Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (2)

Enric Gallèn: "Escriure un llibre d'assaig com si fos un bestseller"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

En primer lloc, Enric Gallèn indica que l'obra és una lectura que engresca el lector, fet que és rellevant si es té en compte que són més de 700 pàgines. L'autor no tan sols s'ha nodrit de les fonts de la premsa escrita, sinó també d’un conjunt d'entrevistes, cosa que li permet fer la biografia d'una generació a què al·ludeix el subtítol i contribueix a explicar l'evolució de la literatura catalana del període.

Gallèn destaca que Joan Perucho no s'entén —com Espriu, Palau, Díaz-Plaja...— sense l'impacte del 1939 sobre uns adolescents o joves que havien tingut accés a una literatura i una cultura que aspirava a la normalitat. La lectura del llibre serveix per adonar-se, per si hom no se n'havia adonat prou, que no s'entén la història de la cultura catalana si no es veu el fil comú de la recuperació d'una determinada cultura liberal que el règim franquista va desballestar, lligam que vincula els intel·lectuals presents en els mitjans i els altres. El trauma de la guerra és constant. No podem entendre Espriu, però tampoc Joan Perucho, i la crítica no sempre ha sabut adonar-se'n.

“Joan Perucho és un outsider”, afirma Enric Gallèn. Per això no encaixa enlloc: ni a la revista Alerta ni a Ariel; té una posició intermitent respecte el catalanisme; a més, Llibre de cavalleries i Les històries naturals apareixen en un context no gaire favorable. A les enquestes de Serra d'or, Perucho hi apareix molt limitadament (a la primera només l’assenyalen Joan Teixidor i Antoni Vilanova). Més endavant només l’esmentarà Antoni Comas. L'any 1982 Pere Gimferrer valora Museu d'ombres i Dolors Oller alguna altra obra.

Julià Guillamon —assenyala Gallèn— deixa clar que la trajectòria de Joan Perucho és la d’un personatge que vol fer oblidar el seu origen de fill de botiguer. És un cas molt diferent de Palau. Així mateix, Gallèn posa de manifest la gran importància que té la relació entre Joan Perucho i Salvador Espriu. Com explicava Josep Romeu d'Ariel, Carles Riba va abraçar Perucho i no pas Espriu, tot i que Espriu valorarà molt la línia literària de Perucho. Per la seva banda, quan apareix Primera història d’Esther el 1948, una de les millors crítiques la fa Joan Perucho a El Correo Catalán, en què va donar la referència de l'Ubú Rei d’Alfred Jarry.

Pel que fa a la relació oberta per la creació en català i castellà, Gallèn assenyala el cas de d'Arbó, que és molt diferent del de Perucho, atès que modifica i retradueix la seva obra, cosa que en Perucho potser tan sols passa en un moment posterior. Aquesta qüestió suscita el problema de l’accés al mercat literari espanyol que han tingut els autors catalans, que han optat o bé per traduir-se o per alternar llengües en diversos llibres.

Els aspectes renovadors de Perucho no van ser prou ben rebuts. No es valorava prou Les històries naturals i la relació amb la literatura pop, l’atenció al vampirisme (present en certs corrents europeus...), la crítica literària del moment es movia en altres paràmetres (semblants, això sí, a la crítica literària espanyola del moment).

Finalment, Gallèn agraeix a l'autor l’esforç invertit en la recerca, que constitueix una aportació fonamental per al coneixement de Joan Perucho i de la literatura catalana. A més, amb l’obra es contribueix a posar remei a un problema de la nostra literatura, que és la manca d'assagistes que puguin escriure un llibre com si fos un bestseller, com ha sabut fer Guillamon.

Pere Torra

(anterior)     (continua)

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (1)

Julià de Jòdar: "Més que una biografia de Perucho"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

Hi havia molta gent a la Central de Mallorca, sobretot per a un espai que, com sempre passa amb les llibreries, acaba resultant poc avinent. No hi va ser present cap responsable de l'editorial, Galàxia Gutenberg, i el mateix Guillamon va fer de mestre de cerimònies. Al començament el públic es va queixar del so, que Guillamon va trobar que era "com si vingués del més enllà", cosa que va donar lloc a la inevitable broma: "—Ja és molt de Perucho això!"

Finalment, l'autor del llibre va engegar l'acte presentant els dos altres participants: Julià de Jodar i Enric Gallèn, els quals han seguit l'evolució de la recerca de llibre, de Jòdar sobretot en una fase inicial i Gallèn, encara que no es feia explícit, per tal d'aportar cert aval acadèmic al treball. 

La primera intervenció fou la de Julià de Jòdar, que va començar explicant la referència que l'esborrany del llibre feia a la crisi de la revista Alerta. Al seu parer, el contingut del text inicial que l'autor li va donar a llegir resultava massa pesant. Per això van fer un pacte amb l'autor per escapçar-ho i posar-hi subtítols. Vist ara en el llibre, de Jòdar afirma que s'ha adonat de la importància d'aquest capítol, atès que aporta llum sobre aspectes que no se sabia on anirien.

Per a de Jòdar, el llibre conté un bon retrat del grup de nois de la postguerra a què pertanyia Perucho, que compartien interessos generacionals, van viure l'arribada de l'avantguarda... una Barcelona del Putxet, de nois de casa bona. La guerra ho desfà tot molt ràpidament, fins al punt que "els cadells de les famílies liberals" s'acosten al franquisme, cosa que també apareix al poema In memoriam de Ferrater, i Alerta esdevé una revista a la qual molts d'ells s'enganxen.

De Jòdar destaca el treball de l'investigador en arxius, converses, etc., el qual esdevé un autèntic acte de creació, en què es posa de manifest el rigor i la passió pel material. L'obra efectua la recreació d'una vida i resulta com llegir una novel·la, de manera que és més que una biografia de Perucho.

Així mateix, Guillamon —continua de Jòdar— “es mulla” contínuament. Apareix un Joan Perucho massa individualista per ser un líder, però alhora amb moltes ambicions de reconeixement, tot i les dificultats per obtenir-lo. L'autor descobreix les màscares del biografiat, que es construïa un personatge; però Guillamon no fa apriorismes i té cura de contrastar Perucho amb literatura de l'època. Per això recorre a fons dispersos com els de Nèstor Lujàn, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre..., cosa que serveix per explicar els conflictes de la revista Ariel i les disputes de Triadú, Romeu, Palau, Verrié... De Jòdar recorda els retrets fets a Palau per uns textos publicats el 1939.

Fins i tot, a parer de de Jòdar, amb el llibre es poden entendre moltes coses del moment actual i dels esforços per a la reconstrucció d'un país. Perucho passa de català al castellà amb tota tranquil·litat, i d’alguna manera, són els d'Ariel els que aconsegueixen que Mayans i Perucho passin a escriure en català. Hi ha una voluntat de tirar endavant el país. Es produeix un intercanvi entre el grup d’Ariel i Vicente Aleixandre, com també el diàleg que a Laye trobem entre Ferrater i Gil de Biedma.

Finalment —conclou de Jòdar— el llibre va suggerint lectures de coses ja conegudes, d’altres no tant, conservant un to molt anglosaxó. Saber la veritat de Joan Perucho és impossible: sobretot per les capes amb què s’oculta el personatge. Julià Guillamon agafa material dispers, el trinxa i crea un material nou, de manera que, quan l'acabes de llegir, el llibre no és ni acadèmic ni una improvisació. A més, compta amb una redacció de gran capacitat expressiva.

Pere Torra 

(continua)

Els "intrangers" de les banlieue de París

Els contrastos culturals generats a causa de la presència d'una abundant població immigrada a Europa han estat objecte d'atenció per part de la la literatura des de fa força temps. L'aiguabarreig identitari és un factor molt viu a França, on és molt abundant la població d'origen magribí, sovint concentrada en els suburbis dels afores de París i altres grans ciutats (les cèlebres banlieue). Encara que no hi tinguin res a veure, els terribles atemptats contra la redacció del setmanari Charlie Hebdo a París i el Museu del Bardo a Tunis no fan sinó augmentar l'interès en les perspectives d'aquestes persones.

Recentment, també podem llegir alguns textos ja escrits per una generació resident o, fins i tot, nascuda a l'hexàgon, amb les arrels a països del Nord d'Àfrica. És el cas del llibre de Faïza Guène, que comento aquí. Demà si fa no fum és una novel·la que presenta les vivències de Doria una jove nascuda a França d'ascendents magribins, la principal singularitat de la qual prové fonamentalment del seu origen estranger -i, segurament, del seu aspecte físic també diferent- en la societat on viu. Per més que hagi nascut i viscut a França des de la infantesa, Doria es troba en una clara situació de marginació en la banlieue on viu i on rep l’ajut de to paternalista per part d'implacables agents dels serveis socials. Els seus orígens magribins són presents contínuament i constitueixen un element que determina la seva vida.

Doria, personatge d'inspiració autobiogràfica, experimenta una situació de marginació que li genera escepticisme sobre les seves perspectives de futur.

Quin destí de merda! El destí és la misèria, no hi pots fer res. Vull dir que facis el que facis sempre et faràs fotre. La meva mare diu que si el meu pare ens ha abandonat és perquè estava escrit. (20)

Creu que el que ha passat és culpa d'ella. Per a mi, hi ha dos responsables en aquesta història: mon pare i el destí. (22)

L'esdevenidor ens preocupa però no hauria de ser així perquè segons com ni en tenim, d'esdevenidor. (23)

Aquest escepticisme vers el demà és una de les columnes vertebrals del llibre i és el que, de fet, dóna títol al llibre. Per això Doria sent certa gelosia quan Hamoudi, un conegut del seu barri, comença a sortir amb una noia, però sobretot pel fet que així aconsegueix trencar la monotonia dels dies i introduir elements que poden fer canviar un destí tan miserable com el present:

Almenys a la seva vida hi passen coses, quan per a mi l'endemà sempre és, si fa no fum, igual que l'avui. (81)

Fins i tot, malgrat que cap al final de la novel·la veu millorar la seva situació familiar, continua volent que les coses canviïn substancialment:

Tampoc és greu si ja no tinc el meu pare al costat: hi ha molta gent que no té pare. A més, tinc una mare... I a més, està cada cop millor. És lliure, alfabetitzada (bé, quasi) i no ha tingut ni necessitat de teràpia per a sortir-se’n. Només li cal una subscripció a l’Elle i seria totalment una dona realitzada. Què més puc demanar? Us pensàveu que diria “res”? Doncs no, em falten encara moltes coses. Aquí on sóc hi ha moltes coses que caldria canviar...(200)

L’absència d’un dels pares també ve condicionada per la seva pertinença a països o cultures diferents. Aquestes diferències culturals creen barreres per a la comunicació intergeneracional. L’analfabetisme de la generació adulta immigrant que arriba a Europa procedent de països magribins constitueix una barrera molt clara entre ambdues generacions. Doria en fa ironia, en fer referència al fet que els fills han d’actuar d’intèrprets davant l’analfabetisme dels pares.

Sempre he omplert els papers administratius per compte de la mama, i inclús quan el meu pare encara era aquí era jo qui ho feia. I això que n'estava farta perquè els formularis d'impostos són un galimaties. Un cop vaig demanar a mon pare com s'ho feien ell i la mama abans que jo sabés llegir i escriure. S'ho va prendre com una insolència. Em va pegar. (146)

A la pràctica, l’únic progenitor amb què Doria conviu -la mare-, esdevé el correlat invers a ella.

La mama farà un curs d'alfabetització. Li ensenyaran a llegir i a escriure la llengua del meu país. (84)

D’altra banda, el distanciament entre pares i fills es posa de manifest en el rebuig a la idea del retorn, cosa que Doria explicita de forma contundent:

Als fills la idea aquesta [del retorn] ni els passa pel cap, però els pares hi devien estar pensant d'ençà que van arribar a França. Des del dia que van cagar-la fotent els peus en aquest cony de país que es creien que esdevindria el seu. [...] Alguns es passen la vida esperant tornar al seu país. Però molts no hi tornen fins que no són al taüt, facturats en avió, igual que una mercaderia exportada. Evidentment que es retroben de nou amb la seva terra, però probablement no ho volien en un sentit tan literal... (112)

Pel que fa a Doria, té molt clar que ella no és del matex país que la seva mare. Per això quan la seva mare fa un curs de francès, aprèn “la llengua del meu país”, que no és pas el Marroc originari, que és “el país d’allà” per a Doria.

La mama farà un curs d'alfabetització. Li ensenyaran a llegir i a escriure la llengua del meu país. (84)
Ma mare m'ha explicat que al país d'allà, quan encara era a casa els seus pares, la seva tia i una veïna se la van endur a veure una vident. (92)

Doria identifica França com el seu país, però no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta. Per això imagina la seva vida amb un origen diferent per a poder aspirar a un futur millor:

De vegades intento imaginar el que seria si fos d'origen polonès o rus en lloc de marroquina... Potser faria patinatge artístic però no en tornejos locals de no res on es guanyen medalles de xocolata i samarretes. (113)

La diferència de Doria i de la seva mare condueix a situacions de marginació i discriminació que marquen la noia i en determinen la identitat.

Una vegada, feien tots una rotllana i van refusar donar-me la mà perquè era l'endemà de l'aïd, la festa del xai, i la mama m'havia posat henna al palmell de la mà dreta. Els petits amb cara de bufetada creien que estava bruta. [...] No havien entès res del mestissatge social i de la barreja de cultures. (94)
Fatouma i les altres tenen els seus marits que les ajuden, però nosaltres, estem soles del tot. Resultat: com que la majoria de les altres dones de fer feina fan vaga, la mama té deu vegades més feina. (66)
La mama finalment ha fotut el camp del cony d'hotel podrit on anava tirant la cadena del vàter rera els rics, tot això per quatre xavos. (83)

Una de les formes de marginació de què és lamenta Doria deriva, precisament, del tracte que rep per part de l’assistenta social que els visita periòdicament per a prestar-los l’ajuda de l’Estat.

A més, va fer almenys deu vegades la volta al pis com si visités les catacumbes. (70)
De fet, m'ha donat un xec-lectura per obtenir llibres de franc. Sento com si fes una regressió amb tota aquesta gent que em tracta com una assistida. Aneu-vos-en tots a la merda. (71)

Doria arriba a desitjar ser algú altre i cerca el model de vida ideal als referents televisius que són abundantíssims a tot el llibre.

Perquè hi ha cops que m'agradaria molt ser algú altre, en un lloc diferent i potser en una altra època. De vegades, m'imagino que sóc membre de la família Ingalls a La casa de la praderia. (76)

No cal dir que el fet de ser tractat com a estranger en el teu propi país és una situació clarament negativa. Per això, és útil recórrer al terme intranger, que apareix a la novel·la Alá Superstar de Y.B., publicada per Anagrama en castellà el 2006. Aquest terme, adoptat pel protagonista, Kamel Hassani, és certament afortunat per a descriure aquestes identitats. També seria aplicable a Doria, la marginació de la qual té causes semblants a la situació de Kamel. No obstant això, a part de les diferències estilístiques, ambdues novel·les presenten també una gran divergència en els finals, ja que l’obra de Guéne resulta una mica més esperançada que la de Y.B. Tot així, el llibre de Guéne no s’està de recórrer -també al final- al sarcasme sobre una Doria que esdevindria la líder d’una impossible revolta dels beurs marginats com ella.

Jo dirigiré la revolta de la cité du Paradis. Els diaris diran en els titulars: “Doria incendia la cité“ o fins i tot “La passionària de la perifèria engega la metxa”. Però no serà una revolta violenta com la peli La Haine que no acaba massa bé. Serà una revolta intel·ligent, sense cap mena de violència, on ens sublevarem per a ser reconeguts, tots nosaltres. A la vida no hi ha només el rap i el futbol. Com en Rimbaud, portarem amb nosaltres “el sanglot dels Infames, el clamor dels Maleïts”. (201)

Evidentment, una derivació de tot plegat ens fa concloure que el llibre examinat posa de manifest el caràcter dominant d'Occident (Europa o França) sobre els països del Magrib i el fracàs que representa la generació d'intrangers, persones amb una identitat connotada i no ben assumida.

Pere Torra

• Faïza Guène, Demà, si fa no fum, traduït per Ramon Vilardell i Núria Rica, Barcelona, Funambulista, 2006.

El poeta del poble, una apassionada biografia novel·lada de Verdaguer

Aquest llibre, amb el qual l'ebrenc Andreu Carranza va obtenir el darrer premi Josep Pla, és una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, estructurada en tres grans parts i un breu epíleg. Cada part correspon a un viatge que fa de fil conductor de la narració, mentre es van desgranant els records i esdeveniments passats. 

La primera part correspon al "Viatge a la plana de Vic", en què el poeta torna a Folgueroles des de Barcelona, acompanyat amb el seu amic Jaume Collell, després de tenir el disgust que el poema L'Atlàntida no resultés premiat als Jocs Florals de 1868. Aquesta part, que acaba amb el fet històric de l'assassinat del general Prim, conté nombrosos salts temporals als primers moments d'èxit del poeta a Barcelona, les trobades a la Font del Desmai, la seva estada al seminari de Vic, la plàcida vida amb els parents de can Tona, etc. La segona part, "Viatge a Montserrat", es basa en la pujada a peu a Montserrat, també en companyia de Collell, per preparar el mil·lenari de l'aparició de la mare de Déu. Aquest trajecte es produeix just després que el poeta va obtenir el 1877 un gran èxit amb el mateix poema èpic rebutjat nou anys abans. S'hi recorda els nombrosos viatges entre la península i Cuba i Puerto Rico a bord de vaixells de la Companyia Transatlàntica i d'altres moments dels més triomfals de la vida del poeta, que entrarà com a capellà domèstic i almoiner al servei del poderós marquès de Comillas, rebrà oferiments de canongies, serà festejat per la reina Isabel, etc. La tercera part, "Viatge al paradís", narra el viatge en automòbil cap a Vil·la Joana, a Vallvidrera, amb un Verdaguer ja molt malalt. S'hi evoquen escenes del passat entre les quals hi ha les més dramàtiques de la vida del poeta: el viatge a Terra Santa, els exorcismes, els Jocs Florals de 1893, l'expulsió de la casa del marquès de Comillas, els excessos amb les almoïnes, la tèrbola relació de Verdaguer amb la família Duran, la suspensió del dret a dir missa, etc. Aquesta part culmina amb la mort del poeta descrita, de forma excessiva, com una mena d'ascensió a la divinitat.

Els recorreguts dels tres viatges i les respectives evocacions de períodes del passat ofereixen una completa evolució personal de la vida del protagonista. A més, Carranza maneja abundant informació sobre Verdaguer. Així, per exemple, esmenta el romanç —avui desaparegut— que començava amb el vers «Ja ha caigut la botiflera», referit a Isabel II, una peça donada a conèixer per l'expert verdaguerià Ramon Pinyol (vegeu Ramon Pinyol Torrents, "Verdaguer i el carlisme. Notes aproximatives" a eHumanista/IVITRA, Vol. 5, 2014). Cal recordar que el de Folgueroles també és autor d'un «Himne carlí» i se li atribueix certa afinitat ideològica amb el carlisme. Però Carranza no es limita a elaborar una biografia de Verdaguer, sinó que hi afegeix un punt de vista apassionat. Aquest apassionament en ocasions genera una certa tendència hiperbòlica, com l'escena en què després de llegir uns fragments de Canigó al grup d'amics de Vic: "Era com si en aquell moment haguessin viatjat vuit segles abans de Crist i haguessin sentit per primer cop la veu d'Homer, recitant la Ilíada o l'Odissea, abans de publicar-se per primera vegada." (387)

Al títol i al començament d'aquest escrit he dit que aquest llibre és una apassionada biografia novel·lada de Verdaguer. El lector es pot demanar si això és poc o és molt. Com en tantes coses de la vida, depèn. D'una banda, l'obra repassa els principals aspectes de la vida i l'obra de mossèn Cinto; fa aparèixer destacats personatges històrics que van tenir relació amb Verdaguer, com ara Frederic Mistral, Joaquim Bartrina, Antoni Gaudí o Pablo Picasso i els modernistes; passa comptes sense embuts amb els principals responsables de la defenestració que va patir el poeta els últims anys: Claudi López, marquès de Comillas; Narcís Verdaguer Callís i mossèn Joan Güell, cosins de l'escriptor; Jaume Collell, el bisbe Morgades, etc. D'altra banda, com a contrapunt, però, l'estructura narrativa és massa previsible; nombrosa de la informació expressada és innecessària i redundant; el conflicte verdaguerià que fa de motor de la història —l'oposició entre el calze i la lira— resulta massa simple i esquemàtic; nombrosos diàlegs no són gaire versemblants i es fan pesats.

El balanç és desigual, però ens ofereix l'oportunitat per tornar a un autor fundacional de la nostra literatura. I encara queda també la passió amb què l'autor ha escrit aquest llibre, és a dir, la ferma convicció que el mèrit de l'obra de Verdaguer consisteix a restituir l'ús literari de la llengua catalana i, amb això, la nostra dignitat com a poble.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 45, març 2015
• Andreu Carranza, El poeta del poble, Barcelona: Destino, 2015.

L'horror d'Auschwitz, des de la ficció

S’ha dit sovint que l’horror dels camps de concentració nazis fou tan irracional que gairebé resulta indicible. Això explica que, per exemple, l’escriptor hongarès i premi Nobel, Imre Kertész, no publiqués el seu primer llibre basat en la seva experiència als camps d’Auschwitz, Buchenwald i Zeitz fins als anys 70 (vegeu Sense destí, d'Imre Kertész, una mirada adolescent sobre l’holocaust). També pot explicar que l’editorial Einaudi refusés publicar l’any 1947 Si això és un home, l’obra de l’escriptor Primo Levi, que va passar gairebé un any a Auschwitz. Potser devien pensar que tot era massa recent perquè pogués interessar el gran públic. A més, certament, la proximitat als fets de l’holocaust en dificultava la narració, fins i tot per part dels testimonis supervivents, molts dels quals tampoc no volien reviure els patiments soferts.

Amb el pas del temps i també el recurs a formes narratives de ficció, hem pogut accedir a moltes històries, algunes de les quals basades en fets reals, que han modelat la nostra imatge del que es va viure —i del que es va morir— en els odiosos camps de reclusió i extermini. Per això, el manresà Joaquim Amat-Piniella, ell mateix reclòs a Mathausen i autor de K.L.Reich, una de les grans novel·les concentracionàries de tota la literatura europea (vegeu 100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis), justificava l’opció pel gènere novel·lístic perquè “ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”.

En complir-se setanta anys de l’alliberament del camp de concentració nazi situat a la localitat polonesa d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, resulta oportú recuperar una petita joia de la nostra literatura que hi està ambientada, publicada per Maria Àngels Anglada l’any 1994. L’eix de la novel·la d'Anglada és l’absurda i impossible compatibilitat de la bellesa amb l’horror. El protagonista de la història és Daniel, un habilidós lutier jueu, de Cracòvia, reclòs al lager d’Auschwitz a qui, un cop descobert el seu ofici, el comandant del camp li encarrega fabricar un violí perfecte, que sigui com un estradivàrius. A Daniel, “li semblava absurd el «seu» violí, com un roser en una cort de porcs. Un violí al Camp dels Tres Rius, un violí per sobreviure. Potser.” Curiosament, encara que amb una història molt diferent, la novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, també gira al voltant d’un violí, en aquest cas, un valuós storioni (vegeu Adrià Ardèvol a la recerca de l'storioni perdut), i també hi apareix Auschwitz, encara que com a espai d'una subtrama.

La supervivència de Daniel dependrà no tan sols d’una macabra juguesca entre dos dirigents nazis sobre la consecució del violí perfecte, sinó també del fet mateix de la construcció manual de l’instrument, durant el qual el lutier retroba una mica d’humanitat gràcies al contacte amb les eines i la seva concentració en el treball artesà. En aquestes pàgines l’obra inclou precises descripcions de gran bellesa amb què es constata com la fabricació del violí esdevé una forma d'evasió i de refugi per a Daniel: “Olorà la fusta, agafà el motlle bressol que ja tenia a punt com a suport de la tapa, i, de primer amb la petita gúbia, ara ja oblidat de tot, començà de rebaixar-ne l'interior, amb l'art del més subtil dels poetes. De cop, el pensament de la mort, la perspectiva de les llargues hores a la fàbrica, tot s'esvaní, com si l'olor de la fusta fos un vent que s'enduu els vents negrosos i amenaçadors.” 

Així mateix, tot i ser una novel·la força breu, conté molts dels elements característics de la literatura concentracionària europea: la humiliació i els càstigs arbitraris exercits sobre els presoners; la fam i les malalties; l’exagerada bona vida dels comandaments del camp; els recels entre els diferents grups de presoners; el sentiment de culpa del supervivent; etc. Els recomano que, a més del llibre —potser fins i tot mentre el llegeixin—, escoltin la peça musical que interpreta el violinista del camp, un altre presoner, per tal de provar l’instrument. Es tracta de «La Follia» d'Arcangelo Corelli, una sonata preciosa triada per fer lluir les possibilitats del violí solista, amb brillantor i un risc acotat per a l’intèrpret, que com es pot comprendre, en un camp de concentració no compta amb les millors condicions. La bellesa de la música de Corelli, que no deixa de tenir un cert to melancòlic, constitueix una ironia integral, un hiperbòlic oxímoron que s’oposa a l'horror nazi, de la mateixa manera que ho és el violí de Daniel “entre els porcs”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 44, febrer de 2015.
• Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz, Barcelona, Columna, 1996.

El Boston de Dennis Lehane en llengua catalana de la mà de Salamandra

La prestigiosa editorial Salamandra ha obert aquesta tardor una nova línia de publicació de llibres en llengua catalana. Pocs mesos després que ho hagi fet Anagrama i algunes altres editorials petites (vegeu l'entrada d'abril de 2014, on els parlava del darrer llibre d’Amélie Nothomb traduït al català), cal celebrar que ara tindrem alguns dels nous títols que publicarà Salamandra en la nostra llengua. De moment sembla que seran pocs, però tot és començar. Els responsables de l’editorial volen aprofitar també en català l’empenta d’autors i obres que funcionen molt bé en castellà i que, igualment s’acaben publicant en la nostra llengua, com ara Sàndor Màrai, Paolo Giordano, etc. No es tracta de coedicions, com ja havien fet en alguna ocasió, sinó de títols propis dels quals la casa editora adquireix alhora els drets tant per a la llengua castellana com la catalana.

Un dels primers títols és un relat de Dennis Lehane, una breu novel·la negra titulada L’entrega (The drop). Lehane és ben conegut com autor de Mystic river, Gone Baby Gone o Shutter island, obres traslladades al cinema amb èxit remarcable. El llibre, presentat amb una portada en què domina el groc, color molt característic del gènere, compta amb una traducció molt solvent a càrrec de Yannick Garcia, que, com a autor, ha estat guanyador del penúltim premi Documenta de relats. Garcia ens ofereix una prosa clara i sense excessos artificials ni naturalistes. 

A L’entrega Lehane mostra la seva perícia narrativa i cal agrair-li —especialment en aquest gènere— que vagi directe al gra, sense fer trampes ni capgirells estranys en una història que resulta molt convincent. De fet, és una novel·la sucosa, de tall —diguem-ne— clàssic, on tot està molt ben lligat. La novel·la té un bell començament, en què el protagonista, Bob Saginowski, barman del Cousin’s Marv, troba un cadell de gos malferit a les escombraries. Aquest fet casual farà canviar Bob mateix i transformarà la seva vida anodina i solitària, com reconeix més endavant el mateix protagonista:

Recordava anys sencers de la seva vida en què no li havia passat mai res. Anys en què feia una ullada al calendari esperant ser al març quan encara era novembre. Però els darrers set dies havia trobat un gos (que encara no tenia nom), havia conegut la Nadia, l'havien atracat a boca de canó, havia adoptat el gos i l'havia anat a veure un mafiós que torturava gent en una furgoneta. (p. 66)

Curiosament, aquest incipit recorda —tot està inventat— com s’inicia L’any de la llebre, una de les millors novel·les de l’escriptor finlandès Arto Paasilinna, que és una recomanació literària que faig sempre a qualsevol persona que conegui al cap de vint minuts d’haver-me-la presentada. 

En la novel·la de Lehane destaca sobretot l’excel·lent construcció de personatges, que, a més de Bob i Nadia, compta amb Marv, el cosí de Bob i ex-propietari del bar; el policia Evandro Torres, que coincideix a la missa de set amb en Bob; el tèrbol Eric Deeds; una banda mafiosa de txetxens; i encara alguns altres. A més, el llibre retrata una barriada decadent de Boston amb abundant població d’origen irlandès. Aquest espai esdevé un microcosmos per on circulen tots aquests personatges grisos i desesperançats:

Les ciutats no s'administren des del consistori. Algú les porta des del soterrani. La Primera Ciutat? La que veus? Això és com la roba que posem en un cos perquè faci goig. Però la Segona Ciutat és el cos en si mateix. En aquesta és on tenen lloc les apostes, on es venen dones, maria i tota mena de teles, sofàs i altres coses que es pot permetre la classe treballadora. L'única vegada que el treballador té notícia de la Primera Ciutat és quan directament li està donant pel sac. Però al seu voltant, cada dia del món, tota la seva vida, el que veu ell és la Segona Ciutat. (p. 54)

De L’entrega, també se n’ha fet una pel·lícula estrenada la tardor passada, que inclou l’últim treball de l’actor James Gandolfini, l’inoblidable gàngster Tony Soprano. La llàstima de l’adaptació cinematogràfica és la incomprensible transposició de la història a Brooklyn en lloc del Boston original de la novel·la. Per a mi, no té cap justificació i altera el sentit de l’obra com a creació artística. Qui vulgui obtenir l’autèntic tast de Lehane ha de recórrer al llibre. Però per què Hollywood ens imposa que totes o gairebé totes les històries negres hagin de passar sempre a Nova York?

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 43, gener de 2015.
• Dennis Lehane, L’entrega, traducció de Yannick Garcia, Salamandra, Barcelona, 2014

Retrobant Eugeni Xammar, l’estranya combinació de cosmopolitisme i país

A punt de cloure les activitats de l’any Xammar, toca tornar a l’escriptor de l’Ametlla del Vallès, és a dir, llegir-lo i rellegir-lo. Si encara no han devorat els Seixanta anys… afanyin-se a anar a la biblioteca o la llibreria més propera per a posar-hi remei. S'ho passaran millor que no pas enganxats a alguna pantalla o llegint coses massa tovetes i sense substància que es publiquen.

També, encara fins al 31 de gener de 2015, poden aprofitar per gaudir de la magnífica exposició al Palau Robert, Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món, una mostra sintètica, però prou completa, que condensa amb brillantor les principals facetes del personatge i ofereix un recorregut per diversos objectes i alguns dels textos més importants de la seva trajectòria periodística. A més, hi podran visualitzar el documental La ploma silenciada, on, a part de la informació a càrrec dels especialistes sobre l’autor, podran recuperar aparicions de persones que ens han deixat fa molt poc temps i ja enyorem, com ara Heribert Barrera, Albert Manent o Jaume Vallcorba. I encara, en sortiran amb una petita antologia de textos xammarians aplegats en un elegant prospecte amb el format d’un diari.

Els Seixanta anys… és un llibre molt curiós perquè hom no espera trobar en un obra que ha estat redactada a partir de converses amb un amic, una expressió tan ajustada i una ironia tan hàbil. Les vacil·lacions i els buits propis de l’oralitat estan molt ben resolts, segurament també pels bons oficis de Josep Badia, l’amic de l’Ametlla que va aconseguir que el projecte tirés endavant. En definitiva, és un llibre ben escrit perquè està ben dit. Albert Manent l’encertava en veure la parella d'amics de l'Atmella com els Goethe i Eckerman del Vallès. La relació entre els dos amics ha trobat reconeixement els darrers anys i, com explica Quim Torra: “al seu poble, la biblioteca porta el nom de l’un i l’Institut de Secundària, el de l’altre. No sembla un mal final per a aquests dos homenots, saltataulells, amants dels llibres i la cultura, crítics i independents, irònics, valents, devots del catalanisme”.

Al llarg del llibre hi ha piles d’exemples del que podríem anomenar “manera xammariana”, gràcies a la qual, per descriure el poeta Maragall, n'hi ha ha prou amb un parell de frases per fer-ne un retrat cru, però que fa tot l’efecte de ser encertat: “Don Joan Maragall tenia l'enlluernament fàcil. Era un d'aquells homes de bona fe, als quals se'ls poden robar els mitjons sense necessitat de treure'ls les sabates.” És capaç de jugar amb el llenguatge amb gràcia: “Cridat per anar a fer de soldat al Marroc, Rigau va preferir, sense que el cridés ningú, anar a fer de sastre a París.” Una de les especialitats de Xammar era la seva prosa directa, gairebé punxant: “D'una manera general es pot dir que la Societat de Nacions va començar a treballar en un ambient d'indiferència. La reunió del Consell a Donòstia, com les anteriors reunions a Londres, a París i a Roma, va passar sense pena ni glòria. Mentre el bar gratuït era sempre ple, la sala de premsa era sempre buida.” La lucidesa del periodista és proverbial: “Sota qualsevol de les seves formes —la imperialista o la comunista, la reaccionària o la revolucionària— el pacifisme rus és, sense cap mena de dubte, el pacifisme més perillós del món.” Ah! Com m’agradaria al segle XXI trobar un periodista que m’expliqués les coses com Xammar al segle XX.

Deia Montserrat Roig que Xammar era “una estranya combinació, que s’ha donat en altres casos, de cosmopolitisme i país”. Exacte! I aquesta combinació és la millor per al periodisme, per a la literatura i per a la vida. Retrobem-la perquè l’escriptor de l’Ametlla, mort l’any 1973, encara ens interpel·la de forma clara el 2014. Mentre ara discutim sobre la conveniència de bastir la unitat dels que volem la independència per aconseguir-la, el llop de l’Ametlla ja en té una resposta rotunda i honesta: “Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 42, desembre 2014.
• Eugeni Xammar, Seixanta anys d'anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret, Quaderns Crema, Barcelona, 1991.

També és una insignificança, Kundera, que no et donin mai el Nobel

Aquest any, una altra vegada l'escriptor d'origen txec, Milan Kundera, no ha obtingut el cèlebre guardó de l'Acadèmia sueca. De fet, cada any hi ha una pila de candidats a qui no s'atorga el Nobel, que no resultaran mai premiats i gairebé la notícia acaba essent més a qui no l'hi donen. Lògicament, si es tracta d’una cosa que perjudica la cultura, els catalans també ens afecta, i tenim diversos no-premiats, un dels quals fou Àngel Guimerà, primer escriptor català candidat al premi.

Àngel Guimerà no fou Nobel per "no ferir l'orgull castellà"

Fa un temps llegia en un article de Joan-Lluís Lluís que l’autor de Terra baixa fou candidat al Nobel durant disset anys, del 1907 al 1923, i que la raó per no atorgar-li el guardó fou, segons un acadèmic suec, «no arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». Aquesta és la nostra història, que, sens dubte, els nostres inefables federalistes deuen ignorar. 

 

Kundera, com Franz Kafka, té la gràcia de parlar de coses molt greus amb humor

Però he de parlar de Kundera perquè, curiosament, el no-atorgament del premi ha coincidit amb la publicació de la seva darrera novel·la després d'uns quants anys de silenci narratiu. El text de l’escriptor txec és força breu, amb una història d'aparent poc gruix, que, ja des del títol, deliberadament invoca això que anomena insignificança. Kundera, com el seu connacional Franz Kafka, té la gràcia de parlar de coses molt greus amb humor, fins i tot, amb autèntica comicitat. Com deia Gabriel Ferrater, El procés  —l'obra de Kafka, no pas el que ens passa— també és un llibre molt divertit, malgrat la seva cruesa. No s'ha de confondre humor i diversió amb frivolitat i banalitat.

 

L'escriptor txec és un murri, un home molt pràctic, que opta per riure's de les insignificances del món

De fet, Kundera n'és ben conscient quan afirma explícitament que “des de fa temps hem comprès que ja no era possible capgirar aquest món, ni remodelar-lo, ni aturar-ne la desgraciada cursa cap endavant. Només hi havia una única resistència possible: no prendre-se'l seriosament.” (92) Potser deuen trobar que aquest pensament és d’algú que s'ha fet gran? Que abandona la rebel·lia? Que renega de la utopia? Que desconfia de l'ésser humà? No crec que sigui això, sinó que més aviat el txec és un murri, un home molt pràctic. Les insignificances presents a la novel·la són molt variades: la curiosa "reivindicació" del melic —a casa meva, tota la vida n'hem dit llombrígol—; les anècdotes al voltant de Stalin i el mediocre Kalinin, el qual —irònicament— encara conserva el seu nom a la ciutat on va viure Kant, l'antiga Köningsberg; les hilarants situacions que genera el personatge que fa veure que parla paquistanès; la utilitat de la insignificança per atreure les dones; etc. En algunes ocasions Kundera retroba motius característics de la seva obra, com ara la mort del sentit de l'humor a l'era soviètica, que remet clarament a La broma.

 

La insignificança que ens envolta "és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor"

Perquè les insignificances que festeja Kundera no són superficials. Ben al contrari, rera la seva aparença trivial són la clau de volta de tot: “La insignificança, amic meu, és l'essència de l'existència. [...] Respira, D'Ardelo, amic meu, respira aquesta insignificança que ens envolta, és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor...” (135) Tot plegat no ens ha d'estranyar atès que Kundera sempre ha apreciat molt el Tristram Shandy i Jacques el fatalista, dues novel·les —o antinovel·les— que també celebren les insignificances, les digressions, el trencament de la linealitat narrativa, etc. Fins i tot l'escriptor txec va arribar a escriure una obra de teatre inspirada en la novel·la de Diderot, com si en fos una mena de variació musical.

Sense Premi Nobel, continuarem llegint Kundera i Guimerà

Per tant —i perdona la confiança—, no pateixis, amic Kundera, nosaltres et seguirem llegint i rellegint. Guimerà no va aconseguir el Nobel, però al cap d’un segle és ben present entre nosaltres. Aquests dies, Dagoll Dagom reprèn una versió musical de Mar i cel , i l’actor Lluís Homar acaba de presentar ell sol un original muntatge sobre Terra baixa . Al capdavall, rebre o no rebre el Nobel no és més que una enorme insignificança.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 41,  novembre de 2014 
• Milan Kundera, La festa de la insignificança, traducció de Xavier Lloveras, Tusquets, Barcelona, 2014

Dies de frontera: Travessant les fronteres del viure

Davant dels grans escarafalls d’alguns que diuen que els catalans volem implantar fronteres artificials, és una bona ocasió per llegir la darrera novel·la amb què Vicenç Pagès Jordà va obtenir el Premi Sant Jordi, bona part de la peripècia de la qual es desenvolupa al nord de l’Alt Empordà (La Jonquera, Port-Bou…), on hi havia hagut la frontera entre França i Espanya, ara gairebé en procés de dissolució en el marc de la Unió Europea. 

Naturalment, no som pas davant d’un tractat de geografia política, ja que Pagès recorre a la idea de frontera sobretot com a metàfora de les successives etapes de la vida. De bon començament, ja esmenta la coincidència entre la protagonista i la seva mare a l'hora de travessar dues etapes vitals encara que siguin diametralment oposades: 

“L'any 1987, quan a la Teresa li va venir la regla, la Lola s'iniciava en els transtorns de la menopausa. Els símptomes de mare i filla eren semblants. Els atacs de nervis s'enllaçaven, es fonien, ascendien en espiral.” (p. 12) 

El nucli de l’obra se centra en la història d’amor i desamor entre Teresa i Pau, que porten nou anys vivint junts i ara es troben en un moment decisiu de la seva vida, una cruïlla en la seva relació com a parella estable. La Teresa, a la ratlla dels quaranta, moment en què se li acaba el temps per decidir tenir fills; en Pau, amb alguns anys més, amb una feina precària i insatisfactòria de professor d’institut i una tesi doctoral a mitges, també se li acaba el temps per decidir què fer a la vida i, especialment, per ingressar en la maduresa. 

Tots dos protagonistes són retratats amb versemblança i certa fredor: dues persones corrents, gairebé anodines, amb els seus dubtes i inseguretats, transparents i alhora complexes, en definitiva, dos éssers humans, antiherois. El narrador se’n distancia amb recursos de metaficció amb els quals mostra l’artifici literari construït, posa de manifest que està escrivint una novel·la, explica què passaria si fos una pel·lícula, comença la narració amb la descripció d’un petó que el lector no entendrà fins ben avançada l’obra. Tot i això, no pot evitar transmetre més simpatia cap a la Teresa que en Pau. Aquest distanciament encara esdevé més intens respecte els personatges secundaris, que resulten molt esquemàtics, gairebé caricatures que freguen l’esperpent: la Vero, en Pol, la substituta d’anglès i fins i tot el mateix Cosme. Aquest esquematisme, opció deliberada de l’autor, resulta eficaç i econòmic narrativament, però pot resultar excessiu, il·lògic: en Cosme és l’amant sense compromís, massa perfecte; la Vero i en Pol apareixen gairebé només com uns obsessos del sexe, etc.

A banda dels personatges, el llibre és molt ric i compta amb desenes de micro-capítols, de gran diversitat temàtica i textual, d’aire postmodern, que contibueixen a oferir molta amenitat al relat: des de fragments de la tesi doctoral del protagonista fins a converses de Whatsapp, passant per comentaris irònics sobre els tòpics de l’Empordà (“Els barcelonins es referien a “l'Empordà” en genèric, com si tots els indígenes sense excepció fossin murris acomodats amb mansió a Llafranc, quadres de Dalí al saló i manuscrits de Pla a les golfes, com si tots disposessin de catamarà i cada any els convidessin en ple al suquet d'en Portabella, p.48), la ridiculització del llenguatge de la psicopedagogia i descripcions del paisatge decadent a tocar de la frontera. Hi ha troballes com aquesta interessant dicotomia entre Venècia i La Jonquera:

Al segle XIX, Venècia atreia els amants de la decadència. Navegaven pels canals pudents, s'allotjaven en palaus ruïnosos que deixaven entreveure un passat esplèndid. Al segle XXI, en contrast amb la crisi econòmica, a la Jonquera s'obre un Shopping & Outlet que crea centenars de llocs de treball. Aquesta població no s'ha especialitzat en bellesa, sinó en utilitat. No s'hi va a buscar passat, sinó futur. Si Venècia s'enfonsa una mica cada any, la Jonquera és un municipi emergent. Si una està marcada per l'aigua, l'altra ho està pel foc. (p. 125)

En un moment determinat, el narrador s’atura dient: “Un moment de reflexió, sisplau. Tothom travessa la frontera, però ningú s'hi atura.” (p. 264) Doncs això, aturin-se a llegir aquest llibre.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 40, octubre de 2014.
• Vicenç Pagès Jordà, Dies de frontera, Proa, Barcelona, 2014.

Ètica i educació mil·lenàries per a polítics de tots els temps

Resulta molt oportuna la publicació d'aquesta primera versió en llengua catalana d'un llibre escrit abans que la nostra llengua gairebé existís. No cal justificar gaire els motius de l'oportunitat d'aquest llibre vinculats a l'actualitat perquè tothom és conscient que la necessària regeneració de la nostra vida política passa per l'enfortiment de la credibilitat ètica dels nostres dirigents.

L'obra d’Abdal·lah Ibn Almuqaffa és escrita en àrab, tot i que el seu autor era persa, en un moment de gran expansió de l'imperi araboislàmic, amb la dinastia dels abbàssides, pels convulsos territoris —al voltant de l'actual Iraq— que el 2014 són també sacsejats per guerres i conflictes. Atesa la llunyania temporal —més de dotze segles!—, val molt la pena llegir la introducció de Margarida Castells, que també n'ha fet la traducció. Dins de la informació del context de l'obra, la curadora de l’edició combina el rigor acadèmic amb l'interès per part d'un públic ampli. Per això, ofereix anècdotes sucoses sobre les vicissituds de la vida d'Almuqaffa, la saviesa del qual sembla que no li va permetre eludir una esgarrifosa mort a mans d'un envejós rival.

L’edició combina el rigor acadèmic 

amb l'interès per a un públic ampli

Certament, el llibre fou concebut amb uns objectius molt diferents a la forma en què pot ser llegit al segle XXI. Castells l'acosta als anomenats “espills de prínceps", textos molt de moda a l'Europa medieval que contenien ensenyaments, consells i preceptes morals perquè els prínceps o reis aprenguessin a governar correctament. També és un llibre que hom pot associar a El príncep de Maquiavel, de la publicació del qual l'any passat es van celebrar 500 anys. No obstant això, el lector actual quedarà sorprès per la modernitat del pensament d'Ibn Almuqaffa, sempre que deixem de banda aspectes tan rellevants com la formació i organització de la jerarquia del poder en un imperi del segle VIII i també la consideració de la dona.

El lector actual quedarà sorprès per 

la modernitat del pensament d'Ibn Almuqaffa

L'estil d'Almuqaffa és dens i aforístic. Clar i català: no hi ha palla. Fins i tot, resulta excessivament suculent i demana una lectura pausada per poder copsar-ne bé el contingut. Curiosament, com que moltes de les seves afirmacions són com sentències i no superen els 140 caràcters, resultarien molt adequades per a Twitter. Com a mostra només cal prendre, per exemple, frases com les següents:

- Allò que es construeix sense fonaments fiables ni bases sòlides, tard o d'hora trontolla i s'esfondra.

- Quant al poder exercit de forma arbitrària pel príncep, no és més que joc del present i ruïna assegurada en l'avenir.

- La força del poder depèn també de la imatge pública i, alhora, una bona imatge pública se sustenta en un poder fort.

- L'opinió pública considera els prínceps proclius a trair compromisos i a oblidar amistats.

Els recomano que allà on diu príncep hi llegeixin polític, i les frases funcionarien com a tuits magnífics, perfectament alineats amb la nostra actualitat.

A més, l'oportunitat de l'edició es completa amb l'encert de la traducció per part d'una especialista de l'àrab tan experimentada com Margarida Castells, de la qual cal destacar la seva versió catalana íntegra de Les mil i una nits , juntament amb Dolors Cinca. Castells opta per un català genuí i elegant fidel a Almuqaffa mateix: “La bona oratòria té l’origen en la pràctica de la contenció verbal, en l’exercici d’evitar la xerrameca i no caure en la garola incoherent".

El llibre és ple de saviesa també útil 

per a la nostra vida d'occidentals del segle XXI

El petit llibre d'Ibn Almuqaffa, en realitat, és un gran llibre. És ple de saviesa no tan sols per als afers públics de la política o el govern, sinó també per a la vida en general, per a la nostra vida d'occidentals del segle XXI: “Tot al llarg de la vida, dues coses són imprescindibles: la cerca persistent de la legitimitat dels nostres actes i la valoració correcta d'allò que és realment important, sense deixar-se enganyar per les aparences o les urgències del moment.”

Oblidin, doncs, els suats llibres d'autoajuda i deixin-se endur pels consells d'una saviesa autèntica i mil·lenària.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 39, setembre de 2014
• Abdal·lah Ibn Almuqaffa, Ètica i educació per a governants, traducció de Margarida Castells, Angle editorial, Barcelona, 2014.

Dos taüts negres i dos de blancs, un brillant retrat de la sordidesa de la postguerra

L'escriptor pallarès Pep Coll acaba d'obtenir el Premi Crexells amb el seu darrer llibre, publicat l'agost de 2013. És una excel·lent novel·la basada en uns terribles fets que van tenir lloc el 1943: l'assassinat d'una família —un matrimoni i dues filles— en una masoveria de la vall de Carreu, al Pallars Jussà.

Coll mateix esmenta el precedent de la cèlebre obra de Truman Capote, que té, com a títol complet, A sang freda: veritable relació d'un assassinat múltiple i les seves conseqüències (en català, en tenim una magnífica traducció a càrrec de l'enyorat Avel·lí Artís-Gener), un relat també basat en fets reals amb el mateix nombre de víctimes i d'assassins, que també comparteix l'ambient rural i isolat. Capote descriu Holcomb (Kansas) dient que "la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l'aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l'Oest Mitjà". Crec que la "ficcionalització" de Coll és superior; en canvi, Capote pretenia més la crònica, tot i que enquadrava la seva obra en un nou gènere literari que anomenava “novel·la de no-ficció”.

Dins la producció de Pep Coll hi ha altres novel·les que també es basen en fets reals, com ara Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), un text on l'autor mostra la seva gran habilitat per donar versemblança a la història de Bernadeto, la pastora occitana que va veure “una senyoreta amb un vestit blanc” en una cova. Coll hi retrata amb encert com s'originen els relats ulteriors sobre els fets, definitivament conceptuats com a miraculosos.

La darrera novel·la de Coll està estructurada amb una gran intel·ligència narrativa. Compta amb 19 capítols dedicats a les "biografies" dels diversos personatges, però col·locats en una enginyosa progressió en la revelació dels fets. A mig llibre, ja sabem quins han estat els assassins, però això no és l'important. Fins i tot, en diverses ocasions, es fa explícit l'avanç dels esdeveniments, de manera semblant ―si bé amb amb menys radicalitat― a Crònica d'una mort anunciada de García Márquez: "Ni el mitjó de revés ni la roba que s'ha posat aquest matí, no se les traurà mai més. Tal com va vestida aquest matí, així l'han d'enterrar." (p. 98)

Encara que en sapiguem el desenllaç i coneguem els culpables del crim, no decau el nostre interès per a conèixer el com, els detalls, els motius... Per això, el llibre ens atrapa com tan sols saben fer els escriptors amb ofici. A més, a cada capítol, la narració, tot i mantenir la 3a persona omniscient, adopta el punt de vista de cada personatge, cosa que enriqueix el relat i en potencia l'interès i l'amenitat.

La novel·la reïx a mostrar la sordidesa de la postguerra: gent embrutida o atemorida encara per la guerra, moltes enveges entre veïns, la duresa de la vida, guàrdies civils sense escrúpols, una justícia corrupta dins un règim opressiu... Com expressa, amb lucidesa, un dels personatges: “La cony de guerra ho va trasbalsar tot (...). Els homes en edat de treballar feien el mandra tot el sant dia encauats a les esplugues; les dones havien d'estar per les necessitats dels homes, i en aquesta situació les persones joves es van tornar com les feres” (p. 231)

Al costat d'aquest negre panorama, també apareixen bones persones com el benintencionat propietari de Granollers capaç de construir un camp de tennis en aquell feréstec indret; el jove testimoni que encara és viu; l'amic que s'ocupa dels taüts i de trobar cementiri per les víctimes; el músic desaparegut durant la guerra, etc.

Malgrat la seva ambientació, no es tracta d'una novel·la rural en el sentit del terme en la nostra tradició. Tampoc no és una novel·la negra, tot i narrar uns crims esgarrifosos. És sobretot un magnífic llibre per llegir. Si no ho han fet, els el recomano per aquestes vacances sota una ombra ben fresca.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 38, juliol 2014.
• Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs, Proa, Barcelona, 2013.

Totes les estacions de França, un debut literari original i sorprenent

Una notícia sobre vint quilos d'or abandonats dins d'una maleta en un tren al sud de París esdevé el material sobre el qual Oriol Ponsatí-Murlà ha bastit el seu debut literari. Amb aquesta curiosa obra, un text breu i juganer molt ben construït, el director d'Edicions de la Ela geminada va guanyar el XXXIII Premi de novel·la curta Just M. Casero.

Es tracta d'una novel·la que, tot i anar incorporant nous personatges a cada capítol, manté la presència d'una maleta amb or com a fil conductor, la qual acaba esdevenint l'autèntic protagonista de l'obra. A partir del 3r capítol, el lector ja sap que en el capítol següent algun personatge pujarà a un tren dels ferrocarrils de l'àrea metropolitana de París (RER) i acabarà abandonant-hi la maleta plena de lingots d'or. Fins i tot, en algun moment, es troba una mica "atrapat en el temps", a causa d'aquesta reiteració mecànica de la trama. Ara bé, l'autor supera aquest mecanicisme gràcies a la diversitat i amenitat de les històries que acompanyen els personatges: des de supervivents de l'holocaust a alquimistes, passant per pianistes suïcides que detesten Listz. També hi ajuda alguna digressió molt divertida, com la que ridiculitza el comportament del públic d'espectacles de música clàssica que es conclou amb la hipèrbole següent: “Si hi ha quelcom que fa perdre irremissiblement la fe en l'espècie humana és veure una senyora septuagenària dempeus, després d'haver escoltat una bona sonata de Brahms, cridant bravo com una bacant enfollida, colpejant el terra amb els peus i aplaudint neuròticament, en lloc de guardar un silenci reverencial davant del miracle d'una obra ben executada.” (p. 54) 

En qualsevol cas, el que resulta més decisiu per a retenir l’atenció del lector i alhora fer més complexa l'estructura de la novel·la és la reaparició contínua de personatges de capítols anteriors, que teixeixen una espècie de cadena, sobretot, el capítol X, dedicat a una història protagonitzada per un trassumpte del mateix autor, l’escriptor O. En aquest capítol es produeix una (meta)reflexió relativa al caràcter d’“antinovel·la” de l’obra que el lector té a les mans, sobre la qual l’escriptor O admet que té per objectiu “destruir l’argument a base de multiplicar-lo”. A més, l’especificitat d’aquest capítol li permet invocar expressament, com a autors de referència, Calders, Dostoievski, Pla, Mann, Rodoreda i Irving. No revelaré el desenvolupament de la història de l’escriptor O, però tot el que li passa és ben lògic, des del punt de vista narratiu, i està trenat amb enginy.

El títol del llibre procedeix d’un bell poema de Josep Carner, "Plou", del llibre El cor quiet, en què el poeta descriu una pluja aclaparadora ja que "l'aigua podreix els carrerons malalts; gargolen per cent becs les catedrals". Segurament és un prejudici, però trobo que la pluja a França és molt més estètica que al nostre país. De la mateixa manera, no crec que el servei de Rodalies de RENFE resultés tan eficaç literàriament com la xarxa ferroviària francesa.

Fet i fet, la maleta plena d'or esdevé una mena de falcó maltès com el de la cèlebre novel·la de Dashiell Hammett. Tots els personatges hi van donant voltes, però al final no és gaire important si l'or és fals o si la notícia és una innocentada. Al capdavall, el falcó hammettià és del material de què estan fets els somnis, com també la maleta del llibre de Ponsatí-Murlà ho és del material de què està feta la literatura.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 37, juny de 2014.
• Oriol Ponsatí-Murlà, Totes les estacions de França, Empúries, Barcelona, 2014.