Carta d’un català al Secretari d’Estat dels Estats Units, John Kerry

Reprodueixo la carta enviada per un català al nou Secretari d’Estat, John F. Kerry, felicitant-lo pel seu nomenament per part del president Barack Obama.
 

"Benvolgut Secretari d’Estat,

Primerament us volia felicitar pel vostre recent nomenament i pel vostre coratge d’haver acceptat aquesta alta responsabilitat que Thomas Jefferson va exercir per primer cop a la història del vostre gran país d’ençà que va conquerir la llibertat.

Crec que el president Obama ha encertat plenament nomenant-vos, com a persona amb una dilatada experiència, adquirida sobretot en 28 anys al Senat; com va encertar també amb el nomenament de la vostra antecessora immediata, la senyora Hillary Clinton, que us ha deixat el llistó molt alt en el desenvolupament de la díficil tasca de la màxima representació exterior dels Estats Units.

En contra del que diuen males llengües, vós no sou ni un buròcrata de Washington ni el candidat a president que va fracassar contra George W. Bush, sinó l’home experimentat, amb vocació de servei públic, que va convertir la seva experiència d’haver trepitjat tots els estats durant la dura campanya electoral en un preciós llibre dedicat al medi ambient. Aquest llibre, This Moment on Earth, escrit a quatre mans amb la vostra esposa, Teresa Heinz Kerry, és una obra plena d’un rar sentit comú en un polític destacat. Hi dieu -tradueixo-:

La justícia ambiental es fonamenta sobre la simple expectativa dels ciutadans americans que el govern lluitarà i no tolerarà el dany físic [que és com vós concebeu el dany al medi ambient al llibre], tenint ben present que aquesta lluita no implica pas una expansió del govern, ni una intrusió del govern en els assumptes privats, sinó una reivindicació de la confiança pública en el govern democràtic mateix. 

Em vénen ganes de regalar-lo a alguns ecologistes de pa sucat amb oli del meu país.

Permeteu-me que us expressi també la meva satisfacció específicament com a català per diversos motius. En primer lloc, celebro que en el vostre brillant discurs de la solemne cerimònia de jurament d’aquest dijous, 6 de febrer, a la sala Benjamin Franklin -un nom que sona a llum i a democràcia-, afirméssiu el vostre compromís amb la democràcia arreu del món. Em va agradar molt l'instant en què, tot invocant els grans estadistes que van fundar el vostre país, vau afirmar que ells 

no sabien si el seu experiment tindria èxit, però eren la classe de persones que prenen riscos. I en última instància, la seva creativitat i el seu coratge, la seva persistència han deixat el món molt diferent i molt millor de com el van trobar. Aquesta és la feina que continuem aquí avui, per mantenir la promesa de la nostra democràcia per a la pròxima generació i per a tothom, a qualsevol racó del món, des de la Plaça Tahrir a Sudan del Sud, on la gent aspira a ser el que nosaltres som, és a dir, a ser lliures i poder donar forma al seu propi futur.

Belles paraules, secretari Kerry, que no us imagineu com sonen de bé i com en són de compartides per un català d’aquest tros de la vella i arnada Europa. Magnífica síntesi de l’anhel dels catalans: “Ser lliures i poder decidir el nostre futur.” Fem nostre el vostre programa. Tan senzill com això.

Sentit comú, el common sense que reivindicava el vostre compatriota, Thomas Payne, just abans d’esdevenir els EUA un país lliure, i democràcia, sobretot, democràcia. Això tan bàsic i -per desgràcia- tan escàs al món és el que volem la immensa majoria dels catalans. No és el moment ara de demanar-vos res, però sí que aviat esperem comptar amb el vostre ajut i el del gran poble que representeu per a fer complir aquests principis de la justícia universal i els drets humans, que inclouen els drets dels pobles. Modestament, en nom del meu poble, us en dono les gràcies per endavant.

Atentament,

PT, un català"

Pere Torra

•  Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, febrer de 2013.
• John Kerry & Teresa Heinz Kerry. This Moment on Earth: Today's New Environmentalists and Their Vision for the Future, New York, Public Affairs, 2007.

Subjecte...i predicat (teoria gramatical aplicada a la política catalana)

El nostre Parlament acaba de proclamar als quatre vents i per amplíssima majoria democràtica que el poble català és subjecte jurídic i polític sobirà. Subjecte? Sí, és clar. Subjecte sobirà? I tant! Som una nació.

Parlant de subjectes i declaracions, la bellíssima declaració d’independència dels Estats Units exhibeix un magnífic subjecte en primera persona del plural (‘We, the People’). La nostra declaració de sobirania (que no d’independència) utilitza una tercera persona singular, més freda i objectiva (‘El poble de Catalunya’), segurament a causa del formalisme encarcarat, l’hàbit burocràtic que caracteritza els nostres parlamentaris.

Tal com estudien els meus fills a l’escola secundària, per a fer una oració o una frase, com a enunciat independent amb sentit complet, a més del subjecte, cal el predicat. El nucli del predicat és un verb que, en la nostra llengua -com en totes les llengües romàniques-, ha de concordar en nombre i persona amb el subjecte. Convé refrescar la teoria gramatical més elemental, per a comprendre els errors que han comès alguns dels nostres partits polítics en aquest debat.

D’una banda, n’hi ha alguns que han confós el subjecte amb el predicat. Em refereixo als del PSC (o la majoria d’aquests). Afirmen que el subjecte només existeix segons si fa determinades coses i d’una determinada manera -no sé què d’una legalitat. És incorrecte. No es pot barrejar subjecte i predicat. En una oració agentiva convencional, una cosa és qui fa l’acció -el subjecte- i una altra cosa és l’acció que fa -el predicat. Un subjecte ben format pot fer o desfer qualsevol acció apropiada a la seva naturalesa. És un error molt greu que posa de manifest o bé la deficiència de l’escolaritat obligatòria que han rebut, o bé una evident mala fe (o totes dues coses).

D’altra banda, el PP i C’s, en canvi, no cometen el mateix error. Segons ells, Catalunya no és un subjecte ple o sobirà (no és una nació). Consideren que és una entitat accessòria a una altra que sí que és subjecte sobirà, és a dir, segurament Catalunya deu ser un adjectiu o un complement del substantiu. Per a ells, el substantiu tan sols és Espanya. Per tant, si no hi ha subjecte tampoc no hi ha predicat. Aquests partits -minoritaris i amb dret a ser respectats- cometen un error molt gruixut ja que, en democràcia, subjecte sobirà és aquell que té voluntat majoritària de ser-ho, a més de comptar amb determinades característiques que el poble català reuneix de forma manifesta (cultura, llengua, caràcter, forma de vida, territori estable, etc.). Respectar les minories no pot comportar anul·lar la voluntat de la majoria, com pretenen aquests grups.

Finalment, encara hi ha un altre grup ben singular (o ben plural, potser hauríem de dir), que són els de la CUP, amb idees ben especials sobre la relació entre subjecte i predicat. Aquests, si bé tenen molt clar el subjecte i també el nucli del predicat (el verb), troben imprescindibles uns -diguem-ne- complements circumstancials molt determinats (i al meu parer, molt circumstancials). Per definició, els complements circumstancials no són obligatoris en una oració. Per tant, creure que ho són és un error gramatical, més lleu que els anteriors, que poden esmenar fàcilment repassant els llibres en el període de recuperació.

Els catalans sempre ens quedem a mitges. Jo tan sols espero que, en aquesta ocasió, no deixem la frase a mig fer i ens quedi un subjecte sense predicat o amb un predicat que tingui un verb que no hi concordi. Som subjecte sobirà, per descomptat; però, sobretot, ara cal emetre un predicat sobirà, és a dir, exercir la sobirania. Ja sabem que l’exercici de la sobirania pot desembocar en molt diverses formulacions organitzatives (independència, associació lliure, confederació, federació, etc.), però la seva vera existència garanteix la correcció gramatical de l’oració, és a dir, l’èxit de la democràcia i de la llibertat.

Pere Torra

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, gener de 2013 )

Josep Pla, un sionista contra els tòpics sobre els jueus

En aquesta entrada centraré l’atenció en la visió que l’obra de Josep Pla dóna dels jueus en el llibre Israel el 1957. Un reportatge. Aquest llibre està recollit al volum 13 de l’Obra completa de Josep Pla, el qual inclou dos llibres més amb altres textos relatius a viatges i estades pel Mediterrani Central i Oriental (Cartes d’Itàlia i Les escales de Llevant, títol coincident amb el de tot el volum).

Aquest llibre no és dels que s’acostumen a situar en les llistes d’imprescindibles de Josep Pla, encapçalades per l’obra mestra d’El quadern gris. Tot i això, Israel el 1957. Un reportatge presenta amb claredat el pensament de Pla sobre el món jueu i conté una prosa amb moments de gran eficàcia literària. A més, l’enquistament del conflicte àrabo-israelià encara avui fa que resulti de gran interès conèixer les impressions de l’estada de primera mà a Israel per part del periodista català quan tot just no feia ni 10 anys que s’havia constituït l’Estat israelià, com a pàtria per als jueus, i feia pocs mesos del darrer enfrontament armat amb Egipte. Prova d’aquest renovat interès en el llibre és la seva edició en versió castellana relativament recent, l’any 2002. L’obra també ofereix les previsions que, amb un encert considerable, el nostre autor augura per al futur del nou Estat.

Des del punt de vista formal, encara que Josep Pla va sotmetre els articles originals a un procés de reelaboració força intens, en ocasions el text revela la finalitat essencialment informativa i fins i tot la recopilació exhaustiva de dades. Això fa que el llibre resulti una mica irregular i heterogeni, a causa de la dependència de la gran diversitat del material de base. Fins i tot, en algun cas es produeixen algunes repeticions enutjoses. No obstant això, aquesta reelaboració està feta amb una clara intenció literària, que molt sovint resulta reeixida, i fa que la lectura esdevingui plaent i alhora rica d’informació.

El resultat final fa emergir un Pla literari i genuí. Genuí perquè fa uns sucosos comentaris molt alineats amb la imatge característica de la seva escriptura. Literari perquè no oblida mai que està fent literatura i té ben presents els trets que ha de tenir tota obra literària de certa ambició estètica. Per això, el llibre no decep el lector literàriament exigent. Conté l’amenitat, la capacitat descriptiva, l’enginy, la naturalitat de la prosa, l’ofici d’escriptor, etc. que s’atribueixen a les obres majors de l’autor.

Pel que fa al contingut, és una obra en què Josep Pla adopta una perspectiva sionista, netament favorable a la constitució de l’Estat d’Israel. En paraules de Fernando R. Genovés és un “libro comprometido e interesado, no es, sin embargo, apologético y secuaz”. Efectivament, encara que ofereix un text amb una ineludible perspectiva occidental i pro-jueva, Pla aconsegueix evitar el to pamfletari. La seva és la mirada d’un escriptor amb capacitat per observar una realitat i presentar-la al lector a partir de l’experiència directa per mitjà de la contemplació d’unes obres de canalització d’aigua en construcció, el relat de vicissituds històriques, la descripció de paisatges, la conversa amb diverses persones, etc.

Així mateix, com és característic de les obres de Pla, en aquest llibre es manifesta la seva capacitat per abordar qualsevol tema, cosa que contribueix a fer la lectura molt més amena. Per això no ens ha d’estranyar que en una obra dedicada a Israel trobem enginyoses observacions sobre el caràcter català (“un país d'individualistes arcaics com el nostre, d'escèptics, de desconfiats i ressentits”, 531); sobre Itàlia (“un país complet, hi ha de tot, ...i, perquè no hi falti res, té volcans d'accés turístic fàcil”, 445); comparacions de Roma i Atenes amb Jerusalem (“el paisatge de Jerusalem causa la impressió de ser molt més antic”, 600); referències antipoètiques a la bellesa d’un paisatge agrícola (“el paisatge està sempre en raó directa del seu rendiment”, 617); etc.

L’autor elogia sovint els jueus, per exemple, en la seva acció de construcció del nou Estat d’Israel i els seus esforços per vèncer el desert o per imposar-se als nombrosos opositors amb què topen al territori, però Pla tan sols formula aquest elogi quan hi ha un fet que ho acompanya i ho justifica. Pla no fa propaganda, sinó periodisme i un periodisme amb un marcat to literari. La concepció que Josep Pla té del poble jueu és, doncs, francament positiva i l’escriptor defuig els principals tòpics desfavorables que tradicionalment s’han atribuït als jueus. Per a l’autor, els jueus són constructors de civilització –entesa aquesta a la manera occidental–, idealistes, patriotes, cosmopolites, moderns. Ben al contrari del que pretenen algunes visions encaselladores –no parlem ja de les antisemites–, que els consideren isolats, materialistes, tancats al gueto, antiquats. La imatge que Pla dóna del món jueu, l’extreu no tan sols a partir del seu contacte amb Israel durant la seva estada, sinó també dels jueus presents arreu del món i de la seva continuïtat com a poble al llarg dels segles.

Segurament, Pla no ha de fer un gran esforç per a acostar-se als jueus i identificar-s’hi. Per a l’escriptor, la manera d’ésser de la gent del Mediterrani és el resultat de les tres grans tradicions de l’antiguitat: Grècia, Roma i Israel. Rebutjar els jueus seria, doncs, rebutjar-nos a nosaltres mateixos. Josep Pla no veu els jueus com uns “altres”, uns estranys, sinó com a element constitutiu i definidor de la civilització occidental, que no es podria comprendre sense l’aportació jueva.

Pere Torra

• Josep Pla, Israel el 1957. Un reportatge. Obra Completa 13, Barcelona, Destino, 1969.

El quadern gris, una obra mestra neta i polida per encarar el segle XXI

No ens l’acabem, en Pla. L’obra literària de Josep Pla, més de 30 anys després de la seva mort, encara continua generant debat i noves edicions, que depassen la magnitud dels 45 volums de l’obra completa publicats per edicions Destino. Ara acaba d’aparèixer una nova edició d’El quadern gris, poc després que s’hagi publicat a la col·lecció ‘la butxaca’ (l’any que hem deixat, fins i tot se’n va fer una edició enquadernada amb tapa dura) i que el 2004 aparegués El primer quadern gris, una curiosa edició, a cura de Xavier Pla, que correspon al recull de notes primigènies que es troben a la base del que esdevindria l’obra definitiva publicada el 1966.

La nova edició del 2012, a cura de Narcís Garolera, es presenta esporgada i esmenada de les alteracions i errades que contenia tant la primera com la revisada per l'autor al cap de 3 anys. El llibre ha estat polit amb un detall i una pulcritud no tan sols amatent als aspectes formals. Per exemple, entre molts altres canvis que descriu Garolera, es restitueix la paraula ‘merda’ en lloc de ‘menta’ per a referir-se al fum de tabac de l’Ateneu una tarda d’un diumenge de tardor a “enmig d'aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda” (p. 738).

Així mateix, cal consignar que, des del punt de vista material, és tot un plaer llegir Pla en una edició actual, amb bona lletra i amb un bon paper. Potser hem de retreure a l’editorial que -acostumats als cordonets dels volums de l’obra completa, tan pràctics per a marcar les pàgines- aquesta edició no n’hagi inclòs cap.

En la introducció que l’any 1966 feia a l’escriptura de l’empordanès en aparèixer precisament El quadern gris, com a primer volum de l’obra completa, Joan Fuster afirmava que “Pla ha escrit i publicat molts articles d’un interès literari excepcional, i, fins i tot en els que semblen més de tràmit, sempre hi ha una cosa o altra que importa retenir”. En el cas d’El quadern gris hi ha moltíssim a retenir literàriament, com a obra mestra d’un autor de primera fila. A més, ara tenim clar que el llibre no és ben bé el dietari d’un jove de Palafrugell de 21 anys, sinó una obra que pren com a base les notes del jove Pla dels anys 1918 i 1919 -aviat farà un segle- acuradament reelaborades amb intenció artística per l’escriptor madur de gairebé setanta anys.

Gràcies a aquest treball de modificació i addició de textos i també a l’habilitat de l’escriptor veterà que hi introdueix la seva perspectiva, El quadern gris esdevé una obra brillant literàriament. No obstant això, el mateix Pla expressa dubtes cap al final del llibre sobre l'adequació de l'abast de la seva reelaboració: 

De vegades sospito que aquest quadern hauria d'haver contingut coses més vulgars donades sense la més lleu intervenció de l'esperit artístico-literari. Tinc una prevenció espontània, en certa manera automàtica, per tot el que és artístic. Altres vegades penso que el gruix de vulgaritat del quadern és excessiu. La situació és aquesta: la meva ignorància és completa. (p. 728).

Ja sabem que els judicis de Pla sobre la pròpia obra no són de fiar. Són literatura, com ho és també la invocació de la grisor de la seva família a què al·ludeix al començament de llibre i que ell veu com a obstacle a l'èxit literari:

Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d'ésser un heroi o un gran home. No tindria res d'estrany que jo patís d'aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics. (p. 71).

Si els Reis mags no els han portat aquest llibre com a present i encara no han llegit aquest gran clàssic, afanyin-se a anar a una llibreria a cercar-lo. Potser si tothom prengués el costum d'adquirir llibres, trampejant les dificultats econòmiques, no ens hauríem de lamentar de tristos tancaments com el de la històrica Llibreria Catalònia substituïda per un establiment americà de menjar ràpid. Aquest fet sí que manifesta una grisor -superior a la grisor de què parla Pla- que ens impregna a tots, com a habitants d’un país que no és normal perquè no és lliure.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 22, gener 2013.
• Josep Pla, El quadern gris. Un dietari, edició de Narcís Garolera, Edicions Destino, Barcelona, 2012

Benvinguts a la nostra fi del món (semblant a la del de Zweig)

Stefan Zweig a les seves magnífiques memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, posava de manifest la fi del món on ell havia crescut i del qual havia estat testimoni. Zweig parlava de la fi del “món de la seguretat” que havia caracteritzat la societat del tombant dels segles XIX i XX, abans de la Primera Guerra Mundial del 1914.

Fa uns dies un amic meu em comentava que les memòries de Zweig li feien pensar en la situació actual. Hi estic d’acord. La crisi econòmica, social i política que estem patint és una sacsejada tan forta que el nostre món, el món tal com l’havíem conegut durant el tombant dels segles XX i XXI canviarà per a no tornar a ser mai més el mateix que havia estat. Sí, és la fi d’aquest món.

Ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”

Ni la política, ni les idees, ni les persones, ni els bancs, ni les institucions, ni les organitzacions internacionals, ni les empreses funcionaran de la mateixa manera que fins ara. Tots plegats no ens podrem captenir com fins ara i, de fet, ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”. Res del que era vàlid fins ara ho continuarà essent necessàriament per sempre. El que era bo abans pot resultar perniciós ara, el que era dolent abans pot esdevenir útil i valuós ara. Ens ho diuen no pas profetes, oracles o eixelebrats -que en certa mesura també ho fan-, sinó molts pensadors ben documentats.

El que ha passat a Catalunya s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta

Això és també aplicable, clarament, a la situació del nostre país. De fet, el que ha passat a Catalunya els darrers mesos s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta, amb les especificitats que pertoquin. L’evolució política i la inevitable acceleració del ritme de recuperació de la nostra sobirania nacional només es pot entendre si prenem també aquesta clau global.

Convé que nosaltres mateixos fem els canvis cap a noves formes d’organització directament, a partir del nostre propi Estat

Algú em podria dir que tants canvis també faran canviar les formes d’organització de les societats i, per tant, dels Estats. Certament, això és ben possible i ja està passant. En qualsevol cas, si algú ho diu perquè treure'ns del cap exercir la nostra llibertat, cal aclarir-los que més val disposar del poc de què disposen les nacions que compten al món que no pas del no-res que tenim ara. Convé que els eventuals canvis cap a noves formes d’organització els fem nosaltres mateixos directament, a partir del nostre propi Estat. Això, és clar, si volem que la nostra cultura i la nostra llengua tinguin possibilitats de continuïtat algun segle més.

És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble

Per això, és ridícul i gairebé fa riure que hom invoqui, posem per cas, la Constitució espanyola per a empresonar les ànsies de llibertat que expressen els catalans. Els instruments del passat són inservibles per a la gestió del present i els espanyols -encara que jo no els diré pas quins, és clar- n’haurien de cercar d’altres. És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble.

¿Vol dir això que els catalans que aspirem a la nostra llibertat ho tenim tot fet? Que no hem de fer res més? Que no ens hem de preocupar i que tot ens vindrà donat? No, és clar, al davant en tenim uns quants disposats a defensar els seu privilegis -encara que siguin il·legítims, encara que es fonamentin en la injustícia- remant contra el sentit del temps. En tot cas, si nosaltres badem, encara que les coses canviaran igualment, ho podrien fer d'una altra manera, més lentament, amb més dificultats, i algunes generacions s’ho poden perdre (ens ho podem perdre).

Ningú no recorda avui els dirigents que van conduir els països que van fer la Primera Guerra Mundial que va viure Zweig. Tampoc ningú no recordarà d’aquí a 80 o 90 anys els que van capgirar l’statu quo a Catalunya, si ho aconseguim. Per això, no em canso de demanar-los a tots ells generositat i amplitud de mires.

Bon any 2013!

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012
• Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, traducció de Joan Fontcuberta, Barcelona, Quaderns Crema, 2001

Un grapat de mala herba, un bon antídot literari contra la carrincloneria del Nadal

Ara que ve Nadal esperem que aquelles persones que disposin de més temps per a activitats de lleure, n’ocupin un bocí en la lectura de literatura catalana. No tan sols entraran en contacte amb aquest art antic que encara es practica en la nostra llengua, sinó que, amb llibres com el que comentem ara, podran combatre l’ensucrada carrincloneria que sempre acompanya aquestes festes.

El recull de contes que l’escriptor badaloní, Ricard Biel, ha publicat aquesta tardor ofereix una dosi de literatura ben feta amb el to agre d’una llimona. Aquesta agror es manifesta des del títol mateix, Un grapat de mala herba. Precisament, un dels contes del llibre es titula “Llimona” -nom de la gata del protagonista-, que és un relat ben trenat, on l’autor planteja una reflexió metaliterària sobre la creació i descriu amb detallisme les dificultats d’un escriptor novell que sempre ha viscut a l’ombra d’un pare que ha reeïxit en el terreny de les lletres. El final, molt contundent, és absolutament lògic i inapel·lable.

Els nou contes presenten gairebé sempre situacions amb personatges inadaptats. Aquesta inadaptació a la societat deriva de diversos aspectes: una parella d’adolescents que encara no són adults (“Dos indis”), un marit incapaç d’assumir la malaltia de la dona (“Distància relativa”), un treballador incapaç d’assumir que els seus companys de feina són fantasmes (“Els àmbits naturals”), un escriptor incapaç d’assumir la seva ineptitud creativa en contrast amb un pare massa prolífic (“Llimona”), un aspirant a suïcida frustrat (“Relat d’un aspirant”), un nen que gaudeix amb els maltractaments del seu pare (“L’ordre establert”). Sovint aquesta incapacitat per a l’adaptació obre les portes a la malaltia, sobretot psíquica: un deficient mental a “Canalla”, el deteriorament neuronal de la dona a “Distància relativa” o la neurosi obsessiva a “L’ordre establert”.

D’aquesta inadaptació dels personatges, Biel en fa l’eix dels seus relats, de manera que, malgrat una gran diversitat de situacions, els contes del recull presenten una gran unitat temàtica. Ja se sap que sense conflicte no hi ha literatura i, en el cas dels personatges d’aquest llibre, el conflicte rau en les dificultats d’integrar-se al món.

La mirada de Biel esdevé implacable; de vegades, potser massa. Fins i tot Kafka, en certa mesura, deixava respirar el lector i aprofitava l’absurd per a introduir elements de comicitat, cosa que és present a El procés. En el cas dels contes d’Un grapat de mala herba, la principal vàlvula d’escapament és el recurs a la primera persona, que trobem a moltes de les narracions: “Dos indis”, “Canalla”, “Els àmbits naturals”, “Relat d’un aspirant”, “L’ordre establert”. Aquest ‘jo’ narrador introdueix la perspectiva subjectiva, incapaç d’abastar tota la realitat, però alhora oferint al lector prou informació per adonar-se’n. Aquesta coneguda tècnica, a més de deixar en mans del lector la reconstrucció dels esdeveniments, fa emergir les febleses o misèries de cada protagonista-narrador amb eficàcia i alhora amb tota la cruesa.

De fet, les històries de Biel tenen molt de suc -encara que sigui de llimona- i faran les delícies dels aficionats a la psicoanàlisi, especialment les que tracten sobre la relació entre pares i fills, que hi són molt abundants, la més explícita de les quals és el conte “L’ordre establert”.

Empatxats de canelons, torrons, nadales i parentela; la lectura de l’obra de Biel us ajudarà a pair-ho tot i, a més, com tota bona literatura, us farà reflexionar sobre la vida i la condició humana.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 21, desembre de 2012.
• Ricard Biel, Un grapat de mala herba, Barcelona, La Magrana, 2012.

L'operació ha estat un èxit, però el pacient...

La lectura que es pot fer dels resultats electorals del passat 25 de novembre presenta similitud amb el cèlebre acudit del títol. L’operació sobiranista ha estat un èxit perquè mai com ara no hi havia hagut tanta representació favorable que Catalunya exerceixi el dret d’autodeterminació i, a més, s’ha obtingut amb una participació rècord.

En canvi, pel que fa a l’estat del pacient, és a dir, del referèndum, la cosa és més incerta. No m’atreveixo a canviar els punts suspensius per l’expressió amb què acaba l’acudit perquè no crec que el referèndum estigui mort, però sí que, sens dubte, ha quedat tocat. Qui ha de liderar un procés com aquest, el president Mas, estarà sotmès a mil i una pressions de totes bandes -incloent falsos esborranys policials- i no pot estar pendent del tipus de pedaços que cal posar per apuntalar una administració regional en pràctica fallida.

El fet que el partit amb més diputats de l’oposició sigui Esquerra és molt positiu, sens dubte, però cal tenir present que amb prou feines compta amb un 15% dels escons. A més, el concepte de “cap d’oposició” amb què alguns ens volen seduir correspon a la tradició parlamentària britànica, caracteritzada per un fort bipartidisme. Encara que tinguem afició a la història, no som a Londres ni als vells temps del segle XIX en què Disraeli i Glandstone feien discursos memorables. Bells discursos que literaturitza amb gràcia i eficàcia l'escriptor André Maurois en una magnífica biografia de Disraeli, que a casa hem llegit tots per prescripció paterna. Catalunya no és un Estat ni té un règim parlamentari com el britànic. Aquí no hi ha ni primer ministre ni Downing Street ni cap de l’oposició ni tampoc una reina Victòria.

Senyores i senyors, es tracta de construir un nou Estat i, per a fer-ho, caldrà enfrontar-se a un altre Estat ja constituït que aprofitarà tots els moments de debilitat per a aprofundir en la destrucció de la nostra identitat. ¿Algú creu que és casual que la reforma educativa contra la llengua catalana que projecta Wert s’hagi presentat just quan el president Mas es troba més afeblit i sense haver pogut formar govern?

Per construir un Estat, calen estadistes, és a dir, dirigents polítics amb capacitat i amplitud de mires, i, sobretot, generositat i disposició a fer renúncies d’interessos de partit. El que fa por és que, malgrat la clara voluntat del poble, no hi hagi uns líders i uns partits que estiguin a l’alçada del moment. Això fa més por que les garrotades que vindran de Madrid.

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012.
• André Maurois, Disraeli, traducció de R. de Hernández, Madrid, Espasa-Calpe, 1945

Pàtria i identitat a l'Europa d’entreguerres

L'editorial L’Avenç ha reeditat aquest 2012 una obra molt significativa de Joseph Roth (1894-1939) que, en excel·lent traducció de Judith Vilar, edicions 62 va publicar el 1993 a la MOLU. Segle XX. Roth, autor jueu de la Galítzia oriental -actualment en territori d’Ucraïna-, té afinitat amb Stefan Zweig, amb qui va mantenir correspondència, i amb Franz Kafka, ja que tots tres escriptors són d’ascendència jueva, expressió alemanya, nascuts a diversos indrets de l’Imperi Austrohongarès, actius en el període d’entreguerres i morts força prematurament.

La novel·la de Roth, que es va publicar el 1930, narra la història de Mendel Singer, un modest mestre, que “era devot, temorós de Déu i no gens extraordinari, un jueu normal i corrent” (5). Singer té una vida força miserable i es veu aclaparat progressivament per dificultats de tota mena que el fan arribar a renegar de la seva fe. Tot i la seva afinitat amb el Job de la Bíblia que invoca el títol de l’obra, Mendel Singer no n’és un mer correlat. “Era molt ric lo patriarca Job / i ho perdé tot sinó la paciència” deia el nostre Jacint Verdaguer a Flors del Calvari; en canvi, Mendel, pobre de sempre, arriba a afirmar que “Déu és cruel, i com més l’obeeixes, més severament et tracta” (133), davant l’astorament dels companys jueus. 

En tot cas, com en tota bona literatura, la història és poc rellevant i el que fa interessant aquest llibre és la magistral capacitat expressiva i simbòlica de Roth, no exempta d’una ironia deliciosa: “Déu havia atorgat fertilitat a les seves entranyes, serenitat al seu cor i pobresa a les seves mans, que no tenien or per sospesar ni bitllets de banc per comptar” (6).

Roth, sense haver de fer referències explícites a la condició de Mendel i dels companys de la comunitat (schtetl), expressa poèticament el dramatisme de la diàspora jueva: “La terra on es trobaven els era estranya, hostil el bosc que els observava, odiosos els lladrucs dels gossos l’oïda desconfiada dels quals havien despertat, i només els era familiar la lluna, que avui naixeria en aquell món com ho va fer a la terra dels avantpassats, i el Senyor que vigilava pertot, a casa i a l’exili” (57). 

I és que la terra, la pàtria, i la pròpia identitat és, en definitiva, l’objecte al voltant del qual gira el llibre. Mendel té moltes dificultats per marxar a Amèrica, malgrat que tothom li diu que “un jueu no podia desitjar res de millor que instal·lar-se a Amèrica” (86). També la seva dona mira de convèncer-lo que el seu fill, Schemariah -rebatejat Sam-, ha fet bé d’anar a la guerra perquè “Amèrica no és Rússia. Amèrica és una pàtria” (118). Però Mendel, malgrat que Zuchnov fos un territori hostil als jueus, era on havia deixat Menuchim, el seu fill malalt, i on ell malda per tornar. Roth ho expressa amb gran bellesa i exactitud: “Tot Zuchnov i rodalies l’esperaven: la caserna, la pineda, les granotes als aiguamolls i els grills als camps. Si Menuchim era mort, respirava al petit cementiri. Mendel també hi jauria” (151). Les pàtries són així.

No desvetllarem el sorprenent i gairebé màgic final de la novel·la perquè desitgem que tingui més lectors catalans. A més, amb aquest llibre, Roth testimonia la fi de l'Imperi Austrohongarès, amb el qual, d’alguna manera, els catalans tenim alguna cosa a veure. De fet, som on som perquè fa 300 anys vam apostar el nostre futur donant suport als Habsburg. Esperem que ara tinguem més encert per exercir ben aviat la nostra llibertat.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 20, novembre de 2012.
• Joseph Roth, Job. Història d’un home senzill, Traducció de Judith Vilar, Barcelona, L’Avenç, 2012.

Democràcia vs. Llei. Antígona vs. Ismene

La disposició a exercir aviat i efectivament el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya ha posat al descobert el conflicte -antiquíssim i encara no del tot resolt- entre justícia i dret, dret natural i dret positiu, moral i dret, llei divina i llei dels homes...

Els detractors de la llibertat de Catalunya consideren que entre la democràcia (exercir els catalans el dret a decidir el nostre futur) i la llei (una Constitució espanyola que no reconeix expressament aquest dret al poble català) cal donar prioritat a la llei. Situen el compliment de la llei per sobre de la democràcia i punt i final. Aquesta posició de predomini de la llei a tot preu ha servit sovint per a emparar les pitjors dictadures. El règim franquista, per exemple, que ha estat objecte d’una recent comparació lamentable per part de l’expresident Montilla, intentava bastir la seva manca de legitimitat en l’existència de dret, de normes i regles que “regulaven” la vida social. Com saben bé tots els juristes, un Estat democràtic, un Estat de dret no és el mateix que un Estat amb dret i la mera presència de normes escrites no és suficient per a convertir una dictadura en una democràcia.

Naturalment, el meu punt de vista s’oposa frontalment al dels adversaris de la llibertat de Catalunya. Crec que la llei no es pot posar per sobre de la democràcia perquè la democràcia és un valor molt superior, previ, legitimador de la llei (però no pas al revés). La democràcia necessita lleis, però les lleis per si soles no fan que hi hagi democràcia. Quan el president dels EUA, Barack Obama, manifestava fa poc que el dret d’autodeterminació era un valor universal, no pas una cabòria nord-americana, venia a palesar una creença molt arrelada en el poble nord-americà: l’existència de valors o drets, previs a les lleis. Obama, a més, en donava un atribut cabdal, com és el seu caràcter universal, consubstancial a la naturalesa humana. Jo, és clar, estic d’acord amb el president Obama i, de fet, són molts els pensadors de la història que mantenen aquesta posició. La mateixa formulació de les declaracions universals de drets humans estan basades en aquesta concepció. Tant se val el que diguin les lleis d’un país, els individus i els pobles tenen uns drets que deriven de la seva condició humana individual o col·lectiva i ningú no els els pot llevar. Fer-ho és il·legítim i injust, encara que pugui ser "legal".

En la nostra tradició occidental, trobem en els antics grecs un exemple semblant al conflicte que oposa democràcia i llei. Sòfocles explica la tràgica història d’Antígona, que va desafiar el poder establert per tal d’enterrar un dels seus germans, Polinices, proscrit per la llei dels homes, a diferència de l’altre germà, Etèocles, considerat un heroi també mort en la lluita fratricida. En la versió que en fa Salvador Espriu, de qui l’any que ve commemorarem el centenari del naixement, preguntada per Tirèsias si no respectaria la llei, Antígona contesta: “Tots ens devem primerament a les lleis eternes”. Antígona avantposa el seu deure humanitari a la llei vigent dictada pel dèspota Creont. La filla d’Èdip -ja se sap que aquesta era una nissaga ben desgraciada- tenia encara una altra germana, Ismene, de qui es parla sempre molt poc. Ismene -una mena de revers d’Antígona- inicialment també condemna el maltracte al cos de Polinices, però, a l’hora d’anar-lo a enterrar, té por i deixa sola Antígona. Ismene defuig el risc de fer enfadar el poder establert i se’n torna a casa.

A Occident sempre hem vist Antígona com a sinònim del coratge i de compromís social; fins i tot ha estat invocada pels revolucionaris francesos del segle XVIII i, en general, per tots aquells sotmesos a un poder establert, “legal” però injust. En canvi, Ismene simbolitza la covardia i l’anar fent. La tragèdia grega, com les llegendes i els contes de fades, tenia una funció moral, alliçonadora. Afortunadament, al segle XXI a Europa la democràcia assegura que el compromís i el coratge de tot un poble no tingui un desenllaç tan tràgic com el de la bona Antígona.

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, novembre de 2012
• Salvador Espriu, Antígona, Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1955

Les Cartes ianquis de Carles Boix o l'avantatge de la llibertat de pensament

ACONTRAVENT acaba d’inaugurar una nova col·lecció d’assaig amb un llibre de Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton i membre de l’American Academy of Arts & Sciences. Difícilment, l’editorial podria haver encetat la col·lecció ‘Assaig XXI’ amb un títol més apropiat perquè som davant d’un llibre ple d’idees, que s’adreça al món contemporani, el nostre món, i que presta una atenció especial a aquest petit bocí de terra arran del Mediterrani on va sorgir Catalunya.

La posició de Boix sobre la situació catalana remarca el contrast entre un present inviable per a Catalunya i un futur que no pot ser sinó millor -per difícil que pugui resultar- del que és ara. La podríem sintetitzar amb una frase de les primeres pàgines del llibre: “indubtablement, la transició cap a un estat sobirà pot tenir costos, però l''statu quo' en té més”. Per això Boix ens recorda que “ningú vol ser una infeliç província espanyola quan pot aspirar a constituir-se en un dels cantons d'una Europa confederal” (45).

Al llarg de tot el llibre Boix recorre a una argumentació solvent i clara. De vegades podríem dir, fins i tot, que la seva claredat racionalista resulta una mica crua, encara que sigui amorosida amb una ironia elegant. Aquesta claredat rotunda és fruit d’una bona capacitat expressiva, d’una gran riquesa de fonts documentals i, sobretot, d’una independència intel·lectual absolutament decisiva. Sens dubte, Boix exhibeix una envejable llibertat de pensament a la qual no estem gens avesats, per desgràcia, a Catalunya, on les persones que escriuen als diaris i parlen a les ràdios i televisions sempre manifesten la seva afinitat amb el partit polític que els ha promogut. Precisament, el subtítol de l’obra remet a aquesta manca de servituds, que, de fet, esdevé el fil conductor de les diverses parts del llibre. No es perdin el capítol dedicat a la nostra mentalitat col·lectiva, dins la part dedicada a Catalunya, que conté una lúcida reflexió -que voldríem més extensa- sobre el caràcter dels catalans.

L’estil del nostre acadèmic beu de les millors fonts de l’assaig català i potser per això hi trobem sovint una tendència a fer generalitzacions d’aire planià com aquesta: “els sistemes polítics, tant a nivell europeu com a nivell mundial, descentralitzats i fragmentats són superiors als imperis i les repúbliques centralitzats” (292). La sort és que Boix, a més, té cura de basar sempre les seves generalitzacions en dades comprovades i fiables, sense torturar-nos amb excés de referències erudites ni notes a peu de pàgina. A l’edició, hi trobem a faltar un índex de noms, que en faria molt útil la consulta puntual tan apropiada en llibres com aquest, i també la identificació de les publicacions on van aparèixer els articles originals.

Lògicament, l’autor també té ocasió de comentar aspectes concrets de l’actualitat, com ara, l’absurditat de les inversions en infrastructures d’Espanya. Per això reivindica que “un estat amb un cert sentit de la justícia ja hauria fet el corredor mediterrani per compensar el dèficit extraordinari d'infrastructures públiques que pateix l'àrea mediterrània” (52).

El llibre de Boix ens ofereix un passeig en què potser no visitarem tot el món, com diu el subtítol, però, sí que tindrem ocasió de conèixer molts aspectes de Catalunya i els Estats Units (la concepció dels EUA com a illa és molt il·luminadora). Així mateix, descobrirem l’origen de la decadència de la Xina al segle XV, a què remet la bella portada que il·lustra el llibre; molts aspectes de la nostra vella Europa; i, encara, aprendrem economia i apreciarem el valor de la llibertat que comença per l’expressió de les idees pròpies.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 19, octubre de 2012.
• Carles Boix, Cartes ianquis. Un passeig sense servituds per Catalunya i el món, Barcelona, Acontravent, 2012.

Adrià Ardèvol a la recerca de l'storioni perdut

Diguem d’entrada que l’obra que comentem -publicada ara fa un any- és, possiblement, una de les millors novel·les catalanes dels darrers 40 anys i l’hem de situar al costat d’obres mestres de la nostra novel·lística com Incerta glòria o La plaça del diamant. Tot i que la novel·la és extensa i complexa, la seva lectura és també un plaer que deixa el lector, després d’haver devorat les seves 1.000 pàgines, amb ganes de rellegir-la. De fet, la relectura és molt oportuna per a lligar les diverses històries que conté i copsar-ne plenament la seva riquesa.

Entre els seus diversos elements, la novel·la de Cabré presenta certa semblança amb les pel·lícules d’aventures d'Indiana Jones, nazis despietats inclosos. Espero que ningú no trobi frívola la comparança, perquè, com passa amb l'arca de l'aliança a la pel·lícula de Spielberg, un preuat objecte, en aquest cas un violí storioni, serveix a Cabré per a connectar les diferents històries que s'entrecreuen i que cronològicament abasten des de l'Edat Mitjana fins al temps actual. A diferència del personatge interpretat per Harrison Ford, el protagonista de Jo confesso, Adrià Ardèvol, no és arqueòleg; però sí que té una gran afició a aplegar valuosos objectes antics, especialment manuscrits d'obres literàries. En tot cas, l'obra de Cabré és més rica i presenta molta més complexitat narrativa que la ficció de Hollywood. A més, els personatges no són herois ni grans aventurers, sinó persones de carn i ossos amb moltes febleses, més aviat eunucs, per fer servir un terme car a Cabré mateix, no pas en el sentit d'improductius o infèrtils, sinó d'incapaços per a bastir la pròpia felicitat. 

Aquesta infelicitat dels personatges té relació amb la força del mal, sobre el qual reflexiona tota la novel·la, "perquè el mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant" (733). I per a parlar del mal la novel·la té cura d’exemplificar-lo amb els casos més destacables de la història del darrer mil·lenni: des de la inquisició al nazisme, passant per la intolerància d’arrel islàmica. Precisament, una troballa important de la novel·la és l’hàbil mixtura entre inquisidors dominics, nazis de les SS o muftís islàmics, que -amb un gran eficàcia en l’ús dels recursos tècnics de l’escriptura- apareixen en un mateix paràgraf sense solució de continuïtat (794). A més, l’abast cronològic de la novel·la és paral·lel a l’amplitud geogràfica de l’acció, que se situa a Barcelona, Tona, el Pallars (Sant Pere de Burgal, Gerri de la Sal), Roma, París, Auschwitz, el Congo, Tübingen, Damasc, Suïssa, etc.

A més, Jo confesso no es troba isolada en el conjunt de l’obra de l’autor i presenta notables afinitats amb L’ombra de l’eunuc. De la mateixa manera que la ineptitud per la felicitat de Miquel Gensana -protagonista de L'ombra de l'eunuc-, l’assimila al seu oncle, Maurici Gensana; a Adrià Ardèvol li passa això mateix respecte el seu pare, Fèlix Ardèvol. De manera significativa, Miquel Gensana també apareix breument a Jo confesso, com a company d'estudis d'Adrià i Bernat, i, amb tots aquests personatges, Cabré ha anat bastint una radiografia força completa de la seva generació, la dels nascuts a la postguerra, caracteritzada per la frustració de les seves grans ambicions plantejades a la joventut tant per a la vida personal com per a la col·lectiva.

Així mateix, Jo confesso es relaciona amb el seu darrer llibre de relats, Viatge d’hivern, dins del qual trobem un relat titulat -significativament- "Jo recordo". Aquest relat, que arrenca amb un episodi ambientat a l’època nazi similar als que trobem a la novel·la, explica una història de gran dramatisme on l’autor aborda el sentiment de culpabilitat dels supervivents de l’holocaust, un dels grans temes de la narrativa europea del segle XX també present a la novel·la. 

El lector català agrairà encara la catalanitat substantiva de la perspectiva de Cabré, la qual permet fer dir, per exemple, a un dels personatges: “Per això jo sóc jueu, no en sóc de naixement, però sí de voluntat, com ho som molts catalans que ens sentim esclaus en la nostra terra i hem tastat la diàspora només pel fet de ser catalans” (600).

Creguin-me. Deixin estar els bestsellers prefabricats i aprofitin per immergir-se dins d’una obra que prestigia la nostra literatura dins la literatura universal.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 18, setembre de 2012.
• Jaume Cabré, Jo confesso, Proa, Barcelona, 2011.

El veritable viatge d'Ulisses

Ara que alguns ens volen convèncer que ja estem viatjant cap a Ítaca, encara que després parlen d’escenaris desconeguts, és oportú revisar l’Odissea en la moderna versió feta per Joan Francesc Mira que en va publicar Proa aquesta tardor. L’obra no requereix presentació i el traductor tampoc, el qual els darrers temps ens ha ofert impecables versions d’obres clàssiques de la literatura occidental, com la Divina Comèdia de Dant o els Evangelis. Totes aquestes obres ja comptaven amb traducció en la nostra llengua, però compartim el parer de Mira que, a l’hora de tornar a traduir l’Odissea, es proposa “fer-ne una versió directa i transparent, per al meu temps i els meus conciutadans; posar-la en mans, potser, d’uns nous lectors per renovar-ne el gust de la lectura. I de passada, i com a premi en l’esforç mateix, submergir-me jo llargament en la mar infinita del poema, una mar de color de vi”.

Ens plau molt que Mira posi al dia una obra tan essencial i ho faci per a nosaltres, conciutadans seus del segle XXI. En aquest país mai no està de més fer accions que projectin la nostra llengua, com també fan altres coratjoses editorials, com ara, la nova traducció del Pickwick de Dickens que ha presentat Acontravent enguany, any del bicentenari de l’escriptor anglès. Tornant a l’Odissea, cal valorar la llengua que fa servir Mira en aquesta obra, una llengua neta, clara, rica i propera. Presenta alguns aspectes que revelen l’adscripció a la modalitat valenciana de la nostra llengua en algunes desinències verbals i en l’accentuació d’algunes vocals.

Qui s’acosti a aquest llibre ja sabrà segurament què l’espera i té garantida una magnífica estona de lectura, que, malgrat haver passat vint-i-set o vint-i-vuit segles, serà indubtablement amena. Sempre diverteix recordar l’episodi del ciclop Polifem al Cant IX, en el qual Ulisses s’empesca la famosa martingala d’explicar-li que es diu Ningú, que, lògicament, és un nom fals. Quan Polifem és atacat per Ulisses i altres companys i intenta cercar l’ajuda d’altres ciclops, topa amb l’associació negativa del nom: “Ai, amics meus, Ningú em vol matar amb engany i amb la força”, per la qual cosa la resta de ciclops responen: “Doncs, si estàs sol i ningú no t’ataca ni et fa violència, és malaltia que ve del gran Zeus, hom no pot evitar-la: prega per tant Posidó al senyor, que també és el teu pare” (161)

Potser també és bo recordar l’anada d’Ulisses al país dels morts, l’Hades (Cant XI). No volem ni imaginar els morts que hi podríem localitzar si traslladéssim el viatge a la Catalunya del segle XXI, com pretenen alguns, si bé, resultaria molt pràctic trobar-hi un endeví com Tirèsias, per tal que ens aclarís les incerteses del nostre futur immediat.

Aquests que enmirallen la nostra trajectòria amb els 20 anys de retorn d’Ulisses després de la guerra de Troia, haurien de tenir present que l’Odissea no acaba amb l’arribada de l’heroi a l’illa. L’arribada d’Ulisses a la seva terra, Ítaca, es produeix al Cant XIII, quan encara ens manquen onze cants més fins arribar al darrer, el Cant XXIV. Molta feina li queda per fer a Ulisses un cop posa els peus a la seva enyorada pàtria: “l’arribada, el retrobament amb el porquer i el fill, els plans de venjança, l’entrada a casa, els pretendents, Penèlope, i la conclusió sagnant i feliç” (227).

Per desgràcia, no estem gaire segurs que tinguem cap líder amb la força i, sobretot, l’enginy d’Ulisses. D’altra banda, també cal recordar que Ulisses va retornar sol al seu reialme i, amb franquesa, si nosaltres fóssim els que anem al vaixell preferiríem també arribar-hi aviat i sans i estalvis, lluny de la ira de Posidó. Curiosament, els darrers versos de l’Odissea fan referència a un pacte, un altre fet que remet al nostre present: “Fill de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses, para’t, atura una lluita violenta que a tots us iguala. S’irritaria el Cronida, Zeus d’ampla veu, si no ho feies”. Va dir això Atena, i ell, molt content, la va creure. I es concertà entre tots ells un gran pacte de pau duradora, obra de Pal·las Atena, la filla de Zeus portaègida, que s’assemblava a Mèntor en tot, en la veu i en l’aspecte” (441). Al capdavall els grans pactes de pau duradora tan sols estan a la mà del déus i els déus fa temps que han emmudit també per a Grècia.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 16, juliol de 2012.
• Homer, Odissea, Versió de Joan F. Mira, Edicions Proa: Barcelona, setembre de 2011

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (i 4)

“En Miquel i en Simó es van mirar a l’ànima: -I ara què en faig, de la meva vida?”

Un mecanisme que la novel·la utilitza molt sovint i amb gran eficàcia narrativa és la barreja de l’estil directe i indirecte i el pas de la tercera a la primera persona i viceversa. La narració en 3a persona cedeix lloc a la 1a persona sense solució de continuïtat (i fins que el lector no s’hi acostuma, li genera gran perplexitat) i pot tornar a la 3a persona seguidament. Cabré ho fa explícit en el seu text de reflexió sobre literatura parlant d’aquesta novel·la:

I m’imaginava l’entelèquia del narrador amb un zoom, aproximant-se i fugint del món narrat. Era allò: aquesta mobilitat li donava un to relativista que m’agradava i una certa aspror de dissonància gramatical molt afí a l’estètica musical bergiana (vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 103).

L’esment del zoom que fa Cabré remet a la tècnica cinematogràfica. A més, cedint la veu als personatges mateixos, s’aconsegueix un efecte de comicitat i alhora de distanciament amb el lector de finals de segle XX i principis del segle XXI, allò que l’autor anomena “to relativista”. Per exemple, resulta difícil al lector identificar-se amb els posicionaments de Gensana i el seus companys del grup d’acció armada per la seva exagerada ortodòxia marxista i el seu dogmatisme, que deriven d’un estricte programa de formació (incloent un ensinistrament paramilitar a Beirut) que a la novel·la és comparat a un adoctrinament religiós.

Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Londres, Alemanya, menxevics, bolxevics, les tesis d’abril, el retrocés objectiu del govern provisional de Kerenski, la Revolució, Lenin, Trotski, l’Exèrcit Roig, Stalin, el Palau d’Hivern, i van assistir, commoguts, a projeccions clandestines en setze mil·límetres d’Octubre, Ivan el Terrible i El cuirassat Potemkin, com un perllongament de luxe de les classes normals de catequesi. (84)

Així mateix, la novel·la utilitza altres diversos mecanismes per aconseguir el distanciament respecte els fets narrats, d’entre els quals cal destacar un acurat treball de llenguatge. Un altre dels instruments emprats consisteix a posar als personatges un nom caricaturesc descriptiu de les accions que està realitzant el personatge mateix, marcant-ho deliberadament amb lletres majúscules. Això resulta més abundant en el protagonista, per al qual hem recollit seixanta-set denominacions diferents, algunes de les quals es van repetint (vegeu-ne la llista completa al final d’aquest apartat, amb esment del número de pàgina corresponent). En alguna ocasió, Cabré ho porta a l’extrem, quan fa intervenir alhora dues denominacions d’un mateix personatge. Aquest és el cas, per exemple, del moment en què el partit de Gensana, arran de la mort del dictador, decideix abandonar la clandestinitat i dissoldre’s dins del PSUC. La lluita interna entre en Miquel i l’ex-camarada Simó queda reflectida de manera expressa: “En Miquel i en Simó es van mirar a l’ànima: -I ara què en faig, de la meva vida?” (188).

Els 67 noms de Miquel Gensana

• Miquel II Gensana l’Indecís (35, 101, 305)
• Miquel II Gensana el Meditador (39)
• Michaelus Saecundus, O.S.B. (39)
• Michaelus (40)
• L’ex-missioner Miquel (41)
• Miquel el Cagadubtes (43)
• Miquel II Gensana l’Intel·lectual (59)
• Miquel II Gensana l’Escollit (63)
• Miquel Che Gensana (64, 94, 117, 237)
• Miquel II Gensana el Receptiu (81)
• Miquel Marlowe Gensana (83)
• Miquel II Gensana el Catecumen (84)
• Miquel Gensana el Comunista d’Origen Cristià (84)
• Miquel el Miop Metafísic (89)
• Miquel Martí l’Humà Gensana (94)
• Simó el Proscrit (107)
• Simó I l’Obrer (108)
• Simó El Desclassat (112)
• Simó ex-Miquel (113)
• Simó, el Lector Revolucionari (114)
• Miquel II Gensana l’Aprenent Etern (115)
• Miquel II Gensana el Desinformat (130)
• Miquel Robin Hood II Gensana (136, 188)
• Miquel II Gensana el Nebot-Nét (138)
• Miquel II Gensana el Goril·la (175)
• Miquel II Gensana l’Alliberat de Tota Càrrega Feixuga Excepte de la del Record (189)
• Miquel II Gensana el Fill Pròdig (191)
• Miquel Darwin Gensana (223)
• Miquel Gensana el Separat de Nou (227)
• Miquel Gensana el Separat de Fa Ja Força Temps (228)
• Miquel II Gensana el Caparres (233)
• Miquel Gensana Guerrer Que Reposa (238)
• Miquel el Desorientat (239)
• Miquel, el Teòric Radical (242)
• Miquel II Gensana el Cast (244, 322)
• Miquel Bocuse (244)
• Simó I Stanley (246)
• Michel Le Voyeur (247)
• Miquel el Graponer (249)
• Miquel Sigmundfreud (249)
• Miquel II Gensana el Somiatruites (258)
• Miquel el Progre (278)
• Miquel II Gensana el Mutilat (297)
• Miquel II Gensana l’Escoltador de la Gran Història de la Família i Guardador dels Seus Secrets (307)
• Miquel II Gensana l’Usurpador (315)
• Miquel II Gensana el Sense Terra (327)
• Miquel Otello Gensana (333)
• Miquel II Gensana el Desorientat (336)
• Miquel II l’Estafador Improvisador, Redactor de Revista Miraculosament Convertit en Entrevistador d’una Secció Inexistent Gensana (341)
• Miquel el Cardiòpata (346)
• Miquel II Gensana el Lector de les Memòries de l’Oncle (353)
• Miquel II Gensana, Entrador de Temples (357)
• El Gran Envejós (368)
• Miquel el Mut (384)
• Miquel II Gensana, l’Inventor de Realitats (400)
• Simó, l’Apòstol dels Gentils (400)
• Simó l’Apòstata (401)
• Miquel Penèlope Gensana (412)
• Miquel el Descontent (412)
• Simó, fill de Pere el Fugitiu (418)
• Miquel Botxí Gensana (418)
• Miquel, Simó, Clara I el Neòfit, l’Apòstata (422)
• Miquel II Gensana Poca Vista (423)
• Miquel II Gensana el Desestabilitzador (427)
• Miquel, Simó, Clara (444)
• Simó Pere (451)
• Miquel II Gensana, el Cul-de-sac, o l’Atzucac, o el Final d’Època o el Culdarrel

A tall de conclusió

Al final de tot, la novel·la deixa al lector un regust familiar perquè, al capdavall, és la condició humana allò que hi queda molt ben dibuixat. Les coses són així i la vida pot anar perfectament de la manera com els va a Maurici i a Miquel. Tots dos emprenen les seves rebel·lions personals i alhora col·lectives, tots dos obtenen els seus petits èxits i els seus fracassos potser més sonats i descrits més exhaustivament atès que resulten més adequats per a fer-ne literatura. En qualsevol cas, el balanç global mostra que no estem davant d’uns éssers inversemblants i ridículs, sinó de personatges als quals podem sentir relativament propers. 

Simona Škrabec, a més, identifica la solitud i l’aïllament de l’individu com un element decisiu que caracteritza en Miquel:

Contínuament enamorat fins a les orelles, perdut, sense cap objectiu clar, en Miquel simplement viu. I quan un bon matí rep la trucada d’un botxí venjatiu que coneix el seu crim, en Miquel es gira, però cap llibre dels prestatges es mou per ajudar-lo. En aquest home aïllat, que ha de lluitar tot sol amb els propis errors, Cabré aconsegueix articular una clara crítica de l’encegament que les idees poden produir. (vegeu Simona ŠKRABEC, “L’idealisme sota la lupa”, Els Marges, 83, 2007, p. 84).

Tots arrosseguem, d’una manera o altra, el pes del nostre passat, allò que vam fer temps enrere. Tots tenim dubtes sobre si era correcte o reprovable. Tots tenim indecisions a l’hora d’actuar i hem d’encarar-nos-hi tots sols. D’aquesta manera, en aquesta novel·la Cabré aconsegueix retratar uns personatges d’una època i alhora ens retrata també a nosaltres com a éssers humans.

Pere Torra

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (3)

“Si no estàs disposat a viure en la inconsciència, has de saber acceptar el pes del passat” 

De fet, la idea central d’aquesta obra es pot resumir en la importància del pes del passat sobre el present. L’obra està encapçalada per una expressiva citació d’Evelyn Waugh: “...for we possess nothing certainly except the past”. Al costat del caràcter de somni del futur o la incertesa i volatilitat del present, Cabré confia més en la seguretat i la força narrativa que ofereix el passat, com ho indica ell mateix de forma explícita al seu assaig: “El passat està delimitat i saps que el posseeixes a través del record”(vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 66). De fet, també els títols d’ambdues parts del llibre remeten a la idea del passat (la primera: “El secret de l’aorist” i la segona: “A la memòria d’un àngel”).

En paraules d’Aulet, “la novel·la no és altra cosa que aquesta mirada al passat. I serà una mirada polièdrica capaç d'integrar tots els diferents elements que el conformen: la vida del protagonista, els antecedents familiars, etc.” (vegeu Jaume AULET, “Ressenyes”, Els Marges, 58, 1997, p. 119). Per això, a L’ombra de l’eunuc la barreja de temps és una constant des del començament de tot. El present correspon als anys 90 -temps contemporani de l’obra-, Miquel Gensana parla del seu temps de formació, lluita i assentament (anys 60, 70 i 80, respectivament) i l’oncle Maurici explica a Miquel la seva vida i alguns aspectes anteriors de la història familiar (sobretot anys 30, 40, 50). Entremig hi ha la descripció d’alguns episodis de la història familiar ancorada en uns elements significatius que també experimenten el pas del temps com l’arbre genealògic (objecte de modificacions i joc per part de l’oncle Maurici), la casa (esdevinguda el restaurant on sopa el protagonista amb la Júlia) o l’arboç plantat el dia del naixement de Miquel.

Cabré es refereix a aquesta dimensió temporal d’aquesta novel·la en el seu assaig El sentit de la ficció:

A L’ombra de l’eunuc, el marc temporal aparent és un sopar del protagonista amb una coneguda seva al temps actual. Però a la pràctica retrocedim a un segon cercle, a explicar tota la vida del protagonista; i sense que ho poguem evitar, les mateixes circumstàncies del sopar i un personatge d’aquest segon cercle, l’oncle Maurici, ens porten a parlar, tercer cercle cronològic, de diverses generacions de la família fins a arribar a finals del segle XVIII (vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 89).

I encara per accentuar-ho més, les traïcions i, especialment, les morts es repeteixen en els diversos cercles temporals de l’obra. Si les ordenem cronològicament (que justament és l’opció inversa de la narració), en primer lloc, tenim la mort de l’amant de Maurici, Miquel Rossell, l’any 1942; a continuació vindrà la mort -assassinat-execució, de fet- del Toro, company de militància en el grup armat als anys 70; en darrer lloc, hi ha la mort del Bolós als anys 90. Totes tres morts no són naturals, sinó execucions o assassinats comesos amb premeditació, tots tres fruit de venjances: la de Miquel Rossell, orquestrada per Antoni Gensana -l’avi d’en Miquel- pel fet d’haver-li expropiat la fàbrica durant la guerra; la del Toro, com a revenja per la delació que va causar la mort del Mingo; la del Bolós, al seu torn, com a revenja de la del Toro. 

Precisament, les repeticions i els paral·lelismes són una constant de l’obra, com també peça clau en l’estructuració de les peces musicals a què remet l’obra. Així, per exemple, l’oncle Maurici i Miquel Gensana presenten un paral·lelisme molt clar. Són dos homes “amb passat”; dos homes amb un gran amor a la creació artística; dos homes rebels amb el seu temps -en Maurici, amb l’homosexualitat; en Miquel, amb la lluita clandestina-; dos homes amb amors trencats per morts violentes; dos homes amb una autèntica vocació narrativa -l’oncle explica la seva història a en Miquel i en Miquel a Júlia-; dos eunucs, sense descendència i sense capacitat artística; etc. 

De fet, les repeticions d’esdeveniments que es produeixen en diverses èpoques corresponen al caràcter inalterable de la condició humana en les diverses èpoques: enveges, odis, amors, morts, etc.

Dins la dimensió temporal té una especial importància el pensament reiteratiu de Miquel Gensana que a la vida no es pot fer marxa enrere. Això confereix al passat la importància determinant que porta a configurar el present tal com és.

[...] si la vida fos diferent, si ens fos possible predir més enllà dels actes i de les decisions...., si poguéssim repetir la jugada, fer un replay al ralentí i analitzar on ens havíem equivocat, on se’ns havia començat a torçar la cosa (27)

[...] i vaig pensar que la vida és plena d’equivocacions i mai no ens deixen repetir la jugada; darrerament aquest és un profund pensament recurrent; (74)

I en Miquel pensava hores i hores seguides com és que és impossible tirar enrere, tornar a començar però net, i provar de fer-ho bé, perquè no s’hi val que la vida no permeti fer assaigs ètics sinó que tot compta des del començament; [...] (232)

Per això, el mateix Miquel Gensana, ja cap al final de l’obra, té prou lucidesa i prou maduresa per afirmar: “I si no estàs disposat a viure en la inconsciència, has de saber acceptar el pes del passat” (390).

Pere Torra