L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (1)

Un dels aspectes més destacats de L’ombra de l’eunuc, de Jaume Cabré, és la consciència del pes del passat com a element que condiciona el present. Aquesta consciència acompanya un dels principals eixos narratius del relat: la lluita antifranquista del protagonista i el seu posterior acomodament durant el període de la transició. 

L’obra, de fet, es pot llegir en bona mesura —encara que no pas exclusivament— com una crònica del fracàs de la generació que va protagonitzar la lluita contra l’últim franquisme (anys 60 i 70) i es va instal·lar en llocs de poder polític o social durant la transició (anys 80), després d’una clara renúncia dels postulats ideològics defensats poc temps enrere. Ja des de la seva estructuració mateixa, la novel·la —força complexa tècnicament i construïda en diversos plans— revela el seu caràcter de retiment de comptes davant la generació posterior a la del protagonista i, per mitjà de diversos mecanismes, posa de manifest una visió crítica d’aquest balanç. La conclusió més rellevant, consubstancial a la condició humana, és la impossibilitat de fer marxa enrere en les decisions —sovint errònies— que les persones van prenent durant la vida.

“—No puc deixar de xerrar. Fa una vida que no parlo”

Cap a la meitat de la novel·la, hi ha moment en què en Miquel Gensana diu a Júlia “—No puc deixar de xerrar. Fa una vida que no parlo” (190). La novel·la està organitzada a partir de la conversa entre Miquel Gensana, nascut el 1947, com l’autor, que en el temps de l’acció principal de la novel·la té prop de cinquanta anys, i Júlia, una companya de feina uns vint anys més jove que ell, durant un sopar a Feixes. La conversa, a la pràctica, esdevé monòleg, confessió de Gensana, i té lloc a l’antiga casa pairal de la família reconvertida en un pretensiós restaurant.

Gensana té necessitat d’explicar la seva vida fil per randa, de forma exhaustiva, més enllà del que li demana la seva interlocutora, assenyalant tots els errors que ell va cometre i els mals tràngols viscuts en el passat. De fet, l’explicació a Júlia té un to de confessió que s’emmarca en un conjunt de metàfores construïdes a partir d’elements religiosos, molt abundants a l’obra. Fins i tot la Júlia administrarà una mena d’absolució al final del llibre quan li diu que, en realitat, ella no el considera pas un eunuc: “—No. Com a molt, apòstata. Tota la teva generació us heu fet a cops d’apostasies” (453).

La confessió del passat del protagonista traspua una intensa amargor, que ja es revela des de bon principi. El protagonista es demana al començament de tot de l’obra “en quin moment exacte se m’havia començat a esquerdar la vida” (17) i unes ratlles més avall repeteix “en quin moment es van espatllar les coses?” (17). Des de bon començament, doncs, ja coneixem que la vida de Miquel Gensana és un fracàs o que, almenys, ell la percep així. De seguida també revela que ell sap que la mort del seu amic Bolós —excompany de lluita armada reconvertit a polític socialista en actiu— és fruit d’una venjança de fets del passat que el lector no coneixerà fins molt més endavant. I és que el passat és l’objecte gairebé exclusiu de la narració. La novel·la, essencialment, se situa en dos plans que corresponen a dues etapes diferents del passat: d’una banda, la història familiar explicada al protagonista per l’oncle Maurici i, d’altra banda, la biografia personal de Miquel Gensana, que ell mateix explica a Júlia. Aquesta darrera és la que inclou l’eix temàtic que explorem més a fons.

Pere Torra