Fumar-se el franquisme. El triple encert de Francesc Canosa

Amb el temps, el darrer llibre de Francesc Canosa esdevindrà un exemple clàssic de periodisme d’investigació ben fet. El seu autor hi obté un triple encert: escriure un llibre interessant i amè, fer un magnífic exercici de memòria històrica i renovar l'estil del reportatge a casa nostra. Cap d’aquests tres aspectes no és menor.

Pel que fa al primer punt, tot i que coneixíem el Canosa articulista, mai com fins aquest llibre no havia portat la seva manera d’escriure a una obra sencera de caràcter monogràfic. Fins ara, teníem dos “Canoses”: el dels llibres —acadèmic, contingut i moderat— i el dels articles a la premsa impresa i digital —proper, expansiu i vistós. A Fumar-se el franquisme, l’autor ens fa interessar en una història senzilla i no gaire coneguda —per no dir gens. Es tracta de la plantació de tabac, que va tenir lloc a diversos indrets regats pel canal d’Urgell, per produir i distribuir caliquenyos en plena dictadura. L’autor, que beu d’una trentena de testimonis orals complementats amb algunes dades del període, treu molt de suc d’aquest material, tot i que en ocasions incorre en algunes reiteracions, pel fet que alguns testimonis expliquen més o menys el mateix. En qualsevol cas, Canosa aconsegueix parlar de coses greus amb gràcia i un to irònic molt ben elaborat: 

“El tabac es fa amic de la gent. Difícilment amb un oliver, o amb un ametller, traves amistat. Un dia el tabac el convides a casa. El fas seure. Fa més llum que la bombeta de 20 wats de postguerra. Les fulles tenen llum pròpia. I com l'energia es transformen. Es transformen caragolant.”

Quant a la memòria històrica, l’autor aconsegueix, d’una banda, fer emergir la sordidesa del franquisme: la fam de la postguerra, la repressió de la dictadura, les inspeccions de la guàrdia civil, etc. D’altra banda, apareixen els pagesos com a herois (per a l’autor, són germans del Superman, sorgit arran de la depressió americana) capaços de plantar i fer créixer el que sigui, per la necessitat de supervivència. Canosa reivindica apassionadament els homes i les dones —aquestes darreres hi són molt importants— de poblacions com Juneda, Fondarella, Torregrossa o Torres de Segre, que van aconseguir burlar el règim de Franco fent “una il·legalitat en un règim il·legal” (qui escriu els demana disculpes perquè no té més remei que recórrer a un mapa per situar aquestes localitats). L’autor sempre ha destacat per la seva defensa aferrissada de les terres de ponent. Per això, anteriorment, per exemple, havia publicat a l’editorial ACONTRAVENT un recull de textos de Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola), un mestre de periodistes potser massa negligit. 

Finalment, pel que fa a l’estil del reportatge periodístic i, en general, de l’assaig, l’autor fa aportacions molt destacades que trenquen amb la rutina instal·lada a casa nostra d’escriure de manera plana, neutra, sense suc. La prosa de Canosa, de to postmodern, és molt viva, hipertextual, plena de referents de tota mena i amb una tendència a trencar la frase, afegint i fent destacar saborosos substantius i adjectius que enriqueixen l’expressió. Fa servir una prosa plena de colors per descriure una realitat de blanc i negre. A vegades, inventa metàfores o comparacions originals: “Plou com un intermitent que no sap cap a on tirar” o “Plou com una tos que no marxa”, però no en té prou i, a continuació, reprèn el fil de la comparació inicial i n'afegeix encara una altra: “L'intermitent s'apaga. El blanc passa a negre. Avança un soroll furiós que només pot sentir la civilització vegetal: gela. Gela abans que la neu es fongui”. En definitiva, una escriptura amb gust per la forma, que defuig el periodisme asèptic, de cotó fluix.

Aquest llibre fou publicat a principis d’any però els asseguro que la traça de l’autor i l’originalitat del tema en fan una lectura molt apropiada —ni difícil ni trivial— per aquests dies d’estiu. Per fer-ho, això sí, mirin de posar-se a l’ombra.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 49, juliol 2015.
• Francesc Canosa, Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo, Ara Llibres, 2015.

Pa, educació, llibertat. Una novel·la "sudista" de Màrkaris

Aquesta novel·la ofereix molts dels al·licients dels diversos lliuraments de la sèrie del comissari Kostas Kharitos: una trama ben construïda, una intriga molt ben administrada, una narració desimbolta i entretinguda, una història molt ben lligada a uns fets històrics del final de la dictadura, un personatge carismàtic amb un entorn familiar entranyable, un escenari —l'Atenes en crisi— molt ben retratat i de plena actualitat, una visió (auto)crítica sobre la societat grega, etc. (vegeu una ressenya anterior d'una novel·la amb el mateix protagonista a Com es viu 'Amb l’aigua fins al coll').

Som davant, doncs, d'un llibre molt recomanable, que es llegeix amb gran interès i que no es pot deixar fins acabar-lo. Màrkaris el 2013 pronostica des de la ficció moltes de les coses que han acabat passant el 2015 (per exemple, la situació del "corralito" actual, etc.), si bé en alguns aspectes encara és més contundent quan preveu la fallida completa de l'estat grec, l'impagament de salaris als funcionaris —com li passa a Kharitos mateix—,  l'abandó de l'euro i el retorn forçat a la dracma (també a la lira i a la pesseta, però, curiosament, no diu res de l'escut portuguès, que ens permetria completar la cèlebre sigla PIGS, corresponent als quatre estats del sud d'Europa).  Amb una fina ironia, Màrkaris no estalvia crítiques, a les autoritats europees que han conduït la situació econòmica:

Penso que des d'avui l'Adrianí assumeix el comandament general de les dues famílies. Ja que en parlo, aquests darrers quatre anys el comandament l'han tingut la Comissió Europea i el Banc Europeu. Així ens ha anat. Millor que se'n faci càrrec l'Adrianí. (31)

Entre els encerts més grans d'aquest volum, cal destacar-ne dos. En primer lloc, el redescobriment d'un tràgic episodi històric del final de la dictadura, conegut com "els fets de la Politècnica", que Màrkaris —com ha fet en altres ocasions— sap inserir dins la trama amb gran habilitat. Es tracta de la revolta que va tenir lloc a la Universitat Politècnica d'Atenes l'any 1973, en oposició a la Junta dels Coronels, que va acabar amb un bany de sang el 17 de novembre, amb l'entrada dels tancs de l'exèrcit a la Universitat. Uns fets gravíssims,  no del tot aclarits —no es coneixen amb precisió les xifres de morts—, que encara couen amargament a l'actual societat grega. El segon gran encert és l'aprofundiment en la crítica social, que caracteritza les novel·les de Màrkaris, i que, de fet, és autocrítica cap al propi país, Grècia. L'escriptor, per mitjà de la veu del comissari protagonista, mostra un gran escepticisme sobre el mal aprofitament dels beneficis de la integració europea:

—Tots aquests diners que hem rebut durant anys, les subvencions, els fons europeus de cohesió social, els programes marc per a la investigació i el desenvolupament, tot ha servit exclusivament per afegir una planta més a les cases. Ni noves infraestructures, ni inversions, ni desenvolupament, res de res. Tot perquè cada grec afegís una planta més a casa seva. L'única diferència amb la dècada dels cinquanta és que l'afegit d'ara l'hem finançat amb l'euro. (73)

Aquesta autocrítica és compatible amb certa reivindicació de Grècia com a país del sud d'Europa, al costat dels altres estats europeus, situats geogràficament en les tres grans penínsules de la Mediterrània. Màrkaris, amb Camilleri, Vázquez Montalbán o d'altres amb qui se l'ha comparat, construeix unes novel·les farcides de conflictes socials, amb problemes derivats del passat dictatorial, etc. Aprofitant alguna referència present a les manifestacions populars que apareixen a l'obra que comento aquí, podríem parlar d'una novel·la policíaca "sudista", és a dir, del sud d'Europa, uns territoris amb grans diferències respecte Europa central i del nord (com també són ben diferents el sud i el nord dels Estats Units), cosa que dóna lloc a narratives especials i es posa de manifest, fins i tot, en obres de gènere com la que és objecte d'aquesta ressenya.

No obstant això, no és el millor llibre de la sèrie protagonitzada per aquest comissari. D'una banda, l'autor ha eliminat alguns dels antagonistes de Kostas Kharitos, com ara el cap de la Brigada Antiterrorista, que donaven molt joc en episodis anteriors, amb qui el comissari es veia obligat a barallar-se per poder resoldre els casos. D'altra banda, en aquesta obra Màrkaris adopta un punt de vista sorprenent. Per mitjà del protagonista, es mostra molt comprensiu amb els responsables dels crims que s'hi relaten. Sense revelar els culpables dels assassinats, deixant de banda qüestions ètiques, no és versemblant plantejar que un home íntegre com el comissari Kharitos gairebé miri cap a l'altre costat, un cop resol els assassinats.

Pere Torra

• Petros Màrkaris, Pa, educació, llibertat, traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, Tusquets, Barcelona, 2013

Don't think twice, it's Spain

Aquests dies es commemora el 50è aniversari de la cançó de Bob Dylan, “Like a rolling stone”. Han passat els anys i les peces de Dylan conserven la frescor dels clàssics. A més, Dylan és autor d’un interessantíssim llibre de to memorialístic, autobiogràfic, Cròniques I, magníficament ben escrit (sortirà el volum II?). Crec que, sobretot per la qualitat de les seves poesies, mereix el premi Nobel de literatura, però no sé si els acadèmics suecs seran mai prou agosarats per atorgar-l’hi.

Amb permís del gran Bob Dylan, els proposo una traducció una mica adaptada d’una altra cançó una mica més antiga, “Don't think twice, it's alright”, composta el 1963. És una cançó que parla d’un trencament, molt semblant a altres trencaments que vivim avui. Espero que se'n faci càrrec i em sabrà perdonar, Mr. Robert Zimmerman.

No serveix de res seure

i demanar-se per què, Spain,

a més tant se val,

no serveix de res seure

i demanar-se per què, Spain,

si no ho has fet mai;

quan el gall canti a trenc d'alba,

mira per la finestra, i ja me n'hauré anat,

tu ets la raó que continuï el meu viatge,

però no t'hi repensis, ja està bé.

No serveix de res que encenguis el teu llum, Spain,

una llum que no havia vist mai,

no serveix de res que encenguis el teu llum, Spain,

sóc al costat fosc del camí;

encara desitjo que hi hagués alguna cosa

que fessis o diguessis

per a intentar fer-me canviar d'idea i em quedés,

de tota manera mai no vam parlar gaire,

de manera que no t'hi repensis, ja està bé.

Així que no serveix de res

que cridis el meu nom, Spain,

cosa que no havies fet mai abans,

no serveix de res que cridis el meu nom, Spain,

ja no et puc sentir més;

vaig pensant i demanant-me,

mentre faig camí carretera avall,

que una vegada vaig estimar una idea,

una democràcia em van dir,

li vaig donar el meu cor, però ella volia la meva ànima,

però no t'hi repensis, ja està bé.

Estic caminant carretera avall, tot sol, Spain,

cap a on vaig, no t'ho puc dir,

però adéu és una paraula massa bona,

així que tan sols diré que et vagi bé;

no estic dient que em tractessis malament,

Podies haver-ho fet millor, però no m'importa,

tot i que em vas fer perdre el meu preciós temps,

no t'hi repensis, ja està bé.

Nota: Per qüestions sil·làbiques, resulta curiós que la cançó funciona igualment tant si hi posen “Spain” com si hi posen “Duran”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 48, juny de 2015.
• Versió inicial publicada a Diari Gran del Sobiranisme, octubre de 2013.

Apropiació indeguda, crònica d'un mal d'amor

Fa uns quants anys vam viure un gran boom, amb l'arribada massiva de novel·les negres d'escriptors escandinaus. Ara, tot i que la cosa encara dura, aquesta invasió literària nòrdica s'ha reduït. Per això, cal celebrar que també ens n'arribin ficcions narratives que van més enllà del gènere negre. És el cas d'una obra de Lena Andersson, que ve avalada per diversos premis (en la mesura que obtenir premis es pugui considerar un aval a la qualitat d'una obra) i per un gran èxit a Suècia. Ha estat molt ben traduïda a la nostra llengua per Carolina Moreno, experimentada traductora de diversos autors suecs contemporanis com ara Henning Mankell, Ingmar Bergman, Jan Guillou, Steve Sem-Sandberg, i clàssics com Hjalmar Söderberg o Tomas Tranströmer. 

Apropiació indeguda, com indica el seu subtítol, és una novel·la d'amor, és a dir, de desamor, que descriu la relació amorosa entre Hugo Rask, un artista d'èxit, i Ester Nilsson, una jove escriptora. Està narrada en tercera persona i, en general, adopta un to objectiu, si bé la dissecció dels sentiments resulta més penetrant i rica sobre la protagonista femenina. Aquesta és qui, de fet, experimenta el veritable mal d'amor, que ben sovint és descrit com a patologia, arribant a fer servir termes mèdics:

Li trucava perquè la picor havia tornat, la picor de la malària amorosa que sempre està latent un cop ha envaït el sistema cel·lular i pot esclatar de nou en qualsevol moment. (128)

No tenia sentit que algú que havia vist un llibre per a un altre que sabia que havia estat mig en coma d'enyorament i amb qui, a més, havia tingut una relació, no pretengués dir-li alguna cosa més amb això. (151)

En essència, el conflicte de la novel·la —com passa sovint en els textos sobre l'amor, des dels trobadors i Ausiàs March fins als actuals culebrots televisius— deriva del gran desequilibri que hi ha en la relació entre els dos protagonistes, cosa que ja es posa de manifest des del començament: "Cap dels dos no estava gaire interessat en ella, però tots dos estaven interessats en ell." (36). I és que ja se sap que "quan estimes i el teu amor és correspost, sents el cos lleuger. Quan es dóna el cas contrari, un quilo et sembla que en pesa tres." (55)

Finalment, l'extracció intel·lectual dels dos protagonistes permet incorporar comentaris llibrescos i diàlegs més o menys filosòfics que acaben d'amanir un text molt ben escrit que, tot i certa reiteració en els patiments d'Ester, fa de molt bon llegir.  A més, Andersson domina el llenguatge i té una enorme capacitat per fabricar agudes frases lapidàries, com ara "la desolació que plana en el pis que l'amant acaba d'abandonar és la més gran de les desolacions" (76). Per cert, l'editorial inclou a la contraportada una citació que recomana llegir el llibre si "tenen previst enamorar-se", però, amb franquesa, jo diria que és justament al contrari.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 47, maig de 2015
• Lena Andersson, Apropiació indeguda. Una novel·la sobre l'amor, traducció de Carolina Moreno, Barcelona, Angle editorial, 2015.

Confessions contra la solitud. Memòries de Carles Fages de Climent

Des del centenari del seu naixement, l’any 2002, han aparegut diversos llibres que han anat fent accessible bona part de la producció de l’escriptor empordanès Carles Fages de Climent. La darrera novetat és la publicació d’un volum de memòries, amb subtítol de certa evocació proustiana, redactat al final de la seva vida, confegit a partir de textos diversos i heterogenis. L'edició ha requerit, per tant, una feina notable de transcripció, selecció, ordenació i anotació, executada amb solvència i pulcritud pel curador. 

El volum es llegeix, amb comoditat, ben endreçat cronològicament en sis grans apartats: «Orígens familiars», «Infantesa i adolescència», «Època universitària», «Època republicana», «Època roja» i «Postguerra». El nombre de pàgines i l'estil d’aquests apartats és molt variable i reprodueix el desequilibri consubstancial a tot el llibre. El conjunt aplega textos memorialístics convencionals, comentaris d’actualitat, disquisicions històriques, narracions amb elements de ficció, relats basats en somnis, comentaris sobre literatura, epigrames, poemes, etc. De vegades, fins i tot hi ha alguns textos en castellà, que havien estat pensats per a finalitats molt diferents. El lector actual, enmig d’aquesta heterogeneïtat, pot trobar a faltar l’explicació detallada de nombrosos fets d’interès viscuts per Fages, com ara les dificultats patides durant la guerra; les seves relacions amb Ventura Gassol o Salvador Dalí −tan sols esmentats d'esquitllentes−; la seva posició a la postguerra, en què va arribar a ocupar la direcció de l’Ateneu Barcelonès, etc. Ara bé, el llibre té, com a fil conductor, una clara vocació de confessió, de retiment de comptes, cosa que ajuda a conferir-li unitat.

La lectura del text contribueix a oferir una idea més complexa de Fages de Climent, sovint víctima d’un poc matisat encasellament personal, ideològic i literari. L'escriptor parla amb gran admiració de Gassol i també de Jaume Compte, fill de Castelló d'Empúries, que va participar al complot del Garraf contra Alfons XIII i va morir als fets d'octubre de 1934. No són les amistats que hom esperaria d’una persona afí al franquisme que parla amb admiració de Mussolini, però és la mateixa persona que també practica una adhesió constant a la llengua catalana, s’adscriu al catalanisme i no estalvia crítiques a destacats dirigents de la dictadura. Sens dubte, Fages fou una persona especial, cosa que traspua a les Memòries.

Literàriament, cal destacar la narració «L'assistent», inclosa dins el capítol titulat «Siluetes de la revolució», basada en les vivències de l’escriptor durant la guerra, al campament de reservistes d'Arenys de Munt de l'exèrcit republicà. Es tracta d'una història tendra i divertida, molt ben narrada, que mereixeria figurar en qualsevol antologia de la prosa del període. Com tot llibre de memòries conté un grapat d’anècdotes que,  a més de permetre copsar la singular personalitat del personatge, hi afegeixen amenitat. Home de salut delicada, li van haver de practicar la circumcisió quan superava la cinquantena, cosa que també li serveix per fer broma en dir a la seva dona: «Mira noia: he volgut començar per aquí la meva Imitació a Jesucrist». Fages era així i en algun moment ell mateix ho admet, no pas amb resignació, sinó amb orgull de la seva extravagància, el seu dandisme.

Així mateix, a l’apèndix, sota l'epígraf de «Dietari d'un moribund», hi ha un text molt interessant en què l'escriptor relata la seva vida durant l'ingrés a l'Hospital Clínic poques setmanes abans de morir. Són unes notes, de vegades molt sintètiques, en què fa un retrat precís del seu limitat entorn des de la seva perspectiva de pacient. Preses entre finals de juny i el 10 de juliol de 1968, aquestes notes estan redactades amb grapa i posen de manifest l'enorme voluntat literària d'algú capaç de posar-se a escriure durant una greu malaltia que finalment se l'havia d’endur.

El llibre es completa amb nombroses il·lustracions, sobretot fotografies procedents de l’arxiu familiar, i un índex onomàstic en el qual he trobat una curiosa mancança. No hi figura Josep Pla, tot i que el text sí que l’esmenta, almenys en dues ocasions (pàgines 77 i 99), «el qual llavors remenava les coses literàries de La Publicidad». Sorprèn l’omissió perquè el 1975 Pla va esdevenir una de les principals fonts d'informació sobre la vida i l'obra de Fages, en dedicar-li un llibre recollit dins «Escrits empordanesos», volum 38 de l'Obra completa.

En arribar a les darreres planes, emergeix la imatge d’aquest home: isolat, malalt, reclòs a l’Empordà, desvinculat de l’ambient literari barceloní, allunyat de la família, que es confessa als lectors, als quals invoca de forma expressa. Aquestes confessions devien servir a Fages no tan sols per deixar testimoni o fer literatura, sinó sobretot per vèncer la solitud.

Pere Torra

• Carles Fages de Climent, Memòries. A la recerca de mi mateix, edició de Narcís Garolera Brau, Figueres, 2014.
• Publicat a Caràcters. Segona època, Núm. 70 (Hivern 2015), p. 15.

Belles històries de la diàspora armènia (en record del genocidi d'ara fa 100 anys)

Aquest any es commemora un segle de l'inici del genocidi armeni. En plena Primera Guerra Mundial, els turcs del poderós però ja decadent Imperi Otomà van emprendre una operació sistemàtica i planificada d'eliminació i deportació del poble armeni, molt present a Anatòlia. Els armenis són un poble antic, de gran interès històric i cultural, fins i tot tenen un alfabet propi, i la seva és una de les primeres esglésies cristianes.

Amb gran encert, Edicions de 1984 acaba de publicar Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, que narra un apassionant episodi de resistència popular armènia contra l'exèrcit turc. Werfel era un jueu nascut a Praga, que escrivia en alemany com Franz Kafka i Max Brod, dels quals era amic. El llibre —publicat el 1933— fou llegit amb avidesa pels jueus perseguits pels nazis. Aquest serà un dels llibres que em firaré per Sant Jordi. Precisament, el 24 d'abril de 1915 és la data en què el govern turc va executar centenars d'intel·lectuals armenis residents a Istanbul.

Com que no els puc parlar del de Werfel, recupero aquí Em dic Aram, un preciós llibre de William Saroyan, escriptor nord-americà d'ascendència armènia que va néixer a Fresno i escrivia en anglès, llengua que parlava “sense accent”. Les històries de Saroyan giren al voltant de la comunitat armènia instal·lada a la vall de San Joaquín, a Califòrnia, dedicats a tasques agrícoles en la vinya i els fruiters de la regió.

Com sempre passa amb la bona literatura, el més interessant de Saroyan no és tant el contingut com la veu narrativa —servida en català per la magnífica traducció de Ramon Folch i Camarasa, escriptor que convindria rellegir. A Em dic Aram trobem un narrador en primera persona que correspon a Aram Garoghlanian, un infant que explica les seves vivències en la comunitat on viu en el període entre 10 i 14 anys. Al començament del llibre hi ha una nota de l'autor en què fa una mena d’advertiment:

“Al meu entendre, aquest llibre és la història d'un noi americà que es diu Aram Garoghlanian. No pretenc pas que la història tingui cap mena d'argument, i m'afanyo a avisar honestament el lector que no hi passa res d'extraordinari.” (p. 7)

Potser “no hi passa res d'extraordinari”, però aquest llibre, per mitjà de la mirada tendra i divertida del narrador, obre la porta a un microcosmos rural, ple de personatges memorables, molts dels quals són oncles o cosins d'Aram, com Melik:

L'oncle Melik era, si fa no fa, el pitjor granger que ha existit mai. Era massa imaginatiu i massa poeta perquè li anés bé. El que ell volia era bellesa. Volia plantar bellesa i veure-la créixer (p. 33)

Tal com avisa l'autor, les històries no pretenen teixir un relat novel·lesc convencional, però confegeixen un acolorit retaule amb el fil conductor d'Aram, narrador i sovint protagonista. En ocasions, hi ha relats que mostren la versatilitat narrativa de Saroyan, com ara “Vells consells camperols al viatger americà”, que conté un diàleg senzillament hilarant, digne d'un guió del millor dels germans Marx.

Inevitablement, hi ha moments que emergeix la qüestió de la identitat d’Aram, que es mostra de forma més directa, curiosament, en una conversa amb un indi:

—Jo no sóc americà —vaig dir.
—Ja ho sé —digué l'indi—. Tu ets armeni. Ho recordo. T'ho vaig preguntar i m'ho vas dir. Tu ets un armeni nascut a Amèrica. Tens catorze anys i ja saps que sabràs conduir un automòbil només de pujar-hi. Ets un americà típic, encara que la teva pell, com la meva, sigui fosca. (p.129)

El llibre no cau en la malenconia, però certa nostàlgia de la “vella pàtria” impregna l’entorn d’Aram, que ell anomena “la seva tribu”:

En general el local era freqüentat per armenis, però també hi anaven d'altres. Tots els qui recordaven la vella pàtria. Tots els que l'estimaven. Tots els que havien jugat al tavli, o al scambile, amb cartes, a la vella pàtria. Tots els qui fruïen amb les menges de la vella pàtria, el vi, el rakhi, i les tassetes de cafè de les tardes. Tots aquells que estimaven les cançons i les històries. I tots aquells que els agradava de trobar-se en un lloc que feia una olor familiar, a milers de quilòmetres de la pàtria (p. 147)

Al final, on el record de “la vella pàtria” es fa més present és en els gustos de menjars i begudes, cançons, jocs de cartes, però, sobretot —com vam aprendre de Proust— en les olors, capaces de recórrer milers de quilòmetres.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 46, abril de 2015.
• William Saroyan, Em dic Aram, traducció de Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, Edicions 62, 1966 [1941]

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (i 3)

Julià Guillamon: "Cal que es torni a llegir Joan Perucho, que se’n torni a parlar, que es torni a valorar"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

“—Com hem arribat fins aquí? Jo tenia 22 anys i vaig escriure un article molt pretensiós sobre literatura fantàstica...” D’aquesta manera començava Guillamon la seva intervenció en la presentació del seu darrer llibre sobre Joan Perucho, personatge que qualifica de fascinant. Guillamon evocava la primera ocasió en què va anar a casa de l’escriptor, el qual afirmava amb tota seriositat que al pis de baix de casa seva hi havia un fantasma. Perucho resultava molt divertit i era capaç d’interessar-se per tot, com quan, satisfet, mostrava haver trobat un llibre que tractava sobre quants jesuïtes hi havia al cel amb exactitud —li agradava molt compartir les seves descobertes. A més, Perucho té també una important faceta de crític d'art, que va exercir durant vuit anys a Destino; amb un gust per allò extraordinari. Era un gran coneixedor del grup Dau al set...

Com que Guillamon va destacar de Perucho la seva afició a explicar anècdotes, ell també en va explicar algunes de la relació personal que hi va tenir. Així, recordava l’interès de Perucho a menjar un allipebre al Palmar en ocasió de fer de jurat d’uns premis literaris de Gandia; com l’escriptor conduïa tot cantant cançons de Rita Pavone; la seva obsessió a fer-se una foto a la casa d'Azorín...

Guillamon considera que el seu llibre és, sobretot, un llibre de creació, no tan sols un estudi, on mostra Joan Perucho com a personatge d'una epopeia personal. L’autor, que va descartar fer carrera acadèmica per dedicar-se al periodisme, lamenta que en el periodisme predomina la “cosa curteta”. En canvi, escriure un text llarg és molt diferent i el que ara ha pretès no és tan sols fer un llibre de gruix sobre l’autor de Les històries naturals, sinó també sobre l'època.

Per fer-ho s'ha de parlar amb la gent, cosa que dóna una perspectiva molt diferent. L’autor veu la seva obra en la cruïlla entre periodisme-escriptura-recerca i admet que l’ha pogut fer ara, quan ha passat cert temps, disposa dels coneixements i els mitjans per a la recerca fan que no hi hagi excusa per no fer-ho bé. Per a Guillamon, la recerca és una malaltia i explica que, durant aquests anys, ha anat a veure tots els artistes vius dels quals Perucho va fer alguna crítica.

Fruit d’aquest treball de recerca, apareixen coses que no són les mateixes que ja s'havien dit sempre, i es produeixen moments eufòrics, il·luminadors, per a l’investigador. Guillamon en va posar dos exemples: un de relacionat amb el món dels falangistes, inclòs en el capítol que ell mateix considera el millor del llibre. L’any 2001 va anar a veure tots els redactors que quedaven de la revista Alerta, un dels quals era el germà d'Espriu, director de la revista i dirigent del SEU. En una entrevista a un tramviaire que hi ha a la revista, Josep Espriu s’adona que qui hi apareix en realitat és la “Pruden”, la minyona de casa els Espriu.

L’altre exemple que va explicar l’autor va tenir lloc a l’arxiu de la censura d'Alcalà d’Henares (molt visitat darrerament per part d’investigadors catalans). Malgrat que Les històries naturals té un contingut polític que ningú no va veure, Perucho no era un autor que tingués gaires “dificultats” amb la censura. En canvi, a l’autor se li va acudir fer la recerca per editorials i, en buscar l’Editorial Taber, que era propietat de l’escriptor, allà van aparèixer tots els llibres que no havien passat la censura. D’entre els llibres censurats, cal destacar una traducció de Barbarella, cosa que recorda la fascinació de Perucho per tot món pop. Pel que fa a Barbarella, el censor s'esgarrifa, li pinta grans sostenidors al personatge, després fa servir un retolador més gruixut, i acaba per enganxar-hi un paper blanc a sobre per tapar-ho tot, amb tan poca traça que ara es pot veure tot el que el censor volia eliminar.

Finalment, Guillamon va concloure la seva intervenció reivindicant que es torni a parlar sobre Perucho, que se’l torni a llegir i que es torni a valorar la seva obra.

Pere Torra 

(anterior)

Barcelona triga 23 anys a escriure bé Farners, on va néixer Salvador Espriu

Tots els farnesencs sabem que el topònim que ens identifica s’escriu Farners. L’origen del nom es troba en farina i, en concret, en l’adjectiu “farinarios”, que perd la primera “i”, com documenta Joan Coromines a l’excel·lent Onomasticon Cataloniae, de forma aclaparadora (“Chastro de Farners” és de l’època de Ramon Berenguer I, segle XI). És, doncs, una forma antiquíssima, però, la nostra ciutat té més de mil anys i la llengua catalana dóna nom als indrets del país fa encara més. Jo havia pensat que el nostre Farners potser tenia a veure amb el terme italià Farnese, antropònim d’una històrica família, propietària d’un palau a Roma on avui hi ha l’ambaixada de França; però Farnese correspon a la localitat del mateix nom i no ve de farina, sinó del mot farnia, que designa el roure pènol (quercus robur). 

Recordo això ben conegut només per explicar una anècdota que he viscut sobre el nom del nostre castell. L’any 1992 la nova vila olímpica de Barcelona va donar lloc a un barri de nova planta en una antiga zona industrial arran de mar i va fer sorgir la necessitat de posar noms als nous carrers. Per sort, es va aprofitar per recórrer a destacats intel·lectuals del segle XX que no figuraven al nomenclàtor barceloní. Amb tot mereixement, es van batejar carrers com Joan Oliver, arquitecte Sert, Rosa Sensat, Joan Miró, i el que ara ens ocupa, Salvador Espriu, fill de la nostra ciutat.

Doncs bé, l’Ajuntament de Barcelona va demostrar que no consulta ni l’obra de Coromines, ni cap senzill diccionari. A la placa del carrer dedicat a l’escriptor, va escriure que Espriu havia nascut a Santa Coloma de “Farnés” (sic). Sí, és clar, tothom es pot equivocar, però si hom comet errors elementals hauria de tenir mecanismes àgils d’esmena, sobretot si algú li ho fa veure. Doncs, us asseguro que a Barcelona no és pas així.

Aquest carrer és a prop d’on treballo. Per això un dia de principis del 2013 (any del centenari d’Espriu), em vaig decidir a enviar un escrit a l’Ajuntament de Barcelona per tal que esmenés l’error en el nom de la nostra ciutat. Vaig haver d’emplenar un fred formulari, donar les meves dades personals, etc. Al cap d’uns dies vaig rebre una resposta que em va fer adonar que l’ajuntament barceloní té un greu problema de comunicació. Després d’haver-se equivocat en el nom Farners en una placa de marbre, ara quan un ciutadà els ho feia veure responien amb un text escrit ple d’incongruències: repetien la primera frase, barrejaven persones del singular i el plural, ometien preposicions, s’adreçaven al destinatari amb tractament de vós i de vostè, el text no anava signat per ningú, etc. A l’escola secundària no haurien deixat passar escrits tan malgirbats. 

Sigui com sigui, d’entrada, em vaig posar content ja que m’havien assegurat per escrit que canviarien la placa “en breu”. Vaig esperar confiant que l’expressió “en breu” devia voler dir “en poc temps”. Em vaig equivocar de mig a mig. Dies, setmanes, mesos després, desconcertat, comprovava que no hi havia canvi de placa. La resposta, a més de mal escrita, era mentida.

La veritat és que jo tinc altra feina que fer de corrector de tot un Ajuntament de Barcelona i només de tant en tant passava pel carrer Espriu, però, a finals d’octubre de 2014, havent transcorregut més d’un any i mig, els vaig adreçar un nou escrit. A diferència del primer, se’m va acudir enviar-ne còpia a un conegut meu que té una posició directiva a l’Ajuntament, en un àmbit que no té res a veure. Curiosament, el que no havia aconseguit amb el procediment ordinari establert, sí que ho vaig obtenir ara. Al cap d’uns dies, un funcionari municipal va contactar amb mi i, tot disculpant-se, amb correcció però amb certa fredor, em va confirmar que ara sí que corregirien la placa errònia i que m’avisarien un cop fet. Va ser així i a principis de novembre me’n va enviar una fotografia i tot.

En resum, ha costat 23 anys i unes molèsties d’un ciutadà, però, finalment, Barcelona ha après a escriure Farners. En tot aquest afer, sempre he tingut la sensació que el ciutadà Pere Torra, resident a Barcelona i amb arrels farnesenques, estava molestant l’administració municipal. Tot i que em donaven la raó, que feliços serien sense carregosos ciutadans que escrivissin peticions! 

He après que l'ajuntament del cap i casal té un forma d'actuar pròpia d’altres temps, autista, rígida, incapaç d'apreciar de debò la participació ciutadana. L’ajuntament de Barcelona no sembla el d’una smart city. O potser sí? Tornant a l’etimologia, potser és smart en el sentit original, ja que el mot ve de l’antic anglès smeortan, relacionat amb l’antic alt alemany smerzan, el llatí mordēre (‘mossegar’), el grec smerdnos (‘terrible’) o el protoindoeuropeu *smerd- (‘dolor’). Un “Ajuntament smart”, un ésser terrible que et vol mossegar?

Pere Torra

Nota: I què se’n va fer de la placa errònia? Bé, això és una altra història que potser explicaré un altre dia.

• Publicat a Ressò, abril 2015.
• Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Barcelona, Curial / La Caixa, 8 vol. Amb la col·laboració de Max Cahner, Joan Ferrer, Josep Giner, Joseph Gulsoy, Josep Mascaró, Philip D. Rasico i Xavier Terrado, 1989-1997.

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (2)

Enric Gallèn: "Escriure un llibre d'assaig com si fos un bestseller"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

En primer lloc, Enric Gallèn indica que l'obra és una lectura que engresca el lector, fet que és rellevant si es té en compte que són més de 700 pàgines. L'autor no tan sols s'ha nodrit de les fonts de la premsa escrita, sinó també d’un conjunt d'entrevistes, cosa que li permet fer la biografia d'una generació a què al·ludeix el subtítol i contribueix a explicar l'evolució de la literatura catalana del període.

Gallèn destaca que Joan Perucho no s'entén —com Espriu, Palau, Díaz-Plaja...— sense l'impacte del 1939 sobre uns adolescents o joves que havien tingut accés a una literatura i una cultura que aspirava a la normalitat. La lectura del llibre serveix per adonar-se, per si hom no se n'havia adonat prou, que no s'entén la història de la cultura catalana si no es veu el fil comú de la recuperació d'una determinada cultura liberal que el règim franquista va desballestar, lligam que vincula els intel·lectuals presents en els mitjans i els altres. El trauma de la guerra és constant. No podem entendre Espriu, però tampoc Joan Perucho, i la crítica no sempre ha sabut adonar-se'n.

“Joan Perucho és un outsider”, afirma Enric Gallèn. Per això no encaixa enlloc: ni a la revista Alerta ni a Ariel; té una posició intermitent respecte el catalanisme; a més, Llibre de cavalleries i Les històries naturals apareixen en un context no gaire favorable. A les enquestes de Serra d'or, Perucho hi apareix molt limitadament (a la primera només l’assenyalen Joan Teixidor i Antoni Vilanova). Més endavant només l’esmentarà Antoni Comas. L'any 1982 Pere Gimferrer valora Museu d'ombres i Dolors Oller alguna altra obra.

Julià Guillamon —assenyala Gallèn— deixa clar que la trajectòria de Joan Perucho és la d’un personatge que vol fer oblidar el seu origen de fill de botiguer. És un cas molt diferent de Palau. Així mateix, Gallèn posa de manifest la gran importància que té la relació entre Joan Perucho i Salvador Espriu. Com explicava Josep Romeu d'Ariel, Carles Riba va abraçar Perucho i no pas Espriu, tot i que Espriu valorarà molt la línia literària de Perucho. Per la seva banda, quan apareix Primera història d’Esther el 1948, una de les millors crítiques la fa Joan Perucho a El Correo Catalán, en què va donar la referència de l'Ubú Rei d’Alfred Jarry.

Pel que fa a la relació oberta per la creació en català i castellà, Gallèn assenyala el cas de d'Arbó, que és molt diferent del de Perucho, atès que modifica i retradueix la seva obra, cosa que en Perucho potser tan sols passa en un moment posterior. Aquesta qüestió suscita el problema de l’accés al mercat literari espanyol que han tingut els autors catalans, que han optat o bé per traduir-se o per alternar llengües en diversos llibres.

Els aspectes renovadors de Perucho no van ser prou ben rebuts. No es valorava prou Les històries naturals i la relació amb la literatura pop, l’atenció al vampirisme (present en certs corrents europeus...), la crítica literària del moment es movia en altres paràmetres (semblants, això sí, a la crítica literària espanyola del moment).

Finalment, Gallèn agraeix a l'autor l’esforç invertit en la recerca, que constitueix una aportació fonamental per al coneixement de Joan Perucho i de la literatura catalana. A més, amb l’obra es contribueix a posar remei a un problema de la nostra literatura, que és la manca d'assagistes que puguin escriure un llibre com si fos un bestseller, com ha sabut fer Guillamon.

Pere Torra

(anterior)     (continua)

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (1)

Julià de Jòdar: "Més que una biografia de Perucho"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

Hi havia molta gent a la Central de Mallorca, sobretot per a un espai que, com sempre passa amb les llibreries, acaba resultant poc avinent. No hi va ser present cap responsable de l'editorial, Galàxia Gutenberg, i el mateix Guillamon va fer de mestre de cerimònies. Al començament el públic es va queixar del so, que Guillamon va trobar que era "com si vingués del més enllà", cosa que va donar lloc a la inevitable broma: "—Ja és molt de Perucho això!"

Finalment, l'autor del llibre va engegar l'acte presentant els dos altres participants: Julià de Jodar i Enric Gallèn, els quals han seguit l'evolució de la recerca de llibre, de Jòdar sobretot en una fase inicial i Gallèn, encara que no es feia explícit, per tal d'aportar cert aval acadèmic al treball. 

La primera intervenció fou la de Julià de Jòdar, que va començar explicant la referència que l'esborrany del llibre feia a la crisi de la revista Alerta. Al seu parer, el contingut del text inicial que l'autor li va donar a llegir resultava massa pesant. Per això van fer un pacte amb l'autor per escapçar-ho i posar-hi subtítols. Vist ara en el llibre, de Jòdar afirma que s'ha adonat de la importància d'aquest capítol, atès que aporta llum sobre aspectes que no se sabia on anirien.

Per a de Jòdar, el llibre conté un bon retrat del grup de nois de la postguerra a què pertanyia Perucho, que compartien interessos generacionals, van viure l'arribada de l'avantguarda... una Barcelona del Putxet, de nois de casa bona. La guerra ho desfà tot molt ràpidament, fins al punt que "els cadells de les famílies liberals" s'acosten al franquisme, cosa que també apareix al poema In memoriam de Ferrater, i Alerta esdevé una revista a la qual molts d'ells s'enganxen.

De Jòdar destaca el treball de l'investigador en arxius, converses, etc., el qual esdevé un autèntic acte de creació, en què es posa de manifest el rigor i la passió pel material. L'obra efectua la recreació d'una vida i resulta com llegir una novel·la, de manera que és més que una biografia de Perucho.

Així mateix, Guillamon —continua de Jòdar— “es mulla” contínuament. Apareix un Joan Perucho massa individualista per ser un líder, però alhora amb moltes ambicions de reconeixement, tot i les dificultats per obtenir-lo. L'autor descobreix les màscares del biografiat, que es construïa un personatge; però Guillamon no fa apriorismes i té cura de contrastar Perucho amb literatura de l'època. Per això recorre a fons dispersos com els de Nèstor Lujàn, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre..., cosa que serveix per explicar els conflictes de la revista Ariel i les disputes de Triadú, Romeu, Palau, Verrié... De Jòdar recorda els retrets fets a Palau per uns textos publicats el 1939.

Fins i tot, a parer de de Jòdar, amb el llibre es poden entendre moltes coses del moment actual i dels esforços per a la reconstrucció d'un país. Perucho passa de català al castellà amb tota tranquil·litat, i d’alguna manera, són els d'Ariel els que aconsegueixen que Mayans i Perucho passin a escriure en català. Hi ha una voluntat de tirar endavant el país. Es produeix un intercanvi entre el grup d’Ariel i Vicente Aleixandre, com també el diàleg que a Laye trobem entre Ferrater i Gil de Biedma.

Finalment —conclou de Jòdar— el llibre va suggerint lectures de coses ja conegudes, d’altres no tant, conservant un to molt anglosaxó. Saber la veritat de Joan Perucho és impossible: sobretot per les capes amb què s’oculta el personatge. Julià Guillamon agafa material dispers, el trinxa i crea un material nou, de manera que, quan l'acabes de llegir, el llibre no és ni acadèmic ni una improvisació. A més, compta amb una redacció de gran capacitat expressiva.

Pere Torra 

(continua)

Els "intrangers" de les banlieue de París

Els contrastos culturals generats a causa de la presència d'una abundant població immigrada a Europa han estat objecte d'atenció per part de la la literatura des de fa força temps. L'aiguabarreig identitari és un factor molt viu a França, on és molt abundant la població d'origen magribí, sovint concentrada en els suburbis dels afores de París i altres grans ciutats (les cèlebres banlieue). Encara que no hi tinguin res a veure, els terribles atemptats contra la redacció del setmanari Charlie Hebdo a París i el Museu del Bardo a Tunis no fan sinó augmentar l'interès en les perspectives d'aquestes persones.

Recentment, també podem llegir alguns textos ja escrits per una generació resident o, fins i tot, nascuda a l'hexàgon, amb les arrels a països del Nord d'Àfrica. És el cas del llibre de Faïza Guène, que comento aquí. Demà si fa no fum és una novel·la que presenta les vivències de Doria una jove nascuda a França d'ascendents magribins, la principal singularitat de la qual prové fonamentalment del seu origen estranger -i, segurament, del seu aspecte físic també diferent- en la societat on viu. Per més que hagi nascut i viscut a França des de la infantesa, Doria es troba en una clara situació de marginació en la banlieue on viu i on rep l’ajut de to paternalista per part d'implacables agents dels serveis socials. Els seus orígens magribins són presents contínuament i constitueixen un element que determina la seva vida.

Doria, personatge d'inspiració autobiogràfica, experimenta una situació de marginació que li genera escepticisme sobre les seves perspectives de futur.

Quin destí de merda! El destí és la misèria, no hi pots fer res. Vull dir que facis el que facis sempre et faràs fotre. La meva mare diu que si el meu pare ens ha abandonat és perquè estava escrit. (20)

Creu que el que ha passat és culpa d'ella. Per a mi, hi ha dos responsables en aquesta història: mon pare i el destí. (22)

L'esdevenidor ens preocupa però no hauria de ser així perquè segons com ni en tenim, d'esdevenidor. (23)

Aquest escepticisme vers el demà és una de les columnes vertebrals del llibre i és el que, de fet, dóna títol al llibre. Per això Doria sent certa gelosia quan Hamoudi, un conegut del seu barri, comença a sortir amb una noia, però sobretot pel fet que així aconsegueix trencar la monotonia dels dies i introduir elements que poden fer canviar un destí tan miserable com el present:

Almenys a la seva vida hi passen coses, quan per a mi l'endemà sempre és, si fa no fum, igual que l'avui. (81)

Fins i tot, malgrat que cap al final de la novel·la veu millorar la seva situació familiar, continua volent que les coses canviïn substancialment:

Tampoc és greu si ja no tinc el meu pare al costat: hi ha molta gent que no té pare. A més, tinc una mare... I a més, està cada cop millor. És lliure, alfabetitzada (bé, quasi) i no ha tingut ni necessitat de teràpia per a sortir-se’n. Només li cal una subscripció a l’Elle i seria totalment una dona realitzada. Què més puc demanar? Us pensàveu que diria “res”? Doncs no, em falten encara moltes coses. Aquí on sóc hi ha moltes coses que caldria canviar...(200)

L’absència d’un dels pares també ve condicionada per la seva pertinença a països o cultures diferents. Aquestes diferències culturals creen barreres per a la comunicació intergeneracional. L’analfabetisme de la generació adulta immigrant que arriba a Europa procedent de països magribins constitueix una barrera molt clara entre ambdues generacions. Doria en fa ironia, en fer referència al fet que els fills han d’actuar d’intèrprets davant l’analfabetisme dels pares.

Sempre he omplert els papers administratius per compte de la mama, i inclús quan el meu pare encara era aquí era jo qui ho feia. I això que n'estava farta perquè els formularis d'impostos són un galimaties. Un cop vaig demanar a mon pare com s'ho feien ell i la mama abans que jo sabés llegir i escriure. S'ho va prendre com una insolència. Em va pegar. (146)

A la pràctica, l’únic progenitor amb què Doria conviu -la mare-, esdevé el correlat invers a ella.

La mama farà un curs d'alfabetització. Li ensenyaran a llegir i a escriure la llengua del meu país. (84)

D’altra banda, el distanciament entre pares i fills es posa de manifest en el rebuig a la idea del retorn, cosa que Doria explicita de forma contundent:

Als fills la idea aquesta [del retorn] ni els passa pel cap, però els pares hi devien estar pensant d'ençà que van arribar a França. Des del dia que van cagar-la fotent els peus en aquest cony de país que es creien que esdevindria el seu. [...] Alguns es passen la vida esperant tornar al seu país. Però molts no hi tornen fins que no són al taüt, facturats en avió, igual que una mercaderia exportada. Evidentment que es retroben de nou amb la seva terra, però probablement no ho volien en un sentit tan literal... (112)

Pel que fa a Doria, té molt clar que ella no és del matex país que la seva mare. Per això quan la seva mare fa un curs de francès, aprèn “la llengua del meu país”, que no és pas el Marroc originari, que és “el país d’allà” per a Doria.

La mama farà un curs d'alfabetització. Li ensenyaran a llegir i a escriure la llengua del meu país. (84)
Ma mare m'ha explicat que al país d'allà, quan encara era a casa els seus pares, la seva tia i una veïna se la van endur a veure una vident. (92)

Doria identifica França com el seu país, però no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta. Per això imagina la seva vida amb un origen diferent per a poder aspirar a un futur millor:

De vegades intento imaginar el que seria si fos d'origen polonès o rus en lloc de marroquina... Potser faria patinatge artístic però no en tornejos locals de no res on es guanyen medalles de xocolata i samarretes. (113)

La diferència de Doria i de la seva mare condueix a situacions de marginació i discriminació que marquen la noia i en determinen la identitat.

Una vegada, feien tots una rotllana i van refusar donar-me la mà perquè era l'endemà de l'aïd, la festa del xai, i la mama m'havia posat henna al palmell de la mà dreta. Els petits amb cara de bufetada creien que estava bruta. [...] No havien entès res del mestissatge social i de la barreja de cultures. (94)
Fatouma i les altres tenen els seus marits que les ajuden, però nosaltres, estem soles del tot. Resultat: com que la majoria de les altres dones de fer feina fan vaga, la mama té deu vegades més feina. (66)
La mama finalment ha fotut el camp del cony d'hotel podrit on anava tirant la cadena del vàter rera els rics, tot això per quatre xavos. (83)

Una de les formes de marginació de què és lamenta Doria deriva, precisament, del tracte que rep per part de l’assistenta social que els visita periòdicament per a prestar-los l’ajuda de l’Estat.

A més, va fer almenys deu vegades la volta al pis com si visités les catacumbes. (70)
De fet, m'ha donat un xec-lectura per obtenir llibres de franc. Sento com si fes una regressió amb tota aquesta gent que em tracta com una assistida. Aneu-vos-en tots a la merda. (71)

Doria arriba a desitjar ser algú altre i cerca el model de vida ideal als referents televisius que són abundantíssims a tot el llibre.

Perquè hi ha cops que m'agradaria molt ser algú altre, en un lloc diferent i potser en una altra època. De vegades, m'imagino que sóc membre de la família Ingalls a La casa de la praderia. (76)

No cal dir que el fet de ser tractat com a estranger en el teu propi país és una situació clarament negativa. Per això, és útil recórrer al terme intranger, que apareix a la novel·la Alá Superstar de Y.B., publicada per Anagrama en castellà el 2006. Aquest terme, adoptat pel protagonista, Kamel Hassani, és certament afortunat per a descriure aquestes identitats. També seria aplicable a Doria, la marginació de la qual té causes semblants a la situació de Kamel. No obstant això, a part de les diferències estilístiques, ambdues novel·les presenten també una gran divergència en els finals, ja que l’obra de Guéne resulta una mica més esperançada que la de Y.B. Tot així, el llibre de Guéne no s’està de recórrer -també al final- al sarcasme sobre una Doria que esdevindria la líder d’una impossible revolta dels beurs marginats com ella.

Jo dirigiré la revolta de la cité du Paradis. Els diaris diran en els titulars: “Doria incendia la cité“ o fins i tot “La passionària de la perifèria engega la metxa”. Però no serà una revolta violenta com la peli La Haine que no acaba massa bé. Serà una revolta intel·ligent, sense cap mena de violència, on ens sublevarem per a ser reconeguts, tots nosaltres. A la vida no hi ha només el rap i el futbol. Com en Rimbaud, portarem amb nosaltres “el sanglot dels Infames, el clamor dels Maleïts”. (201)

Evidentment, una derivació de tot plegat ens fa concloure que el llibre examinat posa de manifest el caràcter dominant d'Occident (Europa o França) sobre els països del Magrib i el fracàs que representa la generació d'intrangers, persones amb una identitat connotada i no ben assumida.

Pere Torra

• Faïza Guène, Demà, si fa no fum, traduït per Ramon Vilardell i Núria Rica, Barcelona, Funambulista, 2006.