Picasso a Gósol, la zona zero de l’art contemporani

Vet aquí un nou llibre que fa justícia a Gósol, també a Picasso ara que fa cinquanta anys de la seva mort, i planteja una narració centrada en l’estada històrica del genial pintor al peu del Pedraforca, un període decisiu no només per l’evolució de la seva obra pictòrica, sinó també per a tot l’art contemporani. És veritat que, entre altres, ja comptàvem amb la magnífica monografia de Jèssica Jaques (Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad), que, en molts aspectes, és la base de l’obra d’Iñaki Rubio, però en volíem més i, de fet, encara en volem més. Jaques va fer un llibre, molt necessari, de to acadèmic; Rubio, per la seva banda, combina l’assaig amb la ficció, cosa que li permet trenar un relat novel·lístic versemblant, amè i interessant, tot i que hauria pogut anar més enllà. De fet, l'obra de l'escriptor andorrà assumeix i desenvolupa les conclusions principals de Jaques.

L’espurna que canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol

El text comença amb la descripció d’un Picasso malvivint a París, jove, pobre, bohemi, però sobretot ple de dubtes, dubtes existencials i també sobre la seva obra. Per exemple, deixa arraconat i inacabat a París el retrat de Gertrude Stein, però el bloqueig que Picasso patia no tenia res a veure amb l’escriptora nord-americana, sinó que era sobre «com esmicolar la tradició artística dels últims quatre-cents anys». Tal com recull Rubio, la gran transformació de l’art modern portava temps covant-se i l'espurna detonant que desencallaria el retrat de Stein i que, en definitiva, canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol. No hem de creure el pintor quan assegurava que tot el que sabia ho va aprendre a Horta.

Gósol i la seva gent són l’autèntic motor del llibre

Després d’uns breus capítols inicials a París, la narració se situa a Gósol; l’indret i la seva gent són l’autèntic motor del llibre. La descripció del viatge constata que el trajecte no era fàcil: després d’atènyer Guardiola de Berguedà amb tren (en una estació inaugurada el 1904 d’una línia avui perduda), calia anar amb mules per estrets camins de muntanya. El pintor hi arriba amb la seva parella del moment, Fernande Olivier, una dona amb una vida difícil (òrfena, mal acollida per una tieta, maltractada i violada per un home, etc.), sempre acompanyada del seu cadell de fox-terrier i perfumada amb Eau de Xipre. El text conté detallades descripcions del procés pel qual Picasso va modificant i modelant la seva manera de pintar. L’impacte viscut a la vila berguedana és tan intens que el pintor fins i tot és rebatejat –segons el llibre, per Josep Fondevila–, de manera que esdevé Pau de Gósol, «una nova identitat per tenir una mirada nova, sense tenir en compte modes ni normes». Ell «vol una pintura lliure de relats, lliure d’anècdotes, lliure de representació».

Convé tenir presents les imatges de les principals obres picassianes que s’hi comenten

L’autor s’ha documentat molt bé tant sobre Picasso com sobre Gósol, encara que insisteix a referir-se a un inexistent coll de la Creu, que correspon al cap de la Creu, situat uns centenars de metres abans d’arribar al nucli de la població venint de Guardiola. L’edició és acurada i la coberta compta amb una il·lustració a càrrec de Jaume Tenes, pintor figuratiu que té una galeria d’art pròpia al carrer Regomir, ben a prop dels llocs barcelonins que freqüentava Picasso. La imatge és encertadíssima perquè ofereix un retrat que correspon molt bé a en Pau de Gósol, amb vint-i-pocs anys, la cabellera sencera i negra, el característic nas imponent i la mirada plena de determinació. Hauria estat bé, tot i que això n’encareixi la publicació i no s’ha d’entendre com a retret, que el llibre mateix ja s’acompanyés d’algunes imatges de les principals obres que s’hi comenten, començant per l’emblemàtic retrat de Gertrude Stein seguint per les principals obres gosolanes com ara, Tres nus, L'harem, La dona dels pans (una Mona Lisa pirinenca, segons Jaques)... En tot cas, recomano que el lector n’efectuï una ràpida i oportuna cerca per Internet, ja que resulta molt útil per capir la narració.

La narració està ben construïda, però pateix certa obsessió per la veracitat que llasta el relat

Certament, els dies a Gósol són molt determinants per a l’obra del pintor. El llibre de Rubio explica molt bé com s’hi produeix l’acabament de l'etapa rosa de Picasso, que no es limita només a un canvi radical de colors en la seva paleta. La transformació és molt més profunda fins al punt que l'autor també identifica nombrosos quadres pintats al poblet berguedà, com a precedents força evidents d’obres clau de la producció picassiana. El més rellevant és L’harem, com a clar antecedent del cèlebre Les senyoretes del carrer d’Avinyó (denominació que defensava Palau i Fabre). Al capdavall, un harem no és tan lluny d’un prostíbul d’un carrer de la Barcelona vella. Però també el retrat de Stein, abandonat a Montmartre, potser va trobar el seu desllorigador en la misteriosa Hermínia. Al voltant d’aquest personatge, es crea una intriga de gran rendiment narratiu que, tot i que es planteja amb ofici, potser falta desenvolupar-la i portar-la una mica més enllà. El text insinua coses, però ho fa massa discretament i ja sabem que la discreció no sempre és eficaç en literatura. L’encert del llibre és la construcció d’una narració basada en fets reals, però pateix una obsessió per la veracitat que llasta la ficció. En aquests temps que vivim, si l’opció és novel·la i no pas assaig estricte, el lector hauria agraït una aposta més decidida i més lliure.

Gósol, l’indret que fa treure el millor de cada persona

Quan eixirà la pel·lícula sobre la crucial estada de Picasso al Berguedà? El llibre de Rubio ofereix elements per a una bella història susceptible de ser adaptada a la gran pantalla. El tema dona joc, els gosolans segur que s’hi abocarien i l’escenari és a punt. Li ho devem a en Pau de Gósol. Encara recordem que Josep Palau i Fabre va aixecar la veu en un article al diari AVUI el juliol del 1981 en què expressava que el pintor "demostrà estimar més Barcelona que la seva ciutat natal i que cap altra ciutat del món, i Barcelona li ho agraeix enderrocant, durant l’any del seu centenari, la llar que per a ell era la més entranyable de la nostra ciutat". A diferència de Barcelona -on l'artista va viure uns quants anys-, Gósol conserva gairebé intactes la majoria dels llocs picassians, incloent el seu lloc de residència, can Tampanada. Perquè, aquí al peu del Pedraforca, tot cercant una solució per a la seva pintura, Picasso va trobar el camí de la renovació de l’art del segle XX. Ara bé, en realitat, va descobrir un secret encara més gran, un lloc capaç de fer treure el millor de cada persona: Gósol.

Pere Torra

Gósol, estiu del 2023

• Iñaki Rubio. Pau de Gósol. Picasso al Pirineu. Comanegra, 2023

 

Oda a Barcelona entre senglars

Després d’Els estranys, Raül Garrigasait torna a la novel·la canviant Solsona per Barcelona com a teló de fons, i el convuls segle XIX de la primera guerra carlina pel nostre desconcertant segle XXI, com a coordenades temporals. De fet, la ciutat és un personatge més, com també els porcs senglars, que des de la primera pàgina circulen per la trama urbana lluny de llur hàbitat «natural». És curiós que, darrerament, la narrativa catalana tracta sobre aquestes bèsties, que trobem també a l’últim llibre de Jaume Cabré, Consumits pel foc.

Les dones protagonistes són fortes, com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms; els seus homes són febles i cagadubtes

Ara bé, la història se centra en éssers humans, l’Andreu, veterinari especialitzat en senglars, i la seva filla, Dèbora, que mantenen una relació complicada amb cert regust de confrontació generacional. Sobre tots dos, plana la llarga ombra del record de la Judit, parella del primer i mare de la segona, morta en accident de trànsit. El veterinari, que sembla que es dediqui als porcs per afermar-se davant la dona, és contestat per la filla, que vol estudiar «el mateix que la mare» –el llenguatge d’antigues profecies hebraiques– amb la idea d’esdevenir com la Judit. Ambdues dones, fortes com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms, contrasten amb els seus homes, febles i cagadubtes: a més de l’Andreu, hi ha també Jonatan, parella de la noia, en una línia argumental que en segueix els embolics sentimentals i sexuals. En general, hi ha certa amargor en el sexe, com manifesta la descripció d’un estrambòtic coit al costat d’un senglar mort que gairebé cau sobre els amants.

La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit de les ciutats

La narració inclou molts elements, massa perquè tot quedi ben lligat, i es pot llegir com una oda a Barcelona, en sentit contrari a la de Jacint Verdaguer, que exaltava l’expansió de l’urbs cap a final del segle XIX: «I creixes i t'escampes: quan la planície et manca, | t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient». A Profecia, en canvi, es fa evident la fi de la progressió territorial de la ciutat, fins al punt que aquesta és ocupada per la natura, representada per una invasió de senglars procedent de Collserola (Alguna cosa deuen tenir aquestes muntanyes que també el protagonista d’una cançó del grup Manel s’hi adreça sabent que «hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d'aquest món»). La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit, i alhora expressa l’obsolescència d’un model de civilització que ara ja sabem exhaurit –tot i que n’hi ha alguns que avui voldrien asfaltar el mar.

 

La ciutat s'amotlla a la invasió de senglars com en un estrany malson

El narrador omniscient fa anar endavant i enrere la història, que es va construint a partir de les accions, pensaments i diàlegs dels personatges. El títol focalitza l’atenció cap a una profecia que no és formulada de manera explícita. No es narra una catàstrofe anunciada, tot i que hi ha nombroses al·lusions a «les paraules que porten futur» i a històries bíbliques. A més, la mà humana hi intervé com a desencadenant i, en les descripcions de la tercera part, els ramats de senglars són rius que van fluint pels carrers sense impedir que els humans prenguin un civet de senglar amb una copa de vi. La ciutat s'amotlla a la situació com si es tractés d'un estrany malson i també sembla que l’Andreu i la Dèbora troben alguna forma de superar la tràgica mort de la Judit.

Una sàtira sobre el present del país

El temps de l'acció correspon al 2025, cosa que permet fer una sàtira del present del país, en què destaca la broma de convertir el Palau de la Generalitat en la seu d’un grotesc Museu de l’Autogovern inaugurat per un ministre espanyol. Les ridícules declaracions parlamentàries que aplega el museu –aquí no hi ha profecia ni fantasia– són una antologia de l’absurditat de la correcció política que contamina el nostre discurs públic. És una troballa rellevant, al costat d’altres que fan divertida i amena la lectura. Ben mirat, la narració assumeix que els senglars tampoc no són tan diferents de nosaltres. Quan el protagonista parla de superpoblació el que li respon afirma que «som una plaga», ja que creu que està parlant dels humans. Al capdavall, la conclusió és clara: no som els humans l’espècie més perjudicial per al planeta?

Pere Torra

• Publicat a Caràcters, juliol del 2023. 
• Raül Garrigasait. Profecia. Barcelona, Edicions de 1984, 2022, 238 pàgines.

 

Amb Déu o sense, sempre humans

Fragmenta és una editorial que publica llibres que tracten sobre aspectes religiosos des de la laïcitat, però no pas el laïcisme. Així, doncs, opta per no excloure el pensament religiós del conjunt del pensament, ras i curt. Al capdavall, els éssers humans estem ineludiblement abocats a la transcendència –diguem-ho així i no ens cal parlar del que cregui cadascú–, de manera que resulta molt oportú abordar el fenomen religiós i fer-ho amb una perspectiva laica. Per tot això aquesta editorial s’ha guanyat un lloc rellevant en el sistema cultural del nostre país i ha esdevingut molt necessària.

 

El sacrifici d'Isaac és un episodi molt conegut, que fins i tot és esmentat a Highway 61 revisited de Bob Dylan

Una de les darreres iniciatives de Fragmenta és la col·lecció “Assaltar la Bíblia” –dirigida per Anna Punsoda–, amb la qual projecten publicar llibres d’assaig contemporani “per mitjà de la relectura de passatges bíblics cèlebres”. Certament, si hi ha un llibre al món que ha rebut i rep relectures contínuament aquest és la Bíblia. Ara bé, fer-les des d’una perspectiva laica ja no és tan freqüent i, segurament per això, és més convenient i útil. En el nostre cas, el passatge bíblic triat correspon al sacrifici d’Isaac que Déu demana (o imposa) a Abraham. És un episodi molt conegut que fins i tot és esmentat al començament de la cançó Highway 61 revisited de Bob Dylan, el pare del qual –cosa inquietant– també es deia Abraham.

Bagunyà compara el caràcter reflexiu de la consciència amb la metaficció de la narrativa postmoderna

El llibre comença evocant el caràcter verbal de la divinitat (“al principi era el verb”, diu l’Evangeli de Joan), però sobretot parla molt de la subjectivitat o la consciència, que es manifesta per la veu interior, íntima, pròpia de l’home modern. “Potser per això una de les tasques més complicades de tota vida adulta consisteix a establir una relació més o menys suportable amb aquesta veu” (25). També fa una interessant comparació entre el pensament grec i el pensament bíblic de l’Antic Testament, que, tot i que tenen diferències notables, no trobem la idea de subjecte ni de consciència en cap dels dos. Aquest assaig recorre molt sovint a la comparació o la cerca d’analogies entre el fragment bíblic i altres textos ulteriors ben diversos, de vegades sorprenents. Per exemple, Bagunyà arriba a comparar el caràcter reflexiu de la consciència –la metaconsciència– amb la metaficció de la narrativa postmoderna. En una altra ocasió la invocació de la subjectivitat moderna es fa per mitjà de Max Weber i la seva visió de l’esperit del capitalisme.

Hamlet experimenta una situació semblant a la d’Abraham

Ara bé, la comparació més reeixida és amb obres literàries, com ara Hamlet, on, en bona mesura, el protagonista experimenta una situació semblant a la d’Abraham, en què “l’espectre del pare de Hamlet opera com l’emissor d’un mandat: […]. Com en el cas d’Abraham, aquest mandat vol incitar l’heroi a l’acció: sacrifica un fill, executa un oncle” (40). Però hi ha diferències i Hamlet té molts més dubtes que Abraham, ja que “la paraula paterno-espectral no manté l’autoritat absoluta i inqüestionable que té la d’un déu per a un creient fidel” (42). No obstant això, tot i l’encert en la comparació amb Abraham, la lectura de l’obra shakespeariana que fa l’autor segueix acríticament la concepció del príncep com un gran cagadubtes. Personalment, arran d’un muntatge de Hamlet que vaig veure fa uns anys, vaig quedar convençut del contrari: Hamlet no dubta, sinó que planifica i calcula amb cura el millor moment per a executar la implacable venjança que li és reclamada per l'espectre patern. En qualsevol cas, a diferència de la dòcil fe d’un creient com Abraham, en el cas de Hamlet l’execució del mandat –sigui per dubte o per càlcul– es difereix en el temps i no s’executa amb la mateixa immediatesa.

També hi ha una comparació suggestiva amb Oedipa, personatge de Thomas Pynchon

Després d’Abraham i Hamlet, l’assaig parla sobre The crying of a lot 49 (La subhasta del lot 49, 1966), obra de l'escriptor nord-americà Thomas Pynchon, autor emblemàtic del postmodernisme i etern candidat al premi Nobel molt poc traduït a la nostra llengua. Amb aquesta obra, Bagunyà traça una seqüència que segueix certa progressió: Abraham compleix el mandat diví de seguida; Hamlet en retarda el compliment; i en el cas d’Oedipa, la protagonista del llibre del nord-americà, “ja no sabem ni si hi ha mandat, ni si –en el cas que n’hi hagi– no és més que l’indici que hem caigut en el deliri” (69). Tal com la desenvolupa Bagunyà, la idea del mandat procedent de la divinitat (o de la veu interior, més modernament) és una perspectiva molt suggestiva, que ofereix un gran rendiment per a la reflexió. De fet, entesa d'aquesta manera, fora de la literatura hi ha moltíssims altres receptors al llarg de la història: des de Pau de Tars i Ramon Llull, passant pels místics fins a la tendra Bernadeto, la pastoreta occitana que va experimentar les misterioses aparicions a Lourdes, que entre nosaltres va rebre una esplèndia narrativització a mans de Pep Coll amb Les senyoretes de Lourdes.

Bagunyà no es limita al comentari endreçat d’un text bíblic, sinó que ofereix un assaig atrevit i carregat d’idees

Tot i tractar-se d’un llibret de dimensions reduïdes, l’edició és ben acurada i compta amb una intrigant i apropiada il·lustració a la coberta, a càrrec d’Àfrica Fanlo, que també il·lustra els tres altres títols de la sèrie, cosa molt encertada per a oferir una idea de conjunt. Com ja indica el títol mateix, el text és breu, però presenta una densitat expositiva notable amb referències, a més de les ja esmentades, a diversos autors, tant antics (Plató) com moderns (Lukács, Lacan, Foucault, etc.), aplegats en una útil i no aclaparadora bibliografia. A vegades, l’espessor augmenta quan l’autor recorre a termes com exomologesi i exagouresi, que apareixen de manera poc necessària i potser caldria introduir-los amb una mica més d’explicació. En qualsevol cas, la concepció de la col·lecció és molt atractiva, interessant i innovadora. I el primer títol amb què s’enceta no es limita a un comentari endreçat d’un text bíblic, sinó que Bagunyà ofereix un assaig atrevit i carregat d’idees. Al darrer capítol, després de tot el que ja porta dit, l’autor encara introdueix elements nous i planteja el dubte de si Abraham, en realitat, fou desobedient, com sosté Omri Boehm, basant-se en una versió original de l'episodi en què no hi figura la intervenció de cap àngel que aturi l’holocaust d’Isaac. Sembla, doncs, que tot és més obert. Al capdavall, rellegim la Bíblia al segle XXI perquè ens parla de nosaltres i ens interpel·la perquè, amb Déu o sense, els humans estem (auto)sotmesos als mateixos dilemes sobre la nostra conducta i la nostra existència en aquest món. I si no és així, ja ho trobarem a l’autopista 61 o en un tren de Rodalies de RENFE.

 Pere Torra

• Publicat a Lletres bàrbares, maig del 2023.
  
• Borja Bagunyà. Breu història del mandat. Barcelona, Fragmenta Editorial, 2023, 76 pàgines

El cant inaudit de l'obra de Joan Perucho

És ben conegut que el tractament de la realitat de l’escriptura de Joan Perucho situa les seves novel·les i en general la seva narrativa dins de la literatura fantàstica o especulativa. Això es veu de seguida amb la presència abundant d’elements sobrenaturals, el desdoblament “impossible” de personatges, la barreja de fets i personatges històrics amb ficció, la comunicació entre èpoques diferents, la inclusió deliberada d’anacronismes flagrants i d’altres alteracions del temps de la narració, etc. Certament, tot plegat singularitza l’obra de l’escriptor des dels primers textos narratius i, en particular, des de la bellíssima novel·la Llibre de cavalleries (1957). Ara bé, un altre aspecte també molt prominent de la narrativa peruchiana és l’ús de citacions i altres referències preses de textos d’altres autors i de molt diversos gèneres, és a dir, la intertextualitat. A diferència de l'element fantàstic, aquest aspecte ha estat menys analitzat, ha rebut aproximacions massa superficials o, fins i tot, s’ha dubtat de l’existència mateixa de les fonts textuals sense una comprovació amb detall. En canvi, identificar tots els textos que apareixen en la narrativa i reconèixer-ne les manipulacions respecte de les obres de procedència és essencial per apreciar tota la riquesa de significats i de jocs textuals que conté. En altres literatures, per exemple, per citar un autor més o menys afí a Joan Perucho, com ara Umberto Eco, hi ha llibres sencers dedicats a identificar i també a traduir cada una de les referències de la famosa novel·la El nom de la rosa.

Centrant-me només en les novel·les de Perucho, oferiré alguns exemples de les pràctiques intertextuals que les caracteritzen. Abans de fer-ho, cal aclarir que una recent recerca que he dut a terme jo mateix sobre les novel·les ha revelat que, encara que moltes de les referències i citacions puguin experimentar manipulacions, gairebé sempre procedeixen de textos existents i no són invencions. Les narracions i proses més breus són una altra cosa.

Una comptabilitat pontifícia en llatí macarrònic

En primer lloc, Llibre de cavalleries (1957), tot i que és la novel·la que conté menys referències i citacions preses de textos d’altri, també n’hi trobem. Abans de començar l'aventura, el protagonista, Tomàs Safont, rep de mans de la cambrera Rosaura un misteriós paquet segellat que conté uns vells manuscrits «redactats en un llatí estrany» («Pro manobris qui fuerunt pro fusta portanda pro uno solerio faciendo in gardamanjario pro carnibus salsis...», que podem traduir: «Pels treballadors emprats per transportar la fusta per a fer un terra al rebost de les carns salades…»). Es tracta d’una mena de llibre de comptabilitat del palau dels papes d’Avinyó. L'autor va extreure la informació de Le palais des papes (1949), obra de Jean Gallotti, que inclou les mateixes frases en llatí en el capítol dedicat a Benet XII i assenyala que les anotacions comptables es fan «en accompagnant chaque mention de dépense d'une phrase explicative qui, pour être rédigée dans le plus étrange bas latin, n'en est pas moins, presque toujours, d'une minutieuse précision». Aquests comptes papals poden tenir un gran valor històric, però no tenen gairebé res a veure amb la novel·la. Al començament del llibre, Safont és un ociós playboy que als anys 50 vagareja per la costa prenent martinis, flirtejant amb dones, visitant ruïnes, etc. El paquet s’adreça a Çafont, escrit amb ce trencada, i conté textos en llatí medieval que connecten amb el desdoblament temporal del personatge que està a punt de produir-se. El misteri està servit i l’aventura és a punt de començar.

Un llibre per a cada vampir

Sens dubte l'obra més cèlebre de Joan Perucho és Les històries naturals (1960), que incorpora el cavaller Onofre de Dip, membre d’una ambaixada de Jaume I a Hongria on acabà esdevenint vampir, forçat a una immortalitat ben desgraciada. Connecta en diversos aspectes amb el comte Arnau, especialment tal com el va literaturitzar Joan Maragall, i és un dels personatges més aconseguits de la literatura catalana. Com tot vampir literari, necessita un llibrot «gruixut i empolsegat», que diu Guillamon, on se’l legitimi. Aquest llibre és el Tractat de genitura i té una doble font textual que fins ara no havia estat identificada totalment: un és el Libre de natures de besties e daucells e de lur significacio, i l’altre, el Petit tractat de Genitura ò Art de dir la Planeta. El primer és un bestiari del segle XV i el segon un text del segle XVII, cap dels quals no té res a veure amb el vampirisme. Perucho utilitza textos procedents d’ambdós llibres i hi introdueix algunes manipulacions per a fabricar el tractat de vampirisme. Així, el llop inclòs al bestiari és el model per a descriure el dip, amb els canvis oportuns. Per exemple, el llop «arrapa e viu de roberia», en canvi, el dip «arrapa e viu de mort»; quan el llop no vol fer brogit amb els peus «pren los se ab les dents e mort los se fortment», mentre que el dip «lleve los per encantament». Tant el llop com el dip «si ell pot veser lome ans quel hom veia ell encontinent lome pert tota sa forsa», però tan sols el dip «va dret a la sua sanch». És solament propi del dip que «no viu sino per la sanch e no pot veser alls, juyivert, verdolagues ne Santes creus en lo coll ni veser spill.» La llista dels animals que el dip «pot esser a voluntat» també és extreta d’aquest bestiari. El dip queda rigorosament descrit i ja pot començar a atacar les seves víctimes.

La Crònica de Desclot, llegida al segle VI

Fins més de vint anys després no va aparèixer una nova novel·la: Les aventures del cavaller Kosmas (1981), que segueix l’estructura de l’antiga novel·la grega i narra les vicissituds que els enamorats Kosmas i Egèria pateixen per poder estar junts. Quan desapareix Egèria, Kosmas decideix adreçar-se al Dux Simplici per recomanació de Sant Brauli. La novel·la recull l’activitat d’una jornada de govern del Dux i el seu secretari Bonmatí, el qual es disposa a llegir un text on es parla d’un giny militar conegut com a llebrera (en català antic, també labrera). No especifica de quin document es tracta, i es limita a titllar-lo d'estrany, perquè està escrit en una llengua desconeguda, cosa que és rigorosament certa, atès que correspon a la Crònica de Bernat Desclot i el català no existia al segle VI, època de la narració. A més de l’anacronisme rotund, hi ha altres elements falsos, com ara l’afirmació que el text fou redactat a París, localització que no té a veure amb l’obra de Desclot, el qual no s’identifica com a autor en la novel·la. Després de llegir-ne el fragment, Bonmatí encara rebla el clau sobre la seva (lògica) ignorància d’un dels personatges que s’hi esmenta, el català Ramon Folc, vescomte de Cardona, governador de Girona, el qual va participar en la defensa d’aquesta ciutat. Perucho és capaç d’evocar amb gràcia l’esplendor medieval català en una novel·la ambientada sis o set segles enrere.

Letizia de Beaumont i una nina nepalesa

La quarta novel·la del nostre escriptor és Pamela (1983), que sempre recomano llegir a tothom perquè és una divertidíssima paròdia de l’obra de Samuel Richardson, en què Perucho subverteix el personatge de Pamela Andrews i la converteix en una dona lasciva, satanista i manipuladora que es dedica a l’espionatge a l’època de les Corts de Cadis. La novel·la combina amb enginy dues línies narratives que, tot i estar situades en temps diferents, tenen certa comunicació: les epístoles de Pamela i la descripció de les recerques d’Ignasi de Siurana, nebot carca de Milà i Fontanals. Per presentar el personatge de Letízia de Beaumont i la seva misteriosa nina nepalesa, Perucho altera les memòries de la infanta Eulàlia de Borbó, filla d’Isabel II. Com que sembla que és un llibre que Salvador Espriu també havia llegit, s’ha proposat que Perucho va prendre el nom de Letízia de la narració espriuana amb la intenció d’homenatjar l’escriptor de Santa Coloma de Farners. Doncs, no és pas així, ja que tant el nom com el cognom procedeixen del personatge d’una altra novel·la, també epistolar, de Samuel Richardson, Clarissa. Or, The history of a young lady. Es tracta d'un dels pseudònims que fa servir la protagonista de la novel·la per a ocultar la seva identitat: «If, my dear, you will write, against prohibition, be pleased to direct, To Miss Laetitia Beaumont; to be left till called for, at Mr. Wilson's, in Pall Mall». Així, es tanca el cercle perquè, en bona mesura, dues obres de l’escriptor anglès s’apleguen a la novel·la peruchiana. Pel que fa a la la misteriosa nina nepalesa, «hom insinuà que tenia aquesta nina un poder malèfic, com inicialment ho demostrà el fet que, trobant-se Letízia a l’estació engalanada del ferrocarril de Lausana, amb la nina acotxada als braços, li tiraren, quan arribava, una bomba a l’obès Ciril I, rei de Montenegro, que volà pels aires entre els domassos i les falses corones de gran aparat. La nina reia a mandíbula batent». A la novel·la següent també s’indica que la nina misteriosa fou regalada a la reina Maria Mercè d’Orleans, esposa d’Alfons XII que va morir al cap de sis mesos de casar-se. El lector ha de saber que no existeix cap rei de Montenegro que es digui Ciril i que Maria Mercè d’Orleans va morir de tifus. Tot plegat és fruit de les ganes de fer broma de Joan Perucho.

Dos ducs de Montpensier en una sola persona

A La guerra de la Cotxinxina (1986), la cinquena novel·la, es cita un text atribuït al duc de Montpensier, pare de la futura reina d'Espanya per matrimoni amb Alfons XII, que alhora va viatjar a Indoxina. Anem a pams! Hi ha un duc de Montpensier, Antoni d'Orleans (1824-1890), que fou pare de Maria Mercè d’Orleans i, d’altra banda, hi ha un duc de Montpensier, Ferran d'Orleans (1884-1924), net del primer, que va fer uns quants viatges a Indoxina i en va deixar testimoni escrit. Ara bé, lògicament, no són la mateixa persona. Aquest embolic de ducs no és arbitrari i; en la novel·la, té la doble intenció de fer encaixar la cronologia i alhora vincular la història amb Mercè d’Orleans, que ja apareix a Pamela com a amiga de Letízia de Beaumont. La citació procedeix del llibre En Indo-Chine: mes chasses, mes voyages (1912), encara que, probablement, el text base de Perucho és la versió castellana. La manipulació deliberada resulta evident, i en la novel·la s’omet fer explícit que el duc, autor del text, havia fet l’anterior visita que esmenta amb automòbil. Lògicament, la presència del vehicle a motor no encaixaria l’any 1862. L’autor de l’obra citada a la novel·la és Ferran d’Orleans, que va néixer l’any 1880, posteriorment al temps de la narració. Va fer uns quants viatges a Indoxina a principis del segle XX i, a més de l’esmentat, és autor de diversos llibres sobre la regió asiàtica, com ara La ville au bois dormant: de Saïgon à Ang-Kor en automobile (1910) o Notre France d'Extrême-Orient (1913). Com sempre passa amb Joan Perucho, la cosa va de llibres!

La malenconia peruchiana amb paraules de Jonathan Swift

La darrera novel·la que comentaré és Els emperadors d’Abissínia (1989), un llibre entranyable que l’autor mateix va concebre com «una divertida joguina literària», i que, si us agrada la literatura, en gaudireu moltíssim. Conté un epígraf que a priori sembla difícil d’identificar, el text del qual és el següent: «Tot és una bestiesa; seria millor que no féssim res». La frase citada s’atribueix a l’obra Vida de poetes anglesos del doctor Johnson, però apareix sense cap context i, en principi, el lector no pot saber gaire com interpretar-la. Correspon efectivament a The lives of the most eminent English poets with critical observations on their work, títol sencer de la destacada obra de l’il·lustrat anglès. És una frase que apareix, en concret, en el capítol dedicat a Jonathan Swift, que el text li atribueix i que aquest l’hauria pronunciada cap al final de la seva vida quan ja era molt malalt. Segons explica l’autor del Rasselas, després que Swift hagués començat a perdre la raó per un vessament cerebral, va patir una gran inflamació a l’ull esquerre el 1742 i, afectat pel dolor, va estar un any sense parlar. És en aquestes condicions de decadència de salut i depressió personal que cal situar la frase, que en l’original figura en cursiva: «But it is said that after a year of total silence, when his housekeeper, on the 30th of November, told him that the usual bonfires and illuminations were preparing to celebrate his birthday, he answered, It is all folly; they had better let it alone». Probablement, la manca d’optimisme de la citació encaixa amb l’enfocament malenconiós de l’obra, que té un narrador que conta la història des de la perspectiva d’un home vell que recorda el viatge que va fer de jove a Abissínia, on va conèixer l’amor de la princesa Nekayah, sense ser-ne correspost. D’alguna manera, és una perspectiva semblant a la de Swift, vell i malalt, esperant la mort. La malenconia és un motiu característic de l’obra de Perucho, sobretot en els seus darrers anys, i les seves memòries, publicades l’any 1992, poc després de la novel·la sobre Abissínia, es titulen Els jardins de la malenconia. També trobem aquest enfocament en les seves darreres obres publicades. La malenconia no és tristesa o, sobretot, no és tristesa gratuïta; és consciència que la vida s’escola cada dia i voluntat de gaudir-ne mentre es pugui tant com es pugui. De vegades, això només es pot aconseguir per mitjà dels records i la memòria.

El nostre escriptor parlava sovint del cant inaudible de les dilectes aus barcelonines (l'aurea picuda i l’avutarda geminis), descrites pel protagonista de Les històries naturals, el gran Antoni de Montpalau. Ara nosaltres som davant del cant inaudit que és l’obra sencera de Joan Perucho, «in-audit» vol dir no escoltat o no llegit. Exacte! No hem llegit prou o prou bé els seus llibres; no hem tret el suc de totes les referències textuals que inclouen, ni hem llegit l’obra com a conjunt coherent, però ho podem arreglar: només hem de parar bé l’orella o posar-hi els ulls en la lectura. Si volem obtenir un divertiment i un plaer intel·lectual de primer ordre, ho podem fer ara. Fem-ho!

Pere Torra

• Publicat a Lletres Bàrbares, març del 2023

Un grapat de peces mestres de Maupassant en llengua catalana

Una revista jove com Lletres bàrbares té el deure de saludar i celebrar projectes editorials també joves, com ara Edicions del Cràter, i més encara quan el propòsit d'aquesta nova editorial és publicar llibres capaços d’esberlar les concepcions del lector i deixar empremta a la seva ànima, com passa amb el cràter que les erupcions deixen sobre el terra. Anem amb cert retard a l’hora de comentar Contes de la becada (llibre publicat a finals del 2021), però això no és res al costat de l’endarreriment de la nostra cultura –per les raons massa sovint injustes que tots sabem– perquè sembla mentida que aquest llibre no hagués estat mai editat en la nostra llengua. Es tracta d’un recull de contes que aplega una sèrie de petites joies de la narració curta, que ens transporta sobretot a la Normandia d’origen de Maupassant, i ens fa conèixer històries de caçadors, pescadors, gent del camp i també vides marcades per la guerra de torn, en aquest cas la guerra francoprussiana del 1870. També n’hi ha alguna d’ambientada a París, però les millors són les d’allà on l’escriptor va néixer. Després del conte introductori («La becada»), la primera narració, «El porc d'en Morin», és un autèntic prodigi en l’ús de la ironia, entesa com el mecanisme de transmetre moltes coses sense dir-les, fins al punt que la manera com s’enuncien fa entendre el contrari del que expressa el text literalment. Al final del conte, el lector s’adona perfectament qui és el porc de debò. 

 

El millor del recull són les històries de caçadors i de la pagesia normanda: divertides, senzilles i excessives 

 

Potser els contes més característics del recull –i també els millors– són les històries de caçadors i de la pagesia normanda: divertides, senzilles i excessives. «Va cantar un gall» és un relat hilarant, amb una història circular, que conté frases per treure’s el barret, com aquesta per descriure la tardor: «Per l’aire s’hi arrossegaven olors de terra humida, de terra desvestida, com l’olor de carn nua que se sent quan cau, després d’un ball, el vestit d’una dona» (138). Això sí que és saber escriure! A «Un normand», que fa un retrat implacable de l'addicció a l’alcohol i satiritza la devoció religiosa, trobem una altra descripció deliciosa també sobre aquesta mateixa estació: «La tardor, la tardor meravellosa, barrejava l’or i la porpra amb les últimes verdors que quedaven vives, com si unes gotes de sol s’haguessin fos regalimant del cel en l’espessor dels boscos» (110). «Broma normanda» és un conte que respon bé al seu títol, però, al nostre gust, potser resulta massa anecdòtic i directe. «La cadiraire» relata la història d’una desgraciada, un tipus de personatges marginats que rendeixen molt bé literàriament, i ens ha fet pensar en l’Esperanceta Trinquis espriuana. També amb una ambientació rural, encara que sense caçadors, trobem «Al camp», «Pierrot» i «Els esclops». El primer explica una història que té un cert aire d’anti-paràbola, és a dir, els valors morals que el lector espera veure encimbellats són ensorrats en el desenllaç. El segon, per la seva banda, ridiculitza l’extrema gasiveria de forma hiperbòlica i el tercer, mostra el cas d’una noia tan curta de gambals que gairebé resulta inversemblant. «El testament», a diferència del ja esmentat «Al camp», és un relat que mostra que la justícia també triomfa de forma esclatant després de la mort, i «Un fill» blasma amb duresa la inconsciència dels homes de bona posició, que no pensen en les conseqüències de mantenir relacions sexuals amb dones i van deixant fills escampats pel món.

 

El tractament de la guerra francoprussiana prefigura les obres 

de la literatura antibel·licista del segle XX (Hašek, Remarque o Céline)

La traducció, a càrrec de Marta Marfany, és impecable i recorre a una llengua moderna i eficaç, que es correspon amb la llengua clara i natural de Maupassant. La versió catalana obté, a més, una molt bona adequació del lèxic al registre col·loquial sobretot en els diàlegs. Per exemple, «–Company, començaves a fotre’m nerviós»; «–Està solucionat, malparit, però no hi tornis»; «–Això és el testament d’una sonada!». També està ben resolta (potser amb més timidesa que l’original francès) la manera d’estrafer l’accent alemany a la nostra llengua: «–No tolerraré cap insolència. Si no s’aixeca de bona foluntat, trobarré la manerra de fer-la caminar tota sola».

La traducció de Marta Marfany és impecable i

 es correspon amb la llengua clara i natural de Maupassant

La guerra treu el cap a «La boja», que destaca per la seva cruesa, i també amb «Sant Antoni» i «L’aventura de Walter Schnaffs», que posen èmfasi en el caràcter absurd de qualsevol guerra. El tractament del motiu prefigura les obres de la literatura antibel·licista del segle XX (Hašek, Remarque o Céline), generades per la brutal carnisseria que va suposar la primera guerra mundial. Els contes de gent de mar també troben el seu lloc, com és el cas de «La por» i «A la mar», el darrer dels quals relata un penós accident viscut dalt d’una embarcació, que assenyala com algú pot arribar a ser miserable, fins i tot entre germans.

 

Celebrem l’inici de l’aventura d’Edicions del Cràter i 

esperem gaudir de les seves propostes

En síntesi, llegiu aquest llibre i acompanyeu l’inici de l’aventura d’Edicions del Cràter, que ha anunciat que planteja «publicar autors que han deixat marca, que han trasbalsat l’opinió pública, que han imprès el seu nom per sempre a la història de la literatura. Autors amb una gran força interior, amb capacitat de canviar la nostra visió del món». A més de passar una magnífica estona de lectura, promoureu que puguem gaudir de més llibres bons d’escriptors nostres i de fora encara no traduïts en la nostra llengua. Ho esperem!

Pere Torra

• Publicat a Lletres bàrbares, gener del 2023.
• Guy de Maupassant. Contes de la becada. Traducció de Marta Marfany. Barcelona, edicions del cràter 2021.

 

Josep Piera: la resposta és en el fenoll

Josep Piera ha escrit un bell llibre on explica les seves vivències en un període crucial per a ell i per a la cultura catalana. Es tracta d’un nombre acotat d’anys (1969-1974), viscuts amb la intensitat i l'apassionament de la joventut. Aquests anys són vistos i explicats des de la velledat –una paraula molt més bonica que no pas vellesa, massa gastada. 

 

Des de la velledat, el text té un to de balanç, de retiment de comptes, sense retrets ni autocomplaença

 

La perspectiva de l’home gran que avalua la conducta del jove de vint-i-pocs confereix al text un cert to de balanç, de retiment de comptes, sense retrets ni autocomplaença. Al cap dels anys tots sabem que podríem haver fet les coses d’una altra manera, però si fos així, no seríem joves. En síntesi, aquest llibre és la narració d’un moment de gran transformació, que inclou molts canvis d’abast divers, ja sigui els que afecten l’escriptor mateix –canvi de vida personal, canvi professional, canvi de llengua poètica–, com els canvis polítics i socials del món. En paraules de l’autor: «Tot estava canviant. A València, a Gandia, i al món. I dins meu, també.» En definitiva, són les memòries que descriuen l’ingrés de Piera a la maduresa com a persona i com a escriptor.

«Recordar és tornar a cordar bocins de la vida viscuda i fer-ne un collar de meravelles. O de fantasies.»

El text té un inici torrencial, ple d’agudes reflexions sobre el pas del temps, la memòria i el record, amb un verb poètic i unes frases rodones, lapidàries, contundents. Em quedo amb aquesta: «Recordar és tornar a cordar bocins de la vida viscuda i fer-ne un collar de meravelles. O de fantasies.» El llibre és aquest collar. Precisament, parlant de fantasies, el títol ja inclou l'adjectiu fantàstics per qualificar els cinc o sis anys que abasten els records. En tot cas, Piera no pot evitar que aquest epítet sigui llegit amb un cert to irònic, per més que ell pugui exhibir arguments poc refutables que l’avalen: l’assoliment d’una vida personal independent, la consolidació d’una relació de parella –amb la imprescindible i entranyable Marifé–, l’estímul de les amistats intel·lectuals forjades, el descobriment de la bellesa del futbol de la mà de Johan Cruyff, la publicació dels seus primers tres llibres de poesia en dos anys, els viatges amb un Mini amunt i avall, etc. El to irònic sorgeix pel contrast amb el color gris amb què sovint descriu València, el mateix color del dia que l’escriptor comença a escriure l’obra, just quan va fer setanta anys. També s’hi oposa la tristesa de ser testimoni de la mort d’amics, tant als setanta com al 2017, cosa que fa que l’autor hi reflexioni amb una lucidesa remarcable: «La mort és a la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega».

La generació que va viure l’anomenada «transició» veu en perill la democràcia

Com que el text fa explícita la perspectiva del temps present en què escriu Piera, la realitat del moment emergeix de tant en tant. Un cas emblemàtic són els esdeveniments de Catalunya al voltant del referèndum del primer d’octubre, «la ‘qüestió sobiranista’ catalana, que cap govern estatal no vol entendre ni atendre. Ni si mana la dreta, ni si ho fa l’esquerra.» L’escriptor confessa que ho viu «quimerós de cap, i neguitós d’ànima. Per això pense que cal tornar a cridar LLIBERTAT en majúscules, com en aquells fantàstics setanta.» La generació que va viure l’anomenada «transició» posa de manifest que encara cal continuar lluitant per la democràcia com durant la dictadura franquista.

Hi ha una paraula que desencadena l’adhesió de Piera al català com a llengua poètica

El llibre explica, amb força detall, l’emotiu procés pel qual Piera esdevingué un escriptor intensament arrelat al seu territori immediat, al seu país, i a la seva llengua. Arriba a assegurar que «no es torna mai enlloc» i, en un llibre anterior, Seduccions de Marràqueix, ja havia dit que viatjar no és fugir i que ell anava de viatge per sentir-se viu en el temps, «no per perdre de vista el que tinc a prop, no per deixar darrere i en oblit qui sóc». Pel que fa a la llengua, l’autor va començar escrivint poesia en castellà, però com deia Joan Fuster dels «alacantins», Azorín i Gabriel Miró, també devia ser «un castellà fictici, un castellà evidentment ‘aprendido’, com deia Ortega y Gasset que era el d'Unamuno». Per a Piera –com per a qualsevol poeta–, les paraules són molt importants. Per això es demana: «Calia escriure la poesia en la llengua de la consciència, en la dels somnis, o en la del cos? La resposta la duria el vent, que deia Bob Dylan. Què fer? No ho tenia clar.» Doncs, és curiós perquè aquest interrogant del poeta m’ha fet pensar en Aribau i allò de «Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, | En llemosí li parl, que llengua altra no sent, | E ma boca llavors no sap mentir ni ment, | Puix surten més raons del centre de mon pit». Mostra que al segle XX els nostres escriptors encara arrosseguen dubtes sobre la llengua. En el cas de Piera, hi ha una paraula que desencadena l’adhesió al català com a llengua poètica: «per a mi hinojo no suggeria res, però ‘fenoll’ se m’enganxava a la pell quan corria pels bancals de la Drova, i bevia aigua fresca de la font fent un cocó amb les mans per evitar engolir una sangonera». Sens dubte, la resposta a l’interrogant dels primers anys setanta no la va dur el vent; la resposta era en la sentor del fenoll (o del fonoll).

• Publicat a Caràcters, núm. 95, tardor 2022. 
• Josep Piera. Els fantàstics setanta 1969-1974. Institució Alfons el Magnànim, 2020

Pere Torra

Una societat amb la merda fins al coll

No s’han de començar els llibres pel final, però això sí que es pot fer en les ressenyes. Mort accidental d’un anarquista, bellament editat per Edicions de la ela geminada, permet concloure al lector o a l’espectador que les vanitoses “democràcies occidentals” estan gairebé colgades per la merda. Els estats fan anar el poder sense un veritable control democràtic, sense transparència ni assumpció de responsabilitats. La raó d'estat predomina per sobre de qualsevol altra consideració, encara que això comporti esclafar drets fonamentals dels individus –fins i tot, la vida– i de les minories, o liquidar les febles garanties democràtiques.

Pinelli ha estat considerat per alguns la divuitena víctima mortal de l’atemptat de Piazza Fontana

Mort accidental d’un anarquista és un clàssic i, com a tal, resulta un text ben vigent. Els fets reals en què s’inspira l’obra corresponen a l’atemptat a la Piazza Fontana de Milà, on una bomba sense cap avís va matar disset persones. Pocs dies després Giuseppe Pinelli, un ferroviari de tendència anarquista, fou detingut i va morir en “caure” des d’un quart pis de la comissaria mentre era interrogat per la policia. La bomba mortífera s’ha atribuït a un grup de neofexistes, però els responsables no han estat identificats mai, com tampoc no s'ha aclarit mai què va passar amb Pinelli, considerat per alguns la divuitena víctima mortal de l’atemptat.

Salellas vincula el contingut del text de Fo amb les detencions i tortures a independentistes catalans per part de la policia (operació Garzón de 1992)

Tot i que l’obra fou escrita en el context dels “anys de plom” i de l’anomenada “estratègia de la tensió” que va viure Itàlia als anys setanta, el seu caràcter universal permet identificar casos semblants en molts altres països: al Regne Unit, fa recordar el dels Quatre de Guildford o els Sis de Birmingham, a Austràlia el de la bomba a l’Hotel Hilton de Sidney. Entre nosaltres, al pròleg del llibre, l’advocat Benet Salellas vincula el contingut del text dramàtic amb les detencions i tortures a independentistes catalans per part de la policia (operació Garzón de 1992), que van quedar impunes per la complicitat dels jutges que no van ordenar ni tan sols investigar-ne les denúncies. Finalment, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar el regne d’Espanya, però això no va evitar que, més recentment, els detinguts l’octubre del 2019, en les protestes per la sentència del Procés, tornessin a patir greus maltractaments, sobretot a la sinistra comissaria de policia de la Via Laietana, el mateix espai de repressió emprat durant la dictadura franquista. Per això Salellas afirma que es consolida “una mena de topografia permanent de la tortura a la ciutat de Barcelona.” Tots aquests exemples posen de manifest la complicitat entre policia i judicatura en països suposadament democràtics. Com diu, ben satisfet, el personatge del comissari: “Estic commogut… És bonic comprovar que la magistratura és encara la millor amiga de la policia.”

El Boig desemmascara i ridiculitza les arbitràries i matusseres versions oficials dels fets fabricades per la policia

Pel que fa al text, amb molt pocs personatges, Fo basteix una peça dramàtica de gran potència sarcàstica. En destaca el Boig, autèntic motor de tota l’obra; un regal per a qualsevol actor de comèdia, que, a més, adopta diverses disfresses, algunes de les quals molt aparatoses, com ara quan es posa una mà postissa, una cama de fusta i un pegat que li tapa l’ull durant una part de l’acció, cosa que donarà lloc a situacions hilarants. El Boig desemmascara i ridiculitza les arbitràries i matusseres versions oficials dels fets fabricades per la policia i encara n’afegeix d’altres, algunes de les quals ben estrafolàries. Des del primer moment s’identifica a si mateix com a boig, “boig certificat”, que té “el hobby de representar papers, sempre diferents. Però jo estic a favor del teatre-veritat i necessito que la meva companyia de còmics sigui de veritat, que no sàpiga que està actuant.” De fet, l’obra és aquesta representació organitzada per aquest personatge capaç de convèncer els policies que un inexistent article 122 bis del Codi penal italià el fa intocable i d’arrossegar-los a cantar dins de la comissaria "Stornelli d'esilio", una cançó anarquista de Pietro Gori amb els cèlebres versos “Nostra patria è il mondo intero e nostra legge è la libertà”. Així doncs, som en mans d’un boig, però ell és més lúcid que els teòricament assenyats. Les seves rèpliques, enginyoses i de lògica aclaparadora, resulten divertidíssimes i són un dels encerts de l’obra:

BOIG És clar! Evident. Segons això, si és indubtable que les bombes a l’estació les va posar un ferroviari, en conseqüència podem afirmar que les del Palau de Justícia de Roma les va posar un jutge; les del monument al soldat desconegut, el capità de la guàrdia, i les del Banc de l’Agricultura de Roma, un banquer o un pagès, a triar.

Entre els policies, l’inspector Bertozzo dona molt joc, ja que coneix la identitat real del Boig i queda descol·locat còmicament quan aquest es fa passar per jutge i els altres policies impedeixen, de manera grotesca, que digui la veritat, ja que tots estan amagant una altra de les identitats amb què el Boig es disfressa. També cal assenyalar el personatge de Feletti, la periodista que coneix les irregularitats policials i que, en certa mesura, s’identifica amb el lector o espectador. Ella sap molt bé què va passar i en què consistia l'estratègia de la tensió:

FELETTI ¿Així que no en té cap notícia? ¿I té notícia que, de cent setanta-tres atemptats amb explosius produïts els darrers dotze mesos, ben bé cent dos s’ha descobert que havien estat organitzats per feixistes i que més de la meitat dels setanta-un restants hi ha seriosos indicis que també poden ser atribuïts a neofeixistes o a grups paramilitars d’extrema dreta?

La portada, gràficament, rebla el clau d’uns tràgics fets no aclarits, però ben coneguts

Pel que fa a l’edició, la portada compta amb una eloqüent il·lustració d’un cert to expressionista, a càrrec d’Ariadna Rodríguez Miró, autora també d’altres il·lustracions per a la mateixa casa editorial, com ara la de l’entranyable Bartleby. La imatge –amb uns adequats tons de blanc, gris i negre– recorda alguns antics cartells anarquistes de denúncia dels fets: unes mans enormes que donen una empenta, una finestra amb vidres trencats i un home que cau al buit. Gràficament, rebla el clau d’uns tràgics fets no aclarits, però ben coneguts a Europa i al món sencer. Per la seva banda, Guillem-Jordi Graells, escriptor dramàtic experimentat, signa una versió impecable en la qual opta per una llengua natural i posada al dia. Després de llegir el text, tenim unes ganes boges que es torni a representar perquè, essent un text dramàtic, la llengua catalana ha de dringar a l’escenari.

El nucli de l’obra és la denúncia que l'escàndol funcioni “com a catarsi alliberadora del sistema”

A les primeres edicions del text, Dario Fo mateix es demanava per què havia tingut tan èxit aquest espectacle. Concloïa que no era pas per les riallades provocades per l’exhibició de la la hipocresia i les mentides barroeres orquestrades per les autoritats, sinó sobretot pel “discurs sobre la socialdemocràcia i les seves llàgrimes de cocodril, pel fet de veure com la indignació s'apaga amb l'eructe de l'escàndol, l'escàndol com a catarsi alliberadora del sistema.” No hem d’oblidar que aquest text té una forta càrrega política en un sentit força brechtià i l’autor vol sacsejar l’audiència. Per això cap al final de l’obra, el Boig expressa amb claredat la mateixa idea de l’autor: “La gent s’indigna, s’indigna i blup! El rotet alliberador. Mirin-s’ho bé: aquest sistema l’accepten no només els explotadors, sinó també els explotats”.

L’anarquisme del detingut genera la seva detenció com passa amb la ideologia dels independentistes víctimes de l’escàndol del Catalangate

Aquesta nova edició de l'obra més emblemàtica i representada de l’autor italià fou publicada abans que esclatés el greu escàndol de guerra bruta i espionatge del Catalangate, sobre el qual les responsabilitats del Govern espanyol són evidents. El president del Govern espanyol i la ministra de Defensa han arribat a justificar que es trepitgin drets fonamentals fins a considerar-ho una acció legítima, atesa la ideologia dels espiats. A l’obra també la ideologia de l’anarquista detingut genera la seva detenció i “l’accident” que posa fi a la seva vida. L’escàndol del Catalangate ha tornat a posar de manifest, doncs, que la merda desborda un estat membre de la Unió Europea que s’autoproclama “democràcia plena”, cada dia amb menys versemblança. En canvi, molta gent, fins i tot a Catalunya, minimitza l’abast de la corrupció de l’Estat i es limita a considerar que és sols cosa d’una part de l’Estat, que hi ha un nucli dolent i li’n diuen deep state o, com a molt, un petit reducte franquista. Aquest també és un error que denuncia l’obra. Potser, al final, ens acabarem adonant que Fo fa explícita la idea que, senzillament, la saba que alimenta estats com l’espanyol és la merda.

• Publicat a Lletres bàrbares, maig del 2002. 
• Dario Fo. Mort accidental d’un anarquista. Edicions de la ela geminada. Barcelona, 2022

Pere Torra

Junil o la recerca de la llibertat

Per a una publicació que es diu Lletres bàrbares és gairebé ineludible saludar i ressenyar Junil a les terres dels bàrbars, la darrera novel·la de Joan-Lluís Lluís, que, a banda d’aquesta curiosa coincidència nominal, presenta molts punts d’interès, el més vistós dels quals és haver estat designada la millor de l’any 2021 per un jurat especialitzat. És el més vistós, però no pas el més rellevant; al nostre parer, més enllà de les classificacions crítiques, l’obra presenta diversos aspectes que mereixen ser destacats i ens fan aconsellar-ne la lectura.

Tot i comptar amb un teló de fons històric, és sobretot una novel·la d’aventures

En plena època de l’antiga Roma, la jove protagonista, Junil, i uns companys esclaus emprenen un viatge, una fugida: ella escapa d’uns perseguidors i també s’adreça a la recerca del seu admirat poeta Ovidi, desterrat en un dels confins de l'imperi; els esclaus, per la seva banda, intenten aconseguir una vida millor, cosa que passa pel seu alliberament. La novel·la s’estructura en tres parts, que tenen el viatge com a eix central. La primera part, «La província de l’estany», segueix la vida força trista de Junil amb el seu odiós pare, abans de partir; la segona part, «Els camins», conté el desplaçament, és a dir, les trobades i topades que va tenint la colla de Junil durant el seu itinerari; la tercera part, «La vora del món», narra les vicissituds del grup quan arriben a Tomis, lloc on viu exiliat Ovidi. Tot i comptar amb un teló de fons històric, més que una novel·la històrica és sobretot d’aventures, amb un cert to de faula i plena autoconsciència de l'artifici narratiu, de vegades posat al descobert per l’autor. De fet, d’història, de fets històrics, n’hi ha ben pocs en aquesta novel·la. El tractament de la història és ben diferent al de Jo soc aquell que va matar Franco –obra guanyadora del Premi Sant Jordi 2017–, on Lluís sí que hi explora a fons la història del país, encara que en capgiri els esdeveniments i hi afegeixi la necessària barreja de fets ficticis.

Ben mirat, el món antic tampoc no queda tan lluny del del segle XXI

Els fets de l’obra no passen de manera màgica i sense fonamentació narrativa, sinó gradualment, enmig del món violent, difícil i agressiu de l’antiguitat, un escenari presentat amb versemblança i sense concessions edulcorades. Compta amb dos grans grups: els privilegiats, que usen i abusen dels seus privilegis; els altres, que pateixen les humiliacions, fan tota la feina i miren de sobreviure com poden. Entre aquests últims n’hi ha de miserables, com el pare de Junil o també el Vell, el qual, a canvi de petits beneficis personals, facilita la submissió per part dels amos. Ben mirat, el món antic tampoc no queda tan lluny del del segle XXI. Durant el trajecte, als quatre fugitius que l’inicien, se’ls aniran afegint altres individus i grups, atrets per les possibilitats de llibertat que hi intueixen, conscients que caminar pot ser difícil, però la immobilitat és estèril. Un punt també atractiu del viatge que descriu l’obra és el fet que la narració segueix els personatges en forma de relleus successius. Hi ha algun moment que fins i tot sembla que la protagonista gairebé no hi sigui. Però això no és cap oblit de l’autor, sinó un factor estimulant perquè el caràcter coral dels personatges enriqueix el relat.

L'obra conté diverses reflexions sobre la literatura i el fet de narrar històries

Com que Junil, durant la primera part, esdevé copista de llibres l'obra conté diverses reflexions sobre la literatura i el fet de narrar històries. En alguns casos –tenint en compte l’època– la narració hi al·ludeix de forma irònica: «ser escriptor és la cosa més fàcil del món, quan només cal manar a l’esclau copista que canviï el nom al primer full d'un llibre escrit per un altre.» En altres ocasions, en el diàleg amb el Vell, el contador de contes, s’incideix sobre la divergència entre oralitat i escriptura: «un parlador no inventa, barreja les paraules que té dintre seu i les parla, cada vegada en un ordre diferent… I és aquest ordre que fa un conte nou, però les paraules són les mateixes…»

Els personatges construeixen una llengua única apedaçada “per l’afany d'entendre's”

Igualment, a causa de la diversitat de llengües dels membres del grup de caminants, la traducció i la comprensió interlingüística ocupen un espai molt rellevant. Hi ha un preciosa referència, que no podem reproduir sencera, sobre una anomenada «llengua bocins» o «llengua trossos», una mena de pidgin que construeixen els mateixos parlants, a partir de les llengües pròpies: «Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix quan parlen tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua. És una mescla en què cap d’ells no pensa com en una llengua sencera, i potser per això no li donen nom […]. S’entenen per l’afany d’entendre’s.»

«Al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia»

El llibre planteja una analogia absoluta entre vida, aventura i llibertat, de forma directa i desacomplexada. Gairebé no és ni una metàfora ja que sense viatge, sense aventura, sense llibertat no es concep com es pot viure. Cap al final de la segona part, hi ha un moment que els principals protagonistes, amb gran lucidesa, s'adonen de «la certesa que el viatge no s’aturarà mai, que al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia i la gent estranya i inquietant, però sobretot fora de l’ordre ordinari volgut pels déus, és la gent que no camina.» Els personatges experimenten, doncs, un procés de creixement i aprenentatge semblant al de les novel·les d’iniciació. Al final del llibre –que, òbviament, no revelarem aquí–, els protagonistes ja es troben en molt millor disposició per a decidir què fer amb la seva vida.

Tant aquesta novel·la com Jo soc aquell que va matar Franco literaturitzen la recerca de la llibertat

D’alguna manera, tant aquesta novel·la com també l’anterior, Jo soc aquell que va matar Franco, literaturitzen la recerca de la llibertat, una recerca que comporta sacrificis i dificultats, d’entre les quals n’hi ha de lligades a la pròpia condició física: l’Agustí Vilamat, protagonista de l’anterior, és borni i indecís; Junil és una noieta més aviat feble i al personatge d’Arbre, que s’uneix al grup de Junil, li manca un braç. Els protagonistes d’ambdues novel·les són, doncs, antiherois més que no pas superherois. Tots dos comparteixen l’afició llibresca: Junil, que aprèn a llegir, s’enamora dels versos d’Ovidi; Agustí és devot de les paraules que recull i endreça el diccionari de Pompeu Fabra. En tot cas, per a avançar en el camí de la llibertat sempre els cal fer un gran esforç: en el cas de Junil, emprendre un llarg viatge de recorregut incert; en el cas d'Agustí, disparar contra Franco. En tots dos casos, cal sempre el coratge d’enfrontar-se al poder dominant a cada moment, sigui l’imperi que Hitler pretenia construir amb l’ajut de Franco, o sigui el vell imperi romà. Al capdavall, Junil a les terres dels bàrbars esdevé un bellíssim cant a la llibertat.

Pere Torra

• Publicat a Lletres bàrbares, abril del 2022
• Joan-Lluís Lluís. Junil a les terres dels bàrbars. Club Editor, 2021

Antonina Canyelles, la força de les paraules

Que l’any 2022 encara hi hagi una comunitat rellevant de persones que parli la llengua catalana, després d’anys de prohibicions, persecucions, imposicions i humiliacions, és extraordinari. Que hi hagi editorials amb empenta per a publicar textos en aquesta llengua i que hi hagi escriptors com Antonina Canyelles capaços de fer servir la nostra llengua amb una gran potència verbal és un autèntic miracle. Cal celebrar, doncs, que una petita editorial independent com Lapislàtzuli hagi editat una magnífica antologia poètica –Putes i consentits– d’aquesta autora. El llibre, a més, està molt ben editat i, en l’edició especial del 2020, compta amb unes hàbils il·lustracions a càrrec de Marc Gil. És tan difícil il·lustrar textos poètics! Gil se’n surt molt bé i no estalvia creativitat ja que que cada poema té el seu dibuix.

Amb austeritat formal, però amb determinació substantiva, Canyelles treu molt de suc de la força del llenguatge

Certament, Canyelles és una escriptora que, amb austeritat formal, però amb determinació substantiva, treu molt de suc de la força del llenguatge. Amb uns recursos acotats i sense floritures, l'autora transmet un missatge essencial, directe, anti-banal. Ho fa, fins i tot, quan es refereix a la pròpia biografia: «Vaig néixer rossa, | condreta | i per emprenyar la voga. | Vaig créixer. | M’enviaren a l’escola | i a la merda. D’ambdues coses | no vaig sortir-ne il·lesa.» També ho fa a l’hora d’enorgullir-se de la pròpia condició, defensada amb contundència, sense passos enrere: «Polaca, | roja | i mala puta. | Salut i per la vida!». Tot i això, ens avisa que, quan es tracta d’un mateix, cal relativitzar les coses: «Fa temps que no sé res de mi | i no tenc ganes d’escriure’m.»

Molts poemes contenen pensaments ultra-racionalistes, que porten les idees fins a les darreres conseqüències

Un altre tret de l’obra de Canyelles és la seva lucidesa, amb poemes que contenen pensaments ultra-racionalistes, que porten les idees fins a les darreres conseqüències, com ara: «Esperar és deixar | que l’herba creixi, | que escupi tota la verdor | i que mori seca.» O també: «M’embargaren la paraula | perquè devia temps al silenci.» Alguns poemes resulten tan evidents que traspuen veritat, acarats amb els nous esdeveniments que hem de viure, com ara la guerra contra Ucraïna: «Venga més tinta. | Dau-me més tinta | i més paper, | que estic fent | un inventari de desastres.» De vegades, aquesta lògica radical no està exempta d’humor i d’un to lúdic: «Tu que coneixes | els homes i els cavalls, | parla’m una mica dels centaures.»

Per mitjà de l'epigrama, l'autora furga dins l’ànima per a fer-nos arribar missatges inquietants

Així mateix, Canyelles, amb una obra on predominen els poemes breus, recorre molt sovint a l’epigrama, i furga dins l’ànima per a fer-nos arribar missatges d’un cert to inquietant: «Llops, vigilau l’infant. | No fos cosa | que els homes se’l menjassin.» O també: «Com que sempre he viscut | en territori enemic, | he après que la fosca | no és la llum a l’inrevés.» I encara: «Apagau tots els llums, | que els somnis | també necessiten dormir». Albert Mestres diu al pròleg, molt encertadament, que “les poesies de Canyelles són sempre breus i punxegudes, sense estructura formal aparent però formalment molt treballades. Semblen néixer d'un esquema sil·logístic que els dona una solidesa a prova de bomba i en tot cas comporten sempre per al lector un salt mental.” És exactament això!

Canyelles defensa tant la seva pròpia llibertat creativa com també la del lector mateix

Efectivament, la poesia d’Antonina Canyelles és ben lliure de rigidesa formal, almenys a primera vista, però no menysté temes de gran tradició, com quan descriu el pas del temps recorrent a una imatge molt física: «Una pedra damunt una altra pedra; | així és la vida i la muralla»; o quan blasma l’absurditat del que segurament anomenaríem progrés: «Abans teníem gall | i ara tenim rellotge. | L'alba de cada dia | només fa bonic» En qualsevol cas, l’autora no cerca la comoditat del lector i no l’hi posa fàcil, ja que –també ho diu Mestres– el lector ha d’acabar de construir el poema fins a rebre l’impacte, el “salt mortal”, la sacsejada del sentit sencer. D’aquesta manera, Canyelles defensa tant la seva pròpia llibertat creativa com també la del lector mateix. Al capdavall, en un dels poemes ja ho diu ben clar: «A mi tant se me'n dona | que em negueu el pa i la sal. | Som un àguila.» Som davant d’uns poemes essencials, que ens ofereixen tall, que no estan per brocs. Llavors nosaltres, com a lectors, no ens posarem pas a fer el pardal, oi?

Pere Torra

• Publicat a Lletres Bàrbares, abril 2022.
  
• Antonina Canyelles. Putes i consentits. Antologia poètica. Il·lustracions de Marc Gil. Lapislàtzuli, 2020.

Perseguint encara la vida nova (set-cents anys després de Dante)

Aquest any que deixem enrere és el 7è centenari de la mort de Dante Alighieri. Per què no el llegim? Si no gosem posar-nos a fer-ho amb la Divina comèdia, cosa que cal fer alguna vegada en aquesta vida, sempre tenim l’opció de La vida nova. Es tracta d’una obra breu i singularíssima, un prosímetre que fou el primer llibre que l’autor va escriure. En català, en tenim diverses traduccions i, justament aquest any, la imprescindible editorial Adesiara n’ha publicat una de nova i oportuna. Nosaltres hem treballat sobre la de Manuel de Montoliu, de 1903, que és la primera íntegra en la nostra llengua i té molts punts d’interès. Ha estat editada per Barcino –també aquest 2021– en facsímil en una col·lecció de traduccions històriques que eleva el grau de civilitat de la nostra cultura i conté un estudi a càrrec d’un especialista, de manera que ofereix més que l’obra en si.

El decàleg sobre el fet de traduir escrit per Montoliu és una meravella

La introducció d’aquesta edició és a càrrec de Francesco Ardolino, que parla del moviment dels pintors prerafaelites, Joan Maragall, el Modernisme i tot l’ambient cultural de la recepció de Dante a Catalunya al tombant dels segles XIX i XX. Quins temps de desvetllament! De Maragall, Ardolino en destaca la fortalesa intel·lectual, de vegades massa soterrada sota els prejudicis o “acusacions d’espontaneïtat naïf o d’ingenuïtat talcomragista que li han retret”. També recull la defensa de la necessitat de traduccions que fan tant Maragall com el mateix Montoliu. El decàleg escrit per aquest últim, amb motiu del Primer Congrés de la Llengua Catalana, és un dels textos més intel·ligents que s’han escrit mai en la nostra llengua sobre el fet de traduir.

Dante, que, al costat del nostre Llull, fou dels primers a escriure en llengua vulgar, és una festa de la llengua

La traducció de grans obres clàssiques de la literatura eixampla i regenera una cultura i també la pròpia llengua. Dante, que, al costat del nostre Llull, fou dels primers a escriure en llengua vulgar, és una festa de la llengua i traduir-lo també ho és. La versió de Montoliu és hàbil i bella, ajudada per “la portentosa semblança que amb el nostre català classic té l’antiga llengua italiana”, tal com diu ell mateix al prefaci. Així, Montoliu constata haver trobat “sonets en els quals no he tingut de variar més que un parell de rimes”. Per això, si prenem l’original, comprovem que efectivament la traducció catalana dels versos s’acosta molt al toscà i la rima amb les mateixes paraules no és gens forçada:

ch'Amor m'assale subitanamente, sì che la vita quasi m'abbandona: càmpami uno spirto vivo solamente, e que' riman, perché di voi ragiona.

“Amor m’assalta tant sobtadament, que gairebé la vida m'abandona;  i em resta un esprit viu tant solament, i aquest roman perquè de vós raona.”

La bellesa dels immortals versos de Dante ressona, netament i clara, en el nostre catalanesc

L’edició de Barcino no conté el text original, com sí que ho fa la d’Adesiara. Tot i així, és fàcil localitzar l’original dantesc i contrastar algunes de les opcions lingüístiques de Montoliu. Comentem-ne alguns exemples: “E per questa cagione, cioè di questa soverchievole voce che parea che m'infamasse viziosamente” esdevé “I per eixa causa, ço es, per eixes desconvenívoles veus que semblaven infamar-me de viciós”. L’expressió “desconvenívoles veus” no és pas una traducció literal (l’adjectiu italià soverchievole correspon a “aclaparador”, “excessiu”), però resulta una bonica i atrevida innovació que incorpora un apropiat matís pejoratiu. La frase “e chi allora m'avesse domandato di cosa alcuna, la mia risponsione sarebbe stata solamente 'Amore', con viso vestito d'umilitade” és versionada com “I el qui llavores m’hagués demanat quelcom, la meva resposta fóra estada solament Amor, dit amb humil visatge”. La bellesa dels immortals versos de Dante ressona, netament i clara, en el nostre catalanesc.

El llibre, llegit avui, ens sorprèn per la potència de les hipèrboles amb què es parla de l’amor i es descriu Beatriu

En el que portem escrit encara no hem esmentat Beatriu, que és l’origen i el motor de l’obra. Però què en podríem dir nosaltres que no hagi estat dit? Fins i tot hi ha qui considera que no és més que un element d’una gran al·legoria amb implicacions filosòfiques, religioses, místiques, fins i tot esotèriques. Ja el seu nom (“la que porta beatitud, felicitat”) és ben significatiu. El llibre, llegit avui, ens sorprèn per la potència de les hipèrboles amb què es parla de l’amor i es descriu la dona: “En sa presencia tot se torna humil, / i no es sols ella qui apareix plascent, / ans quiscuna per ella reb honor. / I es en tots els seus actes tant gentil, / que ningú pot haver-ne d’ella esment / que no sospiri de dolçor d’amor.” A la Commedia, Beatriu reapareix i guia Dante cap al cel; deixem també nosaltres que la poesia escrita fa més de set-cents anys ens guiï, segur que arribarem a bon port i ens farà sospirar.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 117, gener del 2022.
• Dante Alighieri. La vida nova. Traducció de Manuel de Montoliu. Barcino, 2021.