100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis

La literatura concentracionària ocupa un lloc molt destacat en el conjunt dels textos literaris europeus de la segona meitat del segle XX. Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme, Imre Kertész, entre altres, són autors de primera fila, que, a partir de la seva experiència personal als camps nazis, han estat capaços de confegir obres de gran qualitat. També la nostra literatura compta amb una gran novel·la, escrita pel manresà Joaquim Amat-Piniella, a partir de la seva llarga reclusió de 4 anys i mig en el camp de Mathausen. Precisament, enguany commemorem el centenari d’Amat, potser massa eclipsat per altres autors també nascuts l’any 1913 com Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Albert Camus.

Des de la nota d’autor que figura a la primera edició de 1963 de K.L. Reich, Amat-Piniella aborda la qüestió de la dificultat de dir i comunicar les atrocitats patides al camp de concentració i justifica l’opció pel gènere novel·lístic perquè “ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”. Un problema semblant expressa també Jorge Semprún a Quel beau dimanche! en què es demana “¿De qué experiencia podías hablarles, si no tenías más experiencia que transmitir que la de la muerte, es decir, la única cosa que, por definición, no podías haber vivido, que únicamente otra persona podía haber vivido?” (p. 269, Aquel domingo). La literatura, l’art, esdevé, doncs, l’instrument més apte i amb més capacitat per reflectir unes vivències que manifesten la màxima degradació de l’ésser humà.

A K.L. Reich, Amat-Piniella reïx plenament en l’objectiu de fer presents les terribles experiències als camps nazis, i alhora evita fer-ne una crònica que podria resultar massa freda i estadística. No obstant això, a diferència de la majoria de les obres dels autors citats (Sense destí de Kertész o Quel beau dimanche! de Semprún, per exemple), l’autor opta per un narrador omniscient en 3a. persona, probablement per beneficiar-se de l’objectivitat, polivalència i eficàcia d’aquesta tècnica, que permet oferir la perspectiva de diversos personatges.

Com altres autors que han escrit sobre els camps nazis, Amat-Piniella és capaç de recórrer a una elegant ironia en nombroses ocasions. Per exemple, en descriure els projectes del comandant del camp, Hans Grupper: “D'organitzar un camp havia demostrat saber-ne, i ell en construiria un on els enemics del nacional-socialisme moririen millor que en qualsevol altre” (p. 37-38); en referir-se al fred que passaven els reclusos: “Les matinades austríaques són sempre fresques, àdhuc les del mes de juny, i més encara si es tracta de sortir al carrer nu de pèl a pèl a les sis del matí” (p. 68); en explicar el funcionament del bordell, “el SS organitzador repartia els números a l'atzar, procurant només igualar la feina de cada dona. Quatre homes diaris per a cadascuna i quinze minuts per a cada home. Una hora de "treball" cada jornada, dos marcs de guany i garantia absoluta contra les grans passions amoroses” (p. 89)

A més, la novel·la d’Amat-Piniella excel·leix en la descripció d’elements habituals en els textos d’aquesta temàtica: la humiliació i la pèrdua d’identitat amb l’epilació i els uniformes, les tortures i la violència arbitrària, la fam i les malalties, les estrictes jerarquies i la sofisticada gradació de privilegis al camp, la persistència de la pudor de cuir cremat de la xemeneia del forn crematori, la instal·lació grotesca d’una casa de putes dins del camp, la divisió entre els diferents grups de presoners, la capacitat organitzativa dels presos comunistes, el sentiment de culpa del supervivent, les execucions públiques dels fugitius, el caos inicial de l’alliberament -descrit magistralment en el brillant capítol final-, etc. Com sintetitzarà amb habilitat Werner, “vivim en un lloc on el crim és una consigna patriòtica” (p. 86).

Per als escèptics sobre la literatura, obres com K.L. Reich són una demostració de la seva utilitat. Al segle XXI, a Catalunya, la lectura de K.L. Reich resultarà un malson només per als ignorants de la història i els interessats en l’oblit -o ambdues coses alhora-, per no esmentar els ximples que banalitzen l’horror del feixisme i el nazisme. Per a les persones civilitzades, K. L. Reich és un luxe que, a més d’inscriure la literatura catalana dins de la millor tradició de la literatura concentracionària europea, permet situar les coses al seu lloc i homenatjar aquells que van patir de debò els camps nazis. I no oblidem encara que l’alliberament dels camps nazis no va significar la llibertat per als homes de la generació d’Amat-Piniella, que van haver de retornar a un país en mans d’un sanguinari dictador que s’havia imposat per les armes.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 27, juliol de 2013 
• Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich, Club editor, 4a. edició, Barcelona, 1979 [1963]. 

Alá Superstar, la contundència del conflicte d'identitats

Aquesta és una novel·la que va causar un fort impacte en el moment de publicació a França perquè posava en qüestió molts dels valors en què es fonamenta la societat francesa, el que podríem anomenar el French way of life: uns valors associats al republicanisme i caracteritzats per l'igualitarisme de base uniforme, la llengua i cultura franceses, la delegació de la representació política en un Estat fort, una laïcitat profunda, ...

Aquests valors tenen com a contrapartida la renúncia a determinats trets identitaris connotats per raó de llengua, religió, cultura. No es tracta de compartir la grandeur del projecte polític francès, però és inconcebible donar prominència a aspectes personals específics que no encaixin amb els valors indicats (impossible viure a França sense parlar francès, inaudit demanar a l'Estat consideració a valors religiosos, anti-republicà no manifestar plena adhesió als principis constituents de l'Estat, etc.).

El rebuig d'una identitat algeriana

Alá Superstar recorre, amb gran encert, a la primera persona per fer arribar al lector de forma directa les impressions de Kamel, un jove, nascut a Algèria, però que ha passat gairebé tota la seva vida a França. Kamel exhibeix una veu que és un devessall narratiu aclaparador, amb la qual mostra la seva percepció pessimista i depriment respecte el país d’origen familiar, que tan sols és el del seu pare. Algèria, per a ell, és més un país “per morir” en què no hi floreix res llevat de les tombes.

Nací en Argelia hace diecinueve años. Mi padre se llama Mohamed, como todos.[...] sólo por cosa de un año no nací en Évry, así que en eso del show bisnes controlo mucho, (10) 

Pero la diferencia con Nueva York es que Argelia es la clase de país que te apetece más morir por él que vivir en él, algo así como Chechenia o así, pasa también lo mismo con algunas tías [...] (94)

Yo nunca he puesto los pies en Argelia y cuando hablo es en segundo grado, y no es que esté en contra de mis raíces, sino sólo que mis ramas no aguantarían el sol porque allí no florece nada, sólo las tumbas (95)

Així mateix, Kamel resulta molt contundent quan es compara amb el seu pare en afirmar, de forma directa, que ell i el seu pare no parlen la mateixa llengua.

De todas maneras, aunque tu padre tenga algo que decirte lo tiene chungo porque tu y él no habláis la misma lengua, eso que hay que agradecerle a la integración. (58)

A la pràctica, l’únic progenitor amb què Kamel conviu, el seu pare, esdevé el correlat invers a ell.

[...] pero yo tranquilo porque soy francés por mi madre, en contra de lo que le pasa a mi padre que dejó de ser francés en 1962, igual que la Argelia de ese mismo nombre. (92)

La discriminació colonial patida pels pares també marca distàncies amb els fills i genera un lògic ressentiment, com li ocorre a Kamel.

Mi padre nació en el 52, o sea, cuando el invento ese de la independencia tenía diez años justos, pero hasta esa fecha, como indígenas musulmanes que eran, mi padre y sus padres eran unas submierdas bajo el gobierno de la República y mi padre me ha contado que por entonces Francia los llamaba «súbditos indígenas» que era lo contrario de los «ciudadanos franceses» que vivían de puta madre y tenían derecho de voto por ser FDS, y además no era un nombre lógico porque a los súbditos de marras los trataban peor que a esclavos y hasta había unas instrucciones de funcionamiento que se llamaban «Código del Indígena» y mi padre me ha dicho que eran unas leyes especiales sólo para los moros, [...] (93)

La problemàtica de la identitat francesa

Kamel, tot i haver nascut a Algèria -de forma gairebé accidental, segons la seva explicació-, identifica França com el seu país i reivindica el fet que ell és fill d’una francesa d’origen. És significatiu que el personatge oposi el sol d’Algèria a la manca de sol de París, un fet que constitueix molt més que una mera diferència climàtica.

[...] me limité a no reírme y a contestar que mi padre también es un emigrante que viene de un país con mucho sol y que yo soy un francés que viene de un extraradio sin sol [...]. Por lo visto no había pillado bien que yo era moro porque salgo a mi madre que era de procedencia no problemática, de Charente. (45-6)

Si, d’una banda, més val oblidar les pròpies arrels del país d’origen familiar, tampoc França, com a nou país, no ofereix perspectives per a aquells que, segons afirma ell mateix, són de “procedència problemàtica”:

Pero a los árabes les cuesta menos entrar en Al Qaeda que en TF1 por aquello de las cuotas de pantalla. Así que yo, por ser un chaval de procedencia problemática, tengo el porvenir chungo a nivel artístico. (9)

Tot i que Kamel identifica França com el seu país, no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta, per la qual cosa arriba a plantejar el trencament amb les seves arrels per a poder aspirar a un futur millor.

Así que estaba diciendo que voy a romper con mis raíces y si quieres que te diga la verdad, me la trae floja, porque a mí lo que me interesa no son las raíces, son las ramas. Como ya dije antes lo importante no es de dónde vienes, sino a dónde vas. (35)

En canvi, quan qualifica Algèria com “mi patria querida”, en realitat Kamel està fent servir la ironia.

[...] los fijos, los de plantilla, no hablan con los periodistas, los degüellan, como pasa en Argelia, mi patria querida. (16)

L'intranger, una identitat en conflicte

Com que, ja des del primer moment, Kamel s’autoqualifica com a problemàtic, a causa del seu origen, acaba inventant el terme intranger, per definir la seva identitat. En fer-ho, aprofita per fer referència a L'estranger o L'estrany d'Albert Camus:

[...] el azul del mar al volver la esquina de todas las calles de Argel, no, aquí voy en barrena, eso es de El extranjero de Camus, lo leí en el cole, hay que ver cuánto me gustó ese libro de tanto como el tío ese escribe a base de pies negros, en estilo total de allá, y además después a ese libro empecé a llamarlo yo El intranjero, que es una palabra que me inventé i que si no eres de procedencia problemática no puedes entender, pero te lo voy a explicar, sólo quiere decir que eres un extranjero en tu propio país, pero no me preguntes si el país de marras es Argelia o Francia, venga, digamos Argelia francesa en vista de que es algo de aquí y de ahora como dice mi padre, [...] (156)

El llenguatge de la novel·la, amb aquesta veu directa de Kamel, mostra l'eficàcia del recurs a la primera persona narrativa. Algú l'ha arribat a comparar amb Céline. No sé si la comparació és encertada, però gràcies a aquest estil de llengua viu i amb molta proximitat a l'oralitat -servida en la versió castellana en una traducció molt perspicaç de María Teresa Gallego- es pot accedir al conflicte identitari que pateix Kamel. No cal dir que a ningú li agrada ser tractat com a estranger en el seu propi país. El terme intranger que inventa Kamel s'ajusta molt bé  per a descriure la seva identitat, però no es tracta d'una identitat de síntesi, superadora de les dificultats de les altres, sinó d'una identitat conflictiva o, més ben dit, en conflicte amb el seu entorn, que, encara que proclami drets teòrics, és incapaç de generar perspectives que contribueixin una adhesió lliure a un projecte de comunitat.

Pere Torra

• Y.B., Alá Superstar, traducció de María Teresa Gallego Urrutia, Barcelona, Anagrama, 2006.

Instants abans d’assolir l’Estat

El passat mes de maig l’escriptor israelià Amos Oz va obtenir el prestigiós Premi Franz Kafka que atorga l’associació que porta el nom del cèlebre autor de Praga. Oz és un autor de gran prestigi, molt guardonat internacionalment, tot i que encara esperem que l’acadèmia sueca es decideixi d’una vegada a atorgar-li el Premi Nobel de Literatura, per al qual ha optat en diverses ocasions. Fins i tot, entre nosaltres l’any 2004 va obtenir el Premi Internacional Catalunya, si bé -fent una d’aquelles coses tan catalanes de voler quedar bé amb tothom- ho fou amb caràcter ex aequo amb el filòsof palestí Sari Nusseibeh, de qui no discuteixo els mèrits, malgrat que se l'ajunta amb l'escriptor israelià.

L’últim llibre publicat en català de l’escriptor israelià és La muntanya del Mal Consell, que inclou tres relats que es caracteritzen per explicar històries situades a Jerusalem poc temps abans de constituir-se l’Estat d’Israel, al final del mandat britànic sobre aquest territori. La unitat temàtica d’aquests relats es veu encara més reforçada en els dos primers, els quals són narrats amb la perspectiva d’un infant, encara que només en el segon apareix un narrador en primera persona.

El primer relat, que té el mateix nom que el conjunt del recull, és un text amb forts elements autobiogràfics: vivències d’un infant nascut a Jerusalem que comença a desvetllar-se cap a l’adolescència just quan s’ha acabat la segona Guerra Mundial; la figura d’una mare incapaç d’adaptar-se a la duresa del país i alhora de renunciar a les seves arrels poloneses; uns pares immigrats a Palestina des del centre d’Europa a principis dels anys 30 (“la Rut i en Hans es van casar a Jerusalem el dia que Hitler va declarar a Nuremberg que volia la pau i l'entesa, i que detestava la guerra”, p. 34); l’ingrés de l’infant en un quibuts, etc. L’autor reflecteix la confrontació d’ambdós progenitors, metàfora de les contradiccions de la creació de l’Estat hebreu: “el pare solia dir que les boniques terres ens havien vomitat aquí amb un odi cec i que per això ens construirem nosaltres mateixos una terra mil vegades més bonica. Però la mare deia que aquesta terra era el pati del darrere i també deia que mai no hi haurà ni un riu, ni una catedral, ni un bosc” (p. 25).

Al segon relat, “El senyor Levi”, retrobem les peripècies d’un infant, Uriel, que fa amistat amb un veí, Ephraim, que lluita amb la resistència contra els britànics. Oz retrata molt bé el patriotisme impetuós i ingenu de l’infant: “Quan, finalment, es creés l’Estat hebreu, ens llevaríem tots i aniríem a les valls i als camps oberts. Durant tot l’estiu, viuríem a les casetes dels vigilants enmig dels horts. Galoparíem amb els nostres cavalls cap a les fonts i els rierols, duríem els ramats a pasturar. Deixaríem Jerusalem a la seva sort, a les mans dels devots” (p.140).

Aquests aspectes ja apareixien a Una història d’amor i de foscor, la magnífica obra autobiogràfica d’Amos Oz que resulta encara més dramàtica. Cal tenir present que la mare de l’escriptor -afectada per fortes depressions- es va suïcidar quan ell tenia dotze anys. En el primer relat també es narra la pèrdua de la mare, però no pas per suïcidi sinó perquè fuig amb un amant, que -irònicament- resulta ser membre de les forces d’ocupació britàniques.

L’univers literari d’Amos Oz està poblat d’uns personatges entranyables, profetes, somniadors i excèntrics. Resulta hilarant, per exemple, el poeta Nehamkin, pare d’Ephraim. Els d’aquest recull -com l’autor mateix- participen en la construcció de l’Estat d’Israel, que fou precedida per un període de crisi i penalitats: “Gairebé tots estaven convençuts que aquella mala època aviat s'acabaria; que s'establiria un Estat hebreu, i que tot milloraria. Ja havien suportat amb escreix la seva dosi de patiment” (p. 84). Esperem que els llibres presents d’alguns autors catalans coincideixin amb aquesta obra d’Amos Oz, almenys, en el fet de ser escrits poc temps abans de la constitució del nostre Estat català.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 26, juny 2013.
• Amos Oz, La muntanya del Mal Consell, traducció de Núria Parés, Barcelona, La Magrana, 2012.

La bellesa d’un diumenge d'hivern en un camp de concentració (i 7)

Semprún, un escriptor davant del segle XX 

Tot i que la traducció de Javier Albiñana és molt correcta globalment, crec que erra el tret en el títol de l’obra per dos motius: d’una banda, perquè elimina l’adjectiu “beau” amb què es qualifica, irònicament, el diumenge objecte de la narració com a bonic o bell; el segon motiu és l’eliminació del signe d’exclamació, que rebaixa la força i l’espontaneïtat de l’enunciat que va emetre Fernand Barizon, company de reclusió al camp de Buchenwald. Per la meva banda, he titulat aquesta sèrie d'entrades “La bellesa d’un diumenge en un camp de concentració”, precisament, per tal de posar èmfasi en la càrrega irònica que perseguia l’autor en emprar l’expressió del títol original francès. Alhora també és important recollir la naturalitat i l’espontaneïtat de l’exclamació de Barizon, una naturalitat que també es contradiu amb el context en què fou formulada: un fred matí d’hivern en un camp de concentració.

Un dels aspectes cabdals de l’obra és justament el relat de Semprún sobre la seva vida en el camp de concentració. Hi ha un moment de l’obra en què el narrador explica que l’any 1979 l’havien convocat a una taula rodona per a explicar la seva experiència al camp de concentració de Buchenwald. Poc abans de posar-se a parlar, s’adona de les seves dificultats per a prendre la paraula i ho expressa en els termes següents:

¿De qué experiencia podías hablarles, si no tenías más experiencia que transmitir que la de la muerte, es decir, la única cosa que, por definición, no podías haber vivido, que únicamente otra persona podía haber vivido? (260)

Com es pot comprovar, doncs, Semprún és perfectament conscient que l’autèntica experiència dels camps és la de la mort, cosa que, per definició, ell no pot comunicar. Per això no se sent prou legitimat per a parlar dels camps i al llarg de tot el llibre fa present aquesta dificultat directament.

Però Quel beau dimanche! és sobretot el relat d’una vida o -dit amb més precisió- d’uns determinats episodis d’una vida. Precisament per això, l’autor confessa -adreçant-se a si mateix en segona persona- les seves dificultats per a dur-lo a terme, atès que es tracta de “pura y simplemente tu vida”:

Quizá ocurría pura y simplemente que aquel manuscrito inacabado, tantas veces revisto, reescrito, olvidado, redescubierto, en el transcurso de los años, y que parecías incapaz de dominar, era pura y simplemente tu vida. ¡Y claro, no ibas a poner punto final a tu vida! No ibas a poner punto final a la memoria de los campos, era imposible, por supuesto. Quizá no conseguías terminar aquel relato porque era, por definición, interminable, porque la palabra “fin”, aunque lograras algún día escribirirla, sólo sancionaría irrisoriamente la interrupción provisional de un texto -de una memoria- que reemprendería al punto su labor, abierta o subterránea, explícita o solapada. (251)

Per a fer l’anàlisi de la relació entre la narració de la vida i la vida narrada, ha estat útil recórrer a les concepcions de Paul Ricoeur sobre el temps i la narració. Aquest plantejament permet prendre consciència que és per mitjà de la narració que una vida adquireix un ordre, una coherència i es pot comprendre. Per això un filòsof com Odo Marquard arriba a reconvertir el cèlebre cogito ergo sum de Descartes en un “narro, per tant existeixo”. En certa mesura, això és el que fa Semprún en aquest llibre, explicar -o explicar-se a si mateix- diversos episodis decisius de la seva vida reordenant els esdeveniments passats, expressant els records des d’un temps posterior i tornant-los a recordar contínuament per tal de poder donar-los una existència i reconstruir-ne el sentit. 

L’excusa de la frase de Barizon, una petita anècdota viscuda al camp de Buchenwald per l’autor, jove estudiant de filosofia comunista que hi fou deportat, serveix a Semprún per a trenar una obra densa i complexa, amb un contingut molt ric. Del conjunt del relat n’emergeix la figura d’una personalitat intel·lectual que, narrant la seva vida, fa una denúncia dels més dramàtics esdeveniments del segle XX: el nazisme i l’estalinisme, amb la creació dels camps de concentració. 

Tot això l’autor ho du a terme sota l’advocació d’una frase de Milan Kundera amb la qual Semprún encapçala el llibre, que resulta molt eloqüent de les intencions de l’autor: “...la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit.” La lluita contra el poder a què fa referència aquesta citació de Kundera és la lluita contra els totalitarismes del segle XX -el nazisme i el comunisme estalinista- que s’ha de dur a terme amb la memòria, amb la recuperació i la narració del passat. Semprún hi lluita, amb aquesta obra, Quel beau dimanche!, i amb tota la seva escriptura.

Pere Torra

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (6)

L’experiència del camp de concentració 

Un dels aspectes destacats de Aquel domingo és la narració de l’experiència al camp de concentració de Buchenwald del qual Semprún fou un dels supervivents. L’autor té tota l’autoritat per descriure aquesta experiència, encara que ell mateix manifesta un sentiment de culpa pel fet de considerar que l’autèntica experiència dels camps era la de la mort, de la qual ell no pot parlar lògicament.

En primer lloc, crida l’atenció la narració dels sorprenents instants de “felicitat” viscuts a Buchenwald, que el narrador arriba a qualificar hipèrbolicament de “paradís”.

Pedimos que nos calienten un vaso de ese brebaje negruzco del que siempre hay un gran bidón disponible. Y bien sabemos que eso es ya un privilegio exorbitante en relación con la situación de los demás deportados. Un vaso de líquido negruzco, silencio, ningún SS a la vista, la posibilidad de descabezar un sueñecillo, un cigarrillo compartido: ¡si es el paraíso! Bien sabemos que es el paraíso. (238)

La descripció d’aquests moments de felicitat o nostàlgia dels presoners dels camps també els trobem en l’obra d’un altre supervivent de Buchenwald, l’escriptor hongarès i premi Nobel, Imre Kertész. A la novel·la Sense destí, György, el protagonista, s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald des d'un altre camp on havia estat unes setmanes. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic”, malgrat la irracionalitat d’aquest desig. La sopa de pastanaga de què parla Kertész és molt semblant al “líquido negruzco” de què parla Semprún. L’obra de Kertész és molt explícita en aquest aspecte i es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més”. [Vegeu KERTÉSZ, Imre. Sense destí. Traducció d’Eloi Castelló. Barcelona: Quaderns crema, 2003, p. 186 i p. 258, respectivament].

Un element característic de l’experiència al camp de concentració que Semprún descriu amb precisió són les relacions d’estricta jerarquia, no tan sols entre els guardians i els reclusos, sinó també entre els diversos tipus de presoners.

Existe la jerarquía, qué duda cabe. Entre el suboficial de las SS Kurt Kraus y el número 44.904 media toda la distancia del derecho a matar. (14)

Meniers es muy estricto en cuestiones de protocolo [...]. Para él, lo primero son los alemanes. Y aún, hay que matizar. Cuando dice alemanes se refiere a los alemanes del Reich, a los Reichsdeutsche. A los demás alemanes, los de las minorías alemanas en los países vecinos del Reich, los alemanes de los Sudetes, de Silesia, de los países bálticos, por ejemplo, en una palabra los Volksdeutsche, los tiene en menor estima. La administración SS también, como es obvio. Únicamente los Reichsdeutsche, por ejemplo, tienen derecho a pases para el burdel. El burdel es una institución reservada a los alemanes del Reich. Ni los extranjeros, ni siquiera los Volksdeutsche tienen derecho a pases para el burdel. No se puede echar un polvo, oficialmente, cuando no se es alemán del Reich. (243-3)

Los comunistas alemanes que ocupan los puestos decisivos de la administración del campo —decanos, kapos, jefes de block, capataces, Stubendiest, Lagerschutz— son además hombres capaces, trabajadores encarnizados, gente con un notable sentido de la organización. Puede confiarse en ellos para hacer que funcione la máquina. (195)

Un altre aspecte rellevant que caracteritza l’experiència de la reclusió al camp de concentració és la modificació del llenguatge que s’hi produeix. Com és sabut, Semprún, precisament, va poder gaudir d’una posició d’un cert privilegi no tan sols per la seva filiació comunista sinó també pel fet de parlar alemany, cosa que li va permetre accedir a l’oficina de l’Arbeitsstatistik. Conèixer la llengua i esmentar Goethe també juga un paper decisiu perquè el guàrdia de la SS no etzibi un tret al narrador. L’autor assenyala les tres “paraules importants“que, necessàriament, cal saber dir en alemany i que corresponen a la miserable realitat del camp de concentració:

Se dice Scheisse, Arbeit, Brot, todas las palabras importantes se dicen en alemán. Pan, trabajo, mierda: todas las auténticas palabras. (23)

Finalment, un darrer aspecte que sorprèn molt és el peculiar comportament dels presoners russos en els camps de concentració. Cal tenir present que una de les citacions inicials que encapçalen el llibre és de l’autor rus, Aleksandr Solženicyn, que posa de manifest el patiment dels russos en els camps alemanys, un patiment que Semprún coneixia de primera mà:

Tanto en los campos rusos como en los alemanes, los rusos se llevaron la peor parte. Esta guerra nos ha demostrado que, pensándolo bien, no hay nada peor en este mundo que ser ruso. ALEXANDR SOLZHENISTSIN (7)

Malgrat la gravetat dels esdeveniments que acabaven amb la mort dels presoners russos, l’autor tracta amb humor les impetuoses i desorganitzades fugues dels russos a la primavera:

Apenas llegaba el buen tiempo, los rusos que trabajaban al aire libre en la reparación de carreteras o vías férreas, en las explanaciones, en la cantera, dondequiera que fuese, se daban el piro. (114)

Pere Torra

(continua)

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (5)

El discurs intel·lectual i la crítica al comunisme

El llibre recull i cita molt diversos autors al llarg de l’obra. Cal recordar que la seva escena inicial remet a l’arbre de Goethe, un arbre situat en un espai on se suposa que Goethe havia tingut algunes de les converses transcrites per Eckermann en el bosc d’Ettersburg, prop de Weimar, on es va construir el camp de Buchenwald. Aquestes referències a textos i autors literaris permeten a Semprún elaborar un discurs intel·lectual molt característic de la seva obra.

Són especialment abundants les referències que permeten posar de manifest l’engany del comunisme estalinista i revelen els abusos del gulag. Entre els principals autors i obres a què recorre Semprún, cal destacar-ne els següents: Varlam Xalàmov (Relats de Kolima), Aleksandr Solženicyn (Un dia a la vida d’Ivan Denissovitx, Arxipèlag Gulag), Gustaw Herling-Grudziński (A World Apart: The Journal of a Gulag Survivor), Franco Fortini (Del disprezzo per Solgenitsin). 

L’autor comenta i reprodueix diversos textos d’aquests autors i obres, cosa que li permet bastir un sòlid discurs intel·lectual de denúncia del comunisme. En aquest punt, el llibre s’acosta més a una obra d’assaig, que no pas al relat autobiogràfic. L’autor va desgranant les obres que esmenta i en destaca la importància. Precisament, en una entrevista que va concedir l’autor poc temps després de la publicació del llibre, Semprún reconeixia que la idea li va sorgir arran de la lectura de Un dia a la vida d’Ivan Denissovitx:

Dès la lecture de Ivan Denissovitch, l’idée m’est venue de parler d’un dimanche, mais pas de n’importe quel dimanche. D’abord, ce jour-là, il neige et la neige est une vérité des camps allemands comme elle est une vérité des camps russes. Ensuite, le dimanche à Buchenwald était le jour le plus insupportable parce que nous n’avons rien à faire de 2 heures de l’après-midi à 10 heures du soir, l’heure du couvre-feu en hiver. Il y avait bien des réunions politiques, culturelles, l’orchestre du camp jouait: cela donnait à cette journée l’allure des dimanches provinciaux, mais contribuait à rendre l’atmosphère plus lourde, plus difficile à assumer.

[BERNARD, Géniès. "L’expérience de J.Semprún à Buchenwald. Entretien avec l’auteur". Quinzaine Littéraire, Revue n° 321, 16-03-1980]

Aquesta crítica al comunisme és molt dura sobretot amb els camps de concentració que els soviètics van continuar mantenint en funcionament, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Sens perjudici que aquesta denúncia resulti plenament merescuda, la seva duresa sense concessions probablement té a veure amb el fet que Semprún havia militat en el comunisme i, per tant, també havia de lamentar la utilització espúria que s’havia fet de la seva ideologia:

[...] eliminar asimismo la culpabilidad que yo experimentaba por haber vivido en la insulsa inocencia del recuerdo de Buchenwald, inocente recuerdo de haber pertenecido al campo de los justos, sin duda alguna, siendo así que las ideas por las que yo creía luchar, la justicia por la que pensaba combatir, servían en el mismo momento para justificar la injusticia más radical, el mal más absoluto: el campo de los justos había creado y dirigido los campos de la Kolyma. (134)

A World apart es sin duda uno de los relatos más alucinantes, en su sobriedad, en su compasión contenida, en la sobria perfección de su articulación narrativa, que jamás se ha escrito sobre un campo estaliniano. (326)

Fins i tot l’autor arriba a afirmar que els camps nazis s’ajusten molt més al model de societat estalinià que no pas al del capitalisme:

De hecho, los campos nazis no eran el espejo deforme de la sociedad capitalista -aun siendo el producto de la lucha de clases, o más bien el resultado de la suspensión violenta de esta lucha por la arbitrariedad fascista-, eran un espejo bastante fiel de la sociedad estaliniana. Y en un campo como Buchenwald, en donde los políticos, y de modo particular los comunistas, ocupaban lugares privilegiados, la fidelidad de aquella imagen te parecía terrorífica. (364)

Lògicament, Stalin és objecte de la denúncia més forta, atès que, per a l’autor, va tenir la responsabilitat de destruir la innocència de la seva memòria:

Pensaba que Stalin había sido, él solo, como un inmenso campo de concentración, como una cámara de gas ideológica, como un horno crematorio del Pensamiento Correcto: seguía matando aun después de su desaparición. Pensaba sobre todo que Stalin destruía la inocencia posible de nuestra memoria. (163)

A més de la crítica al comunisme a causa del gulag, l’obra no estalvia referències crítiques al partit comunista.

Decíamos que era preferible equivocarse con el partido que tener razón fuera de él o en su contra. Porque el partido encarnaba la realidad global, la razón histórica. Un error del partido tan sólo podía ser parcial o pasajero. El mismo curso de la historia lo rectificaría. (74)

La familia es el partido. Por múltiples razones, a veces claras, históricamente determinadas, por tanto fáciles de desentrañar, y otras veces mucho más oscuras, los comunistas españoles han evitado durante mucho tiempo el designar por su nombre al partido, el nombrarlo como partido, aun entre ellos, en conversaciones privadas y alejadas de cualquier oído indiscreto y posiblemente malevolente: el oído del enemigo, en definitiva. (122)

La crítica al marxisme, que l’autor veu reduït a un aparell retòric de justificació de qualsevol cosa per injustificable que sigui, és especialment incisiva. A més, cal destacar el mèrit que l’obra fou publicada el 1980, nou anys abans que la caiguda del mur de Berlín constatés el col·lapse dels règims comunistes als països de l’Est.

Pero, ¿por qué había de ser marxista el informe secreto de Jruschov? ¿Qué es el marxismo? Si me atengo a los textos que hoy en día invocan al marxismo, y cualesquiera que sean las contradicciones entre las interpretaciones de la Doctrina, el marxismo parece ser –el de Brézhnev como el de Linhart, el de Deng Xiaoping como el de Althusser, el de Lecourt como el de Marchais– una actividad ideológica cuya función esencial consiste en elaborar conceptos capaces de ocultar la realidad, de mitificar la historia, de escamotear el burdo impacto de los hechos históricos. El marxismo parece reducido a no ser ya sino el arte y la manera de justificar el curso de las cosas. (306)

De modo que volvamos a la pregunta ya planteada: si el marxismo es esa cloaca académica que conocemos, ese miserable fumadero de opio ideológico, ese carnaval de conceptos, ¿por qué el informe secreto de Jruschov había de ser marxista? ¿No bastaba que fuera cierto? (306-307)

Pere Torra 

(anterior) (continua)

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (4)

Identitats i individu

L’autor, de forma reiterada, recorda i fa conscient al lector que ell, com a narrador, està explicant-li una història ja passada i va afegint petites capes o fragments d’informació de diversos períodes. La narració es va repetint, però alhora va avançant progressivament, amb l’addició de nous aspectes al costat de la reiteració i ampliació de fets ja contats. En el recorregut anem coneixent també les diverses condicions i identitats per les quals va passant el narrador: el membre de la resistència francesa, l’estudiant de filosofia comunista, el presoner número 44.904 a Buchenwald, el lluitador clandestí, l’escriptor madur que viatja i fa conferències, etc.

Una de les característiques de la identitat del narrador-protagonista de l’obra és el seu caràcter anòmal o no convencional. Així, per exemple, com a estudiant comunista que és deportat a Buchenwald, constitueix una “anomalia” d’acord amb els estereotips establerts:

Nunca, no, nunca jamás, le había enviado la organización del partido a un estudiante de filosofía para que lo metiera en la oficina del Arbeitstatistik. Yo notaba perfectamente que se preguntaba cómo podía un estudiante de filosofía ser realmente comunista. (46-47)

En algunes ocasions, aquesta identitat personal de l'autor, anòmala o anticonvencional, arriba a posar de manifest certa contradicció amb la seva afiliació comunista com passa amb "els seus bons antecedents socials”:

Se pregunta cómo me las he arreglado, pese a mis buenos antecedentes sociales, para encontrarme aquí, con todos estos golfos, estos terroristas, en el lado malo de la barrera, vamos.

He de confesar que mis orígenes sociales están empezando a joderme. O más bien, el modo de utilizarlos contra mí, el modo que tiene la gente de tirármelos a la cara. (178)

Ben sovint, però, es pot constatar que aquesta multiplicitat de noms i d’identitats fan que l’autor es vegi a si mateix com a resultat del somni d’algú altre o, fins i tot, considera que ell mateix no ha arribat a ser res, com si les terribles vicissituds que li ha tocat viure haguessin suspès el temps i la seva evolució com a persona.

[...] no era el mundo que me circundaba, en definitiva, lo que se me antojaba irreal. Lo era yo, aparentemente. Era mi memoria la que me arraigaba en la irrealidad de un sueño. La vida no era un sueño, ¡ni mucho menos!, lo era yo. Y lo que es más: el sueño de alguien muerto tiempo atrás. [...] esa certeza serena y totalmente desesperada de no ser sino el fantasma soñador de un joven muerto tiempo ha. (133)

Aquel día, tratando de resumirle a August tu vida en Buchenwald, tuviste la impresión que no habías llegado a ser nada, de que habías seguido siendo sencillamente lo mismo que a los veinte años, lo que era escandalosamente poco dialéctico. (189)

Aquesta dissolució de la identitat que pateix el narrador introdueix la problemàtica de la veritat. Un cop més podríem recórrer a Ricoeur per tal d’entendre bé aquest aspecte, atès que la narració, a més de fer que el temps esdevingui “temps humà”, és autònoma i té les seves pròpies regles. L’autor mateix també hi reflexiona en el text i, tot citant el cas de Fabrice, el protagonista de La cartoixa de Parma de Stendhal, defensa la necessitat d’inventar una mica per donar sentit i coherència al conjunt del relat “sobretot per a les coses que passen a un mateix”:

Me ha ocurrido inventarme algunas cosas, en este relato. No se llega nunca a la verdad sin un poco de invención, eso todo el mundo lo sabe. Si uno no se inventa un poco la verdad, pasa a través de la historia, sobre todo la que le ha ocurrido a uno mismo, como Fabricio a través de la batalla de Waterloo. La historia es una invención, e incluso una reinvención perpetua, siempre renovable, de la verdad. Por otra parte, el propio Fabricio es una invención de Beyle. (345-6)

La invenció, la creació del text narratiu és la raó de ser mateixa de l'escriptor. Semprún introdueix aquesta reflexió metaliterària, de la mateixa manera que, al llarg de tot el llibre, va reiterant que està explicant els records d'un diumenge d'hivern a Buchenwald. El llibre és molt ric en aquest tipus de discurs autoreferencial, que remet al text narrat i al fet mateix de narrar. Fa pensar una mica en la tècnica d'estranyament que Brecht aplicava al seu teatre èpic, amb la qual es pretén que l’audiència prengui consciència de l'artifici literari i no oblidi que està davant d’un text literari. En el cas de Semprún, sembla que l'ús d'aquesta tècnica obeeixi a la voluntat que el lector no perdi de vista la realitat dels camps de concentració, per mitjà del record continuat i repetit de la realitat particular del camp de Buchenwald l'hivern de 1944 de la qual ell va ser testimoni. Tot i el risc de fer desesperar el lector, a causa de la continuada reiteració d'aquest recurs, l'autor ho fa amb elegància i n’aconsegueix la seva complicitat.

Pere Torra

(continua)

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (3)

Narrar una vida. Explicar-se superant l’ordre cronològic

Seguint Ricoeur, ens adonem que Aquel domingo permet a Semprún explicar diversos episodis de la seva vida i explicar-se a si mateix. Una vida presenta complexitat, dinamisme, dispersió, multitud d’instants que és difícil d’assumir i de comprendre. En canvi, la narració d’aquesta mateixa vida pot permetre fer una selecció de moments i una síntesi que hi doni un sentit, que en permeti l’aprehensió i, en conseqüència, també la comprensió i, potser en aquest cas, la justificació. Amb aquest llibre -i amb altres llibres autobiogràfics que ha escrit-, Semprún pot resoldre la volatilitat del temps de què parla Sant Agustí, el qual manifestava la paradoxa que el passat no existeix, el present no dura i el futur encara està per venir. Per a Ricoeur, que fa referència a Sant Agustí, es pot superar aquest dilema temporal per mitjà de l’elaboració d’un relat amb el qual l’autor pot oferir una unitat i un sentit complet de la seva vida. En paraules de Ricoeur:

En la narración la innovación semántica consiste en la invención de una trama, que también es una obra de síntesis: en virtud de la trama, fines, causas y azares se reúnen en una unidad temporal de una acción total y completa.

(RICOEUR, Paul, Tiempo y narración, Traducció de Agustín Neira, Madrid: Siglo XXI editores, 1995 [1985] p. 31)

D’aquesta manera, aplegant “fins, causes i atzars” l'autor pot fer prendre consciència al lector (i també prendre consciència ell mateix) de la seva pròpia vida. De fet, el mateix autor percep la seva vida com a dispersa i en procés de difuminació i així ho expressa al llibre:

Mi vida no es un flujo temporal, una duración fluida pero estructurada, o lo que es peor: estructurándose, un hacer haciéndose a sí mismo. Mi vida siempre está deshecha, perpetuamente deshaciéndose, difuminándose, desvaneciéndose en humo. Es una serie azarosa de inmovilidades, de instantáneas, una sucesión discontinua de momentos fugaces, de imágenes que centellean pasajeramente en una noche infinita. [...] La vida como un río, como un flujo, es pura invención novelesca. Un exorcismo narrativo, una astucia del Ego para que creamos en su existencia eterna, intemporal –aun si es bajo la apariencia perversa o pervertida del tiempo que pasa, perdido o recobrado– y para convencerse a sí mismo convirtiéndose en su propio biógrafo, en el novelista de Sí mismo. (315)

Com diu Semprún, la vida no és un riu, no és un flux continuat amb una lògica ordenada. Només ho pot ser si algú ho estructura i hi dóna alguna forma narrativa. De fet, si no expliquéssim i ens expliquéssim la vida, no la podríem entendre perquè “el tiempo se hace tiempo humano en cuanto se articula de modo narrativo; a su vez, la narración es significativa en la medida en que describe los rasgos de la experiencia temporal”(vegeu RICOEUR, Paul, Tiempo y narración, Traducció de Agustín Neira, Madrid: Siglo XXI editores, 1995 [1985] p. 39). Cal ser capaç de narrar, d’explicar, d’explicar-se, perquè així s’aconsegueix romandre i esdevenir temps narrat.

Una de les característiques d’aquesta obra de Semprún és la plena assumpció de la inutilitat o ineficàcia de l’ordre cronològic de la narració. En conseqüència, reivindica la capacitat de l’autor per a reordenar els esdeveniments històrics per tal d’aconseguir una narració més efectiva i que causi més impacte en el lector.

El orden cronológico es una forma para el que escribe de demostrar su dominio sobre el desorden del mundo, de marcarlo con su sello. Actúa como si fuera Dios. Recuerden: el primer día creó esto, el segundo día creó aquello, y así sucesivamente. El orden cronológico lo inventó Jehová. (109)

Semprún es va dedicar sovint al món del cinema. Per això, el símil cinematogràfic és molt oportú per a descriure la forma de narrar en aquesta novel·la, amb digressions i contínues anades endavant i endarrere, semblants als flash back característics del llenguatge del cinema i els possibles flash forward que ell hi afegeix. Ell mateix hi fa referència expressa:

No olvidemos que debo ceñirme al orden cronológico. En realidad, y pese a los sinuosos y solapados rodeos de la memoria, que adoptan visos de «vuelta hacia adelante» —como podría decirse inspirándose en el término «vuelta hacia atrás» de la técnica cinematográfica—, debido a las huellas perdidas y reencontradas de Kaliarik, que se llamaba en realidad Holdos, pese a todo ese vaivén, pues, seguimos reviviendo un domingo de diciembre de 1944, en Buchenwald. (157)

L’autor recorre de forma sistemàtica a la reiteració i també aprofita per a blasmar l’ordre cronològic. Sovint, sembla que l’autor faci servir aquestes referències per a recapitular els esdeveniments i permetre al lector anar reconstruint i donant sentit al conjunt de la història:

Ya ven ustedes lo complicado que llega a ser el orden cronológico. Les estaba llevando conmigo, en diciembre de 1944, por la avenida de las águilas imperiales que desembocaba en la entrada monumental del campo de Buchenwald. Luego, de repente, por culpa de Varlam Shalamov, de sus Relatos de Kolyma, me he visto obligado a dar un rodeo por Londres, en la primavera de 1969, y ahora, esta vez por culpa de Giraudoux, ya no de Shalamov, estamos en París, hace cuatro años. Es decir, en 1975, a cuatro años de hoy, contando hacia atrás. O sea, treinta y un años después de diciembre de 1944. Y todas esas cosas van y vienen en la memoria, es demencial. (170-171)

(continua)

Pere Torra

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (2)

Formulació del pacte autobiogràfic per l’autor

L’obra analitzada presenta els trets propis d’un text autobiogràfic tal com els enumera Lejeune: és un relat retrospectiu en prosa que una persona real fa de bona part de la seva vida. Els principals esdeveniments de l’obra ens permeten constatar l’evolució del personatge-narrador, que el lector ja sap que s’ho mira des d’un temps posterior. El fet, doncs, de tractar-se d’un relat retrospectiu, el diferencia del diari íntim, caracteritzat per una simultaneïtat -almenys aparent- de l’escriptura amb els fets i el temps de la narració. També és evident que no es tracta d’un text biogràfic, atès que hi ha una identificació entre l’autor i el narrador, encara que sigui de forma una mica especial (només Jorge Semprún és autor de El largo viaje, obra que s’atribueix al narrador de Aquel domingo). Finalment, el llibre és molt a prop d’unes memòries, però l’autor sembla defugir aquesta consideració quan opta per a posar, expressament, la paraula “Novel·la” després del títol en la primera pàgina de l’edició que hem fet servir. A més, Semprún tampoc no utilitza al títol la paraula memòries ni tampoc recorre a expressions del tipus “els meus records”, “la meva vida”, etc. En qualsevol cas, l’obra objecte d’anàlisi compta amb una gran elaboració literària, cosa que en dificulta l’encasellament en una categoria concreta.

D’entrada en el capítol 0 -un capítol introductori en què el relat és en 3a persona- trobem una presentació del “Narrador”, que el text situa amb una edat i circumstàncies idèntiques a les de Jorge Semprún:

Por su parte, el Narrador, otro personaje esencial de esta historia, cualquiera que sea la autonomía que un crítico avisado atribuya en adelante al texto, el Narrador, digo, sólo tiene doce años, aquel 3 de junio de 1936. Acaba de suspender uno de sus exámenes de fin de curso. Pero, tranquilíncese, se trata de matemáticas, y sólo matemáticas. (19)

A partir dels capítols següents, en general, l’obra és narrada en primera persona -el narrador que ens ha estat presentat al capítol 0- si bé, les coses resulten més complicades. De vegades, el narrador utilitza la tercera persona, especialment quan es refereix als diversos noms o pseudònims de Semprún, però tampoc no sempre és així. El que sí que és constant és que en cap cas el narrador no s’identifica expressament amb el nom de Jorge Semprún, però sí amb els altres noms que havia tingut Semprún mateix durant la lluita clandestina (Gérard, Sánchez, Salagnac, Artigas). Hi fa una referència explícita en una ocasió:

Toda una vida había pasado y ya no se llamaba Gérard. Tampoco se llamaba Salagnac, ni Artigas, ni Sánchez. No se llamaba ya nada. O sea sólo se llamaba por su nombre pero a veces tardaba en contestar cuando le llamaban por su nombre, como si aquel nombre fuese el de otro cuya identidad hubiese suplantado. No era ya más que él mismo. (341)

Aquest fet ens suggereix que, amb els diversos noms que ha tingut Semprún al llarg de la vida, es produeix una mena de dissolució o pèrdua de la pròpia identitat. Haver d’adoptar pseudònims o sobrenoms per defugir el control dels aparells repressius és un fet que deixa empremta. No és un fet gratuït.

Un altre fet específic de l’obra és la barreja amb noms de personatges històrics, com el del líder comunista espanyol Santiago Carrillo:

En aquella época, yo era miembro del buró político del partido comunista español. Tenía un apodo que me gustaba mucho por su trivialidad. Me llamaba Sánchez. Era como si, siendo francés, me hubiese llamado Dupont. No recuerdo ya quién me había escogido aquel nombre, en 1954, cuando fui designado miembro del Comité central, sin duda el propio Carrillo. (35-6)

Seguint Lejeune, no trobem que el llibre de Semprún es pugui encasellar exactament dins dels seus esquemes de classificació (potser aquest aspecte remet al “crítico avisado” a què l’autor fa referència irònicament al principi del llibre). No obstant això, crec que l’obra presenta una formulació del pacte autobiogràfic, encara que singular, propera a la que Leujene defineix en els termes següents:

“le personnage n’a pas de nom dans le récit, mais l’auteur s’est déclaré explicitement identique au narrateur (et donc au personnage, puisque le récit est autodiégétique), dans un pacte initial”

En el cas de l’obra que comentem no és que el personatge no tingui nom, sinó que en té molts i, en tot cas, el nom que no se li dóna mai és el de l’autor, Jorge Semprún. Pel que fa a l’altre aspecte, potser no hi ha un moment que l’autor es declari explícitament idèntic al narrador, però tota la informació, dates, formació, característiques personals, permet que el lector s'adoni del caràcter idèntic del narrador amb Semprún. Per exemple, aquesta identificació resulta palesa en atribuir a la primera persona que narra Aquel domingo els llibres escrits per Semprún, com passa, sobretot, amb El largo viaje:

[...] pero yo lo he olvidado; había escrito en El largo viaje: «Basta una sola comida de verdad para que el hambre se convierta en algo abstracto. Para que pase a ser un concepto, una idea abstracta. Y sin embargo, miles de hombres han muerto a mi alrededor a causa de esa idea abstracta.» (215)

Habías publicado El largo viaje uno o dos años antes, y parecías muy indicado para participar en aquel pequeño guateque. (259) 

Todo mi relato en El largo viaje se articulaba silenciosamente, sin hacer hincapié en ello, sin ostentación excesiva en torno a una visión comunista del mundo. (372) 

Al capdavall, el lector llegeix aquesta obra com una explicació de diversos episodis de la vida de l’escriptor Jorge Semprún i això, seguint la perspectiva de Lejeune, és el més rellevant per considerar autobiogràfica l’obra examinada.

(continua)

Pere Torra

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (1)

Jorge Semprún, Quel beau dimanche!

En aquesta sèrie d'entrades que inicio, analitzaré l’obra Quel beau dimanche! de Jorge Semprún, publicada el 1980, a partir de la traducció al castellà feta per Javier Albiñana, amb el títol Aquel domingo.

En primer lloc, abordaré el problema de l’estatut d’aquest llibre a la vista de les aportacions de Philippe Lejeune sobre l’autobiografia i la noció de pacte autobiogràfic. Es pot considerar autobiogràfic Aquel domingo? Miraré de respondre aquesta pregunta i veure com el lector percep el llibre i el ‘fa funcionar’, seguint el punt de partida de Lejeune: “En partant de la situation de lecteur, j’ai chance de saisir plus le fonctionnement des textes puisqu’ils ont été écrits pour nous, lecteurs, et qu’en les lisant, c’est nous qui les faisons fonctionner” (vegeu LEJEUNE, Philippe, Le pacte autobiographique, París: Éditions du Seuil, 1975, p. 14).

A continuació tractaré sobre el fet de narrar una vida i, a la vista dels postulats de Paul Ricoeur, podrem entendre com Semprún, per mitjà de la narració d’episodis de la seva vida, introdueix un ordre en el text que permet fer comprensible el caos vital i donar sentit a la multiplicitat d’instants d’una vida. Veurem que aquest ordre de la narració no correspon a l’ordre cronològic, el qual és rebutjat frontalment pel narrador.

Després analitzaré la identitat o les identitats del narrador, atenent als diversos noms i personalitats que apareixen al llibre, vinculats a les seves activitats de lluita clandestina en temps de la resistència a França i de la dictadura a Espanya. Al mateix temps, aquesta multiplicitat de noms del narrador -a part d’oferir un eficaç joc narratiu- contribueix a una certa dissolució de la seva identitat amb repercussions significatives.

Així mateix, Semprún, a més de fonamentar-se en la pròpia experiència, completa l’obra amb un nombre considerable d’altres llibres que cita i comenta àmpliament. D’aquesta manera, l’autor basteix un discurs de crítica al comunisme que adquireix un caràcter coral. En aquestes circumstàncies, el llibre bascula cap a l’assaig o la dissertació intel·lectual. Sens dubte el mateix autor devia preferir l’eficàcia comunicativa del gènere narratiu en lloc de l’exposició d’idees pròpia de l’assaig. 

Per a fer tot això, donaré la paraula al llibre mateix, fragments del qual citaré profusament. Semprún, particularment en aquesta obra, és un autor l’anàlisi del qual ofereix una gran riquesa en el context històric que va viure.

(continua)

Pere Torra

El veritable rostre del nazisme

Fer servir el nazisme com a terme de comparació el banalitza, cosa que no tan sols és injusta amb allò amb què es compara, sinó sobretot amb les víctimes de l’holocaust, a les quals es degrada. Per això, ara que es diu que qualsevol cosa és nazisme, resulta oportú recuperar obres literàries que l’han tractat, com les del Premi Nobel Imre Kertész.

Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d’una família petitburgesa jueva assimilada. Quan tot just tenia quinze anys, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, conté nombrosos elements autobiogràfics i la podem dividir en tres parts, que corresponen als tres estadis de la seva evolució personal i tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner: 

1. L’adolescent d’origen jueu (capítols 1-4). 
2. El presoner (capítols 5-8). 
3. El supervivent (capítol 9).

Essencialment, Sense destí és una obra sobre la shoah , l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, si bé és progressivament que anem veient els canvis i la presa de consciència per la qual va passant el protagonista. L’ingenu nen de 14 anys, amb una vida relativament plàcida a Budapest, experimenta una metamorfosi, en la qual pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. Per exemple, György intenta que un company presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a llur origen comú, però l’interlocutor ho rebutja dient-li que ell no és jueu. György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

Sense destí no fa propaganda ni tampoc és un text que vulgui inventariar uns fets de forma documental i asèptica, sinó que és una obra literària que pretén aconseguir emoció i reflexió a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys, amb una mirada personal i sovint càndida, sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos. Aquesta mirada adolescent inclou dosis d’ironia, pel contrast entre la percepció de György i la gravetat dels fets. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus, fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110). La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa planteja una reflexió moral, com quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït perquè “tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa.” (254).

Precisament, un dels aspectes més interessants de la novel·la és la referència als moments de felicitat del protagonista en els camps. Hi ha un instant memorable en què György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En aquestes pàgines la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes que tracten la reclusió als camps d’extermini com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, supervivent dels camps, crea una obra que els transcendeix com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Pere Torra 

• Publicat a La Veu, núm. 25, maig 2013.
• Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns Crema, 2003.

El ‘lapao’, el ‘lapapip’ i el rosalbacavà de Salvador Espriu

El dia que el TC va suspendre la declaració de sobirania del poble català jo era a Madrid per motius de feina. En Capri ja ho deia això que, per una cosa o altra, sempre acabes anant a parar a Madrid. Mentre era assegut al metro, em vaig posar a llegir un llibre -la xarxa de metro de Madrid és tan immensa que disposes de molt temps. Al costat meu seia una noia que va fer això tan lleig de mirar el meu llibre i no es va poder estar de demanar-me: “-Perdone, ¿es portugués esto?”. “-No, catalán”, li vaig respondre. “-Ah, perdone?", va expressar visiblement contrariada tot posant-se vermella.

Certament, encara que no demano que tothom hagi de conèixer diverses llengües amb detall, seria raonable que tot parlant d’una llengua romànica rebés una instrucció bàsica per poder identificar les principals llengües de la família neollatina. La meva veïna del metro s’hauria estalviat fer el ridícul, si hagués estat capaç d’identificar que la llengua del llibre que jo llegia era la catalana. Trobo que hauria de ser una aptitud comuna dels parlants de l'àrea romànica poder identificar, almenys, les grans llengües com el català, castellà, francès, occità, gallec, portuguès, italià o romanès. Certament, pot resultar més difícil reconèixer el sard, l'aragonès, el franco-provençal o el napolità.

Aquesta anècdota personal m'ha fet pensar en la ignorància de les llengües. Evidentment, no és ignorància, sinó un menyspreu visceral contra la catalanitat allò que ha impulsat les Corts aragoneses a emprendre aquest despropòsit del ‘lapao’ i el ‘lapapip’, acrònims que corresponen als circumloquis que fa servir la recent “Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón” (sic). Curiosament, l’única llengua que figura a la Llei aragonesa amb un nom en una sola paraula és el castellà. Ja es veu que no cal perdre-hi massa temps.

Aquest menyspreu s’ho emporta tot, no tan sols el català parlat a la Franja de Ponent, sinó també l’antiga llengua aragonesa, germana i tan antiga com la nostra. Segons el ‘Consello d'a Fabla Aragonesa’, “en l'autualidá l'aragonés ye encletato en o que popularmén se conoxe como Alto Aragón e que biene á suposar, en linias chenerals, as dos terzeras partes septentrionals d'a probinzia de Uesca, fueras d'a faxa oriental d'Aragón, an que se fabla catalán.” Això de les autonomies espanyoles és un invent desastrós que permet que el Parlament aragonès decideixi prohibir anomenar aragonès l’aragonès. És tristíssim. 

 

Precisament, l’inventari de llengües del món, Ethnologue, inclou l’aragonès com a llengua amenaçada d’extinció. Sembla que, amb l'invent del 'lapapip', no se li permeti ni estar "encletato" a les valls pirinenques del nord d'Osca ni tan sols una mort digna. L'aragonès, que probablement s'extingirà en uns quants anys, ha estat fulminat de cop i se li n'ha esborrat fins i tot el nom. Allò que no té nom no existeix. Tot plegat és molt greu i -amb permís de Telemadrid- s'acosta al lingüicidi.

Per no posar-me de mal humor, jo em demano si els inventors del ‘lapao’ i el ‘lapapip’ sabien que, en certa manera, han fet un homenatge a Salvador Espriu, amb motiu del seu centenari. Al magnífic llibre Les roques i el mar, el blau, Espriu ironitza amb el nom de la nostra llengua i se n’inventa un. L’escriptor es defineix a si mateix com a titellaire, “un home també vell que fa cinquanta anys que apreèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.” El ‘rosalbacavà’ que inventa Espriu (format amb la primera síl·laba de rosellonès-alguerès-balear-català-valencià) ja té un nou germà: el ‘lapao’. És evident, però, que els esperits que han ideat el ‘lapao’ no són ni ingenus ni conciliadors, sinó tot el contrari.

 

Pere Torra

 

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, maig de 2013)

Cent anys d'Albert Camus, l'home en rebel·lia permanent

Aquest any, es commemora el centenari de l’escriptor algerià d’origen francès (o potser hauria de dir l'escriptor francès nascut a Algèria), Albert Camus, contemporani del nostre Salvador Espriu. Els centenaris sempre són una bona excusa per acudir a l’obra d’un autor, però tant en el cas de Camus com el d’Espriu no haurien de caldre per a llegir o rellegir la seva obra, que ha de rebre la consideració de clàssica, és a dir, imprescindible. Per cert, Espriu es va referir a Camus en un text sobre Sísif al llibre Les roques i el mar, el blau, qualificant l'escriptor francès de “noble, sever i compassiu escriptor” per a qui “el món és absurd, poblat d'irracionals.”

En primer lloc, cal destacar el valor i la vigència indiscutibles de l’obra de Camus. Per això, amb motiu dels 50 anys de la seva mort, ara fa 3 anys, Zygmunt Bauman -que fa unes setmanes ha estat entre nosaltres a Barcelona- es demanava si realment havia mort Camus. D’ençà de la seva mort -recordava Bauman- no han parat d’aparèixer llibres, estudis, tesis doctorals, etc. i, per il·lustrar-ho, donava, entre d’altres, la xifra impressionant de 9.953 volums sobre Camus a Google books. Per a Bauman, el llegat de Camus s’assembla al de Kafka, susceptible de permanents reinterpretacions perquè, com el txec, evita cloure els elements que l’integren i els deixa deixa oberts, de manera que preservin sempre la capacitat d’intriga i de provocació.

A més, els catalans tenim raons addicionals per apreciar Camus, d'una banda, perquè és l'autor més traduït per una personalitat intel·lectual com Joan Fuster (6 llibres), d'altra banda, perquè per part de mare era d’ascendència catalanoparlant de Menorca (el seu segon cognom és Sintes) i, encara, perquè va arribar a traduir “El cant espiritual” de Joan Maragall, en col·laboració amb Víctor Alba. Així mateix, podríem parlar de la polèmica que s’ha encès els darrers mesos a Aix-en-Provence -zona plena de pied-noirs- amb motiu, precisament, de la gran exposició que es projectava per a la tardor d’aquest 2013 sobre el seu centenari; la seva posició -potser ingènua, però alhora valenta- sobre el terrorisme i el colonialisme en el conflicte d’Algèria; la baralla amb Sartre; la crítica al comunisme, on havia militat; etc.

Polèmiques passades i actuals de qui va afirmar "Je me révolte, donc nous sommes" (“Jo em rebel·lo, per tant nosaltres som”). Segurament, aquesta famosa sentència, algú la pot relacionar avui amb el fenomen dels ‘indignats’, però amb franquesa crec que Camus manifesta una rebel·lia més profunda i transcendent, lligada a la condició humana i la seva concepció de l’absurd com a forma de revolta, no pas limitada al model d'organització social.

En aquesta secció toca fer ressenyes de llibres, però el gruix de l’autor se’m menja l’espai. Sí que voldria fer un breu comentari sobre l’emblemàtica novel·la L’estrany, que Camus va publicar en plena Segona Guerra Mundial, l’any 1942. Es tracta d’una novel·la breu, amb una història molt senzilla -gairebé una anècdota-, però intensa i amb una penetrant reflexió sobre la condició humana. Fuster opta, amb encert, per traduir el títol, L’étranger, com a ‘estrany’ i no pas ‘estranger’, per a reforçar la vinculació de la història amb la condició de tot ésser humà, al marge de països i banderes. Meursault, el seu protagonista, es caracteritza per una indiferència radical davant el món. Meursault es mostra indiferent davant la mort de la seva mare, indiferent sobre si es casa o no amb la seva xicota (en una ocasió Marie li demana si no l’interessava canviar de vida i respon que “ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens”, p. 54), indiferent davant París ("És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca", p. 56), indiferent davant de l'homicidi d'un àrab que ell mata a la platja, indiferent amb la seva vida de pres (“tot el problema era com matar el temps. Però, a partir del moment en què vaig aprendre a recordar, ja no vaig avorrir-me gens", p. 96), indiferent davant de Déu i la religió (“li he dit que no sabia què era un pecat. A mi únicament m’havien declarat culpable”, p. 144), indiferent davant la sentència del tribunal en contra seva, etc.

Aquesta gran indiferència de Meursault, de vegades, fa pensar en Bartlevy, l’escrivent, el personatge de Herman Melville que assumeix una actitud passiva de rebuig a l’ordre establert, repetint cada vegada que l’interpel·len: “Preferiria no fer-ho”. A L’estrany, el protagonista, un cop condemnat a mort, aconsegueix una identificació, una mena de fusió espiritual, amb el món: “m’obria per primera vegada a la tendra indiferència del món. En trobar-lo tan semblant a mi, tan fraternal en definitiva, he sentit que havia estat feliç, que ho era encara” (p. 149). I tornant a Bauman: “Camus ens diu que la revolta, la revolució i l’aspiració a la llibertat són aspectes inevitables de l’existència humana, però que hi hem de posar límits per a evitar que aquests propòsits admirables acabin esdevenint tirania”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 24, abril 2013
• Albert Camus, L’estrany, traducció de Joan Fuster, Barcelona: La Butxaca, 2010