dilluns, 18 de gener de 2016

Lola i els peixos morts, un devessall literari agosarat, vital i passat de rosca

Per començar l'any, els recomano visitar l'exposició que aquests primers dies del 2016 hi ha al Palau Robert de Barcelona amb el títol "Baltasar Porcel. Mallorca, Barcelona, el món". La mostra —comissariada pel crític i escriptor Julià Guillamon— presenta, de forma concisa però completa, la trajectòria de Porcel, com a escriptor i també com a periodista. I el que encara els recomano més i, de fet, aquest també és un propòsit de l'exposició mateixa, és llegir Porcel, un dels autors més destacats dels darrers cinquanta anys de la nostra literatura. 

Porcel és un dels autors més destacats dels darrers cinquanta anys de la nostra literatura 

Entre les obres de Porcel, es pot triar i remenar, des de novel·les, narracions, teatre, assaig, reculls d'articles periodístics o entrevistes, però l'andritxol es projectava millor com a escriptor sobretot en les novel·les, com sostenia ell mateix. Per això, els en suggereixo una d'atrevida i singular que ofereix una excel·lent dosi de literatura en estat pur, Lola i els peixos morts. Es tracta d'una novel·la, amb elements autobiogràfics, carregada de mala llet, que, a partir de les vicissituds d'uns personatges força anodins, repassa la vida social i política barcelonina a partir dels anys seixanta del segle passat. 

La novel·la ofereix la veu sarcàstica, 
amoral i desbocada d'un fracassat que no té 
un concepte gaire elevat de si mateix

El protagonista, Hèlios, és un mallorquí cínic, que està de tornada de tot, i retroba Lola, una antiga amant seva, en un horrorós restaurant de plats combinats de la Rambla Catalunya. A partir d'aquí, el relat és un torrencial monòleg en primera persona d'Hèlios que evoca, de forma desordenada, diversos episodis de la seva vida, reflexions personals, digressions, etc. Precisament, el principal encert de la novel·la consisteix a oferir la veu sarcàstica, amoral i desbocada d'algú que es pot considerar un fracassat i que, de fet, no té un concepte gaire elevat de si mateix: "A Mallorca hauria estat un mitja merda encaixat i a Barcelona m’he quedat en merda sencera marginalitzada." 

El narrador es recrea en 
els aspectes més sòrdids del sexe

Un dels elements més abundants d'aquesta autoficció és el sexe. En general no es tracta d'un sexe lúbric, plaent, sinó que el narrador es recrea en els aspectes  més sòrdids. Quan Hèlios recorda que "hi va haver aquella temporada en la qual em vaig obcecar a tirar-me una femella nova cada setmana", explica les dificultats i la "duresa" d'aquella etapa. El tractament del sexe no acostuma a ser gens amable —inclou un episodi de violació— i arriba a descriure escenes escabroses ja dins de l'esperpent:
I un dia la llepava, el meu cap entre les rabasses de les seves cuixes; en venir-li les contraccions de l’orgasme em va engrunar la cara, em premé les galtes i llavors el meu pont bucal, tres dents i un ullal, va saltar i quedà enganxat a la seva matriu. Però el va expulsar d’una xerigotada, mentre reia bramulant i es corria fent xup-xup.
De vegades, la tendència a l'excés i a la hipèrbole —molt típica en Porcel— genera un cert desequilibri que desconcerta el lector, però el magma narratiu és tan divers i aclaparador que això no resulta important. En algunes digressions incorpora divertides evocacions de les aventures de Sindbad de Les mil i una nits o les vicissituds de Rasputin a la cort del tsar Nicolau II. Així mateix, hi ha referències bibliques, presència del món literari barceloní de l'època, la descripció de les elucubracions d'un grup activista catalanista radical autotitulat Catalunya Primer de Tot (CPT), etc.

Tot i el seu to pessimista i desencisat, la novel·la té una gran amenitat i assegura una lectura divertida

Tot i el seu to pessimista i desencisat, la novel·la té una gran amenitat i el seu tractament literari assegura estones de lectura francament divertida. És el que saben fer els bons escriptors. Porcel, a més, ho engloba dins una reflexió existencial —"l'home només constitueix l'instant que passa i l'espera del futur inexistent"—, reflexió a la qual, amb habilitat, li lleva el to massa transcendent, però sí que posa de manifest que, amb el pas del temps, els fets de la vida viscuda queden malmesos, perduts "com un estol de peixos morts" als quals al·ludeix el títol.

Pere Torra

  • Baltasar Porcel, Lola i els peixos morts, Columna, Barcelona, 1994. 
  • Publicat a La Veu, núm. 54, gener 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada