Espriu, transparent, la biografia de Salvador Espriu escrita per Agustí Pons, és un llibre molt ben documentat, escrit amb gràcia, amenitat i exhaustivitat. Potser un dels seus encerts més remarcables és l’ampli recorregut de temes que figura al sumari, amb els vint-i-dos capítols dedicats a episodis concrets i imprescindibles de la vida-obra de Salvador Espriu, situats de manera més o menys cronològica. El llibre accepta una lectura de capítols solts i alhora és agraït en la lectura seqüencial estricta: els orígens a Arenys de l’infant que va néixer a Santa Coloma de Farners, el cèlebre creuer pel Mediterrani, les relacions amb Rosselló-Pòrcel, la guerra civil, l’impacte de la Primera història d’Esther, la trobada amb Josep Pla, la utilització de La pell de brau com a obra de resistència al franquisme, el seu paper a la ‘Caputxinada’, Ricard Salvat i Ronda de mort a Sinera, les importants musicacions de poemes a càrrec de Raimon, les agressives crítiques de Joan Ferraté, els mites grecs, etc.
Pel que fa als aspectes formals de l’edició, les fotos incloses són molt apropiades i agraïm que algunes no siguin “les de sempre”. En canvi, no s’acaba d’entendre que, en una obra com aquesta, s’hagi optat per a citar les obres de referència només a peu de cada pàgina i no s’inclogui un llistat complet amb la rica bibliografia que ha fet servir el biògraf. Encara sort que hi ha un índex onomàstic, que és molt útil per més mandra que facin sempre als editors. En qualsevol cas, pel que fa al contingut, Pons ha escrit una obra important perquè rescata Espriu i, tal com expressa al títol, el pretén fer transparent, en clara al·lusió a l'hermetisme llegendari tant de l'home com d'alguns dels seus llibres, especialment de poesia. Pons ens el presenta al segle XXI amb claredat i nitidesa. Déu n’hi do! Una claredat que no sempre ha acompanyat la valoració de l’obra d’Espriu, que ha estat utilitzada massa sovint per a finalitats no estètiques i, per tant, mal llegida.
Algunes veus han objectat a Pons que no “prengui partit” i que no decanti el seu judici cap a una banda concreta. Que és massa neutral, en definitiva. Ens sembla que aquesta actitud de Pons és deliberada i també encertada. El periodista s’ajusta als fets, a partir de la informació disponible i en fa una descripció acurada, en alguns moments, gairebé notarial. Tot i així, l’autor no es limita a explicar les vicissituds de la vida de l’escriptor, sinó que treu suc de l’obra i de la ineludible interrelació entre vida i obra que hi ha en qualsevol bon escriptor.
Ara bé, en el procés de descripció del lligam entre vida i obra, de vegades Pons arriba a fer una identificació excessiva entre Sinera i Arenys. Sinera no és Arenys, com Macondo no és Aracataca, com el cèlebre “lugar de la Mancha” no és exactament enlloc i potser per això Cervantes no en volia recordar el nom. I alhora tots aquests llocs són llocs universals, rics d'històries, carregats de vida. Són llocs mítics, literaris, que no hem de confondre amb la seva base geogràfica
Després de llegir el cèlebre episodi de la frustrada representació de Primera història d’Esther als anys 50, per exemple, ens vénen ganes de demanar als Laboratoris Uriach que, ara que els pressupostos de cultura són tan migrats, patrocinin una representació teatral amb la qual rescabalar del mal regust deixat pel comportament dels seus parents avantpassats. La figura de Salvador Espriu que emergeix de la biografia és la d’un home d’ordre, esgarrifat pels fets d’octubre i aclaparat per la guerra civil; però, malgrat totes les temptacions que el voltaven, un home que no va fer com altres escriptors de la seva mateixa generació, com Ignasi Agustí, per exemple, i es va mantenir fidel a la construcció d’una obra literària en llengua catalana.
Han passat els anys i avui ja hem enterrat tots els prejudicis que ens dificultaven la lectura neta i clara d’un gran escriptor. Amb Espriu el que cal fer és llegir-lo, en primer lloc. Però també és molt important que el llegim bé. Aquesta biografia ens hi ajudarà. Fem-ho si us plau!
Pere Torra
- Publicat a La Veu, núm. 23, març de 2013.
- Agustí Pons, Espriu, transparent, Barcelona, Proa, 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada