tècnica narrativa de l’obra, que inclou abundants monòlegs interiors del protagonista, amb tot el seu desordre, puntuació desendreçada, pensaments interromputs i elements de comprensió no immediata. El lector s’hi va acostumant i s’impregna a fons del personatge d’una manera efectiva i molt amena. Precisament, la fluència del pensament en primera persona, el recorregut urbà per València, les nombroses referències sexuals o la transposició d’un mite clàssic, acosten l’obra a James Joyce. De fet, fins i tot apareix una referència expressa a Leopold Bloom, protagonista de l’Ulisses de l’autor dublinès, sense que vingui a tomb fora de la mera coincidència amb el nom de pila de Léopold Sédar Senghor, primer president de Senegal independent i un intel·lectual molt destacat al seu temps: “la major part són senegalesos, van tindre un president que era professor de grec, Leopold… Leopold, Bloom no, Leopold no sé què, i també era poeta, un senyor baixet amb ulleres, Sédar Senghor això era” (p.151). 

Jesús Oliver es configura com una mena de Quixot, un altre malalt de llibres amb nobles ideals irrealitzables

Així mateix, les vivències del protagonista, la incomprensió dels altres, l’absurditat dels seus propòsits, la comicitat d’algunes situacions o les complicitats que obté de marginats socials presenten algun ressò de Kafka, de Camus i de molts altres. Jesús Oliver es configura com una mena de Quixot, un altre malalt de llibres amb nobles ideals irrealitzables. El personatge de Mira —tan il·lús o ingenu com el de Cervantes— també compta amb una mena de Sanxo Panza en la figura del cec Fèlix Ventura, que l’acompanya pels carrers de la jungla urbana de València. Certament, el llibre de Mira està ple de llibres, tant per la intertextualitat present com pel seu rol en la vertebració del relat mateix. El protagonista, a més de voler omplir de llibres el palau de l’avi, hauria trobat el manuscrit perdut del llibre Cinquè del Cristià d’Eiximenis, del qual projectava una edició, cosa que esdevé una obsessió que, en bona mesura, el condueix al tràgic accident determinant de la seva vida posterior, que és el moment que arrenca la novel·la.

"Tot allò que mai no serà escrit mai no serà història, allò que encara no està escrit encara no és història"

Finalment, a més dels nombrosos empelts d’altres llibres, la novel·la és plena de digressions de to assagístic, com aquesta espècie de professió de fe postmodernista: “la història no són les coses que han passat, la història són els llibres, no és la successió dels esdeveniments sinó la narració ordenada dels esdeveniments, tot allò que mai no serà escrit mai no serà història, allò que encara no està escrit encara no és història, podria ser història, però no l’és, els qui prenen mides al meu palau no estaran mai escrits i jo sí” (p. 190). La història, el passat del protagonista, el persegueix i alhora l’empeny a perseguir ell mateix una utopia impossible. El títol ja insinua la inutilitat d’aquest propòsit, però és indubtable el seu gran rendiment literari, ja que, gràcies al periple del personatge durant el seu trajecte vital hem pogut compartir misèries, esforços i ambicions plenes de vida i d’humanitat.

Pere Torra
  • Joan Francesc Mira, Els treballs perduts, València: Edicions 3i4, 1989.
  • Publicat a La Veu núm. 62, desembre 2016.