Apropiació indeguda, crònica d'un mal d'amor

Fa uns quants anys vam viure un gran boom, amb l'arribada massiva de novel·les negres d'escriptors escandinaus. Ara, tot i que la cosa encara dura, aquesta invasió literària nòrdica s'ha reduït. Per això, cal celebrar que també ens n'arribin ficcions narratives que van més enllà del gènere negre. És el cas d'una obra de Lena Andersson, que ve avalada per diversos premis (en la mesura que obtenir premis es pugui considerar un aval a la qualitat d'una obra) i per un gran èxit a Suècia. Ha estat molt ben traduïda a la nostra llengua per Carolina Moreno, experimentada traductora de diversos autors suecs contemporanis com ara Henning Mankell, Ingmar Bergman, Jan Guillou, Steve Sem-Sandberg, i clàssics com Hjalmar Söderberg o Tomas Tranströmer. 

Apropiació indeguda, com indica el seu subtítol, és una novel·la d'amor, és a dir, de desamor, que descriu la relació amorosa entre Hugo Rask, un artista d'èxit, i Ester Nilsson, una jove escriptora. Està narrada en tercera persona i, en general, adopta un to objectiu, si bé la dissecció dels sentiments resulta més penetrant i rica sobre la protagonista femenina. Aquesta és qui, de fet, experimenta el veritable mal d'amor, que ben sovint és descrit com a patologia, arribant a fer servir termes mèdics:

Li trucava perquè la picor havia tornat, la picor de la malària amorosa que sempre està latent un cop ha envaït el sistema cel·lular i pot esclatar de nou en qualsevol moment. (128)

No tenia sentit que algú que havia vist un llibre per a un altre que sabia que havia estat mig en coma d'enyorament i amb qui, a més, havia tingut una relació, no pretengués dir-li alguna cosa més amb això. (151)

En essència, el conflicte de la novel·la —com passa sovint en els textos sobre l'amor, des dels trobadors i Ausiàs March fins als actuals culebrots televisius— deriva del gran desequilibri que hi ha en la relació entre els dos protagonistes, cosa que ja es posa de manifest des del començament: "Cap dels dos no estava gaire interessat en ella, però tots dos estaven interessats en ell." (36). I és que ja se sap que "quan estimes i el teu amor és correspost, sents el cos lleuger. Quan es dóna el cas contrari, un quilo et sembla que en pesa tres." (55)

Finalment, l'extracció intel·lectual dels dos protagonistes permet incorporar comentaris llibrescos i diàlegs més o menys filosòfics que acaben d'amanir un text molt ben escrit que, tot i certa reiteració en els patiments d'Ester, fa de molt bon llegir.  A més, Andersson domina el llenguatge i té una enorme capacitat per fabricar agudes frases lapidàries, com ara "la desolació que plana en el pis que l'amant acaba d'abandonar és la més gran de les desolacions" (76). Per cert, l'editorial inclou a la contraportada una citació que recomana llegir el llibre si "tenen previst enamorar-se", però, amb franquesa, jo diria que és justament al contrari.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 47, maig de 2015
• Lena Andersson, Apropiació indeguda. Una novel·la sobre l'amor, traducció de Carolina Moreno, Barcelona, Angle editorial, 2015.

Confessions contra la solitud. Memòries de Carles Fages de Climent

Des del centenari del seu naixement, l’any 2002, han aparegut diversos llibres que han anat fent accessible bona part de la producció de l’escriptor empordanès Carles Fages de Climent. La darrera novetat és la publicació d’un volum de memòries, amb subtítol de certa evocació proustiana, redactat al final de la seva vida, confegit a partir de textos diversos i heterogenis. L'edició ha requerit, per tant, una feina notable de transcripció, selecció, ordenació i anotació, executada amb solvència i pulcritud pel curador. 

El volum es llegeix, amb comoditat, ben endreçat cronològicament en sis grans apartats: «Orígens familiars», «Infantesa i adolescència», «Època universitària», «Època republicana», «Època roja» i «Postguerra». El nombre de pàgines i l'estil d’aquests apartats és molt variable i reprodueix el desequilibri consubstancial a tot el llibre. El conjunt aplega textos memorialístics convencionals, comentaris d’actualitat, disquisicions històriques, narracions amb elements de ficció, relats basats en somnis, comentaris sobre literatura, epigrames, poemes, etc. De vegades, fins i tot hi ha alguns textos en castellà, que havien estat pensats per a finalitats molt diferents. El lector actual, enmig d’aquesta heterogeneïtat, pot trobar a faltar l’explicació detallada de nombrosos fets d’interès viscuts per Fages, com ara les dificultats patides durant la guerra; les seves relacions amb Ventura Gassol o Salvador Dalí −tan sols esmentats d'esquitllentes−; la seva posició a la postguerra, en què va arribar a ocupar la direcció de l’Ateneu Barcelonès, etc. Ara bé, el llibre té, com a fil conductor, una clara vocació de confessió, de retiment de comptes, cosa que ajuda a conferir-li unitat.

La lectura del text contribueix a oferir una idea més complexa de Fages de Climent, sovint víctima d’un poc matisat encasellament personal, ideològic i literari. L'escriptor parla amb gran admiració de Gassol i també de Jaume Compte, fill de Castelló d'Empúries, que va participar al complot del Garraf contra Alfons XIII i va morir als fets d'octubre de 1934. No són les amistats que hom esperaria d’una persona afí al franquisme que parla amb admiració de Mussolini, però és la mateixa persona que també practica una adhesió constant a la llengua catalana, s’adscriu al catalanisme i no estalvia crítiques a destacats dirigents de la dictadura. Sens dubte, Fages fou una persona especial, cosa que traspua a les Memòries.

Literàriament, cal destacar la narració «L'assistent», inclosa dins el capítol titulat «Siluetes de la revolució», basada en les vivències de l’escriptor durant la guerra, al campament de reservistes d'Arenys de Munt de l'exèrcit republicà. Es tracta d'una història tendra i divertida, molt ben narrada, que mereixeria figurar en qualsevol antologia de la prosa del període. Com tot llibre de memòries conté un grapat d’anècdotes que,  a més de permetre copsar la singular personalitat del personatge, hi afegeixen amenitat. Home de salut delicada, li van haver de practicar la circumcisió quan superava la cinquantena, cosa que també li serveix per fer broma en dir a la seva dona: «Mira noia: he volgut començar per aquí la meva Imitació a Jesucrist». Fages era així i en algun moment ell mateix ho admet, no pas amb resignació, sinó amb orgull de la seva extravagància, el seu dandisme.

Així mateix, a l’apèndix, sota l'epígraf de «Dietari d'un moribund», hi ha un text molt interessant en què l'escriptor relata la seva vida durant l'ingrés a l'Hospital Clínic poques setmanes abans de morir. Són unes notes, de vegades molt sintètiques, en què fa un retrat precís del seu limitat entorn des de la seva perspectiva de pacient. Preses entre finals de juny i el 10 de juliol de 1968, aquestes notes estan redactades amb grapa i posen de manifest l'enorme voluntat literària d'algú capaç de posar-se a escriure durant una greu malaltia que finalment se l'havia d’endur.

El llibre es completa amb nombroses il·lustracions, sobretot fotografies procedents de l’arxiu familiar, i un índex onomàstic en el qual he trobat una curiosa mancança. No hi figura Josep Pla, tot i que el text sí que l’esmenta, almenys en dues ocasions (pàgines 77 i 99), «el qual llavors remenava les coses literàries de La Publicidad». Sorprèn l’omissió perquè el 1975 Pla va esdevenir una de les principals fonts d'informació sobre la vida i l'obra de Fages, en dedicar-li un llibre recollit dins «Escrits empordanesos», volum 38 de l'Obra completa.

En arribar a les darreres planes, emergeix la imatge d’aquest home: isolat, malalt, reclòs a l’Empordà, desvinculat de l’ambient literari barceloní, allunyat de la família, que es confessa als lectors, als quals invoca de forma expressa. Aquestes confessions devien servir a Fages no tan sols per deixar testimoni o fer literatura, sinó sobretot per vèncer la solitud.

Pere Torra

• Carles Fages de Climent, Memòries. A la recerca de mi mateix, edició de Narcís Garolera Brau, Figueres, 2014.
• Publicat a Caràcters. Segona època, Núm. 70 (Hivern 2015), p. 15.

Belles històries de la diàspora armènia (en record del genocidi d'ara fa 100 anys)

Aquest any es commemora un segle de l'inici del genocidi armeni. En plena Primera Guerra Mundial, els turcs del poderós però ja decadent Imperi Otomà van emprendre una operació sistemàtica i planificada d'eliminació i deportació del poble armeni, molt present a Anatòlia. Els armenis són un poble antic, de gran interès històric i cultural, fins i tot tenen un alfabet propi, i la seva és una de les primeres esglésies cristianes.

Amb gran encert, Edicions de 1984 acaba de publicar Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, que narra un apassionant episodi de resistència popular armènia contra l'exèrcit turc. Werfel era un jueu nascut a Praga, que escrivia en alemany com Franz Kafka i Max Brod, dels quals era amic. El llibre —publicat el 1933— fou llegit amb avidesa pels jueus perseguits pels nazis. Aquest serà un dels llibres que em firaré per Sant Jordi. Precisament, el 24 d'abril de 1915 és la data en què el govern turc va executar centenars d'intel·lectuals armenis residents a Istanbul.

Com que no els puc parlar del de Werfel, recupero aquí Em dic Aram, un preciós llibre de William Saroyan, escriptor nord-americà d'ascendència armènia que va néixer a Fresno i escrivia en anglès, llengua que parlava “sense accent”. Les històries de Saroyan giren al voltant de la comunitat armènia instal·lada a la vall de San Joaquín, a Califòrnia, dedicats a tasques agrícoles en la vinya i els fruiters de la regió.

Com sempre passa amb la bona literatura, el més interessant de Saroyan no és tant el contingut com la veu narrativa —servida en català per la magnífica traducció de Ramon Folch i Camarasa, escriptor que convindria rellegir. A Em dic Aram trobem un narrador en primera persona que correspon a Aram Garoghlanian, un infant que explica les seves vivències en la comunitat on viu en el període entre 10 i 14 anys. Al començament del llibre hi ha una nota de l'autor en què fa una mena d’advertiment:

“Al meu entendre, aquest llibre és la història d'un noi americà que es diu Aram Garoghlanian. No pretenc pas que la història tingui cap mena d'argument, i m'afanyo a avisar honestament el lector que no hi passa res d'extraordinari.” (p. 7)

Potser “no hi passa res d'extraordinari”, però aquest llibre, per mitjà de la mirada tendra i divertida del narrador, obre la porta a un microcosmos rural, ple de personatges memorables, molts dels quals són oncles o cosins d'Aram, com Melik:

L'oncle Melik era, si fa no fa, el pitjor granger que ha existit mai. Era massa imaginatiu i massa poeta perquè li anés bé. El que ell volia era bellesa. Volia plantar bellesa i veure-la créixer (p. 33)

Tal com avisa l'autor, les històries no pretenen teixir un relat novel·lesc convencional, però confegeixen un acolorit retaule amb el fil conductor d'Aram, narrador i sovint protagonista. En ocasions, hi ha relats que mostren la versatilitat narrativa de Saroyan, com ara “Vells consells camperols al viatger americà”, que conté un diàleg senzillament hilarant, digne d'un guió del millor dels germans Marx.

Inevitablement, hi ha moments que emergeix la qüestió de la identitat d’Aram, que es mostra de forma més directa, curiosament, en una conversa amb un indi:

—Jo no sóc americà —vaig dir.
—Ja ho sé —digué l'indi—. Tu ets armeni. Ho recordo. T'ho vaig preguntar i m'ho vas dir. Tu ets un armeni nascut a Amèrica. Tens catorze anys i ja saps que sabràs conduir un automòbil només de pujar-hi. Ets un americà típic, encara que la teva pell, com la meva, sigui fosca. (p.129)

El llibre no cau en la malenconia, però certa nostàlgia de la “vella pàtria” impregna l’entorn d’Aram, que ell anomena “la seva tribu”:

En general el local era freqüentat per armenis, però també hi anaven d'altres. Tots els qui recordaven la vella pàtria. Tots els que l'estimaven. Tots els que havien jugat al tavli, o al scambile, amb cartes, a la vella pàtria. Tots els qui fruïen amb les menges de la vella pàtria, el vi, el rakhi, i les tassetes de cafè de les tardes. Tots aquells que estimaven les cançons i les històries. I tots aquells que els agradava de trobar-se en un lloc que feia una olor familiar, a milers de quilòmetres de la pàtria (p. 147)

Al final, on el record de “la vella pàtria” es fa més present és en els gustos de menjars i begudes, cançons, jocs de cartes, però, sobretot —com vam aprendre de Proust— en les olors, capaces de recórrer milers de quilòmetres.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 46, abril de 2015.
• William Saroyan, Em dic Aram, traducció de Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, Edicions 62, 1966 [1941]

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (i 3)

Julià Guillamon: "Cal que es torni a llegir Joan Perucho, que se’n torni a parlar, que es torni a valorar"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

“—Com hem arribat fins aquí? Jo tenia 22 anys i vaig escriure un article molt pretensiós sobre literatura fantàstica...” D’aquesta manera començava Guillamon la seva intervenció en la presentació del seu darrer llibre sobre Joan Perucho, personatge que qualifica de fascinant. Guillamon evocava la primera ocasió en què va anar a casa de l’escriptor, el qual afirmava amb tota seriositat que al pis de baix de casa seva hi havia un fantasma. Perucho resultava molt divertit i era capaç d’interessar-se per tot, com quan, satisfet, mostrava haver trobat un llibre que tractava sobre quants jesuïtes hi havia al cel amb exactitud —li agradava molt compartir les seves descobertes. A més, Perucho té també una important faceta de crític d'art, que va exercir durant vuit anys a Destino; amb un gust per allò extraordinari. Era un gran coneixedor del grup Dau al set...

Com que Guillamon va destacar de Perucho la seva afició a explicar anècdotes, ell també en va explicar algunes de la relació personal que hi va tenir. Així, recordava l’interès de Perucho a menjar un allipebre al Palmar en ocasió de fer de jurat d’uns premis literaris de Gandia; com l’escriptor conduïa tot cantant cançons de Rita Pavone; la seva obsessió a fer-se una foto a la casa d'Azorín...

Guillamon considera que el seu llibre és, sobretot, un llibre de creació, no tan sols un estudi, on mostra Joan Perucho com a personatge d'una epopeia personal. L’autor, que va descartar fer carrera acadèmica per dedicar-se al periodisme, lamenta que en el periodisme predomina la “cosa curteta”. En canvi, escriure un text llarg és molt diferent i el que ara ha pretès no és tan sols fer un llibre de gruix sobre l’autor de Les històries naturals, sinó també sobre l'època.

Per fer-ho s'ha de parlar amb la gent, cosa que dóna una perspectiva molt diferent. L’autor veu la seva obra en la cruïlla entre periodisme-escriptura-recerca i admet que l’ha pogut fer ara, quan ha passat cert temps, disposa dels coneixements i els mitjans per a la recerca fan que no hi hagi excusa per no fer-ho bé. Per a Guillamon, la recerca és una malaltia i explica que, durant aquests anys, ha anat a veure tots els artistes vius dels quals Perucho va fer alguna crítica.

Fruit d’aquest treball de recerca, apareixen coses que no són les mateixes que ja s'havien dit sempre, i es produeixen moments eufòrics, il·luminadors, per a l’investigador. Guillamon en va posar dos exemples: un de relacionat amb el món dels falangistes, inclòs en el capítol que ell mateix considera el millor del llibre. L’any 2001 va anar a veure tots els redactors que quedaven de la revista Alerta, un dels quals era el germà d'Espriu, director de la revista i dirigent del SEU. En una entrevista a un tramviaire que hi ha a la revista, Josep Espriu s’adona que qui hi apareix en realitat és la “Pruden”, la minyona de casa els Espriu.

L’altre exemple que va explicar l’autor va tenir lloc a l’arxiu de la censura d'Alcalà d’Henares (molt visitat darrerament per part d’investigadors catalans). Malgrat que Les històries naturals té un contingut polític que ningú no va veure, Perucho no era un autor que tingués gaires “dificultats” amb la censura. En canvi, a l’autor se li va acudir fer la recerca per editorials i, en buscar l’Editorial Taber, que era propietat de l’escriptor, allà van aparèixer tots els llibres que no havien passat la censura. D’entre els llibres censurats, cal destacar una traducció de Barbarella, cosa que recorda la fascinació de Perucho per tot món pop. Pel que fa a Barbarella, el censor s'esgarrifa, li pinta grans sostenidors al personatge, després fa servir un retolador més gruixut, i acaba per enganxar-hi un paper blanc a sobre per tapar-ho tot, amb tan poca traça que ara es pot veure tot el que el censor volia eliminar.

Finalment, Guillamon va concloure la seva intervenció reivindicant que es torni a parlar sobre Perucho, que se’l torni a llegir i que es torni a valorar la seva obra.

Pere Torra 

(anterior)

Barcelona triga 23 anys a escriure bé Farners, on va néixer Salvador Espriu

Tots els farnesencs sabem que el topònim que ens identifica s’escriu Farners. L’origen del nom es troba en farina i, en concret, en l’adjectiu “farinarios”, que perd la primera “i”, com documenta Joan Coromines a l’excel·lent Onomasticon Cataloniae, de forma aclaparadora (“Chastro de Farners” és de l’època de Ramon Berenguer I, segle XI). És, doncs, una forma antiquíssima, però, la nostra ciutat té més de mil anys i la llengua catalana dóna nom als indrets del país fa encara més. Jo havia pensat que el nostre Farners potser tenia a veure amb el terme italià Farnese, antropònim d’una històrica família, propietària d’un palau a Roma on avui hi ha l’ambaixada de França; però Farnese correspon a la localitat del mateix nom i no ve de farina, sinó del mot farnia, que designa el roure pènol (quercus robur). 

Recordo això ben conegut només per explicar una anècdota que he viscut sobre el nom del nostre castell. L’any 1992 la nova vila olímpica de Barcelona va donar lloc a un barri de nova planta en una antiga zona industrial arran de mar i va fer sorgir la necessitat de posar noms als nous carrers. Per sort, es va aprofitar per recórrer a destacats intel·lectuals del segle XX que no figuraven al nomenclàtor barceloní. Amb tot mereixement, es van batejar carrers com Joan Oliver, arquitecte Sert, Rosa Sensat, Joan Miró, i el que ara ens ocupa, Salvador Espriu, fill de la nostra ciutat.

Doncs bé, l’Ajuntament de Barcelona va demostrar que no consulta ni l’obra de Coromines, ni cap senzill diccionari. A la placa del carrer dedicat a l’escriptor, va escriure que Espriu havia nascut a Santa Coloma de “Farnés” (sic). Sí, és clar, tothom es pot equivocar, però si hom comet errors elementals hauria de tenir mecanismes àgils d’esmena, sobretot si algú li ho fa veure. Doncs, us asseguro que a Barcelona no és pas així.

Aquest carrer és a prop d’on treballo. Per això un dia de principis del 2013 (any del centenari d’Espriu), em vaig decidir a enviar un escrit a l’Ajuntament de Barcelona per tal que esmenés l’error en el nom de la nostra ciutat. Vaig haver d’emplenar un fred formulari, donar les meves dades personals, etc. Al cap d’uns dies vaig rebre una resposta que em va fer adonar que l’ajuntament barceloní té un greu problema de comunicació. Després d’haver-se equivocat en el nom Farners en una placa de marbre, ara quan un ciutadà els ho feia veure responien amb un text escrit ple d’incongruències: repetien la primera frase, barrejaven persones del singular i el plural, ometien preposicions, s’adreçaven al destinatari amb tractament de vós i de vostè, el text no anava signat per ningú, etc. A l’escola secundària no haurien deixat passar escrits tan malgirbats. 

Sigui com sigui, d’entrada, em vaig posar content ja que m’havien assegurat per escrit que canviarien la placa “en breu”. Vaig esperar confiant que l’expressió “en breu” devia voler dir “en poc temps”. Em vaig equivocar de mig a mig. Dies, setmanes, mesos després, desconcertat, comprovava que no hi havia canvi de placa. La resposta, a més de mal escrita, era mentida.

La veritat és que jo tinc altra feina que fer de corrector de tot un Ajuntament de Barcelona i només de tant en tant passava pel carrer Espriu, però, a finals d’octubre de 2014, havent transcorregut més d’un any i mig, els vaig adreçar un nou escrit. A diferència del primer, se’m va acudir enviar-ne còpia a un conegut meu que té una posició directiva a l’Ajuntament, en un àmbit que no té res a veure. Curiosament, el que no havia aconseguit amb el procediment ordinari establert, sí que ho vaig obtenir ara. Al cap d’uns dies, un funcionari municipal va contactar amb mi i, tot disculpant-se, amb correcció però amb certa fredor, em va confirmar que ara sí que corregirien la placa errònia i que m’avisarien un cop fet. Va ser així i a principis de novembre me’n va enviar una fotografia i tot.

En resum, ha costat 23 anys i unes molèsties d’un ciutadà, però, finalment, Barcelona ha après a escriure Farners. En tot aquest afer, sempre he tingut la sensació que el ciutadà Pere Torra, resident a Barcelona i amb arrels farnesenques, estava molestant l’administració municipal. Tot i que em donaven la raó, que feliços serien sense carregosos ciutadans que escrivissin peticions! 

He après que l'ajuntament del cap i casal té un forma d'actuar pròpia d’altres temps, autista, rígida, incapaç d'apreciar de debò la participació ciutadana. L’ajuntament de Barcelona no sembla el d’una smart city. O potser sí? Tornant a l’etimologia, potser és smart en el sentit original, ja que el mot ve de l’antic anglès smeortan, relacionat amb l’antic alt alemany smerzan, el llatí mordēre (‘mossegar’), el grec smerdnos (‘terrible’) o el protoindoeuropeu *smerd- (‘dolor’). Un “Ajuntament smart”, un ésser terrible que et vol mossegar?

Pere Torra

Nota: I què se’n va fer de la placa errònia? Bé, això és una altra història que potser explicaré un altre dia.

• Publicat a Ressò, abril 2015.
• Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Barcelona, Curial / La Caixa, 8 vol. Amb la col·laboració de Max Cahner, Joan Ferrer, Josep Giner, Joseph Gulsoy, Josep Mascaró, Philip D. Rasico i Xavier Terrado, 1989-1997.

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (2)

Enric Gallèn: "Escriure un llibre d'assaig com si fos un bestseller"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

En primer lloc, Enric Gallèn indica que l'obra és una lectura que engresca el lector, fet que és rellevant si es té en compte que són més de 700 pàgines. L'autor no tan sols s'ha nodrit de les fonts de la premsa escrita, sinó també d’un conjunt d'entrevistes, cosa que li permet fer la biografia d'una generació a què al·ludeix el subtítol i contribueix a explicar l'evolució de la literatura catalana del període.

Gallèn destaca que Joan Perucho no s'entén —com Espriu, Palau, Díaz-Plaja...— sense l'impacte del 1939 sobre uns adolescents o joves que havien tingut accés a una literatura i una cultura que aspirava a la normalitat. La lectura del llibre serveix per adonar-se, per si hom no se n'havia adonat prou, que no s'entén la història de la cultura catalana si no es veu el fil comú de la recuperació d'una determinada cultura liberal que el règim franquista va desballestar, lligam que vincula els intel·lectuals presents en els mitjans i els altres. El trauma de la guerra és constant. No podem entendre Espriu, però tampoc Joan Perucho, i la crítica no sempre ha sabut adonar-se'n.

“Joan Perucho és un outsider”, afirma Enric Gallèn. Per això no encaixa enlloc: ni a la revista Alerta ni a Ariel; té una posició intermitent respecte el catalanisme; a més, Llibre de cavalleries i Les històries naturals apareixen en un context no gaire favorable. A les enquestes de Serra d'or, Perucho hi apareix molt limitadament (a la primera només l’assenyalen Joan Teixidor i Antoni Vilanova). Més endavant només l’esmentarà Antoni Comas. L'any 1982 Pere Gimferrer valora Museu d'ombres i Dolors Oller alguna altra obra.

Julià Guillamon —assenyala Gallèn— deixa clar que la trajectòria de Joan Perucho és la d’un personatge que vol fer oblidar el seu origen de fill de botiguer. És un cas molt diferent de Palau. Així mateix, Gallèn posa de manifest la gran importància que té la relació entre Joan Perucho i Salvador Espriu. Com explicava Josep Romeu d'Ariel, Carles Riba va abraçar Perucho i no pas Espriu, tot i que Espriu valorarà molt la línia literària de Perucho. Per la seva banda, quan apareix Primera història d’Esther el 1948, una de les millors crítiques la fa Joan Perucho a El Correo Catalán, en què va donar la referència de l'Ubú Rei d’Alfred Jarry.

Pel que fa a la relació oberta per la creació en català i castellà, Gallèn assenyala el cas de d'Arbó, que és molt diferent del de Perucho, atès que modifica i retradueix la seva obra, cosa que en Perucho potser tan sols passa en un moment posterior. Aquesta qüestió suscita el problema de l’accés al mercat literari espanyol que han tingut els autors catalans, que han optat o bé per traduir-se o per alternar llengües en diversos llibres.

Els aspectes renovadors de Perucho no van ser prou ben rebuts. No es valorava prou Les històries naturals i la relació amb la literatura pop, l’atenció al vampirisme (present en certs corrents europeus...), la crítica literària del moment es movia en altres paràmetres (semblants, això sí, a la crítica literària espanyola del moment).

Finalment, Gallèn agraeix a l'autor l’esforç invertit en la recerca, que constitueix una aportació fonamental per al coneixement de Joan Perucho i de la literatura catalana. A més, amb l’obra es contribueix a posar remei a un problema de la nostra literatura, que és la manca d'assagistes que puguin escriure un llibre com si fos un bestseller, com ha sabut fer Guillamon.

Pere Torra

(anterior)     (continua)

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (1)

Julià de Jòdar: "Més que una biografia de Perucho"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

Hi havia molta gent a la Central de Mallorca, sobretot per a un espai que, com sempre passa amb les llibreries, acaba resultant poc avinent. No hi va ser present cap responsable de l'editorial, Galàxia Gutenberg, i el mateix Guillamon va fer de mestre de cerimònies. Al començament el públic es va queixar del so, que Guillamon va trobar que era "com si vingués del més enllà", cosa que va donar lloc a la inevitable broma: "—Ja és molt de Perucho això!"

Finalment, l'autor del llibre va engegar l'acte presentant els dos altres participants: Julià de Jodar i Enric Gallèn, els quals han seguit l'evolució de la recerca de llibre, de Jòdar sobretot en una fase inicial i Gallèn, encara que no es feia explícit, per tal d'aportar cert aval acadèmic al treball. 

La primera intervenció fou la de Julià de Jòdar, que va començar explicant la referència que l'esborrany del llibre feia a la crisi de la revista Alerta. Al seu parer, el contingut del text inicial que l'autor li va donar a llegir resultava massa pesant. Per això van fer un pacte amb l'autor per escapçar-ho i posar-hi subtítols. Vist ara en el llibre, de Jòdar afirma que s'ha adonat de la importància d'aquest capítol, atès que aporta llum sobre aspectes que no se sabia on anirien.

Per a de Jòdar, el llibre conté un bon retrat del grup de nois de la postguerra a què pertanyia Perucho, que compartien interessos generacionals, van viure l'arribada de l'avantguarda... una Barcelona del Putxet, de nois de casa bona. La guerra ho desfà tot molt ràpidament, fins al punt que "els cadells de les famílies liberals" s'acosten al franquisme, cosa que també apareix al poema In memoriam de Ferrater, i Alerta esdevé una revista a la qual molts d'ells s'enganxen.

De Jòdar destaca el treball de l'investigador en arxius, converses, etc., el qual esdevé un autèntic acte de creació, en què es posa de manifest el rigor i la passió pel material. L'obra efectua la recreació d'una vida i resulta com llegir una novel·la, de manera que és més que una biografia de Perucho.

Així mateix, Guillamon —continua de Jòdar— “es mulla” contínuament. Apareix un Joan Perucho massa individualista per ser un líder, però alhora amb moltes ambicions de reconeixement, tot i les dificultats per obtenir-lo. L'autor descobreix les màscares del biografiat, que es construïa un personatge; però Guillamon no fa apriorismes i té cura de contrastar Perucho amb literatura de l'època. Per això recorre a fons dispersos com els de Nèstor Lujàn, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre..., cosa que serveix per explicar els conflictes de la revista Ariel i les disputes de Triadú, Romeu, Palau, Verrié... De Jòdar recorda els retrets fets a Palau per uns textos publicats el 1939.

Fins i tot, a parer de de Jòdar, amb el llibre es poden entendre moltes coses del moment actual i dels esforços per a la reconstrucció d'un país. Perucho passa de català al castellà amb tota tranquil·litat, i d’alguna manera, són els d'Ariel els que aconsegueixen que Mayans i Perucho passin a escriure en català. Hi ha una voluntat de tirar endavant el país. Es produeix un intercanvi entre el grup d’Ariel i Vicente Aleixandre, com també el diàleg que a Laye trobem entre Ferrater i Gil de Biedma.

Finalment —conclou de Jòdar— el llibre va suggerint lectures de coses ja conegudes, d’altres no tant, conservant un to molt anglosaxó. Saber la veritat de Joan Perucho és impossible: sobretot per les capes amb què s’oculta el personatge. Julià Guillamon agafa material dispers, el trinxa i crea un material nou, de manera que, quan l'acabes de llegir, el llibre no és ni acadèmic ni una improvisació. A més, compta amb una redacció de gran capacitat expressiva.

Pere Torra 

(continua)

Els "intrangers" de les banlieue de París

Els contrastos culturals generats a causa de la presència d'una abundant població immigrada a Europa han estat objecte d'atenció per part de la la literatura des de fa força temps. L'aiguabarreig identitari és un factor molt viu a França, on és molt abundant la població d'origen magribí, sovint concentrada en els suburbis dels afores de París i altres grans ciutats (les cèlebres banlieue). Encara que no hi tinguin res a veure, els terribles atemptats contra la redacció del setmanari Charlie Hebdo a París i el Museu del Bardo a Tunis no fan sinó augmentar l'interès en les perspectives d'aquestes persones.

Recentment, també podem llegir alguns textos ja escrits per una generació resident o, fins i tot, nascuda a l'hexàgon, amb les arrels a països del Nord d'Àfrica. És el cas del llibre de Faïza Guène, que comento aquí. Demà si fa no fum és una novel·la que presenta les vivències de Doria una jove nascuda a França d'ascendents magribins, la principal singularitat de la qual prové fonamentalment del seu origen estranger -i, segurament, del seu aspecte físic també diferent- en la societat on viu. Per més que hagi nascut i viscut a França des de la infantesa, Doria es troba en una clara situació de marginació en la banlieue on viu i on rep l’ajut de to paternalista per part d'implacables agents dels serveis socials. Els seus orígens magribins són presents contínuament i constitueixen un element que determina la seva vida.

Doria, personatge d'inspiració autobiogràfica, experimenta una situació de marginació que li genera escepticisme sobre les seves perspectives de futur.

Quin destí de merda! El destí és la misèria, no hi pots fer res. Vull dir que facis el que facis sempre et faràs fotre. La meva mare diu que si el meu pare ens ha abandonat és perquè estava escrit. (20)

Creu que el que ha passat és culpa d'ella. Per a mi, hi ha dos responsables en aquesta història: mon pare i el destí. (22)

L'esdevenidor ens preocupa però no hauria de ser així perquè segons com ni en tenim, d'esdevenidor. (23)

Aquest escepticisme vers el demà és una de les columnes vertebrals del llibre i és el que, de fet, dóna títol al llibre. Per això Doria sent certa gelosia quan Hamoudi, un conegut del seu barri, comença a sortir amb una noia, però sobretot pel fet que així aconsegueix trencar la monotonia dels dies i introduir elements que poden fer canviar un destí tan miserable com el present:

Almenys a la seva vida hi passen coses, quan per a mi l'endemà sempre és, si fa no fum, igual que l'avui. (81)

Fins i tot, malgrat que cap al final de la novel·la veu millorar la seva situació familiar, continua volent que les coses canviïn substancialment:

Tampoc és greu si ja no tinc el meu pare al costat: hi ha molta gent que no té pare. A més, tinc una mare... I a més, està cada cop millor. És lliure, alfabetitzada (bé, quasi) i no ha tingut ni necessitat de teràpia per a sortir-se’n. Només li cal una subscripció a l’Elle i seria totalment una dona realitzada. Què més puc demanar? Us pensàveu que diria “res”? Doncs no, em falten encara moltes coses. Aquí on sóc hi ha moltes coses que caldria canviar...(200)

L’absència d’un dels pares també ve condicionada per la seva pertinença a països o cultures diferents. Aquestes diferències culturals creen barreres per a la comunicació intergeneracional. L’analfabetisme de la generació adulta immigrant que arriba a Europa procedent de països magribins constitueix una barrera molt clara entre ambdues generacions. Doria en fa ironia, en fer referència al fet que els fills han d’actuar d’intèrprets davant l’analfabetisme dels pares.

Sempre he omplert els papers administratius per compte de la mama, i inclús quan el meu pare encara era aquí era jo qui ho feia. I això que n'estava farta perquè els formularis d'impostos són un galimaties. Un cop vaig demanar a mon pare com s'ho feien ell i la mama abans que jo sabés llegir i escriure. S'ho va prendre com una insolència. Em va pegar. (146)

A la pràctica, l’únic progenitor amb què Doria conviu -la mare-, esdevé el correlat invers a ella.

La mama farà un curs d'alfabetització. Li ensenyaran a llegir i a escriure la llengua del meu país. (84)

D’altra banda, el distanciament entre pares i fills es posa de manifest en el rebuig a la idea del retorn, cosa que Doria explicita de forma contundent:

Als fills la idea aquesta [del retorn] ni els passa pel cap, però els pares hi devien estar pensant d'ençà que van arribar a França. Des del dia que van cagar-la fotent els peus en aquest cony de país que es creien que esdevindria el seu. [...] Alguns es passen la vida esperant tornar al seu país. Però molts no hi tornen fins que no són al taüt, facturats en avió, igual que una mercaderia exportada. Evidentment que es retroben de nou amb la seva terra, però probablement no ho volien en un sentit tan literal... (112)

Pel que fa a Doria, té molt clar que ella no és del matex país que la seva mare. Per això quan la seva mare fa un curs de francès, aprèn “la llengua del meu país”, que no és pas el Marroc originari, que és “el país d’allà” per a Doria.

La mama farà un curs d'alfabetització. Li ensenyaran a llegir i a escriure la llengua del meu país. (84)
Ma mare m'ha explicat que al país d'allà, quan encara era a casa els seus pares, la seva tia i una veïna se la van endur a veure una vident. (92)

Doria identifica França com el seu país, però no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta. Per això imagina la seva vida amb un origen diferent per a poder aspirar a un futur millor:

De vegades intento imaginar el que seria si fos d'origen polonès o rus en lloc de marroquina... Potser faria patinatge artístic però no en tornejos locals de no res on es guanyen medalles de xocolata i samarretes. (113)

La diferència de Doria i de la seva mare condueix a situacions de marginació i discriminació que marquen la noia i en determinen la identitat.

Una vegada, feien tots una rotllana i van refusar donar-me la mà perquè era l'endemà de l'aïd, la festa del xai, i la mama m'havia posat henna al palmell de la mà dreta. Els petits amb cara de bufetada creien que estava bruta. [...] No havien entès res del mestissatge social i de la barreja de cultures. (94)
Fatouma i les altres tenen els seus marits que les ajuden, però nosaltres, estem soles del tot. Resultat: com que la majoria de les altres dones de fer feina fan vaga, la mama té deu vegades més feina. (66)
La mama finalment ha fotut el camp del cony d'hotel podrit on anava tirant la cadena del vàter rera els rics, tot això per quatre xavos. (83)

Una de les formes de marginació de què és lamenta Doria deriva, precisament, del tracte que rep per part de l’assistenta social que els visita periòdicament per a prestar-los l’ajuda de l’Estat.

A més, va fer almenys deu vegades la volta al pis com si visités les catacumbes. (70)
De fet, m'ha donat un xec-lectura per obtenir llibres de franc. Sento com si fes una regressió amb tota aquesta gent que em tracta com una assistida. Aneu-vos-en tots a la merda. (71)

Doria arriba a desitjar ser algú altre i cerca el model de vida ideal als referents televisius que són abundantíssims a tot el llibre.

Perquè hi ha cops que m'agradaria molt ser algú altre, en un lloc diferent i potser en una altra època. De vegades, m'imagino que sóc membre de la família Ingalls a La casa de la praderia. (76)

No cal dir que el fet de ser tractat com a estranger en el teu propi país és una situació clarament negativa. Per això, és útil recórrer al terme intranger, que apareix a la novel·la Alá Superstar de Y.B., publicada per Anagrama en castellà el 2006. Aquest terme, adoptat pel protagonista, Kamel Hassani, és certament afortunat per a descriure aquestes identitats. També seria aplicable a Doria, la marginació de la qual té causes semblants a la situació de Kamel. No obstant això, a part de les diferències estilístiques, ambdues novel·les presenten també una gran divergència en els finals, ja que l’obra de Guéne resulta una mica més esperançada que la de Y.B. Tot així, el llibre de Guéne no s’està de recórrer -també al final- al sarcasme sobre una Doria que esdevindria la líder d’una impossible revolta dels beurs marginats com ella.

Jo dirigiré la revolta de la cité du Paradis. Els diaris diran en els titulars: “Doria incendia la cité“ o fins i tot “La passionària de la perifèria engega la metxa”. Però no serà una revolta violenta com la peli La Haine que no acaba massa bé. Serà una revolta intel·ligent, sense cap mena de violència, on ens sublevarem per a ser reconeguts, tots nosaltres. A la vida no hi ha només el rap i el futbol. Com en Rimbaud, portarem amb nosaltres “el sanglot dels Infames, el clamor dels Maleïts”. (201)

Evidentment, una derivació de tot plegat ens fa concloure que el llibre examinat posa de manifest el caràcter dominant d'Occident (Europa o França) sobre els països del Magrib i el fracàs que representa la generació d'intrangers, persones amb una identitat connotada i no ben assumida.

Pere Torra

• Faïza Guène, Demà, si fa no fum, traduït per Ramon Vilardell i Núria Rica, Barcelona, Funambulista, 2006.

El poeta del poble, una apassionada biografia novel·lada de Verdaguer

Aquest llibre, amb el qual l'ebrenc Andreu Carranza va obtenir el darrer premi Josep Pla, és una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, estructurada en tres grans parts i un breu epíleg. Cada part correspon a un viatge que fa de fil conductor de la narració, mentre es van desgranant els records i esdeveniments passats. 

La primera part correspon al "Viatge a la plana de Vic", en què el poeta torna a Folgueroles des de Barcelona, acompanyat amb el seu amic Jaume Collell, després de tenir el disgust que el poema L'Atlàntida no resultés premiat als Jocs Florals de 1868. Aquesta part, que acaba amb el fet històric de l'assassinat del general Prim, conté nombrosos salts temporals als primers moments d'èxit del poeta a Barcelona, les trobades a la Font del Desmai, la seva estada al seminari de Vic, la plàcida vida amb els parents de can Tona, etc. La segona part, "Viatge a Montserrat", es basa en la pujada a peu a Montserrat, també en companyia de Collell, per preparar el mil·lenari de l'aparició de la mare de Déu. Aquest trajecte es produeix just després que el poeta va obtenir el 1877 un gran èxit amb el mateix poema èpic rebutjat nou anys abans. S'hi recorda els nombrosos viatges entre la península i Cuba i Puerto Rico a bord de vaixells de la Companyia Transatlàntica i d'altres moments dels més triomfals de la vida del poeta, que entrarà com a capellà domèstic i almoiner al servei del poderós marquès de Comillas, rebrà oferiments de canongies, serà festejat per la reina Isabel, etc. La tercera part, "Viatge al paradís", narra el viatge en automòbil cap a Vil·la Joana, a Vallvidrera, amb un Verdaguer ja molt malalt. S'hi evoquen escenes del passat entre les quals hi ha les més dramàtiques de la vida del poeta: el viatge a Terra Santa, els exorcismes, els Jocs Florals de 1893, l'expulsió de la casa del marquès de Comillas, els excessos amb les almoïnes, la tèrbola relació de Verdaguer amb la família Duran, la suspensió del dret a dir missa, etc. Aquesta part culmina amb la mort del poeta descrita, de forma excessiva, com una mena d'ascensió a la divinitat.

Els recorreguts dels tres viatges i les respectives evocacions de períodes del passat ofereixen una completa evolució personal de la vida del protagonista. A més, Carranza maneja abundant informació sobre Verdaguer. Així, per exemple, esmenta el romanç —avui desaparegut— que començava amb el vers «Ja ha caigut la botiflera», referit a Isabel II, una peça donada a conèixer per l'expert verdaguerià Ramon Pinyol (vegeu Ramon Pinyol Torrents, "Verdaguer i el carlisme. Notes aproximatives" a eHumanista/IVITRA, Vol. 5, 2014). Cal recordar que el de Folgueroles també és autor d'un «Himne carlí» i se li atribueix certa afinitat ideològica amb el carlisme. Però Carranza no es limita a elaborar una biografia de Verdaguer, sinó que hi afegeix un punt de vista apassionat. Aquest apassionament en ocasions genera una certa tendència hiperbòlica, com l'escena en què després de llegir uns fragments de Canigó al grup d'amics de Vic: "Era com si en aquell moment haguessin viatjat vuit segles abans de Crist i haguessin sentit per primer cop la veu d'Homer, recitant la Ilíada o l'Odissea, abans de publicar-se per primera vegada." (387)

Al títol i al començament d'aquest escrit he dit que aquest llibre és una apassionada biografia novel·lada de Verdaguer. El lector es pot demanar si això és poc o és molt. Com en tantes coses de la vida, depèn. D'una banda, l'obra repassa els principals aspectes de la vida i l'obra de mossèn Cinto; fa aparèixer destacats personatges històrics que van tenir relació amb Verdaguer, com ara Frederic Mistral, Joaquim Bartrina, Antoni Gaudí o Pablo Picasso i els modernistes; passa comptes sense embuts amb els principals responsables de la defenestració que va patir el poeta els últims anys: Claudi López, marquès de Comillas; Narcís Verdaguer Callís i mossèn Joan Güell, cosins de l'escriptor; Jaume Collell, el bisbe Morgades, etc. D'altra banda, com a contrapunt, però, l'estructura narrativa és massa previsible; nombrosa de la informació expressada és innecessària i redundant; el conflicte verdaguerià que fa de motor de la història —l'oposició entre el calze i la lira— resulta massa simple i esquemàtic; nombrosos diàlegs no són gaire versemblants i es fan pesats.

El balanç és desigual, però ens ofereix l'oportunitat per tornar a un autor fundacional de la nostra literatura. I encara queda també la passió amb què l'autor ha escrit aquest llibre, és a dir, la ferma convicció que el mèrit de l'obra de Verdaguer consisteix a restituir l'ús literari de la llengua catalana i, amb això, la nostra dignitat com a poble.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 45, març 2015
• Andreu Carranza, El poeta del poble, Barcelona: Destino, 2015.

L'horror d'Auschwitz, des de la ficció

S’ha dit sovint que l’horror dels camps de concentració nazis fou tan irracional que gairebé resulta indicible. Això explica que, per exemple, l’escriptor hongarès i premi Nobel, Imre Kertész, no publiqués el seu primer llibre basat en la seva experiència als camps d’Auschwitz, Buchenwald i Zeitz fins als anys 70 (vegeu Sense destí, d'Imre Kertész, una mirada adolescent sobre l’holocaust). També pot explicar que l’editorial Einaudi refusés publicar l’any 1947 Si això és un home, l’obra de l’escriptor Primo Levi, que va passar gairebé un any a Auschwitz. Potser devien pensar que tot era massa recent perquè pogués interessar el gran públic. A més, certament, la proximitat als fets de l’holocaust en dificultava la narració, fins i tot per part dels testimonis supervivents, molts dels quals tampoc no volien reviure els patiments soferts.

Amb el pas del temps i també el recurs a formes narratives de ficció, hem pogut accedir a moltes històries, algunes de les quals basades en fets reals, que han modelat la nostra imatge del que es va viure —i del que es va morir— en els odiosos camps de reclusió i extermini. Per això, el manresà Joaquim Amat-Piniella, ell mateix reclòs a Mathausen i autor de K.L.Reich, una de les grans novel·les concentracionàries de tota la literatura europea (vegeu 100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis), justificava l’opció pel gènere novel·lístic perquè “ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”.

En complir-se setanta anys de l’alliberament del camp de concentració nazi situat a la localitat polonesa d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, resulta oportú recuperar una petita joia de la nostra literatura que hi està ambientada, publicada per Maria Àngels Anglada l’any 1994. L’eix de la novel·la d'Anglada és l’absurda i impossible compatibilitat de la bellesa amb l’horror. El protagonista de la història és Daniel, un habilidós lutier jueu, de Cracòvia, reclòs al lager d’Auschwitz a qui, un cop descobert el seu ofici, el comandant del camp li encarrega fabricar un violí perfecte, que sigui com un estradivàrius. A Daniel, “li semblava absurd el «seu» violí, com un roser en una cort de porcs. Un violí al Camp dels Tres Rius, un violí per sobreviure. Potser.” Curiosament, encara que amb una història molt diferent, la novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, també gira al voltant d’un violí, en aquest cas, un valuós storioni (vegeu Adrià Ardèvol a la recerca de l'storioni perdut), i també hi apareix Auschwitz, encara que com a espai d'una subtrama.

La supervivència de Daniel dependrà no tan sols d’una macabra juguesca entre dos dirigents nazis sobre la consecució del violí perfecte, sinó també del fet mateix de la construcció manual de l’instrument, durant el qual el lutier retroba una mica d’humanitat gràcies al contacte amb les eines i la seva concentració en el treball artesà. En aquestes pàgines l’obra inclou precises descripcions de gran bellesa amb què es constata com la fabricació del violí esdevé una forma d'evasió i de refugi per a Daniel: “Olorà la fusta, agafà el motlle bressol que ja tenia a punt com a suport de la tapa, i, de primer amb la petita gúbia, ara ja oblidat de tot, començà de rebaixar-ne l'interior, amb l'art del més subtil dels poetes. De cop, el pensament de la mort, la perspectiva de les llargues hores a la fàbrica, tot s'esvaní, com si l'olor de la fusta fos un vent que s'enduu els vents negrosos i amenaçadors.” 

Així mateix, tot i ser una novel·la força breu, conté molts dels elements característics de la literatura concentracionària europea: la humiliació i els càstigs arbitraris exercits sobre els presoners; la fam i les malalties; l’exagerada bona vida dels comandaments del camp; els recels entre els diferents grups de presoners; el sentiment de culpa del supervivent; etc. Els recomano que, a més del llibre —potser fins i tot mentre el llegeixin—, escoltin la peça musical que interpreta el violinista del camp, un altre presoner, per tal de provar l’instrument. Es tracta de «La Follia» d'Arcangelo Corelli, una sonata preciosa triada per fer lluir les possibilitats del violí solista, amb brillantor i un risc acotat per a l’intèrpret, que com es pot comprendre, en un camp de concentració no compta amb les millors condicions. La bellesa de la música de Corelli, que no deixa de tenir un cert to melancòlic, constitueix una ironia integral, un hiperbòlic oxímoron que s’oposa a l'horror nazi, de la mateixa manera que ho és el violí de Daniel “entre els porcs”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 44, febrer de 2015.
• Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz, Barcelona, Columna, 1996.

El Boston de Dennis Lehane en llengua catalana de la mà de Salamandra

La prestigiosa editorial Salamandra ha obert aquesta tardor una nova línia de publicació de llibres en llengua catalana. Pocs mesos després que ho hagi fet Anagrama i algunes altres editorials petites (vegeu l'entrada d'abril de 2014, on els parlava del darrer llibre d’Amélie Nothomb traduït al català), cal celebrar que ara tindrem alguns dels nous títols que publicarà Salamandra en la nostra llengua. De moment sembla que seran pocs, però tot és començar. Els responsables de l’editorial volen aprofitar també en català l’empenta d’autors i obres que funcionen molt bé en castellà i que, igualment s’acaben publicant en la nostra llengua, com ara Sàndor Màrai, Paolo Giordano, etc. No es tracta de coedicions, com ja havien fet en alguna ocasió, sinó de títols propis dels quals la casa editora adquireix alhora els drets tant per a la llengua castellana com la catalana.

Un dels primers títols és un relat de Dennis Lehane, una breu novel·la negra titulada L’entrega (The drop). Lehane és ben conegut com autor de Mystic river, Gone Baby Gone o Shutter island, obres traslladades al cinema amb èxit remarcable. El llibre, presentat amb una portada en què domina el groc, color molt característic del gènere, compta amb una traducció molt solvent a càrrec de Yannick Garcia, que, com a autor, ha estat guanyador del penúltim premi Documenta de relats. Garcia ens ofereix una prosa clara i sense excessos artificials ni naturalistes. 

A L’entrega Lehane mostra la seva perícia narrativa i cal agrair-li —especialment en aquest gènere— que vagi directe al gra, sense fer trampes ni capgirells estranys en una història que resulta molt convincent. De fet, és una novel·la sucosa, de tall —diguem-ne— clàssic, on tot està molt ben lligat. La novel·la té un bell començament, en què el protagonista, Bob Saginowski, barman del Cousin’s Marv, troba un cadell de gos malferit a les escombraries. Aquest fet casual farà canviar Bob mateix i transformarà la seva vida anodina i solitària, com reconeix més endavant el mateix protagonista:

Recordava anys sencers de la seva vida en què no li havia passat mai res. Anys en què feia una ullada al calendari esperant ser al març quan encara era novembre. Però els darrers set dies havia trobat un gos (que encara no tenia nom), havia conegut la Nadia, l'havien atracat a boca de canó, havia adoptat el gos i l'havia anat a veure un mafiós que torturava gent en una furgoneta. (p. 66)

Curiosament, aquest incipit recorda —tot està inventat— com s’inicia L’any de la llebre, una de les millors novel·les de l’escriptor finlandès Arto Paasilinna, que és una recomanació literària que faig sempre a qualsevol persona que conegui al cap de vint minuts d’haver-me-la presentada. 

En la novel·la de Lehane destaca sobretot l’excel·lent construcció de personatges, que, a més de Bob i Nadia, compta amb Marv, el cosí de Bob i ex-propietari del bar; el policia Evandro Torres, que coincideix a la missa de set amb en Bob; el tèrbol Eric Deeds; una banda mafiosa de txetxens; i encara alguns altres. A més, el llibre retrata una barriada decadent de Boston amb abundant població d’origen irlandès. Aquest espai esdevé un microcosmos per on circulen tots aquests personatges grisos i desesperançats:

Les ciutats no s'administren des del consistori. Algú les porta des del soterrani. La Primera Ciutat? La que veus? Això és com la roba que posem en un cos perquè faci goig. Però la Segona Ciutat és el cos en si mateix. En aquesta és on tenen lloc les apostes, on es venen dones, maria i tota mena de teles, sofàs i altres coses que es pot permetre la classe treballadora. L'única vegada que el treballador té notícia de la Primera Ciutat és quan directament li està donant pel sac. Però al seu voltant, cada dia del món, tota la seva vida, el que veu ell és la Segona Ciutat. (p. 54)

De L’entrega, també se n’ha fet una pel·lícula estrenada la tardor passada, que inclou l’últim treball de l’actor James Gandolfini, l’inoblidable gàngster Tony Soprano. La llàstima de l’adaptació cinematogràfica és la incomprensible transposició de la història a Brooklyn en lloc del Boston original de la novel·la. Per a mi, no té cap justificació i altera el sentit de l’obra com a creació artística. Qui vulgui obtenir l’autèntic tast de Lehane ha de recórrer al llibre. Però per què Hollywood ens imposa que totes o gairebé totes les històries negres hagin de passar sempre a Nova York?

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 43, gener de 2015.
• Dennis Lehane, L’entrega, traducció de Yannick Garcia, Salamandra, Barcelona, 2014

Retrobant Eugeni Xammar, l’estranya combinació de cosmopolitisme i país

A punt de cloure les activitats de l’any Xammar, toca tornar a l’escriptor de l’Ametlla del Vallès, és a dir, llegir-lo i rellegir-lo. Si encara no han devorat els Seixanta anys… afanyin-se a anar a la biblioteca o la llibreria més propera per a posar-hi remei. S'ho passaran millor que no pas enganxats a alguna pantalla o llegint coses massa tovetes i sense substància que es publiquen.

També, encara fins al 31 de gener de 2015, poden aprofitar per gaudir de la magnífica exposició al Palau Robert, Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món, una mostra sintètica, però prou completa, que condensa amb brillantor les principals facetes del personatge i ofereix un recorregut per diversos objectes i alguns dels textos més importants de la seva trajectòria periodística. A més, hi podran visualitzar el documental La ploma silenciada, on, a part de la informació a càrrec dels especialistes sobre l’autor, podran recuperar aparicions de persones que ens han deixat fa molt poc temps i ja enyorem, com ara Heribert Barrera, Albert Manent o Jaume Vallcorba. I encara, en sortiran amb una petita antologia de textos xammarians aplegats en un elegant prospecte amb el format d’un diari.

Els Seixanta anys… és un llibre molt curiós perquè hom no espera trobar en un obra que ha estat redactada a partir de converses amb un amic, una expressió tan ajustada i una ironia tan hàbil. Les vacil·lacions i els buits propis de l’oralitat estan molt ben resolts, segurament també pels bons oficis de Josep Badia, l’amic de l’Ametlla que va aconseguir que el projecte tirés endavant. En definitiva, és un llibre ben escrit perquè està ben dit. Albert Manent l’encertava en veure la parella d'amics de l'Atmella com els Goethe i Eckerman del Vallès. La relació entre els dos amics ha trobat reconeixement els darrers anys i, com explica Quim Torra: “al seu poble, la biblioteca porta el nom de l’un i l’Institut de Secundària, el de l’altre. No sembla un mal final per a aquests dos homenots, saltataulells, amants dels llibres i la cultura, crítics i independents, irònics, valents, devots del catalanisme”.

Al llarg del llibre hi ha piles d’exemples del que podríem anomenar “manera xammariana”, gràcies a la qual, per descriure el poeta Maragall, n'hi ha ha prou amb un parell de frases per fer-ne un retrat cru, però que fa tot l’efecte de ser encertat: “Don Joan Maragall tenia l'enlluernament fàcil. Era un d'aquells homes de bona fe, als quals se'ls poden robar els mitjons sense necessitat de treure'ls les sabates.” És capaç de jugar amb el llenguatge amb gràcia: “Cridat per anar a fer de soldat al Marroc, Rigau va preferir, sense que el cridés ningú, anar a fer de sastre a París.” Una de les especialitats de Xammar era la seva prosa directa, gairebé punxant: “D'una manera general es pot dir que la Societat de Nacions va començar a treballar en un ambient d'indiferència. La reunió del Consell a Donòstia, com les anteriors reunions a Londres, a París i a Roma, va passar sense pena ni glòria. Mentre el bar gratuït era sempre ple, la sala de premsa era sempre buida.” La lucidesa del periodista és proverbial: “Sota qualsevol de les seves formes —la imperialista o la comunista, la reaccionària o la revolucionària— el pacifisme rus és, sense cap mena de dubte, el pacifisme més perillós del món.” Ah! Com m’agradaria al segle XXI trobar un periodista que m’expliqués les coses com Xammar al segle XX.

Deia Montserrat Roig que Xammar era “una estranya combinació, que s’ha donat en altres casos, de cosmopolitisme i país”. Exacte! I aquesta combinació és la millor per al periodisme, per a la literatura i per a la vida. Retrobem-la perquè l’escriptor de l’Ametlla, mort l’any 1973, encara ens interpel·la de forma clara el 2014. Mentre ara discutim sobre la conveniència de bastir la unitat dels que volem la independència per aconseguir-la, el llop de l’Ametlla ja en té una resposta rotunda i honesta: “Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 42, desembre 2014.
• Eugeni Xammar, Seixanta anys d'anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret, Quaderns Crema, Barcelona, 1991.

També és una insignificança, Kundera, que no et donin mai el Nobel

Aquest any, una altra vegada l'escriptor d'origen txec, Milan Kundera, no ha obtingut el cèlebre guardó de l'Acadèmia sueca. De fet, cada any hi ha una pila de candidats a qui no s'atorga el Nobel, que no resultaran mai premiats i gairebé la notícia acaba essent més a qui no l'hi donen. Lògicament, si es tracta d’una cosa que perjudica la cultura, els catalans també ens afecta, i tenim diversos no-premiats, un dels quals fou Àngel Guimerà, primer escriptor català candidat al premi.

Àngel Guimerà no fou Nobel per "no ferir l'orgull castellà"

Fa un temps llegia en un article de Joan-Lluís Lluís que l’autor de Terra baixa fou candidat al Nobel durant disset anys, del 1907 al 1923, i que la raó per no atorgar-li el guardó fou, segons un acadèmic suec, «no arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». Aquesta és la nostra història, que, sens dubte, els nostres inefables federalistes deuen ignorar. 

 

Kundera, com Franz Kafka, té la gràcia de parlar de coses molt greus amb humor

Però he de parlar de Kundera perquè, curiosament, el no-atorgament del premi ha coincidit amb la publicació de la seva darrera novel·la després d'uns quants anys de silenci narratiu. El text de l’escriptor txec és força breu, amb una història d'aparent poc gruix, que, ja des del títol, deliberadament invoca això que anomena insignificança. Kundera, com el seu connacional Franz Kafka, té la gràcia de parlar de coses molt greus amb humor, fins i tot, amb autèntica comicitat. Com deia Gabriel Ferrater, El procés  —l'obra de Kafka, no pas el que ens passa— també és un llibre molt divertit, malgrat la seva cruesa. No s'ha de confondre humor i diversió amb frivolitat i banalitat.

 

L'escriptor txec és un murri, un home molt pràctic, que opta per riure's de les insignificances del món

De fet, Kundera n'és ben conscient quan afirma explícitament que “des de fa temps hem comprès que ja no era possible capgirar aquest món, ni remodelar-lo, ni aturar-ne la desgraciada cursa cap endavant. Només hi havia una única resistència possible: no prendre-se'l seriosament.” (92) Potser deuen trobar que aquest pensament és d’algú que s'ha fet gran? Que abandona la rebel·lia? Que renega de la utopia? Que desconfia de l'ésser humà? No crec que sigui això, sinó que més aviat el txec és un murri, un home molt pràctic. Les insignificances presents a la novel·la són molt variades: la curiosa "reivindicació" del melic —a casa meva, tota la vida n'hem dit llombrígol—; les anècdotes al voltant de Stalin i el mediocre Kalinin, el qual —irònicament— encara conserva el seu nom a la ciutat on va viure Kant, l'antiga Köningsberg; les hilarants situacions que genera el personatge que fa veure que parla paquistanès; la utilitat de la insignificança per atreure les dones; etc. En algunes ocasions Kundera retroba motius característics de la seva obra, com ara la mort del sentit de l'humor a l'era soviètica, que remet clarament a La broma.

 

La insignificança que ens envolta "és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor"

Perquè les insignificances que festeja Kundera no són superficials. Ben al contrari, rera la seva aparença trivial són la clau de volta de tot: “La insignificança, amic meu, és l'essència de l'existència. [...] Respira, D'Ardelo, amic meu, respira aquesta insignificança que ens envolta, és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor...” (135) Tot plegat no ens ha d'estranyar atès que Kundera sempre ha apreciat molt el Tristram Shandy i Jacques el fatalista, dues novel·les —o antinovel·les— que també celebren les insignificances, les digressions, el trencament de la linealitat narrativa, etc. Fins i tot l'escriptor txec va arribar a escriure una obra de teatre inspirada en la novel·la de Diderot, com si en fos una mena de variació musical.

Sense Premi Nobel, continuarem llegint Kundera i Guimerà

Per tant —i perdona la confiança—, no pateixis, amic Kundera, nosaltres et seguirem llegint i rellegint. Guimerà no va aconseguir el Nobel, però al cap d’un segle és ben present entre nosaltres. Aquests dies, Dagoll Dagom reprèn una versió musical de Mar i cel , i l’actor Lluís Homar acaba de presentar ell sol un original muntatge sobre Terra baixa . Al capdavall, rebre o no rebre el Nobel no és més que una enorme insignificança.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 41,  novembre de 2014 
• Milan Kundera, La festa de la insignificança, traducció de Xavier Lloveras, Tusquets, Barcelona, 2014