dilluns, 7 de setembre de 2015

Llegir Pedrolo, més que mai

Inicialment, volia titular aquest text "Llegir Pedrolo, encara", però de seguida m'hi he repensat perquè aquest primer títol era massa a la defensiva. Als 25 anys de la seva mort, llegir Pedrolo no vol dir haver-se d'empassar totxos per "obligació commemorativa", sinó una experiència plaent resultat de pouar en la nostra millor tradició literària de la segona meitat del segle XX. A més, ara que s'estrena una pel·lícula basada en la seva obra més coneguda, Mecanoscrit del segon origen, ens convé anar més enllà i recuperar els llibres de Pedrolo en la seva diversitat. Quants més millor.

Fa poc he llegit la novel·la Cops de bec a Pasadena, un text que sorprèn per la seva actualitat i amenitat. Es tracta d'una novel·la de lectura molt àgil, ambientada a Los Angeles, que descriu alguns episodis de la vida de Bob Spill, un especialista cinematogràfic amb una gran perícia per a encendre cigarretesacompanyat de Ruby, la seva dona; Kitty, la seva cunyada -eterna aspirant a guionista de pel·lícules- i Keith, un escriptor barrut que no en té ni cinc i es limita a passejar-se per casa dels Spill, sense fer res de res, amb el posat d'artista incomprès.

Sense que es pugui dir que l'obra fa un retrat del món del cinema, sí que hi fa referència, amb hipèrboles hilarants com la que dedica, en particular, a la feina dels companys de míster Spill:
Tots eren especialistes, en aquell grup. Mac era l'home que d'una manera més perfecta i elegant sabia tirar-se els pantalons amunt en el moment de seure. Annie sempre tenia un contracte o altre per fer valer les seves extremitats inferiors apujant-se les mitges, cosa que feia amb una tècnica depurada. Pett, en canvi, era l'home dels peus. Els seus eren els peus que més vegades havien estat retratats. De fet, sempre que en una pel·lícula es volia un primer pla de dos peus que avançaven com deslligats del tronc, per no dir de les cames, es recorria a Pett. (p. 30)
Normalment, l'etiqueta que s'aplica a aquesta obra és la de novel·la humorística. Certament, l'humor i la sàtira hi són presents com a trets essencials al llarg de tota la novel·la. Hi ha moments que no pots fer sinó riure, encara que tan sols sigui amb una simple frase: "Era el doble d'algú, si no s'equivocava, però fos de qui fos, no s'hi assemblava gens". (p. 69). De vegades, la comicitat sorgeix al voltant de personatges d'aparició breu, com el cas de la tèrbola formació en una grotesca universitat del psiquiatra al qual recorre Ruby, la dona de míster Spill:
El que Ruby ignorava era que la Universitat de Bitchwillwood consistia en dues habitacions en el tercer pis d'una casa tan sòrdida o més que aquesta on tenia el consultori míster Ordonez. I posada a ignorar, no sabia tampoc que tot el temps que el doctor passà a la Universitat es reduïa a la mitja hora precisa per comprar uns llibres de text i fer-se estendre el seu diploma, tot el qual li havia costat cent cinquanta dòlars. (p. 176-177)
Ara bé, tot i no tenir grans pretensions, la novel·la va més enllà d'un mer divertiment i no renuncia a alguns dels trets de la poètica pedroliana de to existencialista: presentació de situacions absurdes amb èmfasi en la seva comicitat; alienació de l'individu en relació a la massa; incomunicació entre els éssers humans; crítica de la hipocresia social; etc. Es tracta d'aspectes molt en boga a la dècada dels 50. Cal tenir en compte que aquest llibre fou escrit el 1956, però, lamentablement, com tantes altres obres de l'escriptor, no va poder publicar-se fins a 1972. Segurament, allà on més es posen de manifest aquests aspectes és en el capítol dedicat a una festa que té lloc a Los Alamitos. Aquest capítol és similar a d'altres relats de Pedrolo i té un grau d'abstracció considerable que li confereix certa entitat autònoma. La descripció de la festa defuig els elements frívols i posa de manifest com l'individu es pot veure arrossegat, gairebé dissolt, per una col·lectivitat despersonalitzada.

En el vessant formal, l'ús del llenguatge és similar al de les traduccions de novel·la negra impulsades per l'autor. A més, aquest to es veu reforçat tant per l'ambientació nord-americana d'aquesta obra com per la intriga policíaca que genera la línia argumental en què Kitty és confosa amb miss Potter, una cèlebre escriptora. 

Pel que fa a Hollywood i la ciutat de Los Angeles, gairebé no apareixen efectivament, més enllà dels interiors de les cases, oficines, bars, etc. on té lloc la interacció dels personatges. En alguns moments, els diversos espais tancats esdevenen claustrofòbics, com l'habitació on dormen Bob i Ruby, on se sent un misteriós soroll de peus, amb el qual s'inicia el llibre.

En definitiva, un llibre que es fa llegir, que val la pena recuperar, tant per passar una bona estona de lectura com per retrobar un autor de primera fila, en una obra de ficció original que sintetitza molts dels valors de la seva narrativa.

Pere Torra
  • Manuel de Pedrolo, Cops de bec a Pasadena, Barcelona, Edicions 62, 1979.
  • Publicat a La Veu núm. 53, desembre 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada