Les rondes de mort de Patricia Highsmith

Ara fa trenta anys de la mort de Patricia Highsmith i convé fer-ne una commemoració com cal, és a dir, llegint-la. En el seu cas, és molt pertinent insistir en la lectura perquè la seva obra ha rebut nombroses adaptacions cinematogràfiques, algunes de molt bones, d’altres no tant, però només llegint-la es pot accedir, de manera integral, a la interessant concepció sobre la condició humana que contenen els seus llibres. Alfred Hitchcock de seguida es va adonar de la força dels textos d’una joveníssima Highsmith i, a partir de la seva primera novel·la, Strangers on a train (1950), va filmar una obra mestra, amb algunes imatges que ja són pura història del cinema. Aquesta novel·la fou traduïda al català per Jordi Martín Lloret com a Desconeguts en un tren, que encerta a fugir del fals amic en el títol. Ara bé, en algun cas, les pel·lícules han alterat massa el sentit de l’obra de Highsmith, com fa Plein soleil, de René Clément, protagonitzada per un brillant Alain Delon. Aquest film és molt apreciable i –pel meu gust– millor que la versió nord-americana amb Matt Damon, però modifica del tot el final de The Talented Mr. Ripley (1955) perquè evita que el protagonista quedi sense càstig. Aquesta “re-moralització” de la història fou criticada per l’autora mateixa.

A El crit de l’òliba Highsmith construeix el personatge de Robert Forester com el revers de Tom Ripley

 

Però l’obra de Highsmith és molt més que les històries al voltant del cèlebre Ripley. Per fugir-ne una mica, els proposo (re)llegir El crit de l’òliba (The Cry of the Owl, 1962), ben traduïda a la nostra llengua per Ferran Ràfols. Amb aquesta novel·la, Highsmith construeix el personatge de Robert Forester, precisament, com el revers de Tom Ripley. Si aquest sempre se’n surt i, malgrat els seus terribles crims, no l’enxampen mai; Forester no fa gaire res mal fet, però sempre sembla culpable dels fets i les morts que l’envolten. L’autora nord-americana és tan bona escriptora que sap fer una cosa i la contrària. Forester és una mena d’anti-Ripley, que només té un pecat original: s’obsedeix a espiar Jenny Thierolf, una noia que viu en una casa solitària. Aquest dèria voyeur, que obre la novel·la, determina tot el desenvolupament de la trama no només perquè és la via per la qual el protagonista entra en contacte amb la noia, sinó perquè aquesta conducta inicial és la causa del rebuig social que rep Forester al llarg de tota la narració.

 

La presència de la mort és tan abundant que aquesta novel·la es podria titular Ronda de mort a Pennsilvània

 

En aquest llibre la mort –tant simbòlica com física– hi és molt present. Ja en el primer capítol, el protagonista, que està fent els tràmits de divorci de Nickie –un personatge que, al principi, sembla poc rellevant– i arrossega un procés de depressió de cavall, mostra els seus dubtes pels consells del seu psicoterapeuta, on també emergeix la mort:

En Robert volia saber què hi havia a sota. El caos? El no-res? El mal? El pessimisme i la depressió, potser justificables? Simplement la mort, una aturada, un buit tan espaordidor que ningú no volia parlar-ne?

També la referència a l’òliba del títol al·ludeix a un símbol de la mort, segons indica el mateix personatge de Jenny, la qual encara es troba molt afectada per la mort del seu germà petit, tres anys enrere, per una meningitis quan només tenia dotze anys. A més, tant la noia com el protagonista tenen alguns somnis relacionats amb la mort. I, fins i tot, l’origen de l’assetjament a Jenny, almenys en una ocasió, deriva del fet que Robert «tenia la sensació que quedar-se a casa aquell vespre era la mort, una mort lenta i silenciosa, i veure la noia era tornar a la vida». En definitiva, la profusió de la mort converteix aquesta novel·la en una autèntica Ronda de mort a Pennsilvània, que podria ser-ne també un bon títol.

 

La novel·la ha tingut dues bones adaptacions cinematogràfiques

 

També aquesta obra ha estat adaptada al cinema el 1987 per Claude Chabrol i el 2009 per Jamie Thraves –entre altres de televisives o de menys rellevants. Per la seva banda, Chabrol trasllada l’acció a França –en concret, a Vichy i a París– i canvia els noms originals per uns de francesos, però és fidel a la trama. És una pel·lícula correcta, feta amb ofici, amb algunes troballes visuals remarcables, com quan mostra unes grans fotografies d’aus a l’estudi del protagonista, el qual es dedica a dibuixar per guanyar un sobresou. En tot cas, les imatges contribueixen a generar un ambient més inquietant. En canvi, les escenes de violència estan filmades amb poca convicció i freguen la inversemblança. L’adaptació de Thraves –una producció britànica rodada a Ontario, al Canadà– tampoc no s’allunya gaire de la trama de la novel·la, i té un punt fort a l’hora de capturar molt bé l’ambient fred, solitari i fosc dels escenaris de la novel·la. Recull molt bé l’esperit de Highsmith, que escriu com si estés mirant l’acció des de fora, amb objectivitat, amb una fredor implacable que atrapa el lector.

 

Enmig de tanta foscor, un gest d’amabilitat envers els altres pot ajudar a trobar un sentit a la vida?

 

A El crit de l’òliba els protagonistes no són ni herois ni antiherois ni éssers prototípics, sinó individus normals i corrents, potser més carregats de dubtes i obsessions que la mitjana. També s’interroguen sobre el sentit de l’existència i, en algun cas, manifesten una remarcable incomoditat per ésser al món. No fan coses gens espectaculars, sinó allò que és dictat per la lògica del relat, on desenvolupen la vida (i la mort) pròpia. Potser hi ha dos personatges amb unes conductes exageradament bèsties: Greg Wyncoop, el xicot de Jenny, i Nickie, l’exdona de Robert. Tots dos despleguen accions de gran agressivitat, amb un un odi forassenyat contra Robert. Curiosament, sembla que el personatge de la Nickie té base real, ja que caricaturitza una exparella de l’autora (de vegades, és perillós tenir relacions amb escriptors). Completen el ventall de personatges uns policies massa indiferents al drama i entestats a carregar els fets a Robert; alguns amics dels protagonistes i el metge que guareix Robert, l’ésser més positiu del llibre, que encarna valors de màxima humanitat. Al capdavall, enmig de tanta foscor, es demana el protagonista si recordar, abans de morir, un gest d’amabilitat envers els altres pot ajudar a trobar un sentit «als quaranta, cinquanta o seixanta anys que hauria passat sobre la terra».

 

Highsmith formula una reflexió més profunda que l’acosta a Kafka o a l’existencialisme

 

Sovint es llegeix Highsmith només com autora de novel·la negra o policíaca, cosa que és ben plausible, fins i tot lògica, però que també resulta superficial. Qui cerqui la intriga característica d’aquest gènere, també la troba, amb unes trames molt enginyoses i eficaces. Ara bé, l’autora formula una reflexió més profunda, que l’acosta a Kafka o a l’existencialisme. En bona mesura, el personatge de Robert Forester és víctima i alhora culpable dels fets de la narració. Vet aquí un kafkianisme ben clar. El narrador no ho jutja i el lector que faci el que vulgui, però segur que s’emporta una lectura rica, profunda i plaent.

Pere Torra