dimarts, 26 de març de 2019

"Vindràs amb mi després del diluvi" o viure després del naufragi

“Amb l’aigua al coll, van decidir salvar-se” (p. 151). Aquesta és la frase decisiva que clou el capítol que constitueix el moll de l’os d’aquesta novel·la de Mar Bosch. Com ja afirma el títol mateix, és una història de supervivència, de com dos joves superen dures adversitats en el camí cap a la maduresa personal. Com qui no vol la cosa, la novel·la aborda grans temes: la paternitat, la família, la solidaritat, la pèrdua, el fet de tornar a començar o el sentit de la vida mateixa. Tot i la transcendència dels temes que evoca, és un llibre de lectura molt àgil i divertida, que forma part de la col·lecció “Matar el monstre” de la qual aquí ja hem comentat un parell d’obres (vegeu Sempre esperem la primavera i Barcelona, olímpicament sòrdida).

L'obra equilibra la tragèdia amb nombrosos elements de comicitat que sovint resulten hilarants

El llibre narra el procés d’adaptació a Barcelona de Noè i Sigrid (o també Coloma), dos germans que deixen el poble de Sant Guim de Freixenet després d’una situació familiar molt complicada. Els fets que originen el desplaçament a la ciutat són terribles, tràgics, però l’autora ho equilibra amb nombrosos elements de comicitat que sovint resulten hilarants: el noi del supermercat que es diu Eulàlia; la figureta de Darth Vader situada en un altaret per a fer pregàries; l’amistat de la protagonista amb una noia d’idees extravagants; el periodista ximple que destrueix els guerrers de terracota exposats durant el Fòrum de les Cultures; el misteri de les peticions de miracles al cementiri de Poblenou; l’individu xinès que fa de floquet de neu al zoològic; etc.

La protagonista veu Barcelona com una ciutat desconeguda i molt gran, però que pot constituir un refugi ideal per a ella

Com totes les novel·les de la sèrie, l’acció té lloc a Barcelona, si bé la ciutat hi apareix de forma indirecta i amb no gaires referències explícites al Fòrum de les Cultures del 2004, any de l’acció. La protagonista percep Barcelona com una ciutat desconeguda i molt gran, encara que, certament, s’adona que pot constituir un refugi ideal per a ella:
Tot i que només fa uns dies que hi és, ja li sembla que Barcelona, així, sencera, no s’emboira mai del tot. La ciutat és tan gran, creu, que sempre ha de tenir una part del cos que pren el sol i així, amb la pell torrada i els ossos calats d’escalfor, ha pogut resistir als hiverns de qualsevol mena. I ella espera poder-se encomanar una mica de l’essència de la gran ciutat i tenir sempre un bocí xuclant aquesta energia. No deixar-se emboirar mai del tot. (34)
La reclusió de Noè i l’actitud compassiva de la germana remeten a La transformació de Franz Kafka, però sense escarabat

L’obra incorpora un joc simbòlic deliberat amb els noms dels protagonistes: el germà gran, Noè, com el constructor de l’arca bíblica, és el responsable d’emprendre la marxa del poble on viuen (i on s’estaven ofegant) ambdós germans. Per la seva banda, Sigrid, que en realitat es diu Coloma, com el colom enviat des de l’arca, és qui explora la ciutat i comprova si aquesta els ofereix bones perspectives de vida després de la sotragada (el “diluvi”) que han patit. Però les referències no acaben aquí, ja que, justament, la novel·la s’inicia amb Noè reclòs a la seva habitació, que no fa cas als precs de la germana que li demana que en surti. Aquesta situació de reclusió de Noè i l’actitud sol·lícita i compassiva de la germana remeten a La transformació de Franz Kafka, però sense escarabat. De fet, la similitud de Noè amb Gregor Samsa acaba aquí; en canvi, el creixement que experimenta Sigrid, com a adolescent, és assimilable al que, en l’obra de Kafka, viu la germana del cèlebre personatge kafkià.

L’aire de mar que es pot apreciar a Barcelona sempre sorprèn aquells que no hi han viscut 

Com en el relat bíblic, també hi ha espai per a l’esperança, si bé, en lloc d’una branca d’olivera, a la novel·la es manifesta amb un gelat (“un gelat dels que manen, dels de dalt de tot de la carta, un puto rei del mambo”, diu la nena). Es tracta d’un record agradable que uneix tots dos germans, que s’afegeix al balsàmic aire de mar de la ciutat que entra a l’habitació de Noè on irromp Sigrid. L’aire de mar que encara es pot apreciar a Barcelona sempre sorprèn aquells que no hi han viscut habitualment i que no el conceben per a una ciutat tan gran, tan densa, tan poblada.

A hores d’ara, amb aquesta i les dues obres que ja he tractat aquí, hom pot afirmar que la iniciativa de l’editorial Comanegra ha reeixit en aplegar una polifonia molt diversa que incorpora amb la veu de Bosch una novel·la molt singular que sorprèn el lector.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 87, març del 2019.
  • Mar Bosch Oliveras, Vindràs amb mi després del diluvi, Barcelona: Comanegra, 2018.

Cap comentari:

Publica un comentari