Pa, educació, llibertat. Una novel·la "sudista" de Màrkaris

Aquesta novel·la ofereix molts dels al·licients dels diversos lliuraments de la sèrie del comissari Kostas Kharitos: una trama ben construïda, una intriga molt ben administrada, una narració desimbolta i entretinguda, una història molt ben lligada a uns fets històrics del final de la dictadura, un personatge carismàtic amb un entorn familiar entranyable, un escenari —l'Atenes en crisi— molt ben retratat i de plena actualitat, una visió (auto)crítica sobre la societat grega, etc. (vegeu una ressenya anterior d'una novel·la amb el mateix protagonista a Com es viu 'Amb l’aigua fins al coll').

Som davant, doncs, d'un llibre molt recomanable, que es llegeix amb gran interès i que no es pot deixar fins acabar-lo. Màrkaris el 2013 pronostica des de la ficció moltes de les coses que han acabat passant el 2015 (per exemple, la situació del "corralito" actual, etc.), si bé en alguns aspectes encara és més contundent quan preveu la fallida completa de l'estat grec, l'impagament de salaris als funcionaris —com li passa a Kharitos mateix—,  l'abandó de l'euro i el retorn forçat a la dracma (també a la lira i a la pesseta, però, curiosament, no diu res de l'escut portuguès, que ens permetria completar la cèlebre sigla PIGS, corresponent als quatre estats del sud d'Europa).  Amb una fina ironia, Màrkaris no estalvia crítiques, a les autoritats europees que han conduït la situació econòmica:

Penso que des d'avui l'Adrianí assumeix el comandament general de les dues famílies. Ja que en parlo, aquests darrers quatre anys el comandament l'han tingut la Comissió Europea i el Banc Europeu. Així ens ha anat. Millor que se'n faci càrrec l'Adrianí. (31)

Entre els encerts més grans d'aquest volum, cal destacar-ne dos. En primer lloc, el redescobriment d'un tràgic episodi històric del final de la dictadura, conegut com "els fets de la Politècnica", que Màrkaris —com ha fet en altres ocasions— sap inserir dins la trama amb gran habilitat. Es tracta de la revolta que va tenir lloc a la Universitat Politècnica d'Atenes l'any 1973, en oposició a la Junta dels Coronels, que va acabar amb un bany de sang el 17 de novembre, amb l'entrada dels tancs de l'exèrcit a la Universitat. Uns fets gravíssims,  no del tot aclarits —no es coneixen amb precisió les xifres de morts—, que encara couen amargament a l'actual societat grega. El segon gran encert és l'aprofundiment en la crítica social, que caracteritza les novel·les de Màrkaris, i que, de fet, és autocrítica cap al propi país, Grècia. L'escriptor, per mitjà de la veu del comissari protagonista, mostra un gran escepticisme sobre el mal aprofitament dels beneficis de la integració europea:

—Tots aquests diners que hem rebut durant anys, les subvencions, els fons europeus de cohesió social, els programes marc per a la investigació i el desenvolupament, tot ha servit exclusivament per afegir una planta més a les cases. Ni noves infraestructures, ni inversions, ni desenvolupament, res de res. Tot perquè cada grec afegís una planta més a casa seva. L'única diferència amb la dècada dels cinquanta és que l'afegit d'ara l'hem finançat amb l'euro. (73)

Aquesta autocrítica és compatible amb certa reivindicació de Grècia com a país del sud d'Europa, al costat dels altres estats europeus, situats geogràficament en les tres grans penínsules de la Mediterrània. Màrkaris, amb Camilleri, Vázquez Montalbán o d'altres amb qui se l'ha comparat, construeix unes novel·les farcides de conflictes socials, amb problemes derivats del passat dictatorial, etc. Aprofitant alguna referència present a les manifestacions populars que apareixen a l'obra que comento aquí, podríem parlar d'una novel·la policíaca "sudista", és a dir, del sud d'Europa, uns territoris amb grans diferències respecte Europa central i del nord (com també són ben diferents el sud i el nord dels Estats Units), cosa que dóna lloc a narratives especials i es posa de manifest, fins i tot, en obres de gènere com la que és objecte d'aquesta ressenya.

No obstant això, no és el millor llibre de la sèrie protagonitzada per aquest comissari. D'una banda, l'autor ha eliminat alguns dels antagonistes de Kostas Kharitos, com ara el cap de la Brigada Antiterrorista, que donaven molt joc en episodis anteriors, amb qui el comissari es veia obligat a barallar-se per poder resoldre els casos. D'altra banda, en aquesta obra Màrkaris adopta un punt de vista sorprenent. Per mitjà del protagonista, es mostra molt comprensiu amb els responsables dels crims que s'hi relaten. Sense revelar els culpables dels assassinats, deixant de banda qüestions ètiques, no és versemblant plantejar que un home íntegre com el comissari Kharitos gairebé miri cap a l'altre costat, un cop resol els assassinats.

Pere Torra

• Petros Màrkaris, Pa, educació, llibertat, traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, Tusquets, Barcelona, 2013

Com es viu 'Amb l’aigua fins al coll'

Els moments de crisi, com els que vivim ara, són propicis a la novel·la negra. Per això resulta oportuna l’obra Amb l’aigua fins al coll del grec Petros Màrkaris, que Tusquets presenta dins la col·lecció L’Ull de Vidre, després d’haver-hi publicat Mort a Istambul. Del mateix autor, Pagès Editors també ha publicat en català L’accionista principal. 

Diem que el llibre és oportú, però no oportunista perquè la novel·la negra, sobretot la nord-americana, compta amb una llarga tradició de reflectir la realitat social immediata. Precisament, Màrkaris situa un nou cas del comissari Kostas Kharitos, del qual ha publicat ja cinc lliuraments, en una Atenes en plena crisi. El llibre és molt ric en l’ambientació d’Atenes, amb una conflictivitat social ben viva i el pessimisme de la gent d’un país que pateix una crisi profunda (contínues manifestacions al carrer, retallades de salaris, fins i tot algun suïcidi, etc.), i l’autor sap mantenir-ho en un bon equilibri amb l’acció principal de la novel·la.

Amb l’aigua fins al coll comença amb una citació ben explícita de Bertolt Brecht “¿Què és l’atracament d’un banc, comparat amb la seva fundació?” Banquers i gent vinculada al món de les finances comencen a aparèixer decapitats amb una espasa en estranyes circumstàncies. La novel·la, malgrat la difícil situació en què s’emmarca l’acció, també té moments humorístics com quan el mateix comissari Kharitos, narrador en primera persona, davant del cos del primer decapitat, es demana: “Què se n’ha fet de la pistola, de l’escopeta, del ganivet, o si m’apuren, del verí, em pregunto. La decapitació pràcticament no es fa servir enlloc del món, i nosaltres feia que no la vèiem des de l’època d’Alí Paixà o del bandoler Davelís.” La trama també inclou referències d’un cert to costumista de la vida familiar del comissari Kharitos, la filla del qual es casa a l’inici de la novel·la.

Kostas Kharitos emprèn la investigació que el portarà a enfrontar-se amb altres comandaments policials partidaris d’altres línies d’investigació. A més, Màrkaris, que té formació en ciències econòmiques, és molt acurat a l’hora de descriure els tripijocs financers (per exemple, hi ha una clara i completa explicació sobre els hedge funds o el paper de les empreses de qualificació, entre altres) i conclou que el funcionament del crèdit per a les persones i els estats ha estat com un dopatge de conseqüències nefastes per a la salut de l’economia, tal com els passa als esportistes amb la seva salut.

Lògicament no els revelaré el desenllaç, que l’autor sap accelerar amb habilitat cap al final, però els recomano molt que llegeixin aquesta bona novel·la i alhora espero que Tusquets o un altre editor català tradueixi tota la sèrie a la nostra llengua.

Pere Torra

(Publicat a La Veu,  núm. 10, desembre de 2011)

Llibre:

Petros Màrkaris, Amb l’aigua fins al coll, traducció de  Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, Barcelona, Tusquets, 2011.