"Sense destí", d'Imre Kertész, una mirada adolescent sobre l’holocaust

 

L’any 2002, en el discurs que va fer a Estocolm amb motiu de rebre el Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész va revelar que el seu nom i número d’identificació com a presoner -el 64.921- figuraven en el registre diari de detinguts del 18 de febrer de 1945 com una de les baixes del camp de concentració de Buchenwald. Kertész va expressar que aquest fet, que ell qualificava d’estrany, li va retornar la serenitat. En certa mesura, l’adolescent que va ingressar al camp d’Auschwitz havia mort i el supervivent que havia retornat era una altra persona.

L’adolescent que va ingressar al camp d’Auschwitz havia mort i el supervivent que havia retornat era una altra persona

Imre Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d'una família petitburgesa jueva assimilada que, segons el traductor xilè Adan Kovacsics, sempre va patir problemes econòmics i els seus pares es van separar. Quan tot just tenia quinze anys, a causa del seu origen jueu, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Retornat al juliol de 1945 al seu país, va concloure l'escola i es va dedicar al periodisme. Ingressa al partit comunista, fins a 1950, que en va ser expulsat. Va fer diverses feines mentre va començar a concebre Sense destí, que va tardar 13 anys a concloure i es va publicar el 1975. Trenta anys després de la fi de la 2a Guerra Mundial sembla que encara era massa aviat per a tractar sobre l’holocaust i la novel·la de Kertész no va rebre gaire atenció, però fou diferent quan es va tornar a editar deu anys més tard. A partir de llavors van anar apareixent les altres obres d'Imre Kertész.

Trenta anys després de la fi de la 2a Guerra Mundial sembla que encara era massa aviat per a tractar sobre l’holocaust

Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. Podem agrupar els nou capítols de l’obra en tres grans parts, que tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner i constitueixen tres estadis en la seva evolució: L’adolescent hongarès d’origen jueu (capítols 1-4); el presoner (capítols 5-8); el supervivent (capítol 9). La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, s’obre amb el comiat al seu pare, el dia abans de marxar deportat a un camp de concentració per a treballs forçats on, al final, no sobreviurà. Al començament del llibre, el narrador explica la seva vida com a adolescent hongarès de família jueva, fins que és retingut amb centenars d’altres jueus i deportat als camps de concentració d’Auschwitz, Buchenwald i Zeitz. Després d'un penós trasllat amb tren, explica les seves vicissituds i pensaments, les condicions de la vida quotidiana als camps, i el seu procés progressiu de degradació física i moral, com també el d’altres presos. Essent a Zeitz, Köves cau greument malalt i és traslladat a l’hospital de Buchenwald, fins al seu alliberament. El llibre es clou amb un retorn a casa marcat per les dificultats d’adaptació, després de la traumàtica experiència viscuda, i la incomprensió que reben els supervivents per part de la població en general.

La presència d’elements autobiogràfics de l’autor en el personatge principal resulta evident

Si comparem la biografia de Kertész amb la vida del jove protagonista de la novel·la, s’hi observen nombroses coincidències: l’origen hongarès i jueu, la data de naixement, la separació dels pares, la deportació als mateixos camps de concentració, l’engany sobre l’edat, etc., fins i tot, detalls com el número de presoner al qual Kertész va fer referència al discurs esmentat. Encara que György Köves no sigui Imre Kertész, la presència d’elements autobiogràfics de l’autor en el personatge principal resulta evident.

Sense destí és una obra sobre l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació

Essencialment, Sense destí és una obra sobre l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, però a mesura que avança la novel·la anem veient els canvis i els processos de presa de consciència i aprenentatge personal pels quals va passant el protagonista en el seu camí cap a la maduresa. L’ingenu nen de 14 anys, que duia una vida relativament plàcida a Budapest, entre les discussions del seus pares separats, experimenta una metamorfosi, a la qual s’al·ludeix de forma explícita a la mateixa novel·la. Així, el capítol 5 s’obre amb una referència molt gràfica al procés de transformació de ciutadà -amb restricció de drets, però certa llibertat- a presidiari sense drets i ni tan sols identitat personal pròpia.

En aquest procés de transformació del protagonista pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. György no es veu a si mateix com a jueu, grup al qual se l’adscriu. Per això, el dia del comiat del seu pare, es mostra molest pel fet d’haver d’adreçar-se a Déu en una llengua -l’hebreu- que ell desconeix. En canvi, davant de l’execució dels tres fugitius letons es lamenta, precisament, de no poder fer una pregària adequada en la seva llengua. Entremig d’aquestes dues fites encara trobem moments en què György especula amb la seva identitat, com per exemple, quan intenta que un presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a l’origen comú d’ambdós. El seu interlocutor el rebutja dient-li que ell no és jueu i György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

“A aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic”

Sense destí és una obra literària que no constitueix ni un text propagandístic ni tampoc un text que vulgui inventariar uns esdeveniments de forma documental i asèptica, sinó que pretén aconseguir un efecte d’emoció i reflexió sobre el lector a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys. Aquest jo narrador, que de vegades resulta ingenu o no disposa de tota la informació, té una mirada personal i sovint càndida sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos, però rera els quals György és capaç d’entrellucar-hi certa esperança. Aquesta mirada de l’adolescent inclou una abundant presència d’elements d’ironia, construïts a partir del contrast entre la percepció de György respecte la gravetat dels fets i el seu dramàtic desenvolupament. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus i tràgics fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110).

Tot plegat s’havia produït a causa dels passos per la supervivència que havia anat fent tothom

La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa incorpora elements de reflexió moral rellevants que transcendeixen l’argument. Aquesta reflexió, sobretot, s’intensifica a mesura que la seva situació personal i la dels que l’envolten es va degradant de forma progressiva, en el capítol 6 i següents, quan explica, per exemple, que el seu company Bandi Citrom ja no presentava l’aspecte musculós i saludable de la primera vegada que l’havia vist; o quan narra la tràgica fi, l’extinció sencera, de la família Kollmann. La percepció del narrador és molt gradual i en dificulta la presa de consciència. Potser un dels moments més punyents es produeix quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït a causa dels passos per la supervivència que havia anat fent tothom, ell mateix inclòs: “Tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa. Vaig fer passos amb el meu pare, vaig fer passos amb la meva mare, vaig fer passos amb l’Annamária, i vaig fer passos -els més difícils de tots- amb la veïna, la germana gran” (254).

“Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat"

Finalment, un dels aspectes que generen més sorpresa d’aquesta la novel·la és la referència als moments de felicitat o nostàlgia que experimenta el protagonista vers els camps. Hi ha un instant especialment memorable quan György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En instants com aquests la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes i els tòpics que tracten la reclusió als camps de concentració com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, com a supervivent dels camps, ho pot fer i ho fa amb una gran sensibilitat. Per això la seva obra transcendeix els camps de concentració com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns crema, 2003.

Obres citades

• Kertész, I. (2006). La lengua exiliada: Artículos y discursos. Traducció d’Adan Kovacsics. Madrid: Taurus. 
• Kertész, I. (2003). Sense destí. Traducció d’Eloi Castelló. Barcelona: Quaderns crema. 
• Kertész, I. (2001). Sin destino. Traducció de Judith Xantús, revisió d’Adan Kovacsics. Barcelona: Acantilado. 
• Kertész, I. (2002). Sin destino. Traducció de Judith Xantús, pròleg d’Adan Kovacsics. Barcelona: Círculo de lectores.

Fèlix Millet, l’home que va retratar la classe dirigent catalana

El periodista Jordi Panyella és autor d’un llibre molt interessant i molt necessari sobre el gravíssim espoli del Palau de la Música Catalana que va dur a terme Fèlix Maria Millet amb la col·laboració de Jordi Montull (M&m en el llibre). Panyella és un periodista de El Punt AVUI, especialitzat en afers de tribunals, que compta amb una llarga trajectòria professional, en què destaca pel fet d’haver posat al descobert les contínues discriminacions i manca d’ús que pateix la llengua catalana a l’àmbit judicial. De fet, sobre aquest àmbit, creiem que Panyella ha acumulat una gran quantitat d’informació i d’històries sobre les quals també podria publicar un altre llibre, cosa que alguns li agrairíem molt i li demanem des d’aquí.

El llibre que ara comentem tracta sobre l’escàndol que va esclatar el juliol de 2009 quan, per ordre judicial, els mossos d’esquadra van escorcollar les oficines del Palau de la Música Catalana per investigar uns desviaments de fons de la institució. El progressiu coneixement dels fets i la confessió pública dels seus responsables va sacsejar la societat catalana i l’afer va ser objecte de la màxima atenció mediàtica. Un cop la intensitat dels focus mediàtics s’ha rebaixat, és molt útil recordar i analitzar de forma pausada els fets. Panyella fa això i molt més, ja que, amb intenció literària, ha escrit un llibre de lectura molt amena -encara que els fets no resultin simpàtics- pautada per 40 breus capítols temàtics. L’autor empra la primera persona amb un estil que defuig la freda acumulació de dades sobre un cas judicial i incorpora la seva experiència personal com a ciutadà i com a periodista (per exemple, als capítols “Jo he cantat al Palau”, “Esclata la bomba”, “L’has de mantenir, però vigila’l” o “Tot passejant amb Jordi Montull”). Finalment, el llibre compta amb un útil índex onomàstic -molt necessari en aquest tipus d’obres- que esdevé tot un ‘who is who’ de la classe dirigent de la societat catalana.

Precisament, la societat catalana i, en especial, els que hi ocupen llocs destacats -també periodistes i auditors- queden ben retratats amb aquest afer, en haver afavorit l’encimbellament de Fèlix Millet, a qui el Govern de la Generalitat va atorgar la creu de Sant Jordi i l’Ajuntament de Barcelona preveia lliurar-li la medalla de la ciutat. Tothom, ‘a banda i banda de la plaça Sant Jaume’, va ser enganyat (o es va deixar enganyar) per Millet. Diu Panyella: “L’escàndol del Palau té també molt de cosa transversal, molt de la tan anomenada sociovergència, que algú creu que mai arribarà a governar però que de fet ha manat sempre en aquest país” (140).

A mi m'esgarrifa la impostura de Millet, però em preocupa encara més la seva capacitat de rebre l’admiració i els honors dels responsables polítics i institucionals mentre s’apropiava de diversos milions d’euros de diner públic. Com apunta el llibre, l’única manera d’arreglar-ho és apostar per la regeneració dels responsables, com ara, per exemple, havent evitat mantenir en el càrrec d’interventor general la mateixa persona durant anys i panys. Recordem també que la trama va ser destapada per l’Agència Tributària -la Hisenda espanyola- tot i que el 2002 la Sindicatura de Comptes ja havia fet un informe, amb seriosos dubtes sobre la gestió del Consorci del Palau, que els diputats del Parlament de Catalunya van passar per alt.

El llibre aplega molta informació sobre el cas i, en algunes ocasions, la insinua o la deixa en suspens. Sovint el lector té la impressió que el periodista sap moltes més coses, però que, per diverses raons, no les explica totes (al capítol “Un matí entre togues” l’autor apel·la al secret professional per ocultar una conversa que té amb el jutge Juli Solaz, cosa que, com a lectors, no li podem perdonar). De fet, la investigació judicial encara està oberta i, d’alguna manera, el llibre de Panyella continua. Així, el mateix periodista explicava fa poc al diari que una comissió judicial va escorcollar el passat 4 de maig una caixa de seguretat de Millet en una oficina bancària on es van trobar dòlars i una col·lecció de joies. Tot plegat permet a Panyella qualificar Fèlix Millet de “pou inesgotable de sorpreses”. El seu llibre és una bona manera de mirar aquest pou tot evitant de caure-hi.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 15, maig de 2012.
• Jordi Panyella, Fèlix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del Palau, Barcelona, Angle Editorial, 2012

Tirant lo Blanc segons Joan Sales, un Tirant divertit i de molt bon pair

Després de dedicar sengles comentaris a obres de Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, arriba el torn de Joan Sales, el tercer gran autor nascut també ara fa 100 anys. No tractaré sobre Incerta glòria perquè, afortunadament, als darrers temps se n'ha parlat força i ja s'ha consolidat merescudament com una de les millors novel·les sobre la guerra civil i, a la pràctica, una de les nostres millors novel·les de tot el segle XX.

Em referiré, en canvi, a l'obra En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, una breu comèdia versificada que pren com a argument alguns episodis de la novel·la Tirant lo Blanc. Aquesta peça teatral -representada per primer cop l'any 1958 per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona- esdevé no tan sols un deliciós divertiment, sinó un magnífic treball de llenguatge, amb l'ús d'una llengua viva i genuïna plena d'expressivitat i enginy humorístic; i encara -tal com indica Núria Folch al pròleg- un pont d'enllaç directe amb la nostra millor tradició literària. Segurament, un primer acostament al Tirant per part del món escolar es podria fer amb més profit amb aquesta obra (i, sobretot, amb la seva representació) que no pas forçant la lectura de l'original de Joanot Martorell o d'adaptacions més o menys convencionals.

Sales, de manera encertada, defuig recollir l'argument sencer de la novel·la i se centra tan sols en les intrigues cortesanes al palau imperial bizantí. L'acció se situa just al moment de l'arribada triomfal de Tirant lo Blanc, que acaba de derrotar els turcs. Tirant esdevé un bàlsam per al moment de crisi que vivia l'imperi oriental, crisi que en algun moment ens sembla familiar a la que vivim al segle XXI:

SENESCAL: S'acosta, Majestat, un desastre bancari. Una màfia de financers juga a la baixa. 

BASILEU: ¡Els usurers! I ¡quin remei hi veus!

SENESCAL: Només canviar el signe monetari convertint en pàfia el denari. Suprimit el denari, no podrà baixar més per molt que especuli la màfia" (p. 19).

Tota l'acció es desenvolupa al palau imperial grec on es viuen les divertides corredisses nocturnes pintades amb un to optimista i desenfadat -al capdavall, és una comèdia. Aquí no veurem pas morir Tirant, com sí que passa a la novel·la. Alhora, van quedant retratats els principals personatges de l’obra mestra de Martorell: la dubitativa i força bleda princesa Carmesina; el gran soldat, però tímid amant, Tirant; l'enginyosa i intrigant Plaerdemavida (autèntic motor de l’obra); l'oportunista i entranyable Viuda Reposada; el vell i decadent Basileu; el traïdor i esbojarrat duc de Macedònia; el lleial i eficaç Hipòlit, cosí de Tirant. El mateix Hipòlit es defineix a ell i al seu company d’armes: 

¿Qui som? Dos cavallers errants i sense un clau. Més ens valdria ser dos ratolins de marca i abans de començar el sarau amagaríem cap i cua dins el cau. (p. 131).

En un país normal, el teatre nacional corresponent hauria programat la representació d’aquesta obra amb motiu del centenari de l’autor. Al nostre país, per desgràcia, em sembla que el nostre TNC no ho té previst. Per això, si ja han llegit Incerta glòria (si no ho haguessin fet, facin el favor de posar-s’hi), els aconsello que visitin aquesta peça teatral, una petita joia de la nostra literatura i un exemple de la bona feina de Sales. En quedaran tan contents com si haguessin pogut tastar un guisat dels que la Viuda reposada presumia de fer: 

Jo us guisaria a cor què vols unes perdius amb unes cols que se us fondrien a la boca i també faig recapte amb coca i amb unes cebes uns popets que hi canten tots els angelets, i uns canelons farcits amb cert poti-poti com per llepar-se'n el bigoti i sé el secret d'uns sofregits que us en xuclaríeu els dits. (p. 137).

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 14, abril 2012.
• Joan Sales, En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, Barcelona, Club Editor, El pi de les tres branques, 1990.

40 anys de «L’enquesta del canal 4» d’Avel·lí Artís-Gener

Aquest 2012, any del centenari del seu naixement, fa 40 anys que Avel·lí Artís-Gener va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la L’enquesta del canal 4, obra que només s’ha tornat a publicar en el recull de les obres completes (1993) i en una col·lecció esporàdica de venda en quioscs anomenada “Grans èxits” l’any 1994. 

La manca de reedicions de les novel·les d'Artís-Gener és una debilitat de la nostra cultura

En general, ens sembla que cap obra d’Artís-Gener no s’ha tornat a publicar al segle XXI, cosa que, francament, és una manifestació de la debilitat de la nostra cultura. La narrativa d’Artís-Gener és interessant i conté elements poc explorats en el nostre panorama literari que la continuen fent atractiva per al lector actual. També és possible que el gruix de la biografia de l’autor, la seva personalitat, el pare dels mots encreuats en català, el ninotaire, etc. ens hagin amagat una obra novel·lística de qualitat. 

Isaac Asimov, Ray Bradbury, George Orwell, Arthur C. Clarke o Franz Kafka són referents de la novel·la d'Artís-Gener

 
L’obra que comentem és una excel·lent novel·la que la crítica ha relacionat amb Aldous Huxley (Un món feliç) i també amb autors clàssics de ciència-ficció com Isaac Asimov i Ray Bradbury. Nosaltres hi trobem també ressons de George Orwell (1984), Arthur C. Clarke i, en alguns passatges, fins i tot, de Franz Kafka (El procés). Només amb la nòmina de referents que acabem d’enumerar, la novel·la d’Artís-Gener ja constitueix una obra ben singular dins la nostra literatura; però, a més, és una novel·la amena que ofereix una lectura enriquidora, a la qual, segons que afirma Joan Oliver al pròleg, hauria escaigut també el títol “L’home i el Leviatan”.

Amb una tècnica més periodística que narrativa, es planteja una nítida l’al·legoria del Canal 4 amb un règim dictatorial

La novel·la presenta amb minuciositat les interioritats de WERTV-Canal Quatre, una cadena de televisió que constitueix un univers tancat, opressiu, jeràrquic i alienant (el Leviatan d'Oliver), per mitjà de la transcripció de diverses entrevistes amb persones que hi treballen, cosa que en fa multiplicar els punts de vista i n’ofereix una imatge rica i completa. Amb aquesta tècnica més periodística que narrativa, va apareixent de forma nítida l’al·legoria de la rígida estructura piramidal del Canal 4 amb un règim dictatorial, del qual hi havia experiència ben viva l’any de publicació de l’obra (1972). També hi apareix un grup d'oposició, el Trajecte, que intenta boicotejar la cadena de televisió. L’autor defuig, però, una aproximació maniquea a consciència i no s’està d’expressar també els dubtes pels mètodes expeditius i igualment anul·ladors de l’individu que utilitza el grup opositor: “El Trajecte era un compàs d’espera que hàbilment se servia dels mètodes d’allò mateix que combatia, de la mateixa manera que la vacuna conté el virus que destrueix finalment.” (p. 300). No en revelarem el final per animar a qui em llegeixi a endinsar-s’hi, però el text deixa espai a l’esperança en el gènere humà.

Cal destacar el gran treball de llenguatge de la novel·la, esperable pel gran domini de la llengua de Tísner, que adapta amb molt d’encert el registre lingüístic al tarannà de cada personatge i inventa uns noms dels personatges molt eficaços per a atribuir a l’obra un aire de novel·la utòpica. El llibre no és una novetat (té 40 anys!), però llegint-lo celebrareu com Déu mana el centenari de l’autor i, al capdavall, a les nostres lletres no anem sobrats d’autors que arrisquin amb obres de to experimental i ambició.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 13, març de 2012.
• Avel·lí Artís-Gener, L’enquesta del canal 4, Barcelona, Proa, 1972.

Calders: llegir un gran escriptor

El 2012 és un any de tres centenaris molt importants per a la literatura catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Algú ha qualificat el segle passat -amb encert- com una mena de “segle d’or” per a les nostres lletres, atesa la quantitat i qualitat de les obres que s’hi van produir i de les quals encara ens nodrim.

Tots tres autors, a més d’excel·lents escriptors, es van caracteritzar pel seu compromís amb el país i amb la llengua. Cal esperar que les institucions i empreses editorials del país procuraran una commemoració digna de la importància de la seva obra. I no es tracta tan sols de fer debats acadèmics i civils, estudis i conferències. La millor manera d’honorar un escriptor és llegint-lo i per això calen noves edicions, sobretot, edicions en formats de butxaca.

Per això celebro amb entusiasme que Edicions 62 s’hagi decidit a tornar a publicar a la col·lecció “La butxaca” el recull Tots els contes de Pere Calders. Es tracta d’una reedició molt correcta i assequible, de gairebé mil pàgines, en què, afortunadament, els editors han tingut el detall d’enquadernar el llibre amb tapes dures. Inclou els onze títols de la producció contística de Calders des de El primer arlequí (1936) fins a L’honor a la deriva (1992) i inclou tots els contes de Calders apareguts en llibre.

Una nova lectura el 2012 em fa constatar la plena vigència de Calders que l’ha fet esdevenir un autor efectivament llegit i apreciat per un públic molt ampli. S’ha dit sovint que Calders beu d’influències de Bontempelli, Pirandello, Kafka, E.A. Poe o, entre nosaltres, Josep Carner i els escriptors del grup de Sabadell (Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols). Sens dubte, l’afinitat amb aquests autors hi és, però l’escriptura de Calders és alhora molt original. Per això, la ironia i l’humor dels seus contes han generat el qualificatiu “caldersià”. Aquest adjectiu s’aplica a aquells textos que aconsegueixen un efecte humorístic, per mitjà de l’enginy en el tractament de les situacions, la barreja de l’absurd i el quotidià, la continuïtat entre fantasia i realitat, la naturalitat davant de fets extraordinaris, etc. Tot això, va acompanyat d’una gran habilitat en l’ús del llenguatge. Llegir Calders no tan sols constitueix una experiència molt plaent, sinó que el lector rep la gratificació de trobar-se davant d’aquelles obres ben fetes, a les quals no es pot llevar ni afegir res sense alterar-ne el resultat final empitjorant-lo.

A mi el recull que em captiva més continua essent -més de mig segle després- Les cròniques de la veritat oculta, el qual conté peces mestres com “El principi de la saviesa”, “L’any de la meva gràcia”, “Coses de la Providència” o “Raspall”. També resulten delicioses la novel·leta Aquí descansa Nevares i les altres narracions de tema mexicà. Procedents d’altres reculls posteriors, cal esmentar “Invasió subtil”, “La revolta de les coses”, “Tot s’aprofita”, “El barret fort”, etc. En mil pàgines n’hi ha moltíssims per llegir, redescobrir i, en definitiva, gaudir.

A continuació, com que he dit que cal commemorar un escriptor llegint-lo, incloc dos contes breus de Calders, procedents del recull Invasió subtil i altres contes.

NO SE SAP MAI
De les quatres rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

EL MIRALL DE L’ÀNIMA
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

Aquests contes molt breus van començar a aparèixer en els reculls més tardans de l’autor i permeten observar -de forma molt sintètica- la tècnica narrativa de Calders de forma condensada.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 12, febrer de 2012.
• Pere Calders, Tots els contes, Barcelona, Edicions 62, “La Butxaca”, novembre de 2011.

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (i 5)

Referents històrics i culturals de l’imaginari nacional dels finlandesos que apareixen esmentats a la novel·la

A continuació enumero els referents històrics o culturals finlandesos que hem identificat a la novel·la i reproduïm el fragment on apareixen. Aquests referents fan una important funció en el llibre perquè relliguen la història del grup dels persontages amb episodis de la història nacional de Finlàndia, de la qual l’autor fa una selecció molt efectiva.
 

Al començament de tot de la novel·la (cap. 1 “El doble intent de suïcidi al paller de Häne”), ja s’esmenta la Unió Soviètica i se la concep com a gran enemic dels finlandesos:

Tal es el peso de la congoja, que muchos finlandeses ven la muerte como única salida a su angustia. Una mente taciturna es un enemigo aún más encarnizado y temible que la propia Unión Soviética. (9)

A l’inici del capítol 10 (“Comença el viatge cap a enlloc”), quan els suïcides es troben a la plaça del Senat, als peus de l’estàtua del tsar Alexandre II, l’autor fa un ràpid repàs històric dels esdeveniments de què ha estat testimoni l’estàtua:

A lo largo de los años aquel zar de bronce había visto desfilar las jaurías de cosacos de la época de la opresión rusa, la parada triunfal de la sanguinaria Guardia Blanca tras la guerra civil, la marcha de los campesinos del Movimiento de Lapua, las multitudinarias manifestaciones de los rojos tras las guerras y las heladas fiestas de Nochevieja organizadas por el municipio. Había asistido al siniestro traslado de los presos a la fortaleza de Suomenlinna y, más recientemente, a los retozos de la celebración del Primero de Mayo, pero nunca se había visto rodeada de suicidas en potencia. (87)

Al capítol 17 (“Els enterraments de dos pioners”), el grup de suïcides aprofita per a fer una visita a Imatra:

Al extremo este del puente se erguía una sobrecogedora estatua de bronce, obra del escultor Taisto Martiskainen, llamada La Doncella de Imatra. Representaba a una joven ahogada en la corriente, la larga cabellera flotando alrededor de ella. También el dotado artista había terminado sus días ahogándose en uno de los lagos del interior del país. (134)

Al capítol 19 (“Aplegant els darrers companys cap al Cap Nord”), s’esmenta la novel·la El turista hivernal, sobre l’autoria de la qual els personatges discuteixen sense encertar-la, com ens aclareix la nota de l’edició finesa, que indica que correspon a Veikko Huovinen:

La jefa de estudios comentó que el ambiente de aquel viaje le recordaba el de una novela de Pentti Haanpää, El turista invernal, donde varias personas recogidas al azar viajan en coche hacia el norte. (...) Desde la trasera del autocar alguien gritó que El turista invernal no era de Haanpää, sino de Ilmari Kianto. (153)

El meu desconeixement de la literatura finesa em fa difícil de dir per què Paasilinna esmenta aquests tres autors, precisament. M'atreveixo a intuir que aquests tres autors constituirien una mena de petit cànon literari per a Paasilinna perquè tots tres tenen una obra caracteritzada per una aproximació realista, un remarcable pacifisme -concretat en un rebuig a la guerra, experimentada en la pròpia pell-, i un enfocament literari que inclou l’humor. A més, Pentti Haanpää és de formació autodidacta, igual que Paasilinna mateix.

Salvant les distàncies, aquest moment de l’obra de Paasilinna recorda la cèlebre escena de la tria de llibres per part del capellà i el barber a Don Quijote de Miguel de Cervantes. A més, tots tres autors són nascuts al nord de Finlàndia, com el mateix Paasilinna.

Al capítol 22 (“L’intent de suïcidi col·lectiu al Cap Nord”), el coronel Kemppainen pensa a citar el general Mannerheim:

A punto estuvo de citar la famosa orden del día del general Mannerheim y decir que había combatido en numerosos frentes, pero que nunca había visto soldados luchando por la vida con tanto valor como aquellos aspirantes a suicida. Pero, finalmente, se abstuvo: no era cuestión de hacer bromas a la hora de la muerte. (174)

Al mateix capítol 22, es fa broma amb la mala relació entre alemanys i finlandesos :

De todos modos, a los alemanes siempre les extrañaban las costumbres de los finlandeses, así que no había motivo de preocupación alguna. (179)

Al capítol 24 (“L’Associació Lliure de Suïcides Anònims”), quan el grup decideix fundar el club amb el nom d’Associació Lliure de Suïcides Anònims, recorden la duresa de la guerra d’hivern contra la URSS:

Evocaron las duras pruebas de la guerra de invierno, durante la Segunda Guerra Mundial, y decidieron tomar ejemplo de la heroica lucha de los soldados finlandeses, que habían peleado hasta morir. Al camarada no se le dejaba ni solo ni vivo. Los soldados de la guerra de invierno cayeron codo con codo, y lo mismo harían los Suicidas Anónimos, sólo que en aquel caso el enemigo era aún más feroz que la Unión Soviética: se trataba de toda la humanidad, del mundo y de la vida misma. (189)

Al capítol 28 (“Tres sueques amb molta vitalitat rondant per Alsàcia”), els esments a la Guerra dels Trenta Anys s’emmarquen en una confusió -molt habitual- que pren els finesos per suecs:

La guía francesa empezó a hablar con cierta vehemencia de las peores etapas de la historia de la fortaleza, que habían tenido lugar en tiempos de la Guerra de los Treinta Años, durante la cual los suecos habían saqueado y violado por toda Alsacia (...)

El coronel hizo notar a la guía que, al parecer, las citadas tropas de asedio estaban formadas por finlandeses, ciertamente bajo el mando de los suecos, ya que en aquella época Finlandia pertenecía a dicho imperio. Kemppainen presentó sus disculpas por la conducta de sus compatriotas en el siglo XVII. (218, 219)

Al capítol 29 (“Una estada feliç a Zuric”), el coronel Kemppainen i Helena Puusaari també discuteixen sobre literatura finlandesa davant la tomba de James Joyce a Zuric:

En un rincón lleno de verdor vieron la estatua del famoso escritor James Joyce, que estaba enterrado allí. Helena Puusaari dijo que había leído una de sus obras, traducida al finlandés per Pentti Sarikoski.

-Ojalá en Finlandia tuviésemos escritores tan estupendos -suspiró la jefa de estudios.

-Tenemos a Alexis Kivi -intentó replicarle el coronel, pero entonces se acordó de la versión para televisión que Joukko Turkka había hecho de Los siete hermanos. El director, con la participación de siete de los peores exaltados de la Escuela Superior de Teatro, había destrozado aquel tesoro de la literatura nacional. (227)

A tall de conclusió

Francisco Solano, en una ressenya periodística, identificava la raó principal de l’èxit de Paasilinna.

La razón primordial de tanto éxito es que son novelas indudablemente divertidas, pero no por ello insustanciales; su sentido de lo cómico recuerda, de alguna manera, el cine mudo, en concreto la actitud impasible de Buster Keaton frente a la tontería: un humor muy serio, que se sirve de la parodia para revelar la chifladura tanto de los estrafalarios como de los que se avienen a la más cruda normalidad.

Trobo encertada l’opinió de Solano. L’obra de Paasilinna és molt divertida, però això no la fa intranscendent ni frívola, encara que la novel·la tracti un tema tan seriós com la mort. La subjecció a la realitat –amb l’acurada descripció dels elements geogràfics i històrics que conté– i la contundent crítica de la societat finlandesa no deixen indiferent el lector. Potser l’únic punt en què la novel·la força la versemblança és el final, en què s’inclou un epíleg que dóna compte del destí dels diversos personatges (nombrosos casaments i aparellaments entre diversos membres del grup, el miraculós salvament del criador de rens que es llança al mar, etc.). Precisament, aquest excés de l’epíleg fa la funció de contrapunt en una història que -ben mirat- conté una duresa remarcable (recordem que es produeixen diverses defuncions al llarg del text) i determina la seva adscripció al grup de novel·les d’humor. Al capdavall, el lector no haurà gaudit tan sols d’un mer entreteniment, sinó que haurà pogut ser testimoni de la manca d’humanitat i la buidor a què ens aboca la civilització occidental a partir de l’exemple d’un grup de finlandesos de final del segle XX. 

Pere Torra

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (4)

La crítica a les societats occidentals

El text de Paasilinna aborda de forma frontal un tema difícil per als habitants dels països nòrdics (als quals s’atribueixen tendències suïcides superiors a la mitjana europea i una vida depressiva i fosca marcada per una climatologia adversa) i li dóna literalment la volta sense una voluntat moralitzadora ni caure en sentimentalismes. La voluntat de suïcidi que constata la novel·la no seria un defecte propi dels individus ni tampoc el resultat d’unes condicions climàtiques adverses, com s’ocupa de recordar reiteradament Seppo Sorjonen -el personatge optimista, contrapunt de tot el grup i que a la novel·la se l’anomena “aguatragedias”- quan explica un dels seus contes positius:

En sus pensamientos, el hombre abrazó al mundo entero, a la vida. Pensó embelesado que eso era algo que cualquiera podía sentir en Finlandia, tanto el rico como el pobre. Hasta un tullido atado a una silla de ruedas podía mirar a las estrellas en una noche de invierno y disfrutar de la vertiginosa belleza de la Creación, de la vida. (213)

El que afavoriria el sorgiment dels suïcides seria conseqüència de la forma en què està organitzada la societat en un país de civilització occidental post-industrial, com Finlàndia. Els dos principals motius de crítica són, d’una banda, viure d’esquena als altres i, d’altra banda, viure d’esquena a la naturalesa. La solitud és el principal tret comú que es constata en les cartes dels assistents al seminari:

Casi todos los remitentes tenían en común un profundo sentimiento de soledad y abandono, algo que también resultaba familiar al trío de lectores. (54)

Més endavant hi ha dues pàgines senceres amb un text més contundent sobre aquest aspecte:

Llegaron a la conclusión de que la sociedad finlandesa era fría y dura como el acero y sus miembros eran envidiosos y crueles los unos con los otros. El afán de lucro era la norma y todos trataban de atesorar dinero desesperadamente. Los finlandeses tenían muy mala leche y eran siniestros. (157)

Pel que fa a la destrucció de la naturalesa, l’obra és també molt explícita:

En su amada patria, la industria y los dueños de los bosques destruían sin piedad la naturaleza, y lo que quedaba en pie era devorado por los xilófagos. Del cielo caía una lluvia ácida que envenenaba la tierra haciéndola estéril. Los agricultores echaban en sus campos tal cantidad de fertilizantes químicos, que no era de extrañar que en los ríos, lagos y bahías proliferasen las algas tóxicas. (158)

Els trenta-tres suïcides que pugen dalt de l’autobús (deixant de banda ara els dos acompanyants que no volen morir i en són excepció) són desferres humanes, rebutjos als quals la societat, la ciutat, el país, el sistema no ofereixen cap perspectiva de vida. Paasilinna -de manera semblant al cineasta Kaurismäki, amb el qual té punts d’afinitat- té debilitat pels marginats, pels exclosos.

Paasilinna se moque comme un satiriste français de l'administration publique, de l'armée, des médecins et de la police. Il le fait sans moraliser, sans enseigner. C'est un Michel Foucault joyeux, d'esprit conciliateur et amuseur qui montre sans jargon académique que le marginal peut être la clé pour comprendre les déviations morales de toute la société (Tarmo KUNNAS, "Kaurismäki et Paasilinna - pourquoi un tel succès?", Suomen Pariisin-suurlähetystön internet-sivut, 2001).

I el marginat no esdevé solament “la clau per entendre les desviacions morals de la societat”, sinó que tots aquests desgraciats, quan s’ajunten, a més de fer-se una companyia que no troben en la societat convencional, sobretot, es revelen capaços d’aportar coses positives a la comunitat que improvisen. Fofi destaca l’habilitat de l’autor a l’hora de plantejar la crítica del món present:

L’intelligenza nella descrizione critica del mondo così com’è e come non dovrebbe essere, viene a Paasilinna da una conoscenza precisa dei suoi meccanismi, sui quali egli interviene inventando trame efficaci e personaggi fortemente tipici. Paasilinna non la dimentica mai, la realtà, e sa che sta in questo il segreto, la radice della sua qualità di scrittore e la ragione del suo successo (Goffredo FOFI, “Postfazione” dins Arto PAASILINNA, I veleni della dolce Linnea, Milà, Iperborea, 2003. p. 200.).

Per això, la petita associació de suïcides potencials que sorgeix de l’extravagant seminari de suïcidologia constitueix un microcosmos on -en certa manera- es repensa la forma d’organització social. La crítica a una societat malalta inclou la construcció d’una alternativa amb els marginats, amb les desferres que genera. Gairebé es proposa una utopia, però no pas una utopia impossible o irrealitzable, sinó una de senzilla que és molt a l’abast: tornar a viure en contacte amb la naturalesa, treballar en allò en què un té més capacitats i habilitats i pot fer més aportacions, cercar la companyia i el consol dels altres congèneres, saber trobar la bellesa de la vida en les coses senzilles (el bon menjar, la sauna...), etc. Aquesta societat utòpica també compta amb certa organització que té com a líders un coronel, un empresari fracassat i una mestra de formació d’adults.

Pere Torra

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (3)

a) Viatge cap al Nord: Recorregut per Finlàndia des del doble intent de suïcidi al llac Humalajärvi a l’intent de suïcidi al Cap Nord

A continuació recollim el nom de les 45 ciutats i poblacions finlandeses i les 4 localitats noruegues per les quals passa l’autobús durant aquest trajecte i posem una citació destacada en algunes de les poblacions en què l’autobús fa una parada significativa, que assenyalem amb negreta.

- Hämeenlinna, capital de la regió de Häme (cap. 1,2,3,4,5,6,7,10) i el llac Humalajärvi (cap. 1,2,3,4,5,6,7,10,11)

A mediodía la sauna estuvo a punto. Ya dentro, se azotaron sin piedad con ramas de abedul, como si hubiese una razón especial e inexplicable para ello. Tenían que sacudirse de la espalda su vida anterior, azotarse para ahuyentarla lo más lejos posible. Purificaron sus cuerpos, pero ¿qué iba a ser de sus almas? (22)

(...) en Finlandia se cometían cada año mil quinientos suicidios, y la cantidad de personas que planeaban acabar con sus días, hombres en su mayoría, era diez veces superior. (27)

- Hèlsinki (cap. 4,5,7,8,9,10,11)

Procuren comer bien, a ver si así reviven un poco -aconsejó Helena Puusaari al mortecino grupo. (88)

- Toijala (cap. 5,10)

Poble d'Helena Puusaari, cap d'estudis d'un institut d'educació d'adults (45)

- Lammi (cap. 5,12)

[Helena Puusaari] Soy aficionada a los cementerios -le explicó al coronel-. Me relajan y me reconfortan. (50)

- Jyväskylä (cap. 7). Poble del coronel Kemppainen- Janakkala, Tuusula (cap. 7)

Durante el viaje pararon para que Helena Puusaari visitase dos cementerios, el de Jankkala i el de Tuusula. Ambos obtuvieron una buena puntuación. (63)

- Tikkurila, Järvenpää, Kerava, Hyvinkää, Riihimäki (cap. 10)
- Urjala (cap. 10,11)

En Urjala, el conductor paró a repostar y echó 200 litros de gasoil (...) De vuelta en el autobús, tomó el micrófono y les soltó de golpe que, por lo menos él, no pensaba llevar a semejante tropa hasta el norte de Noruega (93)

- Turenki, Hattula, Hauho, Pälkäne, Luopioinen (cap. 12), Vääksy i Heinola (cap. 13)
- Juva (cap. 14)

-¡Mi coronel! ¡Se presenta el cabo primero Jääskeläinen! ¡Efectivos: uno más doce... vacas! (117)

- Savonlinna (cap. 15,16,17)

-Ya no puedo más -sollozó el pobre desgraciado-. Llévenme con ustedes, lo mismo me da adónde vayan, però llévenme con ustedes, se lo ruego... (131)

- Parikkala, Imatra (cap. 17)

Ya que estaban, fueron a visitar los rápidos de Imatra y sobre todo el puente de la presa. (...) Jarl Hautala les contó que cientos de aristócratas de San Petersburgo se habían arrrojado a los rápidos para ahogarse, ya que, en el siglo XIX, Imatra había sido el lugar más de moda de Europa del norte entre los suicidas. (133)

- Lappeenranta, Kouvola, Kotka (cap. 17)

No era habitual que en un entierro se presentasen decenas de personas con un oficial de alto grado, seguramente un coronel, a la cabeza. En aquel momento el pastor se acordó también de ciertos rumores según los cuales el difunto había muerto en extrañas circunstancias en la embajada de algún país árabe, o algo así (138)

- Lovisa, Porvoo, Huittinen, Pori (cap. 18)

-Aquí la tenéis... Con esta flota me he ganado el pan, recorriendo las carreteras de toda Finlandia -dijo el transportista por el micrófono. (142).

- Närpes -o Närpio- (cap. 18)

[Piippo] Se quejó de que los visones eran mucho más difíciles de entrenar que los perros: se trataba de unos bichos testarudos, que no atendían las órdenes del entrenador y olvidaban con suma facilidad todo lo aprendido. Para ser sinceros, por culpa de su desvergüenza todo su brillante proyecto se había venido abajo en unas pocas semanas. (145)

- Kuopio, Iisalmi, Kajaani, Vaasa, Seinäjoki, Oulu, Haukipudas, Kuusamo (cap. 19)

Grande fue la emoción de la señora Puusaari y del coronel al ver el autobús de La Veloz de Korpela, S.A. en el aparcamiento del hotel. Era como regresar a casa. (150)

- Kemijärvi, Kittilä, Pallas, Enontekiö (cap. 19)

En Kemijärvi se les unió el guarda fronterizo Taisto Rääseikköinen, de veinticinco años de edad, que padecía de alucinaciones y delirios paranoicos de un tiempo a esta parte. La situación se veía empeorada por el hecho de que se creía vigilado por potencias extranjeras, lo que convertía su trabajo en un suplicio infernal. (151)

- Kautokeino (cap. 20,21) Noruega

Sorjonen les explicó el motivo de que el sol nunca se pusiera en Laponia era que los lapones no tenían tierra propia. En invierno el sol desaparecía tras el horizonte, pero era porque la tierra estaba cubierta de hielo y nieve. (156)

- Alta, Porsanger (Noruega) (cap. 22)

El capitán en dique seco Mikko Heikkinen estaba firmemente convencido de que una decisión tan importante e irrevocable como el suicidio no debía tomarse con la cabeza clara, sin el consuelo de un par de tragos. El coronel no tuvo nada que objetar; ¡el alcohol no mata en un día! (168)

- Honningsvåg (Noruega) (cap. 22) 

b) Viatge cap al Sud: Del cap Nord al Cap de la fi del món

El viatge cap al Sud compta amb una trentena de localitats, però amb molts més països. A més dels tres països escandinaus (Noruega, Suècia i Finlàndia), fan diverses parades rellevants a Alemanya, Alsàcia i Suïssa. Travessen França i la península ibèrica fins arribar al sud de Portugal.

- Porsangerhalvøya, Svartvika, Seljenes, Lakselv (Noruega) (cap. 24)

- Ivalo, Inari (cap. 24)

Durante aquellas felices noches se dedicaron a descansar tranquilamente en la naturaleza y a charlar sobre lo divino y lo humano. Evocaron con gravedad su gran carrera hacia la muerte en el Cabo Norte y el aplazamiento del suicidio colectivo les pareció a todos una sabia decisión. (188)

- Haparanda, Malmö (Suècia) (cap. 25)

El reencuentro estuvo lleno de alegría. Los aspirantes a suicida le contaron entusiasmados lo bien que se lo habían pasado en su semana de vacaciones en Noruega. Parecían tranquilos y en plena forma, y nadie mencionó la muerte para nada. (194)

- Walsrode, (cap. 26) Alemanya

Unos cuarenta jóvenes borrachos con las cabezas rapadas y chaquetas de cuero invadieron la recepción y, vociferando, exigieron hospedaje para la noche. Por lo visto, habían asistido en Hamburgo a un partido de fútbol entre el equipo local y el de Múnich del que eran seguidores. (201)

- Würzburg (cap. 27) Alemanya

En Würzburg se desviaron por las pequeñas carreteras secundarias que formaban la famosa Romantische Strasse, la Ruta Romántica, a cuyos lados se levantaban numerosos castillos, para deleite de la vista. Los aspirantes a suicida suspiraban encantados al contemplar los limpios pueblecitos y sus bellas casas. (208-209)

- Castell de Königsburg, Thannenkirch, Rorschwihr, Bergheim, Mittelwihr, Ribeauvillé, Guémar, Zellenberg, Saint-Hippolyte, Colmar (Alsàcia) (cap. 28)

Ante el castillo, construido en una vertiente de la montaña, se extendía el encantador paisaje de un valle alsaciano. Los cientos de hectáreas de extensos viñedos semejaban un mar verde y en calma en el cual flotaban pueblecitos y ciudades como seductoras islas. Las sombras de las nubes navegaban en el ligero viento matinal sobre la fértil llanura. El coronel calculó que sólo en aquel valle se producía al cabo de un año el vino blanco suficiente para garantizar el suministro diario de todos los hogares finlandeses hasta final de siglo, sobrando aún millones de botellas para las borracheras de fin de semana. (215)

- Zuric (Suïssa) (cap. 29)

En la ciudad se estaba celebrando la feria de la patata. Los agricultores venidos desde todos los rincones de Suiza festejaban la cosecha. Al parecer, ésta había sido excepcional aquel año, ya que el verano había sido soleado y sin viento, y como tampoco el mildiu había afectado a los patatales, la felicidad reinaba por doquier. Hay gente que piensa que los suizos son unos representantes algo simplones de la raza alpina, pero, se diga lo que se diga de ellos, de patatas sí que entienden. (p. 22)

- Fluntern Cementiri prop de Zuric (cap. 29)

Helena Puusaari dijo que había visto muchos cementerios durante su vida, como aficionada al tema que era, pero nunca uno tan impecable. El camposanto era la pura imagen de la meticulosidad suiza: los paseos estaban barridos hasta la exageración [...] Hasta las ardillas parecían endomingadas y se comportaban con una dignidad contenida. (226)

- Lucerna (Suïssa) (cap. 30)

En menos de una hora llegaron a Lucerna, una antigua y bella ciudad rodeada de bellas montañas que se alzaba a ambos lados del río Reuss. Sobre éste cruzaban todavía los puentes de madera cubiertos, construidos en el siglo XIV, cuyos techos estaban decorados con frescos representando escenas de la vida de aquella época. Los Suicidas Anónimos se pasearon por ellos en silencio y contemplaron meditabundos las aguas azul turquesa que bullían en los rápidos. (234)

- Furkapass (Suïssa) (cap. 30)

(...) la nieve le azotaba a uno la cara y la temperatura era probablemente de diez grados bajo cero. Estaban a más de 2.400 metros sobre el nivel del mar, y con aquel tiempo era imposible divisar el valle, allá abajo. Se encontraban junto al nacimiento del Ródano. La masa de sus aguas salía del glaciar y caía con tal furia por la garganta de la montaña, que ni siquiera el aullido de la tormenta podía tapar su rugido. (236-237)

- Münster-Geschinen (Suïssa) (cap. 30, 31) Ginebra (Suïssa), Lió (França), Barcelona (Catalunya), Madrid (Espanya), Lisboa (Portugal) (cap. 32)

- Sagres i cap de San Vicente (Portugal) (cap. 32, 33)

El lugar era excepcionalmente bello. Los acantilados, de más de sesenta metros de altura, caían a pico en el océano color turquesa, cuyas olas estallaban rugientes contra las paredes de roca. El mar era allí cálido y su aliento no parecía tan cruel como el del Ártico. Pero el agua es la misma en todos los mares. (254)

Pere Torra

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (2)

La geografia d’un suïcidi en companyia

El viatge és una constant en l’obra de Paasilinna des de les seves primeres novel·les com Jäniksen vuosi, l’edició finlandesa de la qual és de 1975 (la traducció italiana, L’anno della lepre, és de 1994 a Iperborea i la traducció castellana, El año del liebre, molt recent, és de novembre de 2011 a Anagrama; narra les peripècies de Vatanen, un periodista, cansat de la seva feina i de la seva vida a la ciutat, que un dia atropella una llebre anant per una carretera local. Mirarà d’ajudar la bestiola i, a partir d’aquest fet, inicia un canvi radical en la seva vida: deixa la feina, la dona, les propietats i emprèn un viatge, acompanyat de la llebre, cap al Nord de Finlàndia, en contacte intens amb la natura dels boscos de la Carèlia).

El viatge que emprèn el grup de suïcides té dues grans parts, gairebé coincidents amb la divisió en les dues parts de la novel·la, que presenten una distribució geogràfica i temàtica molt determinada.

La primera part és més aviat tenebrosa i fosca, tot i que compta amb el desplegament d’un hàbil humor negre. Va del capítol 1 (“El doble intent de suïcidi al paller de Häne”) al capítol 22 (“L’intent de suïcidi col·lectiu al Cap Nord”). El capítol 23 està inclòs en la primera part del llibre, però per a mi correspon més a la segona, perquè ja s’ha produït l’intent de suïcidi al Cap Nord, que considerem el punt clau de divisió.

Aquests primers 22 capítols tracten sobre l'aplegament del grup de suïcides per Finlàndia des de l’episodi dels protagonistes la nit de Sant Joan fins a l'intent frustrat de llançar-se col·lectivament a l'Àrtic des de l’extrem nord del continent europeu. El recorregut transcorre, exclusivament, per la península escandinava i es produeix per tota la geografia de Finlàndia -amb preferència pel sud- i un trosset de Noruega proper al Cap Nord. Aquesta primera part ocupa uns dos terços de la novel·la i és la més extensa de l’obra.

La determinació de la direcció i la destinació del viatge en aquesta primera part no és clara des del principi, sinó que es va determinant de forma més o menys espontània i gradual, incloent algunes marrades.

Esta vez fueron hacia el sudoeste, rumbo a Urjala. A algunos viajeros no les hizo gracia el cambio, pero el coronel dijo que ya se había hartado de ir todo el día en la misma dirección. Y además Urjala era un lugar como cualquier otro. (90)

A més, la idea del viatge pot funcionar com a metàfora de la vida i, com passa a la vida, l’important és anar fent, ser-hi, i no pas tant la destinació final, és a dir, la mort.

(...) el conductor se le acercó para preguntarle de nuevo por el destino de la expedición. Kemppainen le gruñó y le dijo que eso no lo sabía ni él, pero que lo importante no era el destino final, sino moverse. (89, 90)

La segona part engloba del capítol 23 (“I si ens en anéssim a Suïssa?”) al capítol 33 (“La mort no és el més important en la vida”). Deixem de banda l’epíleg i el capítol 34 (“Crònica d’una investigació de l’inspector Rankkala”), els quals es poden aïllar de la resta. El capítol 34 inclou una mena de resum de la novel·la des del punt de vista de l’inspector Rankkala, el policia que investiga la peripècia del grup de suïcides. Rankkala -irònicament- acaba morint d’un atac de cor, a causa de la seva vida urbana, sedentària i plena dels insalubres hàbits que són blasmats en la novel·la.

Aquesta segona part és molt més optimista i lluminosa, i arriba a punts d’una comicitat delirant en la narració de les peripècies del grup per Europa. Un cop tot el grup de suïcides s’ha vist encarat amb la mort dalt de l’autobús, fa unes voltes turístiques pel nord de Noruega i Finlàndia, abans d’emprendre el viatge cap al sud. A partir d’aquí, la idea d’anar a trobar la mort comença a perdre atractiu. Travessaran Suècia molt ràpidament, on no fan pràcticament cap aturada, cosa que podria tenir alguna significació, per les complexes relacions entre finesos i suecs. A continuació arriben a Alemanya, Alsàcia, Suïssa... fins que -després d’una nova experiència traumàtica als Alps, amb una tràgica mort inclosa- decidiran adreçar-se al Cap de “la fi del món” o Cap de San Vicente a Portugal.

Aquest trajecte correspon al procés de desinflament progressiu de les intencions suïcides de la major part del grup en el seu divertit periple per Europa (sobretot el centre) i el retrobament de les ganes de viure d’aquells que volien deixar de viure.

Pere Torra

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (1)

Amb aquesta entrada, enceto l'anàlisi de la novel·la Delicioso suicidio en grupo, de l’escriptor finlandès, Arto Paasilinna. Lamentablement, no n'hi ha traducció en català, atès que en la nostra llengua tan sols s'han publicat dues novel·les de l'autor: El bosc de les guineus i El moliner udolaire, totes dues a Edicions 62.

Em centraré en els dos aspectes clau que caracteritzen l’obra. D’una banda, analitzaré la geografia que recorren els personatges durant el viatge que duen a terme, trajecte que s’imbrica estretament amb el desenvolupament de la trama. D’altra banda, posaré en primer pla la contundent i enginyosa crítica a l’organització de la societat finlandesa que es desprèn de la novel·la –implícitament i explícita– en la mesura que condueix massa persones a plantejar-se el suïcidi com una solució a la seva existència. Inclouré també un apartat dedicat a enumerar i descriure els diversos referents històrics i culturals de l’imaginari nacional finès que he localitzat. Tot plegat permet que l’obra pugui oferir una visió crítica, irònica i mordaç de la Finlàndia de final del segle XX. Finalment, he inclòs una proposta de títols dels diversos capítols i els mapes amb els punts del viatge de l’autobús dels suïcides.

Delicioso suicidio en grupo arrenca la història quan dues persones desesperades amb les seves vides -com tantes n’hi pot haver a Finlàndia o en altres països d’Occident- coincideixen la nit de Sant Joan amb la intenció de suïcidar-se, cadascú pel seu compte. La coincidència els fa desistir i els empeny a compartir una reflexió. A partir d’aquí, sense abandonar la intenció inicial, decideixen convocar altres persones en la mateixa situació a una trobada (un seminari de suïcidologia, amb intervenció d’una psicòloga), com a primer pas per acabar aplegant un grup de trenta-tres persones que emprendran un viatge amb el propòsit de suïcidar-se col·lectivament, primer en direcció al Cap Nord i després cap al sud d’Europa -al Cap de San Vicente, a Portugal- travessant tot Europa de nord a sud.

El llibre comença amb un cert to de farsa en referir-se a la coincidència en la voluntat de suïcidi dels dos personatges:

La pura casualidad había salvado la vida de dos hombres hechos y derechos. Cuando un suicidio fracasa, no es necesariamente lo más trágico del mundo. El ser humano no consigue todo lo que se propone. (18)

En canvi, la novel·la acaba gairebé fent un cant a la solidaritat humana, la lluita contra la solitud, l’esperança i les ganes de viure:

(...) el resto del grupo había empezado a dudar sobre la utilidad de un suicidio colectivo. Más de uno se había dado cuenta de que el mundo era un lugar bastante agradable y que los problemas que en la madre patria les habían parecido insuperables, les parecían ahora realmente nimios vistos desde aquel rincón, el más alejado de Europa. El largo peregrinar con sus compañeros de infortunio les había devuelto las ganas de vivir. La fraternidad había reforzado su autoestima y el hecho de distanciarse de sus pequeños y cerrados mundos les había proporcionado nuevos horizontes. La vida empezaba a mostrar un nuevo rostro: el futuro se anunciaba más luminoso de lo que hubiesen podido imaginar al comienzo de aquel verano. (250)

De fet, tota la novel·la ocupa, essencialment, l’espai que va entre aquestes dues citacions, cosa que no la fa esdevenir un manual de prevenció del suïcidi, sinó més aviat un instrument per a satiritzar una societat avançada com la finlandesa, fent-ne una crítica directa i contundent, extrapolable, en general, a les societats occidentals. La novel·la, a més, inclou històries de diversos membres del grup i uns quants episodis hilarants que es produeixen durant el trajecte. Cal destacar l’abundant humor negre que salpebra tota la narració.

(continua)

Pere Torra

• Arto PAASILINNA, Delicioso suicidio en grupo, traducció d'Elena Dulce Fernández-Anguita, Barcelona, Anagrama, 2007.

Octubre, de Miquel Pairolí, un plaer intel·lectual de primer ordre

Ara que des de Catalunya s’atorguen premis literaris a neofalangistes que reivindiquen les bondats de la dictadura de Franco, resulta balsàmic submergir-se en Octubre, el darrer llibre de Miquel Pairolí, del qual l’editorial Acontravent ha publicat la 2a. edició l’octubre de 2011. Pairolí, que ens va deixar tot just fa mig any, no ha estat un autor gaire premiat, però això no és pas un demèrit seu o de la seva obra, sinó més aviat del sistema de premis que hi ha instituïts en aquest país, i ja acabem de veure com les gasta l’editorial Destino, per exemple.

Poc podem afegir al que s’ha dit d’un llibre que, durant el seu trajecte de més d’un any, ha tingut una bona acceptació per part del públic i ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica, fins al punt que va obtenir, en aquest cas sí, el Premi Crítica Serra d’Or 2011 de biografies i memòries. Octubre se’ns presenta com un dietari no pas organitzat per dies, sinó per temes encapçalats per un breu títol en què desfilen descripcions sobre el paisatge de les Gavarres o el barri vell de Girona; les relacions amb les dones o entre pares i fills; la mort d’amics o coneguts; la constatació del pas del temps; les qualitats dels vents; breus reports de viatges; el treball manual de la terra d’un hortet; sucosos comentaris sobre pintura, música i literatura, etc.

Ami em plau especialment com parla Pairolí sobre llibres. No es tracta d’uns comentaris -diguem-ne- de crítica literària convencional, sinó unes aproximacions molt personals a obres i autors de primera línia. Amb el seu estil pulcre i precís, Pairolí ens ofereix unes visions que trobem molt valuoses sobre Pla, Lampedusa, Montaigne, Kafka, Camus, Henry James, Samuel Beckett, Amos Oz, Eugénio Andrade, Jesús Moncada, Guillem Simó, Imre Kerstéz, etc. Les seves lectures rituals de ‘Pa i raïm’ o ‘Ligheia’ són esplèndides, com també la del dietari de Simó. No hi falta tampoc la censura a la comercialitat i superficialitat d’obres com ara La pell freda de Sánchez Piñol, cosa que també agraïm en un país en què ningú no gosa dir mai res que el pugui fer quedar malament amb ningú.

On resulta especialment magistral Pairolí és en el seu judici sobre la figura de Josep Pla a la postguerra i la seva fidelitat a la llengua catalana. Diu Pairolí: 

“Les generacions de polítics i intel·lectuals catalans que van construir el somni noucentista, o els més joves que també van creure-hi, van experimentar en les seves biografies una contradicció essencial i un destí cruel. No solament no van aconseguir el país que havien somniat i van haver de veure com el somni s’engrunava, sinó que van acabar lliurant Catalunya a Franco per conservar els seus béns i la seva posició social. És la tragèdia de Cambó i, darrere seu, la de tants altres, inclosos Pla i Gaziel” (p. 75). 

Aquest capítol, en què l’autor cita textualment Pla, val per tot el llibre per la justesa i honestedat de l’anàlisi. La posició de Pairolí sobre Pla em recorda, en certa mesura, la d’El nostre heroi, Josep Pla, un llibre -curiosament també publicat per Acontravent- en què Enric Vila intenta exposar un enfocament semblant.

En definitiva, els recomano Octubre perquè ja és un clàssic i, com a tal, té aquella rara virtut de fer-nos millors a nosaltres, els seus lectors.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 11, gener de 2012
• Miquel Pairolí, Octubre, Barcelona, ACONTRAVENT, 2ª edició, octubre, 2011.