Jane Austen, dos i mig

Enguany celebrem el 250è aniversari del naixement de Jane Austen. Sembla mentida que aquesta escriptora anglesa hagi nascut fa dos segles i mig perquè les seves novel·les presenten una gran modernitat. Per celebrar com cal l’aniversari de qualsevol escriptor, el millor és llegir-lo i, en el cas d’Austen, la lectura és un plaer, ja que som davant d’una de les millors autores de la literatura anglesa i occidental de tots els temps. La seva obra és força curta: mitja dotzena de novel·les, algunes de les quals són obres mestres, i alguns textos esparsos: obres inacabades, cartes...

Persuasió, text de maduresa publicat pòstumament, sintetitza les virtuts de l’obra d’Austen

Per sort, disposem de bones traduccions a la nostra llengua de l’obra d’Austen, la darrera de les quals que ha aparegut és la de Persuasió. Publicada pòstumament, es tracta d’una de les millors novel·les de l’anglesa, un text de maduresa de l’escriptora, on desplega tota la seva habilitat narrativa. És una bona manera d’entrar en el món austenià ja que en condensa totes les virtuts. L’anècdota argumental no és gaire rellevant i tota la història abasta un petit microcosmos format per un nombre acotat de personatges, que es poden encabir en sis grups que, en conjunt, s’adscriuen a la petita noblesa rural: la família Elliot, que inclou Anne, la protagonista, filla mitjana; els Musgrove, el fill dels quals està casat amb la petita dels Elliot; els Croft, llogaters dels Elliot; els Wentworth, on hi ha el capità Frederick Wentworth, antic promès d’Anne, oficial de la Marina Reial; els Harville; i finalment, hi ha un grup de personatges que podem anomenar el cercle de Bath, lloc on passen temporades per gaudir dels balnearis, balls, concerts i trobades socials.

La gràcia d’Austen es troba en la sofisticada penetració en els comportaments íntims i en l’agudesa de la mirada sobre les relacions interpersonals

Com totes les novel·les de l’autora, Persuasió documenta uns usos socials d’un període històric determinat –principis del segle XIX–, que ara trobem força horrorosos: jerarquització social molt estricta, discriminació de la dona, etc., però això tampoc no és rellevant pel que fa a la qualitat literària. La gràcia d’Austen es troba en la sofisticada penetració en els comportaments íntims; en l’agudesa de la mirada sobre les relacions interpersonals; en l’acurada dissecció de la interacció d’uns quants membres de comunitats molt petites. Potser el millor és com retrata persones idiotes només mostrant-ne les accions i els diàlegs, sense dir-ho mai directament, amb gran ironia. I d’idiotes, ximples i hipocondríacs n'hi ha uns quants a les seves novel·les, al costat de persones amb bon cor i d’altres de gran intel·ligència.

Austen fa una crítica contundent i mostra les contradiccions de la hipocresia social de la seva època

A nosaltres, gent del segle XXI, el comportament dels personatges d’Austen, a vegades, ens sembla hipocresia; però no és ben bé així. Els anglesos –en general, també els europeus– de la fi del segle XVIII i començament del XIX assumien els deures aparellats a la seva condició sense gaire estranyesa. La sinceritat no era pas un valor i, fins i tot, podia ser considerat més aviat un defecte (pensant-hi bé, en alguns aspectes, les coses tampoc no han canviat pas tant). Amb la seva mirada irònica, Austen en fa una crítica contundent i en mostra les contradiccions. A Persuasió hi ha personatges, com l’almirall Croft i la seva dona, que encarnen valors positius. L’almirall, llogater de la casa familiar dels Elliot, és un home franc i directe que, fins i tot, de vegades parla pel broc gros. Anne l’aprecia molt perquè, s’adona que estima de debò la seva esposa, amb qui forma un matrimoni on l’amor està força per damunt de les convencions socials. Precisament, ella és víctima d’aquestes convencions per haver-se deixat persuadir anys enrere que no li convenia seguir els dictats del cor.

La traductora, Maria Rossich, ha fet una feina impecable a Persuasió

La nova traducció catalana, que s’ha publicat a principis del 2025, és a càrrec de Maria Rossich, que ha fet una feina impecable i ja va versionar Orgull i prejudici a la mateixa col·lecció d’edicions Viena l’any passat. Per exemple, té un gran encert a l’hora de traduir una frase clau de la lletra –frase que ens ha fet observar Rut Carandell, una gran lectora experta en Austen– que el capità Wentworth adreça a Anne, en recórrer al genuí punyir, ajustadíssim a l’original pierce. A més, el fet d’emprar la forma personal del verb resulta més precís que l’impersonal d’algunes versions i interpel·la la interlocutora directament, com demana la situació. Vegeu, a continuació, l’original anglès i dues traduccions catalanes i dues de castellanes:

You pierce my soul. I am half agony, half hope. (Jane Austen)
M’esteu punyint el cor, em debato entre l’agonia i l’esperança. (Maria Rossich)
Se’m parteix l’ànima i vacil·lo entre la desolació i l’esperança. (Jordi Arbonès)
Usted me ha atravesado el alma. Me debato entre la agonía y la esperanza. (Pilar Hidalgo)
Se me parte el alma y vacilo entre la desolación y la esperanza. (M. Ortega y Gasset)

Rossich, però, es fa un embolic amb els termes relatius a l’arrendament de Kellynch Hall, ja que anomena “arrendador” –pàgines 28 i 171– l’almirall Croft, que n’és l’arrendatari o llogater dels Elliot. L'edició de Viena dins la col·lecció «Club Victòria» s’afegeix a la que va publicar l’any 2020 La Temerària, en traducció de Jordi Arbonès i Montull, tot un Premi Nacional de Traducció de les Lletres Catalanes. No hi ha problema que obres clàssiques tan rellevants comptin amb més d’una edició –en aquest cas, amb excel·lents traduccions– i, fins i tot, és una mostra de potència d’una cultura.

Amb l’obra d’Austen s’ha fet de tot: reescriptures amb zombies o monstres marins; seqüeles amb personatges secundaris; noves novel·les amb múltiples variacions argumentals; etc.

Austen encara ens fascina, més de dos segles després, i per això s’ha fet de tot amb la seva obra. Hi ha reescriptures d’obres mestres que potser van massa lluny, com una versió d’Orgull i prejudici que la barreja amb zombies o una de Seny i sentiment que ho fa amb monstres marins. N’hi ha d’altres que han continuat la història amb les vicissituds de personatges secundaris, com Colleen McCullough amb The independence of Miss Mary Bennet: a novel, on se centra en Mary, la més seriosa i religiosa de les cinc germanes Bennet. Per la seva banda, P.D. James va escriure Death Comes to Pemberley, que combina el món d’Orgull i prejudici amb un misteri d’assassinat de tipus clàssic, al més pur estil d’Agatha Christie. Jo Baker és autora de Longbourn, una mirada al món d’Orgull i prejudici des de la perspectiva dels criats de la casa Bennet, en lloc dels amos, que deu plaure als aficionats a ficcions del tipus Downton Abbey. Un altre cas és Mr. Darcy’s Diary, escrita per Amanda Grange, força fidel a la trama original, però des del punt de vista de Darcy. I encara, una tal Abigail Reynolds, que deu tenir una mena de rècord, ja que ha arribat a escriure una sèrie de variacions d’Orgull i prejudici, que inclou més d'una desena de novel·les que es presenten com a variants argumentals, com fa a Mr. Fitzwilliam Darcy: The Last Man in the World. No n’he llegit cap, però més que una obsessió en Austen, aquesta autora sembla tenir una obsessió amb el personatge de Mr. Darcy, ja que una bona colla dels títols fan referència al gran amor d’Elizabeth Bennet. Hi ha moltíssim més, i no hem parlat d’adaptacions televisives o cinematogràfiques, algunes de molt fidels i d’altres que s’hi inspiren i traslladen la història als temps actuals, com Els diaris de Bridget Jones.

Sense Jane Austen no hi hauria hagut Virginia Woolf

El valor d’Austen s’incrementa si es tenen en compte alguns dels totxos poc digeribles que la precediren, com ara les novel·les de Samuel Richardson, obres molt apreciables –sens dubte– a les quals l’escriptora anglesa mateixa deu moltes coses, però que són autèntiques pallisses que desafien la paciència del lector. A més, tot i que seria anacrònic veure-la com una autora feminista en els termes d’avui, no s’està de denunciar l’injust tractament que han rebut les dones en la història. Per això, en la famosa conversa sobre la constància femenina a Persuasió, fa dir a la protagonista: «no em citeu llibres com a exemple. Nosaltres no hem tingut l'oportunitat d’explicar la nostra història com els homes. Ells han rebut una educació més completa, i han tingut la ploma a la mà. No trobo que els llibres demostrin res» (240). En definitiva, afirmo, ara i aquí, que val la pena llegir les obres originals d’Austen. En fer-ho, hom s'adona que és lògic que, al cap d’un segle, aparegués Virginia Woolf. O dit d’una altra manera: sense l’Austen no és segur que hi hagués hagut la Woolf. I sense totes dues qui sap si nosaltres hauríem tingut la Rodoreda. Això és impossible de saber i, en tot cas, enteneu-ho només com una manera de parlar per a celebrar com de bé ha envellit Austen en aquests dos segles i mig.

Pere Torra

• Jane Austen. Persuasió. Traducció de Maria Rossich, Edicions Viena, 2025.

• Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2025

 

«La Caixa»: de papallona a eruga

[Nota prèvia: Normalment em dedico a comentar textos literaris amb forta vocació estètica, però compto que la redacció de Lletres bàrbares també pugui fer excepcions].

En aquest cas, em refereixo al llibre La Metamorfosi de “la Caixa”, un text oportú i necessari, publicat aquest any, en uns moments en què el sector financer a Catalunya, a l’Estat i arreu ha experimentat una gran transformació, causada per la seva fortíssima concentració i la pràctica desaparició de moltes institucions. Al capdavall, tots acabem tenint un compte corrent, fem pagaments bancaris, ens endeutem, etc., coses per a les quals resulta inevitable recórrer a una institució financera. I encara –en una revista d’orientació literària– cal recordar que una de les actuacions històriques més recordades de “la Caixa” fou la promoció de la col·lecció de les Les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC) i la de les Les Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU), sota la coordinació de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas.

Joan Maria Solà, gran coneixedor de “la Caixa”, ja n’ha publicat dos llibres que contribueixen a la memòria d’una institució històrica del país

L’autor del llibre, Joan Maria Solà, treballador de “la Caixa” durant 40 anys, hi va ocupar càrrecs de responsabilitat, com ara el de director de personal. En conseqüència, Solà és un gran coneixedor de la institució que ha donat lloc al banc que ara s’anomena CaixaBank. A més, complementa la informació amb una acurada bibliografia específica, que maneja amb habilitat. Anteriorment, Solà ja havia publicat La Caixa de pensions (1936-1945), obra centrada en el període de la guerra del 1936 a 1939 i la primera postguerra; i també La Soci, Associació del personal de "La Caixa". Un passat per recordar, un futur per escriure, text dedicat a relatar la història de l’associació de treballadors, que pretenia estimular les relacions entre companys i companyes per mitjà d’activitats esportives, culturals, familiars i solidàries

Els anys fundacionals i la primera embranzida de creixement de “la Caixa” estan marcats de manera determinant per Francesc Moragas

El llibre presenta una estructura ordenada cronològicament en nou capítols, més un de bibliografia. En els dos primers capítols, la personalitat de Francesc Moragas marca de manera determinant els anys fundacionals i de creixement inicial de “la Caixa”. El fundador i primer director general de “la Caixa” estava vinculat a la Unió Catalanista, partit que promogué les Bases de Manresa, i tingué com a companys a la Universitat de Barcelona personatges tan rellevants com Vidal i Barraquer –futur arquebisbe de Tarragona–, Albert Bastardas –batlle de Barcelona i vicepresident de la Mancomunitat–, o Prat de la Riba –president de la Mancomunitat. Amb aquests companys… En tot cas, Moragas fou un emprenedor amb una gran visió organitzativa i un pensament de millora de la societat, prenent models de l'estranger –sobretot la Caixa d’Estalvis de Milà–, enfocant l’activitat de “la Caixa” a tot el territori de Catalunya i Balears –més enllà de l’àmbit estrictament local–, inventant l’anomenada “obra social”, etc.

El Comitè de Control, creat a partir de l’Associació de Personal, va salvar la vida a Josep Maria Boix d’una patrulla de la FAI

Del període de la guerra, sobretot entre el 1936 i 1937, cal destacar la precisa informació que aporta el text sobre l’actuació del Comitè de Control, creat a partir de l’Associació de Personal, que va salvar la vida a Josep Maria Boix, detingut per una patrulla de la FAI en els convulsos temps de començament de la guerra i la revolució social. Convé esmentar també el nom de Joan Cuyàs, que, com a comissari del Comitè, “fou un significatiu element moderador” i, segons Emili Boix, “actuà eficaçment davant les intimidacions i coaccions dels elements d’extrema esquerra que volien dominar-la”. Solà documenta la repressió posterior de la dictadura franquista, que va sancionar 113 empleats, dels quals 51 foren acomiadats. El cas més significatiu fou el del director general, Josep Maria Boix, l’acusació bàsica contra el qual “va ésser la de la catalanitat de la Caixa”, com afirma Emili Boix. Així mateix, la institució veié eliminada l’administració de les assegurances socials en què havia estat pionera, cosa que trencava la filosofia de Moragas sobre les pensions del retir obrer.

L’intervencionisme de la dictadura sobre les caixes durant la postguerra va tenir uns resultats econòmics desastrosos

El llibre explica molt bé els anys de foscor de la dictadura –sobretot el període 1946-1966–, durant els quals el règim sotmeté les caixes a una forta intervenció (inversions obligatòries, restricció de l'obertura d’oficines, compromís de destinació a l'Estat del 15% de l’obra social… ), que va determinar uns resultats econòmics desastrosos. Així mateix, consigna detallada informació sobre l’adquisició del primer ordinador IBM 1410 l’any 1962, un aparell que funcionava amb fitxes perforades i va requerir la reforma sencera de la planta baixa de l’edifici de Via Laietana, núm. 58, tot i que només tenia 40 K de memòria. A més, Solà ha pouat en arxius, sobretot l’Arxiu Històric de la Caixa (AHC), d’on extreu sucoses anècdotes lligades a la història de l’entitat: des d’un rector d'Organyà que adreça una crítica pública a l’entitat des de la trona, a un delegat que instal·la una imatge de la mare de Déu de Fàtima al seu despatx.

Solà posa molt èmfasi en el paper determinant del personal en el progrés de “la Caixa”

No obstant l’immobilisme franquista i l’atonia de la institució mateixa, Solà descriu com els temps van canviant i destaca el fet que fou a iniciativa dels treballadors mateixos que es va impulsar un sòlid pla de formació. La millora de la capacitació del personal des d’una perspectiva integral havia estat una de les preocupacions de Moragas als anys 20 i no es reprèn fins al cap de 50 anys gràcies a l’empenta de l’Associació del Personal de la Caixa. A més, molt abans d’Internet s’introdueix la connexió per teleprocés en temps real, i fou la primera entitat de l’estat i d’Europa a fer-ho. Jo encara recordo les retransmissions futbolístiques del Barça, amb locució de Joaquim Maria Puyal, patrocinades per “la Caixa”, en què, de tant en tant, el periodista anava recordant que totes les oficines de l’entitat gaudien de connexió per teleprocés.

La metamorfosi de la Caixa és inversa: una papallona acolorida ha esdevingut una eruga monocroma

El llibre dona compte de l’evolució de l’entitat fins als nostres dies, incloent el procés de bancarització de les caixes, en què “la Caixa” ha desaparegut com a tal i ha estat suplerta per una institució qualsevol del capitalisme del segle XXI. Solà assenyala que “s’ha passat d’una activitat pregonament social als dictàmens del mercat pur i dur”, però, no parla gaire dels darrers deu anys i, en particular, del fet que hagi esdevingut una institució no només sense ànima, sinó també sense terra, sense pàtria, sense país. O, encara pitjor, una entitat que ha donat l’esquena al país on va néixer i a l’esperit dels homes –Moragas, Boix…– que la van fundar i fer créixer. Com es pot explicar la covarda fugida i el trasllat de la seu social de l’entitat fora de Catalunya l’octubre del 2017? Les comparacions gairebé sempre són odioses, però la lectura del llibre permet veure el comportament tan diferent dels dirigents i del personal de “la Caixa” durant la guerra iniciada l’any 1936 comparat amb l’octubre del 2017. No hi ha color! No ens enganyem: la pàtria i l’ànima de CaixaBank són els diners, els beneficis, els dividends i punt. La metamorfosi de la Caixa és inversa: una esplèndida papallona acolorida i de vol alegre ha esdevingut una eruga monocroma i de moviments feixucs, un cuc que s’arrossega pel fang.

Pere Torra

• Joan Maria Solà i Franquesa. La metamorfosi de "la Caixa". Editorial Base, 2025.

• Publicat a Lletres Bàrbares, agost del 2025  

 

Sandra Freijomil, sense por de Virginia Woolf

L’any del centenari de la publicació de La senyora Dalloway resulta molt oportú revisitar la magnífica obra de Virginia Woolf i poder fer-ho per mitjà d’una ambiciosa novel·la catalana plenament contemporània que hi fa referència. És una via indirecta que resulta oportuna, però no oportunista, ja que el llibre de Sandra Freijomil no és cap calc ni cap remake ni tampoc cap paròdia, sinó una ficció catalana d’avui amb una història original, conflictes actuals i unes referències a l’obra woolfiana ben justificades. En primer lloc, la identificació entre la protagonista, la Raquel, i Clarissa Dalloway és directa i explícita, ja des del títol. Aquestes afinitats estan escampades amb habilitat per tot el llibre, formen part de la trama i s’incrementen en l’etapa que la protagonista viatja a Anglaterra on visita els indrets lligats a la vida de l’escriptora anglesa: Lewes, Rodmell, Monk’s House, Charleston Farmhouse, el riu Ouse, el 52 de Tavistock Square a Londres (la casa a Bloomsbury on havien viscut els Woolf i hi havia hagut durant un temps la seu de la Hogarth Press, destruïda en un bombardeig), etc. Fins i tot hi podem afegir el Big Ben –una presència contínua a La senyora Dalloway–, que també apareix als capítols finals del llibre de Freijomil.

La novel·la no amaga, sinó que exhibeix els paral·lelismes amb Virginia Woolf

Deu dies amb la senyora Dalloway és una novel·la ambiciosa i atrevida perquè ni que sigui un exercici intertextual (i és molt més que això!), invocar Virginia Woolf són paraules majors. Hi ha el risc inevitable de la comparació i el lector pot esperar que hi trobarà la Woolf: la seva tècnica narrativa, la seva capacitat d’introspecció o el famós flux de la consciència dels seus personatges. Naturalment, alguna cosa hi ha d’això, com també de Rodoreda, en la qual ja hi havia molt de l'anglesa. En tot cas, Freijomil és molt valenta i no només no defuig els paral·lelismes sinó que els promou, com passa amb la relació entre la Raquel i la Lea, que evoca tant la relació fictícia entre Clarissa Dalloway i Sally Seton com la real entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West. Arriba fins al punt d’incloure citacions explícites d’escenes més o menys equivalents procedents del text de Woolf. Certament, la tècnica narrativa de la Freijomil sovint s’acosta a la de l’anglesa, si bé la de la catalana és –per dir-ho d’alguna manera– més endreçada, racional, amb més diàlegs; en canvi, la de l’anglesa és més confusa, caòtica, a raig. De tota manera, no s’hi assembla més que la d’altres escriptors contemporanis i, en tot cas, per gaudir de la novel·la, això no és important. Tampoc no cal saber gaires coses sobre l’escriptora anglesa ni tan sols haver llegit La senyora Dalloway (evidentment, si no ho han fet, ho facin no pas per això sinó perquè és una de les millors novel·les de la literatura universal del segle XX). Només deixin-se emportar per aquesta ficció del segle XXI.

Freijomil es demana si hem de fer sempre el que la societat espera de nosaltres

Un segle després, la prosa i la vida de Virginia Woolf continuen sent font de bona inspiració literària i Freijomil les aprofita per construir una bella novel·la sobre la tria de les opcions de la vida i l’exercici de la llibertat individual. Són grans temes que es poden sintetitzar en preguntes com ara les següents: Hem de fer sempre el que la societat espera de nosaltres? ¿Hi ha una alternativa, una manera de viure no convencional com la que, per exemple, fa cent anys van intentar la colla de Bloomsbury? Freijomil ofereix una resposta clara amb una intriga molt ben construïda que n’equilibra molt bé totes les implicacions, sobretot l’etern dilema entre llibertat i responsabilitat de l’individu, entre el cor i el cervell. Tot plegat desemboca en un final ben coherent que clou amb determinació les línies encetades al llarg de tota la narració. No el desvelarem, però a mitja novel·la, la Raquel ja es mostra convençuda que «lluitar sempre és la millor opció» (p. 160). A més, aquesta resposta als grans temes que planteja la novel·la es fa a partir de la quotidianietat d’una vida corrent –còmoda, però també força anodina– i no pas des d’una història de pirotècnies i fantasies, tot i que sí que hi ha una eficaç presència dels somnis. Aquesta és una altra semblança amb la bloomsburita –terme que Marta Pessarrodona fa servir per referir-se als membres del grup de Bloomsbury–, sobretot la de La senyora Dalloway.

El text evoca no només l’obra de Virginia Woolf, sinó també la seva vida i, és clar, la seva tràgica mort

Potser en Freijomil hi ha menys complexitat que en Woolf. A La senyora Dalloway conviuen múltiples trames narratives entre les quals destaquen les dues principals: la relativa a la impecable amfitriona Clarissa Dalloway i la que descriu les vicissituds del torturat ex-soldat Septimus Warren Smith. En canvi, en el llibre de Freijomil, gairebé tot recolza en la Raquel i l’altra línia principal és la que evoca el món de l’escriptora anglesa: no només la seva obra, sinó la seva vida i, és clar, també la seva tràgica mort. No hi ha altres personatges de ficció que no tinguin a veure amb la Raquel. Això no és pas un defecte i, personalment, m’agrada més el plantejament acotat de la catalana que no pas la proposta excessiva i massa dependent de Woolf que, per exemple, va fer l’estatunitenc Michael Cunningham, amb el llibre Les hores, que esdevingué un film amb Julianne Moore, Nicole Kidman i Meryl Streep. Ara bé, en el llibre de la catalana, hauria estat bé dotar de més contingut les vicissituds de l’Àlex –marit de Raquel–, que resulten massa esquemàtiques, fins a fer-lo esdevenir gairebé una caricatura d’un covard de cap a peus. També el personatge de Lea resulta, de vegades, una mica forçat i sembla una mena de deus ex machina, massa decisiu i només concebut perquè la protagonista reaccioni. De fet, la Lea és el revers de la Raquel, que arriba a Sussex feta un embolic emocional. Ara bé, no estic segur que hi hagi gent tan positiva, decidida i desimbolta com ella. I, parlant de la Lea, en la novel·la no s’explica quina és la llengua de relació entre Lea i Raquel. Sembla que sigui l’anglès, però això és estrany entre una argentina i una catalana que coincideixen a Anglaterra. En tot cas, aquest és un petit detall gens rellevant que no enterboleix l’agilitat i la fluïdesa narrativa del llibre. La prosa de Freijomil, molt confortable i fresca, fa de bon llegir.

Freijomil reivindica en la novel·la no tenir por en la vida i ella no en té a l’hora d’escriure

El llibre es pot llegir també en clau feminista, però convé prescindir d’etiquetes, perquè va molt més enllà de ser una novel·la feminista. De fet, a les alçades del segle XXI, ja no hauríem de parlar en aquests termes. Recordo un congrés de literatura on es parlava d’una antologia de «poesia de dones» i la malaguanyada Ester Xargay, una de les poetes del recull, recordava que no hi ha antologies de poetes masculins i es queixava de ser inclosa en una d’específica «de dones», en lloc de ser en una antologia de poesia, ras i curt. Tampoc no definiríem Mercè Rodoreda com una autora feminista perquè així l’empetitim. Al capdavall, Freijomil mostra en la novel·la que no té cap por de Virginia Woolf, en resposta a l’interrogant del títol de la cèlebre obra d’Edward Albee, portada al cinema amb uns immensos Richard Burton i Liz Taylor. Deu dies amb la senyora Dalloway planteja una història que reivindica no tenir por davant dels tombants de la vida, i la seva autora predica amb l’exemple i tampoc no en té a l’hora de posar-se a escriure. En literatura cal fer com en la vida. Per això, cal assenyalar una altra afinitat amb l’obra de Virginia Woolf: llegir la novel·la de Sandra Freijomil és un plaer que ofereix la bona literatura.

Pere Torra

• Sandra Freijomil. Deu dies amb la senyora Dalloway. Edicions 62, 2025.

• Publicat a Lletres Bàrbares, maig del 2025  

 

Sinera no és Arenys

Enguany fa 40 anys de la mort de Salvador Espriu i Lletres bàrbares s’afegeix amb gust a la commemoració d’aquesta efemèride comentant un llibre molt singular dins de l’obra de l’escriptor farnesenc: Les roques i el mar, el blau, un text molt important que no ha rebut prou atenció per part del públic i la crítica. Abans de fer-ho, tractarem una qüestió prèvia sobre la creació espriuana que ens cal expressar, la qual, a més, resultarà útil per al comentari que ens proposem dur a terme.

Identificar de manera unívoca Sinera amb Arenys condueix a una lectura simplista de l’obra d’Espriu

Diguem-ho de seguida: Sinera no és Arenys. El fet que Sinera sigui anagrama d’Arenys no vol dir que ambdós “indrets” siguin el mateix. Identificar de manera unívoca i sistemàtica Sinera amb Arenys condueix inexorablement a una lectura simplista i pobra de l’obra d’Espriu. En literatura els llocs identificats o –més o menys– identificables que apareixen a les obres adquireixen sempre una dimensió que transcendeix la realitat física que els pot haver inspirat. No és casualitat que, en el cèlebre començament del Quixot, no es digui el nom del lloc de la Manxa on s’inicien les aventures de l’Hidalgo. L’indret “real” potser ni existeix com a tal. Tampoc Macondo no és Aracataca, ni Yoknapatawpha County és cap lloc del Mississipi. De la mateixa manera, Sinera no és Arenys ni tampoc no és el contrari. Sinera és una localització literària o mítica evocada en el conjunt de l’obra d’Espriu; Arenys és un poble de la Marina de la Selva (com sostenia el mateix Espriu seguint el doctor Pons i Guri, ja que això del Maresme entre Caldes d’Estrac i Malgrat és un invent sense gaire solta). En tot cas, Sinera és descrita de manera composicional amb una tria arbitrària de trets d’Arenys i d’altres llocs o d’inventats. Per això, Sinera és també Blanes, Tossa i, fins i tot, Santa Coloma de Farners, on va néixer Salvador Espriu, o qualsevol població catalana de finals del segle XIX i el primer terç del XX. De fet, és el paradís perdut de la infantesa i la joventut –i també del país mateix–, un món que la literatura d'Espriu idealitza i mitifica per explorar la condició humana i altres valors de caràcter universal.

Les roques… és un text sorprenent, potser l’obra més experimental de Salvador Espriu

Com és sabut, Les roques i el mar, el blau és un llibre amb cent proses força breus dedicades a comentar un element de la mitologia clàssica –sobretot grega. Convé llegir cada narració sabent de què va cada mite i el mateix autor recomana al lector «recórrer, és de suposar que amb èxit, a qualsevol discret manual de mitologia grega, a un dels molts que tot d’un cop la moda i els seus capricis han imposat d’editar entre nosaltres» (segurament el Diccionari de mitologia de Pierre Grimal, segons Carles Miralles). És un text sorprenent perquè, tot i ben arrelat al món clàssic, possiblement és l’obra més experimental de Salvador Espriu i, essent una de les seves últimes obres, diríeu que té l’embranzida i atreviment d’un autor jove. També és un text que, tot i que sembla allunyar-se del conjunt de l’obra espriuana (sobretot per l’estructura formal de les proses), alhora «està relacionat íntimament amb la resta de l’obra d’aquest autor», com afirma ell mateix en l’epíleg del 1981. És un llibre fresc i divertit, com també ho són les històries dels déus i els herois de la mitologia clàssica que conté. No és un llibre sempre fàcil ni frívol, però alhora fa de bon llegir. Tal com ironitza el narrador, «l’erudició és molt pesada i, a més, imprecisa, perquè cada savi s’esforça a inventar la seva veritat, tan diversa com li és possible». La veritat de l’obra d’Espriu és una més, és clar, que és presentada amb molta gràcia i amb consciència de tota aquesta diversitat.

Els déus i els herois mitològics són tractats per igual i comentats pels personatges de manera brechtiana

No es tracta d'una obra enciclopèdica ni merament descriptiva de la mitologia clàssica; tot i que, en ocasions, el text espriuà fa acurades descripcions dels mites sense afegir gaire cosa més. Procedeix de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics, un llibre amb la meitat de proses iniciativa de Cèsar Estrany, que va elaborar-ne els dibuixos corresponents. Un dels encerts del llibre –com en d’altres d’Espriu en teatre, narració i poesia– és el punt de vista adoptat. Els fets dels déus i els herois, els immortals i els mortals, són tractats per igual –amb gran habilitat– i comentats pels personatges, ja sigui el pescador Arístocles, que s’adreça al seu fill Euforió, o els sinerencs. El món de Sinera també hi és present per mitjà d’alguns personatges que conversen animadament sobre alguns dels mites, sovint com si parlessin de les xafarderies del poble, sense fer escarafalls i amb molta amenitat. En alguns casos, el personatge parla en primera persona, com en el cas d’Antígona, la qual desdramatitza la seva història i confessa que el motiu real de la seva actuació era perquè «no puc suportar l’oncle: vet aquí la meva veritat fonamental»; Agamèmnon, que parla del moment just en què rep el cop mortal en sortir del bany i sobretot està encaboriat per saber si ha estat una espasa o una destral; Clitemnestra, que no se’n sap avenir que l’hagi mort el seu propi fill; Helena, que defensa la seva conducta «sempre decent»; Ismene, que es mostra frívola en contrast amb les desgràcies familiars; a «Ícar» és Dèdal, el seu pare, qui parla i ja veu a venir la catàstrofe: «Nen, et pronostico, en el més afortunat dels casos, un destí de xarxada, quan els pescadors surtin a sardinals». Així mateix, Enone (dida de Fedra), Teseu, Fedra i Hipòlit exposen, amb la seva pròpia veu, la tràgica història que els lliga, on destaca el caràcter despòtic del fill de Posidó: «siguem pragmàtics, enllestim-ho. Ella, que es pengi. Ell, que caigui sota el pes d’una solemne imprecació» perquè, com afirma la dida, «el sinistre Teseu és l’àrbitre, el fred amo de la situació». Tot plegat és força brechtià i molt divertit, però no només això: aquesta opció és oportuna per donar nova llum a històries contades moltes vegades.

L’humor hi és abundant i funciona com a tècnica distanciament

El llibre conté una perspectiva humorística, sovint de to sarcàstic, molt característica –segurament derivada del seu plantejament brechtià–, ja que Espriu acostumava a introduir moltes bromes com a part de l’estratègia de distanciament. La barreja de déus i herois grecs amb personatges sinerencs hi contribueix decisivament (de la mateixa manera que, a Primera història d’Ester, el món de Sinera i Susa s’empelten l’un amb l’altre). Per exemple, parlant de Cassandra, l’oncle Nicolau Mutsu-Hito primer indica que ningú no creu les prediccions de la germana de Paris perquè «està molt ben construïda, i ningú no es pararà a escoltar-la, sinó a admirar-la […]. Per què no prova de vestir-se, i veurem quines són les resultes?», després considera que la causa de l’assassinat de la princesa troiana és «potser tan sols perquè el modista no va encertar a guarnir-la adequadament i va ser així amb excés castigada. Amb roba, va perdre força encant, ho vaig notar». Així mateix, a «Perseu i la Medusa» es conta una representació a la sala Mercè de Sinera on un prestidigitador fa un truc esgarrifós en què canvia el seu cap per un cap de dona –equivalent a la medusa– i la senyora Marigó comenta: «M’ha deixat de pedra», en un joc de paraules amb els terribles efectes que provoca la testa del monstre. A «Les tres gràcies», les noies fan una rotllana i «estan sempre disposades a agafar-se de mans i a ballar la sardana, que és la dansa més bella…». A «Un sàtir», una veu sinerenca assegura amb encert que «en els trastorns d’avui, nosaltres i el dimoni som dels pocs que encara anem a missa».

Les narracions més encertades s’allunyen de la descripció estricta del mite i incorporen una mirada personal i contemporània

S’ha parlat del caràcter testamentari d’aquest llibre i, certament, tot i que no conté pas tot Espriu, en compendia moltíssims aspectes i sobretot adreça un missatge a la posteritat. La llengua catalana –anomenada amb l’estrambòtic mot de «rosalbacavà»– és d’una gran riquesa i precisió (les tries de llengua i les traduccions són explicades a les «Notes» d’obligada i profitosa lectura, al final de llibre). Fins i tot, presenta fragments de textos en altres llengües: venecià, basc, llatí, castellà, egipci antic, italià i fa un ús del caló català. De vegades, l’ús de les llengües correspon a citacions, com quan clou la prosa «Orfeu» amb un fragment de l’òpera de Gluck: «Che farò senza Euridice? Dove andrò senza il mio ben?». Potser les narracions més encertades són les que s’allunyen més de la descripció del mite i incorporen una mirada personal i contemporània. És el cas de «Ganimedes», on Carles Miralles veu que la trobada del bell jove amb el vell Zeus és una paròdia de La mort a Venècia de Thomas Mann i l’adaptació cinematogràfica de Visconti. Ara bé, el text d’Espriu va encara més enllà, és més tremebund, fins i tot queer. Converteix Ganimedes en un gitano prostitut –empra molts mots en caló– que tracta amb menyspreu calculat el possible client, abans d’agafar l’avió que s’enfilarà cap al “xaró” (=cel) com una àguila (justament, l’au en què es converteix Zeus en la versió més canònica del mite). D’altra banda, hi ha narracions que, tot i contar el mite amb força exactitud, el capgiren completament amb una sola frase com la dedicada a Orfeu al començament de tot: «No dubtem pas que estimaves la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art». En algunes narracions, l’atenció narrativa es fixa en moments no centrals del personatge, com a «Penèlope», que narra l’estat de la dona i Ulisses un cop ja s’han retrobat i han foragitat els pretendents. També inclou anacronismes deliberats, com ara a «Nausica», en què la mare de la noia li demana si ha llegit Joan Maragall, «aquest poeta perillós que et tinc prohibit», davant el posat melancòlic de la jove el dia abans de casar-se.

Convé encara llegir l’obra de Salvador Espriu, però cal fer-ho sense prejudicis

Hem titulat aquest text «Sinera no és Arenys» no pas com a provocació gratuïta, sinó amb intenció de promoure la lectura de l’obra d’Espriu sense prejudicis, sense unes ulleres posades que hi van a cercar coses molt concretes, fins i tot sense pensar en l’autor i les seves dèries. Les roques i el mar, el blau és un llibre excel·lent per fer-ho. De fet (encara que això formi part d’un joc irònic molt espriuà), l’escriptor mateix, en una ocasió, després d’haver descrit Alfaranja fent fàcil la seva assimilació amb Catalunya, ho desmenteix: «la nostra terra no és pas, en absolut, Alfaranja». Més o menys, el mateix que hem escrit nosaltres al títol. Al capdavall, amb Espriu hem de fer com amb qualsevol autor i estar oberts a la sorpresa, a la gran riquesa de significats, a la vida que surt de les pàgines, a un sentit de l’humor intel·ligentíssim, a una retòrica personal ben singular, a una llengua viva que travessa múltiples registres… Sobretot calen ganes de llegir i de deixar-se atrapar per la lectura de les obres d’un mestre.

Pere Torra

• Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions del Mall, 1982.

• Publicat a Lletres Bàrbares, març del 2025  

 

Galaicofobia d'Alexandre Peres Vigo: Crònica històrica de l'odi espanyol al poble gallec

Fa uns dies, un mediocre actor espanyol en hores baixes va generar cert rebombori amb una entrevista publicada per un diari de Madrid en la qual es va despenjar dient el següent: «Què és aquesta estupidesa que es parli en català i èuscar a les Corts espanyoles? És una façana que em toca els collons». Aquestes paraules, impregnades d’odi i menyspreu, exemplifiquen el rebuig sistemàtic cap a les llengües diferents del castellà, que deriva del supremacisme espanyol. Encara que no esmentés explícitament el gallec, l’ús de la llengua de Castelao també deu ferir els sensibles genitals de l’actor espanyol. Precisament, Galaicofobia tracta sobre això: l’odi, el menyspreu i l’aversió a la llengua, a la cultura i al poble gallec que Castella/Espanya ha perpetrat al llarg dels segles. L’autor, Alexandre Peres Vigo, analitza i documenta amb profunditat aquest maltracte històric que sintetitza en el subtítol: O desprezo contra o pobo galego até os nosos días.

 

Tot i que la font és la recerca per a una tesi doctoral, l’obra manté una gran amenitat

 

Ja des del seu títol, l’obra va directe al gra i compta amb una estructura cronològica molt encertada i didàctica. Després d’un primer capítol que defineix la galaicofòbia, els capítols següents van repassant l’evolució dels estereotips més habituals amb què els autors castellans/espanyols han estigmatitzat els gallecs a cada moment: «De reino orgulloso a reino rebelde»; «De rebeldes a feroces»; «De feroces a criminais»; «De criminais a lacaios»; «De ‘monstruos galicianos’ a ‘galleguitos’»; «A Galicia profunda». Destaca la documentació aclaparadora del capítol VI, dedicat als segles XVI i XVII, que presenta exemples de menyspreu de tota mena: no només en obres literàries, sinó també en relats de viatges, descripcions geogràfiques o el refranyer popular. No hi falten els escriptors més destacats de l’anomenat Segle d’Or castellà: Cervantes (per a qui els gallecs «no son alguien»), Góngora, Quevedo i Lope de Vega, que van contribuir a la creació de l’imaginari col·lectiu castellà/espanyol sobre el poble gallec, vinculant-lo sovint a la barbàrie i a la misèria. L’exhaustivitat de les referències revela l’origen de l’obra en la tesi doctoral de l’autor, però aquest fet no en sacrifica ni l’amenitat ni el caràcter sintètic. Ben al contrari, som davant d’una obra de divulgació molt ben escrita, en la qual només es troba a faltar un índex onomàstic, que resultaria de gran utilitat per a cercar les abundants referències i navegar per la gran densitat del text.

Un prejudici lingüístic procedent d'Ausiàs March?

 

Així mateix, el llibre inclou un supòsit curiós, procedent d’un sermó del segle XV en què el seu autor, Pedro Marín, constata que un «gallego estando en Austria» no podrà ser comprès en demanar pa «al alamán que non entendiese su lengua». És evident que les dificultats per fer-se entendre per un alemany serien comunes a un parlant de qualsevol llengua romànica. Per què l’autor castellà tria el gallec? Segons Peres Vigo, Marín adapta el poema 101 d'Ausiàs March, «Lo viscaí qui·s troba’n Alemanya», que presenta un biscaí «paralitich, que no pot senyalar si és malalt». D’aquesta manera, March equipara el desemparament del poeta davant de la dama amb l'angoixa del paralític malalt en terra estrangera, incapaç de comunicar-se. Francisco Rico, que fou el primer a identificar la connexió entre ambdós textos, considera que és March qui adapta Marín, i no pas al revés com pressuposa l’autor gallec. Sigui com sigui, no goso prendre partit sobre qui adapta a qui. No obstant això, resulta evident que la situació de captaire afamat en què Marín retrata el gallec s’ajusta als estereotips negatius propis de la galaicofòbia. Peres Vigo considera que un prejudici lingüístic similar es troba en els versos de March, ja que un català/valencià tindria les mateixes dificultats que un biscaí/basc amb la llengua alemanya. Ara bé, mentre March presenta el biscaí com un malalt paralític, cosa que el situa en una gran feblesa parli el que parli, Marín descriu el gallec simplement com un captaire que demana pa, i en reforça així la imatge estigmatitzadora.

La galaicofòbia procedeix tant dels espanyols conservadors com dels progressistes, tant de la literatura culta com del refranyer popular

 

Al segle XIX, figures capdavanteres de la literatura espanyola, com Benito Pérez Galdós o Mariano José de Larra, no queden enrere a l'hora de perpetuar els estereotips antigallecs en les seves obres. Considerat un autor d’idees avançades, progressistes i liberals, Larra va arribar a qualificar l’home gallec com a «un animal muy parecido al hombre, inventado para alivio del asno». Com ja se sap, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. I podríem continuar al segle XX amb afirmacions francament grolleres d’Unamuno, Francisco Umbral o Enrique Llovet. Però són especialment greus les de filòlegs com Américo Castro, per a qui el gallec seria «un castellano algo arcaico después de todo», i Dámaso Alonso, que el considerava una llengua inservible per a la filosofia i la ciència. Dir bestieses sobre llengua d’aquesta magnitud per part d’especialistes, com a mínim, mereixeria l’amonestació per part de la comunitat científica. Arribats al segle actual, encara trobem nombrosíssims exemples, que, en paraules de l'autor, posen de manifest «a galeguidade como tara psicolóxica»: Arturo Pérez Reverte (autor condemnat per plagi que defensava mantenir les definicions «tonto» i «tartamudo» per a «gallego» al Diccionari de la RAE), José María Aznar, Rosa Díez, Fernando Savater, Pedro Almodóvar, José Montilla… Per esmentar-ne només un cas, en un procediment judicial sobre la corrupció del PP, un dels advocats defensors va assegurar que Mariano Rajoy havia donat una resposta «molt gallega».

Peres Vigo també descriu la lluita per la dignitat nacional del poble gallec

 

Però Galaicofobia no només fa un relat de la discriminació històrica; també ofereix testimoni de la resistència i la lluita per retornar la dignitat a la nació gallega, a la seva llengua i a les seves gents. L’obra repassa episodis de desafiament a l’imperialisme espanyol, com el viscut en el període napoleònic o la Revolució gallega de 1846, moments en què Galícia va maldar per recuperar la llibertat perduda. Així mateix, documenta la reacció contra els atacs galaicofòbics ja des del segle XVII amb el comte de Gondomar, i al XVIII per part d’il·lustrats com Benito Feijoo, Martín Sarmiento –nomenat abat de Ripoll, càrrec a què va renunciar– o el capellà de Fruíme. Més endavant, vindrà l’etapa del Rexurdimento amb Rosalía de Castro, Eduardo Pondal, etc. i, després, Castelao. Un fet especialment emotiu per als catalans és l’arenga poètica de Pondal, que instava els segadors gallecs a inspirar-se en l’himne català i a resistir l’opressió: «Despertade, galegos: Firmes! Bon cop de falç!».

La galaicofòbia i la catalanofòbia presenten una gran similitud

 

A més, des dels Països Catalans, llegir Galaicofobia té un doble interès: d’una banda, permet conèixer les vicissituds històriques de Galícia, un país molt atractiu des del punt de vista cultural, paisatgístic, obert a l’Atlàntic, agermanat amb el món cèltic; ben al contrari de la visió mesetària com a país muntanyós, feréstec, remot, tancat, fins i tot, lleig. D’altra banda, resulta inevitable constatar grans paral·lelismes entre la galaicofòbia i la catalanofòbia, ja que totes dues aversions són exercides per la mateixa metròpoli, Castella/Espanya. Fins i tot, s’arriben a fusionar i apareixen plegades en frases populars castellanes tan explícites com aquesta: «catalán, gallego y burro negro, para molerlos». No es pot dir que aquesta coincidència entre gallecs i catalans resulti reconfortant, pero sí que genera un corrent de simpatia i solidaritat entre dos pobles que pateixen embranzides d’odi molt semblants.

Galícia contra «ignorantes e férridos e duros, imbéciles e escuros»

 

En definitiva, Galaicofobia no només se centra en la història de la injusta discriminació del poble gallec, sinó també com aquest menyspreu és una eina política per mantenir la dominació espanyola/castellana. Peres Vigo també es refereix al perill de l’autoodi, ben present entre alguns gallecs, que acaben rebutjant els trets identitaris propis –sobretot llengua i cultura– i acaben adoptant els de la metròpoli. Un conegut estereotip sobre els gallecs els titlla d'indecisos i sense criteri. Per contradir-lo només cal comparar el seu himne amb el nostre. L’himne català pretén fer anar «endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba», en termes força moderats; en canvi, el gallec s’adreça, amb contundència i de manera directa, contra els «ignorantes e férridos e duros, imbéciles e escuros», adjectius que escauen a l’actor espanyol que esmentava al començament i a tants d’altres.

Pere Torra

• Alexandre Peres Vigo. Galaicofobia.O desprezo contra o pobo galego até os nosos días. Editorial Galaxia, 2024, 190 pàgines.

• Publicat a Lletres Bàrbares, novembre del 2024