Després de dedicar sengles comentaris a obres de Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, arriba el torn de Joan Sales, el tercer gran autor nascut també ara fa 100 anys. No tractaré sobre Incerta glòria perquè, afortunadament, als darrers temps se n'ha parlat força i ja s'ha consolidat merescudament com una de les millors novel·les sobre la guerra civil i, a la pràctica, una de les nostres millors novel·les de tot el segle XX.
Em referiré, en canvi, a l'obra En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, una breu comèdia versificada que pren com a argument alguns episodis de la novel·la Tirant lo Blanc. Aquesta peça teatral -representada per primer cop l'any 1958 per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona- esdevé no tan sols un deliciós divertiment, sinó un magnífic treball de llenguatge, amb l'ús d'una llengua viva i genuïna plena d'expressivitat i enginy humorístic; i encara -tal com indica Núria Folch al pròleg- un pont d'enllaç directe amb la nostra millor tradició literària. Segurament, un primer acostament al Tirant per part del món escolar es podria fer amb més profit amb aquesta obra (i, sobretot, amb la seva representació) que no pas forçant la lectura de l'original de Joanot Martorell o d'adaptacions més o menys convencionals.
Sales, de manera encertada, defuig recollir l'argument sencer de la novel·la i se centra tan sols en les intrigues cortesanes al palau imperial bizantí. L'acció se situa just al moment de l'arribada triomfal de Tirant lo Blanc, que acaba de derrotar els turcs. Tirant esdevé un bàlsam per al moment de crisi que vivia l'imperi oriental, crisi que en algun moment ens sembla familiar a la que vivim al segle XXI:
Em referiré, en canvi, a l'obra En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, una breu comèdia versificada que pren com a argument alguns episodis de la novel·la Tirant lo Blanc. Aquesta peça teatral -representada per primer cop l'any 1958 per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona- esdevé no tan sols un deliciós divertiment, sinó un magnífic treball de llenguatge, amb l'ús d'una llengua viva i genuïna plena d'expressivitat i enginy humorístic; i encara -tal com indica Núria Folch al pròleg- un pont d'enllaç directe amb la nostra millor tradició literària. Segurament, un primer acostament al Tirant per part del món escolar es podria fer amb més profit amb aquesta obra (i, sobretot, amb la seva representació) que no pas forçant la lectura de l'original de Joanot Martorell o d'adaptacions més o menys convencionals.
Sales, de manera encertada, defuig recollir l'argument sencer de la novel·la i se centra tan sols en les intrigues cortesanes al palau imperial bizantí. L'acció se situa just al moment de l'arribada triomfal de Tirant lo Blanc, que acaba de derrotar els turcs. Tirant esdevé un bàlsam per al moment de crisi que vivia l'imperi oriental, crisi que en algun moment ens sembla familiar a la que vivim al segle XXI:
SENESCAL: S'acosta, Majestat, un desastre bancari. Una màfia de financers juga a la baixa.BASILEU: ¡Els usurers! I ¡quin remei hi veus!
SENESCAL: Només canviar el signe monetari convertint en pàfia el denari. Suprimit el denari, no podrà baixar més per molt que especuli la màfia" (p. 19).
Tota l'acció es desenvolupa al palau imperial grec on es viuen les divertides corredisses nocturnes pintades amb un to optimista i desenfadat -al capdavall, és una comèdia. Aquí no veurem pas morir Tirant, com sí que passa a la novel·la. Alhora, van quedant retratats els principals personatges de l’obra mestra de Martorell: la dubitativa i força bleda princesa Carmesina; el gran soldat, però tímid amant, Tirant; l'enginyosa i intrigant Plaerdemavida (autèntic motor de l’obra); l'oportunista i entranyable Viuda Reposada; el vell i decadent Basileu; el traïdor i esbojarrat duc de Macedònia; el lleial i eficaç Hipòlit, cosí de Tirant. El mateix Hipòlit es defineix a ell i al seu company d’armes:
¿Qui som? Dos cavallers errants i sense un clau. Més ens valdria ser dos ratolins de marca i abans de començar el sarau amagaríem cap i cua dins el cau. (p. 131).En un país normal, el teatre nacional corresponent hauria programat la representació d’aquesta obra amb motiu del centenari de l’autor. Al nostre país, per desgràcia, em sembla que el nostre TNC no ho té previst. Per això, si ja han llegit Incerta glòria (si no ho haguessin fet, facin el favor de posar-s’hi), els aconsello que visitin aquesta peça teatral, una petita joia de la nostra literatura i un exemple de la bona feina de Sales. En quedaran tan contents com si haguessin pogut tastar un guisat dels que la Viuda reposada presumia de fer:
Jo us guisaria a cor què vols unes perdius amb unes cols que se us fondrien a la boca i també faig recapte amb coca i amb unes cebes uns popets que hi canten tots els angelets, i uns canelons farcits amb cert poti-poti com per llepar-se'n el bigoti i sé el secret d'uns sofregits que us en xuclaríeu els dits. (p. 137).
Pere Torra
- Publicat a La Veu, núm. 14, abril 2012.
- Joan Sales, En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, Barcelona, Club Editor, El pi de les tres branques, 1990.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada