Tot Walt Whitman en llengua catalana

En aquesta secció, que no deu arribar a llegir ningú, no he comentat mai poesia. Avui he de fer una excepció perquè hi ha hagut una gran notícia al món editorial català: la traducció íntegra de Leaves of Grass de Walt Whitman. Em sap greu no començar amb un poeta català.

La publicació és a càrrec d'Edicions de 1984, cosa que mostra la importància estratègica de les petites i mitjanes empreses del sector per a la supervivència de la llengua i cultura del nostre país. La veritat és que darrerament val la pena comprar llibres de les petites editorials independents. El llibre és oportuníssim perquè l'any vinent farà 150 anys de l'assassinat del president Abraham Lincoln, a qui Whitman, contemporàniament, va dedicar cèlebres elegies, realment belles. A més, l’obra del poeta nord-americà, amb nombrosos poemes dedicats a la democràcia, també escau al moment que viu Catalunya.

De Whitman, en coneixia la versió que Miquel Desclot i Agustí Bartra van fer dels poemes de "Cant de mi mateix", que conté algunes de les seves millors pàgines: "Però alerta, jo no dono conferències ni almoinetes, quan jo dono em dono a mi mateix". La nova traducció és del poeta Jaume C. Pons Alorda, a qui val molt la pena escoltar recitant Whitman (https://www.youtube.com/watch?v=-CEL21Jy9ZY). La traducció és excel·lent i sorprèn per la no-elisió sistemàtica del pronom de primera persona, "jo". És una opció arriscada que es distancia, per exemple, de l'adoptada per Desclot i Bartra, però serveix per remarcar la poderosa veu subjectiva del poeta que caracteritza Whitman. Resulta molt encertat i, a més, amb l'expressió del pronom també obté un efecte anafòric fidel a l’original, de gran eficàcia: "Jo bec hidromel dins de cranis, jo admiro els Xastres i els Vedes, jo respecto l'Alcorà".

Whitman és un poeta abrandat i sensible; patriota i universal; còsmic i microscòpic; narcisista i humanista; enamorat de la vida i de la mort; apassionat de la naturalesa i de les ciutats i les obres d'enginyeria…És un poeta total, de vegades excessiu, que recorda que “una fulla d’herba no és menys que la jornada laboral dels astres”. Traslladat a la nostra cultura, no és fàcil trobar-ne cap de nostre que s'hi assembli, però sí que té un paper equivalent als EUA al que aquí n'hem dit "poeta nacional". Em fa pensar no pas en un de sol, sinó en diversos poetes nostres alhora. Hi trobem ressons de la grandiositat èpica de Verdaguer, del panteisme de Maragall, de l'historicisme de Guimerà, de la sensualitat i la rebel·lia de Salvat Papasseit...

Avui, al segle XXI a Catalunya, Walt Whitman, escriptor del segle XIX que testimonia la construcció d'una nació, fa de bon llegir. Amb Whitman —sense que prengui mal cap capità nostre—, els catalans volem poder dir aviat que "la nau ha superat tots els esculls, hem guanyat el premi que anhelàvem".

Pere Torra

• Walt Whitman, Fulles d’herba, traducció de Jaume C. Pons Alorda, Barcelona, Edicions de 1984, 2014.
• Publicat a La Veu, núm. 36, maig de 2014.

Cent anys d'Albert Camus, l'home en rebel·lia permanent

Aquest any, es commemora el centenari de l’escriptor algerià d’origen francès (o potser hauria de dir l'escriptor francès nascut a Algèria), Albert Camus, contemporani del nostre Salvador Espriu. Els centenaris sempre són una bona excusa per acudir a l’obra d’un autor, però tant en el cas de Camus com el d’Espriu no haurien de caldre per a llegir o rellegir la seva obra, que ha de rebre la consideració de clàssica, és a dir, imprescindible. Per cert, Espriu es va referir a Camus en un text sobre Sísif al llibre Les roques i el mar, el blau, qualificant l'escriptor francès de “noble, sever i compassiu escriptor” per a qui “el món és absurd, poblat d'irracionals.”

En primer lloc, cal destacar el valor i la vigència indiscutibles de l’obra de Camus. Per això, amb motiu dels 50 anys de la seva mort, ara fa 3 anys, Zygmunt Bauman -que fa unes setmanes ha estat entre nosaltres a Barcelona- es demanava si realment havia mort Camus. D’ençà de la seva mort -recordava Bauman- no han parat d’aparèixer llibres, estudis, tesis doctorals, etc. i, per il·lustrar-ho, donava, entre d’altres, la xifra impressionant de 9.953 volums sobre Camus a Google books. Per a Bauman, el llegat de Camus s’assembla al de Kafka, susceptible de permanents reinterpretacions perquè, com el txec, evita cloure els elements que l’integren i els deixa deixa oberts, de manera que preservin sempre la capacitat d’intriga i de provocació.

A més, els catalans tenim raons addicionals per apreciar Camus, d'una banda, perquè és l'autor més traduït per una personalitat intel·lectual com Joan Fuster (6 llibres), d'altra banda, perquè per part de mare era d’ascendència catalanoparlant de Menorca (el seu segon cognom és Sintes) i, encara, perquè va arribar a traduir “El cant espiritual” de Joan Maragall, en col·laboració amb Víctor Alba. Així mateix, podríem parlar de la polèmica que s’ha encès els darrers mesos a Aix-en-Provence -zona plena de pied-noirs- amb motiu, precisament, de la gran exposició que es projectava per a la tardor d’aquest 2013 sobre el seu centenari; la seva posició -potser ingènua, però alhora valenta- sobre el terrorisme i el colonialisme en el conflicte d’Algèria; la baralla amb Sartre; la crítica al comunisme, on havia militat; etc.

Polèmiques passades i actuals de qui va afirmar "Je me révolte, donc nous sommes" (“Jo em rebel·lo, per tant nosaltres som”). Segurament, aquesta famosa sentència, algú la pot relacionar avui amb el fenomen dels ‘indignats’, però amb franquesa crec que Camus manifesta una rebel·lia més profunda i transcendent, lligada a la condició humana i la seva concepció de l’absurd com a forma de revolta, no pas limitada al model d'organització social.

En aquesta secció toca fer ressenyes de llibres, però el gruix de l’autor se’m menja l’espai. Sí que voldria fer un breu comentari sobre l’emblemàtica novel·la L’estrany, que Camus va publicar en plena Segona Guerra Mundial, l’any 1942. Es tracta d’una novel·la breu, amb una història molt senzilla -gairebé una anècdota-, però intensa i amb una penetrant reflexió sobre la condició humana. Fuster opta, amb encert, per traduir el títol, L’étranger, com a ‘estrany’ i no pas ‘estranger’, per a reforçar la vinculació de la història amb la condició de tot ésser humà, al marge de països i banderes. Meursault, el seu protagonista, es caracteritza per una indiferència radical davant el món. Meursault es mostra indiferent davant la mort de la seva mare, indiferent sobre si es casa o no amb la seva xicota (en una ocasió Marie li demana si no l’interessava canviar de vida i respon que “ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens”, p. 54), indiferent davant París ("És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca", p. 56), indiferent davant de l'homicidi d'un àrab que ell mata a la platja, indiferent amb la seva vida de pres (“tot el problema era com matar el temps. Però, a partir del moment en què vaig aprendre a recordar, ja no vaig avorrir-me gens", p. 96), indiferent davant de Déu i la religió (“li he dit que no sabia què era un pecat. A mi únicament m’havien declarat culpable”, p. 144), indiferent davant la sentència del tribunal en contra seva, etc.

Aquesta gran indiferència de Meursault, de vegades, fa pensar en Bartlevy, l’escrivent, el personatge de Herman Melville que assumeix una actitud passiva de rebuig a l’ordre establert, repetint cada vegada que l’interpel·len: “Preferiria no fer-ho”. A L’estrany, el protagonista, un cop condemnat a mort, aconsegueix una identificació, una mena de fusió espiritual, amb el món: “m’obria per primera vegada a la tendra indiferència del món. En trobar-lo tan semblant a mi, tan fraternal en definitiva, he sentit que havia estat feliç, que ho era encara” (p. 149). I tornant a Bauman: “Camus ens diu que la revolta, la revolució i l’aspiració a la llibertat són aspectes inevitables de l’existència humana, però que hi hem de posar límits per a evitar que aquests propòsits admirables acabin esdevenint tirania”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 24, abril 2013
• Albert Camus, L’estrany, traducció de Joan Fuster, Barcelona: La Butxaca, 2010

Retrobant Solitud, el gran clàssic de Víctor Català

No voldria acabar l’any sense comentar un magnífic llibre que he pogut llegir aquest estiu, que formava part de les novetats del darrer Sant Jordi. 

Acontravent va publicar a la primavera un curiós llibre que ha resultat una sorpresa ben agradable. Es tracta d’una novel·la molt ben escrita, estructurada en forma de dietari, en què el seu protagonista -enfrascat en un estudi sobre Eugeni d’Ors- no para de rellegir, sobretot, Solitud, de Víctor Català.

La novel·la de Genís n’és una mena de reelaboració i actualització, tot i que, de fet, hi té poc a veure. En conserva, això sí, l’afinitat entre els personatges principals i un entorn muntanyenc i isolat que condiciona la peripècia narrativa. L’obra de Genís, però, en canvia radicalment tant el punt de vista com la veu.

A Una altra solitud som davant d’un dietari escrit en primera persona pel personatge equivalent al pastor, ara un estudiós de d’Ors, en lloc de la narració omniscient centrada en la Mila (Milena en la novel·la del segle XXI). A més, Genís incorpora amb habilitat abundants reflexions estètiques al voltant de característiques dicotomies en l’art, la majoria ben vives en el moment de publicació de l’obra de Víctor Català: dionísiac vs. apol·lini; modernisme vs. noucentisme; romanticisme vs. classicisme; Maragall vs. d’Ors; Tàpies vs. Picasso, etc. L’autor, a més, no s’està d’esmenar el final de Solitud i, per a la seva novel·la, en proposa un -que no revelaré- de molt més agosarat.

De fet, m'atreveixo a suggerir que, entre les lectures obligatòries de Batxillerat, seria molt més assequible i profitós per als joves d’avui aquesta “revisitació” de Solitud, que no pas la gran novel·la de Caterina Albert, obra magnífica, però que conté massa barreres lingüístiques i temàtiques per al lector adolescent comú del segle XXI.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 8, octubre de 2011.
• Jaume Genís, Una altra solitud, Barcelona, Acontravent, 2011.