diumenge, 14 de desembre de 2014

Retrobant Eugeni Xammar, l’estranya combinació de cosmopolitisme i país

A punt de cloure les activitats de l’any Xammar, toca tornar a l’escriptor de l’Ametlla del Vallès, és a dir, llegir-lo i rellegir-lo. Si encara no han devorat els Seixanta anys… afanyin-se a anar a la biblioteca o la llibreria més propera per a posar-hi remei. S'ho passaran millor que no pas enganxats a alguna pantalla o llegint coses massa tovetes i sense substància que es publiquen.

També, encara fins al 31 de gener de 2015, poden aprofitar per gaudir de la magnífica exposició al Palau Robert, Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món, una mostra sintètica, però prou completa, que condensa amb brillantor les principals facetes del personatge i ofereix un recorregut per diversos objectes i alguns dels textos més importants de la seva trajectòria periodística. A més, hi podran visualitzar el documental La ploma silenciada, on, a part de la informació a càrrec dels especialistes sobre l’autor, podran recuperar aparicions de persones que ens han deixat fa molt poc temps i ja enyorem, com ara Heribert Barrera, Albert Manent o Jaume Vallcorba. I encara, en sortiran amb una petita antologia de textos xammarians aplegats en un elegant prospecte amb el format d’un diari.

Els Seixanta anys… és un llibre molt curiós perquè hom no espera trobar en un obra que ha estat redactada a partir de converses amb un amic, una expressió tan ajustada i una ironia tan hàbil. Les vacil·lacions i els buits propis de l’oralitat estan molt ben resolts, segurament també pels bons oficis de Josep Badia, l’amic de l’Ametlla que va aconseguir que el projecte tirés endavant. En definitiva, és un llibre ben escrit perquè està ben dit. Albert Manent l’encertava en veure la parella d'amics de l'Atmella com els Goethe i Eckerman del Vallès. La relació entre els dos amics ha trobat reconeixement els darrers anys i, com explica Quim Torra: “al seu poble, la biblioteca porta el nom de l’un i l’Institut de Secundària, el de l’altre. No sembla un mal final per a aquests dos homenots, saltataulells, amants dels llibres i la cultura, crítics i independents, irònics, valents, devots del catalanisme”.

Al llarg del llibre hi ha piles d’exemples del que podríem anomenar “manera xammariana”, gràcies a la qual, per descriure el poeta Maragall, n'hi ha ha prou amb un parell de frases per fer-ne un retrat cru, però que fa tot l’efecte de ser encertat: “Don Joan Maragall tenia l'enlluernament fàcil. Era un d'aquells homes de bona fe, als quals se'ls poden robar els mitjons sense necessitat de treure'ls les sabates.” És capaç de jugar amb el llenguatge amb gràcia: “Cridat per anar a fer de soldat al Marroc, Rigau va preferir, sense que el cridés ningú, anar a fer de sastre a París.” Una de les especialitats de Xammar era la seva prosa directa, gairebé punxant: “D'una manera general es pot dir que la Societat de Nacions va començar a treballar en un ambient d'indiferència. La reunió del Consell a Donòstia, com les anteriors reunions a Londres, a París i a Roma, va passar sense pena ni glòria. Mentre el bar gratuït era sempre ple, la sala de premsa era sempre buida.” La lucidesa del periodista és proverbial: “Sota qualsevol de les seves formes —la imperialista o la comunista, la reaccionària o la revolucionària— el pacifisme rus és, sense cap mena de dubte, el pacifisme més perillós del món.” Ah! Com m’agradaria al segle XXI trobar un periodista que m’expliqués les coses com Xammar al segle XX.

Deia Montserrat Roig que Xammar era “una estranya combinació, que s’ha donat en altres casos, de cosmopolitisme i país”. Exacte! I aquesta combinació és la millor per al periodisme, per a la literatura i per a la vida. Retrobem-la perquè l’escriptor de l’Ametlla, mort l’any 1973, encara ens interpel·la de forma clara el 2014. Mentre ara discutim sobre la conveniència de bastir la unitat dels que volem la independència per aconseguir-la, el llop de l’Ametlla ja en té una resposta rotunda i honesta: “Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació”.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 42, desembre 2014.
  • Eugeni Xammar, Seixanta anys d'anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret, Quaderns Crema, Barcelona, 1991.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada