dijous, 25 d’abril del 2019

Rosa Parks, una rebel·lia valenta, treballada i eficaç


1 de desembre de 1955, Montgomery, capital de l'Estat d'Alabana i primera capital dels Estats confederats; una senyora de mitjana edat, afroamericana, puja a l'autobús després de la feina, s'asseu en un seient reservat per a blancs i, tot i la insistència del conductor, rebutja cedir el seu lloc a un home blanc. Ho fa amb tranquil·litat, però amb fermesa, i rebat al conductor que tingui obligació de fer-ho ja que no hi ha altres llocs lliures. Com és ben sabut, acabarà detinguda per la policia. La història oficial diu que aquell gest d'aquell dia va capgirar la història i va fer engegar un boicot de la població negra en protesta pel sistema de segregació racial que, a la pràctica, governava la societat i la vida quotidiana als Estats Units en aquells anys. Jeanne Theoharis, autora d'aquesta rigorosa biografia sobre Rosa Parks matisa que fos així i que el gest de la senyora Parks fos tan casual com sovint s'ha dit:
De fet, la concepció popular de Parks com a heroïna accidental o angelical no té en compte els anys de reunir coratge, fortalesa i unitat popular, que després li permeteren negar-se a cedir el seient. (p. 107)
Cal celebrar que Sembra Llibres hagi publicat a finals del 2018 la versió catalana d’aquest llibre, a càrrec de Carla Benet, ja que incorpora a la nostra llengua una interessant biografia d'una gran lluitadora pels drets civils.

Theoharis posa molt d’èmfasi a remarcar les nombroses activitats, campanyes i accions de tota mena en què es va implicar Parks

Perquè la senyora Parks fou una activista amb una llarga i conscient trajectòria des de molt abans del dia de l'autobús i també amb posterioritat. Theoharis posa molt d’èmfasi a remarcar les nombroses activitats, campanyes i accions de tota mena en què es va implicar Parks i no dubta a donar la veu a la protagonista mateixa, que va escriure unes memòries, sobre per què va decidir mantenir-se ferma al seient de l’autobús:
«La gent sempre diu que no vaig deixar el seient perquè estava cansada, però això no és veritat. No estava cansada físicament, o no ho estava més del que era normal al final d’un dia de feina… No, de l’únic que estava cansada, era de sotmetre’m.» (p. 139)
Aquesta publicació és especialment oportuna entre nosaltres, ja que, precisament aquests dies de campanyes electorals diverses, és ben viu el debat sobre com cal lluitar contra la repressió. Al llibre de Theoharis apareixen des de les discrepàncies entre diversos grups del moviment dessegracionista, incloent el lament per la seva manca d’unitat, fins als partidaris de vies graduals que defugen l’enfrontament directe contra l’statu quo. O també hi trobem frases com la que pronuncia un tal reverend French: «No van detenir només la senyora Rosa Parks, sinó que totes les persones negres de Montgomery es van sentir detingudes» (p. 157). No els sona tot això?

«Si la senyora Parks s’hagués aixecat i hagués donat el seient a aquell blanquet, mai no hauríeu sentir parlar del reverend King»

Probablement el llibre de Theoharis no sigui la biografia definitiva de la senyora Parks perquè, com explica l’autora mateixa, fins fa poc no s’ha pogut accedir, de forma íntegra, al fons documental de l’activista, a causa dels habituals embolics d’herències. En qualsevol cas, tot i que, en ocasions, l’obra llisqui cap a un biaix força acadèmic, la seva lectura és amena i plena de vitalitat. El lector quedarà impactat en conèixer la vinculació entre Rosa Parks i Martin Luther King. Resulten contundents les  paraules d’Edgar Daniel Nixon, un dels companys de lluita de Parks:
Nixon, tanmateix, sempre recordava a la gent que «si la senyora Parks s’hagués aixecat i hagués donat el seient a aquell blanquet, mai no hauríeu sentir parlar del reverend King». (169)
Justament, poc després de l’acció de Parks, el Dr. King havia arribat a Montgomery, com a jove pastor d’una congregació i una de les seves primeres campanyes polítiques fou el boicot al transport públic a la capital d'Alabama.
Parks: «Si no em resisteixo que em maltractin, em passaré la resta de la vida maltractada.»

Tampoc no es tracta pas d’anar a buscar a la vida de Rosa Parks un manual de bones pràctiques per a la revolució o la rebel·lió, com es diu ara. Ara bé, sí que va bé amarar-se del seu esperit combatiu, determinat, ferm i recordar que l’únic que cansa de debò és la submissió. En paraules de Parks: «Si no em resisteixo que em maltractin, em passaré la resta de la vida maltractada.» Sens dubte, la resistència al maltractament que va exercir l'activista va constituir un acte de rebel·lia, però no fou un acte isolat, sinó una mostra de tota una vida de lluita valenta, treballada i eficaç a favor de la llibertat i els drets civils.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 88, abril 2019.
  • Jeanne Theoharis, La vida rebel de Rosa Parks, traducció de Carla Benet, Barcelona: Sembra Llibres, 2018.